Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<59/169>

Vicent Partal

24.07.2012

Els insults i la nostra reacció

Hi ha moltes coses a dir, dels incendis. Però una n'hi ha que aquestes últimes hores m'ha sorprès extraordinàriament: la virulència dels insults nacionalistes arran del foc. I no parle dels d'ells i prou. Tampoc no entenc la gent que ací s'hi rebolca.


A Twitter he vist molta gent indignada per les poca-soltades, generalment anònimes, que han escampat alguns diaris espanyols a propòsit del foc de l'Empordà. Personalment, no m'han sorprès gaire: és la classe de missatge que hi circula de fa anys. Però sí que em sorprèn que en fem cas i n'alimentem la nostra paranoia.


Fins on he pogut veure, són frases de gent desconeguda, sense responsabilitats polítiques, sense significació social. No entenc, doncs, que ahir el Twitter català semblés obsedit per aquestes mostres d'intransigència malaltissa. Perquè crec que no mereixen tanta atenció. I perquè crec que, parar-n'hi gaire, ens fa mal sobretot a nosaltres.


Ara que som en la posició de quasi tocar la independència, quin sentit té fer bandera de les coses que puguen dir quatre eixelebrats? Quin sentit té deixar-nos capturar en aquesta onada d'insults en què nosaltres perdem també el cap i la dignitat?


Una cosa és que un dirigent polític o un personatge diga una impertinència fora de lloc, que té valor com a representant que és de la societat. I requereix una resposta. Però el valor exemplar és completament nul, si les frases motiu de la polèmica són anònimes, de gent que no representa  ningú.


És cert que hi ha diaris que les publiquen en lloc de retirar-les. Però no siguem ingenus: hi fan negoci. Saben que milers de catalans afogats clicaran aquestes pàgines per  rebolcar-se en la ximpleria --i d'això, en trauen profit. Però i nosaltres?


A voltes en un partit de futbol, quan un equip perd i l'altre juga molt bé, l'equip perdedor recorre a la violència espectacular, a l’embrolla, com una manera d'alterar el partit i de desconcertar el guanyador. Doncs això mateix passa ara. Ens deixarem distraure en aquest punt del partit per una tàctica tan grollera? El nacionalisme català, que trau la força moral d'un indiscutible comportament cívic durant dècades, el tacarem ara enfangant-nos d'aquesta manera i barallant-nos amb qui no és ningú, ni representa ningú? A qui interessa que llisquem pel camí de la demagògia barata, si no la necessitem ni per a tenir raó ni per a guanyar? A qui interessa que ens perdem, rebolcant-nos en el victimisme?

Mail Obert