Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<3/169>

Vicent Partal

08.06.2015

Els partits són un problema?

Ja em permetreu que copie la portada i la reflexió tan adequades que ahir posava als quioscs el meu estimat Libération. El diari magnet de l'esquerra francesa es demanava a portada, simplement: 'Les partis: C'est fini?' Copie encara el principi de l'interessant article: 'Les formacions polítiques són abandonades pels militants --tret de les campanyes electorals--, els dirigents les negligeixen i l'opinió pública les rebutja.' Us sona la cançó?


Alerta: som a Europa i al segle XXI. No hi ha política sense partits, això és evident. I el populisme antipartits, així genèricament, pot ser perillós. Però el perill no es pot fer servir de xantatge per fer acceptar allò que comença a semblar una patent de cors. Què se n'ha fet de la responsabilitat dels partits envers la societat? Des de París, ahir el 'Libé' no parlava en abstracte, sinó referint-se a la situació dels partits francesos. Tanmateix, entre nosaltres les preguntes i les acusacions serien equiparables. A tot el país la societat demana canvis, canvis poderosos i radicals. I la pregunta és si els partits lluiten tant com poden per fer-los realitat.


Aquests darrers dies hem vist de tot al nostre país, gairebé amb desesperació. Hem vist l'irritant desvergonyiment de la cúpula d'Unió Democràtica cap als seus militants i cap a tot el país. Hem vist el desconcert entre els votants valencians que pensàvem haver eixit del malson i que ara no sabem com acabarà tot plegat. El PSPV portarà Ciutadans al poder? Després de tota la feina feta perquè l'esquerra arribàs a la Generalitat ens podem trobar amb això? I al Principat hem continuat patint en vista de l'evidència que l'extraordinari impuls social del sobiranisme perilla per l'obsessió partidista, per la rancúnia partidista d'alguns, hauria de dir. Això per a no parlar de la vergonya aliena que molts sentim quan veiem els pobres arguments, simplistes, sempre oportunistes i conscientment manipuladors que alguns mediocres intel·lectuals orgànics pretenen convertir en relat i guia.


Algú dirà que no és just criticar tothom a l'engròs. Cert. No tothom es comporta igual, no tothom es mereix una crítica tan àcida. Però si a França el periodisme compromès pot preguntar-se si això dels partits no s'ha descontrolat, crec que el debat és igualment pertinent avui també al nostre país. Potser ha arribat l'hora que ens demanem en veu alta, nosaltres també, si ara mateix el partidisme no s'ha descontrolat prou perquè la societat reaccione i reclame un canvi d'actitud als qui a voltes sembla que es pensen que poden segrestar la voluntat popular per aconseguir els seus objectius particulars.




L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)




Teresa Cortés


Em sembla que no és una cosa dels partits ben bé. Més aviat diria que és el conjunt de la societat el que està passant per un moment complicat. La gent està molt enfadada per com estem vivint. Som la primera generació en més d'un segle que lliurarem als nostres fills un país pitjor del que ens van lliurar a nosaltres. I ens ho estan fent passar molt malament. En aquest context la ràbia em sembla un sentiment raonable. Una altra cosa és que alguns partits o moviments aprofitin aquesta ràbia legítima en favor de les seves paradetes i tingladets. I que siguin inconsistents. 



Carlos Ruiz


El problema, a parer meu, és que tot val. Que som en un moment on tant val l'insult com l'agressió personal com el plantejament polític. Fins i tot ben sovint val més el que no hauria de valer, l'atac personal per exemple, que allò sobre la qual cosa seria lògic discutir: els plantejaments de cadascú, els fulls de ruta, les propostes.



Empar Solana


La tele. Tot això és la tele. De repent Mónica Oltra està en totes les pantalles i comencen a passar coses difícils d'explicar. La tele, és la tele.



Raimon Surera


El debat sobre els partits és necessari però perillós. Què faríem els anti-partits sinó crear un altre partit? La contradicció és flagrant, no us sembla? Aguantar-nos tampoc no és cap opció brillant però mentre ningú no m'expliqui com fer un partit que no sigui un partit prefereixo quedar-me on sóc. (I això no invalida el debat, per supost: és urgent).



Pep Agulló


Les arrels de la cultura, de les religions, de l’experiència, del coneixement... han fet créixer els arbres de la història que per bé o per mal ens han portat on som. El problema ve quan el poder s’aferma i esten les seves arrels, quan les arrels del partits polítics en democràcia impedeixen l’adaptació a la voluntat canviant dels aconteixements, de la voluntat dels votants. Llavors les arrels alimenten l’arbre partidari, del poder en sí, i comença el camí en què en comptes de ser l’eina esdevé l’obstacle, i ens sentim enganyats perquè els seus interesos ens posen plom a les ales de la llibertat. I és per això que diem que només els partits i nosaltres mateixos seríem els únics responsables de fer fracasar l’objectiu de la nostra independència. Massa mediocritat i poca alçada de mires en aquests moments tan transcendents de la nostra història.




Francesc Aguilar


El cas de les eleccions municipals al País Valencià, en que finalment el bipartidisme de la transició continua sent majoritari, condiciona molt les possibilitats de canvi a Compromís o Podemos. A Catalunya CIU  i PSC a pesar de la corrupció i la incompetència, també continuen sent molt votats. Al final qui impossibilita el canvi és el mateix votant o l'abstenció dels descontents.




David Calabuig


Una editorial que planteja una qüestió fonamental, Vicent. Ara mateix, la meva resposta és un sí rotund. Els partits polítics són la perversió de la democràcia actual. Nosaltres, el poble, només existim durant un parell o tres de setmanes cada quatre anys (el període que solen durar les campanyes abans de les eleccions). És molt trist. Només servim per confirmar amb vots el que les enquestes i el sondejos ja han decidit. Un cop  “legitimats per les urnes”, els partits tornen a disposar d’un xec en blanc per continuar dedicant-se a les rutines del dia a dia. Bàsicament, anar deixar passant el temps fins que tornin les eleccions i, com a molt, anar vigilant les enquestes sobre la voluble intenció de vot del poble. Ara bé, potser tota la culpa no és dels polítics, perquè...no són ells mateixos un reflex de la societat? No són ells com som nosaltres? Tenim al nostre país, Catalunya, un magnífic exemple amb el que va passar al 9N. Més de dos milions de ciutadans ens vàrem mobilitzar per una idea, una il•lusió. Allò meravellós que va succeir el 9N va ser la sublimació de la democràcia, precisament perquè no estàvem votant a cap partit polític! Tanmateix, l’endemà d’aquell dia inoblidable, ja tornàvem a estar sotmesos a la tirania dels partits. Però perquè no som capaços d’alliberar-nos dels partits i tornar a abraçar les idees fonamentals? D’acord, això és una utopia i una fantasia infantil però, com a mínim, perquè no ens adonem de la importància de concentrar el nostre vot en un partit determinat? La dispersió ideològica, la gran dificultat real per a bastir majories, garanteix als partits polítics la seva supervivència, al mateix temps que bloqueja qualsevol possibilitat de canvi i de progrés. Abans que “ser de dretes o d’esquerres”, hauríem de voler ser una nació. Un estat, necessàriament, ha d'estar per d’amunt de les ideologies.




Josep Usó


Pense que, en realitat, els partits polítics, les seves estructures, encara no s'han adonat que hi ha certes coes que han canviat. I molt. Per exemple, la velocitat de les comunicacions. I els mitjans. Fa deu anys, segurament, es podia "cuinar" un acord en un sopar amb no més de deu persones. Ara, és segur que el sopar, abans d'arribar al café, ja serà públic. El mon, el nostre mon està ple de càmeres. I la gent del carrer tenim accés a la informació en temps quasi real. I molts dirigents encara pensen que això és controlable. Caldrà, a tots els nivells, un canvi d'actitud i de procediments. En cas contrari, no descarte l'aparició d'un partit diferent, per exemple amb dirigents virtuals, que els usurpe qualsevol mena de possibilitat als actuals. I això, que ara mateix només em sembla possible, seria perillós. 


Caldrà que els qui treballen als partits n'aprenguen. I de pressa. O es quedaran definitivament enrere i sense possibilitat de tornar a pujar al tren. És, al meu parer, el que ja li ha passat al PSOE de Catalunya. Però ara mateix, estan tots, en aquest risc.



Joan Vilarnau


Per mi el problema principal que tenen els partits (i en tenen uns quants) és que són massa fàcilment domesticables pels grans lobbies i, al final, acaben treballant més per a ells que no pas per a nosaltres.



Josep i Antònia Viñas


El poble ha respòs i està preparat, no hi ha dubte. La darrera prova el 9 de novembre proppassat quan centenars de milers de ciutadans vam anar a votar a la consulta desafiant l'autoritat de l'estat que ens ofega. Així doncs per què  d'ençà aquella data històrica el procés no va tan bé com hauria d'anar? De qui és la culpa? 


L'ANC i Omnium han actuat de manera correcte i generosa organitzant les manifestacions de l'Onze de Setembre dels dos darrers anys. Un èxit mediàtic internacional. De l'altra banda què han fet els partits quan les esmentades organitzacions ciutadanes els hi han passat les rendes del procés? Com he pogut comprovar han tornat a les seves: divisió i desqualificació, dins del bàndol sobiranista ha estat l'ordre del dia, com s'ha vist a les eleccions municipals del 24 de maig. 


Aquesta actitud de la vella política que estem presenciant a casa nostra desanima. I també ens preguntem si els parts "c’est fini?". 


Nosaltres creiem que podríem prescindir de les sigles tradicionals que ja no ens representen i crear un moviment ANC-Omnium i altres entitats sobiranistes que encapçali decididament les marxa cap a la llibertat i culmini amb un vot massiu per la independència el 27-S.




Joan Rubiralta


En una societat democràtica els partits polítics són un dels elements que els caracteritzen perquè permetre que el poble pugui decidir qui pot fer un millor govern i per això cal passar una examen periòdicament. Si això és inqüestionable, també ho és que quan un partit es comença a fer gran i ha de governar, a vegades, i segons com siguin els resultats, pot tenir la temptació d'anar a la seva i fer mans i mànigues per aconseguir el poder al preu que sigui perquè ja consideren que viure de la política és com tenir una empresa on un s'hi pot acabar jubilant després de viure molts anys amb un sou important. Per tan caldria que hi hagués limitació de mandats i sous com a norma general.


En al cas català, el que caldria és que a més d'això, hi hagués una nova llei electoral on les primàries imparcials fossin obligatòries, es potenciés l'assemblearisme, hi hagués llistes obertes i es limitessin les despeses electorals iguals per a tots els partits amb comptes transparents  a més de controlar les donacions i s'acabés amb les portes giratòries i els sous a polítics que ja han acabat el seu pas per la palestra pública.


A aquesta situació caldria deixar molt clar que només poden tenir càrrecs públics aquelles personers que ja tenien una feina anterior, amb la qual cosa s'evitarien que hom es faci polític per tenir un lloc de feina i l'aferrar-s'hi a la poltrona anys i panys.


Els polítics i polítiques estan per servir el poble i no per viure'n d'ell.



Ramon Torramilans


No son els partits. Son els politics curts d'idees que s'abracen a doctrines de partits i així poden anar tirant de falques publicitàries.


LaSolució www.lasolucio.cat es el Partit Transversal Catala que te tan sols dos lemes con objectius: "Limitar, Prioritzar i Transparència". I "Justícia, Cultura i Treball" i el seu objectiu es donar empara a ciutadans independentistes independents que vulguin treballar per la independència de Catalunya ("XLI") sense dependre de doctrines ni mandats de vells partits i ideologies.



Mail Obert