Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<3/169>

Vicent Partal

24.05.2011

Esquerra ...i Compromís

Ahir Puigcercós va fer un bon discurs per a anunciar la catarsi definitiva d'Esquerra. És un discurs que arriba tard, però que reconforta. Va explicar que havien pres decisions equivocades, però va incidir en un factor capital de la política moderna: la de la percepció que l'electorat té d'una força política. Va venir a dir que la gent pensava que ells s'havien agafat a la cadira i que el poder els havia engolits. I que això en un partit com el seu era mortal.

Els eixos de la política tradicional són normalment clars. En un país corrent, el posicionament entre la dreta i l'esquerra. En una nació minoritzada, també l'eix nacional. Però crec que aquests darrers anys a Europa n'ha emergit amb molta força un de nou, que alguns anomenen 'modernitat democràtica' o 'radicalitat republicana'. O siga quin paper té en la vida del partit i en la relació amb els seus electors la transparència, el contacte amb la base, la capacitat d'encaixar les crítiques, el diàleg, la manca de burocràcia, la sensibilitat envers la minoria, la cultura del pacte intern...

Esquerra va arribar al seu moment més brillant, a primers de segle, precisament fent bandera de tot això, amb frescor, amb iniciatives brillants, radicalment compromesos, arrimats a unes capes de població que ja renegaven de la política dels grans partits.

El mal, a parer meu, i ahir ho reconeixia Joan Puigcercós, és que ben aviat es van fer vells; la part més visible i poderosa del partit va deixar d'escoltar, es va tancar en si mateixa i va aspirar obsedida a copiar els vells models polítics, ara de CiU ara del PSC. L'error estrepitós que va significar fer president Montilla enganyant els electors (i aquest, l'engany, és el matís decisiu de la qüestió) els féu fora del lloc extramurs que encara ocupaven un poc en l'imaginari col·lectiu i els féu entrar en aquell lloc on eren 'igual que els altres'. Fins ahir.

En descàrrec d'Esquerra cal dir que són certes moltes més coses. Que molta gent li la tenia jurada. Que molestava. Que tot error seu era magníficat. Que l'electorat, més crític, li perdonava menys coses que no als altres. Que alguns mitjans s'hi acarnissaven. Que la convulsió interna no hi ajudava. Que...

Però, comptat i debatut, allò que li ha passat factura és el fet d'haver-se convertit en 'un més'. Amb notables excepcions personals, és clar. Però 'un més', com 'ells'. I és això que ara ha pagat i que, primer de tot, hauria de mirar com traure's del damunt.

Durant anys he sentit repetidament els dirigents d'Esquerra queixant-se que els seus votants, que els seus amics, que tothom en general els exigíem coses que no exigíem als altres. Era una reacció que sempre em desconcertava. Perquè no els alegrava que això fos així, ans ho vivien com un càstig injust. Sense adonar-se que aquesta exigència era la gran oportunitat que tenien i potser una de les últimes restes de l'esperit que els havia portat a uns resultats brillants. L'exigència sempre és bona i, de tota crítica, se'n pot aprendre. Oblidar-ho és nefast.

I la casualitat ha volgut que el contrast arribàs amb Compromís. Després de les eleccions municipals i valencianes Comprimís no està al nivell de l'Esquerra de fa una dècada, però els seus resultats han aixecat una gran onada de simpatia, d'interès i d'entusiasme que potser els acabarà portant aviat a competir de tu a tu amb les grans forces polítiques valencianes.

Ho han fet molt bé. Fa anys que molts reclamàvem una Nafarroa Bai a la valenciana i no sabíem veure que ja la teníem i que es deia Compromís. Però ells han tirat endavant i molt seriosament han posat les bases d'un canvi històric. La seua feina, la seua tenacitat i la seua capacitat de ser referent de modernitat i de radicalitat republicana han donat fruit i és bo que en gaudesquen i que planifiquen el pas següent. Però, precisament per la coincidència en el temps, farien be d'analitzar, també ells, això que ha passat a Esquerra. Per aprendre'n.

Mail Obert