Rafael Subirachs

Em tem que molts no van descobrir Rafael Subirachs fins dissabte, quan entonava, en l'acte oficial de la Diada, aquella versió tan corprenedora del vell romanç dels Segadors que ja a la dècada dels setanta feia posar els cabells drets. (I que, per cert, es pot trobar en versió mp3 a la seua web oficial).
Aquesta versió dels Segadors d'en Subirachs va protagonitzar moments inoblidables fa trenta anys i va tornar dissabte a la memòria col·lectiva. Però, mentrestant, l'home, el músic, que l'havia feta possible, no ha gaudit del reconeixement artístic i ciutadà que es mereix. I això sap molt de greu.
Subirachs no és un músic fàcil. De fet, em sembla que detesta qualsevol cosa que siga fàcil. Fa molts anys va elaborar una insuperable revisió de la música clàssica d'arrel popular, 'Bac de Roda': un disc ara dificilíssim de trobar i que encara em ressona a les orelles com un dels més originals i exigents que haja sentit mai. Després, durant anys, Subirachs ha lluitat per fer una música culta basada en la gran poesia del país, siga de Verdaguer, de Jordi de Sant Jordi o de Vinyoli. I en la millor tradició musical europea. Rafael Subirachs ha treballat molt aquests trenta anys. Potser contra corrent. Segurament que deu creure més en ell mateix i en la qualitat de l'art que no en la conveniència o la comoditat. I això és bo, n'estic segur. Però també estic segur que per al país i per a la cultura catalana hauria estat un gran enriquiment que Rafael Subirachs no haguera hagut de fer la seua faena sempre amb un enorme esforç personal, i pràcticament sense suport. No perquè crega que hauria fet coses diferents, que no ho crec pas, sinó perquè, si haguera arribat a més gent, ens hauria fet, a tots, més rics. I plens.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet