Opinió

 

<156/169>

Vicent Partal

12.11.2004

Casp

Per a la major part del país Xavier Casp és poca cosa. Un parell de línies en qualsevol història de la literatura, dedicades sobretot a la seua època incipient. No per a mi. Ni per a molts valencians. Per a molts de nosaltres Casp és el poeta que no va poder admetre que la qualitat dels altres l'arraconara al lloc que la seua mediocre poesia mereixia. Casp és qui va fer política del ressentiment personal. L'apocat que no va saber deixar pas a una mentalitat més preparada, oberta al món, interessada pel futur i el rigor, que ja no vibrava ni amb l'enyorança ni amb el passat nebulós. El trencament de Casp i Adlert amb el catalanisme, i la seua instrumentalització pel blaverisme, va significar una divisió, les conseqüències de la qual encara sofrim. Però, paradoxalment, també va significar un salt qualitatiu remarcable per als qui no vàrem quedar atrapats en el seu regionalisme antiquat. El país d'Estellés, de Guarner, de Fuster i de tots els altres té una alçada que el país de Casp no va saber mai ni imaginar. En aquesta perspectiva mirar-nos en l'espill de Casp és descobrir, amb alegria, quant de camí no hem fet, tot allunyant-nos d'ell.
Ben sovint quan mirem el País Valencià veiem una geografia estranya, una imatge col·lectiva que amaga d'una manera conscient i constant el país de Fuster per ensenyar-nos i refregar-nos el nyap esperpèntic del país de Casp. No s'hi veu pràcticament mai el país de Bernat Sòria o de Santiago Calatrava, el de Sol Picó o d'Obrint Pas, el país d'Andreu Alfaro o de Vicent Todolí. El país dels qui vàrem aprendre de Fuster, Guarner i Estellés una manera de mirar la vida i la realitat. Sí, és clar que, de Sòria o de Calatrava, en sentim parlar, però pràcticament sempre sense recalcar que són valencians. Se'n parla perquè no és possible ignorar-los, per la seua qualitat personal. Però ningú no els veu com els abanderats del país dels nous valencians nascuts després de la traïció de Casp. I tanmateix, ells, com tants altres, anònims o no, pertanyen a una classe de valencians que no podrien haver existit, si abans no hi haguera hagut un trencament amb Casp. Si no s'haguera trencat l'intent de Casp d'imposar una manera de ser valencians que ens allunyava del món contemporani. Casp no resistí l'èxit d'Estellés o de Fuster. Perquè era incapaç d'entendre'n la contemporaneïtat rabiosa. Llegir Sartre o Russell? Ca! Opinar sobre la primavera de Praga o la píndola? I ara! L'univers mental de Casp, el dels caspians que encara hi ha, no ix de les creus de terme. Per als postcaspians, en canvi, el món és l'escenari dels somnis i els debats, el territori a viure.
Els valencians hem tingut molta mala sort amb els nostres polítics. Per això, de tant en tant hem de repetir que som un país molt allunyat de la mediocritat i de la poca ambició dels qui ens governen. Tot i que és cert que, en part, això passa perquè som un país trencat. En cada poble, en cada ciutat del Regne, hi ha gent com Casp: aporuguida, mesella, tancada en si mateixa per por d'entendre el món, adversa per definició al canvi i a la innovació. I els Casp, perquè són com són, troben massa desafiants els qui ens afirmem com a valencians d'avui, disposats a competir on siga i amb qui siga, oberts joiosament a totes les influències, i conscients que és el futur allò que ens interessa explorar.
Aquests últims anys he coincidit algunes voltes amb Casp i la seua família. Ell tenia una casa a Nàquera i hem estat companys circumstancials de paelles. Mirar la seua família, escoltar-los parlant de temes gal·linacis i majoritàriament en un castellà forçat, ha estat cada vegada, per a mi, una manera d'observar el fracàs de qui no va saber entendre que més enllà de Patraix hi ha vida. Una vida excitant que volem viure com a valencians, precisament perquè no ens sentim hereus seus.

Mail Obert