Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<141/169>

Vicent Partal

22.11.2005

Mas pren riscos

L'exercici de parlar sol, davant un faristol i uns quants milers de persones mirant-te, és dels més difícils que ha d'encarar un polític. Sobretot, fora d'un míting. Als mítings un bon crit a temps, el pit inflat quan toca i algun gest sobtat solen fer miracles. Unes quantes vegades he sentit Artur Mas fora míting i comence a tenir la sensació que li agrada més i tot que no el visca abrandat i el voleiar de percalines. Ahir va fer un discurs complicat en una cerimònia multitudinària que era mig reivindicació mig proposta. Ha aconseguit que els seus el creguen. Se'l creguen. I sembla que, conseqüentment, ha decidit de tirar pel dret.

Fa anys la caricatura televisiva presentava Mas com una mena de robot. La seua fama de persona tossuda va propiciar aquesta imatge, que encara avui alguns convergents li retreuen. Ahir va tornar a demostrar el seu caràcter. El micro es va espatllar, sorprenentment, però ell, a la seua. No va deixar d'explicar allò que volia dir i quan, finalment, va trobar el recurs per a superar l'entrebanc va somriure, supose que alleujat. Però havia passat minuts i minuts parlant amb un micro impossible, segurament perquè això era allò que ell havia vingut a fer.
Seria molt injust que l'anècdota del micròfon desdibuixara, tanmateix, un discurs dens, fet amb voluntat de suscitar debat, i m'imagine que volgudament complicat. Mas té això. Ahir es va presentar com el relleu generacional i va escenificar-ho amb un discurs recaragolat com els temps en què vivim. En el moment actual, a Europa sols hi ha un líder capaç de resistir, i és Tony Blair. Blair, un home de dretes al davant d'un partit de velles tradicions esquerranes, és capaç de vendre valors tradicionals embolicats en la celofana més 'cool'. Mas sembla que jugue un partit semblant. La part més interessant del discurs foren les referències als nous valors socials i econòmics, a les possibles concrecions de la complicada cadena llibertat de triar – llibertat de competir – autonomia per a competir - control públic. En aquests paràgrafs, Mas apareixia més com un polític normalitzadament europeu que no pas com un nacionalista tradicional. I això, per a ell, és un risc, però cal reconèixer que és un risc molt interessant.

Mail Obert