Opinió

 

<134/169>

Vicent Partal

10.05.2006

Maragall té un problema

La convocatòria del referèndum, el no oficial d'Esquerra i la crisi imparable al si del govern tripartit perfilen una situació temible per al president de la Generalitat. A hores d'ara ja és evident que el 18 de juny hi haurà en joc aquest projecte d'estatut, però també algunes coses més: concretament el futur polític de Maragall i una bona part del futur del Partit dels Socialistes. CiU ja avisa que, si no hi ha un calendari electoral clar, molts dels seus seguidors poden optar pel no com una manera de castigar i de fer mal al govern. És cert. Però, si hi ha calendari, passarà igual: per quin motiu els electors de CiU haurien de donar aire fresc a Maragall facilitant-li una victòria que és l'única possibilitat de sobreviure que té?

Sincerament, no crec que la fixació d'un calendari arregle gaire les coses. Tothom és conscient que Maragall solament repetirà com a candidat, si la victòria del sí al referèndum és espectacular. No sols això: tothom sap que una victòria espectacular del sí donaria ales al PSC per a guanyar clarament les eleccions. Ara, sabent com saben que aquest és un mal estatut, per quin motiu els convergents haurien d'apuntalar el seu gran rival? Hi ha molts votants de CiU disgustats d'entrada pel procés de l'estatut a Madrid, però que callen o aguanten únicament perquè el moment clau va ser protagonitzat per Artur Mas i esperen el rèdit que això puga portar. Per quin motiu, doncs, haurien de votar que sí?

N'hi hauria un: que aquest fos un bon estatut. Però no ho és. I encara que ho fóra, la manera com el text ha estat mutilat i rebregat a Madrid reclama que no siga aprovat. Per dignitat nacional. Perquè aquest és el llenguatge que Espanya entendrà: no és possible 'cepillarse' l'estatut (per dir-ho a la manera d'Alfonso Guerra) i que això no tinga conseqüències. No és possible enganyar tant i eixir-ne il·lès.

A Europa, a sobre, recentment els referèndums han servit més que res per a infligir cops seriosos als governs que els convoquen. Això és injust, però és el que hi ha. Un referèndum amb l'esquema simplista del 'sí' o el 'no', sense matisos, és ideal per a enviar missatges de descontentament als governs o (com va passar no fa gaire a França) al conjunt de la classe política. I és probable que al nostre país aquesta tendència es referme el 18 de juny.

La cosa més curiosa de totes és que ha estat Maragall mateix qui ha desencadenat la traca. Perquè estic convençut que Esquerra hauria pogut aguantar el complicat equilibri que volia, si el president no haguera forçat una crisi de govern totalment innecessària.

Mail Obert