Rufián va acusar els diputats de Junts de votar per “interessos particulars”, tot afirmant que alguns tenen “alguna empresa al seu nom amb pisos de lloguer”. Per emfasitzar-ho, va llegir el nom de cadascun dels set diputats de Junts i els va dir que són “els responsables que la gent visqui avui més angoixada”. També va mostrar un bitllet de cinquanta euros a la tribuna, dient que aquesta era “la bandera que comparteixen” amb el PP i Vox.

Segons Puigdemont, “al congrés espanyol es van travessar totes les línies de la decència i el respecte que cal observar en un debat parlamentari”, referint-se a la intervenció de Rufián, a qui en cap moment cita pel nom a l’article.

Segons que ha dit, l’actuació de Rufián “va embrutar la memòria d’un partit històric on han militat alguns dels millors homes que ha donat la política catalana en l’últim segle”. Puigdemont assegura que “molta gent es va entristir en veure un espectacle tan lamentable, propi de la pitjor política espanyola que tant hem hagut de patir els catalans”.

Puigdemont explica que ell mateix forma part de “les persones entristides”, no només per la seva condició de president de Junts i pel “patiment” causat als set diputats del partit a Madrid, sinó “també com a català, militant independentista i demòcrata”.

“Podem tenir discrepàncies, per profundes que siguin, però fins ara els catalans les sabíem expressar amb una manera de fer i de dir pròpies, diferenciades, que marcaven un estil identificable”, apunta.

Puigdemont també posa el focus en la irrupció de Ciutadans a l’escena política el 2006, que, segons ell, va significar una “ruptura deliberada, calculada i, és clar, finançada”. Considera que aquest partit va portar “un esperit analfabet, barroer i falsament directe” que va acabar “contaminant la política”, amb la “vulgarització i simplificació dels debats” per soscavar les institucions catalanes.

El president de Junts afirma que “el mateix PSC ha heretat l’al·lèrgia a la catalanitat que tenia Ciutadans, encara que ho fa més seguint les ‘instruccions’ de Felip V que no pas copiant l’estil de Lerroux, Rivera i Arrimadas”. Puigdemont acompanya l’article d’una imatge d’una ordre del segle XVIII del rei Felip V per afavorir la penetració del castellà a Catalunya.

Segons Puigdemont, resulta “especialment dolorós” que Rufián intervingués “íntegrament en castellà” al congrés espanyol, tot i que la presidenta de la cambra, la balear Francina Armengol, “utilitza el català per donar-te la paraula”. L’expresident considera que, “després d’anys, dècades, de reclamar que el català sigui oficial a les Corts espanyoles i finalment aconseguir-ho, el portaveu d’ERC no la fa servir. Deu pensar que el català és més per a les biblioteques i el castellà, per al TikTok”.

A parer seu, aquesta “manca de respecte” cap a la lluita pel català “fa molt de mal a la llengua del país”. Puigdemont conclou que “només per respecte a tanta gent que ha estat víctima de discriminació i persecució per parlar en català, al congrés espanyol s’hauria de fer servir sempre”.

La por de l’avi Florenci

Els set germans han explicat que els primers d’assabentar-se’n van ser els grans, en Jordi i la Marta, que van tenir més relació amb l’avi. Avui, Marta Pujol ha explicat que l’avi Florenci va ser una figura molt important quan, a principi dels seixanta, el president va passar per la presó arran dels fets del Palau de la Música. “Ens va ajudar molt i va establir una relació molt especial i bonica amb la meva mare”, ha recordat. En totes set declaracions s’ha repetit la por que Florenci Pujol tenia per les activitats econòmiques i polítiques del fill. L’avi compartia amb la jove Ferrusola el neguit que, abans de ser president, Pujol estigués disposat a perdre diners en les inversions que feia per compromís catalanista. “Hi havia enfrontaments”, ha dit Marta Pujol. 

En el mateix sentit, deixa a banda, Pere Pujol ha explicat que l’avi també va proposar a la mare de pignorar les accions del laboratori que tenien perquè el president no se’n pogués gastar els beneficis en projectes culturals. Però l’obsessió del fill no va amainar mai, ni tampoc el neguit del pare, que de fet es va morir a setanta-tres anys, poc després que Pujol arribés a la presidència. Oriol Pujol, l’únic nét de l’avi Florenci que també es va dedicar a la política, ha dit que, per a simplificar-ho, la deixa es podia presentar com “un fons de resistència” per si el risc polític tornava. Marta Pujol ha dit que l’existència de la deixa li va semblar raonable perquè, havent vist de petita la repressió contra el pare, sempre la va acompanyar la por d’haver d’anar a l’exili. 

Les inversions posteriors i el repartiment

El problema és que aquesta condició de “fons de resistència”, si va ser mai el propòsit inicial, no es va mantenir sempre, és clar. El mateix Oriol ho ha explicat: “A partir dels noranta, això comença a tenir un altre sentit, perquè les circumstàncies polítiques, per sort, han canviat.” El 1990, l’home que s’encarregava de gestionar els diners a Andorra, Joaquim Pujol, cosí del president, se’n va haver de desentendre –els fills han dit que per raons personals i professionals, però de fet li va tocar de substituir Lluís Prenafeta com a secretari general de la Presidència–, i va passar a fer-se’n càrrec Jordi Pujol Ferrusola, que el 1992 va ordenar als altres germans que s’obrissin un compte propi a la Banca Reig perquè s’haurien de repartir els diners.

Quins diners? La fiscalia considera que els diners d’Andorra van créixer perquè el primogènit havia organitzat una trama de corrupció: cobrava presumptament comissions per adjudicació d’obra pública d’empreses afins a Convergència, simulava moviments per maquillar l’origen dels diners i després els repartia entre els germans. Ahir, Jordi Pujol Ferrusola va negar rotundament que els comptes d’Andorra rebessin o enviessin mai cap transferència de les societats amb les quals canalitzava la seva activitat empresarial, ni tampoc dels clients de qui havia facturat: “Mai no n’he rebut res a Andorra, ni ells res de mi. No ha tingut a veure l’una cosa amb l’altra, i ni ha tingut cap relació amb la Generalitat.”

La versió que ahir va defensar Jordi Pujol Ferrusola, que avui han subscrit la resta de germans, és que els diners de la deixa es van multiplicar gràcies a les inversions que es van fer en títols de lletres del tresor de diferents estats i làmines financeres. Segons que expliquen, com que aquestes inversions tenien venciments diferents, el repartiment dels béns no es va fer de cop, sinó durant uns quants anys, fins al 2000, amb alguna altra operació una mica més tard, el 2004, per raons de ritme financer. Els moviments que consten en relació amb Hongria i Panamà, segons que va declarar el primogènit, es devien a operacions financeres semblants.

La vaguetat sobre els concursos públics 

Els suposats concursos públics han estat més aviat absents fins ara. En canvi, el judici s’ha centrat en els negocis de Jordi Pujol Ferrusola, que sosté que cobrava de les empreses adjudicatàries perquè els oferia serveis d’intermediació amb “informació privilegiada” sobre oportunitats de negoci en el sector privat. L’esforç probatori del fiscal Fernando Bermejo per a demostrar que eren serveis falsos no ha reeixit: tan sols ha aconseguit el testimoni a favor dels policies i dels inspectors de la Hisenda espanyola. Quasi tots els enllaços comercials i els pèrits de la defensa han declarat a favor de Pujol. Bermejo no ha concretat quins concursos ni com haurien estat adulterats, ni per qui. Avui, tots els germans han assegurat que ells mai no van mirar d’influir sobre cap funcionari per decantar la balança.

L’escrit d’acusació de la fiscalia esmenta, per exemple, dos moments. Per una banda, quan Oriol Pujol era secretari d’Indústria, Comerç i Turisme, entre el 2000 i el 2003, es va concedir un permís per als abocadors de Tivissa i de Cruïlles, en què Jordi Pujol Ferrusola tenia interessos comercials. Oriol Pujol ha esgrimit que no tenia responsabilitats en matèria de medi i els funcionaris que van participar en el procés han defensat el criteri que van emprar. L’escrit també parla de l’aprovació d’un parc eòlic al Port del Comte: en aquest cas, infereix que la consultora ambiental en què treballava Pere Pujol va mitjançar per beneficiar els interessos de la família Sumarroca, afectada en el procediment. Però Pujol ha dit que aquell projecte no va rebre l’aprovació i que no tenia res a veure amb els Sumarroca.

Dubtes i excepcions, encara

Els germans s’han esforçat molt a deixar clar que, a partir d’un cert moment, cadascú es va fer càrrec del seu compte i que, si hi havia transferències entre els uns i els altres, era de manera esporàdica i per raons concretes. El motiu d’aquesta insistència és que volen combatre una de les principals sospites de l’acusació, que serveix per  a acusar-los d’associació il·lícita: que entre l’administració dels diners de la família regia un principi de caixa única –és a dir, que a la pràctica els diners formaven part d’un pot comú, encara que fossin disposats en comptes diferents– i que es movien presumptament gràcies a préstecs falsos i operacions irreals. L’objectiu, segons l’escrit d’acusació, seria amagar l’origen del patrimoni i, d’aquesta manera, poder-ne disposar. 

En aquestes operacions suposadament enganyoses, el fiscal hi situa, per exemple, la història d’un préstec entre Josep Pujol i el seu amic Jorge Barrigón, empresari acusat en aquest judici. Ahir, Pujol va justificar amb una narració llarga i enrevessada per què va traslladar 900.000 euros en una bossa d’un banc andorrà a un altre. També parla de la inversió que uns quants germans van fer en les accions d’un laboratori farmacèutic per mitjà de MT Tahat, una societat de Josep Pujol. Els germans sostenen que aquesta inversió, per exemple, es va fer perquè quedava clar que reportaria beneficis i els ajudava a no devaluar els diners que havien rebut de l’avi. 

Per una altra banda, malgrat la reiteració que els diners de Catalunya i els d’Andorra eren com dues vides econòmiques del tot separades, com a mínim Marta i Josep Pujol han admès l’ús esporàdic de milers d’euros per a despeses corrents. I el fill petit, l’Oleguer, ha explicat que va fer servir 176.000 euros que tenia a Andorra per a apuntalar el finançament del seu fons d’inversió Drago Real Estate Partners Limited. Jordi Pujol Ferrusola, com és sabut, va tenir una activitat molt més abundant en els comptes a Andorra, atesos els múltiples negocis internacionals que feia. L’altra excepció és Oriol Pujol, que diu que per raó de la seva activitat política va acabar decidint de posar el compte a nom del germà.

El canvi de banc i les fundacions opaques

Els Pujol Ferrusola sempre havien tingut els diners a la Banca Reig, que després d’una fusió es va convertir en Andbank, però l’any 2010 els van passar tots a la Banca Privada d’Andorra. Què va passar? Segons que va declarar com a testimoni Manel Cerqueda, amo d’Andbank, la família els havia demanat que destruïssin la documentació relacionada amb els seus comptes, Andbank ho va refusar i els va oferir “totes les facilitats” perquè deixessin de ser-ne clients. Els germans ho neguen: diuen que era Andbank, incòmode perquè els Pujol Ferrusola eren “persones políticament exposades”, qui se’ls va voler treure de sobre. A la Banca Privada d’Andorra ja hi tenia els diners Josep Pujol, i hi van confiar.

L’octubre del 2010, una volta ja havien canviat els diners de lloc, va esclatar el cas d’Hervé Falciani, el banquer suís que va filtrar una llista amb més de 130.000 possibles evasors fiscals. Atemorits perquè un cas semblant no esclatés a Andorra, diuen que es van deixar aconsellar pel banc i van crear nous comptes associats a fundacions privades. La fiscalia creu que aquestes fundacions eren una manera d’amagar la traçabilitat dels diners, però ells sostenen que tan sols era un mecanisme de protecció respecte de possibles treballadors indiscrets del banc. La família també nega que tingués diners enlloc més que Andorra. El primogènit sosté que si hi havia comptes en paradisos fiscals era fruit de moviments interns que feien els bancs, i no pas ells.

L’operació Catalunya i la regularització sobtada

No hi va haver una altra llista Falciani, però hi va haver l’operació Catalunya. A final del juliol del 2014, Pujol es va veure obligat a publicar la famosa carta en què reconeixia haver tingut diners a Andorra perquè, dies abans, el diari El Mundo havia titulat a la portada: “La família Pujol va ingressar 3,4 milions en un mes en un banc d’Andorra.” Era la Banca Privada d’Andorra. La cúpula de l’entitat va revelar, anys més tard, tot aportant-ne un enregistrament, que havien rebut pressions de l’ex-cap de la Unitat d’Afers Interns de la policia espanyola, Marcelino Martín Blas: si no els donaven informació bancària sobre els Pujol, el president Artur Mas i l’ex-vice-president Oriol Junqueras, el banc se n’aniria en orris.

Així, els germans van haver de regularitzar els diners que tenien a Andorra, cosa que en aquell moment era possible gràcies a la llei aprovada pel ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro. Pocs dies abans que el president confessés la deixa, la família va contactar amb l’assessor Joan Anton Sánchez Carreté perquè els assessorés per fer les declaracions complementàries dels diners que els Pujol Ferrusola tenien a l’estranger. Segons que va reconèixer al judici, aquelles declaracions es van fer a corre-cuita i un any més tard els advocats li van aportar dos llapis USB amb més informació perquè comprovés si s’havien fet bé –i no hi va detectar errors. Hi va haver germans que van recórrer als seus propis assessors per a la regularització.

El decret regula les prestacions econòmiques per a aquests casos i afegeix, a banda el finançament previst per la llei estatal, un complement extraordinari per a assegurar que la prestació cobreixi el cost complet del servei.

La consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, ha insistit que aquests ajuts als malalts d’ELA amb dependència extrema marcarien “un abans i un després” i ha precisat que 74 persones ja tenien concedit el grau III+.

Un complement extraordinari per a cobrir el cost total

El decret preveu que la Generalitat faci una aportació addicional als ajuts que fixa la llei estatal, que estableix una quantitat màxima de 9.859 euros mensuals per persona beneficiària. L’estat espanyol en finança el 50% i la resta va a càrrec de les comunitats autònomes.

La Generalitat hi afegirà fins a 4.929,5 euros, de manera que la prestació pot arribar a 14.788,50 euros mensuals, segons les hores contractades per a l’ajut a domicili o l’assistència personal, d’acord amb la intensitat del suport determinat al programa d’atenció individual.

El decret també estableix un règim ampliat de compatibilitats entre prestacions per a les persones reconegudes amb el grau III+ de dependència extrema.

El ple ha aprovat la convalidació per unanimitat i ha refusat de tramitar el decret com a projecte de llei, tal com havia demanat Junts, per tal que s’hi poguessin introduir modificacions.

“Un gran avenç” en l’estat de benestar

Martínez Bravo, davant entitats i malalts d’ELA presents a l’hemicicle, ha dit que la convalidació del decret constituïa “un gran avenç” en l’estat de benestar a Catalunya. Ha defensat que ara es posava en funcionament un mecanisme amb recursos “suficients” per a l’acompanyament als malalts i les seves famílies, i ha reivindicat el complement extraordinari de la Generalitat perquè el nivell de renda “no esdevingui una barrera” i per la necessitat d’agilitar els tràmits per fer efectiva la prestació. El govern ha fixat un termini màxim de tres mesos per a resoldre els expedients.

Martínez Bravo ha detallat que unes 120 persones hviean sol·licitat el reconeixement del grau III+. D’aquestes, 74 ja l’havien obtingut i ara es completaven els tràmits perquè rebin la prestació. En total, l’executiu calcula que unes 200 persones podrien complir els requisits del grau III+ a Catalunya.

El reconeixement del grau III+ requereix un informe mèdic que acrediti com a mínim dos criteris de tres: necessitat de suport ventilatori superior a 8 hores diàries, necessitat diària d’aspiracions de secrecions i immobilitat al tren superior. El govern manté la previsió d’un pressupost de 20 milions d’euros per al 2026 destinat a les prestacions i desplegament de la llei ELA.

Crítiques pel retard i per insuficiència

El diputat de Junts Jordi Fàbrega ha retret al govern que la convalidació del decret “arriba tard” i que presentava “llums i ombres”, amb “problemes de termini” i un sistema que, segons ell, no acabava de funcionar. També ha demanat que es tramités com a projecte de llei per a millorar-lo.

El diputat d’ERC Juli Fernández ha remarcat la necessitat de “revisar l’instrument” perquè el decret “està bé, però no és perfecte”. Ha apuntat a “dificultats” per a accedir als informes i ha demanat que fos un “laberint”. Ha indicat també que persistia el “desconeixement” en l’àmbit social i sanitari.

La diputada dels Comuns, Núria Lozano, ha qualificat la mesura de “pas de gegant”, però ha posat l’accent en el fet que “els drets sense prou recursos només són literatura” i ha insistit que els serveis que requereixen no eren un luxe, sinó una necessitat vital.

La CUP ha qualificat el decret d’útil, tot i que també considera que “arriba tard” i és “insuficient”, i ha remarcat que revelava un problema de fons: el reconeixement de drets sense recursos. “Cal anar més enllà.”

Ara tots cinc han presentat un recurs de reposició al TSJA contra la inadmissió de la querella (amb poques possibilitats de prosperar), per vulneració del dret de la tutela judicial efectiva, en què rebaten l’argument de la manca de risc de destrucció en cas de trasllat tot invocant una resolució, del 2018, de la magistrada que va dictaminar en primera instància que s’executés el trasllat, i que el va acabar aturant provisionalment pel risc real i irreversible de destrucció d’aquest patrimoni.

A més, acusen el TSJA d’haver incorregut en pràctiques pre-constitucionals per l’amenaça d’actuacions per mala fe processal contra els cinc ex-consellers. “Quan s’exerceix l’acció penal, pot ser molesta per a aquells contra els quals s’exerceix, però de cap manera és exigible de negar l’exercici d’un dret al procés a uns ciutadans, a l’empara dels seus drets constitucionals […]. Les sancions per a laminar drets són pràctiques pre-constitucionals avui inadmissibles en un estat social i democràtic de dret.”

Segons el magistrats, “[la jutgessa] va actuar legítimament donant compliment a l’ordre d’executar allò que s’havia jutjat” i no va cometre cap delicte de prevaricació.

Junts ha demanat la compareixença d’Illa al parlament perquè sosté que Catalunya sofreix una crisi en l’ensenyament i el president està “enrocat i aïllat”. “Queden trenta-set dies lectius i n’hi haurà disset de vaga. Gairebé la meitat del que queda de curs, amb aules buides”, ha assenyalat la presidenta del grup parlamentari de Junts, Mònica Sales, que ha interpretat la convocatòria de noves protestes laborals com una esmena a la totalitat a la gestió del govern. “Quan hi ha un problema, en comptes de posar-hi lideratge, hi posa policies, i sense consens”, ha retret a Illa. Junts l’acusa d’actuar amb falta de lideratge i li ha demanat que rectifiqui, atesa la demanda dels docents d’invertir més recursos, millorar els salaris, reduir el nombre d’alumnes per aula i millorar les condicions a les escoles. Per Illa, tanmateix, l’entesa amb CCOO i UGT és “el millor acord que s’ha signat mai” i ha subratllat que situava la retribució dels docents en tercera posició en el rànquing de territoris de l’estat espanyol i que anava lligat a compromisos per a millorar les infrastructures escolars i reduir la burocràcia.

El PSC va fer de dic de contenció per a evitar que l’anterior crisi educativa que va viure el conseller Josep Gonzàlez-Cambray es desboqués a la cambra quan Pere Aragonès era president. Illa ha recordat que, malgrat que era un conseller d’ERC, Junts formava part del govern, i ell, com a cap de l’oposició, no va secundar mai les demandes de reprovar-lo. “Vam ajudar a millorar l’educació, que és el que estem fent”, ha dit. ERC, de fet, no ha criticat el govern amb la mateixa intensitat que la resta de l’oposició. El president del grup parlamentari d’Esquerra, Josep Maria Jové, ha dedicat la seva pregunta a la cimera progressista a Barcelona. Ha culpat el govern de no explicar la realitat política catalana i l’existència del conflicte polític als dirigents internacionals que hi van participar, incloent-hi la defensa del dret d’autodeterminació. “A les escoles hi ha d’haver més mestres i llibres i no policies i porres”, s’ha limitat a retreure-li Jové.

Els Comuns, igualment socis d’investidura del PSC, han acusat el govern de no afrontar correctament el problema. La presidenta parlamentària dels Comuns, Jéssica Albiach, ha atribuït la conflictivitat als centres escolars a la complexitat de la realitat social i a l’alt risc de pobresa infantil, que afecta un infant de cada tres. “Alguns dormen amb les sabates posades perquè tenen por de ser desnonats”, ha exemplificat. Segons Albiach, les escoles necessiten psicòlegs, educadors socials i que el pla contra la pobresa infantil funcioni. “Acaben convertint un problema que és social en un d’individual i policial”, ha assenyalat la dirigent dels Comuns, que ha instat Illa a reflexionar pel fet que només el PP i Vox donin suport a la mesura. Illa ha insistit que un estat de cada dos de l’OCDE tenen agents d’aquesta mena als instituts i escoles. “Si algun centre educatiu diu que no necessita el pla pilot, no el tindrà”, ha garantit Illa.

“Què els fa pensar que la resposta als problemes educatius és posar-hi policia?”, ha demanat a Illa la presidenta del grup parlamentari de la CUP, Pilar Castillejo. Els anticapitalistes creuen que el govern ha aplicat un marc d’actuació d’extrema dreta i que ha emprès una ofensiva contra l’escola pública catalana: primer, contra la immersió lingüística; després, contra els docents, i ara, contra la convivència als centres.

Oriol Pujol només ha respost a preguntes del seu advocat, Francesc Sànchez, i ha explicat un relat coherent amb el dels dos germans que havien declarat abans que ell, Jordi i Josep Pujol Ferrusola. Segons que ha dit, la raó per la qual hi ha transferències sostingudes en el temps entre els comptes de la família és que l’any 1992, quan la resta de germans es van obrir comptes a la Banca Reig, la deixa “no era en un format líquid”, sinó que provenia d’una gestió unitària “amb mentalitat de fons de resistència” estructurat “en forma de títols, de lletres del tresor de diferents estats i de làmines financeres amb venciments molt diferents”, de manera que no es podia dividir tot d’una. “Vaig entendre que això seria un procés en què s’aniria liquidant la deixa”, ha assegurat.

El seu germà Jordi va declarar que la família tenia aquests diners com un recurs a part, però que no en disposaven en el seu dia a dia a Catalunya. Oriol Pujol també ho ha afirmat avui: “Per a mi, aquest compte respon a una única finalitat: poder percebre la part que em correspon del meu avi. Mai no el tinc present perquè em sigui útil en els meus plans o en la meva vida diària i familiar”. Així, els Pujol Ferrusola miren de contradir la tesi acusatòria que els diners a Andorra no eren fruit de les inversions fetes amb els diners de la deixa, sinó que emmascaraven el cobrament de comissions per adjudicacions irregulars d’obra pública, en el marc d’una complexa trama de corrupció.

Oriol Pujol ha reconegut una excepció en la gestió de la seva part de la deixa. Durant la segona meitat dels noranta va invertir 12.000 euros, segons que ha dit, en un negoci del seu germà Josep, i li’n van tornar 31.000. Diu que l’operació es va fer per evitar que la seva porció de la deixa es devalués. La resta de moviments són un venciment d’un títol del 2004 i l’entrada en la titularitat del compte de la seva dona, Anna Vidal Maragall, l’any 2008. Pujol ha explicat que Vidal s’havia de sotmetre a una operació delicada per un tumor al cervell i que, quan va decidir de fer testament, ell li va dir que tenia diners a Andorra i la va convidar a fer-se’n també càrrec. 

Vidal va arribar a ser investigada en aquesta causa perquè la policia espanyola, per mitjà d’un informe apòcrif, li atribuïa un altre compte del qual era cotitular el seu cunyat, Jordi Pujol Ferrusola, però la causa es va sobreseure. El seu marit ha explicat que aquell compte fou publicat a El Mundo, però que van poder demostrar al jutge que era fals, com la resta que es van atribuir al batlle de Barcelona aleshores, Xavier Trias, o al president Artur Mas.

Una de les raons centrals d’aquesta diferència és que la fiscalia creu que va tenir un paper més actiu en el presumpte emblanquiment de capital. Avui, en la seva declaració davant el tribunal, Josep Pujol ha narrat detalladament una de les operacions que l’acusació considera més sospitoses. Segons l’escrit d’acusació, va col·laborar amb l’empresari Jorge Barrigón, propietari de l’empresa Cat Helicòpters i Heliand, per fingir un préstec de 900.000 euros que, suposadament, era un mecanisme d’ocultació i transformació dels diners, ideat amb el seu germà Jordi, amb l’objectiu de dificultar-ne la traçabilitat, maquillar-ne l’origen i poder-los desvincular del seu origen autèntic. Barrigón també és acusat en aquest judici.

Per què Josep Pujol va portar diners d’un banc a un altre i després els va desar en una caixa forta al banc d’origen? Ara admet que la primera vegada va mentir a la policia. Per quina raó? En una llarga exposició, Pujol ha explicat que un dia qualsevol, a començament de desembre del 2009, el seu germà Jordi li va telefonar per demanar-li un préstec de 900.000 euros que necessitava per a una inversió. Aleshores va trucar al seu gestor de la Banca Privada d’Andorra, Josep Lluís Rivero, per demanar-li que els hi preparés en efectiu. El dia 9 de desembre s’hi presenta. “Ell, que m’esperava, em diu: aquí els tens, i me’ls dóna, efectivament, en un sac. Tant me feia, perquè tenia el cotxe allí”, ha explicat. Pujol pretenia traslladar aquests diners de la seu de la Banca Privada d’Andorra a la seu d’Andbank, on el seu germà diu que volia rebre els diners. Eren molt a prop l’una de l’altra.

Tanmateix, segons Josep Pujol, un cop a Andbank, assegut a la sala d’espera, va rebre casualment una trucada del seu germà Jordi, que llavors era als Estats Units i “es devia acabar de llevar”, per avisar-lo que ja havia rebut els diners per una altra banda i que, finalment, no calien. Aleshores, a Josep Pujol diu que se li va acudir que el seu amic Barrigón volia comprar la participació que tenia el seu soci, Antoni Rebés, de les empreses que compartien. “Ell m’havia dit que es volia desfer del senyor Rebés perquè era boig”, ha assegurat. I, també molt oportunament, el preu pel qual Barrigón pensava comprar a Rebés la seva part de llurs empreses era de vora un milió d’euros. De manera que Pujol telefona a Barrigón, li explica la situació, s’entenen, i Pujol diu al banc que gràcies però que s’ho ha repensat, i abans d’anar-se’n els demana un favor: “Em podríeu canviar aquesta bossa per alguna cosa més portable?”

Pujol –va explicar ahir– surt d’Andbank amb els 900.000 euros ara comprimits en un “maó”, i se cita amb Barrigón, una altra vegada, a la seu de la Banca Privada d’Andorra. Allí, com que és el seu banc de confiança, diposita aquests diners en una caixa forta a la qual també tindrà accés el senyor Barrigón per a quan s’avingui amb el seu soci Rebés a tancar la compra de la seva part. Però l’operació no es va acabar acomplint mai. Al cap d’uns quants dies, Barrigón el va informar que Rebés “s’havia tornat boig i ara demanava cinc milions”. Pujol va tornar a Andorra immediatament i, juntament amb l’amic Barrigón, se’n van anar a la Banca Privada d’Andorra, on Pujol va recuperar els 900.000 euros de la caixa forta més 60.000 euros que Barrigón li devia de feia molt de temps.

I què fa, aleshores, Pujol, segons la seva narració? Se’n torna a Andbank, hi ingressa 933.000 euros i els vora 30.000 que resten se’ls endú a Barcelona. I per què els ingressa a Andbank, si ja ha deixat clar que en realitat el seu lloc de confiança era la Banca Privada d’Andorra? “Perquè jo li havia dit al meu germà Jordi que m’havia fet una putada, amb això del préstec, i ell em va dir: ‘No, és que els tornaré a necessitar per a un negoci a Mèxic.’ I efectivament me’ls va demanar al març i li vaig deixar 300.000 dòlars.” Pujol ha explicat que, gràcies a haver fet ell el trasllat dels diners personalment, es va estalviar més de 3.000 euros que li hauria costat cada transferència. Si la primera vegada que va explicar aquesta història va mentir, segons que ell mateix ha assegurat, és perquè no volia descobrir a la policia espanyola que el seu germà encara tenia compte a Andbank.

Pujol ha mirat de desmentir la tesi de la fiscalia tot afirmant que la intenció de tota la maniobra no era pas d’amagar l’origen dels diners. “Aquests diners eren meus de feia molt de temps”, ha dit. Així i tot, no hi ha aprofundit gaire més perquè –acollint-se al seu dret– tan sols ha respost les preguntes del seu advocat, Jaime Campaner, que ha procurat de fer-lo “anar al gra” tota l’estona. I, malgrat tot, l’explicació era tan enrevessada que, en un instant de confusió, Campaner li ha etzibat: “Senyor Pujol, centri’s.”

Encara hi ha un bon grapat de qüestions sense respondre. Antoni Rebés, el soci de Barrigón que consideraven boig, va declarar com a testimoni fa unes quantes setmanes en aquest mateix judici i va contradir Pujol de cap a peus. Va assegurar que era fals que Barrigón li demanés mai de comprar la seva part de les empreses i que tampoc no era cert ell no havia pretès mai de vendre res. A més, com ja havia fet en fase d’instrucció, va dir que Barrigón portava sovint a Andorra membres de la família amb helicòpter i que es vantava d’estar en condicions d’aconseguir adjudicacions de manera recurrent. “No va fer cap res més en tota la seva vida que vanagloriar-se d’aconseguir contractes públics”, va dir. L’advocat de Josep Pujol va dir al jutge que Rebés s’havia contradit amb les declaracions sumarials.

Sigui com sigui, tal com passa amb la resta de germans, el fiscal Fernando Bermejo no ha parlat durant tot el judici dels concursos públics concrets sobre els quals Josep Pujol hauria pogut influir.

Segons que ha explicat el partit, els nous representants tenen l’encàrrec de reforçar el compromís del PSC amb Ripoll i amb els valors d’igualtat i de democràcia que, diuen, representen les esquerres al municipi.

El nomenament arriba després que tots els integrants de la llista amb què el PSC es va presentar a les eleccions del 2023 refusessin assumir l’acta en desacord amb la decisió de la direcció. Aquesta situació va portar la federació gironina a dissoldre l’agrupació local i a crear una gestora, que és qui ha fet la designació.

Romero ha acusat Junts d’oposar-se a qualsevol proposta que pugui beneficiar el país. “Tenim davant un Junts pel no a Catalunya, a millorar l’activitat econòmica i a escoltar els agents econòmics, que fa molts dies que diuen que aquest Consorci d’Inversions era un bon instrument”, ha afegit. Segons que ha dit, el govern cercarà un instrument alternatiu.

Alternatives després del rebuig

“Cercarem una altra manera de millorar aquesta execució de les inversions. És molt important per al país i una de les demandes que sempre ha fet Catalunya”, ha afegit Romero. No ha concretat aquest mecanisme alternatiu, però ha dit que començarien a treballar-hi per tenir-lo com més aviat millor.

La consellera ha insistit que cercarien una fórmula que no depengués del vot favorable de Junts. “Darrerament aquest partit diu no a tot el que li proposen. I no a tot allò que millora la vida de la gent”, ha insistit.

ERC i la negociació pressupostària

Alhora, Romero s’ha mostrat convençuda que el rebuig de Junts no afectaria la relació amb ERC: “Amb Esquerra Republicana treballem conjuntament molts aspectes. Tenim un acord d’investidura amb molts temes i no creiem que això afecti en cap sentit la relació que tenim i la negociació pressupostària.”

Alguna cosa va passar ahir al vespre que ha fet que avui, Pujol Ferrusola, que ha continuat la seva declaració davant el tribunal de l’Audiència espanyola que el jutja, modifiqués la posició. Mig afligit, i amb el to més baix, pràcticament la primera cosa que ha dit ha estat: “De la senyora Mercè Gironès no en parlaré perquè és la mare dels meus fills.” Després, encara ho ha repetit unes quantes vegades, i ha fet anar més el singular. Pujol i Gironès, efectivament, tenen tres fills. La fiscalia demana vint-i-nou anys per al pare perquè el considera culpable dels delictes d’associació il·lícita, falsedat documental, emblanquiment de capitals, frustració de l’execució i una colla de delictes fiscals; i també demana anys a la mare.

Avui, Gironès ha mirat de refer el relat esquinçat per les paraules del seu ex-marit. Ha fet una declaració més breu que la de Pujol, molt més breu, però més plena de turbulències, menys estructurada, menys organitzada, fins i tot amb moments de tensió amb el seu advocat, Oriol Rusca. “Fes-ho més concret”, li ha etzibat, una vegada, en català. “Què has dit? No t’he entès”, li ha demanat en un altre moment. Gironès ha assegurat que ella mai no va participar dels negocis del marit, que no n’hauria sabut perquè no hi entén, que mai no va prendre cap decisió empresarial, ni va analitzar riscs i oportunitats. “No, per favor. No en tinc la capacitat ni tinc la hiperactivitat, per entendre’ns, del meu ex-marit, que a més a més és economista”, ha dit. També ha dit que no recordava haver mostrat cap reticència sobre les operacions africanes.

En un estira-i-arronsa de respostes ràpides a Rusca, Gironès també ha enumerat que, a l’oficina del carrer Ganduxer on hi havia la seu de les empreses, ella no hi tenia despatx propi, ni armari propi, ni hi havia anat més que per a saludar alguna vegada, ni tenia compte propi de correu electrònic de l’empresa, ni claus, ni la contrasenya de l’alarma. Segons que ha declarat, si hi ha cap document signat per ella és perquè s’hi va avenir per a facilitar les coses al seu ex-marit. El mètode que ha dit que seguien amb el banc, per exemple, era de firmar papers en blanc que s’omplien més tard. També ha dit que mai no va saber res de la deixa i que la compravenda d’uns terrenys a Palamós en què el fiscal sosté que es va enriquir per una martingala urbanística no van tenir res a veure amb Pujol Ferrusola.

Tal com ahir va fer Pujol, Gironès també ha negat la tesi del fiscal que les investigacions judicials els fessin reestructurar el patrimoni per a preservar-lo. Tots dos han coincidit que la separació va ser molt dura i que la reorganització dels béns es va fer molt abans de la denúncia de Victoria Álvarez –en paraules de Gironès, “la senyora que s’entenia amb el meu marit, la seva ex-amant”. Una de les operacions que l’acusació té sota la lupa és la donació d’un altre pis del mateix bloc del carrer Ganduxer a la seva filla Núria. La versió de la família diu que van prendre la decisió el 2011 i ho van anunciar a la filla el 2012, tot i que no en van fer l’escriptura fins el 18 de juliol de 2014, tot just uns dies després de la portada d’El Mundo sobre els comptes andorrans i una setmana abans de la confessió del president.

Núria Pujol Gironès ha estat l’única filla del matrimoni que ha declarat en el judici, i va seguir la línia d’exculpació de la mare. “La meva mare no treballava amb el meu pare”, ha arribat a dir. La recorda a casa, tenint cura d’ella i del seu germà Jordi. Sobre la feina del seu pare, va respondre amb més inconcreció: sabia que es dedicava als negocis, ha dit, però mai no va saber quins. “No els coneixia, de debò que no m’interessava.”

La veu de Prenafeta no ressonava en el buit. Aquests darrers anys, en el procés de restauració pública del president, després de la confessió de la deixa, el seu entorn, sobretot l’entorn polític, ha anat abonant aquesta versió de la història, en públic i en privat. Segons el relat, el pare, amb mala consciència perquè durant la criança havia estat molt absent, deixava que el fill gran fes i desfés, i no va ser capaç de frenar una torrentada que va acabar arrossegant la família –independentment de si l’aigua baixava amb comissions per obra pública o no, que fins avui no s’ha demostrat.

La sola fotografia del judici que es fa aquests dies a l’Audiència espanyola, a San Fernando de Henares, també es pot llegir en la mateixa línia: hi ha disset acusats i allò que els relliga tots és, exclusivament, la figura del primogènit. L’ex-dona, els germans, els empresaris amb qui va fer negocis. Avui, que Pujol Ferrusola ha fet la segona part de la seva declaració com a acusat, ell mateix n’ha fet broma quan el fiscal barrejava naps i cols: “Sí, ja ho sé, jo sempre sóc al mig, però ara barreja coses.” Tanmateix, durant les gairebé quatre hores que ha parlat, Pujol ha explicat dues coses molt importants, que il·luminen una mica millor, i més complexament, la relació amb el pare i amb el partit, i com es trepitjaven l’aspecte polític i l’aspecte personal.

La primera és que el president Pujol es va deixar utilitzar perquè el fill gran amagués uns diners a la seva dona, Mercè Gironès, durant el procés de separació, per a no haver-se’ls de repartir. Encara president, malgrat l’enorme risc que implicava, el pare va escriure en un paper de la Banca Reig que era el propietari d’un compte bancari que, en realitat, no era pas seu, sinó del fill. El fiscal Fernando Bermejo ha fet projectar aquella nota manuscrita: “Amb data de maig de l’any 2001, jo, Jordi Pujol i Soley, amb DNI 36189680, propietari del compte número seixanta-tres mil vuit-cents deu, declaro que en el cas de la meva defunció tot el que hi hagi en l’esmentat compte ha de passar a la Sra. Marta Ferrusola i Lladós.” 

En la seva declaració com a testimoni, el gestor bancari de la família, Josep Maria Pallerola, el famós “reverend mossèn”, va donar la mateixa versió: “Ella demanava més diners perquè sabia que hi havia més comptes, però [quan el fill havia convençut el pare per a atribuir-se el compte] li vaig ensenyar el manuscrit i se’n va anar.” El fill ho ha explicat avui. “Utilitzo el meu pare per a un tema personal.” Amb l’afegit de la insistència. “Pressiono molt el meu pare.” I la pressió funciona. Un detall important: no tan sols apartava la mirada, doncs, el president, davant les coses que tal vegada no li plaïen. Hi posava el nom. De pròpia mà.

Segons el relat de Pujol Ferrusola, el compromís del banc era que tots dos documents, tant la carta mecanografiada del fill com la nota manuscrita del pare, serien destruïts una volta Gironès els hagués vists, però el banc no va complir la paraula. “El meu pare no ha tingut diners a la Banca Privada d’Andorra, mai no ha regularitzat res perquè mai no ha tingut comptes a l’estranger”, ha reblat.

La segona història que ha explicat Pujol Ferrusola és l’única que esquitxa Convergència, en aquest judici, de manera explícita. El primogènit no va fer mai cap salt directe a la política, per bé que es considera amic del president Artur Mas i es va vantar d’haver-lo promocionat dins el partit; i avui ha repetit que no volia tenir res a veure amb cap administració, per bé que en aquest judici, justament, és acusat d’haver participat en una trama corrupta per beneficiar amb decisions polítiques determinades empreses que després el retribuïen. Pujol Ferrusola sosté que les factures que cobrava d’aquestes empreses adjudicatàries no eren pas comissions emmascarades, sinó el preu dels serveis d’intermediació que els feia per trobar oportunitats de negoci en el sector privat. “Tot era privat”, ha repetit més d’una vegada.

Certament, de concursos se n’ha parlat ben poc. L’inspector de la UDEF que va signar la majoria d’informes, Álvaro Ibáñez, que va haver d’admetre múltiples llacunes metodològiques en la seva investigació, va dir que no havia assenyalat els moments concrets en què algú de la família Pujol va influir sobre determinades adjudicacions perquè, a parer seu, la connivència amb les empreses no es produïa per una resolució concreta, “sinó per una garantia d’influència en el curs del temps”. El fiscal Bermejo també ha estat incapaç, fins avui, d’aportar proves sobre quins concursos concrets s’havien adulterat i qui ho havia fet i com. Per això s’escarrassa a aplicar una altra fórmula: la presumpta implicació del fill gran en el finançament il·legal del partit.

Segons la tesi de l’acusació, aquesta connexió es concreta, en part, en la relació sospitosa que Convergència va tenir amb les empreses Hispart, Altraforma i Winner Graph. Totes tres prestaven al partit serveis de publicitat i de propaganda per a campanyes electorals. Però, en el moment de cobrar, Convergència no els pagava factures, sinó que els pagava “mitjançant procediments opacs”: els proposaven que demanessin un préstec a l’entitat Fibanc, Jordi Pujol Ferrusola les avalava per mitjà dels seus comptes a Andorra i Convergència pagava els préstecs. Això, presumptament, permetia al partit d’incomplir les normes de finançament, d’amagar l’origen dels diners i de mirar d’esquivar el control del Tribunal de Comptes espanyol. 

Avui, Pujol Ferrusola ha explicat que el tresorer de Convergència, Carles Torrent, li va demanar ajuda per trobar crèdit per a les empreses que treballarien en la campanya. “Jo li dic que no es preocupi, que jo els ajudaré, perquè vull que el meu pare pugui tenir un pressupost acceptable per a fer la campanya”, ha dit. El BBVA, el banc on tenia els diners declarats, ho va refusar amb l’argument que tenia “un sostre per llei per a donar finançament a empreses lligades amb activitats de partits polítics”. Aleshores, diu, se’n va anar a Fibanc, on era conseller Oriol Ribes, de la Banca Reig andorrana. Pujol Ferrusola els va dir que “els donaria un aval per darrere, des de la Banca Reig, perquè els poguessin concedir” el crèdit. I doncs, un altre detall: els comptes que el fill gran tenia a Andorra van permetre suposadament la campanya del 1999. El lema d’aquella campanya de Pujol deia: “Catalunya, primer.”

La negativa en bloc de la llista electoral agreuja una fractura que va més enllà de l’episodi concret del pressupost. L’agrupació local ja havia expressat el desacord amb la decisió de la direcció nacional de fer plegar els dos regidors, que havien justificat la seva abstenció per evitar un nou episodi de blocatge polític i mediàtic al consistori.

Davant aquesta situació, el PSC ha confirmat que no deixarà les vacants sense cobrir i que ja treballa per trobar substituts, fins i tot fora de la candidatura presentada a les eleccions. Es tracta d’una possibilitat prevista per la legislació electoral, però poc habitual i que posa de manifest la dificultat de trobar relleu en l’àmbit local.

El PSC disposa de quinze dies per buscar substituts, que haurien de prendre possessió en el ple del maig. La recerca es coordina des de la federació socialista de les comarques gironines.

A aquesta situació s’hi afegeixen les veus crítiques d’antics dirigents del partit. Els ex-batlles socialistes de Ripoll Pere Jordi Piella i Jaume Camps han expressat obertament la seva preocupació pel deteriorament de l’organització local i han qüestionat la gestió de la direcció, a qui retreuen haver prioritzat l’estratègia política per damunt de la realitat del municipi.

Des d’ERC-AM, Chantal Pérez ha condemnat contundentment la manera com s’ha produït la dimissió dels dos regidors socialistes, una manera que ha considerat “injusta, autoritària i desproporcionada”.

Joaquim Colomer, del grup independent Som Ripoll, ha destacat que, com a grup no adscrit a cap formació d’abast nacional: “No entenem aquestes ingerències constants de grans partits que prenen decisions en lloc dels regidors”.

“Ho hem vist en diferents ocasions i els últims que han rebut són l’Enric i l’Anna. Lamentem una decisió que resta i deixa sense emparentar amb regidories molts dels ripollesos que van fer confiança als dos regidors i a les seves sigles”, ha expressat.

Montsina Llimós, de Junts, també ha intervingut per agrair la feina dels dos regidors, però no ha volgut fer valoracions sobre els fets.

La diputada d’ERC Ines Granollers ha tornat a demanar a Junts que facilités la tramitació de la llei, però Junts s’hi ha tancat en banda. La portaveu del grup parlamentari al congrés, Míriam Nogueras, ha dit que allò que es decidia era si es normalitzava la subordinació de Catalunya a Madrid i, per tant, també una determinada manera de fer política. “No han pagat mai el que tocava als catalans per al manteniment dels nostres trens i vies, i això no ho canvia cap consorci ni un front espanyol”, ha sentenciat Nogueras, que ha acusat Esquerra de rebaixar les aspiracions de Catalunya a uns límits que haurien de fer envermellir. Junts critica que el consorci d’inversions dependria del govern espanyol i sosté que això no és el que necessiten els catalans. “El que volem és que el poder el tingui Catalunya”, ha dit Nogueras, que ha reclamat que Madrid pagui directament el dèficit d’inversions en infrastructures. Catalunya està al límit i s’ha de dir prou i sortir de la “sobredosi de titulars buits”, segons Junts.

ERC ha vist com el congrés espanyol impedia que prosperés la primera proposta vinculada amb el desplegament dels pactes d’investidura sotmesa a votació a la cambra. El partit ha defensat que el consorci d’inversions era una solució estructural al dèficit crònic de recursos per al manteniment i la millora de les infrastructures. Granollers ha al·legat que el consorci era una eina de país, i no un caprici, per a garantir la participació de la Generalitat en la direcció estratègica de les inversions. “És una qüestió d’eficiència i de justícia”, ha argumentat Granollers. Per al partit, s’ha d’admetre que Catalunya, “malauradament”,  continua essent part de l’estat espanyol i que és l’estat qui decideix com es programen i es gasten aquests recursos. Consideren que el consorci és un pas endavant perquè el govern català tingui més capacitat d’incidència per a millorar la governança i l’execució de les inversions que es planifiquen, sense que impliqui una renúncia a la plena sobirania fiscal. “Ens cal aquest consorci. No és un pas definitiu, però és un pas necessari”, ha dit Granollers, que ha provat, sense èxit, de convèncer Junts.

En representació del PSOE, el diputat català José Zaragoza ha al·legat que era un consorci que podrien tenir totes les autonomies, generalitzable. Però no ha volgut traslladar tota la càrrega de la culpa del vet a Junts. A Nogueras únicament li ha retret que digués que no hi havia res que s’assemblés més a un polític espanyol de dretes que un polític espanyol d’esquerres: “Digueu a la gent de la Franja si és el mateix el PP que el PSOE”, li ha deixat anar. En canvi, el PSOE ha criticat amb duresa el PP, coincidint amb el trentè aniversari del pacte del Majestic. Zaragoza ha recordat l’acord entre el PP i CiU com una prova que José María Aznar va veure clar que les autonomies podien contribuir a la governabilitat de l’estat i, per contra, Alberto Núñez Feijóo ha convertit els territoris en trinxeres per combatre el PSOE.

Candela López, de Sumar, també ha apuntat que el consorci es podria replicar a uns altres territoris que es trobessin en una situació similar a la de Catalunya. López ha defensat que el govern espanyol havia millorat aquests darrers anys les inversions, però ha lamentat que s’arrossegués un dèficit de tants anys. Un forat que, segons Foment del Treball, entre el 2009 i el 2023 va enfilar-se als 42.500 milions d’euros. La diputada dels Comuns ha esgrimit igualment que no era un problema únicament quantitatiu, sinó també de prioritats, i ha assenyalat la situació de crisi que hi ha a Rodalia en comparació amb els recursos que s’han destinat a la gran velocitat. A més, ha refusat l’ampliació de l’aeroport de Barcelona i ha assenyalat que la mala gestió pública era una forma de desigualtat. “Alguns vénen amb superioritat moral dient que defensen els catalans i les catalanes i no defensen els que utilitzen els serveis públics”, ha dit, dirigint-se a Junts.

“Hi ha més diners que mai, més deute que mai i més imposts que mai. Com podem tenir aquesta degradació a les infrastructures?”, ha demanat la diputada del PP Cristina Agüero. Els populars han acusat el PSOE de pretendre repartir càrrecs amb el consorci d’inversions i la societat mercantil. “No es tracta de repartir més cadires, es tracta de repartir i d’utilitzar els diners”, ha al·legat el PP, que ha aprofitat l’avinentesa per criticar el PSOE pel cas Ábalos. Els populars han exigit al govern espanyol que executés les inversions i ha deixat anar que eren més altes quan ells governaven. “Algú creu que el problema de Catalunya és que li faltava un consorci més?”, ha conclòs. Vox també s’hi ha oposat. Podem hi estava a favor i haurien estat partidaris de millorar la llei durant el tràmit parlamentari. Finalment, ha quedat aparcada per 168 vots a favor i 181 vots en contra.

En la seva declaració com a testimoni, el gestor bancari de la família, Josep Maria Pallerola, el famós “reverend mossèn”, també va disculpar el president Pujol per la titularitat del compte: va explicar que pertanyia al fill gran, però que el pare va accedir a posar-lo a nom seu perquè, en el procés de separació amb Mercè Gironès, el fill no hagués de dividir els diners que hi tenia. “Ella demanava més diners perquè sabia que hi havia més comptes, però [quan el fill havia convençut el pare per a atribuir-se el compte] li vaig ensenyar el manuscrit i se’n va anar”, ha explicat Pallerola.

Avui, Pujol Ferrusola ho ha explicat d’una altra manera: “És un compte meu, l’he obert jo, no és del meu pare. Utilitzo el meu pare per un tema personal.” Just abans havia avisat que no volia dir res sobre Gironès perquè era la mare dels seus fills. Un canvi d’estratègia respecte d’ahir, en què va deixar clar que ella també havia tingut una participació activa en els seus negocis. Les pantalles també han mostrat un document de la Banca Reig en què ell, el fill, també deixava escrit que el compte era del pare. “Penso que la persona que ho llegirà, això, pensarà que els diners eren del meu pare, i alhora penso que, com que aquesta persona és molt intel·ligent, potser no s’ho creu, i pressiono molt el meu pare perquè, en cas que no n’hi hagués prou, això fos suficient”, ha dit el·lípticament.

Segons el relat de Pujol Ferrusola, el compromís del banc era que tots dos documents, tant la carta mecanografiada del fill com la nota manuscrita del pare, serien destruïts una volta Gironès els hagués vists, però el banc no va complir la paraula. “El meu pare no ha tingut diners a la Banca Privada d’Andorra, mai no ha regularitzat res perquè mai no ha tingut comptes a l’estranger”, ha reblat.

Pujol també admet l’existència de la famosa nota de la seva mare

El fiscal Bermejo també ha demanat a Pujol per una altra famosa nota manuscrita, la de la seva mare, Marta Ferrusola, adreçada al gestor de la Banca Reig, en què amb un llenguatge clau ordenava transferències entre un compte seu i el del fill gran, identificat com a capellà: “Reverend mossèn, sóc la mare superiora de la congregació. Desitjaria que traspassessis dos missals de la meva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia. Ell ja li dirà on s’han de col·locar.” Durant la fase d’instrucció, les defenses havien posat en dubte el manuscrit, plasmat sobre un document bancari de sol·licitud d’operacions del 1995. Avui, però, Pujol ha admès que la nota era real i de tant en tant “pujava cartes en sobres tancats” com aquesta fins a Andorra amb peticions semblants.

Ha passat molt de temps, però avui l’home que ha declarat davant l’Audiència espanyola, una mica més cansat, no tan ràpid i amb els cabells més cendrosos, potser se n’ha recordat. Al capdavall, era la darrera vegada que havia badat boca, fins avui, i han canviat moltes coses. Mentre el silenci durava, han vist la llum els draps bruts de la policia espanyola amb l’operació Catalunya, i el seu pare ha recuperat una certa restauració política. Últimament, en les sessions del judici contra la seva família i nou empresaris, Pujol Ferrusola s’ha tornat a deixar veure. Del novembre ençà, ha estat l’únic acusat que s’hi ha presentat gairebé sempre, com un rellotge, per escoltar la corrua dels dos centenars de testimonis que han declarat. S’asseia darrere amb una llibreta, escoltava i apuntava. Avui, finalment, ha tornat a parlar. 

La fiscalia espanyola demana vint-i-nou anys de presó per a Jordi Pujol Ferrusola pels delictes d’associació il·lícita, falsedat documental, emblanquiment de capitals, frustració de l’execució i una colla de delictes fiscals. El consideren l’home clau d’una trama corrupta que esquitxa la seva ex-dona, els seus sis germans i nou empresaris més. Tots s’asseien rere seu, avui, al banc dels acusats, mentre ell responia a l’interrogatori del fiscal Fernando Bermejo. “Aquest nom no l’hi donaré, perquè cada vegada que dic el nom d’algú, això és una trituradora, i ja fa quinze anys que dura, la trituradora”, ha dit, després de molta estona. Quinze acusats darrere seu, i ell com a nexe d’unió. I una amenaça real de presó per a tots plegats. Una correlació de forces diferent. “Cada vegada que dic un nom…”

La primera cosa que ha fet Pujol Ferrusola ha estat desvincular el seu pare i els seus germans de la gestió dels diners a Andorra. La seva versió és que el setembre del 1980, quan es va morir l’avi Florenci, el president es va limitar a informar-los que els havia deixat uns diners, però no els en va donar mai més detalls. Ha repetit que el seu avi “no es fiava ni del país ni de l’activitat econòmica i política” del seu fill i que volia protegir els néts. Diu que, a partir del moment que ell se’n va fer càrrec, els germans mai no li van demanar res, que els diners d’Andorra no els feien servir a Catalunya. “Ho hem tingut com dues vides econòmiques independents”, ha dit. Fins i tot ha afirmat que ignoraven l’origen dels diners de la deixa, però en realitat el president Pujol mateix ja ho va explicar fa temps: el seu pare s’havia fet ric perquè s’havia espavilat en el negoci de l’intercanvi de divises en plena dictadura, quan els industrials cotoners necessitaven dòlars i no en tenien.

El fiscal ha qüestionat que, en els escorcolls de domicili, no es trobés mai cap rastre documental sobre la deixa. Pujol ha adduït que era normal: eren diners fiscalment opacs i es volia evitar de deixar-ne rastre. El cunyat del president, Francesc Cabana, va assegurar fa anys que ells mai no n’havien sabut res. La tesi de l’acusació és que aquests diners que la família atribueix a la deixa són, en realitat, els beneficis d’unes comissions que cobraven en canvi de concedir concursos públics a empreses de confiança. Pujol Ferrusola va cobrar factures molt elevades d’aquestes empreses per uns serveis d’intermediació –alertar-los d’oportunitats en negocis privats– que li reportaven una comissió. Avui, Bermejo l’ha endinsat en un extensíssim laberint de factures i serveis de fa molts anys. 

Pujol Ferrusola ha començat una mica més fluix, erràtic, però s’ha anat redreçant, i durant la major part de l’interrogatori ha respost profusament, operació rere operació. En alguns casos ho ha fet amb tal luxe de detalls que fins i tot ha explicat els ets i uts de les complicacions logístiques que pot trobar l’exportació de pinso i de fertilitzants de Santa Fe de la Vera Cruz, a l’Argentina, fins a Cervera. En totes les operacions de què el fiscal sospita, segons que ha dit, les empreses li van pagar diners perquè ell els oferia “informació privilegiada” sobre negocis que no tenien res a veure amb l’administració pública. Durant la fase de testimonis, la majoria de contactes comercials de Pujol han acreditat que li van pagar perquè els serveis d’intermediació els ajudaven a fer molts diners, i que les comissions en funció de l’èxit són habituals en el sector privat. 

Un cas paradigmàtic: el primogènit va cobrar per haver avisat la constructora COPISA que es licitarien les obres per a l’ampliació d’una refineria de Repsol a Cartagena. El fiscal creu que Pujol no va fer res per avisar COPISA, i que l’empresa, que havia rebut contractes públics de la Generalitat, feia servir les factures com un instrument per a pagar presumptament comissions a la família. L’ex-president de la companyia, Josep Cornadó, també és acusat en el judici. El fiscal deixa clar que no consten enlloc ni contractes ni informes que concretin els serveis de Pujol, i en aquest cas va aconseguir que els representants de l’empresa que licitava l’ampliació, Técnicas Reunidas, diguessin que ells no havien vist mai Pujol en cap intermediació. En canvi, l’actual conseller delegat de COPISA, Orlando de Porrata-Doria, va declarar que el primogènit treballava habitualment amb el grup perquè “era una persona de confiança” i que els serveis eren reals. 

Calia que Pujol hagués parlat amb Técnicas Reunidas, per a tenir coneixement de l’oportunitat de negoci de la refineria? Ell avui ha dit que no: qui l’en va posar al corrent va ser Ricard Fornesa, ex-president de la Caixa, amb qui tenien bona relació. Fornesa no ho pot confirmar: es va morir el 2014. I doncs, quin element objectiu hi ha per a comprovar el servei d’intermediació de Pujol, més enllà de la declaració de l’actual conseller delegat de l’empresa afectada? Cap, però amb això no n’hi ha prou per a condemnar ningú. Aquest esquema es repeteix cas per cas: heus ací la complicació probatòria del judici. Es tractava de tenir una bona xarxa de contactes. En tenia perquè era fill de qui era, o per mèrits propis? Això són figues d’un altre paner, penalment: el fiscal ha de demostrar que hi havia uns concursos públics concrets adulterats per a l’enriquiment de la família, però avui, com en la resta del procés, de concursos gairebé no se n’ha dit ni un mot. 

Per una altra banda, la figura del president, que si la trama passava per l’obra de govern és fonamental, ha aparegut molt escassament en el judici, fins ara. Malgrat que el fiscal el considera el cap de la trama, no hi ha hagut, ni en la fase de testimonis ni avui, preguntes gaire específiques sobre el seu paper en la presumpta associació il·lícita. Un moment, de passada, el fiscal ha demanat al primogènit si el seu pare, el president, coneixia Cornadó també acusat en aquest procés. “Suposo que sí. El meu pare coneixia el constructor i el pollastrer i tothom. Era la seva força: conèixer tothom.” Avui al matí, la decisió del tribunal d’apartar Pujol pare de la causa per la seva incapacitat de defensar-se ho ha acabat d’adobar: la lògica del judici afecta més, de moment, els negocis del fill gran, que no pas cap dispositiu familiar. 

En canvi, l’acusat que surt més mal parat de la declaració de Pujol Ferrusola és la seva ex-dona, Mercè Gironès, la segona per a qui demanen més pena, disset anys. El fiscal considera que gestionava tot l’entramat amb el primogènit, i la seva defensa esgrimeix que ella tan sols figurava com a part en les societats perquè era la dona de l’home de negocis. Una estratègia tenyida de Cristina de Borbó. Pujol s’ha escarrassat a deixar clar, gairebé com qui no vol la cosa, que Gironès tenia una participació activa en els negocis que facturaven per mitjà de les societats, en què sempre anaven a mitges i ella constava com a apoderada. Ha dit que el divorci havia estat traumàtic i que no s’havien vist durant quinze anys tot i que tenen tres fills; ha fet servir tot sovint el plural per a descriure decisions que prenien. “Això era una exigència que venia sobretot de la Mercè”, ha dit, per exemple, en referència a les condicions per a adquirir una societat. 

Els darrers minuts, Pujol ha anat perdent eficiència a donar explicacions raonables, per exemple, sobre el repartiment patrimonial que hi hagué després del divorci amb Gironès, en un grapat de maniobres entre les quals hi ha la donació d’un pis al carrer de Ganduxer, a Barcelona, a una de les filles del matrimoni. El fiscal sospita que aquella reestructuració va ser una maniobra per a preservar-lo de les investigacions que, en aquell temps, ja tustaven la porta. Ha estat el moment que Pujol ha flaquejat més, fins que ha recuperat el fil i ha mirat de desmentir-ho tot explicant els diners que encara tenia aleshores. Havia de reivindicar la seva pròpia solvència. I llavors han tornat a sortir els cotxes. “Els famosos cotxes…”, ha dit, amb un deix murri, però ja sense l’ostentació. 

L’interrogatori s’ha acabat abruptament en aquell punt, perquè l’advocat de Pujol, Cristóbal Martell, ha advertit el tribunal que veia “molt cansat” el seu acusat i, així, ha enviat el senyal al seu client que mirés d’estroncar la ferida abans de fer-se més sang. L’interrogatori continuarà demà a les nou del matí, encara amb preguntes del fiscal. La cosa serà llarga.

la jutgessa, després d’una instrucció d’un any i vuit mesos, amb un paper destacat de les acusacions populars exercides per organitzacions d’extrema dreta, com ara Hazte Oír i Vox, ha conclòs: “La mera presència circumstancial de tots tres investigats en el lloc dels fets, acompanyant el president Puigdemont, no es pot entendre com un acte d’encobriment. No s’observa la realització de cap conducta activa en els investigats encaminada a l’ocultació, l’ajuda material en la fugida o l’eliminació de proves, ni tampoc l’abús de funcions públiques, és a dir, l’aprofitament del seu càrrec.”

I encara afegeix: “La mera presència en actitud observadora no es pot equiparar a una ajuda al senyor Puigdemont perquè esquivés de ser capturat.” Tal com explica, perquè una conducta pugui encaixar en el tipus penal de l’encobriment cal que es dugui a terme després d’haver-se acomplert el delicte que se suposa que es vol encobrir. I això, en aquest cas, no ha passat.

La causa s’ha nodrit durant tot aquest temps de les imatges que va anar recollint el cos de Mossos d’Esquadra d’ençà d’aquell 8 d’agost, en què es veia, en alguns casos, els tres agents acompanyant Puigdemont –o a prop seu– durant els minuts en què va reaparèixer a Barcelona al cap de més de set anys d’exili, fins que, després d’un discurs de cinc minuts a l’Arc de Triomf, va desaparèixer enmig de la multitud. La jutgessa diu a l’escrit: “L’única cosa que demostra aquell material és la presència dels investigats a la zona de l’Arc de Triomf o a les proximitats, sense distintius policíacs, sense funcions operatives, sense les seves armes reglamentàries, sense equipament de cap mena.”

A més, diu que en cap dels enregistraments no es veuen “conductes típiques com la de l’ocultació, ni gests en la fugida del senyor Puigdemont, ni s’observa cap comunicació amb ell quan baixava de l’escenari després del discurs, ni després, en la fugida a França, una fase en la qual els investigats ja havien estat detinguts”.

Fins i tot va haver de demanar, forçada per l’Audiència de Barcelona, la intervenció dels mòbils dels agents, amb una insistència especial del cos de Mossos de comprovar si hi havia hagut trucades i missatges entre ells i Puigdemont. I el resultat fou que, durant el mes previ al 8 d’agost i fins l’endemà, no hi va haver cap comunicació enregistrada.

No sols això. Cap dels tres agents no complia servei en aquells moments: un feia vacances, un altre tenia una baixa i el darrer gaudia d’uns dies de lliure disposició. La jutgessa ho remarca, perquè en aquells moments “no exercien les seves funcions ni tenien competència directa per a actuar”. De manera que no van rebre cap ordre directa per a detenir Puigdemont que incomplissin. Per tant, no hi ha delicte.

Aquesta decisió pot ser objecte de recurs per les parts i és previsible que les acusacions d’extrema dreta portin el cas a l’Audiència de Barcelona.

Celebro que la justícia hagi actuat amb seny i sentit de la humanitat.

— Salvador Illa Roca (@salvadorilla) April 27, 2026

La setmana passada, el president de la Generalitat ja va lamentar que obliguessin Pujol a anar a Madrid, tot i que ni tan sols es va poder desplaçar al Vendrell per a la inauguració de l’Any Casals.

També ha explicat que es va començar a fer càrrec de la gestió dels fons a Andorra per encàrrec directe de Joaquim Pujol, que n’havia estat el testaferro fins aleshores. Per oficialitzar el traspàs, van fer una reunió en què hi havia la mare, Marta Ferrusola, i la resta de germans, però no pas el president. D’aleshores ençà, sosté que la resta de germans mai no li van demanar res i que ell tot just els va informar que els diners eren protegits, però no ha entrat en detalls sobre les transferències sistemàtiques entre comptes de la família. “Mai cap dels meus germans hem viscut a Espanya amb diners que exportéssim d’Andorra, ho hem tingut com dues vides econòmiques independents”, ha dit. 

El fiscal Fernando Bermejo ha qüestionat que, en els escorcolls de domicili, no es trobés mai cap rastre documental sobre la deixa. Pujol ha adduït que era normal que no n’hi hagués perquè eren diners fiscalment opacs i es volia evitar de deixar-ne rastre. La tesi de l’acusació és que aquests diners que la família atribueix a la deixa són, en realitat, els beneficis d’unes comissions que cobraven en canvi de concedir concursos públics a empreses de confiança. Pujol Ferrusola va cobrar factures molt elevades d’aquestes empreses per uns serveis d’intermediació –alertar-los d’oportunitats en negocis privats– que li reportaven una comissió. 

La resta de la declaració, que en la sessió d’avui s’ha allargat gairebé quatre hores, ha estat un estira-i-arronsa dens, molt específic, sobre la justificació de tots aquests serveis. Pujol Ferrusola ha repetit que, en totes les operacions de què el fiscal sospitava, les empreses li van pagar diners perquè ell els oferia “informació privilegiada” sobre oportunitats de negoci que es feien en el sector privat. De moment, el fiscal –que demà continuarà l’interrogatori– no li ha demanat concretament si va mirar d’influir en cap concurs públic concret, i s’ha limitat a endinsar-se profusament en detalls dels seus negocis.  

Després d’un començament una mica erràtic, Pujol ha agafat seguretat i ha donat un munt de detalls sobre les operacions per les quals li han demanat. Ha donat detalls d’aspectes logístics i comercials, ha dit que tenia una bona xarxa de contactes i ha assegurat que, durant un temps, la majoria de contractes els feia verbalment i per això no deixaven rastre documental, però que, després d’una mala experiència a Mèxic, en va començar a signar més sovint. En un parell d’ocasions ha revelat com es va assabentar ell de certes oportunitats que després presentava a les empreses, però també s’ha mesurat: “Aquest nom no l’hi donaré, perquè cada vegada que dic el nom d’algú, això és una trituradora.”

La figura del president ha aparegut molt escassament en el judici, fins ara. Malgrat que el fiscal el considera el cap de la trama, no hi ha hagut, ni en la fase de testimonis ni avui, preguntes gaire específiques sobre el seu paper en la presumpta associació il·lícita. Un moment, de passada, el fiscal ha demanat al primogènit si el seu pare, el president, coneixia l’amo de COPISA, Josep Cornadó, també acusat en aquest procés. “Suposo que sí. El meu pare coneixia el constructor i el pollastrer i tothom. Era la seva força: conèixer tothom.” La decisió del tribunal d’apartar el president Pujol del judici, avui al matí, ho acaba d’adobar: la lògica del judici afecta més, de moment, els negocis del fill gran, que no pas cap dispositiu familiar. 

En canvi, Pujol Ferrusola ha reiterat que la seva ex-dona, Mercè Gironès, tenia una participació activa en els negocis que facturaven per mitjà de les societats, en què sempre anaven a mitges i ella constava com a apoderada. Fins ara, la línia de defensa de Gironès havia estat de desvincular-la del tot dels negocis d’ell, com si el seu paper hi fos simbòlic per raons matrimonials. Pujol, que ha dit que el divorci havia estat traumàtic i que no s’han vist durant quinze anys tot i que tenen tres fills, ha fet servir tot sovint el plural per a descriure decisions que prenien. “Això era una exigència que venia sobretot de la Mercè”, ha dit, per exemple, en referència a les condicions per a adquirir una societat. 

Abans d’entrar en la part dels moviments monetaris a Andorra, l’interrogatori s’ha acabat abruptament perquè l’advocat de Pujol, Cristóbal Martell, ha advertit el tribunal que veia “molt cansat” el seu acusat. Els últims minuts, Pujol havia estat menys eficient a donar explicacions raonables sobre el repartiment patrimonial que hi hagué després del divorci amb Gironès, que el fiscal sospita que va ser una maniobra per a preservar-lo de les investigacions que, en aquell temps, ja tustaven la porta.

El Moment es defineix a Instagram com “el teu canal de notícies, actualitat i anàlisi, amb un toc d’humor” i té més de 7.500 seguidors. Va començar a funcionar el novembre passat i, segons que revela el diari Ara, és gestionat per ERC mateix per mitjà de l’agència de comunicació PlayBrand. Els seus continguts s’alineen amb l’estratègia política del partit, però ERC nega que sigui un pseudomitjà: “Creiem que pot ser útil com a plataforma que serveixi per a introduir temes que interessen a la gent des d’una òptica sobiranista i d’esquerres.”

Al Moment apareixen com a prescriptors figures relacionades de manera directa o indirecta amb l’estructura d’ERC, o perfils que ja tenen un recorregut a les xarxes socials. Per exemple, segons que diu l’Ara, qui gestiona el contingut del Moment és un dels membres del canal No M’importa, un projecte periodístic adreçat a les xarxes socials amb l’estil que el Moment vol imitar.

ERC ha estrenat el seu pseudomitjà fa poc, però els Comuns fa anys que tenen el seu. És la Futura, un portal digital nascut durant el segon mandat d’Ada Colau. Inicialment, era un canal de YouTube, i s’ha reconvertit com a plataforma de continguts a les xarxes socials. Com passa amb el Moment, no diu explícitament a les seves publicacions que és propaganda política dels Comuns, però a l’avís legal de la seva pàgina web admet que està vinculat a la Fundació Sentit Comú, que té la mateixa seu que els Comuns.

El partit justifica la creació d’aquest pseudomitjà dient que va néixer “amb la voluntat de crear un relat alternatiu sobre l’ajuntament al dels mitjans tradicionals i les grans capçaleres a Barcelona”. Barcelona en Comú paga el manteniment de la web, i diuen que les col·laboracions són voluntàries.

El PSC té un “pòdcast” juvenil

Amb una intenció similar, el PSC ha posat en marxa el perfil a Instagram i TikTok Posem el Focus. Un canal amb aparença de pòdcast per a fer vídeos breus alineats amb el discurs dels socialistes. Com en el cas dels pseudomitjans d’ERC i els Comuns, no expliciten que és un òrgan de propaganda del PSC, però tampoc se n’amaguen gaire. Les cares visibles del canal són càrrecs i representants del PSC, com ara, els diputats al parlament Christian Soriano i David González –el segon, també portaveu de l’Ajuntament de Cerdanyola– i la primera secretària de les joventuts del partit, Andrea Zapata.

Tot i que el canal reprodueix l’estètica d’un pòdcast, ni tan sols és un pòdcast com a tal que produeixi capítols complets. Són únicament talls de vídeos que pretenen fer-se virals amb facilitat a les xarxes socials. “La intenció era generar un canal de comunicació més informal amb diputats joves per arribar a un tipus determinat de públic, fent servir recursos típics del llenguatge de TikTok i Instagram”, justifica el PSC.

Criticat pel risc de desinformació

Aquesta mena de pseudomitjans que difonen l’ideari de partit són criticats per les principals associacions de periodistes. Critiquen que el fet de presentar-se com a mitjans de comunicació legítims sense advertir que són òrgans de propaganda confon els ciutadans i promou la intoxicació mediàtica.

Joan Maria Morros, degà del Col·legi de Periodistes, ho veu “una cosa absolutament censurable”: “Això no és un mitjà de comunicació, és un canal per a difondre els idearis del partit.”

El Grup de Periodistes Ramon Barnils també critica la pràctica d’ERC, els Comuns i el PSC. “Rebutgem que les estratègies de manipulació de l’extrema dreta s’estenguin per la resta de partits. Voler confondre els ciutadans fa mal al periodisme i a la democràcia”, diuen.

El @diariARA destapa que ERC, Comuns i el PSC financen pseudomitjans que fan passar propaganda per informació. Rebutgem que les estratègies de manipulació de l'extrema dreta s'estenguin per la resta de partits. Voler confondre els ciutadans fa mal al periodisme i a la democràcia. https://t.co/JvuLkoa364

— Grup de Periodistes Ramon Barnils (@GrupBarnils) April 27, 2026

Podeu veure ací, en directe, la sessió d’avui, en què declararan per primera vegada els acusats, els membres de la família Pujol:

Així, doncs, Pujol no haurà de declarar i la causa se li considerarà arxivada. Dimarts passat, Prada va decidir que citava Pujol presencialment per tornar-ne a avaluar l’estat de salut i determinar si podia declarar. D’aquesta manera, l’han forçat a anar fins a San Fernando de Henares, la vila prop de Madrid on es farà el judici. Pujol ha arribat amb cotxe a l’Audiència espanyola i hi ha entrat pel garatge, i mitja hora abans de començar la sessió li han fet l’examen mèdic.

La decisió del tribunal de fer desplaçar Pujol va aixecar polseguera per les raons que havia esgrimit el jutge, que deia que no partia pas del prejudici i que no volia “caure en l’edatisme”. Els metges que n’han avaluat l’estat de salut han estat rotunds fins ara: han conclòs que té un deteriorament cognitiu moderat, cosa que posa en qüestió que estigui en condicions físiques i mentals de comparèixer en un judici i que tingui capacitat processal de defensar-se. La defensa també va al·legar en el seu moment que tenia marcadors en sang de la malaltia d’Alzheimer. Un dels arguments esgrimits és que Pujol té una “severa alteració de la memòria verbal que el porta a confondre fets i persones”. 

Al començament del judici, es va veure clarament la imatge que cercava el tribunal: el president al costat dels seus set fills a punt de ser jutjat. Ell, per videoconferència, en un requadre superposat en l’emissió, visiblement envellit; ells, al banc dels acusats. La mare, Marta Ferrusola, que també havia estat acusada en el judici, també rebé l’arxivament de la causa per motius de salut abans de morir-se el juliol del 2024. Exonerat el pare, les declaracions dels acusats començaran amb el seu fill gran, Jordi Pujol Ferrusola. 

Els germans Pujol Ferrusola, a punt de trencar el silenci 

Sigui com sigui, a partir d’avui la fase de declaració dels acusats farà que els germans Pujol Ferrusola trenquin el silenci després de molt de temps. N’hi ha que han parlat en entrevistes comptades: Oriol Pujol va parlar just abans de començar el judici en una entrevista a Catalunya Ràdio en què va reconèixer que havia estat una vergonya per a la família de tenir diners a l’estranger; i Josep Pujol va defensar el llegat del seu pare al documentari La sagrada família. La resta no han parlat en públic de fa molts anys, particularment l’acusat principal, en Jordi, el primogènit, que després de la famosa intervenció al Parlament de Catalunya no ha piulat.

Segons l’escrit d’acusació de la fiscalia anticorrupció espanyola, els diners que la família atribueix a la deixa són, en realitat, els beneficis d’unes comissions que cobraven en canvi de concedir concursos públics a empreses de confiança. El fill gran va cobrar factures molt elevades d’aquestes empreses per uns serveis d’intermediació –alertar-los d’oportunitats en negocis privats– que li reportaven una comissió. Fins ara, bona part dels interrogatoris als testimonis s’han centrat a esbrinar si els serveis eren reals o no. El fiscal Fernando Bermejo no se n’ha acabat de sortir, mirant de demostrar que no ho eren. 

Segons la fiscalia, els diners s’emblanquien a còpia de crear múltiples societats domiciliades en paradisos fiscals, comptes oberts a nom de terceres persones i nombroses transferències i ingressos en efectiu. Tot plegat “va permetre a la família Pujol Ferrusola de repartir els fons il·lícits i de disposar-ne mitjançant els comptes a Andorra”. Els empresaris, al seu torn, són acusats de cooperació necessària en l’emblanquiment de capitals perquè, per tancar el cercle, van falsejar –suposadament– documents mercantils.

 La família, al seu torn, ha admès que va tenir diners no declarats a l’estranger –cosa que és delicte. Tanmateix, segons la tesi de les defenses, la fortuna de la deixa va créixer no pas amb comissions ni maniobres fraudulentes, sinó amb inversions que es feien per mantenir els diners en circulació. Unes quantes vegades, a més, els fills han argumentat que el motor del procés judicial havia estat la voluntat de “matar Pujol” políticament, cosa que formava part de l’operació Catalunya. L’ex-conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra, Joan Pau Miquel, ha declarat a Prada –ja ho havia explicat abans– que el cap d’afers interns de la policia espanyola, Marcelino Martín Blas, el va amenaçar perquè vulnerés el secret bancari de la família Pujol. “Estem en guerra contra el nacionalisme català”, diu que li va dir.

Què ha passat d’important fins ara? 

En les qüestions prèvies, els advocats de la defensa van denunciar que tots aquests anys s’havien produït un bon grapat de vulneracions de drets fonamentals i van criticar que l’escrit de la fiscalia era “indeterminat, vague, laberíntic, críptic i obscur”. La majoria d’acusats tenen una línia de defensa molt tècnica, però els advocats de Josep i Oriol Pujol hi van imprimir un matís molt més polític. Tots dos van recordar que l’autèntic començament de la instrucció fou l’operació Catalunya, perquè el xantatge de l’anomenada policia patriòtica a la banca andorrana va desembocar en la vulneració del secret bancari, la famosa portada del diari El Mundo i, finalment, la confessió del president. A més de la declaració de Miquel, també van declarar els agents implicats en l’operació Catalunya, com ara l’ex-comissari José Manuel Villarejo, que van fer l’orni.

El testimoni més sucós ha estat segurament el d’Álvaro Ibáñez, l’inspector de la UDEF que va signar gairebé tots els informes que han fonamentat l’acusació. Ibáñez ja va començar la declaració amb el peu esquerre perquè va admetre que sentia “animadversió” pels Pujol, i després, durant unes quantes sessions, es va acabar veient obligat a admetre llacunes metodològiques importants. Fins ara, les acusacions no se n’han sortit, a l’hora de constatar una corrupció a gran escala. Hi ha diners no declarats a l’estranger, hi ha contractes i concursos sospitosos, hi ha operacions estranyes i lligams curiosos, però ni els agents, ni el fiscal ni els advocats de l’estat no han sabut provar –ni, de fet, definir gaire– quins concursos públics es van adulterar –ni qui, ni com– per tal que Jordi Pujol Ferrusola arribés presumptament a cobrar les comissions que després hauria repartit entre els germans.

El fiscal Bermejo no ha aconseguit pràcticament cap testimoni substancial –cap funcionari ni cap representant d’una empresa que pagués serveis a Jordi Pujol Ferrusola– que hagi declarat en contra seu. Així doncs, s’ha hagut d’agafar com un ferro roent als informes de la UDEF i a les proves pericials. Aquests últims dies, els inspectors d’Hisenda han argumentat que els serveis d’intermediació pels quals va cobrar Pujol eren ficticis, cosa que apuntala la tesi de la fiscalia. En canvi, els professionals contractats per la defensa han sostingut que els pagaments corresponien, en efecte, a serveis reals de subministrament d’informació comercialment valuosa. Segons els primers, és una anomalia que no hi hagi rastre de documents que acreditin aquestes tasques; els segons han declarat que és habitual al sector, perquè la intermediació és essencialment una feina verbal.

La fiscalia espanyola li demana nou anys de presó perquè el considera el cap d’una trama corrupta: Pujol és acusat d’haver aprofitat la seva posició política “per teixir una xarxa de clientelisme” a fi d’enriquir-se ell, la seva família i uns quants empresaris afins a Convergència. Després de gairebé mig any de judici, avui comencen finalment les declaracions dels acusats, i encara no és clar si haurà de declarar Pujol, que està molt delicat de salut.

Al novembre, quan va començar el judici, el tribunal va citar Pujol per videoconferència i va ajornar la decisió. Dimarts passat, el tribunal presidit per José Ricardo de Prada va decidir que aquesta vegada el citava presencialment per tornar-ne a avaluar l’estat de salut i determinar si podia declarar. Així doncs, l’han forçat a anar fins a San Fernando de Henares, la vila prop de Madrid on es farà el judici. L’examen mèdic serà a dos quarts de deu i, mitja hora més tard, quan comenci la sessió, el jutge anunciarà la decisió.

La decisió del tribunal de fer desplaçar Pujol va aixecar polseguera per les raons que va esgrimir el jutge: que “no parteix del prejudici” i que “no vol caure en l’edatisme”. Els metges que n’han avaluat l’estat de salut han estat rotunds, fins ara: han conclòs que té un deteriorament cognitiu moderat, cosa que posa en dubte que estigui en condicions físiques ni mentals de comparèixer en un judici i que tingui capacitat processal de defensar-se. La defensa també va al·legar en el seu moment que tenia marcadors en la sang de la malaltia d’Alzheimer. Un dels arguments esgrimits és que Pujol té una “greu alteració de la memòria verbal que fa que confongui fets i persones”.

Al començament del judici es va veure clarament la imatge que cercava el tribunal: el president al costat dels seus set fills a punt d’ésser jutjat. Ell, per videoconferència, en un requadre superposat en l’emissió, visiblement envellit; ells, al banc dels acusats, a San Fernando de Henares. El pronòstic més estès és que Pujol, finalment, no haurà de declarar, perquè el veredicte dels metges consultats és ben clar. Ara, atès el fort component polític del procediment, la decisió del tribunal no es pot avançar amb certesa.

Els germans Pujol Ferrusola, a punt de trencar el silenci

Sigui com sigui, a partir de demà la fase de declaració dels acusats farà que els germans Pujol Ferrusola trenquin el silenci després de molt de temps. N’hi ha que han parlat en entrevistes comptades: Oriol Pujol va parlar just abans de començar el judici en una entrevista a Catalunya Ràdio en què va reconèixer que havia estat una vergonya per a la família de tenir diners a l’estranger; i Josep Pujol va defensar el llegat del seu pare al documentari La sagrada família. La resta no han parlat en públic de fa molts anys, particularment l’acusat principal, en Jordi, el primogènit, que després de la famosa intervenció al Parlament de Catalunya no ha piulat.

Segons l’escrit d’acusació de la fiscalia anticorrupció espanyola, els diners que la família atribueix a la deixa són, en realitat, els beneficis d’unes comissions que cobraven en canvi de concedir concursos públics a empreses de confiança. El fill gran va cobrar factures molt elevades d’aquestes empreses per uns serveis d’intermediació –alertar-los d’oportunitats en negocis privats– que li reportaven una comissió. Fins ara, bona part dels interrogatoris als testimonis s’han centrat a esbrinar si els serveis eren reals o no. El fiscal Fernando Bermejo no se n’ha acabat de sortir, mirant de demostrar que no ho eren.

Segons la fiscalia, els diners s’emblanquien a còpia de crear múltiples societats domiciliades en paradisos fiscals, comptes oberts a nom de terceres persones i nombroses transferències i ingressos en efectiu. Tot plegat “va permetre a la família Pujol Ferrusola de repartir els fons il·lícits i de disposar-ne mitjançant els comptes a Andorra”. Els empresaris, al seu torn, són acusats de cooperació necessària en l’emblanquiment de capitals perquè, per tancar el cercle, van falsejar –suposadament– documents mercantils.

La família, al seu torn, ha admès que va tenir diners no declarats a l’estranger –cosa que és delicte. Tanmateix, segons la tesi de les defenses, la fortuna de la deixa va créixer no pas amb comissions ni maniobres fraudulentes, sinó amb inversions que es feien per mantenir els diners en circulació. Unes quantes vegades, a més, els fills han argumentat que el motor del procés judicial havia estat la voluntat de “matar Pujol” políticament, cosa que formava part de l’operació Catalunya. L’ex-conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra, Joan Pau Miquel, ha declarat a Prada –ja ho havia explicat abans– que el cap d’afers interns de la policia espanyola, Marcelino Martín Blas, el va amenaçar perquè vulnerés el secret bancari de la família Pujol. “Estem en guerra contra el nacionalisme català”, diu que li va dir.

Què ha passat d’important fins ara?

En les qüestions prèvies, els advocats de la defensa van denunciar que tots aquests anys s’havien produït un bon grapat de vulneracions de drets fonamentals i van criticar que l’escrit de la fiscalia era “indeterminat, vague, laberíntic, críptic i obscur”. La majoria d’acusats tenen una línia de defensa molt tècnica, però els advocats de Josep i Oriol Pujol hi van imprimir un matís molt més polític. Tots dos van recordar que l’autèntic començament de la instrucció fou l’operació Catalunya, perquè el xantatge de l’anomenada policia patriòtica a la banca andorrana va desembocar en la vulneració del secret bancari, la famosa portada del diari El Mundo i, finalment, la confessió del president. A més de la declaració de Miquel, també van declarar els agents implicats en l’operació Catalunya, com ara l’ex-comissari José Manuel Villarejo, que van fer l’orni.

El testimoni més sucós ha estat segurament el d’Álvaro Ibáñez, l’inspector de la UDEF que va signar gairebé tots els informes que han fonamentat l’acusació. Ibáñez ja va començar la declaració amb el peu esquerre perquè va admetre que sentia “animadversió” pels Pujol, i després, durant unes quantes sessions, es va acabar veient obligat a admetre llacunes metodològiques importants. Fins ara, les acusacions no se n’han sortit, a l’hora de constatar una corrupció a gran escala. Hi ha diners no declarats a l’estranger, hi ha contractes i concursos sospitosos, hi ha operacions estranyes i lligams curiosos, però ni els agents, ni el fiscal ni els advocats de l’estat no han sabut provar –ni, de fet, definir gaire– quins concursos públics es van adulterar –ni qui, ni com– per tal que Jordi Pujol Ferrusola arribés presumptament a cobrar les comissions que després hauria repartit entre els germans.

El fiscal Bermejo no ha aconseguit pràcticament cap testimoni substancial –cap funcionari ni cap representant d’una empresa que pagués serveis a Jordi Pujol Ferrusola– que hagi declarat en contra seu. Així doncs, s’ha hagut d’agafar com un ferro roent als informes de la UDEF i a les proves pericials. Aquests últims dies, els inspectors d’Hisenda han argumentat que els serveis d’intermediació pels quals va cobrar Pujol eren ficticis, cosa que apuntala la tesi de la fiscalia. En canvi, els professionals contractats per la defensa han sostingut que els pagaments corresponien, en efecte, a serveis reals de subministrament d’informació comercialment valuosa. Segons els primers, és una anomalia que no hi hagi rastre de documents que acreditin aquestes tasques; els segons han declarat que és habitual al sector, perquè la intermediació és essencialment una feina verbal.

Quines penes els demanen?

La fiscalia demana 9 anys de presó al president Pujol per associació il·lícita i emblanquiment de capitals; 29 anys per al fill gran, Jordi, per associació il·lícita, falsedat documental, emblanquiment de capitals, frustració de l’execució i delictes fiscals; 17 anys a la seva ex-dona, Mercè Gironès; 14 a Josep Pujol Ferrusola; 8 per a la resta de germans, Marta, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer; i 5 per als nou empresaris: Carles Sumarroca (EMTE), Josep Cornadó (COPISA), Luis Delso (Isolux), Gustavo Buesa i Josep Mayola (Gestió i Recuperació de Terrenys), Alejandro Guerrero Kandler (Famguega), Jorge Barrigón (Cat Helicòpters), Bernardo Domínguez Cerecedes (Malpaso) i Francesc Robert Ribes (ex-director de la Ràdio Televisió Andorrana). Un altre dels acusats, Carles Vilarrubí, es va morir fa pocs mesos.

Al començament del judici es va veure clarament la imatge que cercava el tribunal: el president al costat dels seus set fills a punt d’ésser jutjat. Ell, per videoconferència, en un requadre superposat en l’emissió, visiblement envellit; ells, al banc dels acusats, a San Fernando de Henares. El pronòstic més estès és que Pujol, finalment, no haurà de declarar, perquè els metges forenses que n’han avaluat l’estat han conclòs que té un deteriorament cognitiu moderat, cosa que posa en dubte que estigui en condicions físiques ni mentals de comparèixer en un judici i que tingui capacitat processal de defensar-se. Ara, atès el fort component polític del procediment, la decisió del tribunal no es pot avançar amb certesa.

Sigui com sigui, a partir de demà la fase de declaració dels acusats farà que els germans Pujol Ferrusola trenquin el silenci després de molt de temps. N’hi ha que han parlat en entrevistes comptades: Oriol Pujol va parlar just abans de començar el judici en una entrevista a Catalunya Ràdio en què va reconèixer que havia estat una vergonya per a la família de tenir diners a l’estranger; i Josep Pujol va defensar el llegat del seu pare al documentari La sagrada família. La resta no han parlat en públic de fa molts anys, particularment l’acusat principal, en Jordi, el primogènit, que després de la famosa intervenció al Parlament de Catalunya no ha piulat.

Les tesis de l’acusació i de la defensa

Com és sabut, el president Pujol és acusat d’haver aprofitat la seva posició política “per a teixir una xarxa de clientelisme” a fi d’enriquir-se ell, la seva família i uns quants empresaris afins a Convergència. Segons l’escrit d’acusació de la fiscalia anticorrupció espanyola, els diners que la família atribueix a la deixa són, en realitat, els beneficis d’unes comissions que cobraven en canvi de concedir concursos públics a empreses de confiança. El fill gran va cobrar factures molt elevades d’aquestes empreses per uns serveis d’intermediació –alertar-los d’oportunitats en negocis privats– que li reportaven una comissió. Fins ara, bona part dels interrogatoris als testimonis s’han centrat a esbrinar si els serveis eren reals o no. El fiscal Fernando Bermejo no se n’ha acabat de sortir, mirant de demostrar que no ho eren.

Segons la fiscalia, els diners s’emblanquien a còpia de crear múltiples societats domiciliades en paradisos fiscals, comptes oberts a nom de terceres persones i nombroses transferències i ingressos en efectiu. Tot plegat “va permetre a la família Pujol Ferrusola de repartir els fons il·lícits i de disposar-ne mitjançant els comptes a Andorra”. Els empresaris, al seu torn, són acusats de cooperació necessària en l’emblanquiment de capitals perquè, per tancar el cercle, van falsejar –suposadament– documents mercantils. 

La família, al seu torn, ha admès que va tenir diners no declarats a l’estranger –cosa que és delicte. Tanmateix, segons la tesi de les defenses, la fortuna de la deixa va créixer no pas amb comissions ni maniobres fraudulentes, sinó amb inversions que es feien per mantenir els diners en circulació. Unes quantes vegades, a més, els fills han argumentat que el motor del procés judicial havia estat la voluntat de “matar Pujol” políticament, cosa que formava part de l’operació Catalunya. L’ex-conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra, Joan Pau Miquel, ha declarat a Prada –ja ho havia explicat abans– que el cap d’afers interns de la policia espanyola, Marcelino Martín Blas, el va amenaçar perquè vulnerés el secret bancari de la família Pujol. “Estem en guerra contra el nacionalisme català”, diu que li va dir.

Què ha passat d’important fins ara?

En les qüestions prèvies, els advocats de la defensa van denunciar que tots aquests anys s’havien produït un bon grapat de vulneracions de drets fonamentals i van criticar que l’escrit de la fiscalia era “indeterminat, vague, laberíntic, críptic i obscur”. La majoria d’acusats tenen una línia de defensa molt tècnica, però els advocats de Josep i Oriol Pujol hi van imprimir un matís molt més polític. Tots dos van recordar que l’autèntic començament de la instrucció fou l’operació Catalunya, perquè el xantatge de l’anomenada policia patriòtica a la banca andorrana va desembocar en la vulneració del secret bancari, la famosa portada del diari El Mundo i, finalment, la confessió del president. A més de la declaració de Miquel, també van declarar els agents implicats en l’operació Catalunya, com ara l’ex-comissari José Manuel Villarejo, que van fer l’orni. 

El testimoni més sucós ha estat segurament el d’Álvaro Ibáñez, l’inspector de la UDEF que va signar gairebé tots els informes que han fonamentat l’acusació. Ibáñez ja va començar la declaració amb el peu esquerre perquè va admetre que sentia “animadversió” pels Pujol, i després, durant unes quantes sessions, es va acabar veient obligat a admetre llacunes metodològiques importants. Fins ara, les acusacions no se n’han sortit, a l’hora de constatar una corrupció a gran escala. Hi ha diners no declarats a l’estranger, hi ha contractes i concursos sospitosos, hi ha operacions estranyes i lligams curiosos, però ni els agents, ni el fiscal ni els advocats de l’estat no han sabut provar –ni, de fet, definir gaire– quins concursos públics es van adulterar –ni qui, ni com– per tal que Jordi Pujol Ferrusola arribés presumptament a cobrar les comissions que després hauria repartit entre els germans.

El fiscal Bermejo no ha aconseguit pràcticament cap testimoni substancial –cap funcionari ni cap representant d’una empresa que pagués serveis a Jordi Pujol Ferrusola– que hagi declarat en contra seu. Així doncs, s’ha hagut d’agafar com un ferro roent als informes de la UDEF i a les proves pericials. Aquests últims dies, els inspectors d’Hisenda han argumentat que els serveis d’intermediació pels quals va cobrar Pujol eren ficticis, cosa que apuntala la tesi de la fiscalia. En canvi, els professionals contractats per la defensa han sostingut que els pagaments corresponien, en efecte, a serveis reals de subministrament d’informació comercialment valuosa. Segons els primers, és una anomalia que no hi hagi rastre de documents que acreditin aquestes tasques; els segons han declarat que és habitual al sector, perquè la intermediació és essencialment una feina verbal.

Capella ha afirmat que el català es tindrà en compte com a factor de presència al territori i, per tant, parlar-lo i entendre’l serà favorable per a les persones que demanin el permís de residència. Però ha matisat que no serà un requisit sense excepció. La portaveu republicana ha afirmat que a Esquerra li agradaria que fos obligatori per a tothom; també per a jutges i funcionaris de l’estat espanyol que exerceixen al Principat. Però defensa que si no ho és, no es pot exigir a la resta.

Unes declaracions que han causat una nova polèmica a les xarxes. Molta gent ha retret a Capella que s’hagi rendit. Critiquen que no pot ser que defensin el català i el vulguin mantenir, però que diguin que no es pot exigir parlar el català a una persona que fa cinc anys que viu al país.

Ni als professors, ni als dependents, ni als films finançats per tv3, ni als xofers del parlament… Amb aquest subterfugi, quan mani Vox ja es trobarà tota la fenya feta. https://t.co/hXNxst5q5A

— marta (@replicanta_) April 25, 2026

És que qui no aprengui o parli el català, no hauria de ser funcionari públic.
Entendre el món a l'inrevés a canvi de què? https://t.co/GPZwZ2MmsN

— Lluís Llach (@lluis_llach) April 25, 2026

Els suposats dirigents indepentistes han acabat essent exactament tal com els descrivia la caricatura que en feia l'espanyolisme durant els anys calents del Procés: covards, mesquins, mentiders, manipuladors, egomaníacs i en venda per un plat de llenties. https://t.co/oFFcz0s0Ov

— Pere Antoni Pons (@PonsPereAntoni) April 25, 2026

Capellà s’ha defensat a X de la polèmica tot assegurant que, per descomptat, a ERC els agradaria que fos requisit per a tothom, però afirma que el que volia dir era que encara és més important que sigui obligatori per als funcionaris.

Tal com es pot escoltar al tall de veu, a nosaltres ens agradaria que el català fos un requisit per a tothom, però recordo que encara és més important que ho sigui per als funcionaris que treballen a Catalunya, cosa que ara no passa. https://t.co/rvS1VIw0uo

— Ester Capella Farré (@estercapella) April 25, 2026

El grup de joves de l’institut visitava les paradetes instal·lades en la població quan des de la paradeta del partit d’extrema dreta que era el passeig de Catalunya (conegut popularment per passeig de la Vila) van ser increpats amb crits racistes i violents per les persones que hi eren. Segons que ha declarat el batlle, els encarregats de la parada d’Aliança Catalana no són veïns de la població. Jordi Colomí ha confirmat que el partit ultra tenia permís per a posar la parada i que ja l’han posada en ocasions anteriors.

Els nois van explicar els fets als seus professors, que van acordar de fer públic un comunicat. En el comunicat expliquen que “entre l’alumnat afectat hi havia joves de procedències diverses, alguns nascuts a Catalunya i d’altres que hi viuen des de fa anys amb famílies perfectament integrades i arrelades” i recorden que “aquests fets no només constitueixen una agressió verbal intolerable, sinó que atempten directament contra la dignitat de les persones, la convivència i els valors fonamentals”.

Això ha passat a #Torroella de Montgri la diada de Sant Jordi.

Catalunya sempre ha estat terra d’acollida. No podem acceptar les actituds d’odi. pic.twitter.com/Wsc9hoprTG

— Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol (JACS) (@JACS_JaumeACS) April 25, 2026

Els professors també lamenten “que es produeixin episodis de discriminació i odi” el dia de Sant Jordi, “una jornada que simbolitza, el respecte, la convivència i la identitat d’un país obert i acollidor”.

En declaracions a VilaWeb, el batlle, Jordi Colomí (Unitat i Progrés Municipal), ha lamentat una situació que ha qualificat de “preocupant”: “Com a ajuntament, no podem tolerar que això es torni a repetir, i menys amb nens de dotze anys.”

Tres dies després dels fets i sense aportar proves, Aliança Catalana ha fet un comunicat per a negar els fets denunciats per l’Assemblea de professorat i l’ajuntament de Torroella.

Comunicat d’Aliança Catalana davant la manipulació i les falsedats sobre la nostra parada de Sant Jordi a Torroella de Montgrí.

#SalvemCatalunya pic.twitter.com/RjzMU4E76c

— Aliança Catalana (@CatalunyaAC) April 26, 2026