—Quan vau veure l’opció d’aprofitar aquesta escletxa?
—És una causa que fa molts anys que porto, amb la defensa del conseller Lluís Puig, durant tot aquest temps he tingut molt de contacte amb Xavier Muñoz Puiggròs, que és l’advocat de la Generalitat, un bon amic. N’hem parlat molt, estem molt al cas de totes les vicissituds de la causa civil. I quan vam veure que hi havia una primera sentència que s’executava durant el 155, van mirar de quina manera podríem paralitzar aquesta altra. Perquè la llei no preveu cap via d’inexecució de sentències, només hi ha prevista la via contenciosa administrativa.

—A quina conclusió vau arribar?
—Amb les pintures murals, a diferència de les obres petites, els informes tècnics deien que el trasllat implicaria amb seguretat la destrucció o uns danys irreversibles en unes peces qualificades de patrimoni, amb la màxima protecció espanyola i internacional, també. I veiem que arriba la sentència ferma del Suprem i que no se n’atura l’execució. Continuem donant-hi voltes i veiem que aquí no hi ha un incident tècnicament previst a l’ordenament processal per a aturar l’execució d’aquesta sentència, però sí que som davant un conflicte de béns jurídics i que resulta que l’execució d’aquesta sentència implicaria la comissió d’un delicte. Perquè els articles 321 a 325 del codi penal [delictes contra el patrimoni històric] són molt clars.

—Primer havíeu de veure què decidia la jutgessa d’Osca.
—Sí, havíem d’esperar que prengués una decisió. I després hem tingut un inconvenient pràctic, que és que nosaltres no som part en la causa. I al MNAC, que no tenia assessoria jurídica pròpia, sinó externa, els feia molta recança de passar-nos les coses. A més, el MNAC té un patronat complicat: tant el Ministeri de Cultura espanyol com la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona són socialistes. No hem tingut cap impediment del MNAC, però no hem tingut tampoc cap facilitat d’accés a la documentació. De fet, la querella és feta amb coses que hem anat obtenint per mitjà de la premsa. Però no en tenim ni tan sols totes les resolucions. Ho hem anat madurant, tot plegat, i havíem d’esperar que la jutgessa d’Osca s’hi pronunciés. És una querella de cocció lenta, que hem anat madurant, i ha calgut un temps perquè Lluís Puig pogués contactar amb tots els ex-consellers i veure qui la volia signar. Finalment, n’hi ha cinc que s’hi han avingut.

—Per què, dels nou ex-consellers que van signar un manifest contra el trasllat de les pintures el juliol de l’any passat, en són cinc els qui han acabat signant la querella?
—Tot això ho ha gestionat Lluís Puig. Però, per exemple, en el cas de Santi Vila està pendent de judici. Si jo fos el seu advocat –i he de dir que no hi he parlat–, li hauria aconsellat que no posés la querella, pendent d’un judici per desobediència. I els ex-consellers socialistes tampoc no hi són, com tampoc la consellera actual.

—S’ha incomodat amb aquesta querella, la consellera Sònia Hernàndez?
—Crec que tots s’han posat de perfil, en aquest tema. I el Ministeri de Cultura, també. Sobre això, cal dir que Espanya és signant del conveni de Nicòsia, que és un conveni de protecció del patrimoni històric, de manera que el ministre de Cultura espanyol hi hauria d’intervenir i trobar la manera d’intentar de preservar les pintures, encarregant informes i intentant de convèncer la jutgessa que aquesta execució implicaria una destrucció de patrimoni, una pèrdua irreversible, però també un incompliment de les obligacions internacionals de l’estat espanyol.

—Podria ser decisiva, la intervenció del Ministeri de Cultura?
—Sí. Bé, jo no ho hauria de dir, perquè he de creure en la independència judicial. Per tant, decisiva no seria la paraula.

—Però podria tenir molt de pes per a frenar-ho.
—Sí, per descomptat.

—I la Generalitat?
—Quan es dicta la sentència del Suprem, els advocats de la Generalitat (amb Xavier Muñoz, que és el lletrat que ho portava i que era a punt de jubilar-se) aconsellaven que es presentés el recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol, i la Generalitat no el va presentar. I, mentrestant, l’ajuntament xiulant.

—Hi havia recorregut realment per a un recurs d’empara al TC?
—Si em demaneu pel pronòstic de probabilitats d’estimació del recurs, probablement eren baixes. Però presentar el recurs no era cap disbarat jurídic. I entenc que els advocats han d’exhaurir totes les vies de defensa, perquè allò que està en joc va molt més enllà d’un interès privat. És que no discutim sobre la titularitat material de les obres. I hi ha moltes coses incomprensibles, com ara la limitació de les facultats d’intervenció de la Generalitat: s’ordena al MNAC la devolució de les obres, tot i que el museu n’era jurídicament un posseïdor immediat, però no mediat, és a dir, que el museu posseeix les pintures per un títol que li concedeix la Generalitat, i no podia ser-ne part. I més coses, com ara la manera com es despatxa la qüestió de la validesa del contracte de compra-venda que havien fet les monges i com es despatxa la qüestió de la legitimació activa, és a dir, com les monges van cedir els seus drets al govern de l’Aragó… Al procés civil hi ha hagut moltes coses que podien ser objecte d’empara. Si s’haurien admès o no, no ho sé, però crec que l’obligació de les autoritats catalanes era intentar de fer tot allò possible per a preservar les obres, com han fet els ex-consellers que ja no tenen la responsabilitat formalment, però sí moralment, de preservar el patrimoni històric.

—Quina legitimació tenen ara aquests ex-consellers a l’hora de presentar la querella?
—La querella la justifiquem per la responsabilitat institucional que han tingut durant tot aquest procediment. Tots els ex-consellers de Cultura signants, fins a Àngels Ponsa, que és l’última que hi ha inclosa, han tingut aquesta carpeta al damunt, amb situacions diverses.

—La clau de la querella és que la jutgessa pren la decisió de tirar endavant l’execució forçosa de la sentència, instada pel govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, tot i tenir damunt la taula un munt d’informes dels màxims experts mundials en aquesta qüestió que ho desaconsellaven vivament, per l’altíssim risc de destrucció. És a dir, una prevaricació.
—Sí, que és o bé dolosa (intencionadament) o bé culposa (per “ignorància inexcusable”). També és cert, com us deia, que l’ordenament processal civil no preveu específicament una fórmula d’inexecució de sentències. Però, al final, els principis generals del dret van al davant quan hi ha un conflicte entre dos béns jurídics protegits. És a dir, si executo aquesta sentència perquè m’hi obliga l’ordenament jurídic, perquè és del dret de la tutela judicial efectiva, resulta que cometo un delicte, perquè els articles del 321-325 del codi penal són fruit de la legislació internacional sobre la protecció del patrimoni. I, per tant, totes les autoritats espanyoles, també les judicials, estan obligades a respectar la legislació internacional.

—La jutgessa va demanar a final d’any que es constituís una comissió de pèrits per a poder dur a terme amb garanties el trasllat. Penseu que comença a rectificar?
—Evidencia que som davant una execució molt excepcional perquè, si fos una execució normal, no hi hauria aquests terminis, aquests cronogrames, aquestes coses: executi, compleixi i punt. I, si no compleix a les bones, emprarem mesures coactives. Això denota que efectivament tothom és conscient de la transcendència que té aquest cas.

—Té marge encara la jutgessa per a aturar-ho?
—Sí, hi ha un marge. També és possible que la jutgessa sigui conscient que això s’ha d’aturar i no sàpiga com fer-ho. Per tant, aquesta seria una via. L’altra via és que sigui el mateix Tribunal Superior qui li ho ordeni, d’acord amb l’article 13 de la LECRIM, que és l’article que preveu l’adopció de mesures cautelars per a evitar que el delicte es continuï desplegant.

—Això demaneu amb la querella, unes cautelars en cas d’admissió a tràmit. És curiós que en la querella invoqueu com a precedent la interlocutòria del 2017 del TSJC per a aturar el referèndum del Primer d’Octubre.
—Precisament, durant el procés va passar una cosa: totes les resolucions les anava dictant la fiscalia, i nosaltres vam provocar la judicialització del tema, per a treure’l de la fiscalia, que anava a sac. I quan es judicialitza és quan la magistrada instructora, Mercedes Armas, va dictar aquella interlocutòria. Per tant, la teníem molt fresca. En el cas del Primer d’Octubre, es va fer una interpretació tan extensiva com era possible d’aquest article 13 de la LECRIM. Ara demanem que, amb l’objectiu de protegir el patrimoni, es faci el mateix.

—Dieu que no compteu que aquesta querella sigui admesa a tràmit.
—Abans del 2017, quan creia molt més en la justícia, us hauria dit que l’haurien d’admetre a tràmit, perquè és un cas claríssim del punt de vista de l’anàlisi jurídica. És evident que s’ha d’admetre a tràmit. Però del 2017 ençà n’estem tots molt escaldats. I ja hem vist que en l’afer de Sixena hi ha una catalanofòbia innegable. És el primer factor que em fa ser no gaire optimista. El segon factor és que sabem, per experiència, que és la responsabilitat patrimonial de l’estat pel funcionament anormal de l’administració de justícia. Quan una querella contra un jutge l’ha de rebre un tribunal compost per jutges, l’experiència ens diu que és molt difícil que prosperi.

—La querella respon a aquella necessitat d’explorar tots els camins possibles.
—S’han d’explorar tots els camins i si amb això removem consciències… Quan, més enllà dels estirabots del primer moment, aquesta querella la rebi algú amb seny a l’Aragó, a Madrid i a Barcelona, hauria de rumiar si, en el fons, aquests ex-consellers no tenen raó. Ja no dic si és delicte o no, però que vegin que hi ha una alerta pública i amb publicitat segons la qual, si s’executa aquesta sentència, hi ha un risc enorme que aquestes obres del patrimoni històric i cultural de la humanitat es malmetin definitivament. Algú hi hauria de reaccionar.

—És un missatge per a la jutgessa.
—Per a la jutgessa i totes les autoritats. El ministeri no pot aturar-ho per la separació de poders, però pot instar que es facin informes, es poden cercar fórmules, algun acord polític entre les parts implicades per veure com es pot fer això.

—El conseller Puig deia que si no surt bé, l’última via que ens quedarà potser serà encadenar-nos al MNAC. És així?
—Queda una opció molt més efectiva, però més difícil, que és la independència. Mentre formem jurídicament part de l’estat espanyol, si al final la justícia determina que no tenen raó i que l’execució ha de tirar endavant, es farà de grat o per força. Hi enviaran aquella brigada especialista en art de la Guàrdia Civil i executaran la sentència. Llavors podrem fer protestes simbòliques, però no tindran recorregut.

—El MNAC és qui és obligat per la sentència a fer el trasllat. Quina mena de protecció tindrien els tècnics del MNAC?
—La consellera Laura Borràs va introduir un concepte que és l’objecció de consciència artística. Els tècnics del MNAC també podrien invocar-lo.

—Però la llei els empararia?
—És discutible, perquè tornarem a entrar en un conflicte… Les sentències judicials són de compliment obligat, és un principi bàsic de qualsevol estat de dret, i ha de ser així, però quan el compliment de la llei col·lideix amb un dret fonamental s’ha de ponderar. I aquí hi ha una col·lisió entre dos drets que hem de ponderar. Al final, l’estat espanyol podrà acabar perpetrant per la força aquest trasllat. Però si finalment, com temem, això passés i les obres es destruïssin, estan més que advertits d’allò que pot passar i hauran comès un delicte, pel qual probablement dins l’estat espanyol ningú no els denunciarà.

Un dels amnistiats és Adrià Garcia, que en el moment dels fets tenia vint anys. En declaracions a VilaWeb, explica que no confiava pas que li apliquessin la llei d’amnistia: “Era molt escèptic. Amb la justícia espanyola no se sap mai. Depèn del jutge que et toqui, perquè no apliquen, la llei, la interpreten.”

Han estat 9 anys on m’he sentit perseguit per pensar i defensar un model de país diferent al seu. Ens demanaven 11 anys de presó i finalment no ho han aconseguit.
Gràcies a @ANCPalamos @JuntsParlament @rcidex @vadorverges @CastellaToni @josep_rius https://t.co/R72qTXcKOr

— Adria Garcia (@adgaarmen) April 1, 2026

Segons que explica, el fet de ser un jove implicat políticament en favor de la independència –va formar part de l’Assemblea Nacional de Joves Independentistes i va ser conseller nacional de la Joventut Nacionalista de Catalunya– ha motivat la persecució de l’estat. “Tinc claríssim que van anar-me a buscar perquè era jove. Cada vegada van més darrere la gent jove.” A més, assegura que l’objectiu era convertir-lo en un boc expiatori que servís d’exemple per a uns altres joves que, com ell, es volguessin implicar en la lluita independentista: “El missatge és clar: ni se us acudeixi de començar amb la ximpleria de la independència, perquè ja veieu què us pot passar.”

Acusacions desproporcionades

La denúncia, presentada directament al jutjat, afectava inicialment cinc activistes, però finalment tan sols va prosperar contra tres, per defectes de forma. Després d’anys en què cap jutge no hi veia indicis de delicte, el 2024 una jutgessa va instruir la causa i va demanar a la fiscalia que en redactés l’escrit d’acusació.

L’encarregat va ser Víctor Pillado, actual fiscal de la secretaria tècnica de la fiscalia general de l’estat espanyol, que va demanar sis anys de presó pels fets. L’acusació particular en demanava onze. A més, totes dues parts coincidien a reclamar una multa de 12.000 euros i una ordre d’allunyament de sis anys. “Van fer una acusació completament esbiaixada i exagerada per uns fets que no van passar d’una discussió al carrer sense arribar a les mans”, lamenta Garcia.

Malgrat que tots els juristes consultats coincidien que el cas no tenia recorregut, la petició de penes tan elevades i el desenvolupament paral·lel de causes semblants contra uns altres activistes independentistes impedia que Adrià Garcia i els altres dos encausats poguessin respirar tranquils.

Fi de nou anys de patiment

Amb la confirmació definitiva de l’amnistia, Adrià Garcia posa fi a nou anys de tensió i patiment. Explica que es va emocionar quan va rebre la notícia del seu advocat: “Vaig respirar molt tranquil i em vaig emocionar i tot. Tinc vint-i-nou anys i això fa nou anys que dura. No saber si em podria casar amb la meva xicota o acabar la carrera, si acabava a la presó, era molt difícil de pair.”

El fet de trobar els denunciants pels carrers de Palamós no hi ha ajudat. “En aquests anys ens hem vist moltes vegades, per desgràcia. I simplement la seva presència… incomoda”, explica.

Malgrat tot, lamenta que el cas s’hagi tancat per la via de l’amnistia: “Jurídicament, això no hauria d’haver arribat ni a la fase d’instrucció. A més, l’amnistia vol dir demanar perdó per un delicte, i jo no n’he comès cap”, diu.

Esther Niubó va ser ingressada a l’Hospital de Bellvitge el 2 de febrer per una operació d’urgència. D’aleshores ençà s’ha estat recuperant. Durant aquest període, el conseller de Presidència, Albert Dalmau, ha assumit les funcions polítiques del departament. La gestió, en canvi, s’ha repartit entre la secretària general del departament, Teresa Sambola; el secretari de Millora Educativa, Ignasi Giménez; i el secretari de Formació Professional, Francesc Roca. Els primers dies, Dalmau va compatibilitzar el càrrec amb la presidència en funcions de la Generalitat, fins que Illa es va reincorporar a la feina després d’haver superat una malaltia.

La consellera va explicar a la xarxa X que li havien fet proves mèdiques i es va concloure que calia operar-la de manera immediata. Va anunciar llavors que reduiria dràsticament l’activitat per garantir una recuperació completa i tornar a la feina en les millors condicions possibles.

pic.twitter.com/cpPZVJOU2p

— Esther Niubó (@eniubo) February 1, 2026

Conflicte laboral i acord parcial molt discutit

L’absència de Niubó ha coincidit amb un període de tensió notable en el sector educatiu. Les protestes dels docents van començar l’11 de febrer amb una manifestació multitudinària i una vaga que va obtenir un seguiment del 37% del professorat, segons dades del govern. Posteriorment, l’executiu va arribar a un acord amb els sindicats UGT i Comissions Obreres que preveu una ampliació de la inversió en educació de 2.000 milions d’euros, però que en deixava fora moltes altres reclamacions. Els sindicats majoritaris, contraris al pacte, van convocar aturades parcials durant una setmana i una nova vaga, amb un seguiment del 44%.

Malgrat aquestes mobilitzacions, el govern no ha reprès les negociacions i ja ha començat a aplicar el contingut de l’acord, cosa que implica una tercera part del suplement de crèdit aprovat. També s’han implementat millores per a l’ensenyament concertat. Els sindicats que van restar fora del pacte estudien ara noves accions de protesta per al darrer trimestre del curs.

Segons la interlocutòria, la magistrada de Barcelona ha acceptat que no tenia cap competència sobre Azón, perquè ara és jutge del Suprem. Admet, així, que l’ex-director de la Guàrdia Civil gaudeix d’un “aforament sobrevingut”, perquè en el moment dels fets als quals es refereix la querella encara no era jutge de l’alt tribunal.

La jutgessa torna a citar els cinc empresaris per als dies 15 i 20 d’abril en qualitat de querellants. Es tracta de Joan Arús, Joan Matamala, Jordi Baylina, Pau Escrich i Xavier Vives.

Petició de la fiscalia

La fiscalia va demanar a principi de març que no s’investigués Azón, un dels dos ex-directors de la Guàrdia Civil imputats per l’espionatge amb Pegasus. El ministeri públic considera que el fet que sigui jutge del Suprem i, per tant, aforat en aquesta instància, n’impedeix l’encausament. Azón és l’ex-màxim responsable de la Guàrdia Civil del 2018 al 2020.

L’encausament d’Azón i de María Gámez, directora del cos del 2020 al 2023, va transcendir a principi de febrer. Empresaris catalans es van querellar contra els dos comandaments a través de Sentinel Alliance.

Els cinc querellants comparteixen un perfil professional comú: són empresaris i desenvolupadors de protocols de codi obert per a governança descentralitzada, votació digital anònima i identitat digital sobirana. Sentinel Alliance sosté que l’espionatge va ser dirigit contra els querellants per la seva activitat professional.

D’altra banda, Josep Maria Jové, ex-secretari de Vice-presidència, i Lluís Salvadó, ex-secretari d’Hisenda, també encausats en aquesta causa, resten pendents de l’aplicació de la llei d’amnistia.

El tribunal exposa a la interlocutòria que totes les actuacions atribuïdes a Garriga queden recollides dins el marc del procés independentista i que no tenen cap dubte que encaixen en la llei d’amnistia.

Garriga era investigada per l’adjudicació de diversos contractes menors per executar obres en una nau annexa al CTTI, on s’havia d’instal·lar un ‘call center’ encarregat de recollir els resultats i la participació del referèndum de l’1-O. Aquesta nau fou clausurada per la policia el 30 de setembre del 2017. A més, se li atribuïa una participació activa en un acte de compromís amb el referèndum, celebrat el 21 d’abril del 2017 i convocat per la secretaria d’Economia i Hisenda.

Participació logística

La investigació deia que Garriga pretenia de disposar de locals on emmagatzemar el material per a la jornada de votació, malgrat que el Tribunal Constitucional espanyol hi estava en contra. Per això, va aconseguir que l’ex-senador d’ERC, Pau Furriol, cedís unes naus de la seva propietat a Bigues i Riells (Vallès Oriental).

A més, el 7 de setembre del 2017, va demanar una contrasenya al responsable del CTTI per accedir a la web referendum.cat, indicant que després caldria retirar el requisit d’usuari i contrasenya perquè la pàgina fos accessible a tothom i garantir la participació popular en el referèndum.

L'agenda espanyolitzadora del PSC comporta això. Per cancel·lar el catalanisme atien el nacionalisme espanyol. Saben que històricament, l'espanyolisme ha estat un nacionalisme de negació de l'altre, imperialista; que com tots els nacionalismes imperialistes –anglès, francès,… https://t.co/TRkJ8mAPTT

— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) April 1, 2026

“El nacionalisme espanyol no es pot explicar sense reconèixer aquesta pulsió, i tampoc no s’entendria el que va passar ahir a l’estadi de Cornellà-El Prat”, ha asseverat.

Al llarg del partit, es van sentir càntics racistes i islamòfobs com “musulmà el qui no boti”, una situació que ha comportat les crítiques d’alguns consellers del govern i del delegat del govern espanyol a Catalunya, Carlos Prieto.

El conseller ha criticat que els protocols van anar tard i ha dit que segurament s’hauria d’haver aturat el partit. “El que vam viure ahir va ser lamentable, la veritat”, ha dit. A la mitja part, ha explicat, va fer saber tant a la federació espanyola com a la catalana que això no podia passar i que, si no s’activaven protocols, se n’anirien de l’estadi.

Berni Álvarez (@b5alvarez), conseller d'Esports, sobre els càntics racistes durant l'Espanya-Egipte a l'RCDE Stadium: "S'hauria d'haver aturat el partit" 

https://t.co/LD5NkfjZ88 pic.twitter.com/pqRqyeq4kS

— Aquí Catalunya (@AquiCatalunya) April 1, 2026

“El futbol, l’esport en general, ha de ser tot el contrari”, ha dit Álvarez, que l’ha reivindicat com un vehicle de cohesió i integració. Segons que ha dit a l’entrevista, feia la sensació al camp de l’Espanyol que els comportaments estaven molt dirigits per un missatge molt clar de “gent d’ultradreta que estava ficada a l’estadi”. De fet, ha dit que hi havia molta gent que cantava que “segurament no tenia cap mena d’inquietud en l’àmbit esportiu per ser allà”.

Per tot plegat, el conseller ha dit que el govern insistiria en el que ja van fer durant la mitja part, que és parlar amb les federacions espanyola i catalana per treballar perquè l’esport “no es converteixi en una arma política perillosa” com va passar en el partit d’ahir. Álvarez també ha deixat clar que l’assistència del govern a l’estadi de Cornellà va ser com a convidat i que en cap cas l’executiu participava en l’organització.

Sobre si entendria que la FIFA imposés una sanció, Álvarez ha dit que ho entendria perfectament. “Hem d’intentar vetllar perquè la gent de l’estadi i la gent de l’Espanyol no es vegi afectada d’una manera greu per aquest tema”, ha dit en l’entrevista.

D’una altra banda, s’ha mostrat convençut que l’estat espanyol estava preparat per acollir el Mundial de 20230. “I Barcelona i Catalunya amb dos estadis, totalment”, ha indicat. Més enllà de la capacitat esportiva, ha assegurat que caldria vetllar perquè predominés l’aspecte esportiu.

En un comunicat, sosté que la decisió judicial forma part d’una ofensiva deliberada contra la llengua i la cohesió social. També acusa l’estat espanyol d’imposar un marc legal aliè i contrari a la voluntat democràtica del poble català.

Davant aquesta situació, fa una crida a la “desobediència institucional i cívica” davant resolucions judicials que considera injustes.

L’entitat defensa que el català només podrà garantir la supervivència i normalització si Catalunya esdevé un estat independent i insta a reforçar el compromís amb la llengua en tots els àmbits.

El TSJC va emetre ahir una resolució que ordena d’aplicar la sentència del setembre passat, que desballesta bona part del decret que blindava el català com a llengua vehicular.

La jutgessa va ordenar la “intervenció forçosa” dels mòbils dels investigats arran d’una petició que va fer l’acusació d’extrema dreta d’Hazte Oír, personada en aquesta causa, per a examinar els possibles missatges i comunicacions que pretesament van tenir amb Puigdemont des d’un mes abans del 8 d’agost del 2024 fins al 9 d’agost. Aquesta petició fou inicialment refusada per la jutgessa, però Hazte Oír va recórrer contra la decisió i l’Audiència de Barcelona li va ordenar que fos atesa. Passades unes quantes setmanes d’ençà de la resolució de l’Audiència, i com que Coscollola no havia instat a executar la diligència, la Divisió d’Investigació Interna dels Mossos li va demanar que s’afanyés a dur-la terme.

Finalment, la jutgessa va ordenar als Mossos que intervinguessin els mòbils dels agents investigats i en demanessin les dades a les operadores, però dos mesos després no han trobat cap comunicació amb cap dels quatre números de telèfon que la policia té associats al president Puigdemont (tres de mòbils i un de fix), i tan sols han localitzat una trucada de cinquanta-cinc segons entre dos dels investigats a les 14.06 del 29 de juliol de 2024, és a dir, deu dies abans de la sessió d’investidura de Salvador Illa i de la reaparició de Puigdemont a Barcelona.

Els agents d’investigació interna van anar a decomissar els terminals mòbils dels investigats a començament del mes de gener i van analitzar una línia telefònica vinculada a un dels agents; dues, a un altre, i quatre al tercer agent, tot i que han acabat trobant que dos d’aquests números corresponien a familiars seus i han constatat una dotzena de trucades entre ells durant aquest període analitzat que, és clar, “no tenen interès per a la investigació”.

Cap a la fi de la causa?

Acabada la diligència, empesa per l’extrema dreta i avalada per l’Audiència de Barcelona, caldrà veure què decidirà la jutgessa Coscollola sobre la investigació, que les defenses dels agents ja van demanar fa mesos que s’arxivés perquè la instrucció, amb les diligències exhaurides i sense indicis de cap mena, anava adoptant un caràcter prospectiu.

Ara la jutgessa ha dit que esperaria a la resolució d’un recurs d’apel·lació d’Hazte Oir a l’Audiència de Barcelona per mirar de forçar unes noves diligències consistents a identificar totes les persones que apareixien als enregistraments i fotografies entorn de Puigdemont quan va aparèixer a Barcelona el 8 d’agost. I, entre tota aquella gent a qui l’acusació popular volia identificar, hi ha les persones que, segons l’informe dels Mossos d’Esquadra del 19 d’agost del 2024, van entorpir l’únic agent que va veure i que va empaitar el cotxe on van pujar Puigdemont i Jordi Turull.

El cas és que, segons la investigació de VilaWeb publicada al llibre Tres dies d’agost, no hi va haver “diverses persones que van provar d’entorpir-lo o d’aturar-lo”, tal com va afirmar la direcció dels Mossos al jutge Pablo Llarena uns dies més tard, sinó un sol home que el va seguir una trentena de metres, fins al primer semàfor on es va aturar el cotxe.

Aquella petició, la van desestimar inicialment tant la jutgessa com l’Audiència mateixa. Quan s’hagi resolt aquest recurs, la jutgessa demanarà el parer a les parts sobre si cal el sobreseïment de la causa o empènyer-la cap al judici. Serà el moment de comprovar si aquest calvari judicial s’acaba finalment per aquests tres agents.

Junqueras ha fet aquestes declaracions en un acte a Barcelona amb el president del parlament, Josep Rull, durant la presentació del llibre El franquisme en temps de Trump, del diputat d’ERC Francesc-Marc Álvaro. A l’acte també hi han assistit el diputat Carles Campuzano i l’advocada antifranquista Magda Oranich.

Tot i rebutjar la via de la coalició, Junqueras ha coincidit amb Rull en la necessitat d’una “voluntat explícita d’entesa” entre les formacions que es consideren de tradició democràtica. Aquesta entesa, però, ha subratllat, no pot passar per una candidatura conjunta com la que proposa Rufián, sinó per acords amplis en qüestions estratègiques.

Sobre això, tant Junqueras com Rull han defensat la necessitat de “actualitzar” el sentit de pertinença a Catalunya. El president del parlament ha advertit que no fer-ho “hipotecaria i qüestionaria la viabilitat de la nació catalana” i ha insistit que aquesta actualització ha d’incorporar els nous catalans amb orígens i creences diverses. Rull ha esmentat la llengua, el treball i els espais compartits com a eixos centrals d’aquesta integració, i ha alertat que la manca de cohesió pot facilitar el creixement de l’extrema dreta. En la mateixa línia, Junqueras ha advertit que la desaparició de la vida comunitària crea un terreny favorable a aquestes formacions.

Durant l’acte, Rull també ha fet referència a la decisió del TSJC d’executar la sentència que anul·la el decret que blindava el català a l’escola. Ha recordat el paper de Ciutadans en aquest àmbit i ha lamentat que, malgrat la seva desaparició política, “la ferida que ha deixat continua essent persistent”. Junqueras ha situat la llengua al centre del conflicte històric amb l’estat. Ha assegurat que, dels grans problemes que Espanya arrossegava als segles XVIII i XIX –la qüestió agrària, l’Església, l’exèrcit i el català–, solament aquest darrer continua vigent. “D’aquí ve l’obsessió en contra de la llengua i de la llengua a l’escola, perquè saben què fan”, ha acabat dient.

Estan obsessionats amb l’escola catalana: un model avalat per la comunitat educativa que cohesiona i garanteix igualtat d’oportunitats.

Òmnium ho tenim clar: el model d’escola el decidim els catalans, des del Parlament de Catalunya, i no els jutges.

Defensar l’escola en català…

— Òmnium Cultural (@omnium) March 30, 2026

Antich ha recordat que l’entitat ja va avisar que enguany tocaria defensar l’escola catalana. “La nova ordre del TSJC contra el català a l’escola fa un pas més en la pretensió del tribunal de decidir sobre l’ús de les llengües, al marge dels criteris de la comunitat educativa i de la sobirania del Parlament de Catalunya”, ha dit. I ha afegit: “El model d’escola catalana és garantia de cohesió social i assegura el dret d’accedir al coneixement del català amb independència de l’origen o la llengua familiar dels alumnes.”

Ja vam avisar que aquest 2026 tocaria defensar l’escola catalana. La nova ordre del TSJC contra el català a l’escola fa un pas més en la pretensió del tribunal de decidir sobre l’ús de les llengües, al marge dels criteris de la comunitat educativa i de la sobirania del Parlament…

— Xavier Antich (@XavierAntich) March 30, 2026

Finalment, ha assegurat que a l’entitat estan preparats per a “defensar on calgui” el model educatiu i lingüístic. “És un consens de país”, ha dit per acabar.

El @Govern està compromès amb la defensa del model lingüístic educatiu actual i treballarà per defensar-lo. Ja es va interposar un recurs de cassació en aquesta mateixa direcció. Els serveis jurídics de la Generalitat estan estudiant la sentència per donar-hi resposta.

— F. Xavier Vila (@VilaFx) March 30, 2026

Avui el tribunal ha comunicat que ordena l’execució provisional de la sentència, tal com havia demanat l’entitat espanyolista Asamblea por una Escuela Bilingüe (AEB). Així doncs, el TSJC ha decidit de moure fitxa abans que el Suprem resolgui els recursos del Departament d’Educació, l’Associació d’Advocats d’Osona en Defensa dels Drets Humans i la Plataforma per la Llengua.

“Els serveis jurídics de la Generalitat estudien la sentència per donar-hi resposta”, ha afegit Vila.

Els articles afectats –2c, 2d, 2e, 4.1, 4.2, 4.3, 4.5, 6, 7.2, 9.3b, 10.1, 10.2, 18a, 19.1e, 19.1f, 19.2a, 19.2b. 19.2d, 24.2a, 24.2b, 24.2f, 33, 34.1– fixaven el català i l’aranès a la Vall d’Aran com a llengües normalment vehiculars i d’aprenentatge, també com a llengües habituals en l’activitat docent i administrativa escolar, de relacions amb les famílies, als materials didàctics i a les avaluacions.

Entre els preceptes anul·lats, també hi ha els que fan referència al català com a llengua auxiliar prioritària per a ensenyar idiomes estrangers i la llengua única d’acolliment dels alumnes nouvinguts.

Amb aquesta decisió, el TSJC estima parcialment el recurs de l’entitat espanyolista Asamblea por una Escuela Bilingüe (AEB), que exigia l’aplicació immediata de la sentència contra el decret. Així, l’AEB ha reclamat al Departament d’Educació que dicti les instruccions pertinents per imposar el castellà a les aules i dinamitar la immersió lingüística.

El Tribunal Suprem encara s’ha de pronunciar sobre els recursos contra la sentència del Departament d’Educació, l’Associació d’Advocats d’Osona en Defensa dels Drets Humans i la Plataforma per la Llengua.

El decret parcialment anul·lat s’emparava en la llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari i també en el decret llei pel qual es fixen els criteris per a elaborar, aprovar, validar i revisar els projectes lingüístics dels centres. El govern va impulsar aquestes normatives amb l’objectiu de blindar el sistema d’immersió lingüística arran de les resolucions judicials que imposaven un 25% dels ensenyaments en castellà, pel cap baix.

L’estiu passat, el TSJC ja va suspendre cautelarment el decret, com demanava l’AEB, tot recordant unes quantes sentències sobre el 25% de castellà i, respecte del decret, avançava: “Dóna cobertura a accions educatives que puguin situar en una posició marginal la llengua castellana en l’ensenyament, ja que únicament es garanteix la posició prevalent i vehicular del català”.

El tribunal també recordava que el decret desenvolupa una llei i un altre decret que es van promulgar justament en reacció a una sentència del mateix TSJC que declarava l’obligació de la Generalitat d’imposar un 25% del castellà a les aules, pel cap baix.

Com a mesura preventiva, Renfe va decidir ahir suspendre el pas de combois per aquests trams després que es llançàs un avís de nivell vermell a causa del temporal. Aquest fenomen ha deixat a la zona ratxes de vent superiors a 160 quilòmetres per hora.

A la línia R3, la circulació s’ha reprès amb el tren 77325, que ha sortit de la Garriga a les 17.16 i tenia prevista l’arribada a Ripoll a les 18.35.

A la R11, el primer tren pel tram suspès ha sortit a les 19.34 de Figueres amb destinació a Portbou, segons fonts de la companyia.

Ferits a Camarasa i Platja d’Aro

Entre els set ferits, hi ha una dona i dos menors que han estat ferits de gravetat menys greu per la caiguda d’una planxa en un càmping de Sant Llorenç de Montgai, nucli de població de Camarasa (Noguera). L’avís del succés s’ha rebut a les 11.45 al càmping la Noguera. El vent ha fet aixecar una planxa metàl·lica i les tres persones han estat traslladades a l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida pel SEM.

A Platja d’Aro (Baix Empordà), la caiguda d’un arbre ha afectat un home allotjat al càmping Riembau. Segons ha explicat la directora del càmping, Imma Gelabert, l’home ha estat atès per una ambulància del SEM i ha rebut l’alta mèdica al mateix recinte, segons que han indicat els Bombers a l’ACN.

Previsió de vent i onatge

Més enllà dels ferits, Rosa Mata ha explicat que el temporal ha començat a minvar a partir del migdia i encara s’espera que perdi més intensitat a partir de les 20.00. Tanmateix, la previsió indica que el vent continuarà de dilluns, tot i que de manera més moderada, fins dimarts. Mata ha advertit que alguns models indiquen una revifalla del vent a partir de dilluns a la tarda.

Davant la situació, Protecció Civil manté la crida a la precaució, no solament pel vent, sinó també per l’episodi de fort onatge, previst fins dimarts.

Quant a la R11, RENFE ha informat cap a les sis de la tarda que s’havia recuperat la circulació entre Figueres i Portbou. La companyia ha indicat que, tot i el restabliment, es manté el servei alternatiu per carretera.

RENFE va informar ahir que els dos trams es tallaven de manera preventiva fins a les 13.00, però finalment ha decidit d’allargar el tall unes hores més.

El poble ha registrat les primeres incidències amb la llum al voltant de les 10.00 i d’ençà del migdia s’ha quedat sense electricitat fins a les cinc de la tarda. Pel que fa a la telefonia, el servei s’ha interromput també al migdia, però s’ha recuperat abans de les 15.00.

Coma ha recordat que fa quinze dies ja es van quedar sense servei i ha denunciat l’abandonament “espectacular” que pateixen per part de les companyies i de la Generalitat. “Hi ha un cert cansament perquè cada vegada que fa vent estem hores i hores sense electricitat ni cobertura de telefonia mòbil”, ha lamentat.

“Estem reclamant a les companyies que facin les inversions oportunes per intentar garantir aquests serveis bàsics. Cada quinze dies que hi ha una ventada, tot i que són ventades extraordinàries, són hores i hores sense llum o sense cobertura de telefonia mòbil i això afecta els negocis. No poden treballar, no poden cobrar, i, per tant, això suposa pèrdues i econòmiques”, ha alertat.

“És tornar 60 o 70 anys enrere”, ha afegit. El batlle ha assegurat que els talls elèctrics han empitjorat perquè anys enrere es podien produir algunes hores. Ara, en canvi, es prolonguen més temps. Pel que fa a la telefonia mòbil, ha dit que amb el desplegament del 5G s’ha anat a pitjor als entorns rurals.

El batlle ha criticat que el consistori no ha pogut comunicar res a la població perquè han quedat incomunicats. També ha explicat que el telèfon d’emergències 112 ha deixat de funcionar. “No podem activar protocols, no podem fer res, és a dir, estem completament incomunicats”, ha dit.

A la Nou de Berguedà, 72 veïns han votat en contra de la central i 32 a favor. En percentatge, el ‘no’ ha assolit un 69,23% i el ‘sí’ un 30,77%. S’han comptabilitzat 104 vots d’un cens de 156 persones, cosa que representa una participació del 66,67%.

A Vilada, l’oposició a la central també ha estat majoritària. El ‘no’ hi ha obtingut 126 vots (55,26%), i el ‘sí’ n’ha sumat 101 (44,2%). S’ha registrat només un vot en blanc. En total, han votat 228 persones d’un cens de 391, fet que representa una participació d’un 58,31%.

L’Ajuntament de Vilada ha assegurat que assumeix el resultat de la consulta “com a expressió democràtica clara i suficient” de la voluntat popular i ha informat que, per aquest motiu, es posiciona “en contra” de la construcció de la central hidroelèctrica reversible a la Baells.

Segons que han detallat fonts de RENFE, l’AEMET ha emès avisos de nivell roig i taronja a l’estat espanyol, cosa que pot comportar limitacions de velocitat en línies de l’Aragó, Catalunya i el País Valencià. Aquestes restriccions poden causar retards als serveis.

RENFE recomana d’anar seguint l’evolució dels avisos de l’AEMET i consultar els consells de Protecció Civil per estar informats de les afectacions i adaptacions del servei.

L’ambaixador delegat permanent espanyol a la UNESCO, Miquel Iceta, ho ha comunicat a les xarxes socials. Iceta ha expressat un record per a ella i els seus familiars en aquest “moment especialment dolorós”.

L’eurodiputat socialista Javi López també ha lamentat la mort de Badia. Ha dit que era un “referent en la defensa de la llengua, la cultura i el projecte europeu”. Ha afirmat: “Des de Brussel·les, des d’on va exercir com a diputada al Parlament Europeu, la recordarem avui i sempre”, i ha donat el condol a la família.

Nascuda a Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental) el 13 de maig de 1947, Maria Badia i Cutchet era llicenciada en filologia anglesa per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va ser professora a les escoles Nostra Llar i l’Escola de Sabadell (Vallès Occidental).

L’any 1975 es va incorporar a Convergència Socialista de Catalunya, formació inclosa després al PSC-PSOE, quan es va crear el 1978. Entre el 1985 i el 1994 va col·laborar amb Raimon Obiols en la primera Secretaria del PSC-PSOE. El 1994, en ser escollit secretari de Relacions Internacionals del PSOE en el XXXIII Congrés, Badia va passar a ser coordinadora d’aquesta secretaria a Madrid, càrrec que va exercir fins el 1996, quan va tornar a Barcelona.

A la capital va ser cap de la Secretaria del president del parlament de Catalunya, Joan Reventós. A partir del desembre del 1999 va treballar a la Secretaria de Política Europea i Internacional del PSC-PSOE. Al congrés del juny del 2000, va ser escollida per encapçalar aquesta secretaria.

Entre el juliol del 2004 i el juny del 2014 va ser eurodiputada al Parlament Europeu. El 2015 es va donar de baixa del PSC-PSOE. El gener de 2016 va ser nomenada directora d’Afers Exteriors de la conselleria d’Afers Exteriors, Relacions Internacionals i Transparència de la Generalitat, sota la presidència de Carles Puigdemont.

Parella de l’actor Artur Trias, el maig del 2014 va signar, juntament amb més membres del sector crític del PSC, un manifest per a impulsar un moviment socialista de “vocació majoritària”.

Us oferim el vídeo íntegre de l’acte, que es va fer a l’aula magna de la Casa de Cultura de Girona, amb la col·laboració de la Fundació Llibreria les Voltes, i us oferim la transcripció dels fragments més destacats de la conversa entre Salellas i Nualart.

Josep Nualart: Quan fou la vegada que vau veure més de prop aquest monstre judicial exercint el seu poder? Potser en el judici contra el Primer d’Octubre?
Benet Salellas: És que l’administració de justícia, tal com està configurada al Regne d’Espanya, ja té una verticalitat i té una autoritat i hi ha tot un seguit de valors que ha continuat mantenint heretats de la judicatura del franquisme, que no són exclusius de Manuel Marchena i de Manuel García Castellón. Ells han estat protagonistes d’episodis molt concrets en què han pres decisions d’alguna manera molt contaminades per aquest vel anticatalà o antiindependentista. Aquest matí he estat al jutjat de Figueres. El jutge que he tingut ha estat molt autoritari, perquè hi ha una cultura judicial encara, igual com hi ha una cultura en determinats cossos policials –no vull fer generalitzacions perquè seria injust, hi ha policies que fan molt bé la seva feina, hi ha jutges que fan molt bé la seva feina–, hi ha un deix, aquest deix autoritari de la manera d’entendre les institucions, que apareixia molt de temps després en la sentència del procés, quan Marchena explicava per què entenia que hi havia hagut sedició l’1-O, que jo crec que és una concepció de les institucions, de l’ordre públic, molt vertical, que és molt de la dictadura. Aleshores, com que aquí no hi ha hagut trencament, com que els antics jutges són els que han format els nous jutges i hi ha hagut una transmissió cultural d’uns a uns altres, ha fet que al final aquesta manera d’entendre la justícia sigui molt present. Ara, si em parles de l’estat, com allò del règim del 78, bé, Marchena n’és un gran representant, però també tots els jutges de l’Audiència espanyola amb qui hem hagut d’anar acompanyats d’independentistes. Al judici de Jaume Roura i Enric Stern [per injúries a la corona espanyola], el jutge ens va dir que no podíem parlar català perquè allò era Madrid i allà el català no era oficial. Allò era una cosa també molt del règim. Crec que hi ha molts jutges que tenen aquest compromís, que són molt patriotes i que volen posar-se medalles d’aquest patriotisme.

J.N.: “A l’Audiència espanyola s’hi fa dret de guerra”, deia el jutge López Mariño.
B.S.: És una visió que ells tenen molt incorporada, i, evidentment, aquests jutges que són en llocs especialment sensibles estan especialment alineats amb aquesta tesi. Al final, quan parlem de la qüestió de la unitat d’Espanya, els jutges de dretes i els jutges d’esquerres no difereixen tant en la forma en què la tenen concebuda.

J.N.: L’excepcionalitat la van patir molt els joves d’Urquinaona. Aleshores m’ho definíeu com una “onada d’excepcionalitat” contra ells.
B.S.: És molt alarmant quan, en un context com aquell, t’adones que s’activen tot un seguit d’institucions o de fórmules que són allà, en el codi penal, que hi són latents i que en moments de crisi el monstre judicial les activa totes. Per una banda, ens vam trobar que tots els joves que van ser detinguts per la policia espanyola van relatar haver estat víctimes de maltractaments, vexacions, fins i tot pallisses en alguns casos, violència sexual –en relació amb algunes joves detingudes… Això passava, per exemple, en el cas de Barcelona, en un lloc com la Via Laietana. I, per tant, vulguis o no, hi havia una mena de retorn al passat, que no és que ningú no l’hagués buscat, sinó que qui el reactivava era el mateix estat. En el cas de la Xènia, per exemple, quan la vaig anar a veure a Wad-Ras, el primer que em va explicar va ser que des que havia entrat a Via Laietana, en tot moment havia anat comptant les hores fins a arribar a la presó. Quan havia entrat a la presó, havia dit: “Bé, estic salvada.”

J.N.: Això fa pensar en els torturats del 92.
B.S.: És clar, aquesta paradoxa per la qual algú vol arribar a la presó per poder sortir de la comissaria, és la mateixa història del 92, és la mateixa història dels detinguts durant la transició, o durant el franquisme en aquella mateixa comissaria, i al final és una mateixa frase que he sentit explicar a generacions de gent represaliada. El maltractament policíac és un dels elements. També el de la presó preventiva: desenes de joves tancats, amb nacionalitat espanyola, sense antecedents penals, és a dir, sense cap dels elements que habitualment s’utilitzen per justificar una presó provisional, que l’única cosa de la qual estaven acusats era, com a molt, d’haver llançat una pedra a la policia. Aquests joves van entrar massivament en presó provisional. Per tant, es va activar el mecanisme de l’excepcionalitat de la presó provisional. I així podríem anar fent llista. Van ser unes setmanes en què, els que ens movem en l’àmbit judicial, teníem la sensació de dir: “Hem tornat, de cop, al franquisme”, encara que formalment això sigui una altra cosa, i que siguin els mateixos jutges.

J.N.: El cas de Tamara Carrasco, a qui vau defensar, exemplifica la manera de castigar amb voluntat exemplaritzant, per reprimir tot el moviment de base.
B.S.: Donaven un missatge a totes les Tamares que hi ha a Catalunya, si envieu un WhatsApp convocant a tallar una carretera acabareu detingudes per una acusació de terrorisme amb petició de presó provisional a l’Audiència espanyola. Aquesta persona, com va ser crucificada públicament? Obrint tots els telenotícies de l’àmbit estatal, fent aparèixer la seva imatge com a terrorista, enviant-la a Madrid, confinant-la a casa seva durant dos anys, sotmetent-la a un judici en què se li demana pena de tres anys o quatre de presó… I la jutgessa del penal l’absol, la fiscalia recorre a l’Audiència de Barcelona, que l’absol, i la fiscalia recorre al Tribunal Suprem. És a dir, al final és un missatge molt clar: anirem contra tots i no en deixarem passar ni una.

J.N.: I quin paper, la fiscalia.
B.S.: Sí, en el llibre no en parles tant perquè et centres en el monstre judicial, però un dia podem parlar del monstre fiscal, perquè tot això no hauria passat sense un paper molt proactiu de la fiscalia. I ja que parlaves del Primer d’Octubre, l’únic judici que tindrem sobre la violència policíaca del referèndum serà aquest setembre, en el judici contra la mutilació ocular de Roger Espanyol. I què fa la fiscalia en aquest judici? Demana l’absolució dels policies que li van treure l’ull tot dient que aquests policies van actuar dins la legalitat. Per tant, aquest és el paper de la fiscalia, molt dura amb l’independentisme i molt còmplice, i arriba a defensar la mutilació ocular de ciutadans. Ho fa la fiscalia de Dolores Delgado i ja podem anar canviant el fiscal general, que això és sempre igual.

J.N.: Tant el PP com el PSOE han jugat amb aquest monstre a l’hora de reprimir el moviment independentista. El PSOE ha ajudat a engreixar aquest monstre i, quan per necessitat política o per pressions internacionals, ha necessitat desmarcar-se’n, el monstre se li ha regirat.
B.S.: Em sembla molt evident que el sistema judicial sempre ha tingut una agenda pròpia. I aquesta agenda pròpia pot haver coincidit o pot no haver coincidit amb l’agenda que tenia el govern de torn. Crec que en molts moments del procés independentista l’agenda judicial i l’agenda del govern han coincidit. El PSOE ha alimentat el monstre? Bé, jo sobre això no tinc clar si l’ha alimentat o no. En tot cas, ni l’ha domesticat, ni l’ha aturat, no ha fet res per frenar-lo. I certament, ara, aquest monstre s’ha girat contra Pedro Sánchez i les mateixes eines que s’havien utilitzat, totes aquestes excepcionalitats, aquest estat dual que plantejava [Josep Maria] Vilajosana, va contra el govern de Pedro Sánchez, a partir de l’obertura de múltiples causes judicials i de la utilització de la justícia amb finalitats polítiques contra el govern, en principi, legítimament constituït. És la demostració pràctica de moltes coses. Una d’elles, el pendent relliscós. És a dir, en el moment en què deixes d’aplicar les regles per a tothom i que admets que l’excepcionalitat entri en joc, això és una baixada relliscosa, una bola de neu que com més anirà serà més grossa i que afectarà més gent. Va començar pels independentistes, ara ja són els independentistes i el PSOE. Si això no es frena, anirà creixent i ampliant el seu àmbit d’actuació. Per tant, sí, et compro aquesta idea que crec que vivim un moment que va en aquesta direcció. I, de fet, la meva participació en la defensa de Santos Cerdán és amb aquesta lògica. Parteixo de la idea, quan accepto aquest encàrrec, que és una operació d’estat la que s’ha obert contra Santos Cerdán, perquè és la peça clau que permet que el govern de Sánchez tingui suport parlamentari, especialment amb Junts i amb Bildu, i eliminar Santos Cerdán és el que debilita l’estabilitat parlamentària.

J.N.: I com a artífex de la llei d’amnistia?
B.S.: També com a artífex de la llei d’amnistia, en definitiva, com una persona de la confiança política de Pedro Sánchez que permet la sostenibilitat del govern. I llavors entenc que aquí hi ha hagut un joc de la part profunda de l’estat, del CNI, de la Guàrdia Civil, del servei d’informació de la Guàrdia Civil… I accepto d’entrar aquí per anar a discutir aquesta estratègia de la Guàrdia Civil contra Santos Cerdán de construcció d’un cas de corrupció per debilitar el govern de Pedro Sánchez. Aquesta és la meva tesi i, per tant, comparteixo des d’aquesta perspectiva la teva visió. Ara, té capacitat, aquest govern, d’enfrontar-se al monstre? O el monstre s’acabarà cruspint aquest govern? Això és una cosa que anirem veient.

J.N.: Hi ha gent a qui ha sorprès que assumiu la defensa de Santos Cerdán, precisament, perquè formava part del nucli del PSOE, d’aquest PSOE que hem vist que aquests últims anys ha exercit activament la repressió contra l’independentisme. Què els responeu? No us ha generat contradiccions?
B.S.: Que un advocat faci d’advocat, en principi, no hauria de ser una contradicció gaire evident. Defensar persones és el que faig cada dia en termes generals, i defensar la presumpció d’innocència d’algú, crec que és un valor, que és un principi bàsic del nostre sistema, i, a més, no podem defensar el valor de la nostra presumpció d’innocència i negar aquesta presumpció d’innocència als altres. Això com a principi bàsic. Però en aquest cas concret, hi sóc per anar a discutir aquesta operació d’estat. I destapar l’operació d’estat, o intentar destapar-la, em sembla que és la cosa més coherent amb la meva trajectòria professional. És a dir, no crec que entri en cap moment en contradicció amb tot el que he anat fent durant aquests anys. No m’he dedicat només a defensar independentistes. I, en tot cas, el que marca la meva manera de fer les coses és sobretot fer-ho des de la convicció ètica i fer-ho des d’un cert respecte, sempre, als valors democràtics. Per a mi, el plantejament que nosaltres hem fet de la defensa de Santos Cerdán no entra en cap moment en contradicció amb això. Al contrari, porta implícit aquest missatge de denunciar que la policia utilitza les institucions amb una lògica política i, per tant, denunciar el que és més antidemocràtic.

J.N.: Què hem d’esperar, de la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre l’1-O que encara ha de venir?
B.S.: En el llibre hi ha un advocat alemany, Wolfgang Kaleck, que al final explica una cosa que és més d’actitud, i jo comparteixo: que al final la cosa important de les batalles que plantegem no és si les guanyem o les perdem, sinó plantejar aquestes batalles. I crec que a mi, no diré que em sigui igual, perquè evidentment no m’és gens igual el que digui Estrasburg, però encara que la sentència sigui desestimatòria, per a mi continua essent una obligació moral, política, jurídica, denunciar que aquell judici va ser una de les aberracions més grans que hi ha hagut. I de fet, l’eliminació del delicte de sedició, la llei d’amnistia, és a dir, moltes de les coses que han anat passant després, ja han estat una esmena al que va passar en aquell judici. Tinc la impressió que la unanimitat que hi havia en la comunitat jurídica el 2019 ja no existeix. Fins i tot he sentit jutges a Madrid que ara posen en dubte que fos correcte el plantejament que va fer el Tribunal Suprem. Per tant, hi ha coses que, pel sol fet d’haver plantat batalla, pel sol fet d’haver-les discutit i haver-les argumentat durant tots aquests anys, per a mi ja les hem guanyades en determinats terrenys. Evidentment, m’agradaria que Estrasburg ens donés la raó, però també sóc conscient que el món va canviant. L’extrema dreta a Europa guanya un espai d’hegemonia molt gran. I, per tant, els tribunals europeus també són d’alguna manera vasos comunicants amb aquestes majories polítiques, perquè al final els jutges que van entrant en aquest tribunal són escollits per aquests governs d’extrema dreta que tenim a tota l’antiga Europa de l’Est i en determinats també espais de l’Europa occidental.

J.N.: El Tribunal d’Estrasburg del 2026 o del 2027, des d’un punt de vista garantista, no és el mateix que el del 2018 o el 2019.
B.S.: El 2018 vaig tenir dues sentències que vam guanyar a Estrasburg. Una és la del cas Roura i Stern, sobre la llibertat d’expressió, i una altra de dos joves de Salt, en què vam aconseguir que n’anul·lessin l’expulsió. Aquesta sentència del 2018, el 2026 seria impensable. És a dir, el Tribunal d’Estrasburg d’avui no repetiria aquestes sentències. I és una cosa que em dol, però el món gira en aquesta direcció. Meloni, Orban, tots aquests personatges que ara governen Europa són els que trien els jutges del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Però nosaltres, com a catalans, no tenim alternativa. Per exemple, amb totes les qüestions de l’escola i del català, que hem portat a Estrasburg, crec que la possibilitat que ens donin la raó probablement és d’una sobre cent. Però és que, quina alternativa tenim? Hem de lliurar la batalla, i tenim el TJUE en algunes ocasions, el Tribunal de Luxemburg, que crec que té una composició amb un estàndard una mica més interessant, tenim els comitès de l’ONU.

J.N.: Del TJUE en vam arrencar la sentència del GOIP. De què pot arribar a servir, això, en el futur?
B.S.: Crec que és una teorització del que ens passa als catalans quan acudim a la justícia espanyola. És una manera de parlar d’aquesta discriminació potencial, en què podem ser víctimes precisament perquè la mirada del monstre cap a nosaltres sempre està condicionada pel fet que en formem part, no perquè som en Josep, en Benet, en Pepet o la Quimeta, sinó perquè som catalans. I, per tant, crec que és una eina que ens pot ser molt útil per a imaginar futurs litigis i futures resistències judicials, perquè ho tenim conceptualitzat en una sentència que ve del Tribunal de Luxemburg. Però, sobretot, crec que hi ha una cosa que ens costa molt de veure, a vegades, l’aportació dels catalans a la defensa dels drets humans al conjunt de la Unió Europea. Això ho hem aconseguit els catalans, però serveix per a qualsevol altre grup que pugui ser objecte de discriminacions arreu de la Unió Europea.

D’ençà de la fundació de l’ANC, no havia passat mai que la xifra de candidatures fos inferior al total de les places disponibles al secretariat nacional. Fins ara, la xifra més baixa de candidats va ser a les eleccions internes del 2022, que van donar lloc a la presidència de Dolors Feliu. Llavors tan sols s’hi van presentar vuitanta-cinc candidats, una xifra que es va entendre que era resultat de la desmobilització de l’independentisme a la sortida de la pandèmia.

El mandat de Feliu va ser convuls i es va caracteritzar per la defensa clara de la proposta de la llista cívica, que va afegir molta tensió a l’ANC. Com a resultat, les eleccions següents es van interpretar com un plebiscit sobre el rumb de l’organització els darrers anys i molts socis es van mobilitzar per presentar candidatures. En total, cent set.

Val a dir que, malgrat que va créixer la xifra total de candidats, no es van elegir els setanta-set secretaris nacionals, sinó setanta-dos. La causa va ser la distribució de les circumscripcions, perquè en algunes regions hi havia menys candidats que la xifra de secretaris prevista per a aquell bloc territorial. Dos anys enrere, en canvi, amb menys candidats en total s’havien pogut elegir els setanta-set secretaris nacionals.

Només hi ha pugna al bloc nacional i a un bloc territorial

Enguany, no tan sols s’ha accentuat aquest problema, sinó que allò que fa dos anys era l’excepció s’ha convertit en norma. En aquestes eleccions, la majoria de circumscripcions quedaran amb places vacants perquè hi ha menys candidats que no secretaris a elegir.

Hi ha nou regions del bloc territorial amb candidats insuficients: en vuit, només s’ha presentat un aspirant o dos, i a la de Barcelona ciutat se n’han presentat sis per a set places. Fins i tot, hi ha una regió on no s’ha presentat ningú: el Barcelonès Sud. El bloc jove, que té reservats dos secretaris nacionals, té un únic candidat. És Xavier Aibar, que ha format part del secretariat sortint malgrat que només va rebre nou vots a les darreres eleccions perquè els altres dos secretaris joves van plegar.

A més, al bloc sectorial i a sis regions més s’han presentat exactament el mateix nombre de candidats que de places vacants. Així doncs, únicament hi haurà una mínima disputa en dos blocs electorals: al bloc nacional, on hi ha setze candidats per a tretze places, i al que inclou el Gironès, l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Pla de l’Estany i la Selva. En aquest, només hi ha un candidat que no serà elegit, perquè se n’han presentat sis per a cinc places.

Tenint en compte això, la xifra del futur secretariat encara serà més baixa, perquè dels seixanta-cinc candidats només n’entraran seixanta.

Mala època per a la mobilització cívica

La desmobilització en l’activisme no afecta únicament l’ANC o l’independentisme, sinó que s’ha instal·lat al conjunt de les entitats cíviques del país. Després dels anys d’hipermobilització del procés independentista i de la pandèmia, moltes organitzacions voluntàries es troben que costa més engrescar els seus socis perquè participin en el dia a dia. En aquesta tendència hi ha poques excepcions, com el Sindicat de Llogateres, que ha nascut i crescut en aquest període de desmobilització.

En absència de dades de la implicació de la població general, és il·lustratiu l’informe “Participació i implicació política de la joventut catalana”, presentat el desembre del 2024 per l’Observatori Català de la Joventut. Segons aquest estudi, l’afiliació juvenil a partits, sindicats o organitzacions estudiantils ha caigut del 12,5% (2011) al 3,4% (2023). Una davallada de vora deu punts percentuals que equival a perdre dos joves implicats de cada tres.

En el cas de l’ANC, això també es tradueix en el perfil dels que finalment són candidats. En bona part són jubilats, amb una disponibilitat horària que els treballadors en actiu difícilment poden igualar. Per als socis en edat laboral, no sempre és fàcil trobar hores per a dedicar a l’activisme. I la motivació per a fer-ho escasseja en èpoques de replegament general.

A tot plegat, s’hi afegeix la desmobilització independentista, que com més va més es percep en les eleccions al Parlament de Catalunya. El 2024, l’independentisme va perdre la majoria parlamentària per primera volta en una dècada, cosa que va significar el retorn del PSC a la Generalitat. I respecte de les eleccions anteriors, va passar dels 74 escons i els 1.900.000 vots de les eleccions del 2021 a 59 diputats i 1.226.000 vots. Una pèrdua de quinze escons i gairebé 675.000 vots que és el teló de fons de la crisi de mobilització que viu l’ANC.

Aragón ha justificat la seva negativa acusant De la Fuente de comportaments deshonestos dins l’equip de govern i d’haver enregistrat converses privades sense consentiment. El partit, però, considera que aquests motius no han estat mai clars ni consistents i els atribueix a qüestions personals.

La federació ebrenca del PSC també ha negat que el primer secretari, Manel de la Vega, no hagi intervingut per resoldre el conflicte. Segons el partit, la direcció ha atès la regidora sempre que ho ha demanat i fins i tot ha designat un mediador, Javier Sánchez, que s’ha reunit amb les parts en diverses ocasions els darrers mesos.

Els socialistes admeten que Aragón s’ha oposat des del principi a investir De la Fuente, fet que consideren un incompliment dels acords amb Junts i de la lleialtat al projecte col·lectiu. També li retreuen que no hagi assistit a reunions del partit fora de l’horari laboral, que asseguren que es convoquen així per facilitar la participació.

El PSC dona per esgotades totes les vies de diàleg i mediació i afirma que farà complir els acords polítics per garantir l’estabilitat del govern municipal de l’Ametlla de Mar.

Gràcies.

Ens veiem el 9/04 a les 18:30 a la UPF. pic.twitter.com/GJt2lc4FgU

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) March 27, 2026

En un missatge a X, Rufián ha publicat l’enllaç per obtenir entrades gratuïtes per a l’acte “Què s’ha de fer?”, que es farà a l’Auditori del Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i que s’han exhaurit al cap de pocs minuts.

Aquest acte es fa després del que ja va encapçalar el mateix Rufián el 18 de febrer a Madrid, juntament amb el dirigent de Més Madrid Emilio Delgado, en què van parlar del futur de l’esquerra alternativa.