El 3 de juny de l’any passat es va celebrar el quinzè aniversari de l’aprovació de la llei 17/2010. Va ser una celebració amb un regust agredolç, perquè –pocs dies enrere– la presentació del Pacte Nacional per la Llengua no va incorporar l’addenda de la LSC com a llengua més, després de mesos intensos de negociacions amb entitats i persones vinculades al col·lectiu de persones sordes o amb sordesa. 

Però ara podem celebrar –sí, en cursiva– que des de Política Lingüística s’hagi difós la consulta pública prèvia per a l’elaboració del projecte de decret de la llengua de signes catalana. Aquest decret pretén regular i adaptar la llengua de signes catalana al Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües (MECR). Així mateix, preveu regular l’avaluació i la certificació de la llengua de signes catalana, les proves, els certificats i els requisits del personal examinador, en el marc del desenvolupament reglamentari de la llei 17/2010 i de la modificació del decret 142/2012, de 30 d’octubre, per millorar el funcionament i la representativitat del Consell Social de la Llengua de Signes Catalana, on fins ara hi ha hagut i encara hi ha una representativitat alta de persones no sordes. La llengua de signes catalana es troba en una situació de vulnerabilitat, atès que està en mans de càrrecs i persones tècniques no sordes. Per molt que comptin amb la col·laboració d’entitats sordes, no és el mateix. Un incís: abans de seguir amb l’article, l’autora vol deixar clar que no es convida les persones no sordes a retirar-se, sinó que hi hagi un colideratge simètric i bidireccional, que no invisibilitzi la subjectivitat de les persones sordes de manera que hi hagi una coeducació conjunta.

Cal explicitar que a la Secretaria de Política Lingüística –en concret, a la Subdirecció General d’Estratègia i Coordinació de Polítiques Lingüístiques i de Drets Lingüístics– hi ha la unitat o àmbit de la llengua de signes catalana coordinada per persones tècniques no sordes. Manca representativitat i lideratge sords com a protagonistes en aquests espais, i no només a Política Lingüística sinó també a Educació i en altres esferes. Encara es nota el regust del model assistencialista, paternalista o capacitista a les institucions i l’esfera pública. És necessari un canvi de paradigma, més visibilitat i la normalització de la representativitat sorda, sota el principi “res sobre nosaltres sense nosaltres”, garantint espais segurs i accessibles. No és suficient comptar amb col·laboradors sords en segona línia, per fer alguna actuació o bé una tasca molt parcel·lada, sinó que cal ser a primera línia en el lideratge institucional, com a referents en la presa de decisions, trencant estigmes i barreres sobre la capacitat de gestió. Fins i tot en la gestió lingüística, defensant el valor de les llengües de l’entorn i les llengües de signes com a patrimoni lingüístic i dret fonamental. S’espera que hi hagi, de manera progressiva, aquest reconeixement institucional amb la presència de persones sordes com a representants en organismes públics i comitès d’experts. Les institucions que treballen per a persones sordes haurien de ser deaf-friendly;  és a dir, entorns accessibles, amb una mirada no capacitista i presència d’ajustaments comunicatius i informatius multimodals.

En una comissió parlamentària sobre pressupostos feta fa uns dies al Parlament de Catalunya, el conseller de Política Lingüística va expressar que es preveu, en algun moment, la incorporació de personal tècnic sord a l’àrea de la llengua de signes catalana. Pot ser un pas important sempre que hi hagi una bona paritat –com a mínim– i amb les mateixes categories o funcions, per tal d’evitar el reduccionisme o una mirada capacitista i assistencialista. A Madrid, tenen el Centro de Normalización Lingüística de la Lengua de Signos Española (CNLSE), liderat per una directora sorda i amb un equip on hi ha un alt nombre de persones tècniques sordes. És un centre deaf-friendly, o un bon deaf space, on la transmissió de la llengua de signes és per defecte i està normalitzada.

Convé recordar el Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat, publicat l’any 2025, el qual recull que s’ha de complir la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 2006, amb mesures de no discriminació i d’acció positiva, on es demana aquest lideratge compartit. A Catalunya, encara no anem en aquesta línia.

Tornem al punt de la certificació de la llengua de signes catalana. Els seus nivells de competència estan definits pel MECR, classificats en els sis nivells des de l’A1 fins al C2, i fins ara l’han obtinguda ciutadans no sords, tret d’alguna persona sorda no catalano-signant que s’hagi inscrit en algun curs d’aprenentatge. A banda que la persona sorda s’hagi format en el curs de docent especialista en llengua de signes catalana en una de les universitats catalanes, els alumnes amb sordesa escolaritzats en els centres educatius de secundària encara no tenen o han tingut l’oportunitat de cursar la matèria de llengua de signes catalana amb una acreditació final. Això sí que passa, en canvi, amb la llengua catalana, ja que se’ls reconeix l’equivalència dels nivells B2 i C1 de català per escolaritat reglada no universitària. Hi ha un greuge comparatiu evident entre l’alumnat sord i el no sord quant al reconeixement de la competència lingüística. És cert que encara cap centre educatiu imparteix la matèria de llengua de signes catalana amb aquesta finalitat, però no es descarta que es pugui fer en un futur pròxim. Convé recordar que qualsevol curs de llengua de signes –tant si és d’estratègies de comunicació signada, un tastet, una optativa, un crèdit o un curs– l’ha d’impartir un docent sord o professional amb sordesa, per la qualitat i el modelatge lingüístic. És important vetllar per la representativitat sorda i per una correcta transmissió de la llengua; si no, la immersió i la competència lingüística no serien les adequades des del vessant pedagògic i filològic. No és només per justícia social, sinó per rigor acadèmic i per qualitat de l’ensenyament. 

Ara que hem canviat d’àmbit, ens situem a Educació. La transmissió de la llengua de signes catalana està molt compromesa quant al seu ús i aprenentatge, a causa de l’absència de professionals amb sordesa en els centres i serveis educatius (la majoria estan concentrats en escoles d’educació especial o estan dispersos en àmbits no específics d’alumnat amb sordesa). Val a dir que no es compta amb referents o mentors amb sordesa, i la resta de professionals no sords corren el risc de no fer una bona transmissió signada als seus alumnes o de fer-la de manera incompleta; ja sigui per no haver adquirit prou competència signada o per errors de precisió del lèxic signat. Això s’agreuja amb l’inconvenient d’estar en un entorn sense referents idonis. En unes altres paraules, es malmet la llengua. En canvi, l’entorn és ple d’usuaris de català i castellà, i tenim professorat d’aquestes matèries, així com els equips d’assessors i assessores de llengua i cohesió social, que tenen per objectiu donar suport al professorat i promoure la cohesió social mitjançant l’ús del català com a eix vertebrador. Aquests centres i serveis educatius sense referents o mentors sords no són centres segurs per a la llengua de signes catalana, atesa la manca de modelatge. Hauríem de reflexionar sobre l’impacte (des de la mirada sociolingüística) que podria causar en les futures generacions d’alumnes amb sordesa, fins i tot en aquells que ni tan sols tenen l’oportunitat de contactar-hi, per biaixos ideològics audiofonocentristes, amb el risc de privació lingüística. En termes d’educació inclusiva, un bon accés continuat als aprenentatges, a la informació i a la qualitat lingüística (un dels vectors de l’educació bàsica) és sinònim d’accessibilitat i inclusió.

En relació amb els conceptes de deaf-friendly, deaf space o espai completament segur per a la llengua de signes catalana, un exemple paradigmàtic és el CEE Josep Pla de Barcelona, un centre d’educació especial que també és inclusiu, ja que és plenament accessible o lliure de barreres per a l’alumnat que atén. Aquest centre, tot i tenir la titularitat de centre d’educació especial, és específic per a alumnat amb sordesa i l’únic de Catalunya on la llengua de signes catalana és realment la llengua vehicular. Ho aconsegueix en un entorn plenament accessible de manera continuada i a través d’agents de la comunitat educativa competents, amb un elevat nombre de personal docent i no docent amb sordesa. Això assegura la presència de referents lingüístics i identitaris adequats, alhora que garanteix uns entorns segurs i lliures de barreres. Tanmateix, aquests darrers dies de maig i juny han estat una sotragada per una decisió de política educativa que perjudica el centre, l’alumnat amb sordesa escolaritzat i la llengua de signes catalana. La decisió consisteix que, a partir del curs 2027-2028, s’hi escolaritzi alumnat amb necessitats educatives especials derivades de la condició de l’espectre de l’autisme (no sord), mentre es pretén la redistribució de l’alumnat amb sordesa en centres ordinaris. Aquesta decisió trenca totalment amb el deaf-friendly o l’espai segur per a l’LSC, amb la pèrdua irreversible de la cohesió lingüística.

Com a conclusió, tant des de Política Lingüística com des d’Educació, s’hauria de comptar amb el colideratge de professionals qualificats amb sordesa (podem ser lingüistes, mestres, psicopedagogs, filòlegs, logopedes, docents especialistes de LSC, i un llarg etcètera, ocupant qualsevol càrrec o plaça) per revertir les situacions actuals de maltractament lingüístic i d’accés mediocre a l’educació. Fins ara, la privació i la inaccessibilitat han comportat un dèficit en les competències i aprenentatges d’aquest alumnat. Només des d’aquest colideratge –amb la mirada compartida, no capacitista– es podrà donar resposta a les seves necessitats reals i assegurar una millora educativa amb una mirada plurilingüe i realment inclusiva. D’aquesta manera, blindarem un futur amb aprenents més competents i experts, amb més bagatge.

En aquest darrer paràgraf, per cloure aquest article divulgatiu centrat en la llengua de signes catalana –com a llengua amenaçada i minoritària–, l’autora vol aclarir que defensa una educació plurilingüe i inclusiva amb l’ús i la convivència de les diferents llengües de l’entorn, amb el català com a llengua vehicular i de cohesió social, i la llengua de signes catalana com una llengua més de ple dret. Ho fa per la seva doble funció d’accessibilitat cognitiva i lingüística, i d’accés total als aprenentatges i a la informació; sense accessibilitat no hi ha participació i, com a conseqüència, no hi ha progrés. 

Per tot això, una vegada més, es torna a cloure aquest article repetint: hem de sumar, mai restar. Cal desmuntar molts prejudicis.

Marta Vinardell-Maristany és psicopedagoga, logopeda i col·laboradora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Articles de Marta Vinardell-Maristany publicats a VilaWeb com a GELA:

• Juny del 2021: El futur de la llengua de signes també depèn de tu.
• Setembre del 2021: Una setmana i un dia internacional d’una minoria i una llengua minoritzada.
• Novembre del 2021: El dia internacional de les persones amb discapacitat o el dia de la societat encara no inclusiva?
• Juny del 2022: Quina actitud lingüística és la teva?
• Març del 2023: Els -ismes i els -istes cap a determinades llengües.
• Març del 2024: La llengua de signes catalana: llengua o modalitat?
• Novembre del 2024: L’altra cara de la llengua de signes catalana
• Juny del 2025: 15 anys de la llei de la LSC i ara sense l’addenda al PNL
• Desembre del 2025: Què hi ha darrere de la síndrome de la privació lingüística?

Altres:

• Setembre 2024: La llengua de signes catalana juga a segona divisió, d’Alba Tebar Gutiérrez.
• Maig 2025: Per què la llengua de signes catalana no forma part del Pacte Nacional per la Llengua?, d’Alba Tebar Gutiérrez.

Era el segle passat quan vaig començar a parlar en mitjans locals de la paradoxa de les economies que creixien, però que no ajudaven a millorar el benestar de la gent. Menorca i Eivissa eren el meu camp experimental i, contra corrent, vaig combatre la idea que Eivissa anava bé, era una economia d’èxit, i que Menorca, amb la declaració de reserva de la biosfera ja fa quaranta anys, anava malament. Al primer llibre, fet de recopilacions d’uns altres treballs, vaig demanar que el bon historiador econòmic Albert Carreras i l’economista Miquel Puig en fessin el pròleg. De llavors ençà aquelles idees meves inicials han estat suport per a ambdós de molts treballs més, meus i seus. I, després de tants anys, picant pedra amb dos llibrets més, hem coincidit un grup d’economistes catalans signant un informe que posa en escrit una qüestió que es comença a debatre seriosament.

Em vull centrar en la manera com s’han vehiculat alguns punts de les idees, i també les seves vicissituds. El primer és el de la composició de l’equip que assumeix el treball: prou ampli, d’ideologia diversa, però que convergeix en una mateixa diagnosi, sense analistes orgànics de partits, fent confluir el millor dels coneixements teòrics i els coneixements d’economistes aplicats. Afortunadament, no tota l’acadèmia és un refugi de passius beneficiats per l’statu quo. El pensament crític hi sobreviu protegit per una mena d’armilla antibales que blinda la independència de les opinions. Fer el treball pro bono hi aporta, a més, un plus de credibilitat.

Segon. Amb vista a l’impacte cercat, a vegades fa falta utilitzar qualificatius més gruixuts dels altrament necessaris perquè la gent hi presti atenció. Un coordinador no acadèmic –i potser per això més pròxim al món real– pot fer aquesta tasca. Ja caldrà després, si escau, fer tota mena de matisacions una volta s’entrecreuin les mirades.

Tercer. És més que possible que un informe de denúncia no agradi completament a ningú. Als uns, perquè en l’evolució denunciada trobin el seu negoci en risc; a uns altres, perquè el seu desmarcament sigui l’enuig de no haver estat cridats a coses que també compartien, o perquè és el seu moment de glòria per a marcar perfil. I ho poden fer fàcilment amb ambigüitats molt calculades, no compromeses i com a senyal de posar-se a tret al costat d’aquells primers que veuen perillar la seva cartera.

Quart. Hi ha analistes que també, amb bon ànim, critiquen “‘les coses que falten” a l’informe, com si fos, amb entusiasme, el clam de qui hi espera el full de ruta de “la revolució econòmica pendent”, el pla estratègic de futur –“jo crec, jo penso, i no sóc Draghi”– i els possibles que donarien a l’economia el tancament del dèficit fiscal amb canvis substantius en les infrastructures del país. O la d’aquells que voldrien múltiples qualificacions de tall holístic d’un tema del qual farien un document il·legible ple de peus de pàgina, matisacions, aclariments –quan “tot depèn de tot”– perquè, qui el llegeixi, al final no sàpiga què s’hi diu. També la dels qui, en positiu, voldrien més detall de les mesures correctores, impossible en aquest primer estadi, i que demanen aportacions més enllà de les dels signants. Tot i això, alguns autors ens hem volgut anticipar als qüestionaments d’aquells aspectes per a estalviar-nos crítiques raonables, però intractables, però és molt difícil de frenar-les.

Cinquè. Es detecta també en els comentaris sobrevinguts algun acadèmic que signa com a tal i amaga que té càrrec en organitzacions potencialment perjudicades per l’informe. Un mínim d’honestedat requereix signar-los amb aquest detall.

Sisè. És remarcable la bona voluntat dels analistes que, en lloc de proposar millorar el benestar per a la població per mitjà de reduir el pes dels sectors que porten a la baixa els valors mitjans de la renda per càpita, aspirarien a millorar la mitjana reforçant la part alta de la productivitat (sense tocar-ne la part baixa). Ho fan, en part, perquè a la part baixa “subsidiada” hi cerquen beneficis externs per a tothom, i així justificarien el “no fer sang” a la part a reconvertir, que mai no és possible sense els marrameus dels afectats. El problema amb aquests crítics és que les prognosis de millora de “la part alta” de la productivitat no es concreten sense una política econòmica pròpia de país. Tampoc no és clar que puguin emergir aquelles millores en renda amb el llast que genera la inèrcia de la part baixa amb les activitats d’escassa productivitat sobre el benestar conjunt, que com a mínim esdevindria més desigual.

Setè. Es constata en el temps la falta de reacció dels responsables de la política econòmica del país, que o bé no saben què dir o esperen que les crítiques més interessades o menys acabin diluint l’impacte inicial de l’informe. L’argument, en tot cas, que no es tenen les competències per a afrontar aquells problemes no els hauria de fer incompetents.

Vuitè. Saber que “no esperis que t’ho arreglin de fora” apareix amb molta força. A l’estat espanyol ja li va bé la situació per acumular divises sobre la base de més i més turistes, volum de places competitives en preus, més oferta de serveis amb impactes territorials, patrimonials i culturals deixats a càrrec de les administracions territorials.

De manera que el meu aprenentatge és que, davant una diagnosi compartida al màxim, la millor cosa que es pot fer és obrir el debat als diferents fòrums ciutadans per fer pressió en favor de mesures correctores. No esperem, per exemple, per aquell propòsit, que l’estat espanyol reguli els requisits d’entrada de nouvinguts pel coneixement del català. Exigim-lo els ciutadans a les empreses i que això alineï els incentius de tots plegats amb una prima lingüística per l’esforç d’estudi de l’idioma. O que ciutadans i sindicats forcin que, per a les contractacions de gent que ve de fora, els empresaris assumeixin la garantia d’allotjament més enllà de l’esquer d’un sou nominal que serà insuficient per a accedir a l’habitatge i acabarà tensionant els serveis públics. Fem nosaltres la política, com deia Fuster, per evitar que ens la facin. I, abans d’exigir responsabilitats a uns altres, exigim-nos-les a nosaltres mateixos.

Conjuntament amb les promeses que alliberaran els ciutadans “aragonesos” de les llistes d’espera a la sanitat pública, que oferiran matrícules gratuïtes a la universitat o que faran que el camp “aragonès” quedi blindat de les imposicions de les institucions europees, el pacte inclou la garantia que un “espanyol” anirà sempre primer, en virtut de la prioritat nacional. 

Aquesta prioritat nacional és una mena de dispositiu inconcret, que funciona com a eslògan simple i que assegura la captació de votants necessitats d’una salvació que no suposi un argument gaire complicat. De fet, aquesta prioritat nacional es presenta conjugada amb una intenció clara i manifesta d’eliminar qualsevol cosa que tingui a veure amb la catalanitat de les comarques de Ponent: la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya.

Aparentment, segons l’ideari d’aquestes formacions, una per passiva i una altra per activa, la prioritat nacional hauria de ser la de posar qualsevol ciutadà “aragonès” per davant de qualsevol persona o institució que volgués conculcar els seus drets inherents com a “espanyol”. Esclata, doncs, una contradicció inapel·lable en el fòrum intern del fet d’enarborar la bandera pàtria. Si defensen que allò que és “català” és per definició “espanyol”, seguint l’altre eslògan inqüestionable a les files pàtries de “ningú ens enganya, Catalunya és Espanya”, pactar per eliminar l’existència d’acadèmies d’una llengua “espanyola” o acordar l’alliberament dels ciutadans de la possibilitat de viure en la seva llengua materna “espanyola” no és quelcom que es pugui inscriure en una “prioritat nacional”.

Queda clar que aquests partits entenen que allò que és “català” no és una prioritat nacional, perquè allò que és “català” no és “nacional”, per tant, no és “espanyol”, o prou “espanyol”, i s’ha d’atacar i eliminar. Fins i tot, quan els administrats per la comunitat “aragonesa” poden ser catalanoparlants, i no per això, catalanistes o directament separatistes. Cosa que no els faria tampoc menys ciutadans, ni menys subjectes de drets, ni menys “aragonesos” en termes administratius. 

I això és així, com ja ens va deixar advertit Manuel de Pedrolo, perquè ells quan parlen d’allò que és “espanyol” volen dir “castellà”. Des de temps immemorials, apliquen la lògica de la Meseta, associada a una estratègia electoral basada en la instauració d’un enemic comú, històricament assenyalat i focus de totes les ires sense explicació confessable: el fet català.

 És d’agrair aquesta sinceritat, aquesta seriositat, perquè era, si m’ho permeteu, preocupant haver d’aguantar aquells malnoms que donaven a la llengua. Malnoms que tergiversaven la realitat fins a fer-la incomprensible. Malnoms en boca de presidents de la comunitat “socialistes”, que acompanyaven associacions infames sense rubor, quan es tractava d’insultar la llengua i la cultura dels nostres avantpassats franjolins.

 Això, per fi, s’ha acabat. A la Franja, s’ha acabat aquest blaverisme importat que vol fer-nos creure que estima el territori, però que la llengua que estima del territori no és la llengua que sembla que és, sinó que és una llengua diferent. S’enfonsaran a la misèria els cecs defensors, contra la ciència de les dades filològiques i de l’obvietat parlada, que van tocant-se d’amagat, explicant que la llengua que parlen, per sobre de tot, no és la catalana, no fos que aquest fet destruís la seva “espanyolitat”. Amics d’anomenar la llengua pròpia amb el malnom de qui no la parla bé, la xampurreja, gairebé la rosega.

 També cauran les caretes d’aquells que es belluguen còmodament a la frontera impossible, aquesta manera de fer mig aragonesa mig acomplexada, que els permet no posicionar-se gaire obertament sobre la lluita necessària per a la supervivència de la llengua autòctona, la nostra, la innombrable.

 Ara, amb un pacte obert, volen eliminar “el català de l’Aragó”, així ho expressen, així ho esperen. Ja no serà una llengua estranyament autòctona sota administració aragonesa, ni es podrà amagar sota noms provincians o localismes. Als veritables enemics del català i, de tot allò que pugui tenir relació amb la catalanitat, els hem de reconèixer la seva sinceritat i seriositat: han proposat un primer estadi de reconeixement del subjecte polític i social que enfronten.

 Per fi, han evitat parlar de llengua oriental de la comunitat autònoma o de llengua diferent del català, a l’estil dels anticatalanistes disfressats de valencianistes que campen pel sud del territori. Ens han reconegut la nostra llengua, per tant, ens han reconegut la nostra cultura i, de retruc, han acceptat que som el que som, malgrat la imposició d’una administració que no enarbora la nostra ensenya ni el nostre batec, com a mínim, lingüístic. Mitjançant aquesta manifestació de voluntat d’alliberar-nos de la nostra mateixa llengua (aquest és l’amor que tenen per la Franja com a “territori d’Aragó”) han fet efectiu el reconeixement definitiu del fet que nosaltres som de la cultura innombrable, la bescantada, la de pagès, la demoníaca. Han posat sobre el mapa quina és la contesa: a la Franja i a la resta de territoris, malgrat els esforços, encara viu una llengua que ells no volen que visqui. 

És necessari reconèixer, recíprocament, el seu esforç per aclarir que a les comarques catalanoparlants sota la seva administració no hi haurà espai per a viure com a ciutadans “nacionals”. Som, doncs, una mena “d’estrangers il·legals”, autòctons, però forans a la vegada, com a “castellans” insuficients i massa “catalans” per a ser estimats.

Vam embarcar amb normalitat cap a un quart de dues. El vol era ple. Unes cent vuitanta persones. Tot semblava que agafava aquell aire rutinari dels vols, amb hostesses repetint sense esme les mesures de seguretat i sense que ningú hi parés atenció. Anàvem d’acord amb l’horari previst i l’avió sortia de la zona d’embarcament en direcció a la pista a l’hora que tocava. L’aparell es va engegar i va començar a rodar, però després de minuts movent-se no acabava d’agafar prou velocitat per a enlairar-se. Em va semblar estrany que trigués tant a enlairar-se, i mentrestant pensava: “Si que les fan anar lluny, aquestes companyies de baix cost, a buscar la pista.”

Després d’uns quants minuts amb l’avió engegat, es va aturar. El comandant va agafar el micròfon i en anglès va dir que hi havia aparegut una llum vermella, que semblava que era un petit problema elèctric, que havíem de tornar a l’hangar perquè s’ho mirés un tècnic. I va demanar disculpes.

El comandant no va repetir l’explicació en cap altra llengua. Algunes persones preguntaven en veu alta què havia dit. Un passatger de darrere meu va cridar a una hostessa per demanar explicacions en espanyol. Ella, amable, li va explicar que semblava una cosa petita, que la resoldrien, i que aniríem cap a Palma, ben segur, perquè ells, la tripulació, hi havien d’anar. Ja feia gairebé dotze hores que volaven i la jornada l’acabaven allà.

L’avió va deixar la pista i es va aturar. Ens van dir que no ens moguéssim dels seients. Van passar uns quants minuts i els tècnics es devien adonar que la cosa anava per llarg, perquè les hostesses aleshores van anunciar que podíem anar al lavabo i aixecar-nos. Començava a fer calor. L’aire condicionat anava al mínim. El temps passava. Quan feia tres quarts o una hora, més o menys, que érem dins l’avió van obrir el servei de begudes. Tot i no deixar-nos sortir de l’aparell i que feia calor, no van repartir aigües. Qui volia aigua, l’havia de comprar.

Un rumor ens va animar: semblava que l’avaria s’havia resolt, que ara esperaven per a carregar més benzina a l’aparell. Tot i la situació incòmoda i, per a més d’un passatger, angoixant, la gent mirava de mantenir l’ànim i ningú no va perdre els estreps, si més no, a la banda del darrere. Però ja feia dues hores que érem dins aquella carcassa estreta i de seients incòmodes. Devien ser dos quarts de quatre quan el comandant va anunciar que per a resoldre l’avaria s’havia de desconnectar l’aire condicionat i que era imprescindible que baixéssim de l’avió. Havíem de canviar d’avió. Un sospir col·lectiu descoratjador va arribar fins a la cabina, tot i que teníem ganes de sortir d’aquella gàbia. Uns autobusos ens van tornar a la zona d’embarcament.

De seguida, a l’aplicació de Ryanair, ens van indicar la nova porta d’embarcament. Vam poder anar al lavabo i comprar un entrepà i una beguda (molts no havíem dinat) i de seguida va aparèixer la nova hora de sortida prevista: les 16.20. El número de vol era el mateix. La tripulació, també. Ara tot anava de pressa. La gent seia al mateix seient amb els mateixos companys de viatge. Més d’un parlava de déjà-vu amb un somriure renovat. Una passatgera eixerida també comentava que anirien de pressa a enlairar-se, perquè si un vol té un retard de tres hores o més, la companyia està obligada a tornar l’import dels bitllets. Havíem de sortir abans de les 17.00.

Però mancaven deu minuts per a les cinc i l’avió encara no s’havia mogut. Dins meu pensava: “Si que hi ha trànsit, si que tarden a donar el permís d’enlairament.” I aleshores vam tornar a sentir la veu del comandant. Aquesta vegada era una veu abatuda i incrèdula. Va començar dient: “Això que diré no és cap broma. Aquest avió venia de Torí i sembla que també ha arribat a Barcelona amb algun problema. Hem de reiniciar el sistema, potser així ho resoldrem. Ara vindrà el tècnic. Em sap greu. No m’havia passat mai una situació així. Disculpeu.” Després l’hostessa en espanyol va resumir incòmoda les paraules del comandant.

Ens mantenien dins l’avió. Però pocs minuts després de la increïble i desesperant notícia –dos avions seguits avariats!– el comandant va tornar a agafar el micròfon per darrera vegada, per clavar l’estocada final: “Us explicaré la situació. El meu equip i jo hem començat el torn a les cinc de la matinada. Ja hem treballat dues hores més del que la normativa europea estableix i permet. Continuar en aquest vol voldria dir incórrer en una il·legalitat. Amb la companyia hem convingut que hem de deixar l’avió i ens ha de substituir una tripulació nova. De manera que abandonem l’avió. Haureu de tornar a baixar d’aquest aparell i la companyia ja us informarà de la nova hora de sortida. Em sap molt de greu.” No hi va haver cap motí a bord, però els “Oh!” i un xiulet escadusser sí que van fer impacte en el clatell del comandant.

Tot això va passar que ja devien ser dos quarts de sis. Poc després, per l’aplicació, Ryanair ens informava que la nova hora estimada de sortida era a les 20.10. A mi aquest vol ja no em servia. L’acte en el qual havia de participar a Mallorca començava a les 20.30. Ja no hi arribava. Després de gairebé sis hores a l’aeroport, me n’havia de tornar cap a casa. Davant la porta d’embarcament van quedar poques persones, que, suposo, es van desplaçar a l’oficina de reclamacions de Ryanair.

Aquest cas fa pensar. Que un avió s’endarrereixi entra dins de la normalitat. Que dos avions consecutius s’avariïn no és solament una casualitat lamentable, sinó un clar indici d’un manteniment deficient de la flota.

Les famílies amb canalla en edat escolar entenem molt bé què és i quins són els beneficis de la proximitat en l’escolarització. De fet, hom podria assumir que el mateix Departament d’Educació ho sap, si ens creiem allò que diu a la seva pàgina web: “La millor escola és la que és situada al vostre barri i municipi o aquella tingueu més a prop, atès que incrementa el sentiment de pertinença a la comunitat on viviu i en què us relacioneu, afavoreix l’autonomia dels infants i és l’opció més sostenible i conciliadora.” I rebla: “La proximitat del domicili al centre és un dels criteris prioritaris que es tenen en compte per a establir un ordre de prioritat en l’accés.”

En el cas de famílies amb un fill amb discapacitat, multipliqueu la importància de la frase anterior per una xifra ben alta. El vincle entre proximitat i desenvolupament de l’autonomia de l’infant discapacitat és capital.

Doncs bé, per al curs 2026-2027 el Consorci ha decidit que la proximitat és prioritària per a tothom… excepte per als adolescents amb discapacitat intel·lectual. Enguany, el criteri d’admissió en centres d’educació especial de Barcelona defineix la proximitat amb tres zones: verda, blava i vermella. Què vol dir això? Que la puntuació de proximitat que puguin tenir els alumnes, essencial per a ser admesos en un centre, no s’atorga necessàriament a l’escola que tenen més a prop, sinó a qualsevol escola que sigui a la nova “zona” decretada pel nou sistema.

El mapa de les zones de colors ja dóna una idea del despropòsit. Però, per a fer-ho més entenedor encara, per a il·lustrar la magnitud de les incongruències del Consorci d’Educació de Barcelona i per a aportar-hi una cara humana, us parlaré de la meva filla amb síndrome de Down (SD), que ha acabat sisè en una escola pública ordinària del barri.

Malgrat haver rebut un tracte exemplar dels seus companys des dels tres anys, els seus interessos i els dels altres alumnes han anat divergint i darrerament la meva filla s’ha aïllat. Com m’han reconegut molts dels adults amb SD que he conegut amb cinc anys de voluntariat a la Fundació Catalana Síndrome de Down, arriba un moment en què el contacte amb els altres joves amb SD esdevé una necessitat imperativa. En l’adolescència, l’escolarització entre nois i noies amb SD trenca l’aïllament social, té un paper clau en la construcció de la identitat, enforteix el vincle de pertinença i ajuda a entendre què vol dir la síndrome de Down.

Fa un parell de mesos, les mestres de la meva filla i els equips d’assessorament psicopedagògic (EAP) del Consorci d’Educació de Barcelona ens van recomanar que el curs que ve continués l’educació en un centre d’educació especial i no en un institut adaptat. Ens van donar una llista d’escoles i ens van dir que visitéssim les que eren més a prop de casa per veure quina s’adaptava millor a les seves necessitats. Dels centres que vam visitar, només un tenia estudiants de l’edat d’ESO amb síndrome de Down i era un centre de proximitat, a poc més d’un quilòmetre i mig de distància.

Pocs dies després, el Consorci va publicar el seu invent de les zones de colors i la nostra primera opció va quedar descartada: si bé el centre quedava a prop de casa, la meva filla era de color blau i el centre, de color verd.

Les nostres al·legacions van ser refusades sense tenir en compte la prevalença de l’interès superior de l’infant sobre qualsevol altre criteri o normativa. Un inspector o inspectora (signa amb les lletres A. A.) ens va arribar a escriure que, segons la normativa vigent, la zonificació “preval sobre la distància física o el temps de desplaçament”. És a dir, que el criteri de proximitat no té en compte… la proximitat. A partir d’aquí, ens hem estavellat contra un mur burocràtic. Cap de les nostres preguntes (què en fan, de l’interès superior de l’infant que estipulen tant la normativa catalana com els convenis internacionals; quina normativa fa prevaldre la zonificació sobre la proximitat…) no ha obtingut resposta. Ni de l’inspector o inspectora A. A., ni de la gerent del Consorci, Anna Terra, ni de la presidenta de la Comissió de Garanties d’Admissió de l’ESO, Mireia Martínez Tomé, a qui vam anar a veure en persona. Tothom s’espolsa les puces i ignora les seves contradiccions. També vam presentar un informe clínic de la pediatra de la meva filla que recomana l’escolarització amb nens amb síndrome de Down per a trencar l’aïllament social.

Pitjor encara: el Consorci d’Educació es va posar en contacte amb el Departament de Salut, no pas per interessar-se per les necessitats de la meva filla, sinó per demanar a la pediatra per què havia redactat l’informe. Encara no me’n sé avenir. Algú dins l’administració pública és capaç d’agafar el telèfon per renyar una pediatra per haver exercit la seva feina amb professionalitat i haver vetllat per una noia de dotze anys que té un 69% de discapacitat i un problema de salut.

Bé, de fet, sí que hem rebut una resposta. O un refús, per ser exactes. Dimarts passat, el Consorci d’Educació de Barcelona va decidir que no enviaria la meva filla a cap de les tres escoles que havíem triat, sinó a una de les dues que queden més lluny de casa, a sis quilòmetres. De l’Esquerra de l’Eixample pretenen que cada dia vagi més amunt de la Vall d’Hebron, cosa que comporta agafar dos metros i un autobús d’anada i dos metros i un autobús de tornada i que fa pràcticament impossible la seva autonomia.

A casa ho interpretem com un càstig, un missatge clar de “qui mana aquí”. Però no han castigat la pediatra ni els pares: han castigat la nostra filla enviant-la tan lluny com els ha estat possible, a un centre que no té cap alumne amb síndrome de Down (ho heu llegit bé: cap!) i ignorant l’informe del Departament de Salut.

Incompetència, negligència o mala fe? El Consorci fa prevaldre el seu experiment social de zonificació sobre la proximitat i l’autonomia dels adolescents amb discapacitat.

Ignorar la prevalença de l’interès superior de l’infant sobre unes altres consideracions és una violació de l’article 3 de la Convenció de l’ONU dels Drets de l’Infant (ratificats per l’estat espanyol i d’aplicació directa), però això sembla no importar gaire els nostres funcionaris del Consorci d’Educació de Barcelona.

Alguns, fins i tot, pretenen de dir-nos a qui podem representar i a qui no podem representar. Som Habitatge, com no pot ser d’una altra manera en un estat de dret i democràtic, decidirà, dirà i farà allò que consideri oportú. Únicament ens devem als nostres associats i als nostres principis. Nosaltres, a diferència d’uns altres, no rebem subvencions ni en volem rebre. Només ens financem amb les quotes dels associats, la majoria dels quals són petits tenidors. Per cert, la persona que signa aquest article viu en habitatge de lloguer i no per això em sento menys representada que algú que visqui en un pis o una casa en propietat.

Precisament pel fet de ser llogatera, sé molt bé què vol dir buscar pis en un mercat tensionat, pagar cada mes una renda elevada, conviure amb la incertesa de la renovació del contracte i veure com l’accés a un habitatge en propietat s’allunya cada vegada més per a les classes mitjanes i treballadores. I, com jo, molts altres associats de Som Habitatge viuen també en habitatges de lloguer. No parlem de fora del problema: també el vivim. Però allò que no compartim és que el debat s’hagi de construir sobre una contraposició artificial entre propietaris i llogaters, com si fossin dues categories socials impermeables. Molts llogaters aspiren legítimament a ser propietaris algun dia. Molts propietaris han estat abans llogaters. I molts petits arrendadors són famílies que han destinat anys d’estalvis a adquirir un habitatge que forma part del seu patrimoni, de la seva seguretat vital i, sovint, del projecte familiar que han pogut construir amb esforç.

Per això defensem el dret de la propietat privada. No com una consigna ideològica, sinó com una garantia bàsica d’una societat lliure, estable i jurídicament segura. L’habitatge és una llar, sens dubte. Però també és un bé jurídic, un actiu patrimonial i una propietat legítima. L’habitatge és un dret, sí; i també és una realitat econòmica i jurídica reconeguda pel nostre ordenament. Aquestes dues dimensions existeixen alhora i una política d’habitatge madura no pot fer veure que l’una elimina l’altra. Quan un llogater diu “casa meva”, encara que no sigui legalment seva, expressa una realitat vital que mereix respecte: hi viu, hi arrela i hi desenvolupa la vida. Però això no elimina el fet que hi hagi un contracte, una propietat legítima i unes obligacions recíproques. I si defensem de veritat la propietat privada, també hem de defensar que, quan un contracte de lloguer expira d’acord amb la llei, el propietari pugui recuperar lliurement el seu habitatge. Això no és anar contra els llogaters. És defensar un marc de confiança. Sense seguretat jurídica, molts petits propietaris deixen de llogar. Sense confiança, es retira oferta del mercat. I sense oferta suficient, els preus no baixen. És una realitat incòmoda, però elemental.

Sabem que hi ha llogaters en una situació difícil. Hi ha famílies que pateixen per trobar un habitatge assequible, persones que voldrien estabilitat residencial i joves que tenen moltes dificultats per a emancipar-se. Aquesta realitat existeix i mereix solucions serioses: més oferta, més seguretat jurídica, més incentius perquè els habitatges surtin al mercat i més ajuts directes. Però també existeixen milers de propietaris que experimenten impagaments, procediments judicials interminables, impossibilitat de recuperar l’habitatge, desperfectes i una sensació de desemparament. Alguns depenen d’un lloguer per a pagar una hipoteca, complementar una pensió, ajudar els fills o sostenir l’economia familiar. Val la pena de recordar que Barcelona és una ciutat on nou habitatges de cada deu són en mans de petits propietaris i on el conjunt d’actors amb més de vint-i-cinc referències, incloses les administracions, no arriba al 0,3% dels titulars. Totes dues realitats, la dels llogaters i la dels propietaris, coexisteixen, i una política d’habitatge madura no pot protegir una vulnerabilitat creant-ne una altra.

I aquí és on cal situar la responsabilitat principal: en les administracions públiques. Són les administracions les que han de construir més habitatge públic, mobilitzar sòl, ampliar-ne el parc assequible, donar suport a les famílies vulnerables i oferir garanties als propietaris quan l’inquilí no pot fer front al pagament del lloguer. Quan una família no pot pagar, la resposta no pot ser traslladar el problema íntegrament a un altre particular. Hi ha de respondre l’administració, com diu la llei.

Aquesta és la realitat complexa, però hi ha qui ha volgut simplificar la crisi de l’accés a l’habitatge com un conflicte entre propietaris i llogaters. La conflictivització de la crisi és un marc ideològic idoni per a algunes opcions polítiques que viuen electoralment del problema i, per això, no tenen gens d’interès a trobar-hi cap solució. Tanmateix, nosaltres no tenim gens d’interès a conflictivitzar res. No volem eternitzar el problema. Al contrari: la crisi d’habitatge és prou greu i afecta massa gent per a frivolitzar amb aquesta qüestió i intentar d’esgarrapar quatre vots aquí o allà. Per això, cal que tots els actors implicats, de l’administració als propietaris, passant pels llogaters i totes les entitats vinculades al sector de l’habitatge, ens posem d’acord en tres coses ben senzilles. La primera és fer un bon diagnòstic de la situació i de les raons que ens han dut fins aquí. Hi ha prou evidències i estudis rigorosos que ens hi poden ajudar.

La segona cosa en la qual ens hem de posar d’acord és quin mercat habitacional volem. Nosaltres optem per un mercat de compra-venda i de lloguer just, estable, amb els preus assequibles i amb molta oferta, amb drets i deures clars per a propietaris i llogaters que generin un marc de confiança. Finalment, el tercer vector en el qual ens hauríem de posar d’acord és el de les mesures que han de propiciar el mercat habitacional que volem. En aquest darrer apartat, és clar, hi ha l’avaluació de les mesures que s’han adoptat i la derogació eventual, si han estat un fracàs. I creiem sincerament que la majoria de mesures que s’han pres no han funcionat: hi ha menys oferta que mai a un preu més alt que mai. No és una opinió, sinó una evidència.

Per això, volem allargar la mà a tothom per buscar plegats una solució a la situació que afecta tanta gent i que té tantes derivades. Estem segurs que, si aparquem el sectarisme i el partidisme, podrem començar a avançar. La societat catalana s’ho mereix i nosaltres tenim idees i propostes. Som-hi?

Lucía Aguirre és portaveu de Som Habitatge

En el món de la intel·ligència artificial i els models de llenguatge extensos (MLE) domina l’anglès, i de retruc, l’alfabet llatí. El multilingüisme dels models ens pot fer semblar que dominen un piló de llengües i, per tant, les escriuen correctament en l’alfabet corresponent. Però les realitats lingüístiques són sempre més complexes que els escenaris que pot haver vist una màquina durant l’entrenament. Un usuari del Marroc, per exemple, es pot trobar fàcilment que, per a algunes tasques, el text generat pels MLE acabi barrejant sistemes d’escriptura diferents si hi apareixen àrab marroquí i manlleus del francès. Una decisió que a vegades pot estar justificada, però no sempre.

Part d’aquest multilingüisme s’assoleix gràcies a l’anomenat aprenentatge per transferència interlingüística (o cross-lingual transfer learning en anglès). La premissa és que dues o més llengües emparentades comparteixen més trets lingüístics que dues que no ho estan. Com més properes siguin lingüísticament, més trets compartiran. I si d’una en tenim moltes més dades que d’una altra, podem fer servir el coneixement implícit de la primera per millorar el rendiment de la segona. En la pràctica, això vol dir que perquè un model generi i processi text en aranès, per exemple, podem aprofitar les abstraccions generades amb dades de francès, italià i romanès (llengües totes romàniques), i fins i tot d’anglès o polonès (parentes indoeuropees més llunyanes), però, en canvi, el finès i l’hongarès ens serviran de ben poc (totes dues llengües uràliques i, per tant, molt més diferents estructuralment). A la pràctica, però, ens trobem que la transferència interlingüística topa amb la realitat alfabètica. I és que la transferència és més baixa entre llengües lingüísticament molt properes però que s’escriuen en alfabets diferents, com ara l’urdú i l’hindi, escrites en l’alfabet persa i devanagari respectivament, que no pas entre llengües més allunyades però que comparteixen alfabet, com ara l’anglès i el castellà.

Això passa perquè el processament de les dades lingüístiques per als MLE es basa en la paraula escrita, en què l’alfabet és una qüestió superficial però no lingüísticament determinant. Té sentit d’entrada: molts textos escrits estan digitalitzats i segueixen convencions ortogràfiques que els fa més fàcils de processar; identificar una paraula és més fàcil en el registre escrit que no pas en l’oral, en què els sons s’enganxen d’una paraula a la següent. El problema és que a l’hora de calcular la similitud entre paraules, un càlcul fonamental dins la infrastructura dels MLE, les llengües que no fan servir el mateix alfabet acaben més allunyades dins l’espai de representació, i això en fa més difícil la transferència interlingüística encara que en termes de parentiu siguin molt properes. A més, el temps de resposta i el nombre de segments (o tokens) en general és més alt per al processament de llengües que no s’escriuen en l’alfabet llatí, un fet per al qual s’ha encunyat el terme “impost del sistema d’escriptura”.

A l’hora d’estendre models pre-entrenats a noves llengües, doncs, aquesta dinàmica fa que el sistema d’escriptura acabi essent tan determinant o més que la família lingüística mateixa. I això acaba creant una doble minorització per a les llengües que en tenen un de propi o que el comparteixen amb molt poques llengües. A l’Àsia hi trobem força exemples: el leptxa a l’Índia, el rohinya a Myanmar, el txam al Vietnam o el yi a la Xina. A llarg termini, la falta de suport digital pot acabar augmentant la pressió perquè els parlants abandonin el sistema d’escriptura propi i n’adoptin un que facin servir més llengües. I, per anar bé, el de l’anglès.

Així doncs, la manera com representem visualment les llengües, per molt arbitrària que sigui, acaba repercutint en tot d’àmbits més enllà del simbòlic. Mentre la paraula escrita prevalgui en el desenvolupament de models, el rendiment continuarà essent desigual i les llengües fora del nostre continent amb sistemes de representació pròpies tindran més tanques per saltar en una cursa tecnològica en què als capdavanters cada cop se’ls pot atrapar menys. Potser al Casaquistan ja s’ho van veure a venir, i van decidir tirar pel dret mentre encara podien.

Albert Ventayol Boada, membre del GLiDi.

Fixeu-vos que tenim a casa l’Associació de Propietaris de Catalunya o l’acabada de crear Som Habitatge-Unió de Propietaris de Catalunya, que són realment associacions d’arrendadors (és a dir, de propietaris d’habitatges llogats a persones). Fan passar bou per bèstia grossa. Per què una associació d’arrendadors s’ha de fer dir associació de propietaris, si l’enorme majoria de propietaris d’habitatges en tenen un de sol i el fan servir per a viure-hi, és a dir, no són arrendadors?

Es tracta de fer creure que els interessos de la minoria rendista són els mateixos que els dels propietaris d’una sola casa, que són la majoria de la població. Jo, que sóc ben poc amant dels anglicismes, he de reconèixer que, en aquest cas, la llengua de Dickens ens permet de distingir amb una connotació ben diferent entre homeowner (el propietari de casa seva) i landlord (l’arrendador). Si de tot en diem propietaris, barregem la gent que no toca.

La majoria de catalans tenim un habitatge en propietat o cap i som els qui de veritat compartim interessos. Una família treballadora que es va endeutar durant dues dècades o tres per tenir un lloc per a viure comparteix moltes més coses amb un llogater que no pas amb uns escanyapobres que compren edificis sencers per fer-hi colivings. Perquè probablement aquesta família veu com ara els seus fills dediquen més de mig sou a pagar el lloguer i també es preocupa per la manera com l’especulació ha fet fora veïns del seu barri, dispara les desigualtats arreu del país i esperona la pobresa infantil.

Voler-te confondre amb qui s’alinea amb els teus interessos, fer-te identificar amb una minoria amb qui no comparteixes pràcticament res, és allò mateix que fa l’extrema dreta. És la mateixa retòrica tramposa que fa créixer la por que t’entrin a casa, malgrat que les xifres de robatoris baixin, perquè les empreses d’alarmes es freguin les mans. És el mateix artifici que escampa la por que t’ocupin el pis, malgrat que no en tinguis cap de buit, o que et fa ser empàtic amb el risc d’impagament d’un llogater que tampoc no tens. El mateix engany que estigmatitza qui viu en barraques per fer-te defensar els plans del Núñez i Navarro de torn.

Cada vegada que en un vídeo que pengem a les xarxes socials apareix un llogater que explica que el volen fer fora de casa seva, hi ha algun usuari que, creient-se molt espavilat, comenta: “Si és llogater, llavors no és casa seva.” Doncs mira, sí que ho és. Si viu allà, hi té el domicili i, a sobre, fa una pila d’anys que paga lloguer cada mes. I tant que pot dir que és casa seva! Però no és una pugna només per què vol dir això de “seva”, sinó també per què vol dir això de “casa”.

Torno a les referències a l’anglès perquè l’obra Llogatera, de Paco Gámez (per cert, encara de ronda per Catalunya, dirigida pel Rubén de Eguía i amb una esplèndida Júlia Truyol), ho descriu perfectament:

“Home i house en català són casa. Però en anglès són dues idees molt diferents. Una cosa és l’estructura física, les quatre parets i la teulada, i una altra és què hi faig a dins, allò que hi creo. […] House és teva, i te n’he pagat 860 euros cada mes, he hagut de demanar préstecs, però per mi et pots fotre la teva house amb els fonaments, l’estructura, les parets i tot pel teu forat usurer.

Ara, allò que hi he construït a dins (home) és meu. Hi vaig penjar els quadres, hi vaig penjar la làmpada de la bola del món, hi vaig folrar les prestatgeries amb plànols i mapes. Això és meu. Els gemecs i els plors dins les teves parets són meus.
Els cops de porta i la saliva, meus. L’insomni, els roncs… El fum del menjar cremat i la llum que em desperta, tot això em pertany.

Què passa si aquí no tenim més que una paraula per a totes dues coses, per a allò que és teu i per a allò que és meu?”

L’augment de les crides a l’empatia amb els “propietaris” no deixa de ser una resposta (o, més ben dit, una reacció) al canvi de sentit comú que s’ha produït. No perdem de vista que la majoria de la població declara que cal intervenir el mercat de lloguer i limitar el nombre d’habitatges en propietat.

El conflicte no és llogater-propietari, sinó llogater-rendista. Però, de fet, si ens mirem la societat en conjunt, el conflicte és entre qui vol un pis per a viure-hi i qui n’acumula cada vegada més per a treure’n el màxim rendiment econòmic. I, en aquesta pugna, és evident que propietaris de casa seva i llogaters som al mateix bàndol i som majoria.

Enric Aragonès és portaveu del Sindicat de Llogateres

Després de fer-se pública la infiltració, el cos policial no va negar els fets. En un missatge publicat a la xarxa X i recollit per diversos mitjans, els Mossos van afirmar:

“Els Mossos treballen per garantir el lliure dret de reunió i manifestació, així com la resta de drets relacionats amb aquest àmbit. Els Mossos duen a terme les seves funcions i responsabilitats sempre atenent la legislació vigent i conforme a les competències que tenen assignades.”

Fonts policials van afegir posteriorment que les agents participaven en la reunió per efectuar “una valoració de riscos davant un conflicte laboral”.

La justificació és rellevant perquè intenta de situar l’operació dins les funcions ordinàries d’intel·ligència preventiva de la Comissaria General d’Informació. La base normativa que el Departament d’Interior utilitzaria per emparar aquesta actuació prové de la regulació interna de l’estructura dels Mossos d’Esquadra.

Concretament, l’article 109.1.c del projecte de reestructuració de la Direcció General de la Policia –que actualitza una regulació existent d’ençà de 2011– atribueix a la Comissaria General d’Informació la funció de: “Recollir i tractar la informació de caràcter operatiu referida a la conflictivitat laboral i social i a l’activitat institucional, amb la finalitat de poder dur a terme una valoració d’amenaces i riscos.”

Aquest és el fonament jurídic que Interior ha fet servir per defensar la presència d’agents en l’assemblea docent. Cal recordar, tanmateix, que, dins la jerarquia normativa, els reglaments ocupen un esglaó inferior al de les lleis i, en darrera instància, de la constitució. Per tant, el problema jurídic central és el següent: un decret organitzatiu pot habilitar limitacions materials de drets fonamentals sense control judicial? Aquí és on apareixen les principals objeccions constitucionals.

D’una forma resumida podem dir que, com a mínim, hi ha tres drets que han estat vulnerats:

1. Llibertat sindical

L’article 28.1 de la constitució reconeix el dret fonamental a la llibertat sindical. Aquest dret inclou no només la creació de sindicats, sinó també l’activitat sindical i l’autoorganització interna. La jurisprudència constitucional ha sostingut reiteradament que qualsevol ingerència pública susceptible de generar intimidació, control o desincentivació de l’acció sindical pot constituir una vulneració del dret fonamental. Una infiltració policial en una assemblea preparatòria d’una vaga podria produir precisament aquest “efecte desmobilitzador” o chilling effect (que ha estat tan combatut pel Tribunal Europeu de Dret Humans): la percepció que l’activitat sindical és monitorada per l’estat.

2. Dret de reunió

L’article 21 de la constitució protegeix el dret de reunió pacífica. La doctrina constitucional ha remarcat que aquest dret és essencial per al pluralisme democràtic i només pot limitar-se de manera excepcional, motivada i proporcional. La infiltració encoberta de policies en reunions polítiques o sindicals sense indicis de criminalitat suscita dubtes seriosos de proporcionalitat. En aquest cas, no consta –almenys públicament– cap investigació judicial oberta, ni indicis de delictes violents, ni cap autorització judicial específica.

3. Dret d’intimitat ideològica i associativa

També podria entrar en joc l’article 18 de la constitució, especialment en relació amb el tractament d’informació ideològica o sindical. La recopilació d’informació sobre participants en assemblees laborals pot afectar indirectament la protecció de dades especialment sensibles, protegides tant per la normativa espanyola com pel reglament general de protecció de dades de la Unió Europea.

Fetes aquestes referències als drets vulnerats, el punt jurídicament més discutible és el següent: la infiltració policial és una tècnica extraordinària d’investigació, tradicionalment vinculada a la persecució de delinqüència organitzada o terrorisme. Per això, tant la jurisprudència del Tribunal Constitucional com la del Tribunal Suprem exigeixen controls estrictes quan aquestes tècniques poden afectar drets fonamentals.

És cert que el Tribunal Constitucional va avalar l’any 2024 l’ús d’agents infiltrats en investigacions criminals, però va remarcar una idea central: quan es veuen afectats drets fonamentals, la intervenció judicial és imprescindible. Això és rellevant perquè el cas de l’assemblea docent no se situa en un context de criminalitat organitzada, sinó d’activitat sindical ordinària. La qüestió és, doncs, si una simple previsió reglamentària sobre “conflictivitat social i laboral” és suficient per a legitimar infiltracions policials encobertes en espais de participació sindical. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional ha insistit reiteradament que qualsevol limitació dels drets de reunió i manifestació ha de superar un judici estricte de proporcionalitat. Per exemple, a les sentències STC 88/2023 i STC 164/2023, el tribunal va recordar que les restriccions preventives sobre drets col·lectius només poden justificar-se contra riscos concrets, acreditats i prou motivats.

Encara que aquestes resolucions tractaven prohibicions administratives de manifestacions, la seva doctrina és extrapolable: l’estat no pot intervenir preventivament en l’exercici de drets fonamentals mitjançant mesures genèriques o indeterminades.

El debat de fons, doncs, afecta la manera d’entendre en què consisteix un estat democràtic de dret. Les policies tenen funcions legítimes d’informació preventiva i manteniment de la seguretat pública. Però aquestes funcions no són il·limitades. Quan la vigilància policial penetra en espais de participació sindical sense indicis delictius concrets ni control judicial, la frontera entre prevenció i monitoratge ideològic esdevé extraordinàriament fina. I és precisament aquí on el cas de la infiltració policial en una assemblea de docents adquireix una dimensió política i constitucional que va molt més enllà d’un simple “operatiu de valoració de riscos” i la transforma no només en una intervenció “poc oportuna” o “ineficaç”, com alguns han dit, sinó directament il·legal.

“Estam cansats de retrocessos, volem avançar.” Aquesta ha estat segurament la idea més repetida pels portaveus del Correllengua Agermanat, Pau Emili Muñoz, Blanca Garcia-Oliver i Anna Rosselló. No és tan sols un eslògan: és un projecte polític. És la voluntat que l’esforç de la societat civil que defensa la llengua no es concentri únicament a aturar atacs, sinó també a treballar per passar de l’emergència a un futur en què el català sigui tan normal als Països Catalans com ho és el francès a París o el castellà a Madrid. Aquesta idea beu de la convicció que si una cosa pot posar d’acord una gran majoria de la ciutadania és la llengua.

Imatges com les arribades a Barcelona, València i Palma, o de la flama entrant als concerts multitudinaris de la Gossa Sorda i a l’estadi del Girona, són una injecció d’autoestima col·lectiva per a un poble que aquests darrers anys havia mostrat símptomes de desànim. Als qui hem acompanyat la flama de Prada a l’Alguer ens ha impactat cada relleu, a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans. Les desenes de municipis, grans i petits, on les rebudes han estat multitudinàries: Sueca, Eivissa, les Coves de Vinromà, Tortosa, la Pobla, Vinaròs…

També ha estat molt emocionant la participació en aquells llocs on la llengua viu una situació pitjor. Els Dracs passant la flama a la USAP, la gentada que va portar la torxa un dimecres al matí pel Baix Llobregat, el concert multitudinari d’Eivissa i tots els nins que varen córrer a Benidorm i Alacant. Una dada: Elx és una de les cinc poblacions on s’han venut més samarretes.

Que el Correllengua hagi estat un èxit allà on l’ús social del català pateix més és molt esperançador. En aquests indrets hi havia parlants de francès o castellà corrent, emocionats i portant la flama. Perquè és possible aconseguir que aquesta gent que encara no parla la nostra llengua doni suport a un procés de plena normalització lingüística.

En un moment en què veim més llunyans horitzons polítics que havien generat il·lusió, la llengua s’obre pas com la lluita que pot fer recuperar l’esperança. Té un component local, lligat a la frustració postprocés al Principat i a la inacció, en tots els àmbits, dels governs de progrés al País Valencià i a les Illes, però també té un element mundial. Les llengües minoritzades d’arreu del món han patit l’avanç de la globalització aquests darrers anys, però la globalització també ha creat consciència de pèrdua i n’ha impulsat la protecció. Quan les identitats perillen per la voràgine dels grans mercats, les arrels guanyen valor. A ca nostra, allò que ens lliga a la terra, que ens fa ser qui som, és la llengua catalana.

Però sabem que el marc legal dels estats que habitam no permet de recuperar completament el català, atès que ens condemna al bilingüisme social. Aquest fenomen no passa només aquí, el viuen milers de llengües a tot el món. A Europa, nacions com ara Flandes i les repúbliques bàltiques han aconseguit de superar aquest model, i ens hi hem d’emmirallar. La situació actual ens condemna a lluitar perennement. El Correllengua i les accions en defensa del català no tenen l’objectiu de ser la pedra de Sísif, tenen voluntat d’autodestrucció. Han de deixar de ser necessàries com més aviat millor. I ho deixaran de ser quan el català sigui la llengua d’ús normal als Països Catalans.

Arreu de les terres del “bon dia”, la llengua experimenta una situació d’emergència lingüística que tenim el deure moral de capgirar. L’aspecte important és com n’emergim com a poble. La flama del Correllengua Agermanat té la capacitat de ser l’espurna d’un gran projecte: un procés de normalització lingüística real. El Correllengua ha de ser una eina de mobilització en massa per a construir una majoria social àmplia en favor de contrarestar d’arrel la minorització de la llengua catalana als Països Catalans.

El Correllengua ens ha recordat allò que no teníem clar d’ençà de les tardors del 2017 i el 2019: el poder és la gent. La societat civil no és pas una figura abstracta. La població és capaç si es mobilitza, reclama i exigeix. També s’ha constatat que el jovent no ens rendim, tenim ganes de transformar. Aquest relleu generacional és imprescindible per a fer renovar forces i ànims. Tot i que, a Catalunya, sembla que ocupar espai de poder estigui privat al talent que puja amb ganes de remoure les coses, nosaltres reclamem aquests espais per tenir poder de decisió per la llengua i el país.

Aquest poder mobilitzador no es pot quedar aquí. A parer meu, tenim l’obligació de no confondre discursos, proclames o gestos amb compromisos polítics i voluntat transformadora. Començant amb la denúncia que un Departament de Política Lingüística, una Casa de la Creació Digital en català o un suport institucional al Correllengua no signifiquen una voluntat real per la llengua. Si no ho diuen els partits que ens van portar al carrer el 2017, ho hem de dir nosaltres: no hi ha cap mena de preocupació per la llengua a bona part de les principals institucions del país.

La falta de compromís o la por al moviment no és sols a les institucions, sinó també als mitjans. Fa uns dies, milers de persones van recórrer la ciutat de Barcelona i, dies després, a València, però la repercussió en els mitjans semblà totalment desinteressada. Potser molesta que la qüestió de la llengua sigui potencialment emancipadora, o la unió de les nacions dels Països Catalans, però, no haguéssiu pogut dissimular pel català?

Els qui hem format part dels grups que treien fum a cada imprevist, notícia o acte, ho sabem més que ningú: sense la implicació popular, la flama no hauria fet més d’un tram. Els milers i milers de corredors, entitats i organitzacions són l’esperança. Enmig d’una actualitat desoladora, aquests entorns són el refugi per a proclamar que la llengua pot ser oberta, plural i acollidora. I, si us plau, demano reflexionar als companys que vulguin fer bandera de la llengua i el país però tinguin por de fer-la requisit, d’exigir-la o no la trobin prou atractiva. Perquè aquesta mateixa feina ja la fan les institucions actuals, no cal mobilitzar-se.

Hem de tenir clar que el Correllengua Agermanat vol deixar una llavor, perquè l’objectiu d’això no és quedar-nos amb l’emoció que representa veure els corredors portant la flama a tot arreu dels Països Catalans. L’objectiu és demostrar que la llengua ens uneix, que som una nació de nacions i que això faci ressorgir-nos per exigir-ho a les institucions. Urgeix oferir una emancipació llarga i ampla pels nostres territoris catalans. Incomodar l’estat per reclamar tot el que calgui, sense por ni prejudicis, recuperar poder i agermanar-nos amb la llengua.

Aquesta restricció, lluny de contribuir a la justícia i la reparació, perpetua silencis i margina nombroses víctimes que van patir vulneracions de drets en el període posterior.

Això posa sobre la taula la necessitat d’una llei que transcendeixi aquest límit temporal. La impunitat dels crims comesos durant la dictadura no es va esvair automàticament amb les eleccions del 1977. Durant els primers anys de la transició moltes persones encara van ser víctimes de repressió, marginació i violència institucional. Es tracta d’una violència política que, en diferents formes, s’ha mantingut fins ben entrat el segle XXI, i en la qual l’independentisme català ha estat un dels objectius de la repressió de l’estat contra determinades formes de dissidència política.

Un dels factors més remarcables de la transició és que no es van dur a terme les depuracions necessàries en els aparells judicials i policials. El Tribunal d’Ordre Públic (TOP), organisme repressiu de la dictadura, es va transformar en l’Audiència Nacional, que va mantenir bona part dels seus magistrats i, en conseqüència, determinades inèrcies i dinàmiques de persecució judicial.

De la mateixa manera, els cossos policials que durant el franquisme van actuar amb impunitat van continuar protagonitzant episodis de repressió i vulneracions de drets humans. Són nombroses les sentències de tribunals internacionals i els informes d’organitzacions de drets humans que han denunciat la persistència de la tortura a l’estat espanyol, sense que cap govern hagi abordat la qüestió amb una voluntat clara d’eradicar-la.

Aquestes continuïtats posen en evidència la necessitat d’una revisió crítica d’aquest període, amb especial atenció als crims i abusos no resolts.

Aquest plantejament s’alinea amb la resolució 60/147 de l’Assemblea General de les Nacions Unides, que estableix els “principis i directrius bàsics sobre el dret de les víctimes de violacions flagrants de les normes internacionals dels drets humans i de greus violacions del dret internacional humanitari a interposar recursos i obtenir reparacions”. Aquesta resolució assenyala que les reparacions han d’incloure mesures de restitució, indemnització, rehabilitació, satisfacció i garanties de no repetició. A més, remarca que els límits temporals no han de ser un obstacle per a assegurar justícia i reparació a les víctimes, i reconeix que la veritat, la memòria i la justícia són components essencials de qualsevol procés de transició democràtica.

En aquest sentit, és important destacar que els parlaments basc (12/2016) i navarrès (16/2019) han aprovat lleis que reconeixen i reparen les víctimes de vulneracions de drets humans en contextos de motivació política. Aquestes normatives posen l’accent en la reparació integral de totes les víctimes, sense exclusions ni condicionants temporals, i reconeixen que la violència i la repressió no es van limitar exclusivament al període dictatorial, sinó que van perdurar durant els primers anys de la democràcia. Aquestes iniciatives constitueixen un referent per a altres territoris de l’estat.

L’abast limitat de les lleis de memòria deixa fora del relat històric oficial i de les polítiques de reparació nombroses veus i experiències, fet que perpetua una memòria esbiaixada que no reflecteix la complexitat del passat i dificulta la construcció d’un futur col·lectiu basat en la veritat i la justícia.

Cal remarcar, també, que els processos de memòria no només tenen un objectiu reparador per a les víctimes i els seus familiars, sinó que també constitueixen un mecanisme pedagògic per a les noves generacions. Reconèixer els errors del passat i garantir-ne el coneixement és una de les millors formes d’evitar-ne la repetició. Mantenir un límit temporal restrictiu transmet el missatge que els drets humans poden ser negociables o condicionats per circumstàncies polítiques.

Per tot això, és essencial impulsar lleis que abracin la totalitat del període històric marcat per la violència, la repressió i la vulneració de drets, més enllà de les primeres eleccions democràtiques. Només així es podrà bastir una democràcia fonamentada en la justícia, la veritat i el reconeixement de totes les víctimes, sense exclusions ni silencis.

Als Països Catalans és necessari elaborar un cens de les persones que, després de la mort del dictador, han estat víctimes de vulneracions de drets humans per motivació política. Un cens que pot tenir com a referents inicials la mort de Miquel Grau a Alacant el 16 d’octubre de 1977, a mans d’un militant ultra, i la de Gustau Muñoz a Barcelona l’11 de setembre de 1978, abatut per trets de la policia nacional espanyola. A partir d’aquests casos, cal incorporar una llarga llista de persones detingudes i torturades, moltes en el marc de la legislació antiterrorista durant la dècada dels vuitanta, així com altres episodis de repressió de la protesta política, com la detenció de persones per portar una pancarta amb el lema “Independència” durant la manifestació contra la LOAPA l’any 1982, o l’operació Garzón, entre altres.

Tan necessària és una llei que abordi les assignatures pendents en matèria de memòria democràtica durant el franquisme com una iniciativa legislativa que abraci la violència política exercida per l’estat des de la mort del dictador fins als nostres dies.

Comencem el viatge a la regió del Río de la Plata. Som a Palermo, a Buenos Aires, i ballarem uns tangos a la milonga anomenada La Viruta, una de les moltes que s’hi organitzen diàriament. ‘Milonga’ designa la trobada social de ball de Río de la Plata; és una cita relativament estructurada, amb un conjunt de regles i un argot propis. En entrar-hi, veiem una gran pista de ball envoltada de taules. La música, a tot volum, s’organitza en tandes de tres o quatre cançons, alternant tres modalitats musicals diferents: tango, vals crioll i milonga. Habitualment, sonen dues tandes de tango, una tanda de vals crioll, dues tandes més de tango i una tanda de milonga (T-T-V-T-T-M), després de la qual el cicle es repeteix. Entre tanda i tanda, hi trobem la cortina, una cançó d’un gènere diferent, que delimita les pauses entre les tandes i fa respirar l’espai sencer: permet descansar, xerrar o anar a prendre alguna cosa.

Però llavors, a més del tango, en una milonga s’hi ballen també uns altres estils? Sí, tant el vals com la milonga formen part del món del tango, tot i que no són tangos en sentit estricte, i és aquí on cal aclarir-ho: al marge dels seus orígens etimològics, en aquest àmbit ‘tango’ pot referir-se a (1) una expressió cultural de Río de la Plata, (2) un estil musical que engloba diversos subgèneres, (3) un subgènere particular, i (4) una forma de ball. ‘Tango’, per tant, reuneix diversos sentits, alguns de més amplis i d’altres de més específics.

‘Milonga’ no només anomena la trobada. En l’àmbit del tango, també designa una modalitat musical amb orígens i desenvolupament propis, caracteritzada per un ritme més marcat i una forma de ball més viva, que adapta la tècnica del tango a la seva cadència particular. Podríem dir que estem ballant una milonga en una milonga i, tanmateix, en un sentit ampli, estaríem ballant tango. Una mica caòtic? Sí. Però qui balla habitualment s’hi orienta sense dificultat. La paraula té encara més sentits, però el lector no voldrà que li expliquem milongues per complicar-li-ho. Són excepcionals, els casos de ‘tango’ i ‘milonga’? Pel que sembla, és un fenomen relativament comú, com veurem en la nostra pròxima etapa.

Després de viatjar uns 2.500 quilòmetres cap al nord, ens trobem ara a Rio de Janeiro. Coneguda mundialment per la seva geografia, el seu carnaval i la seva música, la samba, Rio ofereix nombroses trobades on músics de samba es reuneixen en una roda, és a dir, en cercle, per tocar i cantar amb el públic. Aquestes trobades periòdiques també es coneixen com a pagode, com ara el Pagode de Garagem, el Pagode do Pipa i el Pagode do Leão. En un sentit més tradicional, la paraula ‘pagode’ designa la trobada musical; des de fa unes dècades, però, també es refereix a una modalitat musical dins la gran diversitat de formes que componen el gegantí univers de la samba. A partir d’alguns d’aquests pagodes, es va anar fixant una manera de tocar distintiva, que acabaria cristal·litzant en un nou estil. D’aquest procés va sorgir Fundo de Quintal, que més endavant esdevindria una referència central del que s’acabaria anomenant samba pagode, o simplement pagode.

El procés, però, no es va aturar aquí, perquè als anys noranta va aparèixer una nova derivació del pagode, anomenada pagode romàntic. Aquest subsubgènere, associat amb bandes com Só Pra Contrariar o Exaltasamba, va esdevenir tan popular que es va acabar denominant, simplement, pagode. Això ha generat una certa confusió, fins i tot entre la població local, i ha portat alguns músics a recordar que el pagode no deixa de ser una modalitat de la samba, davant de discursos que tendeixen a desvincular tots dos termes, en part a causa de la càrrega històrica que havia arrossegat la paraula ‘samba’, sovint associada amb estereotips de mandra i marginalitat. Veiem, per tant, que ‘pagode’ mostra un fenomen similar: pot anomenar la trobada musical, l’estil sorgit als anys vuitanta i, més tard, la seva versió romàntica i comercial.

Viatgem 2.000 quilòmetres més cap al nord fins a arribar a Caruaru, a l’estat nord-oriental de Pernambuco, ciutat coneguda com la capital del forró. Originari del nord-est del Brasil, el forró es difon als anys cinquanta per tot el país gràcies a figures com Luiz Gonzaga i Jackson do Pandeiro. A finals dels anys noranta, es torna a popularitzar entre el públic universitari de l’estat de São Paulo, que no només adopta la música, sinó que també desenvolupa noves maneres de ballar-la. El forró universitari es va expandir ràpidament per la resta del país, i en pocs anys va travessar els oceans. Avui dia, el forró té una presència notable en molts països d’Europa, amb comunitats de ball i festivals importants a ciutats com Lisboa, Londres i Berlín, però també a València i Barcelona.

El mot ‘forró’ també designa una expressió cultural, un ball i una trobada social en què es balla: “Avui vaig al forró.” Com passa amb ‘tango’, ‘forró’ funciona com una etiqueta paraigua que agrupa diversos ritmes i estils musicals del nord-est del Brasil. Quan anem a una trobada de forró, hi podem sentir i ballar ritmes com el xote, el baião, el xaxado, el coco o l’arrasta-pé, però, a més, n’hi ha un que rep el nom de forró. Tornem a trobar, doncs, un conjunt anàleg de sentits agrupats al voltant d’una mateixa paraula: ‘forró’ pot referir-se a una expressió cultural, a la trobada social on es balla, a un conjunt de ritmes, a un ritme específic i a una manera de ballar.

Les paraules que hem trobat en aquest recorregut musical, que tenen, evidentment, molta més història i profunditat de la que aquí n’hem pogut comentar, no són pas les úniques: els lectors més curiosos poden explorar també paraules d’altres danses, com ara kizomba, salsa o zouk. Totes comparteixen un tret comú: la coexistència de diversos sentits en una mateixa paraula, l’anomenada polisèmia. Com hem vist en alguns casos, els diferents sentits d’aquestes paraules apareixen de manera progressiva al llarg de dècades o segles. Per això, observar els diversos sentits d’una paraula polisèmica s’assembla a mirar les falles o els anells dels arbres: cada capa representa una època diferent que s’acobla a les anteriors. En tots tres casos veiem una instantània d’una realitat que sempre va canviant: tot i que a velocitats diferents, tant les capes terrestres com les llengües i els arbres estan en transformació constant.

Alex García Laguía, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat. 

Fins ara, el debat polític sobre la qüestió ha estat bàsicament fals. És així perquè impedir l’accés a les xarxes socials als menors ja es pot fer, sense necessitat de matar internet a canonades.

Aquest control ja existeix i té nom i tot: control parental. El control parental permet de limitar o blocar l’accés a determinats continguts, aplicacions, pàgines web o serveis; pot restringir horaris d’ús, impedir descàrregues, supervisar activitats i establir filtres concrets segons criteris definits prèviament per mares, pares, tutors o institucions. És a dir, l’eina per a modular l’accés ja existeix, és tècnicament factible i ja fa anys que s’aplica en múltiples dispositius i entorns, com ara les biblioteques o entre famílies que ja assumeixen aquesta responsabilitat. Això és sa, legítim i no afecta les llibertats de tota la població.

Si el legislador ho vol convertir en una obligació general per a evitar excepcions o forats, hi ha una via lògica: en lloc d’imposar sistemes d’identificació generals a tota la població amb l’excusa de verificar-ne l’edat, allò que s’hauria d’exigir és que les famílies o els responsables dels menors disposin de controls parentals instal·lats i configurats segons franges d’edat definides clarament.

Sembla que aquesta hipòtesi finalment aflora en el projecte de llei que comença a caminar.

Encara rai! Fins ara, el debat no sols era fals, sinó que també era ple de caspa i moralisme tecnòfob. No perquè l’accés dels menors a determinats productes tecnològics no sigui un problema, sinó perquè la resposta que es proposava no sols no anava a l’arrel, sinó que també obria la porta a mecanismes molt més perillosos que aquells que es volen resoldre. Obligar tota la ciutadania a identificar-se per accedir a serveis, continguts o espais digitals amb el pretext de “comprovar-ne l’edat” és una fantasia humida de l’autoritarisme, i els qui ho avalen en nom dels nens en són còmplices. És convertir una preocupació legítima en la coartada perfecta per a normalitzar infrastructures de vigilància, traçabilitat i control incompatibles amb una societat democràtica.

A més, s’oblida una cosa encara més important: el funcionament de les xarxes socials és tòxic per a tota la població. No s’ha de corregir el comportament de la població, sinó el de les empreses que guanyen diners amb un model de negoci programat per a causar dany als usuaris, com ho és, per exemple, la publicitat i la propaganda segmentades segons comportaments. Això sí que es pot prohibir: la publicitat –també la publicitat ideològica, és a dir, la propaganda– existia abans d’aquesta barbàrie i podrà continuar existint després. Demanem, doncs, regulació i sancions: és a dir, menys pell fina amb les poderoses corporacions de la tecnologia i més respecte pels drets democràtics de la població.

Protegir els menors, sí. Convertir aquesta protecció en un cavall de Troia contra la privacitat i l’autonomia de tothom, no.

Però la lliçó de Josa té un gir macabre, i és que on tu, per un moment, hi has pogut veure una certa idea política, que en aquest cas ens ha creat una càndida il·lusió de país, només hi havia un estratagema per a vendre’t un maleït formatge. Hi he pensat veient l’últim joc de mans d’Eduardo Mendoza per a encantar la concurrència i emportar-se tota l’atenció mediàtica a deu dies de Sant Jordi. També he pensat si algun autor de la literatura catalana es podria permetre muntar una roda de premsa a deu dies de Sant Jordi i que li fessin tant de cas, i dec tenir poca imaginació o poca ambició, que no me’n surto. Diries que quin esmolet, l’Eduardo, però em fa l’efecte que va sortir a matar una bèstia adormida, cosa que el cavaller Sant Jordi no ha fet ni en la versió més extrema de la llegenda. Darrere de l’estrambòtica proclama animalista hi veig, més aviat, canibalisme d’acció directa, en un context en què el castellà guanya terreny i el català, com a molt, reclama que se li mantingui el preu del lloguer. El que hi ha en joc aquests dies és un trumfo important, no ens despistem: Sant Jordi és l’únic moment de l’any en què el català encara supera el castellà. L’any passat va anar d’un pèl, però el llibre català va tornar a quedar per sobre. Què passarà enguany? Portem uns mesos ferotges, en aquesta batalla, i si hi afegís més exemples em saltaria massa el codi del botiguer, que és una de les coses més fermes que ens queden. Deixem-ho en aquella altra dita clàssica de la pastoral catalana: al llibre castellà, li dónes un dit i se’t menja la mà. 

El segon dia a l’illa, Tomeu Martí m’explicava l’origen del Correllengua Agermanat que ha de travessar tot el país. No neix de cap gran estructura ni de cap direcció política: neix de joves mallorquins, amb iniciativa pròpia, que acaben mobilitzant entitats de tot arreu i implicant-hi tot l’independentisme. Honestament, a mi em costa d’encaixar aquesta energia amb el relat d’un país derrotat, desmobilitzat i inoperant.

Tampoc no encaixa amb la vitalitat del català a les xarxes ni amb l’oferta creixent d’espectacles en la nostra llengua. Ni amb el fet que el millor club de futbol del món llueixi la senyera, que el cinema català entri en circuits internacionals o que es faci el doblatge de Hollywood en català. Ni amb el ressò internacional, intermitent però persistent, del procés català. Fins i tot al Japó saben qui és Carles Puigdemont i què va passar aquell octubre del 2017. Potser ens hem acostumat a un nivell de visibilitat que distorsiona la perspectiva. Potser no som conscients del nostre progrés, al qual ja voldrien haver arribat uns altres moviments, com el del Balutxistan o el de Cabinda.

I, tanmateix, hi ha qui insisteix a descriure’ns com un moviment residual, en descomposició. No és una anàlisi innocent. Aquest relat alimenta discursos que viuen de la frustració, que necessiten la derrota per a justificar-se. Hi ha qui sap construir llargues peces de desànim, amb una comoditat gairebé obscena, però que és incapaç d’articular cap victòria. És el romanticisme de la derrota: un lloc còmode, estèril i, sobretot, addictiu. Aquesta potser és una de les victòries més subtils de l’espanyolisme: la guerra de desgast moral. Una guerra que no es lliura només de fora estant, sinó també de dins. Una guerra en què el motor som nosaltres mateixos. I, si no la reconduïm, ho acabarà erosionant tot.

El derrotisme no sols impedeix de construir noves estructures: també posa en qüestió les que ja existeixen. S’ha arribat a dir, sense gaire rubor, que TV3 s’hauria de dissoldre “pel bé del país” perquè és contaminada. És evident que cal depurar-la, exigir-li independència i rigor. Però, renunciar-hi? Destruir un dels principals instruments de cohesió i d’identitat? Això no és una solució: és un regal als nostres maleïts enemics.

Amb els Mossos d’Esquadra passa una cosa semblant. S’hi han infiltrat dinàmiques i actituds que no representen els valors del país, és cert. Però estem disposats a prescindir de la nostra pròpia policia? A lliurar aquest espai sense resistència? Seria una renúncia difícil de justificar, també per respecte a aquells agents que, en moments clau, s’ho han jugat tot per la llibertat.

Els debats sobre el futur s’han anat empobrint. Massa sovint es redueixen a consignes simples, a arguments que serveixen més per a alleujar la frustració que no pas per a avançar. Ens hem acomodat a una mena de parèntesi emocional: una fatiga que ho explica tot i que ho justifica tot. Però construir a partir del derrotisme és impossible; a partir de la frustració, també; i a partir de la mentida, encara menys.

Potser no estem tan malament com ens expliquem. Potser el problema no és tant la realitat com el relat que en fem. I potser, només potser, començar a canviar aquest relat, a més d’aïllar els intoxicadors, és la batalla següent que cal guanyar.

Truques al servei de lingüistes d’emergència 24 hores de la Generalitat de Catalunya. En primer lloc, t’aclareixen que, independentment de com vulguem definir la complexitat lingüística, totes les llengües són igual d’expressives i de vàlides per a qualsevol tasca. Tant val el tai, el frisià o el zulu per escriure una gran obra de literatura, comprar tomàquets o demanar-se si totes les llengües són igual de complexes. I, en segon lloc, et diuen a contracor que la pregunta sobre la complexitat de les llengües té moltes dimensions i engloba diferents conceptes relacionats amb la biologia, la neurociència, la física i les matemàtiques, però que no et volen deixar encara més atabalat.

Tanmateix, el que també queda clar, t’asseguren, és que no totes les llengües transmeten la mateixa informació gramatical quan es parlen. Que n’hi ha que marquen gènere gramatical (o categories nominals), n’hi ha que marquen dos, tres o més nombres al nom (singular, dual, trial, paucal, plural…), n’hi ha que presenten obligatòriament evidencials (és a dir, que t’obliguen a marcar en el verb d’on has extret la informació que presentes; si l’has viscuda en primera persona, si l’has sentida d’algú altre, et cetera), n’hi ha que t’obliguen a dir si quan et refereixes a ‘osaltres s’hi inclou o no l’interlocutor, n’hi ha que t’obliguen a dir si una cosa que ha succeït en el passat ha succeït fa poc temps o fa molt de temps… És clar que tot això ho podem expressar en qualsevol llengua fent servir les paraules, però la morfologia ho condensa i t’obliga a plantejar els missatges amb una configuració concreta.

Per tant, podem parlar, continuen, de llengües que marquen diferent informació explícitament i obligatòria, i podem imaginar que, com més informació explícita codifiquen les llengües, més “complexa” en serà la gramàtica. Trobem diferències en les llengües del món, en aquest aspecte: un estudi recent posava llengües com el tariana (arawak, Brasil), el polonès (indoeuropea, Polònia), o l’onondaga (iroquesa, EUA) com a les llengües amb més distincions explícites, i llengües com el jukun takum (atlàntic-congo, Camerun), el damar occidental (austronèsica, Indonèsia) o el zacatec chatino (otomang, Mèxic) com les que tenien menys distincions explícites. És clar que aquesta és només una classificació de moltes possibles, però és curiós veure que no hi ha patrons clars pel que fa a les famílies o a les parts del món: a qualsevol lloc et podries trobar una llengua en un extrem o en un altre dins la taxa d’informativitat.

Però si hi ha llengües que transmeten diferent informació de manera obligatòria i que tenen gramàtiques diferents, demanes, pot ser que algunes llengües exigeixin més esforç cognitiu que d’altres per processar-les? I et diuen que també s’ha estudiat el tema de com de densament les llengües transmeten informació. Aquí hi trobem, de fet, grans diferències: llengües com el tai, ja mencionat, el vietnamita o el mandarí transmeten prop d’un 150% més d’informació per síl·laba que llengües com el japonès o el castellà. Aquesta diferència la podem explicar pel fet que les primeres tenen un sistema fonològic complex de combinacions de tons i vocals que els permet moltes distincions amb poc material, i dir molt amb molt poc. El que s’observa, però, és que aquestes llengües es parlen més lentament que aquelles amb síl·labes menys informatives, i que, independentment de les llengües i les cultures, els parlants transmeten informació a un ritme més o menys constant: al voltant dels 39 bits (unitats d’informació) per segon. Per tant, sembla que els parlants ens adaptem a les nostres pròpies limitacions cognitives, i que aquest podria ser un dels tan esquius universals del llenguatge.

Després d’haver considerat tots aquests factors, et quedes tranquil sabent que la resposta a si totes les llengües són igual de complexes és, com tot a la vida, que depèn de com t’ho miris. Penges i pots tornar a tancar els ulls, potser beus un glop d’aigua del got de la tauleta de nit, potser fins i tot gires el coixí per a més frescor i confort. Però l’horror no s’acaba, perquè ara no pots evitar demanar-te: i, més enllà dels universals cognitius i aquestes coses que s’inventen els científics, què és millor, de tota manera? Una llengua molt complexa, màximament expressiva i que et permeti parlar de manera eficient amb tot de detalls d’allò que t’envolta, o una llengua màximament simple, elegant i que et doni la possibilitat d’escollir allò que vols dir i allò que vols amagar? Al cap i a la fi, en la història, tant la complexitat com l’elegància s’han fet servir per justificar supremacismes lingüístics. Avui dia es diu (i t’han deixat entendre) que considerem que totes les llengües són perfectes, però per a què? Per a transmetre informació, per a pensar? I per a qui? Per al parlant, per a l’oient, per a l’escriptor, per al lector?

L’operador de la línia de lingüistes d’emergència, que et torna a agafar el telèfon i escolta les teves preocupacions amb tota la paciència del món, et proposa que imaginis una llengua que evita qualsevol redundància i que es limita a fer el mínim que podríem demanar del llenguatge: comunicar allò a què no podem referir-nos només assenyalant o imitant. No volem res de superflu: ni gènere gramatical, ni nombre al nom, ni distincions entre articles definits i indefinits, ni temps ni persones verbals, ni sufixos derivacionals, ni pronoms de relatiu, ni res d’allò que agrada als lingüistes. No és una llengua fàcil d’imaginar, i potser no estaràs d’acord amb algunes tries, però, de fet, podem trobar una gran quantitat de llengües que no tenen algun d’aquests trets. El lingüista de guàrdia crida una companya i tots dos junts munten una minúscula obra teatral a tall de demostració:

—Bon dia

—Bon dia

—Com tu estar?

—Aquest nit dormir un mica mal. Només tres hora. Estar tot nit pensar en complex llengua. Ser tema complica.

—Jo llegir llengua més complica és alemany. Tenir paraula molt llarg i això anar bé pensar tema filosofia. Potser per això allà ser sempre tan avenç.

—I de què servir a ell? Mirar com ell anar avui dia…

No acaba d’estar malament, aquesta pseudollengua. En general, es fa entendre (ens pot recordar, de fet, com un guionista de televisió faria parlar un estranger), tot i que com a lectors hem de fer una mica d’esforç per deduir si avenç es refereix a un nom o a un adjectiu, en quin moment el segon personatge ha llegit sobre l’alemany, o quin és el referent d’ell (els països germanòfons) a l’última frase. Ara bé, l’emissor de qualsevol d’aquests missatges no s’ha d’esforçar gaire per crear-lo: amb poques formes ja ha pogut dreçar un significat prou complet.

Els operadors et fan imaginar ara una altra pseudollengua, màximament complexa, en què l’emissor està obligat a marcar gramaticalment molta informació diferent:

—Bonc diac

—Bonc diac

—Com ha anat el capti de setmanc?

—Ha anati prou bé, hem anati d’acampadel a la Garrotxa. Muntar tendama de campanya sí que ésli complex, i no lesti llengüesti!

—Què tenena a veure lesti llengüesti amb l’acampadel?

—Perdona, em tenenio una mica obsessionat… Seràli millor que em faci una infusió.

En aquest pseudocatalà hipercomplex hi trobem moltes marques gramaticals, que, si en coneixes la gramàtica, et donen molta informació sobre allò a què es refereix el missatge. Per exemple, tenim tres categories nominals noves: a més de tenir masculí i femení, la marca -c s’afegeix als noms que refereixen a temps i dies de la setmana (dia, setmana), la marca -ti s’afegeix als noms que es refereixen a parts del cos (llengua, cap), i la marca -el s’afegeix a noms que refereixen a esdeveniments (acampada). Aquesta llengua també ens obliga a dir d’on hem tret la informació a què ens referim en el verb (es tracta dels evidencials que t’han mencionat fa una estona): així, al verb hem anat se li afegeix la marca -i, que denota que l’emissor ha experimentat en primera persona l’esdeveniment, mentre que al verb és de la quarta línia i el serà de l’última línia s’hi afegeixen la marca -li per denotar que es tracta d’una opinió. Finalment, a la paraula tenda se li afegeix la marca -ma per denotar un nombre dual: vol dir que parlem de dues tendes de campanya, ni més ni menys.

Segurament, aquest text també ha estat prou comprensible sense l’explicació, però amb molt de soroll que, si no coneixes la gramàtica inventada, no és fàcil de desxifrar. El lingüista de torn nocturn et demana que el creguis quan et diu que aquest tipus de complexitat es considera més fàcil per al receptor, perquè en rebre més informació explícita no cal fer-nos preguntes sobre quantes tendes de campanya s’han muntat o si la bonança de la infusió és fet o opinió.

En general, però, conclou, a les llengües (o als parlants) no els agraden els extrems. La comunicació sempre és una negociació entre l’emissor, el receptor i l’entorn en què se situa l’acte comunicatiu, i és en aquest marc del mínim esforç per la màxima claredat que s’autoregulen. Si totes les llengües acaben codificant una quantitat semblant d’informació, o si n’hi ha que realment tenen una gramàtica substancialment més complexa que d’altres, és una pregunta que, malauradament, encara continuarà deixant sense son desenes de persones arreu del món.

Alejandro García Matarredona, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Al principi, alguns companys comentaven que certs programes de IA eren útils. Després, el teu cap et diu que la provis. I ara, dins l’empresa, t’ho deixen ben clar: “Els qui utilitzen IA passen al davant dels qui no.” Una mica estimulant, oi? Com una mena de joc brut en què, si no puges al carro, et deixaran tirat.

Això passa en moltes empreses i sí, la majoria opta per pujar al tren de la IA. La gran sorpresa és que aquestes eines ja funcionen prou bé. No parlo de màgia ni d’intel·ligència superior: parlo d’una cosa que pot arribar a fer la teva feina millor i, sobretot, més de pressa que tu, i que les empreses començaran a preferir perquè el preu hora d’un treballador ara mateix queda molt per sobre del que costa la subscripció a una eina d’intel·ligència artificial.

N’he vist l’evolució en ben pocs mesos: els resultats que m’oferia abans eren equivocats, lents i feixucs, però ara sembla que sap què fa i em sento com un rellotge vell al costat d’una màquina nova. Els inversors del sector tecnològic cada vegada estan més obsessionats amb la rapidesa i l’eficiència, i sembla que comencen a veure com els humans quedem atrapats a fer feina de farciment, revisant coses que una màquina ja podria saber fer millor que nosaltres.

I això és realment preocupant: que tot allò que hem après i construït amb esforç acabi perdent valor simplement perquè una màquina ho pot fer més de pressa. Ja no es tracta tant d’aprendre o de millorar, com de sobreviure en un sistema que prioritza l’ús de les màquines per damunt de l’experiència humana.

No vull passar els dies fent una feina buida de sentit, limitant-me a alimentar una màquina que, com una mena de casino, de tant en tant et retorna un resultat prou bo per a satisfer el cap. Perquè, al cap i a la fi, és així: quan fas una petició a una IA, hi ha un cert grau d’atzar en la resposta. Mai no obtindràs exactament el mateix resultat amb una mateixa pregunta, i això fa que tot plegat sigui menys fiable que no sembla a primera vista.

Si mirem el futur amb els ulls oberts, veig companyies apujant el preu d’aquestes eines –que ara són assequibles per a tothom– quan les nostres idees siguin escasses a causa d’un cervell atrofiat que ja no sap resoldre problemes per si mateix. I, quan s’arribi a aquest punt, què faran les nostres empreses? Acomiadar pares de família abans que reduir la despesa en màquines. De manera que els famosos “acomiadaments per la IA” podrien arribar, però disfressats, com un cop sec a l’orgull de qualsevol que creia que la seva feina tenia sentit, un tret a l’ego dels programadors, que ens crèiem déus perquè érem els únics dins l’empresa que sabíem interpretar paràgrafs plens d’uns i de zeros.

No ens n’hem adonat i hem pujat amb tota la nostra família a un cotxe que no té frens conduït per una carretera per on no hem passat abans i plena de revolts. Llegeixo Bukowski i sembla que ja ens n’havia avisat, però ara la tragèdia és digital.

Alguns pensaran que l’essencial serà salvaguardat perquè quedarà la llicenciatura de català  i que es crearà una llicenciatura d’ensenyament bilingüe amb català. Per tant, es podrà continuar formant mestres i professors amb el màster professional d’ensenyament, on hi ha una petita opció de català. Però en realitat la supressió del màster de recerca de català és el cop més dur contra el català a Perpinyà i a França des de l’inici del combat pel reconeixement universitari dels estudis catalans i, pas a pas, per l’obtenció de la totalitat de la carrera d’estudis catalans, del primer any fins al doctorat. L’objectiu va ser aconseguit a finals dels anys vuitanta i des d’aleshores s’ha mantingut fins ara malgrat les vicissituds.

Per què és un cop fortíssim? Perquè talla arran el fet que el català sigui a França una disciplina, una branca universitària de ple dret com les altres per a fer-ne una matèria d’ensenyament que es pot aixoplugar on sigui. Fem-ho clar. Com passa amb qualsevol altra disciplina, després de la llicenciatura, el màster de recerca d’estudis catalans desemboca en la tesi doctoral corresponent. Amb la supressió del màster de català, els estudiants s’hauran de matricular a un altre màster de recerca, previsiblement de castellà o de francès. Hi tindran obligatòriament un tutor i director de memòria que serà llur futur director de tesi. Acceptarà, evidentment, les temàtiques catalanes, que eixamplaran el seu domini de recerca i la progressió de carrera. La tesi serà de castellà (dit sovint a França d’estudis ibèrics o hispànics) o de francès (dit de lletres modernes, tot i que es tracti essencialment de literatura francesa), i defensada en francès.

Per tant, en un parell d’anys es perd la línia de “reproducció” o de filiació universitària directa. El català passarà a ser un annex d’una altra disciplina i no una disciplina modesta però de ple dret, com fins ara. A més, com que es recluten els ensenyants universitaris sobre la base d’un doctorat, hi ha el perill que uns altres departaments de la universitat reivindiquin o vulguin annexar l’Institut Franco-Català Transfronterer.

Per quines raons se suprimiria? Com sempre, hi ha les raons avançades per qui pren la decisió i les raons no dites, però que no costa gaire de suposar quan se sap el funcionament de les universitats franceses i les actituds dominants dels universitaris de cara a les llengües dites “regionals”. La supressió del màster de recerca d’estudis catalans seria per raons de cost per a la universitat i de falta d’inscripcions. Ni una cosa ni una altra són fets objectius. Actualment, el cost dels dos anys de màster és d’uns vint mil euros; en la proposta per al nou contracte d’establiment, per a obrir perspectives als estudiants, s’incorporarà una formació sobre les problemàtiques de l’ensenyament i del transfronterer, que ja existeixen. El cost passarà a uns deu mil euros pels dos anys de màster. O sigui que el cost excessiu és un fals argument. Pitjor, és una presa de pèl.

Mirem ara els màsters de recerca semblants al de català. N’hi ha d’altres que tenen, com el de català, només una desena d’inscrits, alguns anys més, alguns altres menys? Sí, uns quants, per exemple, els de les ciències dites exactes o naturals. Però són intocables, ni que tinguin dos o cinc estudiants, car són adossats a laboratoris científics, alguns de molta fama internacional. En lletres, ciències humanes i dret tenen una desena d’estudiants, o fins i tot menys que els màsters de LEA, llengües estrangeres aplicades, d’espanyol i de català. Per tant, el segon argument tampoc és vàlid: o tots o cap.

Si la universitat no té gaires remordiments a tancar el LEA (quedarà la llicenciatura professional), li pot representar un problema real tancar el màster de castellà. Seria un petit escàndol –o un de gros– a Perpinyà i també en unes altres universitats, on s’aixecarien escuts i espases, car estem en una regió de frontera. L’estat veí és Espanya i el castellà és considerat oficialment com a llengua de proximitat. En el pensament dominant no es veu que el català ho és també i que és llengua oficial a Catalunya. Se’l veu com una llengua regional, per tant, prescindible i sacrificable.

Això dit, sobre aquests elements qüestiona molt que la universitat vulgui tancar ja enguany les inscripcions al màster de recerca d’estudis catalans quan té encara un any de validesa. Significa que en el pròxim dossier de demandes d’habilitacions el màster de català constaria amb deu inscrits per al 2026 i zero per al 2027. Per tant, per al ministeri és a tancar. Només que tres o quatre estudiants de català vagin al màster de castellà, aquest apareixeria en progressió i seria salvat. Evidentment, són mals pensaments, car els universitaris són molt per sobre d’aquestes baixes consideracions.

Per concloure, la conjunció dels planetes fa que aquest mateix mes d’abril el president de la Universitat de Perpinyà, el jurista Yvan Auguet, serà per sis mesos el president de torn de la Xarxa Vives d’Universitats. Aquesta xarxa remarcable de les vint-i-dues universitats dels Països Catalans va nàixer d’un primer conveni signat a Tarragona per cinc petites universitats, on vaig tenir el goig de representar la de Perpinyà, per la cooperació entre si i la promoció del català. L’any següent, després de moltes incorporacions, va prendre el nom d’Institut Joan Lluís Vives i, més tard, el de Xarxa Vives.

La presidència precedent era assumida per la rectora de la Universitat d’Alacant, un territori amb qui compartim bastants punts en relació amb la situació de la nostra llengua comuna. En la seva presa de possessió va posar en primera línia dels seus tres objectius les actuacions a favor de la llengua. La llengua i la cultura catalanes són sempre un objectiu principal de la Xarxa Vives, no puc creure que en la seua presa de possessió d’aquí a uns quants dies el president Yvan Auguet pugui assumir les accions a favor de la defensa del català dins la Xarxa Vives i, portes endins, portar o deixar portar un cop tan fort al català dins la seva pròpia universitat. Esperem despertar-nos aviat d’aquest malson.

Joan Becat, professor emèrit de la Universitat de Perpinyà, membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Vet aquí que força anys més tard vaig descobrir que existeixen al món les llengües xiulades, una meravella del món de la lingüística que fascina els lingüistes així que les descobreixen. Però també són molt desconegudes i és una llàstima, perquè tenim llengües xiulades molt a prop de la nostra cultura.

Cowan, el 1948, féu un estudi sobre els mazateques d’Oaxaca (Mèxic) i el seu sistema de comunicació basat en xiulets. Anys més tard, Vernau, antropòleg, descrigué com els habitants de la Gomera mantenien converses a llarga distància per mitjà de xiulets, molt útils donada l’orografia de l’illa, plena d’afraus, gorgs, penya-segats. L’any 1976, René-Guy Busnel i André Classe publicaren el seu famós llibre sobre les llengües xiulades. Anys més tard, Julien Meyer es va sumar a l’estudi d’aquesta mena de llengües i al seu llibre Whistled Languages (2015) reportà la identificació de 42 llengües xiulades i 43 més esperaven la seva comprovació. És molt interessat veure que els cinc continents tenen presència de llengües xiulades.

Resulta que, sense saber res sobre fonologia ni lingüística, certes comunitats han desenvolupat la manera de xiular la seva llengua. En efecte, no n’inventen una de nova, sinó que adapten la seva llengua oral a un sistema tancat de xiulets. Per poder fer això, sovint redueixen el nombre de sons de la seva llengua, però no ho fan a la babalà. Es pot veure de seguida que van agrupant dins del mateix xiulet fonemes que comparteixen característiques. Això es fa a l’Amazònia, o als gorgs i penya-segats de la Gomera. No és una capacitat específica d’unes persones només, sinó de l’ésser humà.

Típicament, els lingüistes solem explicar a classe que el llenguatge està “lateralitzat”, ço és, que se situa sobretot a l’hemisferi esquerre. El fet és que la capacitat del llenguatge dels humans és força plàstica, en el sentit que es pot adaptar tant a un sistema gesto-visual, com és el cas de les llengües de signes, o a un sistema basat en xiulets. Fa devers vint anys, Carreiras i col·laboradors (2005) varen poder comprovar que el cervell recluta àrees del llenguatge per poder processar aquests sons, tot i que, és clar, la persona ha d’haver-ne après la identificació, ja que, si no, simplement processaria sons no lingüístics. Com que és un sistema una mica diferent, el cervell recluta unes altres àrees addicionals (de manera anàloga a la gent que signa, qui activa àrees del llenguatge comunes a les de les llengües orals, i d’altres específiques de les llengües de signes). En un treball posterior sobre el xiulet turc, Güntürkün i col·laboradors (2015) mostren que, quan el turc és xiulat, es recluten més àrees de l’hemisferi dret.

Cap als anys cinquanta del segle passat, René-Guy Busnel, expert en acústica, analitzà les propietats acústiques del xiulet bearnès, a Occitània. En una entrevista de Martí Crespo del 2007 publicada al setmanari El Temps, l’investigador de llengües xiulades francocanadenc Julien Meyer comentava que, segons li havia arribat, ja només en quedava una, de xiuladora, a la vall d’Aas. No obstant això, sembla que l’extinció es va poder revertir i, de fet, s’inicià un procés de recuperació d’aquesta manera de comunicar-se, la qual té un doble vessant: per a recuperar el xiulet bearnès, hom ha d’aprendre primer occità (en aquest cas, en la variant de Bearn). Aquesta iniciativa s’ha continuat fins avui dia, en bona part gràcies al suport de l’associació Lo Siular d’Aas, i fins i tot hi participen professors de la Universitat de Pau. El curs passat vaig tenir el plaer de comptar entre els meus alumnes de màster amb un estudiant occità excepcional, que em confirmà que, en efecte, la llengua xiulada encara s’usa a la vila d’Aas.

Meyer comentava a l’entrevista que les llengües xiulades pateixen processos similars als de les llengües minoritzades. Les ciutats, deia, són sovint el factor que provoca l’extinció d’aquests sistemes, perquè deixen de ser-hi necessaris. L’acadèmic francocanadenc remarcava que la geografia i el mode de vida juga un paper fonamental en l’emergència i desaparició de les llengües xiulades.

Panagiotis Tzanavaris, procedent d’Antia, a l’illa d’Eubea (Grècia), fa anys que ensenya a xiular en grec i hom diu que el seu sistema serveix per a xiular pràcticament en qualsevol idioma (probablement, si és una llengua tonal, es farà diferent, a causa de les propietats acústiques que se solen preservar en llengües tonals xiulades).

Els qui han treballat intensament en l’ensenyament i preservació de la seva llengua xiulada són els canaris de la Gomera. Sembla que abans de l’arribada dels espanyols a l’illa, els antics guanxes ja xiulaven en la seva llengua. És una hipòtesi que, amb l’arribada dels conqueridors espanyols, la seva llengua fou erradicada. En canvi, es va preservar la capacitat de xiular, emperò ara adaptada al castellà, avui conegut com el silbo gomero. És molt típica la imatge del pastor dalt d’una penya amb les mans a la boca xiulant a quilòmetres de distància. Resulta que, com ja avisava Meyer, la ciutat i la modernitat tecnològica que sovint l’acompanya va posar en perill el silbo. I vet aquí que la societat de la Gomera va reaccionar-hi a temps i no només se n’ha revitalitzat l’ús, sinó que se n’ha fomentat l’ensenyament i avui dia és part del currículum escolar. El dia 26 de juny de 1997, s’aprovà una proposició no de llei que instava el govern de les Illes Canàries a incloure el silbo al sistema educatiu d’aqueixa illa. Es poden consultar ací materials didàctics que s’usen en el seu ensenyament a les escoles de la Gomera. L’any 2009, el silbo fou inscrit per la Unesco a la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, donant així un suport important per a la seva preservació.

Les llengües xiulades són una manera més de codificar una llengua oral i, per tant, són part del patrimoni lingüístic de tota la humanitat. Moltes d’aquestes llengües xiulades són en perill de desaparició per manca de transmissió. Esperem que la modernitat i la visió curta i materialista enfocada només en si una cosa “serveix” no guanyin del tot (més d’una caurà, per desgràcia) la batalla per la preservació de les llengües xiulades.

Lluís Barceló Coblijn, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Referències bibliogràfiques

• Carreiras, M., Lopez, J., Rivero, F., & Corina, D. (2005). Neural processing of a whistled language. Nature, 433(7021), 31-32.
• Crespo, M. (2007). Xiulant la gent s’entén. El Temps, 77-78.
• Güntürkün, O., Güntürkün, M., & Hahn, C. (2015). Whistled Turkish alters language asymmetries. Current Biology, 25(16), R706-R708.
• Meyer, J. (2015). Whistled languages. A Worldwide Inquiry on Human Whistled Speech; Springer: Heidelberg, Germany; New York, NY, USA.

Jo sóc professor i sempre ho seré, encara que estiga jubilat. Els professors saben bé de què parle. En una faena vocacional com aquesta, hom no deixa de ser-ho mai, això de professor, encara que es jubile. La notícia em va afectar molt, com a tot el professorat i a molta altra gent. Conec el professor agredit, i puc dir que és un bon professional, amb una llarga trajectòria en l’ensenyament i amb autèntica vocació docent; una persona amable, cordial, respectuosa, que s’estima l’educació pública i la seua assignatura. Però, deixant de banda totes aquestes circumstàncies particulars, preferesc anar al moll de l’os de la qüestió, perquè açò és la conseqüència d’un deteriorament de l’educació pública que ja ve de molt lluny. I, després de quasi quaranta anys d’exercici, sé molt bé de què parle. Sembla que les agressions a professors han anat augmentant de manera considerable. En realitat, i més enllà de la presumpta culpabilitat dels agressors en cada cas, el fet no pot desvincular-se del procés de deteriorament de l’ensenyament públic (l’altre no m’interessa) des de fa ja unes quantes dècades.

Estic segur que ara, arran d’aquesta notícia de l’agressió, hi haurà molts col·lectius que eixiran a la palestra a dir-hi la seua. Partits polítics, sindicats, administracions, plataformes i associacions diverses del món educatiu o de fora (perquè en això de l’educació tothom se sent preparat per a opinar), cadascú hi dirà la seua, és a dir, tirarà l’aigua al seu molí. I potser cadascú (no tots) tindrà una part de la veritat, i molt bones intencions, però ningú no encararà el problema de base, ningú no agafarà el bou per les banyes. Parlaran de la falta de recursos en els centres, de la falta d’inversió, de la falta de programes d’atenció a la diversitat de l’alumnat, de la falta de professorat, de les ràtios elevades dels grups, de l’excés de burocràcia inútil, de la saturació de faena del professorat. Parlaran de la necessitat de fomentar la cultura de la pau i de la no-violència en els centres, fins i tot alguns proposaran noves assignatures que se n’ocupen més directament, d’aquests temes transversals. Parlaran dels canvis culturals que ha viscut la nostra societat els darrers anys, i s’estendran especialment en els canvis que ha patit la joventut. Parlaran de les xarxes socials i de la influència que tenen, no sempre positiva, en la gent jove, i de la cultura de la violència que s’escampa pertot arreu, i de la polarització que pateix la nostra societat, i de l’auge dels populismes i de les ideologies ultres perilloses. Alguns parlaran de les diverses concrecions de la llei, tant dels reglaments de convivència als centres, com dels decrets de convivència de les administracions públiques educatives, com de la (o les) Llei d’Autoritat del Professorat, i diran, amb raó, que en realitat no deixa de ser un mer protocol d’actuació per als casos d’agressió, que té moltes insuficiències, moltes ambigüitats, que deixa en mans del professorat agredit la presentació de denúncia en comptes de presentar-la d’ofici la conselleria, i també diran, potser, que aquesta llei no té res a veure amb lleis com ara la que protegeix els metges i el personal sanitari contra les agressions. I també donaran suport a la víctima, a l’IES, o al professorat en general. I alguns demanaran més cursets de formació per tal que el professorat estiga més ben format per a acarar problemes com aquest. I usaran expressions com ara: fer costat, donar suport, fomentar, promoure, posar en valor, implementar, programar… I promouran manifestos, i actes de protesta com concentracions o manifestacions. I tant de bo siguen multitudinaris i sensibilitzen la gent. Però a mi, que hi assistiré, per descomptat, tot açò em semblarà més fum de canyot.

Perquè jo (i estic segur que no sóc l’únic, però ací només puc, i dec, parlar per mi) he assistit al deteriorament de l’ensenyament públic des de fa molts anys. Concretament des de la LOGSE, que tenia bones intencions però no era massa realista, i, després, des de totes i cadascuna de les lleis orgàniques que l’han seguida. En són tantes que ja ni me’n recorde, de la xifra. I totes i cadascuna han suposat un graó més en l’escala de deteriorament de l’ensenyament públic, que puja (o baixa) paral·lela a l’escala de perplexitat i d’esgotament del professorat, que ha hagut de suportar lleis que ningú no li havia consultat. Un aclariment: consultar sindicats o col·lectius diversos no és igual que consultar professors, que són els professionals, per cert.

I, en tota aquesta garbera de lleis, el professorat sempre ha estat maltractat, cada volta més maltractat, perquè l’han colgat de burocràcia, de cursos de formació; l’han convertit en una ONG ambulant, en un assistent que s’ha d’ocupar de tasques que no tenen res a veure amb l’àmbit propi d’un sistema d’educació pública, l’han fet responsable de coses bàsiques que cauen sota la responsabilitat directa de les famílies, l’han convertit en sospitós de qualsevol cosa que desagrade a les famílies. I això ha minat la seua figura, ha soscavat la seua autoritat. I no parle de l’autoritat legal (que supose que encara la té), sinó de l’autoritat més important: de l’autoritat legítima, que abans tenia i ara ja no. Clar i ras, l’han deslegitimat. I ara la figura que sempre ha estat la peça clau de l’educació, ha esdevingut l’última peça del sistema.

Ja sé que algú dirà que la peça clau és l’alumnat. En discrepe profundament. L’objectiu del procés és l’educació de l’alumnat, però la peça clau és el professorat. Per molt que el professorat, que és qui està preparat per a exercir la seua funció, vulga educar/ensenyar, si l’alumne no vol ser educat/aprendre, poca cosa s’hi pot fer. Sobretot si parlem d’instituts, d’ensenyament secundari. Si el primer s’esforça a motivar i el segon no vol ser motivat, o a la família tant li fa, tot el procés educatiu se’n va en orris. En comptes d’acceptar una veritat tan bàsica i tan elemental, totes aquestes lleis han fet responsable de tots els mals el professorat. No en els preàmbuls, en els títols preliminars, no en les declaracions campanudes del principi, sinó després, en l’articulat, que al capdavall és l’important d’una llei. La resta només són brindis al sol. I així, el que passa a hores d’ara és que el professor ha estat completament deslegitimat, a ulls dels alumnes i a ulls de les famílies i a ulls de la societat. I d’aquelles pluges vénen aquests fangs, d’aquelles teories benintencionades vénen aquestes agressions, d’aquelles lleis que han convertit l’educació en una arma llancívola entre rivals polítics ve aquest menyspreu al professor.

Això no lleva gens ni mica de responsabilitat als agressors, però amb la llei actual a la mà ben poca cosa es pot fer, perquè em sembla que ix barata, aquesta responsabilitat. I així, a poc a poc, degradant el professorat i el sistema educatiu, al remat arriba a degradar-se l’altre sistema, el polític: la democràcia. Els grecs, que la van inventar fa vint-i-cinc segles, ja sabien que aquesta forma de govern es basa en l’educació. L’educació és la base de la democràcia, la columna vertebral. Sense ciutadans ben educats, ben formats i amb pensament crític, la democràcia s’enfonsa, perquè cau en mans de populistes i manipuladors. I ja sabem on porta això. Ja ha passat en la història. I la peça clau del sistema educatiu, i subratlle això de sistema, és el professorat. Si la societat no defensa el seu professorat de manera ferma i decidida, si no exigeix una llei que li faça costat i que castigue durament aquestes agressions, la pròxima víctima serà la societat mateixa; això, si no ho és ja. De manera que, per favor, deixem-nos de confetis i galindaines, de brindis al sol i de bones paraules, d’expressions políticament correctes però poc eficaces, i lluitem per restablir la figura del professor, de la professora, perquè és l’única manera de salvar l’educació i la democràcia. Cal una llei que protegesca de manera efectiva i contundent els docents. Són un col·lectiu vulnerable i essencial. La resta és fum de canyot.

Lluny del que podria semblar, no es tracta de cap web oficial, sinó de la creació d’un ciutadà (Gerard Giménez) amb ajut de la IA en un sol dia. Aquesta petita proesa cívica permet investigar com s’inverteixen els calés públics gràcies a un disseny més intuïtiu que el Portal de Transparència oficial que l’alimenta. Milers l’han fet servir per curiositat, àdhuc per destapar indicis de corrupció. No és d’estranyar, doncs, que l’aturada sobtada de la web –la configuració ha passat a privada– aixequi sospites. Sense explicacions de ningú, el servei es restableix 28 hores més tard. Però n’han desaparegut milers de subvencions atorgades per valor de centenars de milions d’euros. Creix la indignació.

Tant li fa com acabi aquest cas d’estudi de com no gestionar dades obertes. Poc importa si només hi havia un problema amb els sistemes municipals, o si demà el conseller Dalmau surt a dir que tot plegat és un enorme malentès, que milloraran la comunicació de crisi, i que nomenen vice-conseller el nostre epítom de ciutadà virtuós perquè arregli el que calgui. Podrien fer això i, tanmateix, errar el tret. Perquè la mancança del govern és més endins.

En un primer nivell, el que ha passat és interessant perquè condensa el potencial de la IA i la digitalització per redreçar l’endarreriment burocràtic. No és menor que un ciutadà ordinari hagi endegat una onada de fiscalització governamental més vibrant que cap assoliment recent dels redundants organismes de control oficials –Intervenció, Síndic, Oficina Antifrau, Sindicatura de Comptes… Pitjor i tot, aquesta feixuga servitud dels protocols sovint és una llosa per als funcionaris que intenten ser pràctics o innovadors.

El govern dirà que el seu projecte de reforma de l’administració precisament serveix per a superar tot això. Mesos de feina d’experts (CETRA) han acabat amb un informe de 691 pàgines i algunes mesures en marxa, en un intent prou reeixit de superar mitja dotzena d’iniciatives semblants en el que va de segle. És la seva declinació –empetitida, com el mateix govern– d’una música de fons que guanya força entre la socialdemocràcia global. I és que a ritme d’informes de l’OCDE i refregits del model estonià s’obre pas un nou discurs sobre capacitat estatal comandat per l’economista Mariana Mazzucato i encarnat pel flamant alcalde Mamdani a Nova York. En oposició al desmantellament via DOGE i motoserra, reivindiquen que l’administració pot anar com una fletxa i que l’esquerra s’ha d’abocar a fer-ho realitat.

Vet aquí una clau de volta de l’auge autoritari a Occident. La frustració sincera i sovint aguda en la diagnosi vers un model que prometia ascensor social i es veu superat pels problemes d’avui. La maquinària de l’estat del benestar està obsoleta, sense haver anticipat la futura immigració, globalització financera, deslocalització industrial, envelliment o crisi d’habitatge. L’estratificació social que va inspirar l’arquitectura pública europea s’ha esfumat. I reconvertir aquesta eina atrotinada en una palanca efectiva és la mena de tasca prometeica que pot salvar la democràcia a Europa. Però són figues d’un altre paner.

El cas és que ni tan sols un PSC amb quadres competents i talentosos que executessin a la perfecció el manual reformista de Mazzucato podria entomar mai aquesta missió. Els falta una cosa molt més important i profunda; no tenen sentit de propòsit polític. Seguint el desencís del Procés, han bastit un discurs teòricament “de tothom” explícitament apolític. Des de l’òptica analítica de l’agendasetting semblava un pla brillant per a capitalitzar una finestra electoral. S’afanyarien a amagar el conflicte nacional sota l’estora i contraposar-se amb la futilitat dels governs anteriors que, certament, van descuidar el bon govern i aspectes fonamentals –llengua, model econòmic– de la nació catalana. Allò de “buscant la independència hem perdut la nació”.

La seva grisor disfressada de pragmatisme ha estat determinant per fer arribar el PSC a la Generalitat. Alhora, anticipa la seva perdició i cada cop se’n veuen més les esquerdes pertot arreu. Sense un substrat gruixut, sense cap figura amb nervi, no hi ha bon govern possible. Ha passat amb Subvencions.cat i passa també amb la gestió miserable del caos d’ADIF i RENFE a Rodalia. I és que un dels principis bàsics de la governança de dades i el govern obert és el retiment de comptes que se’n deriva. Però sense sobirania política substantiva ni voluntat per a exercir-la, no hi ha accountability que valgui. No es pot controlar un govern que no pot canviar les coses sense topar amb els límits de l’estat. De fet, Subvencions.cat no és l’única web que els socialistes han fet caure darrerament. Aquesta mateixa setmana, una pàgina de Dignitat a les Vies sobre limitacions de velocitat ferroviària ha estat bloquejada per ADIF.

La història de Catalunya està farcida d’autoorganització civil per suplir les estructures nacionals bàsiques que no tenim, gairebé sempre a contrapel d’Espanya. No cal anar fins al desplegament de la xarxa telefònica de la Mancomunitat, les classes de català clandestines durant el franquisme o la compra d’urnes l’U d’Octubre. Avui vivim un d’aquests espetecs d’iniciativa cívica en codi binari, cortesia del PSC. Així doncs, abans que el govern refaci l’aplicació de Rodalia per reflectir-hi els endarreriments reals, farien bé de llegir el darrer llibre del seu ex-company de coalició Joan Subirats, en què diu que en política sempre hi ha guanyadors i perdedors i que la tècnica no pot ser neutral, que necessita propòsit. Segur que en gaudeixen perquè, irònicament, només està disponible en un castellà diàfan i neutral.

Segurament no podràs entendre aquesta carta, però tens la sort d’estar envoltat de parlants multilingües que te la podran traduir. Que fort que parlin més d’una llengua, deus pensar. Com aquell company de classe que tenies, que amb el pare parlava italià i amb la mare suec. O aquell que a casa parlava dàrija però mai ho hauries dit pel seu castellà. Ai, i també aquella dona que un dia et va explicar que parlava tagal i una altra llengua filipina que ara mateix no recordes, però que et va haver d’insistir que no era un dialecte, que era diferent. De fet –amb sort potser afegiràs–, com tots els parlants de català que has conegut ara que has vingut a viure a Barcelona, que van canviant d’una llengua a l’altra. Uns casos ben curiosos… Quin cacau mental.

O potser no, estimat parlant monolingüe. Potser aquests no són uns casos curiosos ni potser tot això és cap cacau, sinó la cosa més normal del món. Ja fa uns anys que l’Elisabet Oliver explicava que el monolingüisme és gairebé impossible perquè “la naturalesa dels estats del món és ser multilingües”. I no s’ha repetit prou. Arribar a aquesta conclusió no hauria de ser difícil. Sabem que al món hi ha moltes llengües. S’estima que actualment es parlen entre cinc mil i vuit mil llengües repartides en uns 193 estats. Tant si comptem a l’alça o a la baixa, per força passarà que parlants de llengües diferents coincideixin dins dels mateixos límits fronterers, com ja explicava Víctor Bargiela.

En teoria, això no implica que aquests parlants hagin de saber més d’una llengua. Tanmateix, sabem que moltíssims d’aquests estats fan que sigui indispensable conèixer la que han establert com a llengua de l’estat (en casos excepcionals, en seran dues o tres). Per tant, la gran majoria de parlants d’una llengua sense estat també coneixen, com a mínim, la llengua oficial del seu país, sigui perquè l’han de fer servir a l’escola, o amb les institucions, o la senten a la televisió… Aquesta ideologia d’estat-nació que té l’objectiu de crear societats monolingües –com que, per sort, encara no ha acabat la seva feina– ha creat parlants multilingües o parlants encara més multilingües que abans.

Has de saber, però, que el multilingüisme ve de molt més lluny i no sempre ha d’implicar una llengua oficial. Els humans som éssers socials i hem tingut molts motius per estar sempre en contacte. A vegades, per necessitat; altres, per curiositat; i altres, a la força. En molts dels casos en què grups de llengües diferents han entrat en contacte, parlants d’una llengua han après la dels altres. Si recordeu aquest article de David Ginebra, hi ha llocs del món (en aquest cas al Vaupès), on això esdevé una pràctica cultural obligatòria: l’exogàmia lingüística t’obliga a formar família amb algú de parla diferent de la teva. En aquests i molts altres casos, créixer amb dues o més llengües és inevitable. També sabem que les migracions són un fenomen tan actual com antic, i que moltes històries de migració generen parlants multilingües. Tampoc cal moure’s de casa per ser un parlant multilingüe. Per exemple, els parlants del totoli (Sulawesi, Indonèsia), sense haver de viatjar, han après la llengua bugui perquè és la llengua dels comerciants que se sentia més als mercats. Entre ells, ningú parla de l’esforç o el sacrifici d’haver d’aprendre aquesta altra llengua. De fet, en parlen com si simplement “hagués passat”.

Tendim a pensar que els parlants multilingües són casos excepcionals, però el que és fora de norma és el monolingüisme. El lingüista David Crystal apunta a How language Works que “parlar dues o més llengües és la forma de vida natural per a tres quartes parts de la raça humana”. Així doncs, estimat parlant monolingüe, formes part d’un 25% de la població i, per tant, ets tu el cas curiós. Potser el més excepcional dels parlants multilingües és que segueixen sent la norma, tot i la pressió a la qual estan sotmesos. Si ens mirem els censos de l’Institut Nacional d’Estadística, tot i que no especifiquen què s’entén per “conèixer bé una llengua”, veurem que en un estat que creiem tan monolingüe com l’espanyol, la meitat de la població entén dues llengües o més. De fet, al voltant d’un 45% dels habitants de l’estat espanyol viu en regions no monolingües. Imagineu-vos les dades de països com Indonèsia, on conviuen més de set-centes llengües.

A tot això, cal sumar-hi les dades que publiquen Lindell Bromham i el seu equip, on es demostra que les zones amb més diversitat lingüística (on la gent és més multilingüe) són les zones amb més vitalitat lingüística. I aquí, estimat parlant monolingüe, és on hauries de començar a lligar caps. Fa temps que als parlants de llengües sense estat se’ns demana que actuem per salvar la nostra llengua. I no ho hem de deixar de fer. Però perquè ens funcioni de veritat, et toca a tu moure fitxa. La supervivència de les llengües amenaçades és una lluita de tots, també de vosaltres, monolingües. Si només fos cosa de les comunitats que ja les parlen, no hi hauria cap discussió sobre la taula.

Per tal que nosaltres puguem seguir sent multilingües, tu hauries de ser una mica menys monolingüe. Això no vol dir que ara hagis de començar a dominar moltes llengües. Només cal que visquis la diversitat lingüística amb naturalitat, com fan tres quartes parts de la humanitat, o fins i tot més, perquè hi ha monolingües de llengües minoritàries que també la respecten. No cal que tractis el fet d’estar exposat a més d’una llengua com un atac a la teva existència. Ni com un desavantatge per als teus fills. Sinó com una cosa normal de la qual no s’ha mort ningú, sinó que s’ha perpetuat al llarg de la història de la humanitat perquè ens beneficia i perquè és part de la nostra essència, malgrat que existeixin les excepcions com tu.

Maria Bardají, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat.

Naturalment, per guanyar la plaça s’han de passar les diferents proves que un tribunal internacional ha d’avaluar, fins a arribar a la prova final, que consisteix a defensar oralment l’exposició d’un tema, d’on pot derivar un debat amb el tribunal. Aquesta prova final, que decanta qui serà el candidat guanyador, s’ha de fer en anglès. Segurament més d’un lector es pot preguntar: per què un candidat del país s’ha de jugar en anglès el seu futur laboral per treballar en una universitat catalana? Doncs perquè és la normativa del concurs que els tribunals han d’aplicar. I a què es deu aquesta normativa? Doncs al fet que els candidats poden procedir de qualsevol país del món. I perquè els tribunals han de ser formats per una majoria d’especialistes externs a la universitat convocant (quatre membres d’un total de cinc) i, per tant, hi ha tribunals formats per catedràtics d’universitats d’Amsterdam, de Praga, de València o de qualsevol altra d’europea (els especialistes d’altres continents no poden ser triats). Totes aquestes característiques parteixen d’un implícit: els candidats del país no poden fer servir el català perquè no està previst que, per exemple, es pugui contractar un servei de traducció i interpretació.

El pressupost arriba per a determinades coses (com ara el cost del viatge i l’estada d’un especialista de l’altra punta d’Europa i retribuir-li la feina feta en reconeixement de la seva expertesa), però per a unes altres, no. Els drets lingüístics queden molt bé en els manuals de teoria i en tota mena de manifestos, però per concretar-los en decisions com aquesta (qui ha de ser el professor d’una universitat catalana?), es veu que no. Aquest requeriment lingüístic és un exemple ben concret d’allò que l’administració catalana entén per internacionalització, que no és cap altre que el seu sinònim perfectament intercanviable: l’anglicització portada a l’extrem, de llengua i de format.

Total, només destinant-hi entre deu i quinze anys un cop graduat, qualsevol ciutadà pot estar en condicions d’arribar a la prova oral decisiva, això sí, amb un recorregut previ com aquest: superar un màster de recerca, defensar amb èxit una tesi doctoral, fer currículum acadèmic anant a congressos internacionals de vés a saber on, escrivint tants articles acadèmics en anglès com es puguin, haver superat les acreditacions corresponents de les agències universitàries de torn, i etc., etc., etc. Tota una marató, vaja, correguda sovint a trams de velocista en 100 m, amb moltes tanques per saltar. I amb més d’una tanca que s’assembla a un mur: amb sous propers al mileurisme i en unes condicions laborals deplorables que sovint queden regulades en la figura administrativa de l’associat. El gran refugi (immaculadament legal, això sí!), de la mà d’obra barata del sistema universitari.

Ja es veu que el procés de selecció tan anglicitzat que estem considerant topa de ple amb les polítiques lingüístiques que les mateixes universitats catalanes estan duent a terme de manera tenaç i persistent a través de vicerectorats de política lingüística o d’òrgans com els serveis de llengües modernes. Les universitats del país estan fent tot el possible perquè la llengua principal, almenys de la docència, sigui el català, i de la recerca en tots aquells àmbits en què es pugui incidir. Ja sabem que en aquest punt, els resultats són molt desiguals: hi ha alguna universitat pública en què el català és residual (sobretot en els màsters) i en d’altres, el català manté unes posicions d’una certa hegemonia en un context de gran mobilitat i d’internacionalització. I no cal dir que, dins una mateixa universitat, cada grau i cada facultat pot tenir les seves singularitats.

És clar que l’omnipresència de l’anglès en el camp de la recerca i del coneixement científic és un fenomen general en el sistema universitari d’arreu. Estirant el xiclet més multigust, l’anglès és la llengua de la ciència. El que passa és que la ciència no és un tot compacte i homogeni: de fet, la ciència són moltes ciències, variades i distintes. Per exemple, la creació de coneixement en el camp de les ciències dites dures és ben diferent del camp de les ciències socials i les humanitats. Segurament un físic o un matemàtic no tenen gaires més opcions que publicar en anglès la majoria de les seves recerques, però aquesta lògica no val (no hauria de valdre) per a molts altres camps de coneixement, on hi ha revistes acadèmiques de prestigi en llengües molt diferents, català inclòs.

Ara bé, un cop s’entra en les regles del joc del camp acadèmic (factors d’impacte, revistes indexades, quartils i tota la pesca), la resta ja surt tot sol i ningú no s’hauria d’exclamar si un tribunal decidís que un és millor que un altre pel fet que les revistes de prestigi on ha publicat un candidat són totes en anglès i no pas en llengües locals (en català, per descomptat, però també en castellà o en francès!). Des d’aquesta òptica, tan habitual en entorns acadèmics nord enllà, tota la ciència en altres llengües és perifèrica, marginal, prescindible, de fet. D’aquesta cosmovisió tan anglocèntrica, se’n queixa Aneta Pavlenko, una de les sociolingüistes actuals més reconegudes: en una ambiciosa història de la diversitat lingüística al món, s’exclama que es puguin estudiar les realitats culturals més diverses del món sense ni tenir en compte la producció científica en la llengua del lloc en qüestió. Si s’estudia un context cultural de qualsevol racó del món, com es pot construir un coneixement científic sòlid si només es tenen en compte els estudis publicats en anglès?, es pregunta Pavlenko, amb una llarga trajectòria en diferents universitats anglosaxones.

No és gens estrany que cada cop vagin sortint més veus, fins i tot des del món anglosaxó de les ciències, que demanen que l’anglès no hagi de ser l’única llengua de la ciència, ja que “això beneficia de manera desproporcionada els parlants nadius o amb fluïdesa en anglès”, segons el que argumentava la revista Nature Human Behavior el juliol del 2023. És evident que els investigadors que no tenen l’anglès com a llengua inicial tenen desavantatges clars per a fer recerca: necessiten més temps per a llegir la recerca (fins i tot en el cas dels investigadors que tenen un nivell alt d’anglès), necessiten més temps per a escriure i revisar en anglès, tenen més possibilitats que els rebutgin un treball a causa del nivell d’anglès, han de fer més esforços per a difondre la seva recerca en múltiples llengües i tenen més obstacles per a anar a congressos en què l’anglès és la llengua principal, tal com argumentava molt bé en Llorenç Comajoan en aquesta mateixa columna no fa pas tant.

Amb el programa català de contractació de professorat, en nom de l’excel·lència i la internacionalització, el millor candidat per a les places amb perfil obert que les universitats poden contractar pot acabar essent el menys adequat per a les necessitats docents i de recerca que el candidat hauria de cobrir, tal com ja ha passat en més d’un cas. “El millor”, “el més excel·lent” així en abstracte no ha de ser, necessàriament, el qui té més publicacions en anglès en revistes i editorials de prestigi, sinó el qui ha tingut una trajectòria excel·lent en relació amb (subratllem-ho: en relació amb) el perfil docent de la plaça i les línies de recerca del context cultural i acadèmic on s’ha d’inserir. Per exemple, si una universitat convoca una plaça per a l’àrea de literatura medieval, un candidat amb una trajectòria de recerca admirable en teoria literària contemporània no seria el més adequat ni, per tant, “el millor”, encara que tingués una corrua quilomètrica de publicacions en anglès. Comença a haver-hi casos de departaments que, després que un tribunal internacional (i amb totes les proves en anglès, of course!) hagués triat “el millor candidat”, han hagut de buscar per a l’star algun càrrec de gestió administrativa per evitar que hagués de fer docència d’unes matèries que li quedaven lluny.

El programa Serra Húnter –pronunciat cada cop més a l’anglesa: Háaanter (!), si fa no fa– no hauria d’estar tan obsessionat en l’excel·lència en termes absoluts (que no deixa de ser relatiu), al preu de sacrificar el sentit comú i els drets lingüístics dels candidats del país. Si és segur que els clubs de futbol més rics voldrien fitxar Lamine Yamal, com dèiem al principi de l’article, encara ho és més que ni tan sols el més encegat pel futbolista de Rocafonda el fitxaria per fer-lo jugar de porter. Oh, my god, I can’t believe it!, s’exclamarien els qui tinguessin tan sols dos dits de seny català o anglosaxó, i tres de rauxa culer. Oh, yeah!

Narcís Iglésias, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

De la mateixa manera que no ens posem d’acord en com anomenar el menjar o les nostres tradicions (n’hem de dir ‘tió’ o ‘caga tió’?), els humans sovint discutim sobre els noms que donem a les llengües (els glotònims o glossònims, com en diem els lingüistes). Per entendre-ho, parlarem sobre quatre desafiaments que tenim a l’hora de triar quin glotònim fer servir.

La primera dificultat amb què topem és la dels límits lingüístics: on comença i on acaba una llengua? Un exemple paradigmàtic, de què ens va parlar en Saim Inayatullah fa uns anys, és el de la llengua serbocroata. Durant l’època que va durar la República Federal Socialista de Iugoslàvia, el nom que la llengua havia rebut era ‘serbocroat’. Després de la dissolució d’aquest estat l’any 1992, la llengua va passar a ser anomenada ‘serbi’, ‘croat’, ‘montenegrí’ i ‘bosnià’ en funció de l’ètnia a què es pertanyia (generalment, determinada per la confessió religiosa). Aquí l’elecció d’un glotònim o un altre és, doncs, una qüestió més política que no pas lingüística.

Un segon desafiament és la tensió localista o unitària que els glotònims reflecteixen. A Flandes (Bèlgica) el flamenc és la llengua pròpia. Aquesta és una varietat geogràfica del neerlandès, també parlat als Països Baixos. Aleshores, com en direm: flamenc, holandès, neerlandès o neerlandès de Bèlgica? Doncs la constitució belga estableix el neerlandès com a llengua oficial (juntament amb el francès i l’alemany) i a l’educació la matèria també s’anomena així:  Nederlands/néerlandais (‘neerlandès’) i no pas Vlaams/flamand (‘flamenc’). Per altra banda, el terme ‘flamenc’ té usos més informals o internacionals mentre que els lingüistes sovint parlen del ‘neerlandès de Bèlgica’ (o Belgian Dutch en anglès). En canvi, el terme ‘holandès’ fa referència a la varietat del neerlandès parlada a Holanda, una regió dels Països Baixos. Malgrat això, en català (i en altres llengües) freqüentment encara s’utilitza per referir-se a tota la llengua.

Una tensió semblant ocorre a l’Aran, on la llengua pròpia és l’occità, amb una varietat anomenada ‘aranès’. Per una banda, a la Vall d’Aran els parlants tendeixen a dir ‘aranès’. Per l’altra, en textos legals s’utilitzen estructures més complexes i unitàries, com per exemple a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: “La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya.” En canvi, hi ha lingüistes que prefereixen el glotònim compost ‘occità aranès’. Escollir un terme o un altre no és una qüestió menor: incorporar el terme ‘occità’ és una manera d’afirmar que l’aranès és una varietat de l’occità, motiu pel qual l’estatut d’autonomia i els lingüistes donen prioritat al glotònim ‘occità’. Altrament, molta gent desconeixeria que l’aranès forma part del domini lingüístic occità o bé es podrien difondre dubtes entre la població sobre la unitat de la llengua occitana.

Un tercer factor, que apareix freqüentment en les llengües amenaçades o desprestigiades, és l’ús de glotònims pejoratius. Fa uns anys, la Carla Ferrerós ja ens va parlar d’etònims (mots per a referir-se a grups ètnics) despectius aquí, com és el cas de l’amazic, sovint anomenat ‘berber’, que ve de ‘bàrbar’. Però no són només els altres que ens posen noms pejoratius, a vegades són també els mateixos parlants que menystenen la seva llengua utilitzant autoglotònims (glotònims utilitzats pels mateixos parlants) que desprestigien. L’ús d’aquests termes ve motivat freqüentment per un autoodi lingüístic (i cultural) fruit de la minortizació i el desprestigi social, pel qual la comunitat mateixa acaba creient que la seva llengua és inferior a les llengües dominants. Vegem-ne alguns exemples, dels molts que podríem trobar.

A l’estat italià, les múltiples varietats romàniques diferents de l’italià estàndard són anomenades dialetti (‘dialectes’), ja que no són considerades llengües de primera categoria, tal com ens va explicar en Marc Gandarillas en aquest article a VilaWeb. A l’estat francès, en canvi, s’empra el terme despectiu patois (o patuès, en català) per a referir-se a llengües diferents del francès estàndard (sobretot per a les altres llengües d’oïl, l’occità i l’arpità). A l’estat espanyol, el català de la Franja ha estat anomenat xapurriau (de ‘chapurrear’), i l’asturlleonès ha rebut el nom de bable, com ens indicava en Víctor Bargiela en aquest altre article a VilaWeb. Sovint, si l’activisme lingüístic pren força en alguna comunitat lingüística, l’ús d’aquests glotònims és condemnat i, amb sort, retrocedeix en favor del terme alternatiu. D’aquesta manera, la llengua pot (re)cobrar part de la dignitat i prestigi necessaris perquè els parlants puguin viure-hi amb normalitat (el que en sociolingüística s’anomena normalització lingüística).

Per acabar, volia travessar l’Atlàntic i parlar-vos sobre els glotònims actuals de les llengües indígenes d’Amèrica, especialment a l’Amèrica del Nord. Aquí la majoria de llengües estan en un estadi avançat d’amenaça, en gran part fruit del lingüicidi que ha acompanyat el genocidi que ha comès el colonialisme europeu. A partir del 1990, molts pobles indígenes van canviar els seus glotònims (i etònims) com a intent de recuperar la sobirania perduda amb la colonització. Alguns noms es van nativitzar per mitjà de canvis ortogràfics que reflectissin millor la pronúncia autòctona, com ara tŝilhqot’in en comptes de chilcotin (vegeu la pàgina web d’aquesta Primera Nació a la Colúmbia Britànica, a l’oest del Canadà). En altres casos, els exoglotònims (glotònims d’origen no autòcton) es van reemplaçar pels autoglotònims, com ara wolastoqey en comptes de maliseet (vegeu també la pàgina web d’aquesta Primera Nació a Nova Brunswick, a l’est del Canadà, amb comunitats també al Quebec i a Maine). Com a pràctica general, en cas de dubte, val la pena preguntar a cada comunitat quin terme prefereixen.

Com hem vist, anomenar una llengua no és cap feina fàcil. I és que el nom que posem a les coses (i a les llengües) importa. Com hem vist, molt sovint hi entren en joc qüestions polítiques, legals, culturals i històriques. I, sens dubte, també hi ha factors emocionals en acció quan posem nom a les diferents formes que tenim de parlar. La llengua és una part important de la identitat dels individus i dels pobles, i per això cal cultivar una relació sana amb la llengua pròpia i que sigui reconeguda i dotada de dignitat pels altres.

El lector atent es preguntarà per què no he parlat dels noms que actualment donem a la nostra llengua i a les múltiples varietats geogràfiques. De la mateixa manera que a taula per Nadal ens barallem sobre com anomenar el menjar (‘llonganissa’ o ‘botifarra’?, ‘crema catalana’, ‘crema de Sant Josep’ o ‘crema’?) o les nostres tradicions (‘tió’ o ‘caga tió’?), entenc que el debat sobre quin nom rep la nostra llengua genera pulsions emocionals. I és del tot natural, ja que els plats, les tradicions i la llengua formen part de la nostra identitat. Tanmateix, no som ni de bon tros l’única comunitat lingüística a qui li passa. Confio que, reconeixent la pluralitat i complexitat en les formes d’anomenar les llengües del món, puguem enriquir els nostres debats i, potser, desfer la visceralitat que a vegades desencadenen.

Pau Bofill Amorós, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat.