Vet aquí la raó que ha propiciat l’entrada de la Guàrdia Civil a la seu del PSOE per a recollir tota la informació i la documentació possible sobre els casos que impliquen Leire Díez, anomenada “la lampista pel PSOE”, per haver orquestrat la guerra bruta del partit. També hi ha hagut escorcolls als domicilis de l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán; de l’ex-vice-president de la Junta d’Andalusia Gaspar Zarrías –inhabilitat pel cas dels ERO–; i de l’empresari Javier Pérez Dolset, conegut també pel seu paper destacat en la claveguera del PSOE.

Tots ells són en el punt de mira del jutge Santiago Pedraz, que considera que van crear una estructura permanent, amb Santos Cerdán i Leire Díez com a eixos principals, que pretenia desestabilitzar, desprestigiar i dinamitar les investigacions judicials que apuntaven (i apunten) a Begoña Gómez, a David Sánchez (germà del president espanyol), a l’ex-ministre José Luis Ábalos i a qui fou la seva mà dreta, Koldo García. L’objectiu era promoure campanyes de desprestigi contra l’UCO, la unitat de la Guàrdia Civil que duia a terme algunes d’aquestes investigacions judicials, com la del cas de les màscares, i que va acabar implicant l’encausament de Santos Cerdán.

Però aleshores, a començament del 2024, Santos Cerdán encara era l’home fort del partit, el secretari d’Organització que feia pocs mesos havia negociat amb Puigdemont la investidura de Sánchez en canvi de la llei d’amnistia. I Santos Cerdán, segons el jutge, se situà en “una jerarquia superior” d’aquesta trama que s’anava ordint, i que també va comptar amb la complicitat i la participació la gerent del PSOE, Ana María Fuentes. Santos Cerdán ho supervisava tot, segons la interlocutòria del jutge, i hi aportava el suport material i logístic del partit.

Els dies de reflexió de Sánchez van ser “un punt d’inflexió sobre l’activitat investigada”, segons el jutge. Perquè tan sols dos dies després d’aquella carta de Sánchez, el 26 d’abril del 2024, Santos Cerdán va convocar una reunió a la seu del PSOE, a la qual van assistir Leire Díez (que va enviar un missatge a l’ex-president de la SEPI i un dels suposats membres de la trama, Vicente Fernández, dient-li: “Tenim informació que pot ajudar el president”); l’empresari Javier Pérez Dolset; Juan Manuel Serrano, home de confiança de Sánchez dins el partit, molt afí a Leire Díez; i Ion Fernando Antolín, director de comunicació del PSOE. També hi havia d’assistir la periodista Patricia López (que es va morir el desembre de l’any passat), però no hi va poder anar “per motius personals.” La participació de López va consistir en “la creació d’un diari amb la denominada operació PSOE”, per a desprestigiar les investigacions judicials i membres de l’UCO. Aquest diari era Crónica Libre, pel qual la periodista va cobrar vint mil euros per ordre del cap de comunicació del partit.

En aquella reunió del dia 26 d’abril a la seu del PSOE, tots els participants “comencen a desenvolupar un seguit d’accions amb la pretensió de desestabilitzar aquestes causes judicials amb afectació al PSOE o al govern [espanyol]. Aquestes accions que es van acordar consistien a engegar campanyes mediàtiques de desprestigi contra la Guàrdia Civil i a comprar testimonis i fiscals vinculats a aquests procediments judicials. Com a primer exemple, el jutge Pedraz indica la reunió que Leire Díez i Dolset van tenir amb el fiscal Ignacio Stampa. Dolset li va comunicar que, quan es va saber que encausaven Begoña Gómez, “el president ja va dir ‘que es netegi tot’”; Díez ho va reblar, davant el fiscal: “que es netegi”. I Dolset encara va afegir: “que es netegi, sense límit”. Com a segon exemple, el jutge destaca unes altres paraules atribuïdes a Leire Díez sobre la causa oberta contra el germà de Pedro Sánchez: “L’objectiu és destruir el procediment.”

I com ho van fer? Van provar de comprar fiscals, com José Grinda, a qui van demanar favors com ara l’arxivament d’unes determinades causes que depenien d’ell, en canvi de 300.000 euros. Van encarregar, mitjançant Pérez Dolset, al periodista Pere Rusiñol que fes arribar la proposta al fiscal, que la va refusar. “No hi havia aigua, almenys de moment”, va dir Rusiñol a Leire Díez, segons l’informe del jutge. També van picar a la porta del fiscal Stampa, a qui van prometre que podria tornar a la fiscalia especial contra la corrupció i el crim organitzat.

Leire Díez, Pérez Dolset i l’actual advocat de Santos Cerdán, Jacobo Teijelo, es van reunir a final del 2024 amb el capità de la Guàrdia Civil Juán Sánchez Yepes, ja investigat en una causa judicial, perquè els donés informació qualificada de secreta sobre l’estructura de l’UCO i els seus membres, responsables de la investigació sobre els casos recents de corrupció que empastifen el PSOE. I van arribar a pagar cinquanta mil euros a María del Carmen Pano Sánchez, per a condicionar la seva declaració com a testimoni en seu judicial en el cas de les màscares després d’haver dit en dependències policíaques que havia lliurat noranta mil euros en bosses a la seu del PSOE.

Són alguns exemples dels procediments per a interferir aquestes causes, pels quals Leire Díez cobrava diners del partit que eren camuflats mitjançant empreses pantalla. Per exemple, segons la interlocutòria judicial, Díez va cobrar quatre mil euros mensuals durant quatre mesos mitjançant la societat Zaño Sociedad Consultora, propietat de l’ex-conseller a la Junta d’Andalusia amb Manuel Chaves i inhabilitat pel cas dels ERO. Després d’aquests pagaments, en van articular més, “en aquest cas utilitzant la intermediació de dues societats administrades per [l’advocat] Ismael Oliver Romero”, diu el jutge. “I per això, tot falsificant una nota d’encàrrec subscrita per Ana María Fuentes Pacheco en qualitat de directora gerent federal del PSOE”, el partit va pagar a una de les empreses de l’advocat Ismael Oliver un import de 27.225 euros, “i, amb l’objectiu de trencar la traçabilitat dels fons, Ismael OIiver va pagar aquesta mateixa quantitat a Leire Díez, però en aquest cas des d’una segona societat, Oliver Gruppe SL.”

La campanya del PSC, sota sospita

Veta aquí el modus operandi, i la manera de pagar els serveis d’aquesta claveguera. Per això el jutge ha demanat d’escorcollar la seu del PSOE, per obtenir tota la informació possible de correus electrònics, documents, dispositius electrònics, els llibres de comptabilitat del partit i, també, “la documentació íntegra presentada sobre la campanya publicitària relativa a les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig de 2024, relativa a estats comptables, contractes i factures, despeses de propaganda i publicitat”. Una bomba que pot empastifar Salvador Illa. Perquè el jutge no especifica per què demana aquesta documentació, però n’hi ha prou per a saber de què es tracta havent llegit les cinquanta pàgines precedents: pot ser que els contractes per a encarregar la publicitat de la campanya del PSC en aquelles eleccions que van coincidir amb els cinc dies de reflexió de Sánchez (i en van rebre la influència) servís per a ocultar pagaments a la claveguera del PSOE? La resposta a correcuita del PSC dient que tot es va fer bé no ho aclareix; la “documentació íntegra” que demana el jutge i que és en mans de la Sindicatura de Comptes i del Tribunal de Comptes, potser sí.

Han hagut de passar cinc anys perquè el MNAC i la Generalitat hagin decidit de fer el pas de reclamar els diners amb què van comprar un centenar d’obres d’art del monestir de Sixena que ja tenien en concepte de dipòsit d’ençà de principi dels anys setanta i que van adquirir per contracte el 1983, el 1992 i el 1994. Ho han fet després de l’amenaça de la Comissió de la Dignitat de presentar una denúncia contra la Generalitat si no ho feia, mitjançant un requeriment d’inactivitat a l’oficina d’atenció ciutadana.

Finalment, reclamen aquests diners perquè la sentència del jutjat d’Osca del 2016 va anul·lar aquests contractes de compra-venda i va obligar el MNAC i la Generalitat a traslladar aquests béns al monestir de Sixena després d’haver-los conservat i exhibit durant dècades. Per això també demanen, a més de la devolució dels diners que van pagar aleshores per les obres, convenientment actualitzats per la variació de la inflació, el cost del manteniment i la conservació.

Cinquanta milions de pessetes

Van ser deu milions de pessetes el 1983 per quaranta-quatre peces dipositades al Museu de Lleida; vint-i-cinc milions, el 1992, per dotze peces al MNAC, i catorze milions, el 1994, per cinquanta-tres peces més al MNAC. La Generalitat ha quantificat els diners corresponents a les compres del 1983 i el 1992 en més de 790.000 euros (420.317,82 euros per la compra i 370.801,65 pel manteniment); el MNAC, per la del 1994, no n’ha especificat encara cap quantitat i proposa d’obrir una negociació per a la devolució d’aquests diners.

L’Aragó havia dit inicialment que les obres no es podien vendre: el Suprem va acabar dient que sí, però que la priora del monestir de Valldoreix no tenia la legitimitat per fer-ho, i va anul·lar-los. Per això, tant la Generalitat com el MNAC poden invocar l’article 1303 del codi civil, que diu que la nul·litat d’un contracte implica que “s’han de restituir recíprocament les coses que haguessin estat matèria de contracte, amb els seus fruits i el preu amb els interessos”.

Aquestes vendes van servir perquè les quatre monges de l’orde que vivien al convent de Valldoreix poguessin tapar els deutes i les urgències econòmiques que tenien. Aquestes monges, establertes definitivament a Catalunya d’ençà de la sortida del monestir de Sixena a començament dels setanta, van dipositar les obres d’art que es van endur al Museu Diocesà de Lleida i a l’aleshores Museu d’Art de Catalunya, que dirigia Joan Ainaud de Lasarte. Hi van restar en dipòsit durant molts anys, fins que la priora del monestir de Valldoreix va decidir de vendre-les, amb l’autorització corresponent de totes les autoritats eclesiàstiques.

La irrupció de sor Virginia

Però en aquell moment, a principi dels noranta, les autoritats aragoneses ja preparaven la gran ofensiva per a reclamar obres d’art exposades en museus catalans, acompanyada d’una retòrica profundament anticatalanista. El Vaticà hi va remar a favor, tot propiciant la segregació del bisbat de Lleida que va engegar el litigi per al trasllat de les obres d’art de la Franja al bisbat de Barbastre-Montsó. El govern aragonès va continuar la croada fixant-se en les obres d’art de Sixena. I és en aquest context que va acabar tenint un protagonisme capital la priora Virginia Calatayud, que aleshores feia les pregàries al monestir de Sant Joan d’Acre, del tot aliena al conflicte.

El govern de l’Aragó va engegar, a final dels noranta, una acció judicial de retracte per a reclamar les obres d’art que les monges s’havien endut del monestir, que havien cedit en dipòsit a la Generalitat i al MNAC, primer, i que havien acabat venent, després. L’Aragó esgrimia l’argument que havien sortit del seu territori i que hi tenia competència, perquè el monestir (i tot allò que hi havia dins) fou declarat monument estatal el 1923, l’equivalent a l’actual bé d’interès cultural. Eren uns béns artístics que els pertanyien i que tenien dret de reclamar, deien.

Però aquella pretensió va topar amb el Tribunal Constitucional espanyol, que catorze anys més tard, el 2012, va dictar una sentència que denegava la pretensió aragonesa i afirmava que prevalia la competència de Catalunya per a conservar les obres, perquè ja feia temps que les conservava tot complint la legislació sobre protecció del patrimoni. Però introduïa una escletxa jurídica quan es preguntava si les compra-vendes havien estat legals. El govern aragonès va saber aprofitar-la i va presentar una demanda per la via civil invocant-ne la il·legalitat. I va fer entrar en la qüestió, per aquesta escletxa, la monja Virginia Calatayud.

Durant els anys que havia trigat el TC a pronunciar-se sobre el dret de retracte esgrimit per l’Aragó, totes les monges santjoanistes que quedaven a Valldoreix es van anar morint. El 2012, ja no en quedava cap. Només hi havia monges comanadores de l’Orde de Malta al monestir de Sant Joan d’Acre d’Àlaba, la priora del qual era Calatayud. I, curiosament, el 2013 va cedir poders al govern de l’Aragó com a mare federal dels monestirs de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, inclòs el de Sixena, per més que la comunitat de monges que hi havia s’hagués extingit, i per més que ella fos del tot aliena al conflicte que s’obria.

La cessió de poders providencial

Calatayud va cedir poders a l’Aragó per litigar en nom de les monges de Sixena, perquè el govern aragonès no ho podia fer tot sol, no estava legitimat com a part a presentar cap reclamació en el nou front que just en aquell moment s’obria: el de la reclamació de les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena, que Josep Gudiol va salvar del foc el 1936 i que s’exposen al MNAC. La Generalitat va qüestionar que Calatayud tingués la legitimitat d’emprendre accions legals i cedir els poders al govern aragonès, però els tribunals no en van fer cabal.

El litigi per les obres de Sixena i el de les pintures van anar avançant en paral·lel d’aleshores ençà, coincidint amb els anys culminants del procés d’independència a Catalunya (entre el 2012 i el 2017). Finalment, la justícia aragonesa va anul·lar els contractes de compra-venda en una sentència de primera instància el 2016 que va portar l’aleshores conseller de Cultura, Santi Vila, a signar el trasllat a l’Aragó de les obres exposades al MNAC. Però les quaranta-quatre peces del Museu de Lleida no en van sortir fins a l’11 de desembre de 2017, aprofitant l’aplicació de l’article 155 a Catalunya i amb un gran desplegament de la Guàrdia Civil per a fer-ne possible el trasllat.

Les obres, se les enduien, però també hi havia damunt la taula una altra sentència del 2016 amb què la jutgessa d’Osca obligava el MNAC a traslladar a l’Aragó les pintures murals de Sixena exposades a Montjuïc. Era una sentència de primera instància que no es va executar provisionalment perquè la jutgessa mateixa va constatar el risc de destrucció de les pintures en cas de trasllat. No fou fins el maig de l’any passat que el Suprem va dictar la sentència ferma que obliga a traslladar-les definitivament i que ha portat la nova jutgessa d’Osca a fixar un calendari d’un any perquè el MNAC executi l’ordre.

Corredisses al notari

I fou Virginia Calatayud qui va fer possible la sentència per al trasllat de les pintures, la clau de volta de tot plegat. Perquè la monja, en una maniobra a corre-cuita el 8 de gener de 2016, deu dies abans del judici sobre el trasllat de les pintures, va anar al notari per ratificar la cessió de poders al govern de l’Aragó que havia fet. I, per a donar-hi tota la validesa, disposava d’un document del Vaticà de només dos mesos abans, que la designava comissària pontifícia dels quatre monestirs de l’orde santjoanista a l’estat espanyol, tot i que a la pràctica només n’hi havia una mínima comunitat al seu, el de Sant Joan d’Acre d’Àlaba. Tot plegat s’esdevenia quan ja feia més d’un any i mig que l’Aragó havia començat el litigi per les pintures: és a dir, era una maniobra extemporània que hauria hagut de ser invalidada, però que els tribunals espanyols van acceptar.

En el fons, l’Aragó actuava no pas com a poder públic, sinó en representació d’una comunitat privada, d’un particular, d’un orde religiós que es remunta al segle XI i que encarna l’Orde Sobirà i Militar de Malta, considerat un estat sobirà, el més petit del món, amb condició d’observador permanent a les Nacions Unides, reconegut per més d’un centenar d’estats, amb seu a la Via Condotti de Roma, un dels carrers més luxosos de la ciutat. Inicialment, l’orde era només hospitalari i assistencial, però durant les croades va adquirir també funcions militars i, d’ençà de la conquesta musulmana de Jerusalem al segle XII, es va anar traslladant d’un indret a un altre, fins a arribar a Malta al segle XVI. Finalment, també en van ser expulsats, però en conserven el nom i a l’illa encara hi ha l’altre monestir al món amb monges santjoanistes, el de Santa Úrsula, a La Valletta.

L’aliança amb l’Orde de Malta, segellada

Actualment, el Sobirà Orde de Malta té uns tretze mil membres, molts dels quals amb vincles amb la noblesa. Entre aquests hi ha encara una petita branca femenina, la de les monges comanadores, com Virginia Calatayud Aleixandre. El front comú judicial entre l’Aragó i l’Orde de Malta va anar més enllà i el 2021 van signar un conveni de col·laboració per poder rebre i exhibir els béns traslladats al monestir de Sixena i els que preveuen d’obtenir. Perquè el monestir no és del govern aragonès, sinó d’aquest orde religiós i sobirà.

Coincidint amb el conveni, les monges comanadores de l’Orde de Malta van obrir un canal de YouTube on hi ha un vídeo breu de Virginia Calatayud, que es presenta com a mare federal de les monges.

El canal de YouTube no va tenir continuïtat, però el conveni entre l’Orde de Malta i el govern aragonès, sí. I, a començament de l’any passat, el van renovar fins al 2029. Vet aquí els beneficiaris dels litigis de Sixena: un orde catòlic vinculat religiosament al Vaticà i amb sobirania. Com que els uns i els altres van unir els seus objectius polítics i les seves accions judicials en un front comú, tots ells han acabat rebent els burofaxs del MNAC i de la Generalitat. A la representació de l’Orde de Malta a Madrid, també hi han arribat: els reclamen els diners de les obres que van comprar als anys vuitanta i noranta. N’han rebut no sols la monja i l’Orde de Malta, sinó també el govern de l’Aragó i la diòcesi de Barbastre-Montsó. És una reclamació extrajudicial i solidària, de manera que si un d’ells paga tots els diners, el deute queda saldat.

Encara els queden uns quants dies per a respondre a la Generalitat, que en cas de negativa a pagar o a negociar-ne el preu podria engegar una reclamació judicial. La part catalana ha passat a l’atac i la monja que un dia va jugar amb foc, ara en podria sortir escaldada.

Aquesta visita institucional a Espanya del president del TEDH, feta amb tots els honors, pot semblar sospitosa, perquè s’esdevé en un moment delicat, quan sembla relativament pròxima la sentència que ha d’emetr aquest tribunal sobre les demandes dels condemnats per l’1-O. És la gran sentència de l’anomenada carpeta catalana. I el president d’aquesta institució, amb poc tacte del punt de vista de l’aparença d’imparcialitat, es deixa afalagar per una de les parts en litigi, en una causa molt sensible per a avaluar el comportament d’Espanya com un estat de dret, sobre una qüestió que té a veure amb l’ordre constitucional. El moment triat no sembla pas gaire adient.

És cert que el president del TEDH fa periòdicament visites protocol·làries a tribunals constitucionals o més organismes judicials dels estats membres del Consell d’Europa, que és la institució sota la qual s’aixopluga el Tribunal d’Estrasburg, un tribunal creat el 1959 i que d’ençà del 1998 funciona de manera permanent. L’actual president ja ha visitat enguany el govern d’Ucraïna i el Tribunal Suprem ucraïnès; el seu predecessor, Marko Bošnjak, en va fer a Montenegro, els Països Baixos, Bèlgica i Polònia, i, anteriorment, la irlandesa Síofra O’Leary havia visitat Itàlia i també Espanya, l’octubre del 2023. Aleshores la coincidència va voler que la visita coincidís amb el moment en què el TEDH va admetre a tràmit els recursos dels nou ex-presoners de l’1-O contra el Regne d’Espanya. O’Leary fou rebuda, com Guyomar, a la Zarzuela per Felipe VI, i al Tribunal Constitucional per Conde-Pumpido.

Aquell dia d’octubre del 2023, en plena negociació de la llei d’amnistia, la presidenta del TEDH va dir explícitament, i en una clara referència a les demandes sobre el procés, que no es podia referir a casos pendents. Al començament d’aquell any, O’Leary, en la conferència de premsa d’inauguració de l’any judicial, sí que s’havia referit als “casos catalans” com una de les prioritats del tribunal, i en va remarcar la transcendència. Els qualificà de “extremadament importants, d’impacte” i els aplegà en “un grup particular”.

Dos anys després, amb O’Leary ja fora del tribunal, alguns d’aquests casos ja s’han resolt, amb sentències favorables als interessos d’Espanya, però la sentència grossa encara ha d’arribar. I és en aquest context que el nou president, Mattias Guyomar, ha visitat novament el rei espanyol i ha acompanyat Conde-Pumpido en una conferència magistral davant tota la plana major de la judicatura espanyola. I el president del Tribunal Constitucional ho ha aprofitat per fer-se fort.

Conde-Pumpido va fer una introducció que tenia una intencionalitat molt clara: proclamar, al costat del president del TEDH, abans de donar-li pas, que el TC i, per extensió, el Regne d’Espanya com a estat de dret havien triomfat a Estrasburg en el litigi transcendental contra els independentistes catalans. I va brandar les dues sentències sobre la carpeta catalana que l’any passat el TEDH va resoldre en favor d’Espanya: el cas de Josep Costa i Eusebi Campdepadrós contra Espanya, avalant la maniobra del TC per a impedir el debat i votació al parlament de resolucions sobre l’autodeterminació i la monarquia, i la sentència del novembre passat en què el tribunal refusava les demandes de Jordi Turull, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras contra l’empresonament preventiu que els havia imposat Pablo Llarena.

Va dedicar de manera gairebé exclusiva la seva intervenció a valorar que aquestes sentències del TEDH “reafirmen la posició del Tribunal Constitucional com a guardià de la constitució i com a intèrpret suprem, fins i tot per sobre de resolucions adoptades en l’àmbit de l’autonomia parlamentària”. I resulta que el president de la sala de set magistrats que va refusar la demanda de Costa i Campdepadrós que tant celebrava Conde-Pumpido era, precisament, Mattias Guyomar, l’actual president del TEDH. Era una sentència molt important, era una qüestió d’estat (conjuntament amb la quinzena de demandes de la carpeta catalana), atesa la transcendència que hi donava el president del TC. I va servir, efectivament, el febrer del 2025, perquè el TEDH fixés un relat molt determinat sobre què fou el Primer d’Octubre i la revolució democràtica i la mobilització del poble català per a assolir la independència.

En aquella sentència, que recordem que signava Mattias Guyomar, el TEDH deia que estava “satisfet que el Tribunal Constitucional exercís el seu poder, en unes circumstàncies extremes, per a aplicar les seves decisions prèvies per a protegir la constitució i per a garantir la integritat territorial de l’estat”. La finalitat de protegir la unitat d’Espanya passa per davant dels drets vulnerats de la llibertat d’expressió i de reunió i dels drets polítics. El tribunal va establir l’eix de prioritats en aquella sentència, que va desenvolupar en la del novembre passat avalant l’empresonament preventiu de Sánchez, Turull i Junqueras amb l’argument que la gravetat dels fets que s’havien de jutjar justificava una mesura tan agressiva com aquella. Això celebrava Conde-Pumpido abans-d’ahir, amb Mattias Guyomar al costat, somrient i aplaudint.

És evident, per les fonts coneixedores del funcionament intern del TEDH consultades per VilaWeb, que en unes sentències com aquestes ha tingut un pes decisiu la veu de la jutgessa espanyola a Estrasburg, que també formava part de la sala. És María Elósegui, una magistrada ultraconservadora que integrava la terna de candidats per a ocupar la plaça reservada a Espanya proposada el 2018, en plena ofensiva judicial contra el procés, pel govern de Mariano Rajoy. Elósegui era a la sala dimecres, a primera fila, escoltant atentament el president del TEDH, que va dedicar-li una salutació afectuosa, referint-s’hi com a “estimada María”.

I, si bé Guyomar no va fer cap esment explícit a aquestes sentències sobre el procés, va permetre d’entendre que serà molt difícil que un cas tan delicat com el del Primer d’Octubre acabi en una sentència condemnatòria contra Espanya. Perquè va proclamar la necessitat de preservar un concepte nou, que ni tan sols és esmentat en el Conveni Europeu dels Drets Humans: el de les “identitats constitucionals”. És a dir, “fer valer a escala europea, en la nostra jurisprudència, les especificitats constitucionals i les tradicions jurídiques nacionals per tenir en compte el context”.

Va afirmar que el tribunal europeu “no actua com un òrgan encarregat de sancionar les jurisdiccions internes o les autoritats nacionals —aquesta no és la seva funció—, sinó com una mena de senyal d’alarma”, perquè hi hagi una relació de confiança mútua constant, i que “les autoritats nacionals tenen una legitimitat democràtica directa i, per tant, es troben en més bona posició que el jutge internacional per a pronunciar-se sobre les necessitats i els contexts locals, especialment quan les qüestions en joc són de naturalesa moral o social, presenten qüestions complexes i no hi ha consens a Europa sobre la qüestió litigiosa”. I és allò que diuen en les sentències de Costa i Campdepadrós i de Sànchez, Turull i Junqueras contra Espanya: que no discutiran la valoració de la gravetat dels fets jutjats per part de les autoritats espanyoles perquè són complexes i perquè hi ha en joc l’ordre constitucional.

El TEDH és un tribunal que han creat i que mantenen els estats, i d’ençà del 2021, amb l’aprovació del protocol 15 del Conveni Europeu dels Drets Humans, han endurit les condicions d’admissibilitat de les demandes i han augmentat el marge d’apreciació dels estats. En parlava l’ex-vice-president del TEDH Josep Casadevall en aquesta entrevista: “Els estats pressionen perquè els molesta molt quan els condemnen. Alguns més que uns altres.”

I el context d’amenaça i d’inestabilitat internacional, sobretot d’ençà de la guerra d’Ucraïna, ha replegat encara més la posició del tribunal per a defensar els interessos dels estats. Els interessos dels estats per damunt dels drets dels ciutadans. Vet aquí la inèrcia que dibuixen les primeres resolucions de la carpeta catalana al Tribunal d’Estrasburg. I, amb el relat dels fets del Primer d’Octubre ja establert, serà més difícil que la sentència sobre el Primer d’Octubre acabi condemnant Espanya.

Després de l’acte, aplaudiments i vins espanyols.

És el cas dels tres agents que aquesta setmana han vist com la jutgessa d’instrucció María Antonia Coscollola arxivava la causa que feia vint mesos que era oberta contra tots ells pel suposat delicte d’encobriment, acusats d’haver ajudat Puigdemont en la seva tornada fugaç de l’exili. És el seu cas i el de molts altres companys que, durant aquests darrers vuit anys, i amb l’ajuda de membres del cos de bombers, han permès que la Casa de la República sigui un lloc segur i han proveït una protecció a la qual el president té dret per llei, però que encara avui l’estat espanyol li denega.

I no en diem pas els noms per seguretat, conscients que una de les armes de la repressió desfermada contra aquests agents, que destinen les seves hores lliures a aquesta tasca de protecció, és, precisament, assenyalar-los. L’assenyalament ha format part de l’estratègia repressiva, que ha tingut un vessant judicial evident que ja han sofert uns altres membres del cos, com el sergent Lluís Escolà (finalment amnistiat) i en Xavi i en Carles, els dos mossos que acompanyaven Puigdemont quan fou detingut a Alemanya, absolts finalment després d’un llarg procediment a l’Audiència espanyola. Però la causa judicial és més efectiva quan va acompanyada d’una voluntat d’estigmatitzar, de posar a la diana perquè la llopada mediàtica s’hi abraoni, sobretot a les xarxes. I els tres agents detinguts el 8 i el 9 d’agost de 2024 la van sofrir, a partir d’aquell mateix dia, quan les seves identitats, currículums, trajectòries i afinitats personals i ideològiques foren convenientment filtrades i esbombades a mitjans de la dreta i de l’extrema dreta espanyola.

Vet ací l’inici d’un calvari que va anar acompanyat d’unes detencions dutes a terme amb duresa, amb vexacions incloses, amb rancor. Els van detenir perquè van veure que, en algunes de les imatges que van circular a tota velocitat de la reaparició de Puigdemont a Barcelona, ells eren a prop del president, i en algun moment fins i tot l’acompanyaven. I això, afegit a la seva afinitat ideològica, ja els feia sospitosos. Detinguts, l’un al matí, l’altre a la tarda, i el tercer l’endemà. Els van anar a detenir a casa, o al lloc d’estiueig, i el tracte inapropiat que van sofrir fou una més de les moltes males decisions que es van prendre aquelles hores dins un cos de Mossos que se sentia humiliat i que temia la reacció irada d’un jutge que desobeïa la llei d’amnistia, però de qui no dubtava que havia de complir les ordres; perquè també fou desproporcionada l’operació Gàbia que es va desplegar per mirar de detenir Puigdemont, i les càrregues i l’ús del gas pebre contra els manifestants que volien accedir al parc de la Ciutadella, i la sospitosa filtració d’una ordre de detenció inexistent contra Jordi Turull enmig del desconcert i el neguit d’aquella tarda en què s’anava coent el retorn a una jurisdicció segura.

Els tres agents detinguts, acusats de la comissió d’un suposat delicte per haver ajudat Puigdemont, van ser tractats d’empestats per comissari en cap del cos aleshores, Eduard Sallent, que en aquella conferència de premsa memorable al costat de l’ex-conseller Joan Ignasi Elena va dir que havien tingut “una actitud reprovable i inacceptable” i que “no mereixien vestir” l’uniforme perquè havien “dificultat l’actuació del cos”. I la divisió d’afers interns del cos els va obrir immediatament un expedient disciplinari intern, amb la suspensió de sou i feina de dos d’ells, i la readmissió de l’altre, però canviant-li la destinació. Una situació que es va allargar durant mesos, fins que finalment foren readmesos i l’expedient es va suspendre temporalment fins que no es resolgués el procediment judicial.

I ara arriba el moment de la resolució judicial. La jutgessa ha arxivat una causa que han empès principalment organitzacions d’extrema dreta com Vox i Hazte Oir, en un cas més que palesa una de les anomalies del sistema judicial espanyol, el pes desmesurat que tenen aquests partits i grupuscles amb la utilització de la figura de l’acusació popular. Una causa que s’ha nodrit dels atestats elaborats durant els dies i setmanes posteriors al 8 d’agost del 2024 per part del cos de Mossos d’Esquadra, que en alguns moments fins i tot ha pressionat la jutgessa per mirar d’encerclar els agents investigats, com quan li demanava que s’afanyés amb la darrera diligència practicada, la intervenció dels seus telèfons mòbils, per comprovar si havien intercanviat missatges o trucades amb Puigdemont.

No hi van trobar res. I ara la jutgessa diu que ja no es pot estirar més la corda, que de totes les diligències practicades i amb tots els reculls de fotografies i d’imatges que li han anat lliurant els Mossos d’Esquadra durant aquests mesos no es pot concloure que els tres agents “fessin actes conjuntament i coordinada per evitar la detenció i possibilitar la fugida del senyor Puigdemont”. I que: “La mera presència circumstancial de tots tres investigats en el lloc dels fets, acompanyant el president Puigdemont, no es pot entendre com un acte d’encobriment. No s’observa la realització de cap conducta activa en els investigats encaminada a l’ocultació, l’ajuda material en la fugida o l’eliminació de proves, ni tampoc l’abús de funcions públiques, és a dir, l’aprofitament del seu càrrec.”

Contradiu allò que Sallent afirmava, que havien “dificultat l’actuació del cos”, i més encara per un fet tan clar com aquest que també recull la jutgessa en la seva resolució: que cap dels tres agents no complia servei en aquells moments, un feia vacances, un altre tenia una baixa i el darrer gaudia d’uns dies de lliure disposició. “No exercien les seves funcions ni tenien competència directa per a actuar.” De manera que no van rebre cap ordre directa per a detenir Puigdemont la qual incomplissin. Per tant, no hi ha delicte, això no encaixa al codi penal, i, tot i que caldrà esperar que l’arxivament sigui definitiu en cas que alguna d’aquestes acusacions d’extrema dreta hi presenti un recurs en contra, els Mossos hauran de prendre una decisió: arxivaran definitivament l’expedient intern contra tots tres? Tindran el reconeixement i la reparació que es mereixen? No tan sols per no haver comès cap delicte sinó, precisament, per haver ajudat a assenyalar la greu anomalia que es va posar de manifest el 8 d’agost de 2024 i que encara avui perdura, que és el funcionament anòmal i fora de la llei d’uns jutges espanyols que es mouen amb un propòsit venjatiu i contrari als principis d’un estat de dret.

Perquè s’acaben de filtrar les al·legacions de la Comissió Europea en les qüestions pre-judicials que l’Audiència de Sevilla va presentar fa gairebé un any contra la sentència del TC que anul·lava la condemna per malversació a l’ex-president andalús José Antonio Griñán i més ex-alts càrrecs de la Junta d’Andalusia per l’escàndol dels ERO. Les ha avançades el Diario de Sevilla i se n’han fet ressò més mitjans espanyols.

La Comissió diu que el TJUE no hauria ni d’admetre aquestes preguntes perquè no és cap “tribunal de supercassació europeu”. És a dir, que l’Audiència de Sevilla, com que no està d’acord amb la sentència del TC, no pot pretendre de demanar al TJUE que la corregeixi. Perquè el tribunal de Luxemburg no fa això, sinó que interpreta com s’ha d’aplicar el dret de la Unió.

L’Audiència de Sevilla, a instàncies del PP, va mirar de justificar la pre-judicial tot afirmant que la no condemna per malversació en un cas com el dels ERO (es van comptabilitzar 680 milions d’euros en ajuts fraudulents) podia posar en perill els interessos financers de la UE, “per evitar un risc sistèmic d’impunitat futura en casos semblants” (i era inevitable pensar que hi havia una referència implícita a l’amnistia per la malversació) i “per preservar els interessos financers de la UE”. Però la Comissió ho nega: “Com que la font de finançament [del cas jutjat dels ERO] sembla que és el pressupost de la comunitat autònoma i no hi ha cap finançament amb càrrec al pressupost de la Unió”, aquests interessos no estan en perill.

La Comissió mateixa, que va tenir un paper força galdós en les pre-judicials sobre la llei d’amnistia a Luxemburg, va negar també que hi hagués cap risc per als interessos financers de la UE en cas d’amnistia del delicte de malversació. L’advocat general del TJUE ho va reafirmar en les conclusions que va presentar el novembre passat i ara caldrà veure si el tribunal, finalment, ho certifica en la sentència sobre l’amnistia, que es preveu que arribarà abans de l’estiu. Si fos així, un dels arguments de Marchena per a denegar l’amnistia per la malversació decauria. De fet, la seva amenaça en cas que el TC donés la raó als exiliats era de preguntar al TJUE sobre l’afectació dels interessos financers de la Unió.

Aixecarà l’ordre de detenció?

Però no és pas l’únic argument de Marchena, ni el més important: és clar que continuarà sostenint que la malversació que atribueix a l’organització del referèndum no es pot amnistiar perquè considera que implicava un enriquiment personal (una de les excepcions establertes per la llei). La qüestió és fins quan estarà disposat a allargar la desobediència a la llei, la negativa a amnistiar-los; fins quan voldrà dilatar l’aplicació efectiva i definitiva de l’amnistia.

L’argúcia de presentar pre-judicials després d’una sentència del TC que doni empara als afectats per aquesta desobediència pot quedar en evidència. L’argument de la Comissió per a rebutjar la pre-judicial de l’Audiència de Sevilla contra la sentència del TC del cas dels ERO pot ser un precedent important en cas que Marchena vulgui satisfer la temptació de fer el mateix en el cas de l’amnistia. La sentència pròxima del TJUE li pot acabar de reduir el marge de maniobra.

Potser ja no en té, per a formular pre-judicials, si fem cabal d’unes suposades declaracions que va fer ara fa un mes a El Periódico, on venia a dir que, en cas de presentar-les, caldria aixecar les ordres de detenció, tal com, de fet, diu la llei: “Deixar sense efecte les mesures cautelars és ineludible si es proposa la qüestió pre-judicial. Cap jutge no seria capaç de decretar una presó preventiva per un fet amnistiat l’aplicació del qual li genera dubtes que eleva al TJUE.”

Suposant que, efectivament, hagués dit això, no nega pas que acabi presentant una pre-judicial. Diu, en tot cas, que això implicaria l’aixecament de les mesures cautelars. Caldrà veure-ho, perquè l’advocat general del TJUE posava en qüestió que la llei obligui a aixecar-les en cas de presentació de pre-judicials. Si la sentència del tribunal confirmés aquest punt de vista, què faria Marchena? La temptació de continuar rebregant el dret per a castigar els responsables del Primer d’Octubre encara és viva, però el marge de maniobra com més va més s’escurça.

La querella que va presentar Jaume Alonso-Cuevillas en nom dels ex-consellers Lluís Puig, Joan Manuel Tresserras, Ferran Mascarell, Laura Borràs i Àngels Ponsa assenyalava el fet que la jutgessa signés l’ordre d’execució forçosa de la sentència, el 22 de juliol de l’any passat, “malgrat el fet d’haver-hi una clara consciència del greu risc per a les obres”, perquè en aquella interlocutòria Rocío Pilar Vargas deia: “Ens trobem davant una execució especialment complexa, el compliment immediat de la qual no és possible, atesa la naturalesa i el valor patrimonial dels béns que ha de ser restituït.” I, tanmateix, va ordenar que se’n fes el trasllat, amb “uns terminis determinats per a l’execució de les operacions de desmuntatge, embalatge i trasllat [de les pintures]”.

Aquest és un dels arguments principals dels querellants per a afirmar que la jutgessa ha comès un delicte de prevaricació, sigui dolosa (intencionadament) o bé culposa (per “ignorància inexcusable”). Vénen a dir que sap que el risc de destrucció d’un bé protegit amb la màxima qualificació segons la llei de patrimoni espanyola és molt alt i, tanmateix, posa en perill les pintures, avantposant l’execució d’una sentència que resol la titularitat d’aquest bé. Però això n’implicaria la destrucció, i es comet, per tant, un delicte contra el patrimoni històric.

Però la jutgessa sembla que utilitzi aquestes mateixes observacions sobre la fragilitat de les pintures com una manera de demostrar que actua amb la cautela necessària, malgrat mantenir la determinació d’executar la sentència; que té en compte la veu dels experts, tot i que atorga més pes a l’opinió d’una responsable de patrimoni del govern de l’Aragó que no pas als experts reconeguts en l’àmbit internacional que ha aportat el MNAC.

L’equilibri precari de la jutgessa

Vargas Magallón vol aquest equilibri perquè sap que té entre mans un material altament inflamable; actua com si preveiés que, en cas de destrucció de les pintures, algú li vindrà a reclamar responsabilitats penals. No deu patir pas per la querella que han presentat contra ella els cinc ex-consellers, perquè gairebé segur que ni tan sols l’admetran a tràmit, com ja ha demanat la fiscalia del TSJ de l’Aragó. Fins i tot Alonso-Cuevillas té assumit que l’arxivaran. Però la querella posa damunt la taula uns tipus penals concrets, i uns arguments que, arribat el cas, i si s’arribessin a malmetre les pintures, hom podria rescatar.

La jutgessa ho sap: “La part executant va insistint en l’especial fragilitat de les pintures murals actualment ubicades a la sala 16 del MNAC, a més de la inescindible vinculació entre les tasques de desmuntatge, l’ulterior muntatge i el lloc definitiu de destí”, deia en la providència d’aquesta setmana que fixava el termini de cinquanta-sis setmanes per a la devolució. Però deia que això no es podia pas “examinar al marge” de la condemna al MNAC, ratificada pel Suprem, “a restituir a la sala capitular del Monestir de Vilanova de Sixena les pintures murals”.

En la resolució, recorda que “l’objectiu propi de la present execució no és cap altre que la devolució de les pintures”, i que durant el judici del 2014 en aquest mateix jutjat “va quedar acreditada la viabilitat del trasllat de les pintures”. Ho diu perquè s’agafa a la declaració de la restauradora-conservadora Rosa Gasol, que va declarar en aquell judici que el trasllat no era impossible sempre que es prenguessin les precaucions i mesures necessàries, i que la pintura no se separés de la tela, ni la tela de la fusta.

Dit això, la jutgessa s’aferra a un informe aportat pel govern d’Aragó, de la cap del servei de conservació i restauració del patrimoni cultural, Arantxa Ferrer Rueda, segons el qual les reformes estructurals que han fet a la sala capitular i la climatització que hi han instal·lat fan que tingui “tots els requisits perquè, avui en dia i a tots els efectes, es pugui considerar un espai expositiu”.

I això, la jutgessa, ja ho dóna per bo. És el punt on cerca l’equilibri entre la determinació de fer portar les pintures a Sixena i poder dir que sempre ha tingut en compte les consideracions tècniques dels experts. Però ni té en compte tots els experts, ni escolta tots els arguments que s’esgrimeixen, com els de Rosa Gasol.

Perquè no té en compte un altre aspecte fonamental sobre el qual Rosa Gasol ha advertit: que les pintures no es podran recol·locar a la sala capitular perquè no hi caben; no encaixarien en els arcs de la sala. Ho explicava així: “A la sala capitular no caben els arcs de fusta sobre els quals hi ha les pintures. Al MNAC es van recrear els arcs amb una estructura nova, de fusta, més o menys amb les mateixes mides, però si d’aquesta estructura en separes els carcanyols d’una banda i d’una altra i els poses en l’arc original de la sala capitular, d’entrada aquell arc creix a banda i banda i, per tant, no hi cap l’estructura sobre els arcs originals. I les pintures no es poden arrencar de la fusta sobre la qual estan muntades, perquè és el seu suport.”

Aquest advertiment de Rosa Gasol, la jutgessa també el té per escrit en l’informe elaborat per l’especialista italiana en conservació Simona Sajeva que el MNAC va lliurar el setembre de l’any passat. “La col·locació de les pintures, només amb les teles i els panells, directament sobre les parets, o fins i tot mitjançant els marcs de fusta dels arcs, continua essent l’alternativa més desfavorable per a la conservació.”

La jutgessa no en fa cabal, deixa de banda els informes que li ha lliurat el MNAC amb els advertiments sobre els danys irreparables que poden sofrir les pintures si s’acaben traslladant, i fixa aquest calendari de cinquanta-sis setmanes perquè s’executi la sentència. Al mateix temps que ho decideix, rebutja la petició que li feia el museu de demanar un informe a l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE), que depèn del Ministeri de Cultura espanyol, sobre la viabilitat de traslladar les pintures murals a l’Aragó. El ministeri no ho ha fet d’ofici ni ha atès les nombroses peticions perquè ho faci, malgrat el pes tan important que tindria un informe com aquest, elaborat per aquest organisme, que ja va concloure que, per raons de protecció del patrimoni, no era viable de traslladar temporalment la Dama d’Elx ni del Guernica de Picasso, totes dues obres exhibides a Madrid.

Però en el cas de les pintures murals, com que hi ha una sentència ferma pel mig, qui ara té la darrera paraula és la jutgessa encarregada d’executar-la. I, si bé ha desestimat la petició de requerir aquest informe de l’IPCE i ha dit que no es podria considerar que fos independent (perquè el Ministeri de Cultura forma part del consorci del MNAC), ha volgut deixar una porta oberta a incorporar-lo més endavant: “La providència recorreguda no tanca la possibilitat que aquest informe pugui ser sol·licitat d’ofici en un moment posterior, si es considera pertinent.”

Sempre, en totes les resolucions en què va donant impuls a l’execució de la sentència, la jutgessa acaba deixant una porta oberta, per petita que sigui. Ningú no li pot dir que aturi el procés per al trasllat de les pintures, perquè és tot al contrari; però procura que hi hagi en tot moment mostres de la seva preocupació perquè es faci amb garanties. Una cautela que voreja la prevaricació.

Però García-Castellón va fer un curtcircuit i va impedir que avui també poguessin seure al banc dels acusats els principals beneficiaris d’aquella maniobra corrupta: María Dolores de Cospedal i Mariano Rajoy. I no solament això: el jutge va desar sistemàticament totes les proves que assenyalaven Cospedal com a responsable del cas més gros d’espionatge polític perpetrat per aquesta estructura policíaca i la cúpula del Ministeri d’Interior: l’operació Catalunya. És el gran elefant a l’habitació en el començament d’aquest judici a una policia patriòtica que va remoure la claveguera amb l’objectiu de construir proves falses per destruir enemics polítics, com els dirigents independentistes durant l’esclat del procés d’ençà del 2012 i, més endavant, dirigents de Podem.

Encara no hi ha hagut manera que s’obrís una investigació judicial a fons sobre les responsabilitats penals dels ex-dirigents policíacs i polítics del govern de Mariano Rajoy per l’espionatge il·legal a l’independentisme. Tan sols en un cas molt concret hi va haver un judici –el del llapis de memòria de la família Pujol– a Eugenio Pino, ex-director adjunt operatiu de la policia espanyola, per haver revelat secrets de Jordi Pujol Ferrusola. Però res més. La batllia d’Andorra és l’única institució que manté oberta una investigació contra Rajoy, Fernández Díaz i més responsables del seu ministeri per la branca andorrana de l’operació Catalunya, arran de la ingerència en la sobirania d’Andorra quan van extorquir els ex-dirigents de la BPA perquè aportessin informació bancària de la família Pujol i de dirigents independentistes.

García-Castellón va fer de mur. Segons les informacions revelades per diaris com El País i ElDiario.es, el jutge va apartar del sumari prop de dues hores d’enregistraments de converses de l’ex-comissari Villarejo sobre l’operació Catalunya, perquè els considerava protegits per la llei espanyola de secrets oficials. Va adduir que podien contenir dades confidencials. El jutge va deixar aquest material “custodiat i precintat en condicions de màxima seguretat” a les dependències de l’Audiència espanyola i el va posar a disposició dels serveis secrets, del CNI.

Eren cinc documents d’àudio en què Villarejo parlava de les gestions fetes sobre l’operació Catalunya, amb dates que anaven del 23 de novembre al 10 de desembre de 2012, és a dir, durant les eleccions avançades al parlament. Però, tot i aquest material i les declaracions públiques de Villarejo, el jutge García-Castellón no va voler investigar l’operació Catalunya ni l’ús indegut de fons reservats de l’estat. I això que la investigació sobre totes les activitats de l’ex-comissari apuntava a l’existència d’informes sobre Artur Mas, sobre el finançament d’Unió Democràtica, sobre el referèndum de l’1-O…

Perquè Villarejo va idear una segona operació Catalunya, a començament del 2017, quan el govern de Rajoy preparava l’obstaculització de la imminent convocatòria del referèndum. L’ex-policia va oferir al govern espanyol informació sobre “milers de comptes” de catalans a Andorra i va utilitzar el marit de l’ex-ministra María Dolores de Cospedal per fer arribar la proposta a l’executiu de Rajoy. En una conversa enregistrada entre Villarejo i el marit de Cospedal, se sent com l’ex-comissari el pressiona dient que gent del CNI li ha demanat pel paper de la ministra a la primera operació Catalunya (2012). “Això és molt important, Ignacio, perquè vol dir liquidar els independentistes d’una puta vegada […]. És important que el número 1 i 2 sàpiguen la situació […]. Comenta-ho a la María Dolores. De l’únic que em refio és del secretari d’estat, sobretot per a explicar-li les dades d’Andorra, que són una línia d’investigació que esclafa tots aquests independentistes. Són uns 12.000 comptes dels quals n’hi ha 4.000 d’empresaris catalans. I això aniria de puta mare”, deia l’ex-comissari, abans que López del Hierro consentís a fer la gestió.

Tota aquesta informació, i les hores de converses, García-Castellón ho va desar en un calaix. Secret d’estat. I, més ençà, encara es van divulgar aquestes converses entre Cospedal i Villarejo, que deixaven veure que l’ex-secretària general del PP era al centre de l’operació Catalunya. ElDiario.es va filtrar el desembre passat alguns d’aquests àudios amagats per l’Audiència espanyola, una conversa del 12 de setembre del 2017, en què tots dos parlaven del procés i de la guerra bruta contra l’independentisme, poques setmanes abans del referèndum. “Si detecten que la Vicky [Álvarez, ex-parella de Jordi Pujol Ferrusola] cobra de la policia, tindrem un bon embolic, no ho creus?”, deia l’ex-comissari. “Doncs sí”, li respon l’ex-ministra. Aquests dies, Pujol Ferrusola és jutjat en un cas de corrupció amb la resta de la seva família a l’Audiència espanyola. En la conversa, Cospedal i Villarejo també comentaven l’existència de confidents dins els Mossos d’Esquadra pagats amb fons reservats. “Tenim infiltrats als Mossos”, diu l’ex-comissari.

Però tot plegat fou arraconat de la causa, i la investigació no va reeixir ni de bon tros. García-Castellón tampoc no va permetre que Cospedal fos processada pel cas Kitchen sobre l’espionatge fraudulent a Bárcenas. En els primers compassos del judici, l’acusació popular que exerceix el PSOE ha criticat durament aquesta anomalia. Ha demanat que s’anul·lés per poder-hi incloure l’ex-secretària general del PSOE. Però el tribunal ho ha refusat, en l’enèsima decisió judicial que protegeix tant Cospedal com Rajoy.

L’amnistia de Puigdemont, Comín i Puig no sembla pas que hagi d’arribar aviat, i el camí del retorn es presenta encara ben espinós. La darrera pista ens l’oferia aquest cap de setmana el diari ABC, que publicava que la nova directiva europea contra la corrupció, aprovada la setmana passada pel Parlament Europeu, “complica el retorn de Puigdemont”.

L’article es referia a les modificacions que els grans partits europeus van acordar en la redacció de la directiva quant al delicte de malversació. Amb els retocs aprovats, el text precisa ara, d’una manera molt clara, que es pot parlar de malversació quan l’apropiació indeguda de recursos públics pretén tant benefici personal de qui la comet com “el perjudici dels interessos financers de l’entitat” en qüestió. De fet, la referència a la malversació en l’anterior text de la directiva, del 2017, ja es podia entendre que es referia a aquests dos àmbits, tant a “l’apropiació” dels diners públics com a la “utilització d’actius contràriament a la finalitat per la qual es preveien”.

En el fons, la versió anterior de la directiva i l’actual coincideixen en relació amb la malversació, però aquesta precisió actual més gran serveix a l’ABC per a difondre un relat interessat, tal com palesa el diari mateix, quan assenyala que la nova directiva podria servir al Tribunal Suprem per a justificar tant la persistència a denegar l’amnistia a Puigdemont com a presentar unes noves qüestions pre-judicials al TJUE. El Suprem ja va advertir que si la resolució del TC sobre l’amnistia no els convencia, recorrerien al TJUE amb unes pre-judicials, cosa que podria allargar l’espera dels exiliats i els inhabilitats per malversació encara un any, pel cap baix.

Però el Suprem podrà presentar aquesta pre-judicial? La sentència del Tribunal de Luxemburg sobre l’amnistia dirà quin marge de maniobra tindrà. Perquè, si segueix el criteri de l’advocat general del mes de novembre passat, la llei restarà molt blindada amb caràcter general i desmuntarà un dels grans arguments del Suprem per a denegar l’amnistia per la malversació, perquè els interessos financers de la UE no resultarien pas afectats per aquesta amnistia.

Caldrà comprovar si el TJUE corrobora el parer de l’advocat general, però, si fos així, al Suprem li restaria molt poc marge per a fer cap pregunta pre-judicial en cas que el TC avalés l’amnistia dels exiliats. Si el tribunal europeu deixa ben tancada i resolta la carpeta de l’amnistia quant a la compatibilitat amb el dret de la Unió –que és la impressió que fa–, qualsevol pregunta que es pugui empescar el Suprem podria ser inadmesa, amb l’argument que ja és un assumpte resolt. Sembla que dins el Suprem hi hagi moviments per a mirar de justificar la presentació de preguntes sobre la compatibilitat de la llei d’amnistia amb la nova directiva europea contra la corrupció, però els retocs legals no impliquen cap canvi substancial.

De fet, el PP espanyol i Vox van pressionar durant la tramitació perquè la nova directiva inclogués la prohibició de les amnisties i els indults als delictes de malversació. I això, finalment, s’ha desestimat.

I el TC, quan?

Però abans d’arribar al punt de saber què farà el Suprem, caldrà veure què farà el Tribunal Constitucional, i quan ho farà. El TC espera el TJUE. I si la sentència del TJUE no arriba fins al maig o el juny, el TC no es mourà fins aleshores. Podria ser que el primer esborrany de sentència sobre l’amnistia dels exiliats i els inhabilitats arribés ben bé el mes de juliol. El problema serà si aquest esborrany el presenta un magistrat del sector anomenat conservador, afí al PP, perquè aleshores és previsible que el text no tingui el suport de la majoria del plenari del TC, que és afí al PSOE, i s’hagi d’encarregar una nova ponència, amb una nova votació, que no arribaria, probablement, fins a la tardor.

Tot plegat endarrereix la resolució judicial de l’amnistia de Puigdemont a final d’any, i no pas a començament d’any, com s’havia anat repetint amb insistència aquests darrers mesos. I, encara, la resolució tampoc no sembla pas clara, perquè finalment serà el Suprem l’encarregat de pitjar el darrer botó que obri la porta del retorn, i això fa anys que es resisteix a fer-ho, i al preu que sigui.

Els magistrats de la sala, Manuel José Baeza, Antonio Ferrer, José Francisco Ceres, Pía Calderón i Vicente Torres, tenen cura, en uns quants moments de l’escrit, de dir que no són insensibles: abans de concloure que no pensen acceptar la petició d’investigar Mazón, van dient i repetint que són conscients de l’impacte emocional del desastre, que no són aliens a la indignació de molta gent, però que una cosa són les responsabilitats polítiques i morals i, una altra, les responsabilitats penals.

“Un instrument totalitari perillós”

Sobre les responsabilitats penals, el TSJ diu que cal ser molt estricte i ajustar-se a allò que preveu la llei quan la jutgessa assenyala un delicte concret com el d’homicidi imprudent contra Mazón. “No tota conducta política o socialment discutible i, fins i tot, en el seu cas reprovable, encaixa en un precepte penal. Veure els tipus penals com contorns flexibles i adaptables conjunturalment per a donar resposta a un sentiment col·lectiu, sigui minoritari o majoritari, significa trair les bases que defineixen el dret penal propi d’un sistema democràtic”, diu el tribunal. I avisa que, si això es transgredeix, “el dret penal es converteix en un instrument totalitari perillós”.

El TSJ diu que pot passar en el cas de Mazón, perquè no n’hi ha prou amb l’argument que era el cap del Consell i que tenia una actitud passiva i aliena durant el desastre. El tribunal esmena l’argument principal de la jutgessa de Catarroja, que es podria resumir en aquest paràgraf de l’exposició raonada que va fer (per a sorpresa de tothom) el 24 de febrer proppassat: “La gravetat de la negligència, l’omissió de l’obligació de coordinar els diversos ens de l’administració autonòmica en una emergència que sempre va ser de competència autonòmica, es derivava de diverses fonts de coneixement que obligaven el president a actuar i que converteixen la permanència absolutament passiva, durant cinc hores, en el reservat d’un restaurant, en una presumpta negligència grollera amb un greu resultat mortal, de 230 morts.”

El president no n’és el responsable?

Però, segons el tribunal, no n’hi ha prou per a l’atribució de la responsabilitat penal amb “el sol fet d’ocupar el vèrtex de la piràmide” organitzativa i jeràrquica del Consell: “Perquè el subjecte pugui ser considerat responsable per comissió per omissió cal que es trobe en una posició de garantia, normativament prevista”, respecte del bé que hauria de protegir, és a dir, la població. És el mateix argument del fiscal: Mazón no tenia la posició de garant quan hi va haver la riuada fatal. I això, que pot semblar xocant i contradictori amb la posició de màxima autoritat de la Generalitat que té el president, és així jurídicament, segons el TSJ: perquè recorda que la llei d’emergències valenciana estableix que el màxim responsable durant una situació d’emergències és el conseller responsable d’aquesta competència, en aquest cas Salomé Pradas, que ja fa més d’un any que és investigada al jutjat de Catarroja juntament amb l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso.

La llei diu que són ells els responsables directes en una situació d’emergències i que la consellera assumia el comandament únic que correspon a la Generalitat i que era responsable, per exemple, de convocar el CECOPI. Era ella, i no Mazón, la garant, diu el TSJ. La mateixa llei, en l’article 12.4, preveu un mecanisme segons el qual el president assumeix aquesta posició de garant i de màxim responsable d’una situació d’emergència: quan per “la situació de perill o els danys ocorreguts per la seua especial extensió o intensitat particularment greus […] el president de la Generalitat podrà declarar la situació d’emergència catastròfica. I això implicarà l’assumpció pel president del comandament únic i la direcció de totes les activitats de l’emergència.” Però el TSJ posa l’èmfasi en el verb utilitzat en aquest precepte legal: podrà.

I vet aquí la paradoxa: la llei no obligava Mazón a assumir el comandament únic “per la situació de perill” o per “l’especial extensió o intensitat particularment greu dels danys ocorreguts”; li oferia la possibilitat. I Mazón no ho va fer, no va assumir-ho, atès que no hi era perquè va passar hores incomunicat al Ventorro mentre moria gent ofegada. Però això, que és tan reprovable políticament i moralment, el TSJ ens diu que no ho és d’un punt de vista penal. Perquè Mazón no tenia jurídicament la posició de garant. No la va voler assumir? Tant se val: si el president desapareixia, la responsable era Pradas.

A aquest argument, el tribunal hi afegeix que, perquè es pugui imputar la responsabilitat d’una mort, i de totes les morts, a Mazón, o a qualsevol dirigent polític responsable de l’emergència, cal que hi hagi indicis de causalitat directa entre l’acció (o l’omissió, en el cas de Mazón) i la mort de cada víctima, individualment. I, per més que la jutgessa va fer una relació detallada de moltes de les víctimes i de les circumstàncies en què van perdre la vida, l’hora en què es van ofegar, l’evidència que un avís a temps els hauria pogut salvar, el TSJ diu que no n’hi ha prou, que la relació de causa-efecte és massa genèrica.

Una possible escletxa?

El tribunal, en aquest sentit, tanca la porta per investigar Mazón amb pany i forrellat. Però hi havia una petita escletxa a explorar per investigar-lo que la fiscalia ja assenyalava. Es tracta d’un darrer argument de la jutgessa de Catarroja que, segons el TSJ, és contradictori amb l’argument principal segons el qual el president era aliè a l’emergència: el fet que els missatges del seu cap de gabinet, José Manuel Cuenca, a Salomé Pradas, fent-la desistir de confinar la població i minimitzant la situació, devien ser una ordre provinent de Mazón. Segons Ruiz Tobarra, no es pot entendre que aquells missatges, que van endarrerir més l’avís a la població, no fossin induïts pel president. La fiscalia deia que això era una conjectura, però que si es pogués arribar a demostrar podria obrir la porta a investigar Mazón. El TSJ també retreu a la jutgessa que faci una suposició i que no n’aporti proves, però el to de la resolució és més definitiu, perquè adverteix que ni tan sols així n’hi hauria prou.

Aquesta decisió del TSJ demostra allò que expressava un dels advocats més actius de la instrucció, Ximo Esteve, en aquesta entrevista recent a VilaWeb: que l’aforament de Mazón, pel fet de ser encara diputat, actua de cuirassa, de closca impenetrable. El protegeix. El nivell d’exigència que fixa el TSJ per a acceptar d’investigar un aforat és molt alt. A vegades, excessivament alt. Per això, ara mateix la via més plausible perquè l’ex-president sigui investigat és que perdi l’aforament. Que deixi de ser diputat. I això és a les mans, sobretot, del Partit Popular. Només així, si adquirís la condició d’investigat, la jutgessa podria obtenir molts dels indicis que precisament el TSJ li exigia ara per investigar-lo. El tribunal exigeix un nivell d’indicis per investigar-lo que només seria possible d’obtenir si, efectivament, pogués ser investigat. Un contrasentit que il·lustra la ineficàcia del sistema, la protecció del negligent.

Vet aquí la lliçó principal de la conferència que va impartir ahir al vespre Gonzalo Boye a la sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans, amb el títol “El deure d’imparcialitat objectiva com a garantia del dret de la ciutadania a una bona administració”, sobre la sentència del 5 de febrer del 2026 del TJUE. Boye fou introduït pel catedràtic Josep Maria Vilajosana, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, i per l’advocat Josep Cruanyes, que van repassar la trajectòria de l’advocat dels exiliats i van enfocar la qüestió fonamental que Boye posava a debat i que permet d’entendre el biaix amb què la justícia espanyola ha (mal)tractat els independentistes catalans: la manca d’imparcialitat.

Boye va explicar la transcendència de la sentència del 5 de febrer, que no té precedents, perquè corregia per primera vegada a la història el Parlament Europeu en l’aixecament de la immunitat d’un diputat. Una transcendència que, segons l’advocat, va molt més enllà del cas concret. “Això els fot, que la sentència transcendeix els exiliats i el procés”, deia davant més d’un centenar d’assistents que van fer petita la sala, un públic majoritàriament entès en qüestions jurídiques i que exigia que Boye filés més prim, que fos molt exhaustiu a l’hora d’explicar el potencial de la sentència.

“La cara que vaig fer quan la magistrada em va demanar pel meu segon cognom devia ser la mateixa que vaig fer quan vam saber que [l’eurodiputat búlgar d’extrema dreta] Ànguel Djambazki era el designat per a ponent del suplicatori”, explicava Boye, tot recordant l’argument amb què els magistrats del Tribunal de Luxemburg van anul·lar l’aprovació del suplicatori que demanava Pablo Llarena. El TJUE deia que el Parlament Europeu no podia permetre que hi hagués cap mena de dubte que als eurodiputats afectats, a qui es demanava d’aixecar la immunitat per a poder ser perseguits judicialment, hom els dispensaria un tracte ajustat a la normativa de la institució, és a dir, imparcial, i que, a més, havia de semblar imparcial. Però l’aparença era tota la contrària, pel fet que Djambazki formava part del mateix grup de Vox i perquè va presidir un acte en què es cridava “Puigdemont, a la presó”.

Aquest principi, el de necessitat d’aparença d’imparcialitat, s’ha d’estendre a tots els àmbits de l’administració. A tot arreu. “Aquesta sentència tan sols s’ha llegit en relació amb la immunitat del president Puigdemont, de Toni Comín i Clara Ponsatí. Però podem pensar en expedients disciplinaris, en sancions, etc. Hem vist que l’administració ha abandonat qualsevol aparença d’imparcialitat quan el tema es relacionava amb l’independentisme català.” I això no es pot normalitzar, advertia Boye. “No podem considerar que allò que és habitual és normal.” I no solament en afers relacionats amb l’independentisme, sinó en la pràctica administrativa i judicial habitual, fins al punt que l’advocat encoratjava tots els juristes a fer difusió del principi fonamental que es desprèn de la sentència: “L’aparença d’imparcialitat és una garantia transversal que afecta tota autoritat pública que exerceixi poder.” I si no és així s’ha d’impugnar.

S’atansa una època complicada, amb un vent que bufa molt fort per a la regressió dels drets dels ciutadans, per imposar visions autoritàries sobre el funcionament dels poders públics. Boye pensa que el TJUE comença a blindar les institucions amb principis de funcionament tan elementals com aquest, i que és en aquest context que cal entendre la sentència del 5 de febrer. I pronostica que vindran més sentències de tribunals europeus (sobre la protecció de la immunitat i sobre l’amnistia, al TJUE; i sobre la sentència contra l’1-O, al TEDH) que poden fer que el Tribunal Suprem ja no tingui més marge per a la rebel·lió judicial, i que hi haurà efecte semblant al de la sentència del TEDH que va anul·lar la doctrina Parot.  “Crec que el Suprem ha exhaurit totes les arestes que tenia per a intentar d’allargar això al màxim. No descarto que els quedi alguna escletxa, però si ho fan ara això ja no tindrà sentit.”

Hoy en #Bruselas he entregado la Encomienda de la Orden de Isabel la Católica, concedida por el rey Felipe VI @CasaReal, al director general de comunicación del Parlamento Europeo @jduch @Europarl_ES pic.twitter.com/lPH2kOcMkC

— Alfonso Dastis (@AlfonsoDastisQ) March 19, 2018

Aquell esmorzar informatiu (ací en teniu el vídeo íntegre) exemplifica quina mena de responsabilitat va tenir el conseller d’Unió Europea i Acció Exterior actual en l’escomesa contra l’independentisme català quan exercia el càrrec de portaveu del Parlament Europeu. En la seva intervenció inicial, va elogiar el paper de l’eurocambra a l’hora d’aturar “la pretensió d’aconseguir suport europeu dels qui eren partidaris d’emprendre vies contràries a l’ordenament constitucional, que és part integrant, d’una manera o una altra, de l’estructura institucional de la mateixa Unió Europea”.

Duch es referia al ple del Parlament Europeu del 4 d’octubre de 2017, l’endemà del discurs amb què Felipe VI avalava i encoratjava la repressió contra l’independentisme: en aquell ple, els grups majoritaris van imposar un pronunciament sobre la crisi catalana que deixava de banda l’opció que les institucions europees hi exercissin cap mediació. I això que, uns quants anys després, es va saber que la intenció inicial de la Comissió era d’exercir la mediació, quan va veure la violència policíaca de l’1-O; però el PP va maniobrar in extremis i ho va impedir. El resultat fou que el vice-president de la Comissió, Frans Timmermans, va dir al començament del ple del dia 4 que la resolució del conflicte era un afer intern espanyol i que el parlament posava l’accent en la protecció de l’ordre constitucional espanyol; de retruc, rebaixava considerablement el to en relació amb la violència institucional contra els ciutadans.

El Parlament Europeu i la Comissió tancaven una porta, giraven l’esquena als catalans: en la negativa a exercir cap mediació deixaven a la intempèrie els (com a mínim) dos milions i mig de votants del referèndum i tots els ciutadans que Felipe VI havia assenyalat com l’enemic. I és això que valorava Jaume Duch uns quants mesos després, el 21 de març de 2018, al costat del seu amic Méndez de Vigo, quan ja s’havia desencadenat la repressió judicial espanyola (en aquell moment hi havia quatre presoners polítics, a punt de ser-ne nou) i ja havia topat amb algunes jurisdiccions europees. “Parlem de la institució que reflecteix més bé les posicions d’una majoria d’europeus sobre temes en què fa valer la seva influència política o força moral”, deia Duch. “El Parlament Europeu ha dit amb consistència que és un afer intern espanyol i que s’ha de tractar dins el marc constitucional i legal espanyol, crida al diàleg dins aquest marc. I jo diria més aviat el contrari: els intents que hi ha hagut d’europeïtzació, d’internacionalització d’aquest afer, no han prosperat.”

Duch no feia de mer missatger. Perquè no era això: era un actor important en una maquinària institucional hostil amb l’independentisme que aleshores presidia l’ultraconservador italià Antonio Tajani; anava més enllà de transmetre un missatge, valorava el fet d’haver impedit “els intents d’internacionalització i d’europeïtzació d’aquest afer” i se’n felicitava. Quin mal hi havia a internacionalitzar el conflicte? Del punt de vista de Méndez de Vigo, era clar l’interès de deixar-ho com un afer intern espanyol. Però, per què això era bo i lloable, del punt de vista de qui es presentava com a portaveu neutral del Parlament Europeu?

El català amb més poder a la UE

Duch va acumular una llarga trajectòria dins el Parlament Europeu (després d’una primera aventura política a les joventuts de la UCD, al principi dels vuitanta) que va començar el 1987 com a assistent de l’eurodiputada d’Unió Democràtica Concepció Ferrer i que va consolidar, dins la secretaria general, quan va guanyar-hi plaça el 1990. D’ençà del primer moment va treballar en l’àmbit de la comunicació i entre el 1997 i el 1999 fou conseller de premsa i portaveu del president José María Gil-Robles (PP). El 2006 va ocupar el càrrec de director de mitjans i de portaveu de la cambra, una responsabilitat que va mantenir durant divuit anys. Duch anava ocupant posicions de més responsabilitat i influència dins el complicat engranatge intern d’aquesta institució, fins que va esclatar el procés d’independència català.

La tardor del 2012 va agafar inicialment desprevingut l’estat espanyol i el front internacional, tan important per al reconeixement d’una Catalunya independent, se li va descontrolar. L’exemple més clar foren les declaracions de la vice-presidenta de la Comissió Viviane Reding en una entrevista al Diario de Sevilla, en què afirmava que cap llei no deia que una Catalunya independent hagués de sortir de la Unió Europea. La maquinària diplomàtica espanyola es va posar en marxa i va pressionar perquè Reding rectifiqués, perquè d’aleshores ençà aquest havia de ser un dels principals arguments per a mirar de frenar l’augment imparable de nous independentistes: Catalunya quedaria fora de la UE, a la intempèrie.

Va passar quelcom semblant amb el també vice-president de la Comissió Joaquín Almunia, que l’octubre del 2012 declarava que no es podia afirmar que una Catalunya independent quedaria fora de la UE i un any després deia just el contrari. En aquest context, quan feia pocs dies de la impactant Via Catalana i amb la temperatura política enfilant-se a Catalunya, Jaume Duch fou entrevistat a Catalunya Ràdio. Semblava interessant de parlar amb el català que tenia una posició de més poder dins la UE, el portaveu del Parlament Europeu. Però, en aquella entrevista, Duch no va tenir un paper neutral, perquè va assumir un discurs polític molt concret que una altra institució, la Comissió Europea, havia començat a assumir per pressions espanyoles. I el va subscriure quan li van demanar què passaria si Catalunya s’independitzava.

Li demanaven que hi respongués com a portaveu i com a català. I va respondre: “Per al Jaume Duch portaveu del Parlament Europeu i, sobretot, per al Jaume Duch català, la cosa més important és no enganyar-nos […]. La UE és una unió d’estats i, per tant, si vostè se’n va d’un estat, automàticament se’n va de la UE. I la qüestió és com vostè pot tornar-hi, i aquí hi ha tota mena de teories, i depèn de la manera com se n’hagi anat: si se n’ha anat pel balcó no és el mateix que si se’n va per la porta. Però, per tornar a entrar a la UE, hi ha una sèrie de requisits que vostè no compleix; ha de ser un estat amb el carnet que li ha de donar l’ONU amb una majoria de dos terços i sense que hi hagi cap vet, inclòs el de França. Si hi hagués una voluntat universal això seria possible, però sincerament no veig que sigui tan senzill.”

Duch s’extralimitava. Era evident l’interès de parlar amb un català tan ben situat dins la UE en un moment com aquell, però tota aquesta resposta la feia “com a Jaume Duch portaveu del Parlament Europeu”. I el conjunt del parlament com a institució no podia prendre una posició com aquella –sobre la qual només un any enrere dos vice-presidents de la Comissó havien dit el contrari– respecte d’una qüestió tan sensible i inèdita dins la UE. Però ho va fer. Per això Jaume Duch té una responsabilitat política en l’estratègia per a frenar l’independentisme.

Silenciar un milió de votants i l’ombra de Klaus Welle

I la va continuar desplegant anys més tard, com quan va fer aquelles declaracions el març del 2018 al costat de Méndez de Vigo felicitant-se per haver frenat la pretensió de l’independentisme d’internacionalitzar el procés. Era la paraula d’un portaveu que exercia una posició de poder i que representava una manera concreta d’entendre la Unió: com un club d’estats els interessos dels quals passaven per damunt dels drets fonamentals dels ciutadans.

Drets com el de la participació política. Perquè l’any següent, el 2019, hi va haver eleccions europees i van sortir elegits dos eurodiputats exiliats catalans (Carles Puigdemont i Toni Comín) i un presoner polític (Oriol Junqueras). Però el Parlament Europeu no va respectar els seus drets polítics ni els dels seus electors, un milió en cada candidatura: van quedar fora de l’hemicicle i el parlament no va prendre en consideració la defensa dels drets dels electors, sinó que va assumir amb entusiasme el vet de la mateixa Junta Electoral espanyola que ja havia maldat perquè cap d’ells no pogués ser ni candidat. El TJUE va corregir el vet inicial del parlament i el president David Sassoli els hi va admetre mig any després.

A Puigdemont i Comín els van arribar a tancar la porta del parlament, físicament, perquè no poguessin ni recollir l’acreditació temporal el maig del 2019, per ordre –van denunciar ells– del totpoderós secretari general Klaus Welle. Welle (alemany de la CDU) encarnava el poder real dins el parlament, fos qui en fos el president, per les atribucions que té el secretari general. I Duch va treballar molts anys, més d’una dècada, sota la direcció de Welle. Va aspirar a substituir-lo com a secretari general el 2022, però la presidenta Roberta Metsola se’n va sortir i va acabar col·locant-hi el seu cap de gabinet, Alessandro Chiochetti.

Abans d’això, aquesta maquinària parlamentària de la qual formava part Duch, amb Welle i Sassoli al capdavant, i amb les argúcies de l’eurodiputat d’extrema dreta búlgar Ànguel Djambazki i l’espanyol de Ciutadans Adrián Vázquez, va permetre la retirada de la immunitat dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Clara Ponsatí en un procediment irregular, per manca d’imparcialitat manifesta, tal com ha sentenciat recentment el TJUE. La decisió, molt contestada políticament, va complaure el jutge Pablo Llarena, que volia mantenir contra ells la persecució judicial. Jaume Duch va negar haver-hi tingut cap responsabilitat com a portaveu de l’eurocambra quan el diputat de Junts Francesc de Dalmases li va demanar explicacions la setmana passada al parlament. “No s’equivoqui, no faci pagar als missatgers les decisions que puguin prendre aquelles persones que voten diferent d’allò que vostè voldria”, va dir-li el conseller.

La responsabilitat de Duch té més a veure amb aquestes preses de posició sota aparença de neutralitat i amb els silencis. Com quan li van demanar insistentment en un acte a Barcelona per l’exclusió de Puigdemont i Comín com a eurodiputats, poc després d’aquelles eleccions del 2019, i va repetir que la seva situació no depenia del Parlament Europeu. Votants desemparats, ciutadans europeus sense representants polítics: l’accent mai no el posaven en aquesta qüestió, ni Duch, ni la presidència ni els serveis jurídics… Fins que el TJUE els corregia.

I, durant tots aquests anys, tant a la Comissió com al parlament, la consigna evident era de no donar oxigen a l’independentisme: el 2013, amb l’amenaça de sortir de la UE; el 2018, felicitant-se per haver tallat les ales a un projecte polític que mobilitzava centenars de milers de ciutadans que veien com la resposta a les seves aspiracions eren les porres i les togues; el 2019, girant l’esquena al vet escandalós a representants polítics a l’eurocambra per pressions polítiques i judicials espanyoles… Vet aquí el cop de porta que ha comportat el desencís amb el projecte europeu de molts catalans. De responsables, n’hi ha molts. I Jaume Duch n’és un.

Per començar, tant l’escrit del fiscal com el de l’advocat de l’estat són molt contundents respecte de la vulneració d’un dret tan important com el de la tutela judicial efectiva, que és el que protegeix els ciutadans de ser objecte de resolucions judicials que no estiguin ben fonamentades jurídicament i que siguin irracionals o arbitràries. I diuen que el Suprem no els ha respectat aquest dret, perquè la consideració que els dirigents del Primer d’Octubre van desviar fons públics per obtenir-ne un benefici personal de caràcter patrimonial no és acceptable, és forçada i no s’ajusta al text ni al propòsit de la llei d’amnistia. La llei només denega l’amnistia en els casos de malversació que no tinguin a veure de cap manera amb el procés d’independència i que responguin a aquest propòsit d’enriquiment personal. I no és el cas de Puigdemont, Comín, Puig ni de cap dels altres dirigents del Primer d’Octubre, diuen el fiscal i l’advocat de l’estat.

La conclusió és que se’ls ha vulnerat el dret de la tutela judicial efectiva. L’advocacia de l’estat es queda aquí i no valora els altres drets fonamentals que els exiliats denuncien que els han vulnerat. El fiscal, sí. El seu escrit és molt important perquè va al fons de tots els arguments i vol orientar la decisió que acabarà prenent el Tribunal Constitucional quan dicti sentència. Pedro Crespo diu que la vulneració de la tutela judicial efectiva implica, de retruc, la vulneració de més drets fonamentals, com el de la llibertat personal, el de participació política i el principi de legalitat penal. Proposa, per tant, de concedir l’empara a Puigdemont, Comín i Puig.

Però com es materialitza? Qui s’encarrega d’arxivar la causa i que decaigui l’ordre de detenció encara vigent? En aquest aspecte és important de destacar l’únic dret fonamental dels al·legats per la defensa dels exiliats que el fiscal considera que no s’ha vulnerat: el del jutge predeterminat per llei. Perquè els afectats denuncien que el Suprem no ha de ser qui decideixi si se’ls ha d’amnistiar. Hauria de correspondre a jutjats convencionals de Catalunya, en el cas de Comín, i al TSJC, en el cas de Puigdemont i Puig, perquè tots dos són diputats del Parlament de Catalunya. Però el fiscal ho desestima i respon que la competència del Suprem en la causa especial contra els dirigents del procés ja ha estat avalada pel Tribunal Constitucional en els recursos que hi van presentar els ex-presos polítics condemnats pel Suprem. I afegeix que la llei d’amnistia no ho canvia, això, atès que simplement diu a l’article onzè que l’amnistia l’ha d’aplicar “l’òrgan judicial competent”.

De manera que el fiscal acaba concloent que, en efecte, s’han vulnerat uns quants drets fonamentals, començant pel de la tutela judicial efectiva, tret (i això és molt important) del jutge predeterminat per llei. Tot seguit examina la petició que fan els recurrents perquè el TC ordeni d’aplicar-los directament l’amnistia en cas de vulneració de drets fonamentals, però el fiscal ho refusa. Perquè diu que la jurisprudència recent indica que ha d’ordenar que “les actuacions es retrotreguin perquè l’òrgan judicial competent [Pablo Llarena, a parer del fiscal] dicti una nova resolució respectuosa amb els drets esmentats”. I això fa el fiscal: recomana al TC que, vista la vulneració de tots aquests drets, anul·li les resolucions del Suprem que denegaven l’amnistia, perquè no s’havien fonamentat adequadament, i que la causa torni a Llarena, just abans del primer de juliol de 2024, quan va signar la resolució que la descartava. No diu que vagi més enrere, a l’11 de juny de 2024, quan el jutge es va negar a aixecar l’ordre de detenció amb l’entrada en vigor de la llei; això ho dóna per bo.

El fiscal diu que sigui el mateix jutge qui dicti “una altra resolució que sigui plenament respectuosa amb el dret fonamental vulnerat, tenint especialment en compte la tutela de tots els drets fonamentals substantius que hi ha afectats”. Ho vol deixar en mans de Llarena, confiant que hi respondrà positivament aquesta vegada. Però el jutge del Suprem té tot el marge per a decidir allò que vulgui i, de fet, no hi ha cap element de coacció ni punitiu que el forci a fer-ho com cal.

Caldrà veure si el TC segueix aquestes recomanacions del fiscal en cap. És força probable. La sentència no arribarà fins després de la sentència del TJUE, que encara no té data, però que s’espera que es faci pública aquesta primavera. Si el TC acaba deixant l’arxivament de la causa contra Puigdemont, Comín i Puig en mans de Llarena i el Suprem, per més que deixi clar que se’ls han vulnerat drets fonamentals, la possibilitat que tornin és ben improbable.

Però cal que es compleixin uns requisits determinats, i que això no sigui una via d’entrada a la persecució política i a la vulneració dels drets del diputat i dels seus electors. La majoria de suplicatoris, històricament, s’han aprovat, i alguns altres s’han desestimat perquè hi havia una motivació política inacceptable. Però no s’havia vist mai que la justícia europea corregís una decisió del Parlament Europeu de retirar la immunitat d’un eurodiputat. I això ha passat ara: el TJUE ha desautoritzat l’eurocambra i ha anul·lat l’aprovació, el 9 de març del 2021, del suplicatori que va demanar el jutge Pablo Llarena. Aquella decisió venia viciada per una manca d’imparcialitat, perquè responia a una estratègia de persecució premeditada.

Vázquez i Djambazki

Després de les eleccions europees del 2019, quan foren elegits Puigdemont, Comín, Ponsatí i Oriol Junqueras, el PSOE, el PP i Ciutadans es van afanyar a ocupar càrrecs de responsabilitat interns al Parlament Europeu, amb un valor estratègic important, per mirar de parar els peus a l’independentisme català. Un d’aquests llocs l’ocupava un eurodiputat de Ciutadans, Adrián Vázquez, com a president de la Comissió d’Afers Jurídics (JURI), que és la que s’encarrega de tramitar totes les peticions d’aixecament de la immunitat. Vázquez és el màxim responsable del disbarat que fou aquell suplicatori que ara la justícia europea ha anul·lat. Perquè ell, com a president de la comissió, hauria hagut de vetllar perquè el procediment fos net i no passés això que el TJUE diu que va passar: que el ponent de l’informe que va acabar proposant de retirar-los la immunitat no era imparcial. Perquè l’ultradretà búlgar Ànguel Djambazki formava part del mateix grup parlamentari que Vox, que era acusació en el procés penal contra els presoners i els exiliats; i perquè ell fou organitzador d’un acte de Vox a l’eurocambra el 2019 en què es cridava “Puigdemont, a la presó”, i ell aplaudia.

Vázquez no va parar els peus a Djambazki perquè compartien un objectiu comú: fer possible la detenció de Puigdemont, Comín i Ponsatí i portar-los a l’estat espanyol perquè fossin empresonats i sotmesos al Suprem. Per això, ni en la primera votació a la Comissió JURI, ni en la definitiva, al ple del parlament, els diputats espanyols del PP i del grup socialista van posar-hi cap entrebanc, i van votar amb entusiasme a favor del suplicatori de Llarena. Allà ja hi va haver un primer element cridaner: el resultat de la votació; els suplicatoris s’aproven o es deneguen, normalment amb una certa unanimitat. En aquest cas, no: 400 vots a favor, 240 en contra i 45 abstencions. No havia passat mai, i això evidenciava que hi havia molts diputats del grup socialista europeu, del PP europeu i de Renew (el de Ciutadans) que s’hi van oposar.

L’efecte immediat de l’aprovació del suplicatori fou que Pablo Llarena va enviar unes quantes preguntes pre-judicials al TJUE per saber si podia tornar a emetre euroordres contra els exiliats, i si Bèlgica, que feia només dos mesos que havia refusat l’extradició de Lluís Puig, havia procedit correctament quan les havia tombades. Els eurodiputats afectats van presentar recurs al TGUE contra l’aprovació del suplicatori, i van demanar unes cautelars que els foren refusades, perquè el tribunal deia que no hi havia pas cap risc de detenció; que amb les pre-judicials enviades Llarena tenia aturades les euroordres. Tanmateix, no era cert: el jutge espanyol mantenia les alertes Schengen actives, i el setembre d’aquell any Puigdemont fou detingut a l’Alguer. Avui, sabent que el suplicatori ha estat anul·lat, podem afirmar que aquella detenció fou irregular.

Mig any després, entrat el 2022, el TJUE va acceptar un recurs dels exiliats i els va concedir finalment unes mesures cautelars que consistien en el restabliment provisional de la immunitat fins que el TGUE no es pronunciés en una sentència. En aquella resolució, el TJUE ja advertia, prima facie (‘a primer cop d’ull’), que tant el ponent de l’informe com Adrián Vázquez havien actuat de manera parcial, i que el risc de detenció dels eurodiputats era molt gran, tenint en compte el precedent de l’Alguer. Una decisió, també, sense precedents.

Tots hi jugaven

Però un any més tard, el juliol del 2023, el TGUE va avalar la retirada de la immunitat. Aquest tribunal, de primera instància, no va gosar desautoritzar per primera vegada en la història el Parlament Europeu en un suplicatori. Va passar la pilota al TJUE, que ha confirmat les sospites que ja apuntava el 2022: no fou un procediment imparcial. Havia estat contaminat políticament. I aquest és el gran valor d’aquesta sentència que, ara mateix, no pot tenir efectes pràctics directes sobre Puigdemont, Comín ni Ponsatí, però que assenyala l’estratègia de persecució i deixa tothom retratat: Adrián Vázquez, és clar, que celebrava l’aprovació del suplicatori com una victòria de l’estat de dret, però també el PSOE i el PP i els qui dirigien els grups parlamentaris respectius, Iratxe García (que va acabar negociant l’amnistia amb Puigdemont dos anys després) i Manfred Weber, que van voler esdevenir la punta de llança de la persecució de Llarena dins l’eurocambra. I hi ha més gent que en surt retratada, com ara uns serveis jurídics que en les causes contra els exiliats no van llegir mai la normativa europea com a garant de drets polítics, sinó com a arma per a suprimir-los; i els qui tenien prou poder dins el Parlament Europeu per a vetar o disminuir tant com fos possible la presència del discurs independentista i dels seus representants polítics, amb una influència decisiva de qui fou director general de Comunicació i portaveu, l’actual conseller Jaume Duch. La sentència els il·lumina tots.

I això que avui s’ha repetit el missatge de sempre, adreçat als nous jutges, de la presidenta del Consell General del Poder Judicial, Isabel Perelló, perquè garanteixin “la tutela dels drets dels ciutadans que les lleis proclamen”. I perquè recordin que “el jutge no és un actor polític, sinó el darrer garant de la legalitat i dels drets dels ciutadans”. Però tant a les primeres files de la platea com a la mesa que presidia l’acte de lliurament dels despatxos hi havia cares que qüestionaven que això hagi estat així en uns quants casos.

La presència de Teresa Peramato com a fiscal general de l’estat feia evident l’absència d’Álvaro García Ortiz, expulsat del càrrec fa tan sols un mes i mig, arran de la sentència del Suprem que el condemnava per revelació de secrets. Dos dels seus botxins, els magistrats Andrés Martínez Arrieta i Antonio Del Moral, s’ho miraven satisfets.

També a les primeres files, però en un extrem de la platea de l’auditori, hi havia la cúpula de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil, i els homes del coronel Daniel Baena al capdavant. Baena –actualment cap de la plana major del cos armat a Catalunya–, àlies Tácito, encara hi és, i amb més galons. Fou l’executor de la causa prospectiva contra l’independentisme que va capbussar-se en la claveguera policíaca per obtenir tota la informació possible sobre un gran nombre de persones, en cerca de qualsevol cosa que permetés d’imputar-los els delictes de sedició, rebel·lió i malversació en una gran ofensiva per a mirar d’aturar el Primer d’Octubre, dirigida, en primer lloc, pel jutjat número 13 de Barcelona.

Perelló s’esforçava en el seu discurs a destacar el mèrit dels nous jutges a l’hora d’haver assolit la plaça, “després d’haver superat unes proves objectives que garanteixen el ple coneixement i el domini de l’ordenament jurídic”. Però és evident, tal com han denunciat juristes de prestigi, que el sistema d’oposicions dels nous jutges és opac, tèrbol i es basa en la influència i el poder dels preparadors.

I entre els assistents a l’acte, com a convidat, el president del Consell Superior de la Justícia d’Andorra, Josep Maria Rossell Pons, a qui Isabel Perelló ha donat la benvinguda i ha agraït la presència. És prou remarcable, tenint en compte el rerefons de la polèmica ben recent entre la judicatura andorrana per la possible ingerència espanyola en la designació del nou magistrat del Tribunal Constitucional. I, també, perquè encara és oberta la causa contra la cúpula del govern de Mariano Rajoy per l’operació Catalunya, amb una cooperació nul·la de les autoritats judicials espanyoles.

Com a colofó, el discurs del rei, amb una referència a la protecció dels drets humans i als tractats internacionals que els jutges han de tenir presents. Felipe VI s’ha referit, amb un èmfasi especial, al Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics, ara que farà cinquanta anys que va entrar en vigor. El rei espanyol deu saber que alguns dels seus jutges han estat amonestats per organismes de les Nacions Unides per haver violat articles d’aquest pacte, arran de la vulneració dels drets polítics de presoners polítics i exiliats independentistes catalans. I que la justícia espanyola no n’ha fet mai cas. Un altre exemple de la porqueria amagada sota la catifa i rere les grans paraules d’un acte de reafirmació d’un poder judicial espanyol en territori històricament hostil.

La decisió sembla que ja s’ha pres. El diari El Español va difondre el contingut de l’esborrany de la ponència que, en el cas de Puigdemont, elabora la magistrada Laura Díez, que forma part de l’anomenat “sector progressista” del tribunal i que, pels membres del “sector conservador”, és una de les sospitoses de ser més favorable als interessos dels demandants (no en va fou recusada sense èxit pel PP). Però Díez proposa de no acceptar la petició de mesures cautelars, de la mateixa manera que fan els magistrats afins al PP Enrique Arnaldo i César Tolosa, ponents de les resolucions sobre Comín i Puig, respectivament. És a dir, hi ha consens a l’hora de mantenir-los les ordres de detenció.

Els arguments amb què ho justifiquen, segons la informació difosa també per l’agència EFE, van en la línia dels exposats ja per la fiscalia: no volen desautoritzar el jutge Pablo Llarena quan va decidir de mantenir-los-les, i diuen també que no volen prendre cap decisió que pugui anticipar la resolució final sobre el recurs d’empara; refusen l’argument de les defenses segons el qual la constitucionalitat de la llei hauria d’implicar l’aixecament de les cautelars, i consideren que el manteniment de les ordres de detenció no els causa cap perjudici i que tots ells continuen a l’exili perquè volen, perquè no han atès cap de les peticions de Llarena d’anar-hi a declarar.

Hi haurà uns arguments jurídics, en efecte, però tot aquest procediment és eminentment polític. El president del Tribunal Constitucional, Cándido Conde-Pumpido, ha jugat a especular amb la data de l’amnistia a Puigdemont i els filtradors d’informació habituals del tribunal han fet córrer rumors d’ençà de l’estiu passat sobre la possible tornada de Puigdemont, situant-la a final de l’any passat o a començament d’aquest. I sempre ho feien amb la suposició que li concedirien les mesures cautelars o que hi hauria una resolució inusualment ràpida del recurs que obligaria el Suprem a amnistiar-lo de seguida. La solidesa jurídica del pronòstic era escassa i tot plegat –ara queda més clar– tenia una motivació política, la de fer anar el bastó i la pastanaga amb el president de Junts mentre durava l’estira-i-arronsa amb el PSOE, mentre la relació penjava d’un fil… I, finalment, es va trencar.

Si efectivament demà el Tribunal Constitucional desestima la petició de mesures cautelars, a Puigdemont, Comín i Puig només els restarà l’opció d’esperar fins a la resolució del fons del seu recurs d’empara. I no hi ha cap calendari clar, perquè el ritme de resolució no és pre-establert i, en aquest cas, és polític. Ara, esbandida la petició de cautelars, Conde-Pumpido pot jugar amb el calendari i segurament esperarà que el Tribunal de Justícia de la UE resolgui les pre-judicials sobre l’amnistia (la sentència es podria publicar al març o l’abril) i, després, dictarà sentència quan més li pugui convenir a ell, al tribunal o a Pedro Sánchez.

El president a l’exili està pendent ara de saber què resol el TC sobre el recurs d’empara que va presentar contra la decisió del Suprem de no amnistiar-lo. I el va acompanyar d’una petició de mesures cautelars perquè el tribunal aixequés provisionalment l’ordre de detenció contra ell que manté vigent el jutge Pablo Llarena fins que no resolgués el fons del recurs. De moment, el TC no ha dit res sobre aquesta petició de cautelars; sí que ho ha fet en el cas dels ex-presos polítics –que les van presentar abans–, i els les ha denegades.

Les presses del Tribunal Constitucional espanyol

I res no fa pensar que el TC concedeixi ara als exiliats aquestes cautelars, que els accepti la petició d’aixecament provisional de les ordres de detenció. La fiscalia del TC s’hi oposa rotundament. El dubte és quan resoldrà aquesta petició de cautelars, si ho farà abans de la sentència del TJUE sobre l’amnistia o si esperarà a saber-la; si directament resoldrà sobre el fons amb la sentència europea a la mà o si ho farà per etapes: primer, la resolució de cautelars i, després, la sentència sobre el fons del recurs. Aquesta segona opció li permetria de jugar més amb el temps, amb el ritme que políticament li pugui convenir més al PSOE, que és qui govern a la Moncloa i qui té el control de la majoria del plenari del TC en aquests moments. Però cal tenir en compte l’enorme incertesa sobre la durada i el futur de la legislatura espanyola, per la pressió sobre Sánchez amb les diverses causes judicials obertes que acorralen el seu entorn més proper, començant per la condemna ja efectiva contra l’ex-fiscal general de l’estat.

Per això l’entorn del president Puigdemont creu més aviat que el tribunal arribarà a resoldre el fons del recurs directament –i fer-ho també en relació amb els ex-presos polítics afectats per la desobediència del Suprem–, sense dir res sobre cautelars. I que ho faci ben aviat, aquest primer trimestre de l’any (i hi ha rumors que apunten, fins i tot, al mes de febrer). La fragilitat de la legislatura espanyola pot empènyer el TC a afanyar-se i esbandir aquesta qüestió abans no hi hagi cap convocatòria electoral anticipada.

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea

Si fos així de ràpida la resolució del TC arribaria abans de la sentència del tribunal europeu sobre l’amnistia. És ben probable que el TJUE trigui encara uns mesos a publicar-la, tenint en compte que les conclusions de l’advocat general sobre aquesta causa són del desembre i que poden arribar a passar cinc mesos o sis fins que no es dicta la sentència.

En tot cas, la importància de la sentència del TJUE rau en el fet que validi la llei d’amnistia en termes generals, que la declari compatible –com va fer l’advocat general– amb el dret de la Unió; que digui que l’amnistia dels casos de malversació i de responsabilitats comptables no posa en risc de cap manera els interessos financers de la UE; i que no es tracta de cap autoamnistia. Si fos així, desmuntaria alguns dels arguments pels quals el Tribunal Suprem espanyol ha denegat l’amnistia als ex-presos i als exiliats.

Però sobretot tancaria la porta a cap possible estratègia dilatòria que el Suprem estigués temptat d’emprendre quan hi hagués la sentència definitiva del TC sobre l’amnistia de Puigdemont i la resta d’exiliats: perquè deixaria resolts tots els dubtes sobre la compatibilitat amb el dret de la UE que tenen a veure amb l’amnistia: el Suprem ja no tindria cap marge jurídic per a inventar-se noves preguntes pre-judicials al TJUE en cas que la sentència del TC sobre Puigdemont no li agradés i l’obligués a amnistiar-lo (com va insinuar que faria).

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol

Però la sentència del TJUE no tindria un efecte directe sobre la situació de Puigdemont. Això dependria del TC. Sigui més tard o més d’hora, abans de la sentència del TJUE o després, el tribunal presidit per Cándido Conde-Pumpido haurà de dir si concedeix l’empara al president i a la resta d’exiliats, Toni Comín i Lluís Puig. És a dir, haurà de dictaminar si el Suprem els va vulnerar drets com ara la tutela judicial efectiva, la llibertat personal, la participació política, la igualtat davant la llei, el jutge predeterminat per llei… I, sobretot, caldrà veure com ho diu: si és prou clar en la sentència perquè el Suprem no tingui cap més remei que corregir la seva negativa a amnistiar-los o si serà prou ambigu perquè s’hi continuïn negant. Vet aquí la qüestió fonamental.

Perquè l’ànim desobedient dels jutges del Suprem, de Llarena a Marchena, és manifest, públic i notori. Quina capacitat tindrà Conde-Pumpido (el president del TC, home del PSOE, amb fil directe amb la Moncloa) per a forçar una sentència taxativa, clara i rotunda, que exigeixi al Suprem d’amnistiar Puigdemont, arxivar definitivament la causa i aixecar les ordres de detenció?

Hi pot haver més ambigüitat o menys en la sentència, però si el TC concedís l’empara sobre un dels drets constitucionals que els demandants invoquen, i que denuncien que els ha estat vulnerat –el del jutge predeterminat per llei–, no hi hauria marge de maniobra. En aquest cas concret, el Suprem sí que estaria obligat a desprendre’s de la causa, enviar-la al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (en el cas de Puigdemont) i als jutjats de Barcelona (en el cas de Comín i de Puig), perquè sigui la sala civil i penal del TSJC qui decideixi, finalment, si els amnistia.

La sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans

I, independentment d’aquesta batalla judicial que s’acaba de lliurar al TC i al TJUE, hi haurà molt probablement enguany la sentència del TEDH sobre el judici contra els dirigents de l’1-O al Tribunal Suprem espanyol. El tribunal d’Estrasburg haurà de dir si fou un judici just i si es van vulnerar els drets fonamentals dels condemnats. La recent sentència del TEDH que validava l’empresonament preventiu de Junqueras, Turull i Sànchez no és gaire esperançadora, perquè el tribunal tancava files amb Espanya, i més concretament amb el jutge Llarena. Però si aquesta altra sentència, que és la cabdal, condemnés l’estat espanyol, la causa especial del Suprem contra el Primer d’Octubre trontollaria de dalt a baix. Seria el darrer cartutx, si els altres no han reeixit.

Deu anys després d’haver pres possessió com a president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ara com a president a l’exili, no té cap certesa que pugui tornar amb llibertat. Però el temps de les incerteses s’exhaureix, i les cartes més decisives són a punt de mostrar-se.

Es tracta d’una diligència –la intervenció dels mòbils dels investigats– que la titular del jutjat número 24 de Barcelona, María Antonia Coscollola, no va acceptar inicialment quan la hi va demanar l’acusació particular d’extrema dreta d’Hazte Oir. Però el proppassat octubre, l’Audiència de Barcelona la va obligar a acceptar-la per a poder disposar de totes les comunicacions i missatges que haurien pogut compartir tots tres investigats amb Puigdemont des d’un mes abans del 8 d’agost fins al 9 d’agost de 2024. Es tractava de demanar a les operadores de telefonia mòbil les dades sobre les trucades i els missatges que hi pogués haver en aquest període. 

Però va passar pràcticament un mes i la jutgessa encara no havia mogut peça. De manera que la Divisió d’Investigació Interna dels Mossos li va enviar un ofici, amb data 19 de novembre i que ha pogut consultar VilaWeb, en què li recordava la necessitat d’ordenar aquesta diligència, tenint en compte que ja havia passat més d’un any d’ençà dels fets investigats i que les companyies ja no tenen l’obligació legal de desar aquestes dades. “És possible que [les dades] ja no es trobin disponibles als servidors de les companyies”, es planyien els Mossos en l’ofici enviat a la jutgessa, on l’advertien que el temps que havia passat –quinze mesos fins aleshores– hauria permès als investigats de canviar de terminal de telèfon mòbil i que, “amb la condició de policia dels investigats i la seva dilatada experiència, es dóna la possibilitat que haguessin fet servir uns altres telèfons mòbils per a descartar identificacions per IMEI i/o targetes SIM de pre-pagament associades a dades personals de tercers”.

Venien a dir que ja feien tard i que, probablement, ja no hi ha rastre de comunicacions amb “algun número de telèfon vinculat al senyor Carles Puigdemont” o bé amb “persones vinculades amb l’entorn del senyor Carles Puigdemont”. I, tanmateix, demanaven a la jutgessa que s’afanyés a demanar aquestes dades a set operadores de telefonia –Orange, MasOrange, MÁSmóvil, Movistar, Vodafone, Digi Movil i Aire Network–, com també la intervenció forçosa dels mòbils dels tres investigats, per a poder-hi analitzar les dades de les aplicacions de missatgeria, que les operadores no emmagatzemen pas, i comprovar si havien intercanviat missatges amb el president a l’exili. 

L’objectiu dels Mossos era de demanar a la jutgessa una informació que pogués confirmar si hi havia hagut cap acció coordinada entre els investigats. I que s’hi afanyés. Pocs dies després, el fiscal va signar l’informe preceptiu demanant a la jutgessa que ordenés aquestes diligències i, finalment, María Antonia Coscollola va signar la resolució el 9 de desembre. 

Les acusacions s’hi aferren, pràcticament com si no els restessin més opcions reals de mantenir viva una instrucció que s’esllangueix. Però també els Mossos d’Esquadra: tant per  a la direcció sortint com per a l’entrant ha estat una qüestió molt sensible, i n’és una mostra la bel·ligerància amb què han tractat i encara tracten el cas. L’endemà mateix de l’aparició i desaparició posterior de Puigdemont, l’ex-conseller Joan Ignasi Elena i l’aleshores comissari en cap del cos, Eduard Sallent, hi van reaccionar amb agror i fúria, acusant el president a l’exili d’haver actuat de manera irresponsable i dient, dels agents investigats: “Més enllà de les responsabilitats penals […] és un acte reprovable i inacceptable, no mereixen vestir el nostre uniforme. Van dificultar la nostra actuació.”

Fou la direcció assumida posteriorment per Trapero i per la consellera Núria Parlon, la que va engegar el càstig intern contra ells, que va haver de deixar en suspens mentre no es resolgués la investigació judicial, i que continua en certa manera amb l’empenta que el cos vol donar a la investigació al jutjat número 24 de Barcelona, encara oberta.

Però per què Josep Lluís Serrano ha designat algú com Torre de Silva en una institució cabdal del país? La interpretació que en fan la majoria de representants polítics al Consell General, que recentment han posat el crit al cel per aquesta decisió, és la voluntat del copríncep episcopal d’imprimir un tomb conservador al Tribunal Constitucional, quan és previsible que aquests anys vinents hi acabin arribant qüestions tan sensibles com la despenalització de l’avortament. O com el cas BPA i la trama andorrana de l’operació Catalunya, que han posat en qüestió la ingerència espanyola en la sobirania del país.

I tot plegat fa sospitar que, d’una manera o una altra, tant el Vaticà com el Regne d’Espanya han tingut la capacitat de pressionar o d’influir en el copríncep Serrano a l’hora de designar aquest nou magistrat del Tribunal Constitucional. Perquè Víctor Torre de Silva y López de Letona (Bilbao, 1966) és un jurista d’una llarga trajectòria que s’ha forjat en els ambients més conservadors del poder polític espanyol. Doctor en dret a la Universitat Complutense de Madrid, el 1991 va entrar dins el selecte i elitista cos de lletrats del Consell d’Estat, del qual és actualment lletrat major. Fou dins aquest cos funcionarial privilegiat que va coincidir amb Federico Trillo, amb qui va anar de bracet en el seu ascens polític durant les dues legislatures de José María Aznar com a president del govern espanyol.

Fou el seu director de gabinet quan va exercir de president del congrés durant la legislatura del 1996 al 2000; i entre el 2000 i el 2004, amb Trillo de ministre de Defensa, fou subsecretari del ministeri, una posició de gran responsabilitat en un moment en què el govern d’Aznar es va alinear amb el militarisme dels presidents George W. Bush i Tony Blair i es va implicar activament en la invasió de l’Irac el 2003.

Un cop acabada la seva etapa al ministeri, Torre de Silva y López de Letona va exercir de professor en una universitat privada de Madrid, i fou condecorat amb la Gran Creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica (2004) per la seva contribució en favor d’Espanya i la Creu del Mèrit Policíac amb distintiu blanc (2011). Entre el 2013 i el 2018 fou elegit pel congrés membre de l’Observatori de la Vida Militar d’Espanya.

Molta Espanya i gens d’Andorra. Vet ací un cop d’ull ràpid a la trajectòria professional i acadèmica del nou magistrat del Tribunal Constitucional, que contrasta amb la del seu predecessor, Josep-Delfí Guàrdia (Balaguer, 1945), ex-conseller de Cultura de Justícia de Catalunya i ex-president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional d’Andorra, aquest és el que designa directament el copríncep episcopal, que tradicionalment i per deferència n’informa prèviament el govern. Aquesta vegada no, i això també ha molestat.

Torre de Silva y López de Letona té un mandat de vuit anys, com els tres altres magistrats, que el poden renovar de manera no consecutiva, i que són designats pel copríncep francès (un) i pel Consell General (dos). Caldrà veure quina incidència i influència pot acabar tenint el nou magistrat, si tindrà capacitat d’inclinar l’equilibri de quatre magistrats en favor seu. En tot cas, sí que és clar que tindrà un accés directe als expedients dels afers més delicats i de transcendència constitucional d’Andorra. Espanya ha tornat a trobar la manera d’immiscir-se en els afers andorrans, i aquesta vegada des de dins el cor de l’estat.

Ho reconeix el tribunal a la sentència, que afegeix tot seguit que aquest perill desapareix per la professionalitat del magistrat instructor i dels agents de la policia. No és raonable sospitar que utilitzin l’accés a tota aquesta informació per a finalitats espúries, ve a dir el Suprem; que cal suposar “que l’encarregat de transportar els elements decomissats no els manipula; que els agents policíacs no fan cas omís de les instruccions de l’instructor i que es dediquen a tafanejar de manera compulsiva informacions que no entren dins l’àmbit de reserva […] o que no s’entretenen fent el tafaner en totes les dades recollides per a tenir coneixement de qüestions que excedeixen de la cosa ordenada per l’autoritat judicial; que no fan noves còpies per al seu ús personal…” 

I, tanmateix, sí que és raonable de sospitar-ho. Per això som davant d’un forat negre en el funcionament d’un estat de dret democràtic, perquè això ja ha passat i perquè hi ha precedents que legitimen la sospita, en la persecució judicial i policíaca contra el moviment independentista. Aquest forat negre ens duu uns quants anys enrere. Com un forat de cuc, ens permet de viatjar en el temps: però si bé aquest concepte de la física que uneix dos extrems a través de l’espai i del temps és hipotètic, en l’espaitemps jurídic espanyol és real i tangible. 

A Álvaro García Ortiz l’han sotmès a un càstig amb humiliació inclosa que ja van dur a terme, amb escreix, contra dirigents i militants independentistes, a qui es va investigar, jutjar i condemnar sota presumpció de culpabilitat. La defensa de l’ex-fiscal general va denunciar vulneracions de drets per l’escorcoll del seu despatx i l’accés indiscriminat a la informació dels seus correus i dispositius. “Vulnera la confidencialitat i la intimitat i el dret de la vida privada”, deia el seu advocat en el judici. La resposta del tribunal és, com hem vist, que el jutge instructor ja ho va fer bé, que els policies segur que no van ficar el nas on no tocava i que “quan s’acabi la causa es destruiran els suports que contenen aquesta informació”.

Curiosament, l’advocat Gonzalo Boye va patir una situació semblant, o pitjor, quan la tardor del 2019 van escorcollar el seu despatx i es van quedar el contingut íntegre del seu mòbil i de tots els seus correus electrònics professionals durant nou anys. Amb tot allò que implica. 

García Ortiz també es queixava de les segones còpies que s’havien fet del contingut del seu telèfon perquè quedava fora del control judicial i significava un trencament de la cadena de custòdia de la prova. I el tribunal li respon a la sentència que l’objectiu d’aquesta còpia era de fer-ne l’anàlisi forense, i que estava plenament justificada d’acord amb el mateix criteri que la fiscalia general de l’estat ha aplicat en tantes altres causes en què ha actuat d’acusació. 

Els magistrats Andrés Martínez Arrieta, Manuel Marchena i companyia van recordant al fiscal, sempre que ve a tomb, que algunes de les pràctiques que denuncia com a vulneració dels seus drets són pràctiques que la fiscalia mateixa fa. De fet, aquesta causa ha posat de manifest una altra anomalia en el funcionament de la fiscalia que ens torna a traslladar, mitjançant aquest forat de cuc fosc, a uns altres moments en què l’objecte de persecució eren independentistes catalans: la filtració de dades delicades de persones investigades en una causa judicial, fins i tot secreta, a mitjans de comunicació, com una branca més d’una estratègia de lawfare. 

Una mostra de la sentència: “No deixa de ser cridanera aquesta posada a zero periòdica del telèfon mòbil del fiscal general, explicada per un acatament obedient de la suposada normativa de protecció de dades, en contrast amb les fuites d’informació que s’han insinuat de l’acusat i uns quants dels testimonis que van declarar en el plenari i que haurien permès a centenars de fiscals i personal administratiu d’accedir al controvertit correu del 2 de febrer de 2024 [on l’advocat d’Alberto González Amador, parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, oferia un pacte de conformitat amb la fiscalia i reconeixia haver comès dos delictes contra la hisenda].” És a dir, el Suprem retreu a García Ortiz la facilitat amb què hi ha “fuites d’informació” de persones investigades a la premsa.

I aquí és inevitable de recordar filtracions com aquestes, constants en les causes contra l’independentisme, com per exemple l’operació Judes contra una dotzena d’activistes dels CDR acusats de terrorisme. Els dies immediatament posteriors a les detencions del 23 de setembre de 2019 es van filtrar detalls de tota mena del sumari i de les investigacions policíaques, que eren teòricament secrets.

García Ortiz també es queixava que havia estat víctima d’una investigació prospectiva, que l’havien investigat amb el propòsit de trobar algun fet delictiu en compte d’investigar uns fets delictius concrets. El tribunal ho nega i li recorda que l’objecte d’investigació –la filtració d’informació reservada que afectava el dret de defensa d’una persona– era perfectament delimitat. Com si García Ortiz hagués oblidat què és ben bé una investigació prospectiva, la que va posar en marxa la fiscalia de l’Audiència espanyola al final del 2015 de la mà de l’infaust Javier Zaragoza, quan va encarregar a la policia que investigués tot allò que tingués a veure amb l’independentisme, en una causa general per sedició i rebel·lió que va executar gent com ara el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, àlies Tácito. Això era investigació prospectiva.

I totes les sospites de males praxis judicial i policíaca, també de l’ex-fiscal general, són legítimes perquè tenim la certesa que l’estructura de l’estat ha espiat il·legalment desenes d’independentistes durant molts anys, principalment sota la responsabilitat del govern de Pedro Sánchez i els seus fiscals generals, mitjançant l’ús de programari intrusiu sobre el qual no s’ha passat comptes. 

Aquest forat ens mena a la canonada d’una claveguera, de la claveguera, un lloc fosc del qual ens arriben, com ecos d’un soroll aterridor o la ferum insuportable d’un cos putrefacte, els efectes i les conseqüències de quelcom anòmal i lleig que no ens deixen veure directament i que és l’estat de dret pervertit, el vessant arbitrari de l’estat dual, allà on les normes s’alteren per liquidar l’enemic, al preu que sigui. I tant el PP com el PSOE hi han jugat, a la claveguera, i ara els éssers que l’habiten, siguin agents de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil o magistrats de la sala segona del Tribunal Suprem, es revolten i apliquen a tota una institució com el fiscal general de l’estat la mateixa plantilla repressiva que han gastat contra els qui consideren els enemics de l’estat profund que representen.

María Elósegui (Sant Sebastià, 1957) és la jutgessa espanyola al TEDH, en què hi ha jutges de cadascun dels estats integrats al Consell d’Europa, l’organisme del qual depèn aquest tribunal. Elósegui fou elegida el gener del 2018 per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa entre una terna de candidats que va proposar el govern espanyol aleshores presidit per Mariano Rajoy. Ella no era pas la favorita, sinó el polèmic ex-president del Tribunal Constitucional espanyol Francisco Pérez de los Cobos, ex-militant del PP i que va tenir un paper fonamental en la sentència contra l’estatut català del 2010. Però la seva candidatura no va convèncer, per la seva feblesa intel·lectual, incapaç de respondre cap pregunta en anglès o en francès, i Elósegui es va imposar. 

Un alleujament per a la dreta espanyola

En tot cas, per al PP era un alleujament que ella fos la nova magistrada espanyola, perquè substituïa Luis López Guerra, amb posicions més obertes i progressistes i que no es va estalviar pas de subscriure condemnes a l’estat espanyol que li van valer l’assenyalament i la demonització per part de la dreta madrilenya. No li perdonaven, especialment, que hagués signat la condemna a Espanya el 2013 per l’aplicació de la doctrina Parot, que va forçar l’estat a haver d’alliberar desenes de presoners a qui s’havia limitat retroactivament la reducció de penes per l’aplicació de beneficis penitenciaris, molts dels quals membres d’ETA. 

Elósegui, en canvi, amb una trajectòria acadèmica molt sòlida i potent, tenia un perfil molt més conservador, numerària de l’Opus Dei i amb posicionaments obertament homòfobs, com ara l’oposició al matrimoni entre homosexuals, que van fer que en ambients jurídics, polítics i de defensa dels drets civils, se’n qüestionés la idoneïtat per al càrrec. Però sobretot era una garantia que no hi hauria ensurts amb vista a l’arribada, més tard o més d’hora, de les més que previsibles demandes dels presoners polítics; no era gens sospitosa de dispensar-los un tracte que s’allunyés del que exigia el Suprem. De fet, el seu aterratge a Estrasburg va coincidir amb el moment de més agressivitat i intransigència del jutge Pablo Llarena a l’hora de mantenir tancats de manera preventiva a la presó Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Turull, primer, i després la resta de presoners polítics. 

En el seu historial de sentències ha signat nombroses condemnes a Espanya, generalment en qüestions de poca transcendència política, tret d’un parell de casos amb una repercussió important: el cas Otegi i el cas Atristain. I és curiós que en aquestes dues condemnes que Elósegui sí que va subscriure hi ha hagut sengles actes de desobediència i desacatament al TEDH per part de la justícia espanyola, que s’ha negat a aplicar-les. En el cas de la condemna per la vulneració del dret d’Otegi al jutge imparcial, el Suprem va pretendre de fer repetir tot el judici pel qual el dirigent abertzale ja havia complert condemna, fins que, finalment, després d’una feixuga batalla judicial, el Tribunal Constitucional ho va impedir. I en el cas del pres basc Xabier Atristain, el Suprem no va fer cabal de la condemna a Espanya per haver-li vulnerat el dret d’un procés equitatiu i just, i va mantenir-li la condemna a disset anys de presó per pertinença a organització terrorista tot afirmant que hi havia hagut més proves que podien portar a aplicar-li la mateixa pena.

Una espanyola i sis jutges més

A Elósegui no li han dedicat articles ni portades amenaçadores en la premsa espanyola assenyalant-la com a traïdora, com sí que van fer amb López Guerra. I ha estat ella qui ha tingut, molt probablement, una influència més decisiva a l’hora de propiciar una sentència per part del TEDH que avala aquella aplicació repressiva del dret que va fer Llarena contra els presos de l’1-O i que contravé les resolucions crítiques i condemnatòries que, per aquells mateixos fets, van fer organismes com ara el Comitè dels Drets Humans de l’ONU, el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides i l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. En canvi, al TEDH, unanimitat a favor d’Espanya per part dels set jutges que formaven la sala: la txeca Katerina Simackova (presidenta); María Elósegui; el magistrat de San Marino, Gilberto Felici; el suís Andreas Sünd; la moldava Diana Sarcu; l’ucraïnès Mykola Gnatovskyy; i l’armeni Vahe Grigoryan.

El fet que el jutge espanyol sigui un dels que té veu i vot en les demandes contra Espanya pot ser xocant, i fins i tot contrari al principi del dret sobre l’aparença d’imparcialitat dels jutges, però és una norma establerta en el Conveni Europeu dels Drets Humans. Per què? Ras i curt: perquè els estats puguin controlar més de prop les demandes que arriben contra ells, segons que expliquen a VilaWeb fonts jurídiques molt coneixedores del funcionament intern del tribunal. El TEDH existeix perquè el mig centenar d’estats que forment part del Consell d’Europa volen que existeixi. No vol dir que els jutges no treballin amb independència i imparcialitat, però els estats han establert uns certs mecanismes de control que actuen, de manera subjacent, com a condicionants.

El filtre del jutge únic

Un exemple clar és la imposició de la figura del jutge únic en el primer tràmit d’admissió de les demandes que arriben al tribunal, una decisió dels estats, precisament, per a evitar que hi hagués tantes demandes i, per tant, hi hagi menys condemnes. I fa poc vam veure que aquest jutge únic, que actualment és l’hongarès András Jakab, desestimava un munt de demandes catalanes, com ara la del pare del nen de tres anys mort en l’atemptat del 17 d’agost de 2017 a la Rambla de Barcelona, algunes de presentades per entitats de defensa del català i les del president Torra i Josep Costa per l’espionatge amb Pegasus. Jakab les va llançar a la paperera en el primer filtre de tramitació que supervisa que siguin correctes formalment i que hi hagi un mínim indici de possible vulneració de drets fonamentals. 

Sobre aquests casos, l’ex-vice-president del TEDH Josep Casadevall, en aquesta entrevista a VilaWeb, va dir: “Estic segur que aquest jutge únic, abans de signar [la resolució], com a mínim, ni que sigui per telèfon, va consultar el col·lega [espanyol]. Ni que sigui per dir: ‘Escolta, de què va això?’ M’atreveixo a dir que, com a mínim, la jutgessa espanyola va tenir un coneixement previ d’aquesta demanda.” I la jutgessa espanyola és María Elósegui. 

El precedent del cas Costa i Campdepadrós contra Espanya

Una altra cosa és la deliberació i la sentència sobre una demanda en una sala de set jutges. Però aquí la influència espanyola és possible i sembla evident, atesa la duresa de les sentències de la carpeta catalana dictades enguany: no solament la dels presos preventius, sinó també la dels ex-membres de la mesa del parlament Josep Costa i Eusebi Campdepadrós, a qui el TEDH va desestimar la demanda per les coaccions que van rebre per part del Tribunal Constitucional per a impedir el debat parlamentari de mocions sobre l’autodeterminació i contra el rei espanyol. 

En aquella sentència, del mes de febrer, ja es podia comprovar una aproximació al conflicte polític català molt esbiaixada en favor de la posició espanyola. Deia que la limitació dels drets polítics de Costa i de Campdepadrós estava justificada per la necessitat que tenia el Constitucional de, “en extremes circumstàncies, protegir la constitució com a garant de la integritat territorial de l’estat”. I encara un passatge més inquietant de la sentència, que, vist ara, representava tot un avís per a navegants: deia el tribunal que el debat sobre les qüestions que el Constitucional impedia al Parlament de Catalunya, “es podria discutir lliurement a les Cortes Generales [sic], que és el parlament nacional i el cos constitucional que representa la sobirania popular a Espanya. D’acord amb la constitució espanyola, la sobirania de la nació, que rau en el poble espanyol, necessàriament implica la seva unitat, tal com proclama l’article 2 de la constitució espanyola”. 

Qui aporta els dossiers i qui els interpreta?

El cas és que aquest argument, segons el qual el Parlament de Catalunya no és pas la seu “veritable” de la sobirania popular i, per tant, no s’hi pot debatre tot, ni tan sols formava part de les al·legacions del Regne d’Espanya com a estat demandat. Qui ho va introduir, doncs? El jutge nacional és el que posa en coneixement els seus col·legues de sala sobre el dret de l’estat demandat, i també sobre el context polític, social, etc. I ho fa d’acord amb una documentació que també aporten els lletrats adscrits a la divisió espanyola del tribunal; els lletrats de cadascun dels estats s’agrupen en divisions per raó de proximitat geogràfica, lingüística… I aquests, que en el cas d’Espanya són molt probablement lletrats espanyols, són els primers que tenen contacte amb les demandes, i en comencen a preparar els dossiers corresponents, que remeten a la sala. 

Així, tot fa pensar que és la jutgessa espanyola qui introdueix aquest argument, i que ho fa de manera prou convincent perquè els altres sis jutges de la sala ho subscriguin. I tot i que no hi ha, fins ara, cap prova ni testimoni que ho hagi afirmat, la influència d’Elósegui en la sentència sembla prou evident. 

Però, per què aquesta unanimitat i aquesta duresa? Segons les fonts jurídiques consultades per VilaWeb, perquè és un afer polític important, perquè la jutgessa espanyola ha estat capaç de convèncer tota la sala que el procés català podia desembocar en una secessió de l’estat, i els ha fet veure que significaria un risc important de donar-hi cap mena de cobertura, perquè podria esdevenir un precedent perillós al cor d’Europa. La mà d’Elósegui ha estat determinant; si el jutge espanyol hagués estat un altre, si hagués introduït dubtes sobre la manera en què la justícia espanyola va donar resposta al conflicte català, és ben probable que els seus col·legues haguessin tingut un parer semblant.

I això que, avui que fa mig segle que el dictador Francisco Franco es va morir al llit, la majoria dels jutges que han signat la condemna inèdita contra el fiscal general de l’estat són els mateixos que van dictar sentència contra els responsables del referèndum. Sánchez i el PSOE van encoratjar una repressió contra l’independentisme que es fonamentava en una tergiversació de les normes del dret amb l’objectiu d’abatre l’enemic. I això, ara, se’ls ha girat definitivament en contra.

Perquè el Suprem ha tornat a dictar una sentència política, on no importen les proves que es posen damunt la taula durant el judici, sinó la presumpció de culpabilitat contra l’acusat. El judici contra el fiscal general de l’estat en un cas de revelació de secrets (per l’acusació d’haver filtrat el correu amb què l’advocat de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, proposava un pacte de conformitat per un doble delicte fiscal) ha estat tan grotesc que solament es podia entendre com l’escenificació prèvia necessària per a condemnar-lo.

La sala segona del Suprem volia venjança. I ha servit el plat amb rapidesa i de manera humiliant. Dels set magistrats que formaven el tribunal, cinc subscriuen la condemna a dos anys d’inhabilitació, a una multa de 7.200 euros i a una indemnització de deu mil euros a Alberto González Amador, el defraudador fiscal confés que es va embutxacar 350.000 euros d’una compra-venda tèrbola de material sanitari durant la pandèmia. Hi ha dues magistrades afins al PSOE que n’han discrepat: Susana Polo i Ana Ferrer –que, en canvi, no va tenir cap inconvenient a subscriure la sentència per sedició contra els dirigents del procés el 2019. I entre els cinc magistrats de la majoria favorable a la condemna, hi ha Manuel Marchena, que ara ja no presideix la sala segona del Suprem ni ha presidit el tribunal d’aquest judici, però n’ha format part i hi ha deixat empremta.

Si més no, s’endevina el seu estil sibil·lí en la manera com han comunicat la sentència contra Álvaro García Ortiz: just una setmana després d’haver-lo deixat vist per a sentència, amb una rapidesa inusual, s’han afanyat a difondre la decisió sense haver començat a redactar la sentència, cosa gens habitual. Tenien pressa a fer-la pública, i han triat el 20 de novembre, precisament, aniversari de la mort de Franco. I encara recorden, en la nota difosa a la premsa, que “la sentència tindrà efecte a partir de la notificació en forma legal”. Una manera de dir a García Ortiz que té uns quants dies per a decidir si no vol plegar ell, ara que, tot i que encara no tingui efecte legal, tothom sap que ha comès un delicte i que no pot continuar en el càrrec. Les acusacions, la dreta i l’extrema dreta van pressionar-lo perquè dimitís quan van obrir-li judici oral, però, com que no hi estava obligat per l’estatut del ministeri fiscal, no ho va fer. Ara li diuen, abans de tenir redactada la sentència, que ja saben que el condemnaran, i –implícitament– que si té dignitat hauria de plegar immediatament.

L’acarnissament. És l’estil que el Suprem va posar en pràctica durant anys contra els dirigents del Primer d’Octubre empresonats i que Pedro Sánchez va beneir. I ara el president espanyol veu com culmina un procés judicial de càstig i revenja contra el fiscal general de l’estat, però que també és contra ell, que es va començar a coure arran de la concessió forçada dels indults als ex-presoners polítics i que es va activar simultàniament a la fase decisiva de l’aprovació de la llei d’amnistia a les corts espanyoles. La sentència contra Álvaro García Ortiz té l’origen en una voluntat de revenja per la imposició a la fiscalia del Suprem del criteri favorable a amnistiar el president Carles Puigdemont i els altres exiliats i els condemnats per malversació per l’1-O. És una conseqüència d’una guerra interna a la fiscalia que es va desfermar l’any passat a propòsit de la llei d’amnistia i que encara continua.

Manuel Marchena i la resta de membres més conservadors de la sala penal, com el president actual, Andrés Martínez Arrieta, o com la magistrada Carmen Lamela, no perdonen l’amnistia a Sánchez ni a García Ortiz. Després d’haver vist com els quatre fiscals del judici contra el procés havien de plegar perquè no podien ni volien subscriure el criteri del fiscal general de l’estat, Marchena i companyia van acabar tombant el criteri d’Álvaro García Ortiz i van desobeir la llei d’amnistia denegant-la als acusats i perseguits per malversació. I, en un llibre publicat enguany, Marchena es permet el luxe de desautoritzar i criticar el fiscal general, de dir-li que el seu paper en l’amnistia l’hauria de situar “davant del mirall de la seva responsabilitat”; i poc després acaba formant part del tribunal que el condemna.

El procés contra García Ortiz és una altra exhibició de la fractura de l’estat de dret espanyol, amb una ferida oberta que supura. Perquè s’han normalitzat actituds reprovables com la de la fiscalia general de l’estat difonent les estratègies de defensa de persones investigades (per més que tècnicament no es pugui demostrar que és el fiscal general mateix qui va difondre els correus de l’advocat de González Amador); o com les rialles dels fiscals el dia del judici en què un responsable de la Guàrdia Civil va dir que ells no feien investigacions prospectives; o com el president del tribunal considerant “una amenaça” el fet que un periodista que va declarar com a testimoni els digués que sabia qui li havia filtrat la informació confidencial i que aquest no era García Ortiz.

I ara aquest sistema corromput es regira contra Sánchez. Ja ha caigut el fiscal general de l’estat, un fet inèdit en la història política espanyola. Però és tan sols un avís d’allò que pot venir, perquè encara hi ha unes quantes causes judicials obertes que acorralen l’entorn polític i personal del president espanyol. El monstre que van alimentar ara ja els comença a devorar.

Puigdemont alerta que la darrera paraula sobre l’amnistia “la tenen uns jutges que van sentir-se cridats a salvar la pàtria” 

Una consideració prèvia: aquestes conclusions s’han d’agafar amb una certa prudència, perquè no és encara la sentència de la gran sala del TJUE. Sovint, l’opinió de l’advocat general és assumida en bona part pel tribunal, però hi ha casos (molt pocs) en què la resolució és diametralment oposada. Tenint en compte la solidesa i la contundència dels arguments jurídics de Dan Spielmann, es fa difícil pensar que la sentència sigui gaire diferent.

I tornem al senyor Urraca, que va assumir en la vista judicial del juliol passat els arguments de la dreta i l’extrema dreta espanyola per afirmar que es tractava d’una autoamnistia. L’advocat general ho ha refusat de manera contundent. Aquesta crítica concreta, tan política, no formava part de cap de les preguntes que va enviar el Tribunal de Comptes ni de les que va enviar l’Audiència espanyola al TJUE amb dubtes sobre l’adequació al dret de la Unió de la llei d’amnistia. I, tanmateix, els serveis jurídics de la Comissió, que era part en aquests procediments, s’ho van treure de la màniga d’una manera incomprensible, tenint en compte que s’excedien de l’argumentació jurídica que se’ls hauria d’exigir. 

Per això l’advocat general s’hi atura, per desmentir-ho: “No hi ha res que permeti de qualificar la llei d’amnistia d’autoamnistia”, diu en l’informe, perquè “la llei és fruit d’un procediment parlamentari regular tramitat en el si d’un sistema pluralista, no és el resultat d’un acte unilateral imposat per un poder autoritari, sinó d’un debat i votació democràtica en les corts generals”. 

L’amnistia dels CDR de l’operació Judes, més a prop

Però allò que més va cridar l’atenció del paper que va fer Carlos Urraca el mes de juliol passat fou la bel·ligerància amb què pretenia d’invalidar l’amnistia dels acusats de terrorisme d’acord amb el text de la llei. L’Audiència espanyola dubtava que l’amnistia dels dotze acusats de l’operació Judes fos compatible amb la directiva europea contra el terrorisme, i per això va enviar tot un seguit de preguntes al TJUE abans de prendre la decisió d’amnistiar-los finalment. Urraca va respondre que no se’ls podia amnistiar perquè la llei buidava de contingut la directiva europea i perquè vulnerava el principi d’igualtat quan permetia que, en paraules textuals, un terrorista independentista català en pogués obtenir un benefici i un gihadista, per uns mateixos fets hipotètics, no. “Comparem un terrorista a favor de la secessió de Catalunya i un terrorista a favor del gihadisme. Són una situació comparable? Els uns es beneficien de l’amnistia i els altres no.”

Spielmann diu, d’entrada, que queda ben clar que els fets imputats als CDR, “per més que es qualifiquin de delictes de terrorisme, no volien causar intencionadament greus violacions dels drets humans.” I això és molt important, perquè tot seguit afirma que la llei és ben clara quan distingeix entre els suposats actes de terrorisme que han de quedar exclosos de l’amnistia (els que violen el dret de la vida i la prohibició de la tortura i el tracte degradant) i els que s’hi poden incloure, entre els quals, els fets imputats als represaliats per l’operació Judes. 

La darrera causa per terrorisme que encara queda viva de tots aquests llargs anys de persecució judicial i policíaca contra l’independentisme ja comença a caure. Resta la darrera empenta de la sentència.

L’argúcia de la malversació queda tocada

I també comença a caure el darrer bastió de la rebel·lió judicial contra l’aplicació de l’amnistia, el delicte de malversació. L’únic argument d’Urraca que l’advocat general ha assumit en les seves conclusions és l’únic que era favorable a la llei d’amnistia: Dean Spielmann conclou que l’amnistia del delicte de malversació no afecta de cap manera els interessos financers de la Unió Europea, que és una de les exclusions que preveu la llei mateixa. Aquest argument, esgrimit pel Tribunal de Comptes en l’acusació contra Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Artur Mas i uns quants ex-consellers i ex-alts càrrecs de la Generalitat d’haver desviat diners per l’organització de l’1-O, és també un dels que invoca el Tribunal Suprem per a negar l’amnistia als acusats i perseguits per malversació. 

I en aquest sentit, l’advocat general és clar quan diu que els fets que se’ls imputen no tenien cap vincle directe amb la possible reducció d’ingressos posats a disposició del pressupost de la Unió, ni de manera real ni tan sols potencial en cas d’una hipotètica independència de Catalunya. És important el fet que l’advocat no tan sols parla de les responsabilitats comptables (que són les que investiga el Tribunal de Comptes) sinó també de la malversació de fons, que és un concepte penal i que és el delicte pel qual el Suprem es nega a amnistiar els dirigents de l’1-O. 

Un efecte sobre el retorn de Puigdemont?

La qüestió principal és quin efecte pot tenir una sentència del TJUE sobre la llei d’amnistia que subscrigui aquests arguments de l’advocat general. D’entrada, i molt clarament, ha d’implicar que l’Audiència espanyola amnistiï finalment els dotze CDR acusats de terrorisme, que havien arribat a la porta d’un judici pel qual els demanaven, en alguns casos, fins a trenta anys de presó. Fins que va entrar en vigor la llei d’amnistia, el tribunal va tenir dubtes i els va exposar al TJUE. La resposta, finalment, arribarà aviat.

I, si fos el cas, el Tribunal de Comptes hauria d’amnistiar la trentena d’ex-alt càrrecs acusats de desviació de diners per l’1-O, perquè el principal argument jurídic per a oposar-s’hi, el perjudici als interessos financers de la UE, cauria. I perquè el gruix de la llei ha quedat avalat, tret d’alguna objecció procedimental sobre la imposició d’un termini de dos mesos per a aplicar l’amnistia i l’obligació d’aixecar les mesures cautelars immediatament encara que hi hagi un procés de pre-judicials obert. 

Vist això, amb l’hipotètic text de la sentència a la mà, l’amnistia dels exiliats i els condemnats per malversació no arribaria necessàriament més de pressa. Perquè la causa per la qual el Suprem els l’ha denegada és ara en mans del Tribunal Constitucional, que primer haurà de decidir si concedeix unes mesures cautelars als afectats (aixecament provisional de l’ordre de detenció i suspensió de la inhabilitació) i, finalment, si els atorga l’empara i rectifica la negativa del Suprem d’amnistiar-los. 

Si la rectifica i, encara més important, si té capacitat de fer-la rectificar al Suprem, que és qui en darrera instància hauria d’arxivar la causa. El context polític i judicial espanyol és important: el TC dominat pel sector afí al PSOE pot fer endarrerir o denegar la concessió de les mesures cautelars si políticament convé que Puigdemont pugui tenir la via de retorn oberta o tancada. Fins ara, el president del TC, Cándido Conde-Pumpido, amb un vincle polític evident amb Pedro Sánchez, ha jugat a fer anar el bastó i la pastanaga amb el president a l’exili, fent creure que la concessió de cautelars podria ser imminent en funció de la tensió política entre el PSOE i Junts. 

Per això els ritmes i les decisions en aquest cas concret són tan incerts. Jurídicament, ho podran arribar a justificar tot amb arguments, una decisió i la contrària. Però la qüestió nuclear, i la que pesarà, és de naturalesa política. 

Perquè els set jutges de la secció cinquena del tribunal entren a valorar què fou el 2017 i la repressió posterior, i fan seu el relat dels tribunals espanyols fins a l’extrem de situar la pretesa protecció dels drets constitucionals i de la unitat d’Espanya per damunt de la protecció de drets fonamentals individuals de representants polítics i d’un activista social. I aquesta aproximació al cas pot condicionar la sentència definitiva sobre l’1-O que encara ha de venir, la que ha de resoldre les demandes de tots els condemnats per sedició i per malversació pel Suprem. Unes demandes que, tanmateix, tenen encara alguna opció seriosa d’acabar amb una condemna a Espanya per aquell judici.

En primer lloc, deixem clar què ha resolt i què ha dit el TEDH en aquesta sentència. El tribunal diu que Espanya no va vulnerar els drets polítics de Sánchez, Turull i Junqueras pel fet d’haver-los mantingut tancats a la presó preventivament. Resol –a favor d’Espanya– estrictament aquesta demanda, però no es pronuncia encara sobre la validesa del judici a què els va sotmetre el Suprem, ni sobre el jutge predeterminat per la llei, ni sobre la manca d’imparcialitat del tribunal, ni sobre vulneracions de drets com els de la llibertat d’expressió i de reunió. En la pròxima sentència, previsiblement, hi entrarà.

L’aval a Llarena

Però en aquesta ja veiem que el TEDH considera, d’entrada, que els fets de l’octubre del 2017, tant la mobilització del 20 de setembre com el referèndum del Primer d’Octubre, són d’una gravetat important, que van implicar unes acusacions per uns delictes (rebel·lió, sedició i malversació) que justificaven mesures tan restrictives com la presó preventiva. I recorda que, segons la jurisprudència del tribunal, “un estat ha de poder impedir raonablement la realització d’un […] projecte polític incompatible amb les normes del Conveni [Europeu dels Drets Humans] abans no es posi en pràctica mitjançant actes concrets que puguin comprometre la pau civil i el règim democràtic en el país”.

De manera que, d’entrada, el tribunal “no detecta cap element d’il·legalitat o d’arbitrarietat en els fonaments fàctics i jurídics de l’ingrés en presó preventiva dels demandants”, perquè “la gravetat del delicte en qüestió i el context social i polític en el moment dels fets són elements que sens dubte s’han de tenir en compte per a avaluar la proporcionalitat de les restriccions [dels drets fonamentals]”.

Sobre l’empresonament de Jordi Sànchez el 16 d’octubre de 2017, el TEDH diu que podia ser justificat per “l’alt grau de responsabilitat que tenia” en les manifestacions del 20 i el 21 de setembre, que van originar diversos incidents i van causar uns danys materials importants”, en referència als cotxes de la Guàrdia Civil malmesos. “El Tribunal no detecta cap element d’il·legalitat ni d’arbitrarietat en els fonaments fàctics i jurídics de l’ingrés del demandant a la presó preventiva”, diu la sentència, que passa a justificar que Pablo Llarena no permetés ni a Sànchez ni a Junqueras de sortir de la presó per poder assistir al ple d’inici de la legislatura posterior a les eleccions del desembre del 2017 en què havien estat candidats per Junts per Catalunya i per ERC, respectivament. I justifica que Llarena tanqués Jordi Turull a la presó a mig ple d’investidura d’ell com a president de la Generalitat.

Troba raonables els arguments que va esgrimir Llarena; en valora que els permetés de presentar-se a les eleccions, però que deixar-los anar al parlament una vegada constituït podia implicar un risc greu d’incidents, atès el precedent del 20-S; avala l’argument del jutge espanyol de mantenir-los tancats a la presó pel risc de reiteració delictiva, pel fet de continuar vinculats activament al projecte polític independentista que pretenia la separació d’Espanya i, fins i tot, assumeix l’argument del risc de fugida pel fet que hi hagués exiliats “que facilitessin la sortida de l’interessat a l’estranger”, i que això “es veu enfortit per la fugida de M. R. [en referència a Marta Rovira], una coacusada que també fou citada a comparèixer davant el jutge d’instrucció i que no va respondre a aquesta citació.”

Llarena va cridar-los a declarar a Madrid el 23 de març de 2018, quan va saber que Turull seria el candidat per a ser investit nou president de la Generalitat. Hi va haver una relació directa de fets entre les decisions polítiques que prenia el Parlament de Catalunya i les decisions de Pablo Llarena. Però per al TEDH “les proves que s’han presentat al tribunal no permeten de concloure que la decisió d’imposar la presó preventiva [a Turull] fos arbitrària i que es dictés amb l’únic objectiu d’impedir-li d’accedir a la presidència de la Generalitat”.

La sorprenent contradicció amb les Nacions Unides

Molts dels arguments del TEDH topen amb el d’instàncies jurídiques internacionals que ja s’havien pronunciat sobre aquestes violacions de drets dels presos polítics per part d’Espanya, com ara el Comitè de Drets Humans de l’ONU i el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU. Totes dues resolucions són esmentades pel TEDH en aquesta darrera sentència, i assumides, fins i tot; i, tanmateix, les contradiu.

És un fet molt sorprenent. El Comitè de Drets Humans va dictaminar l’agost del 2022 que l’estat espanyol havia violat els drets polítics d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull. Recordem la contundència d’aquell text: “L’estat va violar els seus drets en virtut de l’article 25 del Pacte [pels Drets Civils i Polítics] perquè la decisió d’encausar els autors pel delicte de rebel·lió […] no va ser per motius prevists en la legislació que siguin raonables i objectius”, deia el dictamen. I en aquest punt posava de manifest que tots “van instar la ciutadania a mantenir-se estrictament pacífica”, i recordava que “la violència contra els participants en una reunió pacífica per part de les autoritats o d’agents provocadors que actuïn en nom seu no fa que la reunió no sigui pacífica”.

Aleshores, Llarena els va suspendre la condició de diputats del parlament en aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal espanyola, que permetia d’inhabilitar políticament els processats per rebel·lió que fossin a la presó. Aquell organisme de l’ONU deia clarament que els havia volgut treure de circulació políticament. I així ho constata el TEDH a la sentència, quan confirma la validesa d’aquests organismes per pronunciar-se sobre demandes relatives als drets fonamentals. I és xocant de veure com, poc després, en el mateix text, el tribunal resol en un sentit oposat al del Comitè de Drets Humans la denúncia sobre l’aplicació perversa del 384 bis per part de Llarena.

Diu el tribunal que es va fer de manera ajustada al dret espanyol, i afegeix: “El Tribunal no pot passar per alt el caràcter excepcional dels delictes pels quals es preveu aquesta mesura. Observa, a més, que els delictes a què es refereix la disposició invocada poden considerar-se una amenaça per a l’essència mateixa d’un estat democràtic.” I no té en compte de cap manera, com sí que feia l’altra instància jurisdiccional, el caràcter pacífic i l’absència de violència en les mobilitzacions d’aquella tardor.

I, en la mateixa direcció, el TEDH, tot i esmentar-lo, contradiu el dictamen contundent que el Grup de Treball de Detencions Arbitràries va publicar l’abril del 2019, quan va denunciar una desena de violacions de drets humans sobre els presos i n’exigia l’alliberament immediat i una indemnització pels perjudicis causats. El TEDH, que ha reconegut l’autoritat a aquest grup de treball de fa anys, constata el que diu però s’expressa en sentit contrari, dient que la situació d’empresonament preventiu era justificada per la gravetat dels delictes imputats i pels fets que van posar en risc l’ordre constitucional espanyol.

Tots aquests arguments condicionaran, segurament, la sentència sobre el judici contra el procés, perquè és el mateix tribunal que l’haurà de dictar. La lectura política que ja fa dels fets del 2017 i la repressió posterior hi influiran. De fet, ja deixa pràcticament resolta la demanda de vulneració de l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans, que vol dir que l’estat va limitar drets fonamentals de persones amb la voluntat de perseguir-los políticament, de silenciar la dissidència. El TEDH diu que això no es pot demostrar amb les proves aportades pels demandants.

El cartutx que resta

Resta tan sols una opció prou fonamentada jurídicament perquè prosperi en la sentència sobre les demandes contra el judici del Suprem contra l’1-O: la de la vulneració del jutge predeterminat per llei, per la solidesa dels arguments que, en certa manera, ja han estat exposats pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en aquella sentència històrica del 31 de gener de 2023 en què tancava la porta a Llarena a extradir els exiliats.

Aquella sentència deia això, en el paràgraf 100: “No es pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit de l’article 6, apartat 1 [del Conveni Europeu dels Drets Humans, sobre el dret del jutge imparcial], un tribunal suprem nacional que resolgui en primera instància i en darrera instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per a enjudiciar la totalitat dels encausats.” I, a propòsit d’això, citava dues sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, del 2000 i del 2005, que ho estableixen així. Perquè hi ha un diàleg constant entre TJUE i TEDH, i aquest fet, la vulneració del jutge natural, si fos constatat pel TEDH invalidaria de dalt a baix la causa judicial contra el Primer d’Octubre. Ja no hi hauria causa, ni inhabilitats ni processats.

És la darrera bala, la més potent, que resta encara a la recambra. Però es fa difícil de pensar, vista la sentència d’avui, que el TEDH tingui gens ni mica d’interès a etzibar un cop tan dur a Espanya d’ací a uns quants mesos, quan faci pública la sentència definitiva. Perquè això que hem vist a Estrasburg pot ser la constatació d’una nova era en què el TEDH ha anat entrant progressivament els darrers temps, en què els estats del Consell d’Europa del qual depèn el tribunal l’han anat controlant més, l’han lligat més curt, perquè potser ja n’hi havia prou de condemnes, tal com advertia l’ex-vice-president del tribunal Josep Casadevall. La tensió (que també ha viscut i viu el TJUE) entre la protecció dels drets dels interessos dels estats i la dels drets humans de les persones sembla que es va decantant vers els primers.

Si això es confirmés, l’esperança de l’independentisme de veure protegits pel TEDH els drets amenaçats per la maquinària repressiva espanyola s’haurà esfumat. S’haurà comprovat fins on pot arribar aquesta via que era necessari d’emprendre, quines limitacions té, i sobretot s’haurà constatat que la defensa jurídica d’uns drets no pot suplir les mancances polítiques de qui els esgrimeix.

Un judici que, tanmateix, avança implacable, com un càstig públic que pot acabar en càstig penal contra Álvaro García Ortiz, que ja mastega alguns dels mètodes efectivament inquisitius i prospectius (en paraules de l’advocada de l’estat Consuelo Castro) que ja van sofrir en un altre judici històric i en aquest mateix edifici els dirigents independentistes de l’1-O. Amb unes diferències evidents, és clar, perquè a aquells els duien emmanillats en un furgó de la Guàrdia Civil cada dia des de la presó, i a aquest, l’agent de la policia espanyola que custodia l’entrada principal del Suprem se li quadra i el saluda. 

Corredisses a la fiscalia

Però, malgrat els mètodes inquisitius i el sentit polític que té aquest judici, aquest cas fa evident que la fiscalia general de l’estat fa un control polític interessat dels casos que té entre mans, i que està disposat a difondre informació privada, delicada, dels que considera rivals polítics per contrarestar-los. La qüestió és, amb la llei a la mà, si això que ha passat en aquest cas que afecta Alberto González Amador, la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, és –com a mínim– un delicte de revelació de secrets.

I això depèn si es comprova que el fiscal general de l’estat fou el responsable d’haver ordenat que es publiqués per primera vegada una informació confidencial sobre González Amador, que era investigat per la fiscalia de delictes econòmics de Madrid per haver defraudat 350.000 euros a hisenda en els seus negocis de compravenda de material sanitari durant la pandèmia. L’advocat de la parella d’Ayuso havia proposat per correu a la fiscalia un pacte de conformitat pel qual reconeixia els delictes. El fiscal general va ordenar la filtració d’aquest correu per perjudicar-lo?

El cas és que el 13 de març de 2024 El Mundo va publicar que era la fiscalia qui havia fet aquest oferiment a González Amador, i García Ortiz volia desmentir-ho. Perquè era fals. Era una maniobra de l’entorn d’Ayuso, orquestrada pel seu sinistre escuder Miguel Ángel Rodríguez, que la fiscalia general de l’estat va voler contestar, i aquell vespre del 13 de març hi va haver corredisses a la fiscalia: van demanar al fiscal que portava el cas i que negociava amb l’advocat de González Amador que els informés de quin era l’estat del procediment i que els enviés aquells correus. 

Ho va fer i, poc després, aquella nit, la Cadena SER ja publicava que la parella d’Ayuso havia reconegut dos delictes contra hisenda quan va proposar un pacte de conformitat. I l’endemà al matí, la fiscalia de Madrid publicava una nota de premsa que aportava aquesta mateixa informació, amb els detalls sobre el pacte de conformitat, per desmentir aquella informació d’El Mundo. Els fiscals de Madrid que han declarat al començament del judici, i la defensa de García Ortiz, emmarquen aquestes peticions d’informació en allò que preveu l’article 25 de l’estatut del Ministeri Fiscal, és a dir, la dació de compte a què estan obligats els fiscals envers els seus superiors jeràrquics quan tenen entre les mans un cas d’especial rellevància pública. 

El llibre verinós de Marchena

Les acusacions hi veuen el delicte de revelació de secrets, el fiscal general una actuació normal i una persecució política que l’ha dut fins al banc dels acusats. I és cert que s’ha activat tota una maquinària judicial, mediàtica i política contra García Ortiz, en un context que convé no perdre de vista: la coincidència en el temps amb el procés judicial contra la parella de Pedro Sánchez, contra el seu germà i, sobretot, el cas Koldo de presumptes contractes irregulars en material sanitari i en obres públiques i que ja apunta a un possible finançament il·legal del PSOE. 

El cas García Ortiz és una peça important més en aquest context, i es va començar a construir durant els mesos decisius en la tramitació de la llei d’amnistia a les corts espanyoles i en plena guerra interna de la fiscalia per la inclusió de la malversació vinculada a l’1-O en l’amnistia. La cúpula del poder judicial no ho perdona, ni a Sánchez ni a García Ortiz. I és escandalós que Manuel Marchena escrigui en el seu recent llibre atacs directes contra el fiscal general de l’estat i ara sigui un dels set magistrats que integren el tribunal que el sotmet a judici i que dictarà sentència. 

I el mòbil de Gonzalo Boye?

L’advocada de l’estat Consuelo Castro es queixava dels abusos contra García Ortiz durant la fase d’instrucció, que n’hi ha hagut. Ella, que va dirigir l’acusació per sedició contra els dirigents de l’1-O que van ser jutjats aquí mateix quan era l’advocada general de l’estat amb Pedro Sánchez, ha denunciat les vulneracions de drets al fiscal general durant la instrucció d’aquest cas. Castro ha qualificat de nul·la de ple dret l’ordre d’escorcoll del despatx de García Ortiz per part de la Guàrdia Civil el 30 d’octubre de l’any passat. “Vulnera la confidencialitat i la intimitat i el dret de la vida privada; la interlocutòria [del jutge instructor] va excedir l’àmbit temporal, perquè va ordenar de buidar el contingut dels dispositius [del fiscal general de l’estat] durant vuit mesos”, deia. 

Es queixava que fins ara no s’hagués destruït ni s’hagués retornat tota la informació que contenien els dispositius electrònics de García Ortiz i que no tinguessin a veure amb la suposada filtració del correu enviat per l’advocat de González Amador, i invocava una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, el cas Sargava contra Estònia, que deixa clar que això no es pot fer. Justament, és la sentència invocada per Gonzalo Boye per denunciar que la fiscalia –la mateixa que dirigeix ara García Ortiz– permetés que entressin al seu despatx la tardor del 2019 per escorcollar-lo, i que es quedessin el contingut íntegre del seu mòbil i de tots els seus correus electrònics professionals durant nou anys. 

El fiscal general de l’estat es queixa que ara han fet amb ell el mateix que ells van permetre que fessin a Boye, que la policia escorcollés indiscriminadament el seu despatx, el seu correu i el seu mòbil. L’estat profund revoltat li fa tastar ara la seva medicina, i per això té mala peça al teler en aquest judici. Sobretot, perquè allò que el sobrevola és aquella mirada inquisitiva (sí, inquisitiva) que li va dedicar Felipe VI en aquell inici tan tens del curs judicial. García Ortiz només espera ara que, a diferència del judici contra el procés, la sentència del seu cas encara no estigui escrita.

Els qui més van córrer a presentar querelles a tort i a dret els primers dies i setmanes després de la tragèdia van ser les organitzacions d’extrema dreta que viuen de la publicitat que els dóna la laxitud espanyola de la figura de l’acusació popular, i uns altres advocats oportunistes. Les querelles que han fet més camí es van coure a foc més lent. Passades unes quantes setmanes, ja hi havia molts jutjats de primera instància que havien obert diligències d’investigació per possibles responsabilitats penals en la gestió d’aquells dies, amb querelles adreçades contra responsables del govern valencià i del govern espanyol.

I algunes de les querelles anaven adreçades, també, contra el president Carlos Mazón. Les organitzacions i els particulars que les van presentar ho van fer al Tribunal Superior de Justícia, per la condició d’aforat que té el president de la Generalitat. No el pot investigar un jutjat ordinari d’instrucció, ha de ser el TSJ. I aquest límit ha esdevingut una línia roja que la jutgessa de Catarroja ha tingut sempre ben present, i que sap que, si la trepitja, pot acabar perdent el control de la investigació tan extraordinària que té entre les mans.

El primer no a investigar Mazón

Amb el dolor i la indignació encara molt vius, dos mesos després de la gota freda, el TSJ va desestimar les querelles i denúncies contra Mazón, i de més responsables del govern valencià. Galleda d’aigua freda. Els cinc magistrats de la sala civil i penal del tribunal que van signar aquella resolució van dir que era massa aviat per a investigar formalment en una causa penal el president de la Generalitat, perquè la jurisprudència és molt estricta a l’hora de determinar en quin moment un aforat pot ser investigat. No n’hi ha prou “amb una simple imputació personal o nominal de fets amb una aparença delictiva”; cal anar més enllà i aportar una solidesa de proves que justifiqui que l’alt tribunal valencià obri la investigació contra Mazón. I per al tribunal “potser en aquells moments inicials era difícil”, en paraules seves.

No tancava pas la possibilitat d’investigar Mazón, però deia que era massa aviat, i encoratjava els querellants a explorar la via dels jutjats d’instruccions perquè avancessin en les investigacions respectives. Però hi havia massa dispersió, molts jutjats investigant al mateix temps uns mateixos fets. Fins que el 31 de gener d’enguany, un d’aquests jutjats, el d’instrucció número 3 de Catarroja, que ja havia iniciat una investigació per la mort de setanta-cinc persones en el seu partit judicial, va acabar acumulant totes les causes obertes.

El jutjat 3 de Catarroja ho acumula tot

És un moment decisiu. Núria Ruiz Tobarra es va prendre molt seriosament la causa de bon començament, i va reclamar de seguida una informació determinant sobre la responsabilitat criminal per omissió dels responsables del govern: va demanar a la Conselleria d’Interior qui havia pres la decisió d’emetre l’alerta per SMS del 29 d’octubre a les 20.11, quan ja hi havia desenes de morts i moltes més persones atrapades o ofegant-se. En aquell moment, va voler saber de quina informació havien disposat les autoritats valencianes per part d’organismes estatals, com l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), sobre la previsió de l’oratge, i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, sobre l’evolució dels cabals durant aquella jornada.

I a mesura que anava disposant d’aquesta informació i que va anar prenent declaració a desenes de testimonis, va anar desmuntant la falòrnia de “l’apagada informativa” del PP, segons la qual no van poder prendre les decisions adequades quan tocava perquè no disposaven de la informació necessària per part de les agències estatal. La ingent prova documental que s’acumula al jutjat de Catarroja ho desmenteix. I també ho desmenteixen les darreres imatges de vídeo, onze mesos desades en calaixos d’À Punt i de la Generalitat, fora de l’abast de la jutgessa Ruiz Tobarra, que finalment es van filtrar i van evidenciar que la consellera Pradas tenia prou elements per a prendre les decisions que calia, i no les va prendre.

L’actitud negligent de Pradas i Argüeso

Fins que el 10 de març va citar com a investigats tant Pradas com Argüeso en una resolució demolidora, que marca el to de la seva instrucció. Retreia als responsables del govern valencià que haguessin estat incapaços d’haver fet cas de les preocupants previsions de l’oratge, deixava clar que havien tingut prou informació per a prendre decisions i que, tanmateix, no les havien preses, i que hi va haver una inactivitat alarmant, probablement criminal. I no tan sols això: va obrir la porta a Mazón perquè declarés voluntàriament a la causa com a investigat.

Ella no el pot encausar. I els mesos següents ha anat aprofundint en aquesta investigació que fa tremolar tot l’entorn de Mazón, i segurament el president mateix. Perquè se li atansa. A Presidència pensaven que els protegia un cinturó de seguretat que és l’aforament del president de la Generalitat. És la línia roja que no pot travessar la jutgessa, que sap que té el recurs d’elevar una exposició raonada al Tribunal Superior de Justícia presentant els indicis que hi hagi contra Mazón perquè l’investigui. Però encara no ho fa; perquè sap que ha de tenir la causa prou madura d’un punt de vista dels indicis que apunten directament contra el president, i perquè des del moment que elevi la causa en perdrà el control. I ho vol deixar tot ben lligat perquè, quan això hagi de passar, no hi pugui haver cap excusa jurídica per a no arribar fins al final.

Aquesta feina constant i seriosa ha costat a la jutgessa una campanya mediàtica i política molt agressiva en contra seu de mitjans de la dreta espanyola que proven de desacreditar-la, i de les defenses dels dos investigats, Pradas i Argüeso. L’advocat d’Argüeso ha maniobrat per apartar-la de la causa, i s’han arribat a filtrar imatges seves amb el marit i la filla a la sala del jutjat després d’una declaració. “Algun lletrat del procediment va enregistrar la meua filla menor d’edat, cosa que és absolutament repugnant”, va escriure Ruiz Tobarra, a qui els investigats han denunciat internament al Consell General del Poder Judicial acusant-la de manca d’imparcialitat.

El moviment a tres bandes per a acorralar Mazón

Però tot això no l’ha atemorida, i ha continuat estrenyent el setge a l’entorn de Mazón, amb molta cura de no trepitjar mai la línia roja. Fins a l’extrem d’haver de desestimar dues vegades la petició d’algunes de les acusacions de citar a declarar com a testimoni la periodista Maribel Vilaplana, amb qui el president va compartir taula al restaurant El Ventorro durant més de quatre hores, les hores en què la barrancada ho anava arrasant tot. Ruiz Tobarra responia a l’advocat d’Algemesí Ximo Esteve, en una resolució del 12 de maig, que no podia citar-la a declarar perquè, en aquest cas, “l’objecte d’investigació es desplaçaria substancialment vers l’actuació del president de la Generalitat, sobre què va indicar, què va comunicar i amb qui, durant les hores que va dinar amb la testimoni”. I afegia que això no era “factible per la condició d’aforat” del president de la Generalitat.

L’advocat no es donava per vençut, i va recórrer a l’Audiència de València, amb un argument enginyós: no es tractava d’investigar directament Mazón, sinó d’aprofitar el coneixement que va tenir Vilaplana de les trucades que havia rebut Mazón durant aquell dinar de Pradas i els responsables polítics al CECOPI per extreure’n informació valuosa per a la investigació. I encara hi va haver posteriorment un fet important, la carta pública de Vilaplana del 5 de setembre en què parlava d’aquell dinar. “En un moment determinat del dinar, el president va començar a rebre telefonades que van interrompre la nostra conversa de manera continuada”, deia Vilaplana.

El president de l’Audiència de València va acceptar el 10 d’octubre proppassat els arguments de l’advocat i va forçar la declaració de la periodista com a testimoni, que la jutgessa ha assenyalat per a dilluns que ve, 3 de novembre. José Manuel Ortega Lorente deia en la resolució que la carta de Vilaplana no podia tenir un valor equiparable a una declaració judicial com a testimoni, en què –recordava el jutge– té l’obligació de dir la veritat si no vol incórrer en responsabilitats penals. I ho afegia com a argument per a citar-la a declarar.

Ortega Lorente encara anava més enllà, i posava els fonaments per a poder començar una investigació criminal contra Mazón al TSJ. Deia que la jutgessa tenia raó quan deia que el president de la Generalitat quedava “fora de l’àmbit subjectiu de la investigació”, però que això no havia d’impedir que s’haguessin de practicar les diligències pertinents per a la investigació, inclosa la testifical de Vilaplana. I que el fet que, de la seva declaració, en surtin indicis criminals contra Mazón no ha d’impedir que sigui interrogada. Fos com fos, afegia el jutge, si hi hagués indicis que el president “va tenir cap participació eficient en la presa de decisions –o en l’omissió de les decisions– en el si del CECOPI” i que tinguessin “en els termes exigits per la imprudència penal” una relació causal amb les morts i les lesions investigades, caldria fer una exposició raonada al TSJ.

Venia a dir a la jutgessa que ja ho tenia molt avançat, i que si de la declaració de Vilaplana es desprenien més indicis contra Mazón, hauria arribat el moment de fer el pas. Això dependrà d’aquesta jutgessa metòdica, discreta i treballadora que ha esquerdat un any de mentides polítiques sobre la gestió negligent de la gota freda. “De moment”, li deia el jutge Ortega Lorente, “cal avançar en la investigació”.