Però García-Castellón va fer un curtcircuit i va impedir que avui també poguessin seure al banc dels acusats els principals beneficiaris d’aquella maniobra corrupta: María Dolores de Cospedal i Mariano Rajoy. I no solament això: el jutge va desar sistemàticament totes les proves que assenyalaven Cospedal com a responsable del cas més gros d’espionatge polític perpetrat per aquesta estructura policíaca i la cúpula del Ministeri d’Interior: l’operació Catalunya. És el gran elefant a l’habitació en el començament d’aquest judici a una policia patriòtica que va remoure la claveguera amb l’objectiu de construir proves falses per destruir enemics polítics, com els dirigents independentistes durant l’esclat del procés d’ençà del 2012 i, més endavant, dirigents de Podem.

Encara no hi ha hagut manera que s’obrís una investigació judicial a fons sobre les responsabilitats penals dels ex-dirigents policíacs i polítics del govern de Mariano Rajoy per l’espionatge il·legal a l’independentisme. Tan sols en un cas molt concret hi va haver un judici –el del llapis de memòria de la família Pujol– a Eugenio Pino, ex-director adjunt operatiu de la policia espanyola, per haver revelat secrets de Jordi Pujol Ferrusola. Però res més. La batllia d’Andorra és l’única institució que manté oberta una investigació contra Rajoy, Fernández Díaz i més responsables del seu ministeri per la branca andorrana de l’operació Catalunya, arran de la ingerència en la sobirania d’Andorra quan van extorquir els ex-dirigents de la BPA perquè aportessin informació bancària de la família Pujol i de dirigents independentistes.

García-Castellón va fer de mur. Segons les informacions revelades per diaris com El País i ElDiario.es, el jutge va apartar del sumari prop de dues hores d’enregistraments de converses de l’ex-comissari Villarejo sobre l’operació Catalunya, perquè els considerava protegits per la llei espanyola de secrets oficials. Va adduir que podien contenir dades confidencials. El jutge va deixar aquest material “custodiat i precintat en condicions de màxima seguretat” a les dependències de l’Audiència espanyola i el va posar a disposició dels serveis secrets, del CNI.

Eren cinc documents d’àudio en què Villarejo parlava de les gestions fetes sobre l’operació Catalunya, amb dates que anaven del 23 de novembre al 10 de desembre de 2012, és a dir, durant les eleccions avançades al parlament. Però, tot i aquest material i les declaracions públiques de Villarejo, el jutge García-Castellón no va voler investigar l’operació Catalunya ni l’ús indegut de fons reservats de l’estat. I això que la investigació sobre totes les activitats de l’ex-comissari apuntava a l’existència d’informes sobre Artur Mas, sobre el finançament d’Unió Democràtica, sobre el referèndum de l’1-O…

Perquè Villarejo va idear una segona operació Catalunya, a començament del 2017, quan el govern de Rajoy preparava l’obstaculització de la imminent convocatòria del referèndum. L’ex-policia va oferir al govern espanyol informació sobre “milers de comptes” de catalans a Andorra i va utilitzar el marit de l’ex-ministra María Dolores de Cospedal per fer arribar la proposta a l’executiu de Rajoy. En una conversa enregistrada entre Villarejo i el marit de Cospedal, se sent com l’ex-comissari el pressiona dient que gent del CNI li ha demanat pel paper de la ministra a la primera operació Catalunya (2012). “Això és molt important, Ignacio, perquè vol dir liquidar els independentistes d’una puta vegada […]. És important que el número 1 i 2 sàpiguen la situació […]. Comenta-ho a la María Dolores. De l’únic que em refio és del secretari d’estat, sobretot per a explicar-li les dades d’Andorra, que són una línia d’investigació que esclafa tots aquests independentistes. Són uns 12.000 comptes dels quals n’hi ha 4.000 d’empresaris catalans. I això aniria de puta mare”, deia l’ex-comissari, abans que López del Hierro consentís a fer la gestió.

Tota aquesta informació, i les hores de converses, García-Castellón ho va desar en un calaix. Secret d’estat. I, més ençà, encara es van divulgar aquestes converses entre Cospedal i Villarejo, que deixaven veure que l’ex-secretària general del PP era al centre de l’operació Catalunya. ElDiario.es va filtrar el desembre passat alguns d’aquests àudios amagats per l’Audiència espanyola, una conversa del 12 de setembre del 2017, en què tots dos parlaven del procés i de la guerra bruta contra l’independentisme, poques setmanes abans del referèndum. “Si detecten que la Vicky [Álvarez, ex-parella de Jordi Pujol Ferrusola] cobra de la policia, tindrem un bon embolic, no ho creus?”, deia l’ex-comissari. “Doncs sí”, li respon l’ex-ministra. Aquests dies, Pujol Ferrusola és jutjat en un cas de corrupció amb la resta de la seva família a l’Audiència espanyola. En la conversa, Cospedal i Villarejo també comentaven l’existència de confidents dins els Mossos d’Esquadra pagats amb fons reservats. “Tenim infiltrats als Mossos”, diu l’ex-comissari.

Però tot plegat fou arraconat de la causa, i la investigació no va reeixir ni de bon tros. García-Castellón tampoc no va permetre que Cospedal fos processada pel cas Kitchen sobre l’espionatge fraudulent a Bárcenas. En els primers compassos del judici, l’acusació popular que exerceix el PSOE ha criticat durament aquesta anomalia. Ha demanat que s’anul·lés per poder-hi incloure l’ex-secretària general del PSOE. Però el tribunal ho ha refusat, en l’enèsima decisió judicial que protegeix tant Cospedal com Rajoy.

L’amnistia de Puigdemont, Comín i Puig no sembla pas que hagi d’arribar aviat, i el camí del retorn es presenta encara ben espinós. La darrera pista ens l’oferia aquest cap de setmana el diari ABC, que publicava que la nova directiva europea contra la corrupció, aprovada la setmana passada pel Parlament Europeu, “complica el retorn de Puigdemont”.

L’article es referia a les modificacions que els grans partits europeus van acordar en la redacció de la directiva quant al delicte de malversació. Amb els retocs aprovats, el text precisa ara, d’una manera molt clara, que es pot parlar de malversació quan l’apropiació indeguda de recursos públics pretén tant benefici personal de qui la comet com “el perjudici dels interessos financers de l’entitat” en qüestió. De fet, la referència a la malversació en l’anterior text de la directiva, del 2017, ja es podia entendre que es referia a aquests dos àmbits, tant a “l’apropiació” dels diners públics com a la “utilització d’actius contràriament a la finalitat per la qual es preveien”.

En el fons, la versió anterior de la directiva i l’actual coincideixen en relació amb la malversació, però aquesta precisió actual més gran serveix a l’ABC per a difondre un relat interessat, tal com palesa el diari mateix, quan assenyala que la nova directiva podria servir al Tribunal Suprem per a justificar tant la persistència a denegar l’amnistia a Puigdemont com a presentar unes noves qüestions pre-judicials al TJUE. El Suprem ja va advertir que si la resolució del TC sobre l’amnistia no els convencia, recorrerien al TJUE amb unes pre-judicials, cosa que podria allargar l’espera dels exiliats i els inhabilitats per malversació encara un any, pel cap baix.

Però el Suprem podrà presentar aquesta pre-judicial? La sentència del Tribunal de Luxemburg sobre l’amnistia dirà quin marge de maniobra tindrà. Perquè, si segueix el criteri de l’advocat general del mes de novembre passat, la llei restarà molt blindada amb caràcter general i desmuntarà un dels grans arguments del Suprem per a denegar l’amnistia per la malversació, perquè els interessos financers de la UE no resultarien pas afectats per aquesta amnistia.

Caldrà comprovar si el TJUE corrobora el parer de l’advocat general, però, si fos així, al Suprem li restaria molt poc marge per a fer cap pregunta pre-judicial en cas que el TC avalés l’amnistia dels exiliats. Si el tribunal europeu deixa ben tancada i resolta la carpeta de l’amnistia quant a la compatibilitat amb el dret de la Unió –que és la impressió que fa–, qualsevol pregunta que es pugui empescar el Suprem podria ser inadmesa, amb l’argument que ja és un assumpte resolt. Sembla que dins el Suprem hi hagi moviments per a mirar de justificar la presentació de preguntes sobre la compatibilitat de la llei d’amnistia amb la nova directiva europea contra la corrupció, però els retocs legals no impliquen cap canvi substancial.

De fet, el PP espanyol i Vox van pressionar durant la tramitació perquè la nova directiva inclogués la prohibició de les amnisties i els indults als delictes de malversació. I això, finalment, s’ha desestimat.

I el TC, quan?

Però abans d’arribar al punt de saber què farà el Suprem, caldrà veure què farà el Tribunal Constitucional, i quan ho farà. El TC espera el TJUE. I si la sentència del TJUE no arriba fins al maig o el juny, el TC no es mourà fins aleshores. Podria ser que el primer esborrany de sentència sobre l’amnistia dels exiliats i els inhabilitats arribés ben bé el mes de juliol. El problema serà si aquest esborrany el presenta un magistrat del sector anomenat conservador, afí al PP, perquè aleshores és previsible que el text no tingui el suport de la majoria del plenari del TC, que és afí al PSOE, i s’hagi d’encarregar una nova ponència, amb una nova votació, que no arribaria, probablement, fins a la tardor.

Tot plegat endarrereix la resolució judicial de l’amnistia de Puigdemont a final d’any, i no pas a començament d’any, com s’havia anat repetint amb insistència aquests darrers mesos. I, encara, la resolució tampoc no sembla pas clara, perquè finalment serà el Suprem l’encarregat de pitjar el darrer botó que obri la porta del retorn, i això fa anys que es resisteix a fer-ho, i al preu que sigui.

Els magistrats de la sala, Manuel José Baeza, Antonio Ferrer, José Francisco Ceres, Pía Calderón i Vicente Torres, tenen cura, en uns quants moments de l’escrit, de dir que no són insensibles: abans de concloure que no pensen acceptar la petició d’investigar Mazón, van dient i repetint que són conscients de l’impacte emocional del desastre, que no són aliens a la indignació de molta gent, però que una cosa són les responsabilitats polítiques i morals i, una altra, les responsabilitats penals.

“Un instrument totalitari perillós”

Sobre les responsabilitats penals, el TSJ diu que cal ser molt estricte i ajustar-se a allò que preveu la llei quan la jutgessa assenyala un delicte concret com el d’homicidi imprudent contra Mazón. “No tota conducta política o socialment discutible i, fins i tot, en el seu cas reprovable, encaixa en un precepte penal. Veure els tipus penals com contorns flexibles i adaptables conjunturalment per a donar resposta a un sentiment col·lectiu, sigui minoritari o majoritari, significa trair les bases que defineixen el dret penal propi d’un sistema democràtic”, diu el tribunal. I avisa que, si això es transgredeix, “el dret penal es converteix en un instrument totalitari perillós”.

El TSJ diu que pot passar en el cas de Mazón, perquè no n’hi ha prou amb l’argument que era el cap del Consell i que tenia una actitud passiva i aliena durant el desastre. El tribunal esmena l’argument principal de la jutgessa de Catarroja, que es podria resumir en aquest paràgraf de l’exposició raonada que va fer (per a sorpresa de tothom) el 24 de febrer proppassat: “La gravetat de la negligència, l’omissió de l’obligació de coordinar els diversos ens de l’administració autonòmica en una emergència que sempre va ser de competència autonòmica, es derivava de diverses fonts de coneixement que obligaven el president a actuar i que converteixen la permanència absolutament passiva, durant cinc hores, en el reservat d’un restaurant, en una presumpta negligència grollera amb un greu resultat mortal, de 230 morts.”

El president no n’és el responsable?

Però, segons el tribunal, no n’hi ha prou per a l’atribució de la responsabilitat penal amb “el sol fet d’ocupar el vèrtex de la piràmide” organitzativa i jeràrquica del Consell: “Perquè el subjecte pugui ser considerat responsable per comissió per omissió cal que es trobe en una posició de garantia, normativament prevista”, respecte del bé que hauria de protegir, és a dir, la població. És el mateix argument del fiscal: Mazón no tenia la posició de garant quan hi va haver la riuada fatal. I això, que pot semblar xocant i contradictori amb la posició de màxima autoritat de la Generalitat que té el president, és així jurídicament, segons el TSJ: perquè recorda que la llei d’emergències valenciana estableix que el màxim responsable durant una situació d’emergències és el conseller responsable d’aquesta competència, en aquest cas Salomé Pradas, que ja fa més d’un any que és investigada al jutjat de Catarroja juntament amb l’ex-secretari d’Emergències Emilio Argüeso.

La llei diu que són ells els responsables directes en una situació d’emergències i que la consellera assumia el comandament únic que correspon a la Generalitat i que era responsable, per exemple, de convocar el CECOPI. Era ella, i no Mazón, la garant, diu el TSJ. La mateixa llei, en l’article 12.4, preveu un mecanisme segons el qual el president assumeix aquesta posició de garant i de màxim responsable d’una situació d’emergència: quan per “la situació de perill o els danys ocorreguts per la seua especial extensió o intensitat particularment greus […] el president de la Generalitat podrà declarar la situació d’emergència catastròfica. I això implicarà l’assumpció pel president del comandament únic i la direcció de totes les activitats de l’emergència.” Però el TSJ posa l’èmfasi en el verb utilitzat en aquest precepte legal: podrà.

I vet aquí la paradoxa: la llei no obligava Mazón a assumir el comandament únic “per la situació de perill” o per “l’especial extensió o intensitat particularment greu dels danys ocorreguts”; li oferia la possibilitat. I Mazón no ho va fer, no va assumir-ho, atès que no hi era perquè va passar hores incomunicat al Ventorro mentre moria gent ofegada. Però això, que és tan reprovable políticament i moralment, el TSJ ens diu que no ho és d’un punt de vista penal. Perquè Mazón no tenia jurídicament la posició de garant. No la va voler assumir? Tant se val: si el president desapareixia, la responsable era Pradas.

A aquest argument, el tribunal hi afegeix que, perquè es pugui imputar la responsabilitat d’una mort, i de totes les morts, a Mazón, o a qualsevol dirigent polític responsable de l’emergència, cal que hi hagi indicis de causalitat directa entre l’acció (o l’omissió, en el cas de Mazón) i la mort de cada víctima, individualment. I, per més que la jutgessa va fer una relació detallada de moltes de les víctimes i de les circumstàncies en què van perdre la vida, l’hora en què es van ofegar, l’evidència que un avís a temps els hauria pogut salvar, el TSJ diu que no n’hi ha prou, que la relació de causa-efecte és massa genèrica.

Una possible escletxa?

El tribunal, en aquest sentit, tanca la porta per investigar Mazón amb pany i forrellat. Però hi havia una petita escletxa a explorar per investigar-lo que la fiscalia ja assenyalava. Es tracta d’un darrer argument de la jutgessa de Catarroja que, segons el TSJ, és contradictori amb l’argument principal segons el qual el president era aliè a l’emergència: el fet que els missatges del seu cap de gabinet, José Manuel Cuenca, a Salomé Pradas, fent-la desistir de confinar la població i minimitzant la situació, devien ser una ordre provinent de Mazón. Segons Ruiz Tobarra, no es pot entendre que aquells missatges, que van endarrerir més l’avís a la població, no fossin induïts pel president. La fiscalia deia que això era una conjectura, però que si es pogués arribar a demostrar podria obrir la porta a investigar Mazón. El TSJ també retreu a la jutgessa que faci una suposició i que no n’aporti proves, però el to de la resolució és més definitiu, perquè adverteix que ni tan sols així n’hi hauria prou.

Aquesta decisió del TSJ demostra allò que expressava un dels advocats més actius de la instrucció, Ximo Esteve, en aquesta entrevista recent a VilaWeb: que l’aforament de Mazón, pel fet de ser encara diputat, actua de cuirassa, de closca impenetrable. El protegeix. El nivell d’exigència que fixa el TSJ per a acceptar d’investigar un aforat és molt alt. A vegades, excessivament alt. Per això, ara mateix la via més plausible perquè l’ex-president sigui investigat és que perdi l’aforament. Que deixi de ser diputat. I això és a les mans, sobretot, del Partit Popular. Només així, si adquirís la condició d’investigat, la jutgessa podria obtenir molts dels indicis que precisament el TSJ li exigia ara per investigar-lo. El tribunal exigeix un nivell d’indicis per investigar-lo que només seria possible d’obtenir si, efectivament, pogués ser investigat. Un contrasentit que il·lustra la ineficàcia del sistema, la protecció del negligent.

Vet aquí la lliçó principal de la conferència que va impartir ahir al vespre Gonzalo Boye a la sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans, amb el títol “El deure d’imparcialitat objectiva com a garantia del dret de la ciutadania a una bona administració”, sobre la sentència del 5 de febrer del 2026 del TJUE. Boye fou introduït pel catedràtic Josep Maria Vilajosana, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, i per l’advocat Josep Cruanyes, que van repassar la trajectòria de l’advocat dels exiliats i van enfocar la qüestió fonamental que Boye posava a debat i que permet d’entendre el biaix amb què la justícia espanyola ha (mal)tractat els independentistes catalans: la manca d’imparcialitat.

Boye va explicar la transcendència de la sentència del 5 de febrer, que no té precedents, perquè corregia per primera vegada a la història el Parlament Europeu en l’aixecament de la immunitat d’un diputat. Una transcendència que, segons l’advocat, va molt més enllà del cas concret. “Això els fot, que la sentència transcendeix els exiliats i el procés”, deia davant més d’un centenar d’assistents que van fer petita la sala, un públic majoritàriament entès en qüestions jurídiques i que exigia que Boye filés més prim, que fos molt exhaustiu a l’hora d’explicar el potencial de la sentència.

“La cara que vaig fer quan la magistrada em va demanar pel meu segon cognom devia ser la mateixa que vaig fer quan vam saber que [l’eurodiputat búlgar d’extrema dreta] Ànguel Djambazki era el designat per a ponent del suplicatori”, explicava Boye, tot recordant l’argument amb què els magistrats del Tribunal de Luxemburg van anul·lar l’aprovació del suplicatori que demanava Pablo Llarena. El TJUE deia que el Parlament Europeu no podia permetre que hi hagués cap mena de dubte que als eurodiputats afectats, a qui es demanava d’aixecar la immunitat per a poder ser perseguits judicialment, hom els dispensaria un tracte ajustat a la normativa de la institució, és a dir, imparcial, i que, a més, havia de semblar imparcial. Però l’aparença era tota la contrària, pel fet que Djambazki formava part del mateix grup de Vox i perquè va presidir un acte en què es cridava “Puigdemont, a la presó”.

Aquest principi, el de necessitat d’aparença d’imparcialitat, s’ha d’estendre a tots els àmbits de l’administració. A tot arreu. “Aquesta sentència tan sols s’ha llegit en relació amb la immunitat del president Puigdemont, de Toni Comín i Clara Ponsatí. Però podem pensar en expedients disciplinaris, en sancions, etc. Hem vist que l’administració ha abandonat qualsevol aparença d’imparcialitat quan el tema es relacionava amb l’independentisme català.” I això no es pot normalitzar, advertia Boye. “No podem considerar que allò que és habitual és normal.” I no solament en afers relacionats amb l’independentisme, sinó en la pràctica administrativa i judicial habitual, fins al punt que l’advocat encoratjava tots els juristes a fer difusió del principi fonamental que es desprèn de la sentència: “L’aparença d’imparcialitat és una garantia transversal que afecta tota autoritat pública que exerceixi poder.” I si no és així s’ha d’impugnar.

S’atansa una època complicada, amb un vent que bufa molt fort per a la regressió dels drets dels ciutadans, per imposar visions autoritàries sobre el funcionament dels poders públics. Boye pensa que el TJUE comença a blindar les institucions amb principis de funcionament tan elementals com aquest, i que és en aquest context que cal entendre la sentència del 5 de febrer. I pronostica que vindran més sentències de tribunals europeus (sobre la protecció de la immunitat i sobre l’amnistia, al TJUE; i sobre la sentència contra l’1-O, al TEDH) que poden fer que el Tribunal Suprem ja no tingui més marge per a la rebel·lió judicial, i que hi haurà efecte semblant al de la sentència del TEDH que va anul·lar la doctrina Parot.  “Crec que el Suprem ha exhaurit totes les arestes que tenia per a intentar d’allargar això al màxim. No descarto que els quedi alguna escletxa, però si ho fan ara això ja no tindrà sentit.”

Hoy en #Bruselas he entregado la Encomienda de la Orden de Isabel la Católica, concedida por el rey Felipe VI @CasaReal, al director general de comunicación del Parlamento Europeo @jduch @Europarl_ES pic.twitter.com/lPH2kOcMkC

— Alfonso Dastis (@AlfonsoDastisQ) March 19, 2018

Aquell esmorzar informatiu (ací en teniu el vídeo íntegre) exemplifica quina mena de responsabilitat va tenir el conseller d’Unió Europea i Acció Exterior actual en l’escomesa contra l’independentisme català quan exercia el càrrec de portaveu del Parlament Europeu. En la seva intervenció inicial, va elogiar el paper de l’eurocambra a l’hora d’aturar “la pretensió d’aconseguir suport europeu dels qui eren partidaris d’emprendre vies contràries a l’ordenament constitucional, que és part integrant, d’una manera o una altra, de l’estructura institucional de la mateixa Unió Europea”.

Duch es referia al ple del Parlament Europeu del 4 d’octubre de 2017, l’endemà del discurs amb què Felipe VI avalava i encoratjava la repressió contra l’independentisme: en aquell ple, els grups majoritaris van imposar un pronunciament sobre la crisi catalana que deixava de banda l’opció que les institucions europees hi exercissin cap mediació. I això que, uns quants anys després, es va saber que la intenció inicial de la Comissió era d’exercir la mediació, quan va veure la violència policíaca de l’1-O; però el PP va maniobrar in extremis i ho va impedir. El resultat fou que el vice-president de la Comissió, Frans Timmermans, va dir al començament del ple del dia 4 que la resolució del conflicte era un afer intern espanyol i que el parlament posava l’accent en la protecció de l’ordre constitucional espanyol; de retruc, rebaixava considerablement el to en relació amb la violència institucional contra els ciutadans.

El Parlament Europeu i la Comissió tancaven una porta, giraven l’esquena als catalans: en la negativa a exercir cap mediació deixaven a la intempèrie els (com a mínim) dos milions i mig de votants del referèndum i tots els ciutadans que Felipe VI havia assenyalat com l’enemic. I és això que valorava Jaume Duch uns quants mesos després, el 21 de març de 2018, al costat del seu amic Méndez de Vigo, quan ja s’havia desencadenat la repressió judicial espanyola (en aquell moment hi havia quatre presoners polítics, a punt de ser-ne nou) i ja havia topat amb algunes jurisdiccions europees. “Parlem de la institució que reflecteix més bé les posicions d’una majoria d’europeus sobre temes en què fa valer la seva influència política o força moral”, deia Duch. “El Parlament Europeu ha dit amb consistència que és un afer intern espanyol i que s’ha de tractar dins el marc constitucional i legal espanyol, crida al diàleg dins aquest marc. I jo diria més aviat el contrari: els intents que hi ha hagut d’europeïtzació, d’internacionalització d’aquest afer, no han prosperat.”

Duch no feia de mer missatger. Perquè no era això: era un actor important en una maquinària institucional hostil amb l’independentisme que aleshores presidia l’ultraconservador italià Antonio Tajani; anava més enllà de transmetre un missatge, valorava el fet d’haver impedit “els intents d’internacionalització i d’europeïtzació d’aquest afer” i se’n felicitava. Quin mal hi havia a internacionalitzar el conflicte? Del punt de vista de Méndez de Vigo, era clar l’interès de deixar-ho com un afer intern espanyol. Però, per què això era bo i lloable, del punt de vista de qui es presentava com a portaveu neutral del Parlament Europeu?

El català amb més poder a la UE

Duch va acumular una llarga trajectòria dins el Parlament Europeu (després d’una primera aventura política a les joventuts de la UCD, al principi dels vuitanta) que va començar el 1987 com a assistent de l’eurodiputada d’Unió Democràtica Concepció Ferrer i que va consolidar, dins la secretaria general, quan va guanyar-hi plaça el 1990. D’ençà del primer moment va treballar en l’àmbit de la comunicació i entre el 1997 i el 1999 fou conseller de premsa i portaveu del president José María Gil-Robles (PP). El 2006 va ocupar el càrrec de director de mitjans i de portaveu de la cambra, una responsabilitat que va mantenir durant divuit anys. Duch anava ocupant posicions de més responsabilitat i influència dins el complicat engranatge intern d’aquesta institució, fins que va esclatar el procés d’independència català.

La tardor del 2012 va agafar inicialment desprevingut l’estat espanyol i el front internacional, tan important per al reconeixement d’una Catalunya independent, se li va descontrolar. L’exemple més clar foren les declaracions de la vice-presidenta de la Comissió Viviane Reding en una entrevista al Diario de Sevilla, en què afirmava que cap llei no deia que una Catalunya independent hagués de sortir de la Unió Europea. La maquinària diplomàtica espanyola es va posar en marxa i va pressionar perquè Reding rectifiqués, perquè d’aleshores ençà aquest havia de ser un dels principals arguments per a mirar de frenar l’augment imparable de nous independentistes: Catalunya quedaria fora de la UE, a la intempèrie.

Va passar quelcom semblant amb el també vice-president de la Comissió Joaquín Almunia, que l’octubre del 2012 declarava que no es podia afirmar que una Catalunya independent quedaria fora de la UE i un any després deia just el contrari. En aquest context, quan feia pocs dies de la impactant Via Catalana i amb la temperatura política enfilant-se a Catalunya, Jaume Duch fou entrevistat a Catalunya Ràdio. Semblava interessant de parlar amb el català que tenia una posició de més poder dins la UE, el portaveu del Parlament Europeu. Però, en aquella entrevista, Duch no va tenir un paper neutral, perquè va assumir un discurs polític molt concret que una altra institució, la Comissió Europea, havia començat a assumir per pressions espanyoles. I el va subscriure quan li van demanar què passaria si Catalunya s’independitzava.

Li demanaven que hi respongués com a portaveu i com a català. I va respondre: “Per al Jaume Duch portaveu del Parlament Europeu i, sobretot, per al Jaume Duch català, la cosa més important és no enganyar-nos […]. La UE és una unió d’estats i, per tant, si vostè se’n va d’un estat, automàticament se’n va de la UE. I la qüestió és com vostè pot tornar-hi, i aquí hi ha tota mena de teories, i depèn de la manera com se n’hagi anat: si se n’ha anat pel balcó no és el mateix que si se’n va per la porta. Però, per tornar a entrar a la UE, hi ha una sèrie de requisits que vostè no compleix; ha de ser un estat amb el carnet que li ha de donar l’ONU amb una majoria de dos terços i sense que hi hagi cap vet, inclòs el de França. Si hi hagués una voluntat universal això seria possible, però sincerament no veig que sigui tan senzill.”

Duch s’extralimitava. Era evident l’interès de parlar amb un català tan ben situat dins la UE en un moment com aquell, però tota aquesta resposta la feia “com a Jaume Duch portaveu del Parlament Europeu”. I el conjunt del parlament com a institució no podia prendre una posició com aquella –sobre la qual només un any enrere dos vice-presidents de la Comissó havien dit el contrari– respecte d’una qüestió tan sensible i inèdita dins la UE. Però ho va fer. Per això Jaume Duch té una responsabilitat política en l’estratègia per a frenar l’independentisme.

Silenciar un milió de votants i l’ombra de Klaus Welle

I la va continuar desplegant anys més tard, com quan va fer aquelles declaracions el març del 2018 al costat de Méndez de Vigo felicitant-se per haver frenat la pretensió de l’independentisme d’internacionalitzar el procés. Era la paraula d’un portaveu que exercia una posició de poder i que representava una manera concreta d’entendre la Unió: com un club d’estats els interessos dels quals passaven per damunt dels drets fonamentals dels ciutadans.

Drets com el de la participació política. Perquè l’any següent, el 2019, hi va haver eleccions europees i van sortir elegits dos eurodiputats exiliats catalans (Carles Puigdemont i Toni Comín) i un presoner polític (Oriol Junqueras). Però el Parlament Europeu no va respectar els seus drets polítics ni els dels seus electors, un milió en cada candidatura: van quedar fora de l’hemicicle i el parlament no va prendre en consideració la defensa dels drets dels electors, sinó que va assumir amb entusiasme el vet de la mateixa Junta Electoral espanyola que ja havia maldat perquè cap d’ells no pogués ser ni candidat. El TJUE va corregir el vet inicial del parlament i el president David Sassoli els hi va admetre mig any després.

A Puigdemont i Comín els van arribar a tancar la porta del parlament, físicament, perquè no poguessin ni recollir l’acreditació temporal el maig del 2019, per ordre –van denunciar ells– del totpoderós secretari general Klaus Welle. Welle (alemany de la CDU) encarnava el poder real dins el parlament, fos qui en fos el president, per les atribucions que té el secretari general. I Duch va treballar molts anys, més d’una dècada, sota la direcció de Welle. Va aspirar a substituir-lo com a secretari general el 2022, però la presidenta Roberta Metsola se’n va sortir i va acabar col·locant-hi el seu cap de gabinet, Alessandro Chiochetti.

Abans d’això, aquesta maquinària parlamentària de la qual formava part Duch, amb Welle i Sassoli al capdavant, i amb les argúcies de l’eurodiputat d’extrema dreta búlgar Ànguel Djambazki i l’espanyol de Ciutadans Adrián Vázquez, va permetre la retirada de la immunitat dels eurodiputats Puigdemont, Comín i Clara Ponsatí en un procediment irregular, per manca d’imparcialitat manifesta, tal com ha sentenciat recentment el TJUE. La decisió, molt contestada políticament, va complaure el jutge Pablo Llarena, que volia mantenir contra ells la persecució judicial. Jaume Duch va negar haver-hi tingut cap responsabilitat com a portaveu de l’eurocambra quan el diputat de Junts Francesc de Dalmases li va demanar explicacions la setmana passada al parlament. “No s’equivoqui, no faci pagar als missatgers les decisions que puguin prendre aquelles persones que voten diferent d’allò que vostè voldria”, va dir-li el conseller.

La responsabilitat de Duch té més a veure amb aquestes preses de posició sota aparença de neutralitat i amb els silencis. Com quan li van demanar insistentment en un acte a Barcelona per l’exclusió de Puigdemont i Comín com a eurodiputats, poc després d’aquelles eleccions del 2019, i va repetir que la seva situació no depenia del Parlament Europeu. Votants desemparats, ciutadans europeus sense representants polítics: l’accent mai no el posaven en aquesta qüestió, ni Duch, ni la presidència ni els serveis jurídics… Fins que el TJUE els corregia.

I, durant tots aquests anys, tant a la Comissió com al parlament, la consigna evident era de no donar oxigen a l’independentisme: el 2013, amb l’amenaça de sortir de la UE; el 2018, felicitant-se per haver tallat les ales a un projecte polític que mobilitzava centenars de milers de ciutadans que veien com la resposta a les seves aspiracions eren les porres i les togues; el 2019, girant l’esquena al vet escandalós a representants polítics a l’eurocambra per pressions polítiques i judicials espanyoles… Vet aquí el cop de porta que ha comportat el desencís amb el projecte europeu de molts catalans. De responsables, n’hi ha molts. I Jaume Duch n’és un.

Per començar, tant l’escrit del fiscal com el de l’advocat de l’estat són molt contundents respecte de la vulneració d’un dret tan important com el de la tutela judicial efectiva, que és el que protegeix els ciutadans de ser objecte de resolucions judicials que no estiguin ben fonamentades jurídicament i que siguin irracionals o arbitràries. I diuen que el Suprem no els ha respectat aquest dret, perquè la consideració que els dirigents del Primer d’Octubre van desviar fons públics per obtenir-ne un benefici personal de caràcter patrimonial no és acceptable, és forçada i no s’ajusta al text ni al propòsit de la llei d’amnistia. La llei només denega l’amnistia en els casos de malversació que no tinguin a veure de cap manera amb el procés d’independència i que responguin a aquest propòsit d’enriquiment personal. I no és el cas de Puigdemont, Comín, Puig ni de cap dels altres dirigents del Primer d’Octubre, diuen el fiscal i l’advocat de l’estat.

La conclusió és que se’ls ha vulnerat el dret de la tutela judicial efectiva. L’advocacia de l’estat es queda aquí i no valora els altres drets fonamentals que els exiliats denuncien que els han vulnerat. El fiscal, sí. El seu escrit és molt important perquè va al fons de tots els arguments i vol orientar la decisió que acabarà prenent el Tribunal Constitucional quan dicti sentència. Pedro Crespo diu que la vulneració de la tutela judicial efectiva implica, de retruc, la vulneració de més drets fonamentals, com el de la llibertat personal, el de participació política i el principi de legalitat penal. Proposa, per tant, de concedir l’empara a Puigdemont, Comín i Puig.

Però com es materialitza? Qui s’encarrega d’arxivar la causa i que decaigui l’ordre de detenció encara vigent? En aquest aspecte és important de destacar l’únic dret fonamental dels al·legats per la defensa dels exiliats que el fiscal considera que no s’ha vulnerat: el del jutge predeterminat per llei. Perquè els afectats denuncien que el Suprem no ha de ser qui decideixi si se’ls ha d’amnistiar. Hauria de correspondre a jutjats convencionals de Catalunya, en el cas de Comín, i al TSJC, en el cas de Puigdemont i Puig, perquè tots dos són diputats del Parlament de Catalunya. Però el fiscal ho desestima i respon que la competència del Suprem en la causa especial contra els dirigents del procés ja ha estat avalada pel Tribunal Constitucional en els recursos que hi van presentar els ex-presos polítics condemnats pel Suprem. I afegeix que la llei d’amnistia no ho canvia, això, atès que simplement diu a l’article onzè que l’amnistia l’ha d’aplicar “l’òrgan judicial competent”.

De manera que el fiscal acaba concloent que, en efecte, s’han vulnerat uns quants drets fonamentals, començant pel de la tutela judicial efectiva, tret (i això és molt important) del jutge predeterminat per llei. Tot seguit examina la petició que fan els recurrents perquè el TC ordeni d’aplicar-los directament l’amnistia en cas de vulneració de drets fonamentals, però el fiscal ho refusa. Perquè diu que la jurisprudència recent indica que ha d’ordenar que “les actuacions es retrotreguin perquè l’òrgan judicial competent [Pablo Llarena, a parer del fiscal] dicti una nova resolució respectuosa amb els drets esmentats”. I això fa el fiscal: recomana al TC que, vista la vulneració de tots aquests drets, anul·li les resolucions del Suprem que denegaven l’amnistia, perquè no s’havien fonamentat adequadament, i que la causa torni a Llarena, just abans del primer de juliol de 2024, quan va signar la resolució que la descartava. No diu que vagi més enrere, a l’11 de juny de 2024, quan el jutge es va negar a aixecar l’ordre de detenció amb l’entrada en vigor de la llei; això ho dóna per bo.

El fiscal diu que sigui el mateix jutge qui dicti “una altra resolució que sigui plenament respectuosa amb el dret fonamental vulnerat, tenint especialment en compte la tutela de tots els drets fonamentals substantius que hi ha afectats”. Ho vol deixar en mans de Llarena, confiant que hi respondrà positivament aquesta vegada. Però el jutge del Suprem té tot el marge per a decidir allò que vulgui i, de fet, no hi ha cap element de coacció ni punitiu que el forci a fer-ho com cal.

Caldrà veure si el TC segueix aquestes recomanacions del fiscal en cap. És força probable. La sentència no arribarà fins després de la sentència del TJUE, que encara no té data, però que s’espera que es faci pública aquesta primavera. Si el TC acaba deixant l’arxivament de la causa contra Puigdemont, Comín i Puig en mans de Llarena i el Suprem, per més que deixi clar que se’ls han vulnerat drets fonamentals, la possibilitat que tornin és ben improbable.

Però cal que es compleixin uns requisits determinats, i que això no sigui una via d’entrada a la persecució política i a la vulneració dels drets del diputat i dels seus electors. La majoria de suplicatoris, històricament, s’han aprovat, i alguns altres s’han desestimat perquè hi havia una motivació política inacceptable. Però no s’havia vist mai que la justícia europea corregís una decisió del Parlament Europeu de retirar la immunitat d’un eurodiputat. I això ha passat ara: el TJUE ha desautoritzat l’eurocambra i ha anul·lat l’aprovació, el 9 de març del 2021, del suplicatori que va demanar el jutge Pablo Llarena. Aquella decisió venia viciada per una manca d’imparcialitat, perquè responia a una estratègia de persecució premeditada.

Vázquez i Djambazki

Després de les eleccions europees del 2019, quan foren elegits Puigdemont, Comín, Ponsatí i Oriol Junqueras, el PSOE, el PP i Ciutadans es van afanyar a ocupar càrrecs de responsabilitat interns al Parlament Europeu, amb un valor estratègic important, per mirar de parar els peus a l’independentisme català. Un d’aquests llocs l’ocupava un eurodiputat de Ciutadans, Adrián Vázquez, com a president de la Comissió d’Afers Jurídics (JURI), que és la que s’encarrega de tramitar totes les peticions d’aixecament de la immunitat. Vázquez és el màxim responsable del disbarat que fou aquell suplicatori que ara la justícia europea ha anul·lat. Perquè ell, com a president de la comissió, hauria hagut de vetllar perquè el procediment fos net i no passés això que el TJUE diu que va passar: que el ponent de l’informe que va acabar proposant de retirar-los la immunitat no era imparcial. Perquè l’ultradretà búlgar Ànguel Djambazki formava part del mateix grup parlamentari que Vox, que era acusació en el procés penal contra els presoners i els exiliats; i perquè ell fou organitzador d’un acte de Vox a l’eurocambra el 2019 en què es cridava “Puigdemont, a la presó”, i ell aplaudia.

Vázquez no va parar els peus a Djambazki perquè compartien un objectiu comú: fer possible la detenció de Puigdemont, Comín i Ponsatí i portar-los a l’estat espanyol perquè fossin empresonats i sotmesos al Suprem. Per això, ni en la primera votació a la Comissió JURI, ni en la definitiva, al ple del parlament, els diputats espanyols del PP i del grup socialista van posar-hi cap entrebanc, i van votar amb entusiasme a favor del suplicatori de Llarena. Allà ja hi va haver un primer element cridaner: el resultat de la votació; els suplicatoris s’aproven o es deneguen, normalment amb una certa unanimitat. En aquest cas, no: 400 vots a favor, 240 en contra i 45 abstencions. No havia passat mai, i això evidenciava que hi havia molts diputats del grup socialista europeu, del PP europeu i de Renew (el de Ciutadans) que s’hi van oposar.

L’efecte immediat de l’aprovació del suplicatori fou que Pablo Llarena va enviar unes quantes preguntes pre-judicials al TJUE per saber si podia tornar a emetre euroordres contra els exiliats, i si Bèlgica, que feia només dos mesos que havia refusat l’extradició de Lluís Puig, havia procedit correctament quan les havia tombades. Els eurodiputats afectats van presentar recurs al TGUE contra l’aprovació del suplicatori, i van demanar unes cautelars que els foren refusades, perquè el tribunal deia que no hi havia pas cap risc de detenció; que amb les pre-judicials enviades Llarena tenia aturades les euroordres. Tanmateix, no era cert: el jutge espanyol mantenia les alertes Schengen actives, i el setembre d’aquell any Puigdemont fou detingut a l’Alguer. Avui, sabent que el suplicatori ha estat anul·lat, podem afirmar que aquella detenció fou irregular.

Mig any després, entrat el 2022, el TJUE va acceptar un recurs dels exiliats i els va concedir finalment unes mesures cautelars que consistien en el restabliment provisional de la immunitat fins que el TGUE no es pronunciés en una sentència. En aquella resolució, el TJUE ja advertia, prima facie (‘a primer cop d’ull’), que tant el ponent de l’informe com Adrián Vázquez havien actuat de manera parcial, i que el risc de detenció dels eurodiputats era molt gran, tenint en compte el precedent de l’Alguer. Una decisió, també, sense precedents.

Tots hi jugaven

Però un any més tard, el juliol del 2023, el TGUE va avalar la retirada de la immunitat. Aquest tribunal, de primera instància, no va gosar desautoritzar per primera vegada en la història el Parlament Europeu en un suplicatori. Va passar la pilota al TJUE, que ha confirmat les sospites que ja apuntava el 2022: no fou un procediment imparcial. Havia estat contaminat políticament. I aquest és el gran valor d’aquesta sentència que, ara mateix, no pot tenir efectes pràctics directes sobre Puigdemont, Comín ni Ponsatí, però que assenyala l’estratègia de persecució i deixa tothom retratat: Adrián Vázquez, és clar, que celebrava l’aprovació del suplicatori com una victòria de l’estat de dret, però també el PSOE i el PP i els qui dirigien els grups parlamentaris respectius, Iratxe García (que va acabar negociant l’amnistia amb Puigdemont dos anys després) i Manfred Weber, que van voler esdevenir la punta de llança de la persecució de Llarena dins l’eurocambra. I hi ha més gent que en surt retratada, com ara uns serveis jurídics que en les causes contra els exiliats no van llegir mai la normativa europea com a garant de drets polítics, sinó com a arma per a suprimir-los; i els qui tenien prou poder dins el Parlament Europeu per a vetar o disminuir tant com fos possible la presència del discurs independentista i dels seus representants polítics, amb una influència decisiva de qui fou director general de Comunicació i portaveu, l’actual conseller Jaume Duch. La sentència els il·lumina tots.

I això que avui s’ha repetit el missatge de sempre, adreçat als nous jutges, de la presidenta del Consell General del Poder Judicial, Isabel Perelló, perquè garanteixin “la tutela dels drets dels ciutadans que les lleis proclamen”. I perquè recordin que “el jutge no és un actor polític, sinó el darrer garant de la legalitat i dels drets dels ciutadans”. Però tant a les primeres files de la platea com a la mesa que presidia l’acte de lliurament dels despatxos hi havia cares que qüestionaven que això hagi estat així en uns quants casos.

La presència de Teresa Peramato com a fiscal general de l’estat feia evident l’absència d’Álvaro García Ortiz, expulsat del càrrec fa tan sols un mes i mig, arran de la sentència del Suprem que el condemnava per revelació de secrets. Dos dels seus botxins, els magistrats Andrés Martínez Arrieta i Antonio Del Moral, s’ho miraven satisfets.

També a les primeres files, però en un extrem de la platea de l’auditori, hi havia la cúpula de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil, i els homes del coronel Daniel Baena al capdavant. Baena –actualment cap de la plana major del cos armat a Catalunya–, àlies Tácito, encara hi és, i amb més galons. Fou l’executor de la causa prospectiva contra l’independentisme que va capbussar-se en la claveguera policíaca per obtenir tota la informació possible sobre un gran nombre de persones, en cerca de qualsevol cosa que permetés d’imputar-los els delictes de sedició, rebel·lió i malversació en una gran ofensiva per a mirar d’aturar el Primer d’Octubre, dirigida, en primer lloc, pel jutjat número 13 de Barcelona.

Perelló s’esforçava en el seu discurs a destacar el mèrit dels nous jutges a l’hora d’haver assolit la plaça, “després d’haver superat unes proves objectives que garanteixen el ple coneixement i el domini de l’ordenament jurídic”. Però és evident, tal com han denunciat juristes de prestigi, que el sistema d’oposicions dels nous jutges és opac, tèrbol i es basa en la influència i el poder dels preparadors.

I entre els assistents a l’acte, com a convidat, el president del Consell Superior de la Justícia d’Andorra, Josep Maria Rossell Pons, a qui Isabel Perelló ha donat la benvinguda i ha agraït la presència. És prou remarcable, tenint en compte el rerefons de la polèmica ben recent entre la judicatura andorrana per la possible ingerència espanyola en la designació del nou magistrat del Tribunal Constitucional. I, també, perquè encara és oberta la causa contra la cúpula del govern de Mariano Rajoy per l’operació Catalunya, amb una cooperació nul·la de les autoritats judicials espanyoles.

Com a colofó, el discurs del rei, amb una referència a la protecció dels drets humans i als tractats internacionals que els jutges han de tenir presents. Felipe VI s’ha referit, amb un èmfasi especial, al Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics, ara que farà cinquanta anys que va entrar en vigor. El rei espanyol deu saber que alguns dels seus jutges han estat amonestats per organismes de les Nacions Unides per haver violat articles d’aquest pacte, arran de la vulneració dels drets polítics de presoners polítics i exiliats independentistes catalans. I que la justícia espanyola no n’ha fet mai cas. Un altre exemple de la porqueria amagada sota la catifa i rere les grans paraules d’un acte de reafirmació d’un poder judicial espanyol en territori històricament hostil.

La decisió sembla que ja s’ha pres. El diari El Español va difondre el contingut de l’esborrany de la ponència que, en el cas de Puigdemont, elabora la magistrada Laura Díez, que forma part de l’anomenat “sector progressista” del tribunal i que, pels membres del “sector conservador”, és una de les sospitoses de ser més favorable als interessos dels demandants (no en va fou recusada sense èxit pel PP). Però Díez proposa de no acceptar la petició de mesures cautelars, de la mateixa manera que fan els magistrats afins al PP Enrique Arnaldo i César Tolosa, ponents de les resolucions sobre Comín i Puig, respectivament. És a dir, hi ha consens a l’hora de mantenir-los les ordres de detenció.

Els arguments amb què ho justifiquen, segons la informació difosa també per l’agència EFE, van en la línia dels exposats ja per la fiscalia: no volen desautoritzar el jutge Pablo Llarena quan va decidir de mantenir-los-les, i diuen també que no volen prendre cap decisió que pugui anticipar la resolució final sobre el recurs d’empara; refusen l’argument de les defenses segons el qual la constitucionalitat de la llei hauria d’implicar l’aixecament de les cautelars, i consideren que el manteniment de les ordres de detenció no els causa cap perjudici i que tots ells continuen a l’exili perquè volen, perquè no han atès cap de les peticions de Llarena d’anar-hi a declarar.

Hi haurà uns arguments jurídics, en efecte, però tot aquest procediment és eminentment polític. El president del Tribunal Constitucional, Cándido Conde-Pumpido, ha jugat a especular amb la data de l’amnistia a Puigdemont i els filtradors d’informació habituals del tribunal han fet córrer rumors d’ençà de l’estiu passat sobre la possible tornada de Puigdemont, situant-la a final de l’any passat o a començament d’aquest. I sempre ho feien amb la suposició que li concedirien les mesures cautelars o que hi hauria una resolució inusualment ràpida del recurs que obligaria el Suprem a amnistiar-lo de seguida. La solidesa jurídica del pronòstic era escassa i tot plegat –ara queda més clar– tenia una motivació política, la de fer anar el bastó i la pastanaga amb el president de Junts mentre durava l’estira-i-arronsa amb el PSOE, mentre la relació penjava d’un fil… I, finalment, es va trencar.

Si efectivament demà el Tribunal Constitucional desestima la petició de mesures cautelars, a Puigdemont, Comín i Puig només els restarà l’opció d’esperar fins a la resolució del fons del seu recurs d’empara. I no hi ha cap calendari clar, perquè el ritme de resolució no és pre-establert i, en aquest cas, és polític. Ara, esbandida la petició de cautelars, Conde-Pumpido pot jugar amb el calendari i segurament esperarà que el Tribunal de Justícia de la UE resolgui les pre-judicials sobre l’amnistia (la sentència es podria publicar al març o l’abril) i, després, dictarà sentència quan més li pugui convenir a ell, al tribunal o a Pedro Sánchez.

El president a l’exili està pendent ara de saber què resol el TC sobre el recurs d’empara que va presentar contra la decisió del Suprem de no amnistiar-lo. I el va acompanyar d’una petició de mesures cautelars perquè el tribunal aixequés provisionalment l’ordre de detenció contra ell que manté vigent el jutge Pablo Llarena fins que no resolgués el fons del recurs. De moment, el TC no ha dit res sobre aquesta petició de cautelars; sí que ho ha fet en el cas dels ex-presos polítics –que les van presentar abans–, i els les ha denegades.

Les presses del Tribunal Constitucional espanyol

I res no fa pensar que el TC concedeixi ara als exiliats aquestes cautelars, que els accepti la petició d’aixecament provisional de les ordres de detenció. La fiscalia del TC s’hi oposa rotundament. El dubte és quan resoldrà aquesta petició de cautelars, si ho farà abans de la sentència del TJUE sobre l’amnistia o si esperarà a saber-la; si directament resoldrà sobre el fons amb la sentència europea a la mà o si ho farà per etapes: primer, la resolució de cautelars i, després, la sentència sobre el fons del recurs. Aquesta segona opció li permetria de jugar més amb el temps, amb el ritme que políticament li pugui convenir més al PSOE, que és qui govern a la Moncloa i qui té el control de la majoria del plenari del TC en aquests moments. Però cal tenir en compte l’enorme incertesa sobre la durada i el futur de la legislatura espanyola, per la pressió sobre Sánchez amb les diverses causes judicials obertes que acorralen el seu entorn més proper, començant per la condemna ja efectiva contra l’ex-fiscal general de l’estat.

Per això l’entorn del president Puigdemont creu més aviat que el tribunal arribarà a resoldre el fons del recurs directament –i fer-ho també en relació amb els ex-presos polítics afectats per la desobediència del Suprem–, sense dir res sobre cautelars. I que ho faci ben aviat, aquest primer trimestre de l’any (i hi ha rumors que apunten, fins i tot, al mes de febrer). La fragilitat de la legislatura espanyola pot empènyer el TC a afanyar-se i esbandir aquesta qüestió abans no hi hagi cap convocatòria electoral anticipada.

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea

Si fos així de ràpida la resolució del TC arribaria abans de la sentència del tribunal europeu sobre l’amnistia. És ben probable que el TJUE trigui encara uns mesos a publicar-la, tenint en compte que les conclusions de l’advocat general sobre aquesta causa són del desembre i que poden arribar a passar cinc mesos o sis fins que no es dicta la sentència.

En tot cas, la importància de la sentència del TJUE rau en el fet que validi la llei d’amnistia en termes generals, que la declari compatible –com va fer l’advocat general– amb el dret de la Unió; que digui que l’amnistia dels casos de malversació i de responsabilitats comptables no posa en risc de cap manera els interessos financers de la UE; i que no es tracta de cap autoamnistia. Si fos així, desmuntaria alguns dels arguments pels quals el Tribunal Suprem espanyol ha denegat l’amnistia als ex-presos i als exiliats.

Però sobretot tancaria la porta a cap possible estratègia dilatòria que el Suprem estigués temptat d’emprendre quan hi hagués la sentència definitiva del TC sobre l’amnistia de Puigdemont i la resta d’exiliats: perquè deixaria resolts tots els dubtes sobre la compatibilitat amb el dret de la UE que tenen a veure amb l’amnistia: el Suprem ja no tindria cap marge jurídic per a inventar-se noves preguntes pre-judicials al TJUE en cas que la sentència del TC sobre Puigdemont no li agradés i l’obligués a amnistiar-lo (com va insinuar que faria).

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol

Però la sentència del TJUE no tindria un efecte directe sobre la situació de Puigdemont. Això dependria del TC. Sigui més tard o més d’hora, abans de la sentència del TJUE o després, el tribunal presidit per Cándido Conde-Pumpido haurà de dir si concedeix l’empara al president i a la resta d’exiliats, Toni Comín i Lluís Puig. És a dir, haurà de dictaminar si el Suprem els va vulnerar drets com ara la tutela judicial efectiva, la llibertat personal, la participació política, la igualtat davant la llei, el jutge predeterminat per llei… I, sobretot, caldrà veure com ho diu: si és prou clar en la sentència perquè el Suprem no tingui cap més remei que corregir la seva negativa a amnistiar-los o si serà prou ambigu perquè s’hi continuïn negant. Vet aquí la qüestió fonamental.

Perquè l’ànim desobedient dels jutges del Suprem, de Llarena a Marchena, és manifest, públic i notori. Quina capacitat tindrà Conde-Pumpido (el president del TC, home del PSOE, amb fil directe amb la Moncloa) per a forçar una sentència taxativa, clara i rotunda, que exigeixi al Suprem d’amnistiar Puigdemont, arxivar definitivament la causa i aixecar les ordres de detenció?

Hi pot haver més ambigüitat o menys en la sentència, però si el TC concedís l’empara sobre un dels drets constitucionals que els demandants invoquen, i que denuncien que els ha estat vulnerat –el del jutge predeterminat per llei–, no hi hauria marge de maniobra. En aquest cas concret, el Suprem sí que estaria obligat a desprendre’s de la causa, enviar-la al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (en el cas de Puigdemont) i als jutjats de Barcelona (en el cas de Comín i de Puig), perquè sigui la sala civil i penal del TSJC qui decideixi, finalment, si els amnistia.

La sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans

I, independentment d’aquesta batalla judicial que s’acaba de lliurar al TC i al TJUE, hi haurà molt probablement enguany la sentència del TEDH sobre el judici contra els dirigents de l’1-O al Tribunal Suprem espanyol. El tribunal d’Estrasburg haurà de dir si fou un judici just i si es van vulnerar els drets fonamentals dels condemnats. La recent sentència del TEDH que validava l’empresonament preventiu de Junqueras, Turull i Sànchez no és gaire esperançadora, perquè el tribunal tancava files amb Espanya, i més concretament amb el jutge Llarena. Però si aquesta altra sentència, que és la cabdal, condemnés l’estat espanyol, la causa especial del Suprem contra el Primer d’Octubre trontollaria de dalt a baix. Seria el darrer cartutx, si els altres no han reeixit.

Deu anys després d’haver pres possessió com a president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ara com a president a l’exili, no té cap certesa que pugui tornar amb llibertat. Però el temps de les incerteses s’exhaureix, i les cartes més decisives són a punt de mostrar-se.

Es tracta d’una diligència –la intervenció dels mòbils dels investigats– que la titular del jutjat número 24 de Barcelona, María Antonia Coscollola, no va acceptar inicialment quan la hi va demanar l’acusació particular d’extrema dreta d’Hazte Oir. Però el proppassat octubre, l’Audiència de Barcelona la va obligar a acceptar-la per a poder disposar de totes les comunicacions i missatges que haurien pogut compartir tots tres investigats amb Puigdemont des d’un mes abans del 8 d’agost fins al 9 d’agost de 2024. Es tractava de demanar a les operadores de telefonia mòbil les dades sobre les trucades i els missatges que hi pogués haver en aquest període. 

Però va passar pràcticament un mes i la jutgessa encara no havia mogut peça. De manera que la Divisió d’Investigació Interna dels Mossos li va enviar un ofici, amb data 19 de novembre i que ha pogut consultar VilaWeb, en què li recordava la necessitat d’ordenar aquesta diligència, tenint en compte que ja havia passat més d’un any d’ençà dels fets investigats i que les companyies ja no tenen l’obligació legal de desar aquestes dades. “És possible que [les dades] ja no es trobin disponibles als servidors de les companyies”, es planyien els Mossos en l’ofici enviat a la jutgessa, on l’advertien que el temps que havia passat –quinze mesos fins aleshores– hauria permès als investigats de canviar de terminal de telèfon mòbil i que, “amb la condició de policia dels investigats i la seva dilatada experiència, es dóna la possibilitat que haguessin fet servir uns altres telèfons mòbils per a descartar identificacions per IMEI i/o targetes SIM de pre-pagament associades a dades personals de tercers”.

Venien a dir que ja feien tard i que, probablement, ja no hi ha rastre de comunicacions amb “algun número de telèfon vinculat al senyor Carles Puigdemont” o bé amb “persones vinculades amb l’entorn del senyor Carles Puigdemont”. I, tanmateix, demanaven a la jutgessa que s’afanyés a demanar aquestes dades a set operadores de telefonia –Orange, MasOrange, MÁSmóvil, Movistar, Vodafone, Digi Movil i Aire Network–, com també la intervenció forçosa dels mòbils dels tres investigats, per a poder-hi analitzar les dades de les aplicacions de missatgeria, que les operadores no emmagatzemen pas, i comprovar si havien intercanviat missatges amb el president a l’exili. 

L’objectiu dels Mossos era de demanar a la jutgessa una informació que pogués confirmar si hi havia hagut cap acció coordinada entre els investigats. I que s’hi afanyés. Pocs dies després, el fiscal va signar l’informe preceptiu demanant a la jutgessa que ordenés aquestes diligències i, finalment, María Antonia Coscollola va signar la resolució el 9 de desembre. 

Les acusacions s’hi aferren, pràcticament com si no els restessin més opcions reals de mantenir viva una instrucció que s’esllangueix. Però també els Mossos d’Esquadra: tant per  a la direcció sortint com per a l’entrant ha estat una qüestió molt sensible, i n’és una mostra la bel·ligerància amb què han tractat i encara tracten el cas. L’endemà mateix de l’aparició i desaparició posterior de Puigdemont, l’ex-conseller Joan Ignasi Elena i l’aleshores comissari en cap del cos, Eduard Sallent, hi van reaccionar amb agror i fúria, acusant el president a l’exili d’haver actuat de manera irresponsable i dient, dels agents investigats: “Més enllà de les responsabilitats penals […] és un acte reprovable i inacceptable, no mereixen vestir el nostre uniforme. Van dificultar la nostra actuació.”

Fou la direcció assumida posteriorment per Trapero i per la consellera Núria Parlon, la que va engegar el càstig intern contra ells, que va haver de deixar en suspens mentre no es resolgués la investigació judicial, i que continua en certa manera amb l’empenta que el cos vol donar a la investigació al jutjat número 24 de Barcelona, encara oberta.

Però per què Josep Lluís Serrano ha designat algú com Torre de Silva en una institució cabdal del país? La interpretació que en fan la majoria de representants polítics al Consell General, que recentment han posat el crit al cel per aquesta decisió, és la voluntat del copríncep episcopal d’imprimir un tomb conservador al Tribunal Constitucional, quan és previsible que aquests anys vinents hi acabin arribant qüestions tan sensibles com la despenalització de l’avortament. O com el cas BPA i la trama andorrana de l’operació Catalunya, que han posat en qüestió la ingerència espanyola en la sobirania del país.

I tot plegat fa sospitar que, d’una manera o una altra, tant el Vaticà com el Regne d’Espanya han tingut la capacitat de pressionar o d’influir en el copríncep Serrano a l’hora de designar aquest nou magistrat del Tribunal Constitucional. Perquè Víctor Torre de Silva y López de Letona (Bilbao, 1966) és un jurista d’una llarga trajectòria que s’ha forjat en els ambients més conservadors del poder polític espanyol. Doctor en dret a la Universitat Complutense de Madrid, el 1991 va entrar dins el selecte i elitista cos de lletrats del Consell d’Estat, del qual és actualment lletrat major. Fou dins aquest cos funcionarial privilegiat que va coincidir amb Federico Trillo, amb qui va anar de bracet en el seu ascens polític durant les dues legislatures de José María Aznar com a president del govern espanyol.

Fou el seu director de gabinet quan va exercir de president del congrés durant la legislatura del 1996 al 2000; i entre el 2000 i el 2004, amb Trillo de ministre de Defensa, fou subsecretari del ministeri, una posició de gran responsabilitat en un moment en què el govern d’Aznar es va alinear amb el militarisme dels presidents George W. Bush i Tony Blair i es va implicar activament en la invasió de l’Irac el 2003.

Un cop acabada la seva etapa al ministeri, Torre de Silva y López de Letona va exercir de professor en una universitat privada de Madrid, i fou condecorat amb la Gran Creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica (2004) per la seva contribució en favor d’Espanya i la Creu del Mèrit Policíac amb distintiu blanc (2011). Entre el 2013 i el 2018 fou elegit pel congrés membre de l’Observatori de la Vida Militar d’Espanya.

Molta Espanya i gens d’Andorra. Vet ací un cop d’ull ràpid a la trajectòria professional i acadèmica del nou magistrat del Tribunal Constitucional, que contrasta amb la del seu predecessor, Josep-Delfí Guàrdia (Balaguer, 1945), ex-conseller de Cultura de Justícia de Catalunya i ex-president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional d’Andorra, aquest és el que designa directament el copríncep episcopal, que tradicionalment i per deferència n’informa prèviament el govern. Aquesta vegada no, i això també ha molestat.

Torre de Silva y López de Letona té un mandat de vuit anys, com els tres altres magistrats, que el poden renovar de manera no consecutiva, i que són designats pel copríncep francès (un) i pel Consell General (dos). Caldrà veure quina incidència i influència pot acabar tenint el nou magistrat, si tindrà capacitat d’inclinar l’equilibri de quatre magistrats en favor seu. En tot cas, sí que és clar que tindrà un accés directe als expedients dels afers més delicats i de transcendència constitucional d’Andorra. Espanya ha tornat a trobar la manera d’immiscir-se en els afers andorrans, i aquesta vegada des de dins el cor de l’estat.

Ho reconeix el tribunal a la sentència, que afegeix tot seguit que aquest perill desapareix per la professionalitat del magistrat instructor i dels agents de la policia. No és raonable sospitar que utilitzin l’accés a tota aquesta informació per a finalitats espúries, ve a dir el Suprem; que cal suposar “que l’encarregat de transportar els elements decomissats no els manipula; que els agents policíacs no fan cas omís de les instruccions de l’instructor i que es dediquen a tafanejar de manera compulsiva informacions que no entren dins l’àmbit de reserva […] o que no s’entretenen fent el tafaner en totes les dades recollides per a tenir coneixement de qüestions que excedeixen de la cosa ordenada per l’autoritat judicial; que no fan noves còpies per al seu ús personal…” 

I, tanmateix, sí que és raonable de sospitar-ho. Per això som davant d’un forat negre en el funcionament d’un estat de dret democràtic, perquè això ja ha passat i perquè hi ha precedents que legitimen la sospita, en la persecució judicial i policíaca contra el moviment independentista. Aquest forat negre ens duu uns quants anys enrere. Com un forat de cuc, ens permet de viatjar en el temps: però si bé aquest concepte de la física que uneix dos extrems a través de l’espai i del temps és hipotètic, en l’espaitemps jurídic espanyol és real i tangible. 

A Álvaro García Ortiz l’han sotmès a un càstig amb humiliació inclosa que ja van dur a terme, amb escreix, contra dirigents i militants independentistes, a qui es va investigar, jutjar i condemnar sota presumpció de culpabilitat. La defensa de l’ex-fiscal general va denunciar vulneracions de drets per l’escorcoll del seu despatx i l’accés indiscriminat a la informació dels seus correus i dispositius. “Vulnera la confidencialitat i la intimitat i el dret de la vida privada”, deia el seu advocat en el judici. La resposta del tribunal és, com hem vist, que el jutge instructor ja ho va fer bé, que els policies segur que no van ficar el nas on no tocava i que “quan s’acabi la causa es destruiran els suports que contenen aquesta informació”.

Curiosament, l’advocat Gonzalo Boye va patir una situació semblant, o pitjor, quan la tardor del 2019 van escorcollar el seu despatx i es van quedar el contingut íntegre del seu mòbil i de tots els seus correus electrònics professionals durant nou anys. Amb tot allò que implica. 

García Ortiz també es queixava de les segones còpies que s’havien fet del contingut del seu telèfon perquè quedava fora del control judicial i significava un trencament de la cadena de custòdia de la prova. I el tribunal li respon a la sentència que l’objectiu d’aquesta còpia era de fer-ne l’anàlisi forense, i que estava plenament justificada d’acord amb el mateix criteri que la fiscalia general de l’estat ha aplicat en tantes altres causes en què ha actuat d’acusació. 

Els magistrats Andrés Martínez Arrieta, Manuel Marchena i companyia van recordant al fiscal, sempre que ve a tomb, que algunes de les pràctiques que denuncia com a vulneració dels seus drets són pràctiques que la fiscalia mateixa fa. De fet, aquesta causa ha posat de manifest una altra anomalia en el funcionament de la fiscalia que ens torna a traslladar, mitjançant aquest forat de cuc fosc, a uns altres moments en què l’objecte de persecució eren independentistes catalans: la filtració de dades delicades de persones investigades en una causa judicial, fins i tot secreta, a mitjans de comunicació, com una branca més d’una estratègia de lawfare. 

Una mostra de la sentència: “No deixa de ser cridanera aquesta posada a zero periòdica del telèfon mòbil del fiscal general, explicada per un acatament obedient de la suposada normativa de protecció de dades, en contrast amb les fuites d’informació que s’han insinuat de l’acusat i uns quants dels testimonis que van declarar en el plenari i que haurien permès a centenars de fiscals i personal administratiu d’accedir al controvertit correu del 2 de febrer de 2024 [on l’advocat d’Alberto González Amador, parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, oferia un pacte de conformitat amb la fiscalia i reconeixia haver comès dos delictes contra la hisenda].” És a dir, el Suprem retreu a García Ortiz la facilitat amb què hi ha “fuites d’informació” de persones investigades a la premsa.

I aquí és inevitable de recordar filtracions com aquestes, constants en les causes contra l’independentisme, com per exemple l’operació Judes contra una dotzena d’activistes dels CDR acusats de terrorisme. Els dies immediatament posteriors a les detencions del 23 de setembre de 2019 es van filtrar detalls de tota mena del sumari i de les investigacions policíaques, que eren teòricament secrets.

García Ortiz també es queixava que havia estat víctima d’una investigació prospectiva, que l’havien investigat amb el propòsit de trobar algun fet delictiu en compte d’investigar uns fets delictius concrets. El tribunal ho nega i li recorda que l’objecte d’investigació –la filtració d’informació reservada que afectava el dret de defensa d’una persona– era perfectament delimitat. Com si García Ortiz hagués oblidat què és ben bé una investigació prospectiva, la que va posar en marxa la fiscalia de l’Audiència espanyola al final del 2015 de la mà de l’infaust Javier Zaragoza, quan va encarregar a la policia que investigués tot allò que tingués a veure amb l’independentisme, en una causa general per sedició i rebel·lió que va executar gent com ara el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, àlies Tácito. Això era investigació prospectiva.

I totes les sospites de males praxis judicial i policíaca, també de l’ex-fiscal general, són legítimes perquè tenim la certesa que l’estructura de l’estat ha espiat il·legalment desenes d’independentistes durant molts anys, principalment sota la responsabilitat del govern de Pedro Sánchez i els seus fiscals generals, mitjançant l’ús de programari intrusiu sobre el qual no s’ha passat comptes. 

Aquest forat ens mena a la canonada d’una claveguera, de la claveguera, un lloc fosc del qual ens arriben, com ecos d’un soroll aterridor o la ferum insuportable d’un cos putrefacte, els efectes i les conseqüències de quelcom anòmal i lleig que no ens deixen veure directament i que és l’estat de dret pervertit, el vessant arbitrari de l’estat dual, allà on les normes s’alteren per liquidar l’enemic, al preu que sigui. I tant el PP com el PSOE hi han jugat, a la claveguera, i ara els éssers que l’habiten, siguin agents de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil o magistrats de la sala segona del Tribunal Suprem, es revolten i apliquen a tota una institució com el fiscal general de l’estat la mateixa plantilla repressiva que han gastat contra els qui consideren els enemics de l’estat profund que representen.

María Elósegui (Sant Sebastià, 1957) és la jutgessa espanyola al TEDH, en què hi ha jutges de cadascun dels estats integrats al Consell d’Europa, l’organisme del qual depèn aquest tribunal. Elósegui fou elegida el gener del 2018 per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa entre una terna de candidats que va proposar el govern espanyol aleshores presidit per Mariano Rajoy. Ella no era pas la favorita, sinó el polèmic ex-president del Tribunal Constitucional espanyol Francisco Pérez de los Cobos, ex-militant del PP i que va tenir un paper fonamental en la sentència contra l’estatut català del 2010. Però la seva candidatura no va convèncer, per la seva feblesa intel·lectual, incapaç de respondre cap pregunta en anglès o en francès, i Elósegui es va imposar. 

Un alleujament per a la dreta espanyola

En tot cas, per al PP era un alleujament que ella fos la nova magistrada espanyola, perquè substituïa Luis López Guerra, amb posicions més obertes i progressistes i que no es va estalviar pas de subscriure condemnes a l’estat espanyol que li van valer l’assenyalament i la demonització per part de la dreta madrilenya. No li perdonaven, especialment, que hagués signat la condemna a Espanya el 2013 per l’aplicació de la doctrina Parot, que va forçar l’estat a haver d’alliberar desenes de presoners a qui s’havia limitat retroactivament la reducció de penes per l’aplicació de beneficis penitenciaris, molts dels quals membres d’ETA. 

Elósegui, en canvi, amb una trajectòria acadèmica molt sòlida i potent, tenia un perfil molt més conservador, numerària de l’Opus Dei i amb posicionaments obertament homòfobs, com ara l’oposició al matrimoni entre homosexuals, que van fer que en ambients jurídics, polítics i de defensa dels drets civils, se’n qüestionés la idoneïtat per al càrrec. Però sobretot era una garantia que no hi hauria ensurts amb vista a l’arribada, més tard o més d’hora, de les més que previsibles demandes dels presoners polítics; no era gens sospitosa de dispensar-los un tracte que s’allunyés del que exigia el Suprem. De fet, el seu aterratge a Estrasburg va coincidir amb el moment de més agressivitat i intransigència del jutge Pablo Llarena a l’hora de mantenir tancats de manera preventiva a la presó Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Turull, primer, i després la resta de presoners polítics. 

En el seu historial de sentències ha signat nombroses condemnes a Espanya, generalment en qüestions de poca transcendència política, tret d’un parell de casos amb una repercussió important: el cas Otegi i el cas Atristain. I és curiós que en aquestes dues condemnes que Elósegui sí que va subscriure hi ha hagut sengles actes de desobediència i desacatament al TEDH per part de la justícia espanyola, que s’ha negat a aplicar-les. En el cas de la condemna per la vulneració del dret d’Otegi al jutge imparcial, el Suprem va pretendre de fer repetir tot el judici pel qual el dirigent abertzale ja havia complert condemna, fins que, finalment, després d’una feixuga batalla judicial, el Tribunal Constitucional ho va impedir. I en el cas del pres basc Xabier Atristain, el Suprem no va fer cabal de la condemna a Espanya per haver-li vulnerat el dret d’un procés equitatiu i just, i va mantenir-li la condemna a disset anys de presó per pertinença a organització terrorista tot afirmant que hi havia hagut més proves que podien portar a aplicar-li la mateixa pena.

Una espanyola i sis jutges més

A Elósegui no li han dedicat articles ni portades amenaçadores en la premsa espanyola assenyalant-la com a traïdora, com sí que van fer amb López Guerra. I ha estat ella qui ha tingut, molt probablement, una influència més decisiva a l’hora de propiciar una sentència per part del TEDH que avala aquella aplicació repressiva del dret que va fer Llarena contra els presos de l’1-O i que contravé les resolucions crítiques i condemnatòries que, per aquells mateixos fets, van fer organismes com ara el Comitè dels Drets Humans de l’ONU, el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides i l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. En canvi, al TEDH, unanimitat a favor d’Espanya per part dels set jutges que formaven la sala: la txeca Katerina Simackova (presidenta); María Elósegui; el magistrat de San Marino, Gilberto Felici; el suís Andreas Sünd; la moldava Diana Sarcu; l’ucraïnès Mykola Gnatovskyy; i l’armeni Vahe Grigoryan.

El fet que el jutge espanyol sigui un dels que té veu i vot en les demandes contra Espanya pot ser xocant, i fins i tot contrari al principi del dret sobre l’aparença d’imparcialitat dels jutges, però és una norma establerta en el Conveni Europeu dels Drets Humans. Per què? Ras i curt: perquè els estats puguin controlar més de prop les demandes que arriben contra ells, segons que expliquen a VilaWeb fonts jurídiques molt coneixedores del funcionament intern del tribunal. El TEDH existeix perquè el mig centenar d’estats que forment part del Consell d’Europa volen que existeixi. No vol dir que els jutges no treballin amb independència i imparcialitat, però els estats han establert uns certs mecanismes de control que actuen, de manera subjacent, com a condicionants.

El filtre del jutge únic

Un exemple clar és la imposició de la figura del jutge únic en el primer tràmit d’admissió de les demandes que arriben al tribunal, una decisió dels estats, precisament, per a evitar que hi hagués tantes demandes i, per tant, hi hagi menys condemnes. I fa poc vam veure que aquest jutge únic, que actualment és l’hongarès András Jakab, desestimava un munt de demandes catalanes, com ara la del pare del nen de tres anys mort en l’atemptat del 17 d’agost de 2017 a la Rambla de Barcelona, algunes de presentades per entitats de defensa del català i les del president Torra i Josep Costa per l’espionatge amb Pegasus. Jakab les va llançar a la paperera en el primer filtre de tramitació que supervisa que siguin correctes formalment i que hi hagi un mínim indici de possible vulneració de drets fonamentals. 

Sobre aquests casos, l’ex-vice-president del TEDH Josep Casadevall, en aquesta entrevista a VilaWeb, va dir: “Estic segur que aquest jutge únic, abans de signar [la resolució], com a mínim, ni que sigui per telèfon, va consultar el col·lega [espanyol]. Ni que sigui per dir: ‘Escolta, de què va això?’ M’atreveixo a dir que, com a mínim, la jutgessa espanyola va tenir un coneixement previ d’aquesta demanda.” I la jutgessa espanyola és María Elósegui. 

El precedent del cas Costa i Campdepadrós contra Espanya

Una altra cosa és la deliberació i la sentència sobre una demanda en una sala de set jutges. Però aquí la influència espanyola és possible i sembla evident, atesa la duresa de les sentències de la carpeta catalana dictades enguany: no solament la dels presos preventius, sinó també la dels ex-membres de la mesa del parlament Josep Costa i Eusebi Campdepadrós, a qui el TEDH va desestimar la demanda per les coaccions que van rebre per part del Tribunal Constitucional per a impedir el debat parlamentari de mocions sobre l’autodeterminació i contra el rei espanyol. 

En aquella sentència, del mes de febrer, ja es podia comprovar una aproximació al conflicte polític català molt esbiaixada en favor de la posició espanyola. Deia que la limitació dels drets polítics de Costa i de Campdepadrós estava justificada per la necessitat que tenia el Constitucional de, “en extremes circumstàncies, protegir la constitució com a garant de la integritat territorial de l’estat”. I encara un passatge més inquietant de la sentència, que, vist ara, representava tot un avís per a navegants: deia el tribunal que el debat sobre les qüestions que el Constitucional impedia al Parlament de Catalunya, “es podria discutir lliurement a les Cortes Generales [sic], que és el parlament nacional i el cos constitucional que representa la sobirania popular a Espanya. D’acord amb la constitució espanyola, la sobirania de la nació, que rau en el poble espanyol, necessàriament implica la seva unitat, tal com proclama l’article 2 de la constitució espanyola”. 

Qui aporta els dossiers i qui els interpreta?

El cas és que aquest argument, segons el qual el Parlament de Catalunya no és pas la seu “veritable” de la sobirania popular i, per tant, no s’hi pot debatre tot, ni tan sols formava part de les al·legacions del Regne d’Espanya com a estat demandat. Qui ho va introduir, doncs? El jutge nacional és el que posa en coneixement els seus col·legues de sala sobre el dret de l’estat demandat, i també sobre el context polític, social, etc. I ho fa d’acord amb una documentació que també aporten els lletrats adscrits a la divisió espanyola del tribunal; els lletrats de cadascun dels estats s’agrupen en divisions per raó de proximitat geogràfica, lingüística… I aquests, que en el cas d’Espanya són molt probablement lletrats espanyols, són els primers que tenen contacte amb les demandes, i en comencen a preparar els dossiers corresponents, que remeten a la sala. 

Així, tot fa pensar que és la jutgessa espanyola qui introdueix aquest argument, i que ho fa de manera prou convincent perquè els altres sis jutges de la sala ho subscriguin. I tot i que no hi ha, fins ara, cap prova ni testimoni que ho hagi afirmat, la influència d’Elósegui en la sentència sembla prou evident. 

Però, per què aquesta unanimitat i aquesta duresa? Segons les fonts jurídiques consultades per VilaWeb, perquè és un afer polític important, perquè la jutgessa espanyola ha estat capaç de convèncer tota la sala que el procés català podia desembocar en una secessió de l’estat, i els ha fet veure que significaria un risc important de donar-hi cap mena de cobertura, perquè podria esdevenir un precedent perillós al cor d’Europa. La mà d’Elósegui ha estat determinant; si el jutge espanyol hagués estat un altre, si hagués introduït dubtes sobre la manera en què la justícia espanyola va donar resposta al conflicte català, és ben probable que els seus col·legues haguessin tingut un parer semblant.

I això que, avui que fa mig segle que el dictador Francisco Franco es va morir al llit, la majoria dels jutges que han signat la condemna inèdita contra el fiscal general de l’estat són els mateixos que van dictar sentència contra els responsables del referèndum. Sánchez i el PSOE van encoratjar una repressió contra l’independentisme que es fonamentava en una tergiversació de les normes del dret amb l’objectiu d’abatre l’enemic. I això, ara, se’ls ha girat definitivament en contra.

Perquè el Suprem ha tornat a dictar una sentència política, on no importen les proves que es posen damunt la taula durant el judici, sinó la presumpció de culpabilitat contra l’acusat. El judici contra el fiscal general de l’estat en un cas de revelació de secrets (per l’acusació d’haver filtrat el correu amb què l’advocat de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, proposava un pacte de conformitat per un doble delicte fiscal) ha estat tan grotesc que solament es podia entendre com l’escenificació prèvia necessària per a condemnar-lo.

La sala segona del Suprem volia venjança. I ha servit el plat amb rapidesa i de manera humiliant. Dels set magistrats que formaven el tribunal, cinc subscriuen la condemna a dos anys d’inhabilitació, a una multa de 7.200 euros i a una indemnització de deu mil euros a Alberto González Amador, el defraudador fiscal confés que es va embutxacar 350.000 euros d’una compra-venda tèrbola de material sanitari durant la pandèmia. Hi ha dues magistrades afins al PSOE que n’han discrepat: Susana Polo i Ana Ferrer –que, en canvi, no va tenir cap inconvenient a subscriure la sentència per sedició contra els dirigents del procés el 2019. I entre els cinc magistrats de la majoria favorable a la condemna, hi ha Manuel Marchena, que ara ja no presideix la sala segona del Suprem ni ha presidit el tribunal d’aquest judici, però n’ha format part i hi ha deixat empremta.

Si més no, s’endevina el seu estil sibil·lí en la manera com han comunicat la sentència contra Álvaro García Ortiz: just una setmana després d’haver-lo deixat vist per a sentència, amb una rapidesa inusual, s’han afanyat a difondre la decisió sense haver començat a redactar la sentència, cosa gens habitual. Tenien pressa a fer-la pública, i han triat el 20 de novembre, precisament, aniversari de la mort de Franco. I encara recorden, en la nota difosa a la premsa, que “la sentència tindrà efecte a partir de la notificació en forma legal”. Una manera de dir a García Ortiz que té uns quants dies per a decidir si no vol plegar ell, ara que, tot i que encara no tingui efecte legal, tothom sap que ha comès un delicte i que no pot continuar en el càrrec. Les acusacions, la dreta i l’extrema dreta van pressionar-lo perquè dimitís quan van obrir-li judici oral, però, com que no hi estava obligat per l’estatut del ministeri fiscal, no ho va fer. Ara li diuen, abans de tenir redactada la sentència, que ja saben que el condemnaran, i –implícitament– que si té dignitat hauria de plegar immediatament.

L’acarnissament. És l’estil que el Suprem va posar en pràctica durant anys contra els dirigents del Primer d’Octubre empresonats i que Pedro Sánchez va beneir. I ara el president espanyol veu com culmina un procés judicial de càstig i revenja contra el fiscal general de l’estat, però que també és contra ell, que es va començar a coure arran de la concessió forçada dels indults als ex-presoners polítics i que es va activar simultàniament a la fase decisiva de l’aprovació de la llei d’amnistia a les corts espanyoles. La sentència contra Álvaro García Ortiz té l’origen en una voluntat de revenja per la imposició a la fiscalia del Suprem del criteri favorable a amnistiar el president Carles Puigdemont i els altres exiliats i els condemnats per malversació per l’1-O. És una conseqüència d’una guerra interna a la fiscalia que es va desfermar l’any passat a propòsit de la llei d’amnistia i que encara continua.

Manuel Marchena i la resta de membres més conservadors de la sala penal, com el president actual, Andrés Martínez Arrieta, o com la magistrada Carmen Lamela, no perdonen l’amnistia a Sánchez ni a García Ortiz. Després d’haver vist com els quatre fiscals del judici contra el procés havien de plegar perquè no podien ni volien subscriure el criteri del fiscal general de l’estat, Marchena i companyia van acabar tombant el criteri d’Álvaro García Ortiz i van desobeir la llei d’amnistia denegant-la als acusats i perseguits per malversació. I, en un llibre publicat enguany, Marchena es permet el luxe de desautoritzar i criticar el fiscal general, de dir-li que el seu paper en l’amnistia l’hauria de situar “davant del mirall de la seva responsabilitat”; i poc després acaba formant part del tribunal que el condemna.

El procés contra García Ortiz és una altra exhibició de la fractura de l’estat de dret espanyol, amb una ferida oberta que supura. Perquè s’han normalitzat actituds reprovables com la de la fiscalia general de l’estat difonent les estratègies de defensa de persones investigades (per més que tècnicament no es pugui demostrar que és el fiscal general mateix qui va difondre els correus de l’advocat de González Amador); o com les rialles dels fiscals el dia del judici en què un responsable de la Guàrdia Civil va dir que ells no feien investigacions prospectives; o com el president del tribunal considerant “una amenaça” el fet que un periodista que va declarar com a testimoni els digués que sabia qui li havia filtrat la informació confidencial i que aquest no era García Ortiz.

I ara aquest sistema corromput es regira contra Sánchez. Ja ha caigut el fiscal general de l’estat, un fet inèdit en la història política espanyola. Però és tan sols un avís d’allò que pot venir, perquè encara hi ha unes quantes causes judicials obertes que acorralen l’entorn polític i personal del president espanyol. El monstre que van alimentar ara ja els comença a devorar.

Puigdemont alerta que la darrera paraula sobre l’amnistia “la tenen uns jutges que van sentir-se cridats a salvar la pàtria” 

Una consideració prèvia: aquestes conclusions s’han d’agafar amb una certa prudència, perquè no és encara la sentència de la gran sala del TJUE. Sovint, l’opinió de l’advocat general és assumida en bona part pel tribunal, però hi ha casos (molt pocs) en què la resolució és diametralment oposada. Tenint en compte la solidesa i la contundència dels arguments jurídics de Dan Spielmann, es fa difícil pensar que la sentència sigui gaire diferent.

I tornem al senyor Urraca, que va assumir en la vista judicial del juliol passat els arguments de la dreta i l’extrema dreta espanyola per afirmar que es tractava d’una autoamnistia. L’advocat general ho ha refusat de manera contundent. Aquesta crítica concreta, tan política, no formava part de cap de les preguntes que va enviar el Tribunal de Comptes ni de les que va enviar l’Audiència espanyola al TJUE amb dubtes sobre l’adequació al dret de la Unió de la llei d’amnistia. I, tanmateix, els serveis jurídics de la Comissió, que era part en aquests procediments, s’ho van treure de la màniga d’una manera incomprensible, tenint en compte que s’excedien de l’argumentació jurídica que se’ls hauria d’exigir. 

Per això l’advocat general s’hi atura, per desmentir-ho: “No hi ha res que permeti de qualificar la llei d’amnistia d’autoamnistia”, diu en l’informe, perquè “la llei és fruit d’un procediment parlamentari regular tramitat en el si d’un sistema pluralista, no és el resultat d’un acte unilateral imposat per un poder autoritari, sinó d’un debat i votació democràtica en les corts generals”. 

L’amnistia dels CDR de l’operació Judes, més a prop

Però allò que més va cridar l’atenció del paper que va fer Carlos Urraca el mes de juliol passat fou la bel·ligerància amb què pretenia d’invalidar l’amnistia dels acusats de terrorisme d’acord amb el text de la llei. L’Audiència espanyola dubtava que l’amnistia dels dotze acusats de l’operació Judes fos compatible amb la directiva europea contra el terrorisme, i per això va enviar tot un seguit de preguntes al TJUE abans de prendre la decisió d’amnistiar-los finalment. Urraca va respondre que no se’ls podia amnistiar perquè la llei buidava de contingut la directiva europea i perquè vulnerava el principi d’igualtat quan permetia que, en paraules textuals, un terrorista independentista català en pogués obtenir un benefici i un gihadista, per uns mateixos fets hipotètics, no. “Comparem un terrorista a favor de la secessió de Catalunya i un terrorista a favor del gihadisme. Són una situació comparable? Els uns es beneficien de l’amnistia i els altres no.”

Spielmann diu, d’entrada, que queda ben clar que els fets imputats als CDR, “per més que es qualifiquin de delictes de terrorisme, no volien causar intencionadament greus violacions dels drets humans.” I això és molt important, perquè tot seguit afirma que la llei és ben clara quan distingeix entre els suposats actes de terrorisme que han de quedar exclosos de l’amnistia (els que violen el dret de la vida i la prohibició de la tortura i el tracte degradant) i els que s’hi poden incloure, entre els quals, els fets imputats als represaliats per l’operació Judes. 

La darrera causa per terrorisme que encara queda viva de tots aquests llargs anys de persecució judicial i policíaca contra l’independentisme ja comença a caure. Resta la darrera empenta de la sentència.

L’argúcia de la malversació queda tocada

I també comença a caure el darrer bastió de la rebel·lió judicial contra l’aplicació de l’amnistia, el delicte de malversació. L’únic argument d’Urraca que l’advocat general ha assumit en les seves conclusions és l’únic que era favorable a la llei d’amnistia: Dean Spielmann conclou que l’amnistia del delicte de malversació no afecta de cap manera els interessos financers de la Unió Europea, que és una de les exclusions que preveu la llei mateixa. Aquest argument, esgrimit pel Tribunal de Comptes en l’acusació contra Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Artur Mas i uns quants ex-consellers i ex-alts càrrecs de la Generalitat d’haver desviat diners per l’organització de l’1-O, és també un dels que invoca el Tribunal Suprem per a negar l’amnistia als acusats i perseguits per malversació. 

I en aquest sentit, l’advocat general és clar quan diu que els fets que se’ls imputen no tenien cap vincle directe amb la possible reducció d’ingressos posats a disposició del pressupost de la Unió, ni de manera real ni tan sols potencial en cas d’una hipotètica independència de Catalunya. És important el fet que l’advocat no tan sols parla de les responsabilitats comptables (que són les que investiga el Tribunal de Comptes) sinó també de la malversació de fons, que és un concepte penal i que és el delicte pel qual el Suprem es nega a amnistiar els dirigents de l’1-O. 

Un efecte sobre el retorn de Puigdemont?

La qüestió principal és quin efecte pot tenir una sentència del TJUE sobre la llei d’amnistia que subscrigui aquests arguments de l’advocat general. D’entrada, i molt clarament, ha d’implicar que l’Audiència espanyola amnistiï finalment els dotze CDR acusats de terrorisme, que havien arribat a la porta d’un judici pel qual els demanaven, en alguns casos, fins a trenta anys de presó. Fins que va entrar en vigor la llei d’amnistia, el tribunal va tenir dubtes i els va exposar al TJUE. La resposta, finalment, arribarà aviat.

I, si fos el cas, el Tribunal de Comptes hauria d’amnistiar la trentena d’ex-alt càrrecs acusats de desviació de diners per l’1-O, perquè el principal argument jurídic per a oposar-s’hi, el perjudici als interessos financers de la UE, cauria. I perquè el gruix de la llei ha quedat avalat, tret d’alguna objecció procedimental sobre la imposició d’un termini de dos mesos per a aplicar l’amnistia i l’obligació d’aixecar les mesures cautelars immediatament encara que hi hagi un procés de pre-judicials obert. 

Vist això, amb l’hipotètic text de la sentència a la mà, l’amnistia dels exiliats i els condemnats per malversació no arribaria necessàriament més de pressa. Perquè la causa per la qual el Suprem els l’ha denegada és ara en mans del Tribunal Constitucional, que primer haurà de decidir si concedeix unes mesures cautelars als afectats (aixecament provisional de l’ordre de detenció i suspensió de la inhabilitació) i, finalment, si els atorga l’empara i rectifica la negativa del Suprem d’amnistiar-los. 

Si la rectifica i, encara més important, si té capacitat de fer-la rectificar al Suprem, que és qui en darrera instància hauria d’arxivar la causa. El context polític i judicial espanyol és important: el TC dominat pel sector afí al PSOE pot fer endarrerir o denegar la concessió de les mesures cautelars si políticament convé que Puigdemont pugui tenir la via de retorn oberta o tancada. Fins ara, el president del TC, Cándido Conde-Pumpido, amb un vincle polític evident amb Pedro Sánchez, ha jugat a fer anar el bastó i la pastanaga amb el president a l’exili, fent creure que la concessió de cautelars podria ser imminent en funció de la tensió política entre el PSOE i Junts. 

Per això els ritmes i les decisions en aquest cas concret són tan incerts. Jurídicament, ho podran arribar a justificar tot amb arguments, una decisió i la contrària. Però la qüestió nuclear, i la que pesarà, és de naturalesa política. 

Perquè els set jutges de la secció cinquena del tribunal entren a valorar què fou el 2017 i la repressió posterior, i fan seu el relat dels tribunals espanyols fins a l’extrem de situar la pretesa protecció dels drets constitucionals i de la unitat d’Espanya per damunt de la protecció de drets fonamentals individuals de representants polítics i d’un activista social. I aquesta aproximació al cas pot condicionar la sentència definitiva sobre l’1-O que encara ha de venir, la que ha de resoldre les demandes de tots els condemnats per sedició i per malversació pel Suprem. Unes demandes que, tanmateix, tenen encara alguna opció seriosa d’acabar amb una condemna a Espanya per aquell judici.

En primer lloc, deixem clar què ha resolt i què ha dit el TEDH en aquesta sentència. El tribunal diu que Espanya no va vulnerar els drets polítics de Sánchez, Turull i Junqueras pel fet d’haver-los mantingut tancats a la presó preventivament. Resol –a favor d’Espanya– estrictament aquesta demanda, però no es pronuncia encara sobre la validesa del judici a què els va sotmetre el Suprem, ni sobre el jutge predeterminat per la llei, ni sobre la manca d’imparcialitat del tribunal, ni sobre vulneracions de drets com els de la llibertat d’expressió i de reunió. En la pròxima sentència, previsiblement, hi entrarà.

L’aval a Llarena

Però en aquesta ja veiem que el TEDH considera, d’entrada, que els fets de l’octubre del 2017, tant la mobilització del 20 de setembre com el referèndum del Primer d’Octubre, són d’una gravetat important, que van implicar unes acusacions per uns delictes (rebel·lió, sedició i malversació) que justificaven mesures tan restrictives com la presó preventiva. I recorda que, segons la jurisprudència del tribunal, “un estat ha de poder impedir raonablement la realització d’un […] projecte polític incompatible amb les normes del Conveni [Europeu dels Drets Humans] abans no es posi en pràctica mitjançant actes concrets que puguin comprometre la pau civil i el règim democràtic en el país”.

De manera que, d’entrada, el tribunal “no detecta cap element d’il·legalitat o d’arbitrarietat en els fonaments fàctics i jurídics de l’ingrés en presó preventiva dels demandants”, perquè “la gravetat del delicte en qüestió i el context social i polític en el moment dels fets són elements que sens dubte s’han de tenir en compte per a avaluar la proporcionalitat de les restriccions [dels drets fonamentals]”.

Sobre l’empresonament de Jordi Sànchez el 16 d’octubre de 2017, el TEDH diu que podia ser justificat per “l’alt grau de responsabilitat que tenia” en les manifestacions del 20 i el 21 de setembre, que van originar diversos incidents i van causar uns danys materials importants”, en referència als cotxes de la Guàrdia Civil malmesos. “El Tribunal no detecta cap element d’il·legalitat ni d’arbitrarietat en els fonaments fàctics i jurídics de l’ingrés del demandant a la presó preventiva”, diu la sentència, que passa a justificar que Pablo Llarena no permetés ni a Sànchez ni a Junqueras de sortir de la presó per poder assistir al ple d’inici de la legislatura posterior a les eleccions del desembre del 2017 en què havien estat candidats per Junts per Catalunya i per ERC, respectivament. I justifica que Llarena tanqués Jordi Turull a la presó a mig ple d’investidura d’ell com a president de la Generalitat.

Troba raonables els arguments que va esgrimir Llarena; en valora que els permetés de presentar-se a les eleccions, però que deixar-los anar al parlament una vegada constituït podia implicar un risc greu d’incidents, atès el precedent del 20-S; avala l’argument del jutge espanyol de mantenir-los tancats a la presó pel risc de reiteració delictiva, pel fet de continuar vinculats activament al projecte polític independentista que pretenia la separació d’Espanya i, fins i tot, assumeix l’argument del risc de fugida pel fet que hi hagués exiliats “que facilitessin la sortida de l’interessat a l’estranger”, i que això “es veu enfortit per la fugida de M. R. [en referència a Marta Rovira], una coacusada que també fou citada a comparèixer davant el jutge d’instrucció i que no va respondre a aquesta citació.”

Llarena va cridar-los a declarar a Madrid el 23 de març de 2018, quan va saber que Turull seria el candidat per a ser investit nou president de la Generalitat. Hi va haver una relació directa de fets entre les decisions polítiques que prenia el Parlament de Catalunya i les decisions de Pablo Llarena. Però per al TEDH “les proves que s’han presentat al tribunal no permeten de concloure que la decisió d’imposar la presó preventiva [a Turull] fos arbitrària i que es dictés amb l’únic objectiu d’impedir-li d’accedir a la presidència de la Generalitat”.

La sorprenent contradicció amb les Nacions Unides

Molts dels arguments del TEDH topen amb el d’instàncies jurídiques internacionals que ja s’havien pronunciat sobre aquestes violacions de drets dels presos polítics per part d’Espanya, com ara el Comitè de Drets Humans de l’ONU i el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU. Totes dues resolucions són esmentades pel TEDH en aquesta darrera sentència, i assumides, fins i tot; i, tanmateix, les contradiu.

És un fet molt sorprenent. El Comitè de Drets Humans va dictaminar l’agost del 2022 que l’estat espanyol havia violat els drets polítics d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull. Recordem la contundència d’aquell text: “L’estat va violar els seus drets en virtut de l’article 25 del Pacte [pels Drets Civils i Polítics] perquè la decisió d’encausar els autors pel delicte de rebel·lió […] no va ser per motius prevists en la legislació que siguin raonables i objectius”, deia el dictamen. I en aquest punt posava de manifest que tots “van instar la ciutadania a mantenir-se estrictament pacífica”, i recordava que “la violència contra els participants en una reunió pacífica per part de les autoritats o d’agents provocadors que actuïn en nom seu no fa que la reunió no sigui pacífica”.

Aleshores, Llarena els va suspendre la condició de diputats del parlament en aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal espanyola, que permetia d’inhabilitar políticament els processats per rebel·lió que fossin a la presó. Aquell organisme de l’ONU deia clarament que els havia volgut treure de circulació políticament. I així ho constata el TEDH a la sentència, quan confirma la validesa d’aquests organismes per pronunciar-se sobre demandes relatives als drets fonamentals. I és xocant de veure com, poc després, en el mateix text, el tribunal resol en un sentit oposat al del Comitè de Drets Humans la denúncia sobre l’aplicació perversa del 384 bis per part de Llarena.

Diu el tribunal que es va fer de manera ajustada al dret espanyol, i afegeix: “El Tribunal no pot passar per alt el caràcter excepcional dels delictes pels quals es preveu aquesta mesura. Observa, a més, que els delictes a què es refereix la disposició invocada poden considerar-se una amenaça per a l’essència mateixa d’un estat democràtic.” I no té en compte de cap manera, com sí que feia l’altra instància jurisdiccional, el caràcter pacífic i l’absència de violència en les mobilitzacions d’aquella tardor.

I, en la mateixa direcció, el TEDH, tot i esmentar-lo, contradiu el dictamen contundent que el Grup de Treball de Detencions Arbitràries va publicar l’abril del 2019, quan va denunciar una desena de violacions de drets humans sobre els presos i n’exigia l’alliberament immediat i una indemnització pels perjudicis causats. El TEDH, que ha reconegut l’autoritat a aquest grup de treball de fa anys, constata el que diu però s’expressa en sentit contrari, dient que la situació d’empresonament preventiu era justificada per la gravetat dels delictes imputats i pels fets que van posar en risc l’ordre constitucional espanyol.

Tots aquests arguments condicionaran, segurament, la sentència sobre el judici contra el procés, perquè és el mateix tribunal que l’haurà de dictar. La lectura política que ja fa dels fets del 2017 i la repressió posterior hi influiran. De fet, ja deixa pràcticament resolta la demanda de vulneració de l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans, que vol dir que l’estat va limitar drets fonamentals de persones amb la voluntat de perseguir-los políticament, de silenciar la dissidència. El TEDH diu que això no es pot demostrar amb les proves aportades pels demandants.

El cartutx que resta

Resta tan sols una opció prou fonamentada jurídicament perquè prosperi en la sentència sobre les demandes contra el judici del Suprem contra l’1-O: la de la vulneració del jutge predeterminat per llei, per la solidesa dels arguments que, en certa manera, ja han estat exposats pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en aquella sentència històrica del 31 de gener de 2023 en què tancava la porta a Llarena a extradir els exiliats.

Aquella sentència deia això, en el paràgraf 100: “No es pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit de l’article 6, apartat 1 [del Conveni Europeu dels Drets Humans, sobre el dret del jutge imparcial], un tribunal suprem nacional que resolgui en primera instància i en darrera instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per a enjudiciar la totalitat dels encausats.” I, a propòsit d’això, citava dues sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, del 2000 i del 2005, que ho estableixen així. Perquè hi ha un diàleg constant entre TJUE i TEDH, i aquest fet, la vulneració del jutge natural, si fos constatat pel TEDH invalidaria de dalt a baix la causa judicial contra el Primer d’Octubre. Ja no hi hauria causa, ni inhabilitats ni processats.

És la darrera bala, la més potent, que resta encara a la recambra. Però es fa difícil de pensar, vista la sentència d’avui, que el TEDH tingui gens ni mica d’interès a etzibar un cop tan dur a Espanya d’ací a uns quants mesos, quan faci pública la sentència definitiva. Perquè això que hem vist a Estrasburg pot ser la constatació d’una nova era en què el TEDH ha anat entrant progressivament els darrers temps, en què els estats del Consell d’Europa del qual depèn el tribunal l’han anat controlant més, l’han lligat més curt, perquè potser ja n’hi havia prou de condemnes, tal com advertia l’ex-vice-president del tribunal Josep Casadevall. La tensió (que també ha viscut i viu el TJUE) entre la protecció dels drets dels interessos dels estats i la dels drets humans de les persones sembla que es va decantant vers els primers.

Si això es confirmés, l’esperança de l’independentisme de veure protegits pel TEDH els drets amenaçats per la maquinària repressiva espanyola s’haurà esfumat. S’haurà comprovat fins on pot arribar aquesta via que era necessari d’emprendre, quines limitacions té, i sobretot s’haurà constatat que la defensa jurídica d’uns drets no pot suplir les mancances polítiques de qui els esgrimeix.

Un judici que, tanmateix, avança implacable, com un càstig públic que pot acabar en càstig penal contra Álvaro García Ortiz, que ja mastega alguns dels mètodes efectivament inquisitius i prospectius (en paraules de l’advocada de l’estat Consuelo Castro) que ja van sofrir en un altre judici històric i en aquest mateix edifici els dirigents independentistes de l’1-O. Amb unes diferències evidents, és clar, perquè a aquells els duien emmanillats en un furgó de la Guàrdia Civil cada dia des de la presó, i a aquest, l’agent de la policia espanyola que custodia l’entrada principal del Suprem se li quadra i el saluda. 

Corredisses a la fiscalia

Però, malgrat els mètodes inquisitius i el sentit polític que té aquest judici, aquest cas fa evident que la fiscalia general de l’estat fa un control polític interessat dels casos que té entre mans, i que està disposat a difondre informació privada, delicada, dels que considera rivals polítics per contrarestar-los. La qüestió és, amb la llei a la mà, si això que ha passat en aquest cas que afecta Alberto González Amador, la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, és –com a mínim– un delicte de revelació de secrets.

I això depèn si es comprova que el fiscal general de l’estat fou el responsable d’haver ordenat que es publiqués per primera vegada una informació confidencial sobre González Amador, que era investigat per la fiscalia de delictes econòmics de Madrid per haver defraudat 350.000 euros a hisenda en els seus negocis de compravenda de material sanitari durant la pandèmia. L’advocat de la parella d’Ayuso havia proposat per correu a la fiscalia un pacte de conformitat pel qual reconeixia els delictes. El fiscal general va ordenar la filtració d’aquest correu per perjudicar-lo?

El cas és que el 13 de març de 2024 El Mundo va publicar que era la fiscalia qui havia fet aquest oferiment a González Amador, i García Ortiz volia desmentir-ho. Perquè era fals. Era una maniobra de l’entorn d’Ayuso, orquestrada pel seu sinistre escuder Miguel Ángel Rodríguez, que la fiscalia general de l’estat va voler contestar, i aquell vespre del 13 de març hi va haver corredisses a la fiscalia: van demanar al fiscal que portava el cas i que negociava amb l’advocat de González Amador que els informés de quin era l’estat del procediment i que els enviés aquells correus. 

Ho va fer i, poc després, aquella nit, la Cadena SER ja publicava que la parella d’Ayuso havia reconegut dos delictes contra hisenda quan va proposar un pacte de conformitat. I l’endemà al matí, la fiscalia de Madrid publicava una nota de premsa que aportava aquesta mateixa informació, amb els detalls sobre el pacte de conformitat, per desmentir aquella informació d’El Mundo. Els fiscals de Madrid que han declarat al començament del judici, i la defensa de García Ortiz, emmarquen aquestes peticions d’informació en allò que preveu l’article 25 de l’estatut del Ministeri Fiscal, és a dir, la dació de compte a què estan obligats els fiscals envers els seus superiors jeràrquics quan tenen entre les mans un cas d’especial rellevància pública. 

El llibre verinós de Marchena

Les acusacions hi veuen el delicte de revelació de secrets, el fiscal general una actuació normal i una persecució política que l’ha dut fins al banc dels acusats. I és cert que s’ha activat tota una maquinària judicial, mediàtica i política contra García Ortiz, en un context que convé no perdre de vista: la coincidència en el temps amb el procés judicial contra la parella de Pedro Sánchez, contra el seu germà i, sobretot, el cas Koldo de presumptes contractes irregulars en material sanitari i en obres públiques i que ja apunta a un possible finançament il·legal del PSOE. 

El cas García Ortiz és una peça important més en aquest context, i es va començar a construir durant els mesos decisius en la tramitació de la llei d’amnistia a les corts espanyoles i en plena guerra interna de la fiscalia per la inclusió de la malversació vinculada a l’1-O en l’amnistia. La cúpula del poder judicial no ho perdona, ni a Sánchez ni a García Ortiz. I és escandalós que Manuel Marchena escrigui en el seu recent llibre atacs directes contra el fiscal general de l’estat i ara sigui un dels set magistrats que integren el tribunal que el sotmet a judici i que dictarà sentència. 

I el mòbil de Gonzalo Boye?

L’advocada de l’estat Consuelo Castro es queixava dels abusos contra García Ortiz durant la fase d’instrucció, que n’hi ha hagut. Ella, que va dirigir l’acusació per sedició contra els dirigents de l’1-O que van ser jutjats aquí mateix quan era l’advocada general de l’estat amb Pedro Sánchez, ha denunciat les vulneracions de drets al fiscal general durant la instrucció d’aquest cas. Castro ha qualificat de nul·la de ple dret l’ordre d’escorcoll del despatx de García Ortiz per part de la Guàrdia Civil el 30 d’octubre de l’any passat. “Vulnera la confidencialitat i la intimitat i el dret de la vida privada; la interlocutòria [del jutge instructor] va excedir l’àmbit temporal, perquè va ordenar de buidar el contingut dels dispositius [del fiscal general de l’estat] durant vuit mesos”, deia. 

Es queixava que fins ara no s’hagués destruït ni s’hagués retornat tota la informació que contenien els dispositius electrònics de García Ortiz i que no tinguessin a veure amb la suposada filtració del correu enviat per l’advocat de González Amador, i invocava una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans, el cas Sargava contra Estònia, que deixa clar que això no es pot fer. Justament, és la sentència invocada per Gonzalo Boye per denunciar que la fiscalia –la mateixa que dirigeix ara García Ortiz– permetés que entressin al seu despatx la tardor del 2019 per escorcollar-lo, i que es quedessin el contingut íntegre del seu mòbil i de tots els seus correus electrònics professionals durant nou anys. 

El fiscal general de l’estat es queixa que ara han fet amb ell el mateix que ells van permetre que fessin a Boye, que la policia escorcollés indiscriminadament el seu despatx, el seu correu i el seu mòbil. L’estat profund revoltat li fa tastar ara la seva medicina, i per això té mala peça al teler en aquest judici. Sobretot, perquè allò que el sobrevola és aquella mirada inquisitiva (sí, inquisitiva) que li va dedicar Felipe VI en aquell inici tan tens del curs judicial. García Ortiz només espera ara que, a diferència del judici contra el procés, la sentència del seu cas encara no estigui escrita.

Els qui més van córrer a presentar querelles a tort i a dret els primers dies i setmanes després de la tragèdia van ser les organitzacions d’extrema dreta que viuen de la publicitat que els dóna la laxitud espanyola de la figura de l’acusació popular, i uns altres advocats oportunistes. Les querelles que han fet més camí es van coure a foc més lent. Passades unes quantes setmanes, ja hi havia molts jutjats de primera instància que havien obert diligències d’investigació per possibles responsabilitats penals en la gestió d’aquells dies, amb querelles adreçades contra responsables del govern valencià i del govern espanyol.

I algunes de les querelles anaven adreçades, també, contra el president Carlos Mazón. Les organitzacions i els particulars que les van presentar ho van fer al Tribunal Superior de Justícia, per la condició d’aforat que té el president de la Generalitat. No el pot investigar un jutjat ordinari d’instrucció, ha de ser el TSJ. I aquest límit ha esdevingut una línia roja que la jutgessa de Catarroja ha tingut sempre ben present, i que sap que, si la trepitja, pot acabar perdent el control de la investigació tan extraordinària que té entre les mans.

El primer no a investigar Mazón

Amb el dolor i la indignació encara molt vius, dos mesos després de la gota freda, el TSJ va desestimar les querelles i denúncies contra Mazón, i de més responsables del govern valencià. Galleda d’aigua freda. Els cinc magistrats de la sala civil i penal del tribunal que van signar aquella resolució van dir que era massa aviat per a investigar formalment en una causa penal el president de la Generalitat, perquè la jurisprudència és molt estricta a l’hora de determinar en quin moment un aforat pot ser investigat. No n’hi ha prou “amb una simple imputació personal o nominal de fets amb una aparença delictiva”; cal anar més enllà i aportar una solidesa de proves que justifiqui que l’alt tribunal valencià obri la investigació contra Mazón. I per al tribunal “potser en aquells moments inicials era difícil”, en paraules seves.

No tancava pas la possibilitat d’investigar Mazón, però deia que era massa aviat, i encoratjava els querellants a explorar la via dels jutjats d’instruccions perquè avancessin en les investigacions respectives. Però hi havia massa dispersió, molts jutjats investigant al mateix temps uns mateixos fets. Fins que el 31 de gener d’enguany, un d’aquests jutjats, el d’instrucció número 3 de Catarroja, que ja havia iniciat una investigació per la mort de setanta-cinc persones en el seu partit judicial, va acabar acumulant totes les causes obertes.

El jutjat 3 de Catarroja ho acumula tot

És un moment decisiu. Núria Ruiz Tobarra es va prendre molt seriosament la causa de bon començament, i va reclamar de seguida una informació determinant sobre la responsabilitat criminal per omissió dels responsables del govern: va demanar a la Conselleria d’Interior qui havia pres la decisió d’emetre l’alerta per SMS del 29 d’octubre a les 20.11, quan ja hi havia desenes de morts i moltes més persones atrapades o ofegant-se. En aquell moment, va voler saber de quina informació havien disposat les autoritats valencianes per part d’organismes estatals, com l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), sobre la previsió de l’oratge, i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, sobre l’evolució dels cabals durant aquella jornada.

I a mesura que anava disposant d’aquesta informació i que va anar prenent declaració a desenes de testimonis, va anar desmuntant la falòrnia de “l’apagada informativa” del PP, segons la qual no van poder prendre les decisions adequades quan tocava perquè no disposaven de la informació necessària per part de les agències estatal. La ingent prova documental que s’acumula al jutjat de Catarroja ho desmenteix. I també ho desmenteixen les darreres imatges de vídeo, onze mesos desades en calaixos d’À Punt i de la Generalitat, fora de l’abast de la jutgessa Ruiz Tobarra, que finalment es van filtrar i van evidenciar que la consellera Pradas tenia prou elements per a prendre les decisions que calia, i no les va prendre.

L’actitud negligent de Pradas i Argüeso

Fins que el 10 de març va citar com a investigats tant Pradas com Argüeso en una resolució demolidora, que marca el to de la seva instrucció. Retreia als responsables del govern valencià que haguessin estat incapaços d’haver fet cas de les preocupants previsions de l’oratge, deixava clar que havien tingut prou informació per a prendre decisions i que, tanmateix, no les havien preses, i que hi va haver una inactivitat alarmant, probablement criminal. I no tan sols això: va obrir la porta a Mazón perquè declarés voluntàriament a la causa com a investigat.

Ella no el pot encausar. I els mesos següents ha anat aprofundint en aquesta investigació que fa tremolar tot l’entorn de Mazón, i segurament el president mateix. Perquè se li atansa. A Presidència pensaven que els protegia un cinturó de seguretat que és l’aforament del president de la Generalitat. És la línia roja que no pot travessar la jutgessa, que sap que té el recurs d’elevar una exposició raonada al Tribunal Superior de Justícia presentant els indicis que hi hagi contra Mazón perquè l’investigui. Però encara no ho fa; perquè sap que ha de tenir la causa prou madura d’un punt de vista dels indicis que apunten directament contra el president, i perquè des del moment que elevi la causa en perdrà el control. I ho vol deixar tot ben lligat perquè, quan això hagi de passar, no hi pugui haver cap excusa jurídica per a no arribar fins al final.

Aquesta feina constant i seriosa ha costat a la jutgessa una campanya mediàtica i política molt agressiva en contra seu de mitjans de la dreta espanyola que proven de desacreditar-la, i de les defenses dels dos investigats, Pradas i Argüeso. L’advocat d’Argüeso ha maniobrat per apartar-la de la causa, i s’han arribat a filtrar imatges seves amb el marit i la filla a la sala del jutjat després d’una declaració. “Algun lletrat del procediment va enregistrar la meua filla menor d’edat, cosa que és absolutament repugnant”, va escriure Ruiz Tobarra, a qui els investigats han denunciat internament al Consell General del Poder Judicial acusant-la de manca d’imparcialitat.

El moviment a tres bandes per a acorralar Mazón

Però tot això no l’ha atemorida, i ha continuat estrenyent el setge a l’entorn de Mazón, amb molta cura de no trepitjar mai la línia roja. Fins a l’extrem d’haver de desestimar dues vegades la petició d’algunes de les acusacions de citar a declarar com a testimoni la periodista Maribel Vilaplana, amb qui el president va compartir taula al restaurant El Ventorro durant més de quatre hores, les hores en què la barrancada ho anava arrasant tot. Ruiz Tobarra responia a l’advocat d’Algemesí Ximo Esteve, en una resolució del 12 de maig, que no podia citar-la a declarar perquè, en aquest cas, “l’objecte d’investigació es desplaçaria substancialment vers l’actuació del president de la Generalitat, sobre què va indicar, què va comunicar i amb qui, durant les hores que va dinar amb la testimoni”. I afegia que això no era “factible per la condició d’aforat” del president de la Generalitat.

L’advocat no es donava per vençut, i va recórrer a l’Audiència de València, amb un argument enginyós: no es tractava d’investigar directament Mazón, sinó d’aprofitar el coneixement que va tenir Vilaplana de les trucades que havia rebut Mazón durant aquell dinar de Pradas i els responsables polítics al CECOPI per extreure’n informació valuosa per a la investigació. I encara hi va haver posteriorment un fet important, la carta pública de Vilaplana del 5 de setembre en què parlava d’aquell dinar. “En un moment determinat del dinar, el president va començar a rebre telefonades que van interrompre la nostra conversa de manera continuada”, deia Vilaplana.

El president de l’Audiència de València va acceptar el 10 d’octubre proppassat els arguments de l’advocat i va forçar la declaració de la periodista com a testimoni, que la jutgessa ha assenyalat per a dilluns que ve, 3 de novembre. José Manuel Ortega Lorente deia en la resolució que la carta de Vilaplana no podia tenir un valor equiparable a una declaració judicial com a testimoni, en què –recordava el jutge– té l’obligació de dir la veritat si no vol incórrer en responsabilitats penals. I ho afegia com a argument per a citar-la a declarar.

Ortega Lorente encara anava més enllà, i posava els fonaments per a poder començar una investigació criminal contra Mazón al TSJ. Deia que la jutgessa tenia raó quan deia que el president de la Generalitat quedava “fora de l’àmbit subjectiu de la investigació”, però que això no havia d’impedir que s’haguessin de practicar les diligències pertinents per a la investigació, inclosa la testifical de Vilaplana. I que el fet que, de la seva declaració, en surtin indicis criminals contra Mazón no ha d’impedir que sigui interrogada. Fos com fos, afegia el jutge, si hi hagués indicis que el president “va tenir cap participació eficient en la presa de decisions –o en l’omissió de les decisions– en el si del CECOPI” i que tinguessin “en els termes exigits per la imprudència penal” una relació causal amb les morts i les lesions investigades, caldria fer una exposició raonada al TSJ.

Venia a dir a la jutgessa que ja ho tenia molt avançat, i que si de la declaració de Vilaplana es desprenien més indicis contra Mazón, hauria arribat el moment de fer el pas. Això dependrà d’aquesta jutgessa metòdica, discreta i treballadora que ha esquerdat un any de mentides polítiques sobre la gestió negligent de la gota freda. “De moment”, li deia el jutge Ortega Lorente, “cal avançar en la investigació”.

El llibre es titula Habla, para que se conozca. Del caso Banesto al Procés (1994-2024) i el publica Deusto el 28 d’octubre vinent, però VilaWeb ja l’ha pogut consultar. És un llibre  breu que repassa la trajectòria professional d’aquest jutge, escrit en tercera persona amb algunes valoracions ocasionals de García-Castellón. I ho fa amb dos dels periodistes més agressius i més hostils de la dreta espanyola, Ernesto Sáenz de Buruaga (periodista de capçalera de José María Aznar en els anys més durs del govern del PP) i Luis del Val (comentarista polític que ha fet comparacions de l’independentisme català amb el nazisme i el totalitarisme i ha qualificat de malalts els homosexuals). I hi ha moments del llibre en què no queda clar qui parla dels tres, qui fa valoracions polítiques tan de dretes i tan manifestament amables amb el PP i hostils amb el govern del PSOE i (encara més) amb l’espai polític de Podem.

Tant hi fa, perquè va quedant clar que tots tres, García-Castellón, Sáenz de Buruaga i Del Val, respiren el mateix aire resclosit de ressentiment i una voluntat innegable de venjança pel mal que consideren que els independentistes i les “esquerres” han fet a Espanya (apel·len a “aquell funcionari que es rebel·la davant de la injustícia, aquell fiscal que es resisteix que la seva feina vagi contra el sentit comú…”). Però queda ben clar que és el jutge qui qualifica de “discurs exemplar” la intervenció de Felipe VI el 3 d’octubre del 2017, i que “en subratlla la importància de cadascuna de les paraules”, i que de l’Audiència espanyola estant García-Castellón fou qui més es va arremangar per castigar l’independentisme.

No en va, ell mateix reconeix en el llibre que al mateix temps que començava la presó i l’exili per als membres del govern del Primer d’Octubre començava “en paral·lel” una investigació contra els CDR, que va tenir caràcter prospectiu i que va implicar l’espionatge i el seguiment de desenes de persones de l’esquerra independentista durant dos anys i que va culminar poc abans de la publicació de la sentència del Suprem, amb les detencions de l’anomenada operació Judes per la qual encara hi ha una dotzena d’activistes acusats de terrorisme (pendents de què digui aviat el TJUE sobre la seva possible amnistia).

I impressiona de llegir en aquest llibre que el jutge que ha jugat més amb els ritmes polítics per a interferir en la dinàmica política interessadament, sigui capaç de treure’s del barret arguments inversemblants en què ell s’acaba presentant sempre com una víctima. Les detencions dels CDR per a inocular la por en les protestes post-sentència aleshores imminents ja tenien una intencionalitat clara. Però encara és més evident la intromissió política del jutge el novembre del 2024, quan publica la interlocutòria de rellançament de la causa del Tsunami i assenyala com a investigat per terrorisme el president Puigdemont i Marta Rovira, entre més. Perquè ho va fer el dia que era previst que es fes públic l’acord entre Junts i el PSOE per a la llei d’amnistia i per a investir Pedro Sánchez.

Ho va voler dinamitar tot. I encara ho presenta com un acte de coratge i de dignitat professional, perquè explica que es va plantejar d’ajornar aquella resolució tenint en compte la negociació política en marxa, però que ell es devia a l’interès general i no a les pressions. “Per què va trigar quatre anys a citar Puigdemont?”, es demanen els autors del llibre, que responen que la investigació suposadament ingent va cristal·litzar just aleshores, entre més coses perquè disposava “d’indicis sòlids a partir d’un informe de la Guàrdia Civil”. Un informe que no diuen que no assenyalava Puigdemont com a persona vinculada amb el Tsunami Democràtic. Fou ell, García-Castellón, qui l’hi va afegir en el darrer moment.

“Podria ser prevaricació”

En aquest llibre, que mira d’emblanquir la figura sinistra d’un jutge repressor de tots aquells que la dreta considera enemics d’Espanya, hi ha la justificació de l’actitud de García-Castellón en relació amb els casos de corrupció que afectaven dirigents del PP i que li van arribar a les mans. Els va anar deixant anar tots, i malgrat l’abundància de proves contra Cospedal en el cas d’espionatge contra l’ex-tresorer Luis Bárcenas, el jutge va refusar d’investigar-la. “El jutge d’instrucció ha d’evitar la pena del banc dels acusats si no hi ha fonaments sòlids per a portar algú a judici. Fer-ho sense prou elements indiciaris seria una frivolitat, fins i tot podria ser delictiu […]. Dit d’una altra manera: podria ser prevaricació.” Una norma d’exigència que no va aplicar mai, en cap cas, en els perseguits pel Tsunami.

Al contrari, va anar fent giragonses en la instrucció a mesura que anava avançant la negociació de la llei d’amnistia, per torpedinar-la. Ho va fer perquè no va poder impedir la investidura de Sánchez. I això ell ho explica des de l’òptica d’una víctima d’una operació d’estat. “Comença aquí l’operació d’estat més gran per a canviar el criteri d’un jutge sotmès als interessos estrictament electorals del partit en el govern que es recorda en democràcia”, diu García-Castellón.

Va portar la causa al límit, per impedir l’amnistia, fins que els advocats dels investigats, Gonzalo Boye, primer, i Marina Roig, després, van alertar d’un error del jutge a l’hora de prorrogar la causa el juliol del 2021. Ho va fer un dia tard, i això invalidava totes les actuacions posteriors a aquella data. Un error infantil en un jutge tan extraordinari com el que es dibuixa a Habla, para que se conozca. Com s’explica? Segons García-Castellón, perquè tenia entre mans una causa molt complexa amb moltes peces separades i no disposava de prou recursos per a fer-ho; perquè les dates en què s’havia de prorrogar la causa la majoria de funcionaris treballava des de casa i ningú no es va assabentar que s’acabava el termini. La culpa, dels altres.

La llei d’amnistia es va acabar aprovant i va entrar en vigor, i García-Castellón no ho podia suportar. “Per a García-Castellón fou molt trist veure l’estat als peus d’un presumpte delinqüent”, diu el llibre, que encara afegeix una consideració que crida molt l’atenció. Enmig dels laments per l’aprovació de la llei, i posant-ho en boca de García-Castellón, “la llei d’amnistia que atorgava impunitat als malversadors del procés independentista fou aprovada el juny del 2024.” És a dir, García-Castellón afirma allò que Pablo Llarena i Manuel Marchena es resisteixen a dir per poder negar l’amnistia als exiliats i als condemnats per malversació per l’1-O: que la llei amnistia, efectivament, el delicte de malversació vinculat a l’1-O. Tot plegat es redueix a una paraula, sí: prevaricació.

I el van seguir físicament tots aquells dies, tal com es desprèn dels centenars de pàgines de la causa 85/19 (ara arxivada) contra el Tsunami a l’Audiència espanyola que instruïa el jutge Manuel García-Castellón; el van seguir quan va anar de l’aeroport a l’hotel on es van allotjar, quan va fer una visita al Departament de Polítiques Digitals, quan va anar a un coworking de Gràcia, quan es va reunir en una casa a Vallvidrera amb dues persones més que la Guàrdia Civil assenyalava com a possibles desenvolupadors de l’aplicació del Tsunami… I mentre això passava, mentre la Guàrdia Civil el seguia, els mòbils del seu pare, de la seva mare i de la seva germana eren infectats dia rere dia, amb el mateix objectiu d’aconseguir de saber coses d’ell, de què parlava, què feia i què pretenia.

Elies Campo mai no va ser un objectiu reconegut per part del CNI, que sí que va admetre que havia espiat amb el programari Pegasus una vintena de persones vinculades a l’independentisme. I no va reconèixer d’haver infectat els mòbils d’Elías Campo Güerri ni de Maria Cinta Cid, els dels pares de l’Elies, els de dos metges de prestigi, ni tampoc el de la seva germana, Maria. Però Citizen Lab ha demostrat amb anàlisis forenses dels seus mòbils que sí que van ser infectats amb Pegasus: el mòbil de la germana va rebre una primera infecció el 16 de desembre, just el dia abans que ell arribés a l’aeroport de Barcelona; el de la mare fou atacat per primera vegada el mateix 17 de desembre, i el del pare, l’endemà, dia 18, segons la documentació consultada per VilaWeb. En el cas de Maria Cinta Cid, hi ha constància de set infeccions més en dies posteriors, del 19 de desembre al 9 de gener, i en el de Maria Campo, de tres infeccions més, el dia de Cap d’Any del 2020, el 3 de gener i el 14 de gener, pocs dies abans del retorn d’Elies Campo als EUA.

El fil per a acorralar el CNI

Si el CNI no espiava la família d’Elies Campo, qui ho feia? L’ex-directora dels serveis d’intel·ligència espanyols Paz Esteban va comparèixer a la comissió de secrets oficials del congrés espanyol el 2022, quan es va fer públic l’escàndol del Catalangate, i va reconèixer l’espionatge, amb l’aval del Tribunal Suprem, d’una vintena de persones vinculades a l’independentisme. L’informe de Citizen Lab n’indicava seixanta-cinc, pel cap baix. Esteban va dimitir, però va mantenir en secret una gran quantitat d’informació sobre el Catalangate que encara no s’ha destapat. Fa pocs dies, va declarar davant la titular del jutjat d’instrucció 20 de Barcelona, que la investiga per l’espionatge il·legal al president del grup d’ERC al parlament, Josep Maria Jové, i a l’eurodiputada Diana Riba, i es va negar a aclarir res, tot emparant-se en la llei de secrets oficials espanyola (aprovada per les corts franquistes el 1968). 

Si no es desclassifica la informació, no dirà res. La mateixa resposta que va donar en la declaració davant el jutjat 29 de Barcelona, que també la investiga per l’espionatge al president Pere Aragonès. I ha estat imputada en dues causes més: per l’espionatge contra l’ex-eurodiputat d’ERC Jordi Solé i contra l’advocat Andreu Van den Eynde. Però Esteban resta en silenci, fins que el govern espanyol de Pedro Sánchez no mogui fitxa i accedeixi a desclassificar la documentació necessària per a esclarir el cas més gran d’espionatge polític a Europa, amb casos demostrats amb proves forenses.

Els indicis contra la Guàrdia Civil

I mentre no s’aclareixi la implicació exacta del CNI, s’obre l’interrogant de la participació de la Guàrdia Civil en l’entramat, perquè fa tot l’efecte que només hem vist la punta de l’iceberg del Catalangate. Perquè sabem del cert que ha fet servir programari espia durant la investigació prospectiva contra el Tsunami Democràtic, quan va demanar d’utilitzar-lo contra persones com ara l’ex-diputat de la CUP David Fernàndez i contra Albano-Dante Fachín i Marta Sibina; i contra experts tecnològics que el CNI també reconeix que ha espiat. Fins on arribava el CNI i fins on la Guàrdia Civil? Perquè també hi ha indicis que la Guàrdia Civil pot haver utilitzat programari espia –Pegasus, Candiru o qualsevol altre– sense autorització judicial. Fins al punt que fa poc la titular del jutjat número 2 de Barcelona ha admès per primera vegada una querella contra dirigents de la Guàrdia Civil per aquesta mena d’espionatge, per la implicació en el Catalangate. 

L’han presentada cinc desenvolupadors tecnològics que van ser en el punt de mira de la Guàrdia Civil, com ho va ser Elies Campo, que de moment no ha fet el pas d’afegir-s’hi. Són Joan Arús, Jordi Baylina, Pau Escrich, Joan Matamala i Xavier Vives, i adrecen la querella contra l’ex-directora del CNI Paz Esteban i els ex-directors de la Guàrdia Civil Félix Vicente Azón Vilas i María Gámez Gámez, a més dels directius de NSO Group Shalev Hulio i Omri Lavie i de Saito Tech Ltd. (el nom amb què es coneix ara Candiru), Isaac Zack. La novetat en aquesta causa són els responsables de la Guàrdia Civil i de Saito Tech.

L’obsessió contra els tecnòlegs

A Baylina el van espiar molt. És enginyer en telecomunicacions i tota una autoritat mundial sobre la tecnologia de la cadena de blocs, el blockchain, i l’espiaven perquè participava en el projecte Vocdoni sobre el vot electrònic, del qual tant Arús com Escrich i Vives n’eren impulsors. Tant Baylina com Matamala són dues de les víctimes de l’espionatge d’estat que van rebre més infeccions en els seus dispositius, tant amb Pegasus com amb Candiru. Tots ells van ser espiats amb Pegasus per ordre del CNI, tal com va reconèixer l’ex-directora dels serveis secrets espanyols, Paz Esteban. Però hi ha indicis que apunten que també van ser infectats per iniciativa de la Guàrdia Civil. 

És el cas demostrat de Baylina, a qui la Guàrdia Civil va demanar d’infectar amb un programari espia. En els informes de la Guàrdia Civil a l’Audiència espanyola del 16 de desembre de 2019, es demanava de punxar els telèfons mòbils de Baylina, i el jutge ho va concedir el 15 de gener de 2020. Però, segons l’informe de Citizen Lab, a Baylina ja li havien infectat el mòbil amb Pegasus el 29 d’octubre d’aquell any, quan els carrers de Barcelona estaven encesos per les protestes contra la sentència; tres vegades més durant el novembre i dues vegades el mes desembre, l’11 i el 23, i fou aleshores que també va ser objecte de vigilància física per part de la Guàrdia Civil. Baylina encara va rebre una vintena d’intents d’infecció més entre el gener i el juliol del 2020.  

L’estat espanyol, el govern de Pedro Sánchez i els ministres Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles, estava obsessionat amb l’espionatge d’aquests perfils de professionals tecnològics altament qualificats que tenien afinitats ideològiques amb l’independentisme. Perquè, a més de Campo i Baylina, van ser espiats aquells dies del desembre del 2019 i el gener del 2020 els seus col·legues de Vocdoni. Per exemple, el 10 de gener a Vallvidrera que la Guàrdia Civil va controlar físicament amb agents a l’exterior de la casa on es feia la reunió; hi van participar, a més de Campo, Pau Escrich i Joan Arús. I just aquell dia hi ha documentats dos intents d’infecció amb el programari espia Candiru, un a Escrich i un altre a Xavier Vives. És evident la relació entre aquests intents d’infecció i el fet que la Guàrdia Civil estigués al cas de la reunió i que controlés els moviments d’aquells que hi participaven. 

Qui feia servir Candiru? El CNI no ho ha reconegut mai, però pot ser que l’emprés igualment. I la Guàrdia Civil? A Elies Campo el van intentar d’espiar amb aquest programari desenvolupat per una companyia israeliana fundada per ex-treballadors de NSO, l’empresa responsable de Pegasus. Els espies ho van intentar amb Candiru, perquè NSO no té permès d’infectar amb Pegasus els mòbils nord-americans; i aquell desembre del 2019, el dia 5, uns dies abans de venir a Catalunya a passar les festes, van intentar d’accedir als seus dispositius mitjançant l’enviament d’un correu electrònic maliciós. I el 10 de gener, el dia de la reunió, a Vives i a Escrich els van intentar d’infectar també amb Candiru, i ho van provar unes quantes vegades més durant el 2020. 

També ho van provar contra Joan Matamala, propietari de la llibreria les Voltes, de Girona, i impulsor també de la tecnologia del vot electrònic i del blockchain. I, de fet, fou un atac amb Candiru el febrer del 2021 que va permetre de detectar per primera vegada al món una infecció amb aquesta tecnologia. Matamala ja havia estat víctima de seguiments físics i d’intents d’intromissió a les seves comunicacions, tal com es desprèn de les diligències 85/19 de l’Audiència espanyola contra el Tsunami. La Guàrdia Civil l’empaitava. Però qui fou el responsable de la vintena d’infeccions amb Pegasus i Candiru entre l’agost del 2019 i el febrer del 2020?

Més de cinc anys després d’haver rebut tots aquests casos d’espionatge, encara no se n’ha aclarit els responsables, ni la dimensió de l’operació, ni quina informació van obtenir de tots ells, ni què se’n va fer, de totes les dades, personals i professionals, que en van obtenir de manera il·legal. La resposta la té el govern de Sánchez, tancada al calaix dels secrets d’estat emparats per una llei franquista.  

El cas més greu és el de Joel Muñoz. Li demanen divuit anys de presó i 10.000 euros de multa pels delictes de dany informàtic i revelació de secrets. La Guàrdia Civil i la fiscalia acusen l’informàtic d’haver format part de l’anomenada #OpCatalonia, una operació d’Anonymous i més grups que va consistir a llançar atacs informàtics a webs d’empreses i serveis governamentals espanyols els mesos posteriors a l’1-O per a protestar contra la repressió arran del referèndum.

El cas es troba paralitzat d’ençà del mes d’abril, quan es va fer una vista d’apel·lació al TSJC, a petició de la defensa del jove, per a resoldre el recurs sobre la denegació de l’amnistia que havia fet l’Audiència de Tarragona en primera instància. Tant aquest tribunal com la fiscalia argumenten que no es pot atorgar l’amnistia perquè els fets no estan relacionats amb el procés. Però la defensa del jove assenyala que la fiscalia sempre ha sostingut que l’operació s’emmarca dins l’anomenada operació Catalunya [per l’etiqueta reivindicada, #OpCatalonia], i que, per tant, té una relació òbvia amb el procés, sobretot perquè són uns delictes informàtics basats en uns actes reivindicatius sobre l’1-O.

En aquesta darrera vista, la fiscalia va insistir que els delictes no tenien res a veure amb el procés perquè Muñoz, segons la seva versió, estava lligat a Anonymous, i aquest grup de hackers no tenia relació amb la independència de Catalunya. La fiscal també va restar importància al fet que, des del principi de la causa, el concepte de “operació Catalunya” fos recollit per Guàrdia Civil i la fiscalia.

El calvari dels síndics de l’1-O

I encara avui, vuit anys després del referèndum i d’una absolució de fa més de quatre anys d’una acusació de la fiscalia de desobediència i d’usurpació de funcions públiques, continua el calvari de Jordi Matas, Marc Marsal, Marta Alsina, Tània Verge i Josep Pagès per haver format part de la Sindicatura Electoral de l’1-O. La fiscalia va recórrer contra aquella absolució i l’Audiència de Barcelona va ordenar de repetir el judici, i, malgrat que ja ha entrat en vigor la llei d’amnistia, encara no se’ls ha aplicat. I tot plegat per una qüestió d’un debat sobre quin és el jutge competent per a amnistiar-los. Com que Tània Verge és aforada al TSJC per la seva condició de diputada del parlament i Josep Pagès, al Suprem, perquè és diputat al congrés espanyol, el titular del jutjat 11 de Barcelona es va negar a amnistiar-los tots fins que no es resolgués la qüestió de la competència.

El parany de la malversació

I sobre l’organització del referèndum, resta pendent d’aplicar l’amnistia al gruix dels dirigents polítics del govern del Primer d’Octubre. El Suprem ha fet una interpretació aberrant del text i de l’esperit de la llei de tal manera que argumenta que no hi encaixa el delicte de malversació relacionat amb el referèndum; perquè equipara l’ús de fons públics per a finançar-lo amb un enriquiment personal de tipus patrimonial dels principals dirigents del govern d’aleshores. De manera que tant Pablo Llarena com el tribunal que presidia Manuel Marchena han impedit l’amnistia dels condemnats per malversació en el judici contra l’1-O, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull, i dels processats i perseguits per aquest delicte, encara exiliats: el president Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig.

I ni Clara Ponsatí ni Marta Rovira, amb qui van compartir exili, no tenen arxivada la seva causa per desobediència, tot i que no van ser processades per malversació. Amb la derogació de la sedició, tenien pendent el delicte de desobediència, que, segons la llei, també és amnistiable. I en aquest cas, el jutge Llarena diu que sí, que d’acord amb el text de la llei s’hauria d’amnistiar, però que no ho fa perquè espera que el Tribunal Constitucional espanyol resolgui la qüestió d’inconstitucionalitat presentada pel Suprem contra el conjunt de la llei. Una mesura dilatòria més de l’alt tribunal espanyol, que ha desplegat una estratègia de boicot i de desobediència activa a l’aplicació de la llei.

Sí que fa poc, el mes de juny, van ser amnistiats finalment la trentena d’ex-alt càrrecs que es trobaven encausats en el jutjat d’instrucció 13 de Barcelona per l’organització del referèndum del Primer d’Octubre i per les partides destinades a l’acció exterior. En aquest cas, és significatiu el criteri de l’Audiència de Barcelona per a amnistiar (ara sí) tots els acusats de malversació, perquè deia que no hi havia hagut cap propòsit d’enriquiment personal, una condició imprescindible perquè aquest delicte quedi cobert per l’amnistia. Ara, de tots els acusats, n’hi ha dos que encara no poden respirar del tot, per a qui la normalitat encara no ha arribat: Albert Royo i Roser Clavell, ex-secretaris generals del Diplocat, acusats d’un delicte de prevaricació administrativa per dos contractes concrets, un de neteja i un d’auditoria, que el tribunal considera que no tenen a veure amb el procés independentista.

Royo, a més, és un dels més de trenta acusats pel Tribunal de Comptes per despeses irregulars i en favor del referèndum que encara no han estat amnistiats. Aquest organisme va córrer a presentar una sèrie de preguntes pre-judicials al Tribunal de Justícia de la UE sobre la compatibilitat de la llei d’amnistia amb el dret de la Unió. I això va aturar el procediment. No serà fins ben bé el mes de gener vinent que el TJUE no respondrà a aquestes preguntes i podrà obrir la porta a l’amnistia de tots aquests ex-alts càrrecs (entre els quals, hi ha també Puigdemont, Junqueras, Mas, Homs…) i, potser, tancarà la porta a les argúcies del Suprem a Luxemburg per a aturar l’aplicació de l’amnistia.

Al TJUE hi ha, a més, pendents de resolució les preguntes pre-judicials de l’Audiència espanyola en relació amb l’amnistia dels tretze acusats de terrorisme per l’operació Judes, la ràtzia de la Guàrdia Civil del setembre del 2019 que va provar d’infondre por dins del moviment independentista poc abans de la sentència del Suprem contra els dirigents de l’1-O. Al damunt de tots ells, hi penja encara l’amenaça de penes altes de presó.

I tot plegat sense oblidar que un dels casos més preocupants d’anormalitat política i social té a veure amb la no-ampliació de l’amnistia a quatre joves independentistes que van protestar el primer aniversari de l’1-O contra una manifestació provocadora de policies espanyols a Barcelona que homenatjaven els seus companys que havien agredit centenars de votants en els col·legis electorals. Tots quatre seran jutjats el mes de novembre vinent acusats d’haver agredit policies i d’haver causat desordres públics. I se’ls va denegar l’amnistia amb l’argument que això no tenia res a veure amb el procés. Aquest cas és preocupant perquè assenyala el problema de la llei d’amnistia: la dels jutges desobedients que es neguen a aplicar-la. Per això avui, vuitè aniversari de l’1-O, no hi ha normalitat a Catalunya.

Junqueras hauria d’haver estat amnistiat del delicte de malversació pel qual fou condemnat pel Tribunal Suprem espanyol el 2019 (a més de la sedició, ja derogada) a tretze anys d’inhabilitació. Si bé el consell de ministres del govern de Sánchez li va concedir l’indult, a ell i a la resta de presos polítics, el juny del 2021, únicament era un indult parcial, reversible i condicionat a un “comportament adequat”, a no cometre cap delicte: els perdonava (aquest és el concepte de l’indult) a tots la pena de presó, però als qui van ser condemnats també per malversació –Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull– els mantenia la inhabilitació intacta; els negava la possibilitat d’optar a cap càrrec públic ni a ser elegibles en cap procés electoral fins el 2030 o el 2031, segons el cas.

El PSOE i ERC van acordar la derogació de la sedició i la reforma de la malversació agreujada de tal manera que els condemnats de l’1-O quedessin lliures de cap condemna. Però el Suprem va interpretar a la seva manera la reforma de la malversació i els va mantenir la condemna, sense retallar ni un any la pena d’inhabilitació. L’any passat, la llei d’amnistia ho hauria d’haver permès definitivament, però el tribunal que va condemnar els presos, amb Marchena al capdavant, va desobeir-la, i va recaragolar encara més la interpretació de la llei per negar que la malversació fos amnistiable. Per això Puigdemont, Comín i Puig encara són a l’exili i Junqueras, Romeva, Bassa i Turull no poden ser candidats.

I, tanmateix, el president d’ERC anunciarà avui que vol ser candidat, amb la confiança, tal com ha expressat ell mateix, que donin resultat “els tres àmbits de resolució pel que fa a l’aplicació efectiva de la llei d’amnistia”: els recursos d’inconstitucionalitat presentats pel PP i els recursos d’empara presentats pels qui s’han vist perjudicats per la desobediència del Suprem, que depenen del Tribunal Constitucional espanyol, per una banda; i la resolució del TJUE de les preguntes pre-judicials sobre la llei d’amnistia que han formulat els tribunals espanyols, per una altra.

Junqueras hi confia, però que la via del Tribunal Constitucional reïxi dependrà, en bona part, de la voluntat de la majoria de magistrats afins al PSOE que ara mateix hi ha al plenari. Que la llei sigui declarada constitucional de dalt a baix no té cap efecte directe sobre la situació personal de Junqueras ni de cap dels altres represaliats a qui s’ha negat l’amnistia; perquè el Suprem manté la seva interpretació aberrant de la llei i continua dient que el text legal, tal com està redactat, no és aplicable als condemnats o perseguits per la malversació que atribueixen a l’1-O. I sobre el recurs d’empara, tot just ara el TC començarà a entrar-hi, i la resolució es pot allargar tant temps com li convingui, perquè no hi ha cap termini estipulat. Els temps del TC són polítics. I no tan sols això, sinó que no queda gens clar que aquests magistrats puguin sentenciar finalment que el Suprem va aplicar erròniament la llei d’amnistia; l’argument jurídic que el TC no té competència per a dir si un tribunal aplica bé o malament una llei –tal com va esgrimir Llarena no fa pas gaire– pesa molt, fins i tot, entre les files dels magistrats qualificats de “progressistes”.

I abans d’això, d’aquest termini inconcret, n’hi ha un altre que el TC haurà de resoldre, el de les mesures cautelars que Junqueras va demanar quan, ja fa gairebé un any, va presentar el recurs d’empara. Unes cautelars que haurien de servir per a aixecar provisionalment la pena d’inhabilitació, però que fins i tot la fiscalia del TC ha desaconsellat, tot dient que no hi ha cap urgència ni cap possible vulneració irreparable de drets fonamentals que ho justifiqui. I sempre, en darrera instància, el darrer botó l’haurà de prémer el Tribunal Suprem. L’aplicació efectiva de l’amnistia a Junqueras no és gens clara ni s’entrelluca en cap horitzó proper.

El segon indult

De manera que a Junqueras li resta una darrera opció que no ha esmentat directament en les declaracions que va fer ahir als mitjans de comunicació: la via de l’indult parcial. De la proposta de segon indult parcial que va presentar un professor de secundària, Jordi Miralda Iñigo, situat a l’òrbita d’ERC. Aquesta nova petició consisteix a demanar al govern espanyol que perdoni la condemna per malversació i deixi sense efecte la inhabilitació. La fiscalia espanyola ja ha avalat aquesta petició, la veu amb bons ulls, amb l’argument que seria excessiu que Junqueras i els altres condemnats per malversació continuessin inhabilitats mentre uns altres represaliats pel procés sí que són amnistiats.

El Suprem ja va emetre el seu informe, preceptiu però no vinculant, en què es negava rotundament a la concessió de l’indult. Argumentava que un nou indult parcial aniria contra el sentit de la llei de l’indult perquè entenia que no el permetia si ja hi havia hagut un indult parcial sobre uns mateixos fets. El Suprem afegia, a més, que no havia vist cap mena de penediment en Junqueras que justifiqués políticament la concessió de l’indult. L’informe del tribunal és del mes de maig, i d’ençà d’aleshores la petició de Jordi Miralda és damunt la taula del consell de ministres espanyol. O en un calaix. Sigui com sigui, la decisió d’indultar Junqueras, de rehabilitar-lo, depèn ara del govern de Sánchez, que previsiblement esperarà que la via de resolució de l’amnistia vagi fent el seu curs. El problema és que pot passar tant de temps que qui finalment hagi de decidir què fa amb aquest indult ja no sigui un govern del PSOE, sinó de la dreta i de l’extrema dreta espanyola.

El ple del Tribunal Constitucional ha coincidit amb el ple del congrés espanyol, i l’una cosa i l’altra poden anar més lligades que no sembla. Al TC els dotze magistrats han rebutjat per unanimitat les recusacions que havien presentat contra alguns diverses parts personades en el procediment. No solament les que van presentar Puigdemont i Toni Comín i els condemnats per malversació per l’1-O (Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull) contra magistrats obertament i declaradament hostils a l’independentisme i a la llei d’amnistia; també la presentada per Vox contra magistrats del sector anomenat “progressista” i la que va presentar el mes de maig l’advocacia de l’estat contra José María Macías. Macías era el cas més escandalós, perquè no únicament era afí al PP i molt bel·ligerant contra els dirigents independentistes, especialment Puigdemont, sinó que va arribar a elaborar informes contra la llei d’amnistia quan era vocal del Consell General del Poder Judicial.

Aquest punt és important: l’advocacia de l’estat, que actua en representació del govern espanyol, va presentar un escrit de recusació contra Macías el mes de maig perquè no participés en les deliberacions sobre els recursos d’empara que ja havien presentat aleshores els ex-presos polítics i que era evident que presentarien de manera imminent els exiliats. El mes de maig, la va presentar. El TC no va assenyalar el plenari per a decidir sobre l’admissió a tràmit dels recursos d’empara que els exiliats van presentar el mes de juliol fins la segona setmana de setembre. I fou aleshores, el dia abans del ple, que Gonzalo Boye va presentar la recusació contra Macías, contra Concepción Espejel i contra Enrique Arnaldo.

I això va fer que la gran majoria de mitjans espanyols atribuïssin el retard en la possible aplicació de l’amnistia a Puigdemont a la maniobra del seu advocat. Si el TC havia de resoldre les recusacions, l’admissió a tràmit dels recursos d’empara i tot el procediment en general s’endarrerien; és a dir, el retorn de Puigdemont, la tornada a la normalitat que havia volgut escenificar Salvador Illa en la visita que li va fer a Brussel·les, s’endarrerien. Per culpa d’aquella recusació d’última hora.

Però el cas és que ja hi havia recusacions presentades anteriorment, i el TC les havia amagades de l’agenda pública. Havia arribat a convocar el ple sobre l’admissió a tràmit dels recursos d’empara i ja tenia pendents de resoldre les recusacions de l’advocacia de l’estat contra Macías i de Vox contra Conde-Pumpido. Se li afegien les darreres presentades per Boye, a qui carregaven la responsabilitat d’haver ajornat un procediment que –tal com havien fet córrer alguns periodistes i mitjans– hauria permès d’obrir la porta del retorn a Puigdemont en pocs mesos.

Passat aquell incident, la relació entre Junts i PSOE s’ha anat esquerdant tant que és al caire del trencament, i en aquest context el TC s’ha reunit novament (ara amb el miratge mediàtic del retorn imminent de Puigdemont ben lluny) per a decidir què en feia, de totes aquestes recusacions. I la decisió ha estat contundent i ràpida: no n’admet cap ni una, i el plenari sencer, amb tots dotze magistrats, decidirà sobre els recursos d’ex-presos i exiliats per la negativa del Suprem d’amnistiar-los.

És una decisió que sobta: els arguments amb què la majoria afí al PSOE va decidir a començament d’any que calia apartar el magistrat José María Macías de la deliberació sobre els recursos contra el conjunt de la llei d’amnistia ara no són vàlids per a apartar-lo de la deliberació sobre l’aplicació concreta de l’amnistia a Puigdemont, Comín, Puig i els ex-presos polítics. Si aleshores era vàlid l’argument que Macías estava “contaminat” perquè havia participat en l’elaboració d’informes del CGPJ contra la llei d’amnistia quan n’era vocal, per què no és vàlid ara? Els magistrats diuen que això no té cap implicació a l’hora de decidir sobre l’aplicació pràctica de l’amnistia a una persona a qui ha estat denegada.

I encara més: les “fonts del TC” també han fet córrer que el TC no concedirà pas cap mesura cautelar, ni a ex-presos ni a exiliats. El fiscal del TC ja va dir que no trobava justificat d’aixecar les inhabilitacions cautelarment a Junqueras, Romeva, Bassa i Turull perquè no hi veia cap risc de vulneració irreparable de drets. Però això voldria dir que el TC tampoc no veuria cap urgència a permetre als exiliats que se’ls aixequés la restricció de la llibertat de moviments i de l’exercici ple de drets polítics.

En el fons, el TC envia el missatge que controla absolutament el temps d’un possible retorn de Puigdemont, i amb criteris de conveniència política. I que la correcció del Suprem, és a dir, la concessió dels recursos d’empara, no és pas res que s’hagi de donar per fet.

Les conclusions de l’advocat general no predeterminen la decisió del tribunal, en aquest cas la gran sala del TJUE, formada per quinze magistrats, però sí que pot orientar la decisió final. La sentència del tribunal sobre la llei d’amnistia pot arribar a final de desembre o a començament de l’any vinent.

En la doble vista oral del 15 de juliol passat a Luxemburg, el tribunal ja va anar tractant en certa manera les diverses qüestions pre-judicials, les de l’Audiència espanyola i les del Tribunal de Comptes, com un sol procediment, enfocant la qüestió de tal manera que acabi donant una sola resposta, unificada, a la compatibilitat de la llei d’amnistia amb el dret de la Unió.

No és pas una qüestió menor: el fet que el TJUE tracti d’una manera unificada totes les pre-judicials li permetrà de dictar una sentència, també més tancada, reduint molt (o potser fent impossible) l’enviament de més pre-judicials de més tribunals espanyols (entre els quals és clar i sobretot, el Tribunal Suprem) sobre l’aplicació de la llei d’amnistia amb una voluntat dilatòria.

També resten pendents de resoldre les preguntes pre-judicials que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va enviar al TJUE sobre la compatibilitat entre l’amnistia del delicte de malversació als dirigents d’ERC Josep Maria Jové i Lluís Salvadó i l’obligació de perseguir els delictes que afecten els interessos financers de la UE. Aquesta causa, de la qual no es va fer vista oral, el tribunal la podria resoldre al mateix temps que les altres, en la mateixa sentència.

]]>