Però aquesta no és pas la forma que fan servir tots els catalanoparlants. Avui ens servirem de l’Atles lingüístic del domini català (ALDC) per repassar la varietat de maneres de dir albercoc que trobem de nord a sud i d’est a oest.

La forma normativa, albercoc, la fan servir a molts llocs, sobretot al País Valencià, en comarques com ara l’Alt Maestrat, la Plana Alta, el Camp de Túria, l’Horta Nord, la Ribera Baixa i la Costera. Però també més al nord; per exemple, al Garraf, les Garrigues i el Baix Aragó. 

Una forma també molt escampada és aubercoc. Se sent gairebé a tota l’illa de Mallorca, però també a Catalunya: al Moianès, el Baix Camp, la Ribera d’Ebre, el Baix Cinca i la Terra Alta. Una forma semblant, ubercoc, és pròpia d’alguns punts d’Eivissa i de Menorca.

Abercoc és com es diu al Montsià, al Baix Maestrat, la Plana Alta, la Ribera Alta, l’Alacantí, el Baix Vinalopó i al sud de tot, al Baix Segura.

Si anem cap al nord, trobem localitats on apareix una i. Per exemple, sentim abricoc en una franja ampla, que va d’est a oest: del Pla de l’Estany i l’Empordà fins a la Llitera, passant per la Baixa Cerdanya i el Pla d’Urgell. I bricoc en indrets del Rosselló, del Vallespir i l’Alt Empordà, però també a la Ribagorça. 

A la meva comarca, al Bages, solem dir obrecoc, com també en indrets del Berguedà i de l’Anoia. Una forma semblant, abrecoc, se sent al Solsonès, al Ripollès, a Osona i al Lluçanès. 

La forma bercoc és corrent en tota una franja litoral i pre-litoral de Catalunya: al Maresme, el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Barcelonès. Però també en comarques ben allunyades, com ara la Safor i la Marina.

A les àrees frontereres s’hi han difós formes compartides amb llengües dominants. Per exemple, a molts indrets del Rosselló i el Conflent es diu abricot, com en francès. I en algunes localitats de la Franja s’hi sent albaricoc o albaricoque, com en castellà. A l’Alguer, la forma pròpia és baracoc.

A banda aquestes formes, n’hi ha força més, com ara abrecroc, ambercot, amercoc, abircoc, bericoc, abricroc, benacroc…

Vegeu el mapa de l’Atles lingüístic del domini català:

I dos advertiments finals. Primer: la varietat és tan gran que en una mateixa comarca hi poden conviure dues formes o més. Segon: com hem dit, les dades procedeixen de l’ALDC, i això vol dir que retraten la situació dels anys 1960-1970.

—La flama també passarà per Formentera, Eivissa, Mallorca i Menorca.

O bé en els incisos:

—Gutiérrez, que és català, ha reaccionat amb sorpresa.

Molta gent es pensa que les comes corresponen a les pauses orals. Però això no passa pas sempre. Tot seguit veurem quatre casos en què no hem de fer servir la coma.

1. Entre el subjecte i el verb

El subjecte i el verb no van separats per cap coma:

La reunió de les candidatures [,] ha estat fructífera.

Si el subjecte és llarg però no hi ha impediments per a entendre on s’acaba, tampoc no hi posem coma:

El fet que l’aprovació del pressupost de la Generalitat resti condicionada a moviments previs del govern espanyol [,] posa de manifest una limitació claríssima del govern Illa.

2. Entre el verb i el complement directe 

Igualment, tampoc no hem de posar coma entre el verb i el complement directe. Compte, sobretot, en oracions introduïdes per la conjunció que:

El propietari va dir insistentment que [,] faria tant com pogués per resoldre el problema.

3. Abans de les conjuncions i, o, ni

En les oracions coordinades no solem posar coma abans de les conjuncions que fan de nexe, com ara i, o, ni.

Una cosa és una amenaça [,] i una altra cosa molt diferent és aquest advertiment preventiu.

4. En els complements especificatius

Com hem dit al començament, un incís s’ha d’aïllar entre comes. En l’oració següent, posem entre comes el nom de la presidenta, perquè el presentem com un incís explicatiu (de fet, en podríem prescindir):

La presidenta del govern, Marga Prohens, ha intervingut en el debat.

En canvi, un complement especificatiu no s’aïlla entre comes. En aquest cas, si hi poséssim comes voldríem dir que Raquel Sans és l’única diputada d’ERC.

La diputada d’ERC [,] Raquel Sans [,] ha defensat la proposta.

I ara vegem un cas en què sí que hem de fer servir coma.

5. Quan canviem de lloc elements de la frase

Si desplacem el subjecte o un complement del començament al final o a l’inrevés hi posem una coma:

Jo faig cara de saber-ho? → Faig cara de saber-ho, jo?

Tothom es va alçar en arribar el professor → En arribar el professor, tothom es va alçar

Les errades solen consistir a accentuar el “si” quan no s’ha d’accentuar. I això passa, sobretot, en aquests quatre casos:

Quan “si” és un pronom reflexiu

• Els companys s’ajuden entre si.
• Parla de si mateix.
• Està fora de si.

Quan és un nom que designa una nota musical

• Toca un si bemoll, si us plau.

Quan és un nom que vol dir ‘cavitat’, ‘part de la dona on porta l’infant concebut’, o ‘part interna d’alguna cosa’

• Portava un infant en el seu si.
• Hi ha discrepàncies en el si del govern.

Quan forma part de l’expressió “si que”, amb frases que denoten sorpresa, admiració, ironia…

• Si que tarda.
• Si que ha crescut.
• Si que anem bé.

Hi ha una manera molt simple de no equivocar-se: “sí” tan sols porta accent quan és clarament l’adverbi afirmatiu:

• Vindràs? Sí.
• Sí, porta-m’ho.

O bé quan és un nom que vol dir ‘afirmació’:

• Ha respost amb un sí ben clar.

El cas és que, a més de ‘restar’, el quedar castellà ha anat agafant més significats, i el català els ha copiats tots. Tot seguit, us oferim exemples que podem sentir amb aquest verb i us en donem alternatives per si en voleu fer ús. 

—Encara queda un xic de vi a l’ampolla
—Encara hi ha un xic de vi a l’ampolla / Encara resta un xic de vi a l’ampolla 

—Quedar en ridícul
—Fer el ridícul

—La jaqueta verda li queda molt bé
—La jaqueta verda li escau molt / La jaqueta verda li cau molt bé / La jaqueta verda li para molt bé

—On queda la sortida?
—On és la sortida?

—El discurs ha quedat rodó
—El discurs ha sortit rodó

—He quedat amb ella
—M’he de veure amb ella

—Hem quedat d’anar-hi tots dos
—Hem convingut d’anar-hi tots dos / Hem acordat d’anar-hi tots dos

—No els queda cap més remei
—No tenen cap més remei

—Quedar cec
—Tornar cec / Tornar-se cec

—Les afirmacions han quedat desmentides
—Les afirmacions han estat desmentides

—Em quedo amb l’opinió d’en Pau
—M’estimo més l’opinió d’en Pau

—Quedar-se tot sol a casa
—Romandre tot sol a casa

Acabem amb una frase d’aquest article del doctor Gabriel Bibiloni sobre la qüestió (un article que us recomano vivament): “Substituir una paraula per una altra (barco – vaixell) és molt fàcil, però canviar estructures sintàctiques i semàntiques –és a dir, mentals– és notablement difícil.” Però no pas impossible, podríem afegir-hi.

Tanmateix, cal insistir a fer una altra distinció: entre sentir i sentir-hi. Perquè sentir sempre duu un complement directe (la cosa que sentim): Sento una melodia. No sento res. No et sento pas. En canvi, si volem dir ‘tenir sentit de l’oïda’, no hem de dir sentir, sinó sentir-hi: No hi sent, és sord. Hi sento de l’orella esquerra, però de la dreta, no.

Això mateix passa amb el verb veure. Si l’usem sense el pronom hi és transitiu, és a dir, sempre va acompanyat d’un complement directe que assenyala ‘la cosa vista’: Veig molta gent al carrer. No veig ningú enlloc. Ho veus?

En canvi, veure-hi és ‘tenir el sentit (o la capacitat) de la vista’: Els cecs no hi veuen. No hi veig gens. Amb aquestes ulleres hi veig molt bé.

Amb aquest darrer significat, es considera un castellanisme l’ús de veure tot sol (Els cecs no *veuen. No *veig gens. Amb aquestes ulleres no *veig bé).

I encara, en alguns parlars (sobretot al Principat), hi ha un matís més, expressat amb el pronom reflexiu: veure-s’hi vol dir ‘tenir claror suficient per a veure-hi’: Estàvem quasi a les fosques i no m’hi veia. Era de nit i no s’hi veia. Algú que no s’hi veu té en bones condicions el sentit de la vista, però no veu bé les coses per manca de claror.

Aquesta triple diferenciació la trobem formulada al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. En canvi, el Diccionari Normatiu Valencià no registra veure-hi i el Diccionari Català-Valencià-Balear no diferencia semànticament veure-hi de veure-s’hi.

Avui parlarem d’un mot castellà –un sol mot– que ha empobrit enormement el ventall d’insults catalans: gilipollas. No em digueu que no es veu de deu hores lluny que és foraster, amb aquest so de la consonant inicial –velar fricativa sorda–, un so que no forma part del repertori fonètic català.

El cas és que gilipollas ha arraconat tot un reguitzell de mots catalans, perquè té un significat molt ampli. No es fa servir tan sols com a sinònim de ‘neci o estúpid’ (com diu el diccionari acadèmic espanyol). Si fos això, el podríem substituir per bàmbol, betzol, cap de fava, cap de suro, carallot, curt de gambals, estúpid, gamarús, imbècil, totxo, tros de quòniam o tros de soca.

Però de vegades fa referència a algú que no té gens de malícia, que és massa innocent o bé que es deixa arrossegar. En aquest cas, en podem dir bajoca (o bajoc), caracollons o fava.

Gilipollas també s’aplica als impertinents, que molesten o que troben pegues a tot, és a dir, un borinot o un torracollons.

I, finalment, es pot referir a gent dolenta, de baixa estofa: un malparit, un malxinat o, si parlem d’un grup, la púrria.

Us els oferim tots, ordenats alfabèticament:

1. bajoca
2. bàmbol
3. betzol
4. borinot
5. cap de fava
6. cap de suro
7. caracollons
8. carallot
9. curt de gambals
10. estúpid
11. fava
12. gamarús
13. imbècil
14. malparit
15. malxinat
16. púrria
17. torracollons
18. totxo
19. tros de quòniam
20. tros de soca

Per parlar dels presumits, els vanitosos, la gent que vol aparentar, tenim un reguitzell de paraules, expressions i frases fetes.

Per exemple, en podem dir un milhomes, un cregut, un tafarrer, un bafaner (o bufaner), un pixapolit, un botifarroner, un bufat, un estufat, un flatós, un embafat, un entonat, un fatxenda, un tou, un tifa…

També el podem anomenar pet bufat, pet presumit, pet esvanit, pet merdós o pet tibat. O, més despectivament, un cagarro sec o una merdeta seca. Més específicament, si parlem d’algú que abans era pobre i ara és ric, de manera que ha criat orgull i presumpció, l’anomenem poll ressuscitat (o poll reviscolat).

Quan algú vol aparentar molt també fem servir expressions com ara: “Aquest es pensa que és qui sap qui”, o bé “Va més estufat que un indiot”, o “Té els gallarets al cap”…

I afegim-hi encara tot de frases fetes com ara fer el tifa, tenir fums, tenir molta terra a l’Havana, tenir un rei al cos, donar-se to, dur molt de vent a la flauta, dur fum de formatjada, dur més fums que na Torrella…

La setmana entrant insistirem en el català col·loquial.

Diem que un gall canta, tot i que potser no és un cant gaire ben valorat, perquè quan un cantant fa un gall és que li ha sortit una nota falsa. Les gallines, és clar, també poden cantar; i quan diem que d’alguna cosa no se’n cantarà ni gall ni gallina és que pensem que s’acabarà i no en restarà gens. A banda de cantar, les gallines també criden, més ben dit escatainen, escainen, esclaquinen o caquegen. Ah, i quan ponen un ou fan cloc-cloc (o cloquegen, com vulgueu).

Quan les oques criden diem que claquen. De fet, clacar també vol dir ‘xerrar, garlar’ (i la claquera són les ganes de clacar, és clar).

Ho sabíeu que el crit dels ocells nocturns té un nom? Es diu esgarip (que alhora és un sinònim de xiscle). També se’n pot dir escarcany o esgaldiny. Per tant, l’òliba i la majoria d’ocells nocturns esgaripen, escarcanyen o esgaldinyen.

Encara que sembli un joc de paraules, la gralla gralla, perquè el verb que designa la manera de cridar d’aquest ocell, com també del corb, és grallar.  El so dels coloms i les tórtores és el parrup, i el verb que hi correspon és parrupar, o bé parrupejar, marrucar, marruquejar, gornejar i rumbejar.

La perdiu no crida, sinó que canta. Més ben dit, escotxega o escotxina. I, parlant de cantar, els moixons –com la cadernera i el rossinyol– refilen. Però –ai, las!– no pas tots: el pinsà i els ocells semblants pitegen.

I acabem amb els més menuts: un ocell petit xerica o xiriga (o giriga). Però un poll, de qualsevol ocell, piula, piua o piuleja.

El glaç o gel és l’aigua en estat sòlid. La fusió del glaç és el desglaç, la desglaça o el desgel. No ho confonguem amb el gebre, que són els cristalls de glaç que es formen sobre objectes quan la temperatura és inferior a 0 graus. Un caramell és un penjoll de glaç, és a dir, un regalim glaçat. També en podem dir candela. Una congesta és una clapa de neu que es pot mantenir durant més d’una estació. I una allau (mot femení) és una massa de neu o de glaç que es desprèn i es precipita muntanya avall.

La màquina que aparta la neu dels carrers, camins i carreteres es diu llevaneu (no llevaneus).

Un dia fred i núvol, que amenaça tempesta, és un dia rúfol.

Sabeu què és la borrufa? La precipitació en flocs de neu enduts pel vent. La broixina o taro és l’aire fred. Però això té matisos: si és molt fred, en diem gisca, si talla la cara es diu brisquet i quan passa per les obertures mal tancades en diem celistre.

De derivats de fred, n’hi ha molts. Una fredorada és un gran fred. Agafar fred és enfredorar-se o enfredorir-se, però enfredorir-se una mica és enfredolicar-se. La sensació de fred per culpa d’una malaltia és un calfred.

Quan comença a fer fred diem que fredeja. I si som sensibles al fred som fredolics (o fredolins o fredelucs o fredolecs). Un abrigall que posem sobre els altres vestits és un guardafred o matafred.

Quan fa molt fred pot ser que se’ns infli la pell a les mans, els peus i les orelles, i que ens faci picor: vol dir que tenim un penelló.

Si tenim fred ens podem arraulir (o enreular), però també prendre una sopa calenta, que de segur que ens retornarà.

Uns quants fan referència al creixement del dia, un fenomen que comença durant aquestes dates i que tothom agraeix. Vegem-ne uns quants:

• Per Nadal, un pas de pardal
• Per Nadal, creix el dia un pas de gall
• Per Cap d’Any, el dia s’allarga un pam
• Per Cap d’Any, un pas de gall 
• Per Cap d’Any, un pas de gegant
• Pels Reis, bèstia és qui no ho coneix
• Pels Reis, un pas d’anyell 
• Pels Reis, un pas de camell 
• Pels Reis, un pas d’anyell 
• Pels Reis, el dia creix i el fred neix

També hi ha dites que fan referència al recolliment, al fet d’estar amb la família, propi d’aquests dies:

• Per Nadal, cada ovella al seu corral
• Per Nadal, cada perdiu al seu niu
• Per Nadal i per Cap d’Any, cadascú amb el seu company

Nadal és un dia de festa grossa, que s’ha de celebrar com Déu mana. I això també ha deixat refranys:

• Per Nadal, qui res no estrena res no val
• Qui no celebra Nadal, és home de tant se val

No hi podien mancar dites referides a l’oratge, sobretot al fred:

• Molta pluja per Nadal alegria per a tot l’any
• Per Nadal, neu a la serra i pau a la terra
• Nadal duu l’hivern dins d’una panera; si no el duu al davant, el porta al darrere
• L’hivern vertader, pels Reis el fred primer

Alguns d’aquests refranys atmosfèrics vinculen el temps que faci amb la sort o la dissort futura:

• Gelada de Cap d’Any, pa per a tot l’any 
• Trons per Cap d’Any porten mal any
• Els Reis clars i assolellats, tenim dos hiverns assegurats (vol dir que tornarà a fer fred)
• Els Reis mullats, l’ordi pels terrats (hi haurà bona anyada de cereal)

De pronòstics, n’hi trobem més, i alguns són meres supersticions:

• Amoretes de gener, per Pasqua muller i per Nadal bolquer
• Passat Nadal surten els mals (a causa dels excessos en els àpats)
• El dia de Reis parlen els estels (és un dia adequat per a fer pronòstics atmosfèrics)
• Quan Nadal cau en dijous, mengen més els ocells que els bous (segons la llegenda, en un Nadal com el d’enguany hi ha una sobrepoblació d’ocells.)
• Cap d’Any en divendres porta mal de ventre (esperem que no es compleixi!)

Alguns dels refranys d’aquests dies tenen una certa ironia:

• Durar de Nadal a Sant Esteve (es diu per exagerar la curta durada d’alguna cosa…)
• És més fàcil prendre mal que traure la rifa de Nadal (ja té raó el refranyer, ja…)

Hi ha refranys que tenen el rastre clar de la història:

• Pa torrat, pa torrat, que Cap d’Any és arribat (pel costum d’obsequiar els jornalers amb una llesca de pa torrat el dia de Cap d’Any).

I encara, relacionat també amb el menjar i la conservació de la carn, en tenim un de prou conegut, amb moltes variants, que ens ha deixat una cançó i tot:

• Ara ve Nadal, matarem el gall
• Ara ve Nadal, matarem el xai 
• Ara ve Nadal, menjarem torrons i amb una guitarra cantarem cançons
• Ara ve Nadal, posarem el porc en sal, la truja a la pastera i farem xera, xera
• Ara ve Nadal, posarem el porc en sal, la gallina a la pastera i el pollí al cap del pi

Pels Reis ens entendrim tots:

• Els Reis tornen criatures els vells 

I també fem jocs de paraules:

• Què et passaran els Reis? Una mosca, un mosquit i un pessic 
• Què et passaran els Reis? Una nina, un ninot i un calbot
• Què et passaran els Reis? Un tumanes i un sissenyor amb butxaques

Ara, realment, no és mai correcte “els Nadals”? Anunciem que sí, però per explicar-ho comencem pel començament.

El nom de la festa (i, per extensió, del període que va de Nadal a Reis) és Nadal, en singular i sense article. Recordem expressions o refranys com ara: “Per Nadal, qui res no estrena res no val”, “Per Nadal, un pas de pardal”, “Ara ve Nadal”, “Durar de Nadal a Sant Esteve”… Com veieu, totes van sense article.

Per això un lema com “Avança’t al Nadal”, que vèiem fa anys en una cadena de supermercats, va ser rectificat ja fa temps, i ara és “Avança’t a Nadal”.

Tanmateix, si ens volem referir al 25 de desembre d’un any concret sí que hem de posar-hi l’article. De la mateixa manera que podem dir “Aquell Nadal va ser molt trist”, direm també “El Nadal del 1936 va ser molt trist”.

I aquest fil ens duu fins al plural: quan podem dir “els Nadals”? Quan parlem d’aquesta festivitat, però no d’enguany ni d’un any concret, sinó d’uns quants anys. Per exemple, parlant del passat: “Tinc un record magnífic dels Nadals dels anys vuitanta”; o bé del futur: “Espero que tots els Nadals de la teva vida els visquis amb pau”.

A les xarxes socials hi trobareu molts exemples amb un ús equivocat de “el Nadal” i “Nadals”, però també hi trobareu lliçons com ara aquesta del professor Josep M. Virgili. I piulets que es riuen de totes les animalades lingüístiques que diem per Nadal, com aquest.

Per a les felicitacions, és escaient d’escriure frases no gaire llargues que continguin mots com ara calma, tendresa, amor, caliu, escalf, serenor, il·luminar, llum, radiant, joia, companyia, assossec… I cada una la podem acabar amb un “Bon Nadal” o “Bones festes”. Us n’oferim deu exemples, amb el benentès que podeu bescanviar paraules o expressions entre l’una frase i l’altra:

1. Que la llum de Nadal us porti serenor i coratge. Bones festes!

2. Que l’escalf d’aquests dies us dugui calma a cada instant. Bon Nadal!

3. Que la pau de Nadal us ompli el cor de tendresa. Bones festes!

4. Que l’amor i el repòs us il·lumini cada dia aquestes festes. Bon Nadal!

5. Que passeu un Nadal radiant, a recer de les maltempsades. Bones festes!

6. Que tingueu uns dies curulls de rialles al caliu de la llar. Bon Nadal!

7. Que la flama de Nadal us ompli de força i de pau. Bones festes!

8. Que la salut i la companyia grata us facin costat tothora. Bon Nadal!

9. Que la joia dels menuts us ompli cada racó de casa aquest Nadal. Bones festes!

10. Que l’assossec i la serenor us acompanyin a cada moment. Bon Nadal!

La frase pot anar precedida d’un fragment d’un poema propi de Nadal. Vegeu-ne un parell d’exemples:

Una estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.

Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!

“El rústec villancet” (Josep Carner).

Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

“Poema de Nadal” (Josep M. de Sagarra)

En trobareu més en aquest article:

Vegem-ne una petita llista (els enllaços us portaran a la pàgina corresponent de la Gran Enciclopèdia Catalana, on en podreu veure fotografies).

–Una màquina de foradar és un trepant. No en diguem taladre ni taladro.

–L’aparell amb flama que fan servir els soldadors és un bufador, i no pas un soplet.

–Del pany portàtil i movible n’hem de dir cadenat, i no pas candau.

–La peça en forma de corona que es posa al costat d’un eix és una volandera, i no pas arandela.

–El dispositiu per a connectar un aparell al corrent elèctric és un endoll, i no pas un enxufe.

–El dispositiu que serveix per a augmentar la llargada d’un cable és un allargador, i no pas allargo.

–Un rebló és un clau més aviat curt, amb una cabota grossa, usat per a unir peces de poc gruix. No en diguem rematxe.

–La barrina és l’eina en forma de T que es fa servir per a foradar fent girar el mànec. Si és petita en diem tribanella o trebinella.

–Les alicates són formades per dues peces metàl·liques en forma de creu que s’obren i es tanquen com unes tisores.

–En canvi, les tenalles (o estenalles) acaben en forma de dues mitges anelles i es fan servir per tallar o arrencar claus.

–Hi ha moltes menes de serres. El xerrac serveix per a serrar fusta, té la fulla ampla i s’agafa amb un mànec.

–Una baga és un caragol que acaba en una anella i se sol fer servir per penjar-hi alguna cosa.

–L’estri de pintar, format per un cilindre dur folrat de matèria absorbent, es diu corró, i no pas rodillo.

La idea inicial d’aquest article fou del meu company de VilaWeb Enric Galli.

En voleu saber més? 

—Vocabulari de la ferreteria (CNL)

—Taller artesà (Didac)

En una resposta negativa, la partícula pas apareix sovint al final, com a reforç:

—Vindràs?
—No, no vindré pas.

Així mateix, s’empra per expressar una prohibició, de tal manera que es deixa entendre que, si es desobeís, s’esdevindria un fet negatiu o bé un càstig, etc.

–A la festa, no hi vagis pas!

També és habitual en preguntes en què, més que no pas demanar informació, demanem una confirmació o expressem sorpresa:

—No és pas aquí on el van descobrir?
—Això que et passa, no és pas per allò que t’he dit abans?

En oracions com aquestes, el pas hi aporta matisos, com ara incredulitat, dubte o voluntat de remarcar una suposició.

La combinació no pas funciona gairebé com una unitat, i pot aparèixer al mig de l’oració, sovint davant un complement que es nega o es contrasta:

–El vent arriba del sud, no pas del nord.
–Ho han fet per prudència, no pas per por.

Aquesta construcció és especialment freqüent en oracions comparatives, en què s’oposen dos elements o dues situacions:

–Vol una mica de calma, més que no pas tanta agitació.
–Treballa millor al matí que no pas al vespre.
–El nou model és més eficaç que no pas l’anterior.

Segles enrere, aquest recurs era ben viu a tot el domini lingüístic, però avui, com ens recorda el diccionari Alcover-Moll, “és desconegut en el llenguatge viu del País Valencià i de les Illes Balears”. Malgrat tot, hi ha alguns autors moderns d’aquests parlars que se’n serveixen, perquè el consideren un element natural i expressiu.

“No cal que facis el boig” (i no pas “No cal que et facis el boig”)

Sentim molt sovint frases com ara No cal que et facis el boig, o bé Aquest es fa el sord. En català, si volem dir ‘imitar’, és a dir, fer veure que som tal cosa, hem d’emprar el verb fer tot sol, sense pronom. Així, doncs, fer el sord, fer el desentès, fer el boig, fer el savi, fer el tifa…

“Treu foc pels queixals” (i no pas “S’enfila per les parets”)

Els diccionaris normatius no registren la locució “enfilar-se per les parets”, que sembla una traducció literal del castellà. Amb el significat de ‘estar molt irritat’, podem dir, per exemple, treure foc pels queixals.

“Vindrà de seguida” (i no pas “Vindrà d’immediat”)

L’expressió d’immediat és un calc directe del castellà de inmediato. Podem dir de seguida, posem per cas.

“Vejam, t’ho explico” (i no pas “Anem a veure, t’ho explico”)

‘Anar a veure’ solament és acceptable quan anar és un verb de moviment (“Sortim, anem a veure si ha arribat”). Si no, hem de dir vejam (col·loquialment, aviam, veiam, mem…).

“Si no hi vas, te’n recordaràs” (i no pas “Com no hi vagis, te’n recordaràs”) 

Per expressar una amenaça o un avís de perill, podem fer servir la conjunció si amb el verb en indicatiu. Per exemple, Si no hi vas, te’n recordaràs. No és correcte –tal com fa el castellà– amb la conjunció com i subjuntiu (*Com no hi vagis…).

• Hi han molts llibres.
• Fins a l’Olleria hi deuen haver quaranta quilòmetres.
• Hi poden haver malentesos.
• Sembla que hi comencen a haver casos greus.
• Si n’haguéssiu fet publicitat potser hi haurien hagut més assistents.

El verb haver-hi pot anar seguit d’un nom o, més ben dit, d’un sintagma nominal. Alguns parlants fan concordar el verb amb aquest sintagma, de manera que si aquest és plural diuen també el verb en plural, com veiem en els exemples anteriors. Aquesta concordança –que no es practica ni en els parlars nord-occidentals, ni a les Illes ni a Catalunya Nord– és desaconsellada per la normativa.

Concretament, la Gramàtica de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC), diu: “La manca de concordança és l’ús més consolidat en els registres formals” (p. 850). Per tant, d’acord amb la normativa, en un context formal les frases del començament s’han d’escriure així:

• Hi ha molts llibres.
• Fins a l’Olleria hi deu haver quaranta quilòmetres.
• Hi pot haver malentesos.
• Sembla que hi comença a haver casos greus.
• Si n’haguéssiu fet publicitat potser hi hauria hagut més assistents.

Aquesta norma ha estat molt debatuda de fa temps. Pompeu Fabra, en una conversa filològica (12.VI.1923) diu: “El llenguatge parlat sol posar el verb haver en plural quan l’acompanya un nom o un pronom en plural; així, hom diu comunament hi han quatre homes, hi han hagut molts morts, hi hauran molts convidats, etc., en lloc de hi ha quatre homes, hi ha hagut molts morts, hi haurà molts convidats, etcètera. Convé d’evitar aquesta concordança del verb haver amb el nom o pronom que l’acompanya, defecte que retrobem sovint en el llenguatge escrit.” Josep Ruaix (Nou diccionari auxiliar, p. 166) també recull aquest criteri.

Tanmateix, lingüistes com Joan Solà s’hi van oposar, agafant-se a una frase de la gramàtica “pòstuma” de Fabra, que havia estat editada per Joan Coromines. En aquest article de Marta Prunés-Bosch hi trobareu un resum del debat.

Avui parlarem dels noms de les peces d’una porta.

La porta va encaixada en un marc –és a dir, dos muntants laterals i un travesser superior–, collat a l’obra. És el bastiment.

La frontissa o xarnera és la peça formada per dues planxetes unides per un eix que gira i que serveix per sostenir i articular la porta. Però en algunes portes la funció de la frontissa la fan dues peces: una amb un forat (generalment, collada a la porta) i una altra amb un piu (collada al bastiment o a la paret) que gira en el forat. La peça amb el forat es diu polleguera i el piu s’anomena pollegó.

La part mòbil de la porta l’anomenem fulla o batent. Les portes solen ésser d’un sol batent, però les dels armaris, per exemple, poden ser de dos.

I, parlant de batents, les portes dels balcons poden portar afegits uns altres batents per no deixar passar la llum. Es diuen finestrons o porticons.

Al capdavall d’algunes portes exteriors hi ha un llistó travesser que serveix perquè l’aigua que regalima pel batent no entri a casa. És l’escopidor o trencaaigües.

En un pany, la maneta és la peça que fem girar amb la mà per obrir. La peça metàl·lica que movem amb la maneta o amb la clau i que entra i surt és el pestell. I el forat que hi ha al bastiment on encaixa el pestell per tancar la porta es diu tancador.

Un pany també pot tenir un escut, és a dir, una placa de metall col·locada davant el forat del pany que fa d’ornament i de protecció alhora.

Dos sistemes de tancament més. Un forrellat és una barreta de ferro que es fa córrer per unes anelles i que s’encaixa en un forat que hi ha al bastiment. Una balda és una peça plana fixada a la porta i que encaixa en una altra peça (anomenada nas o caputxí) que hi ha collada al bastiment. Si la balda és petita es diu baldó.

Algunes portes tenen un agafador arrodonit, que tibem per obrir-les: és el pom. El forat per on mirem qui hi ha a l’altra banda de la porta es diu espiera. I el picaporta (o picaport) és una argolla que deixem caure per trucar. També en podem dir anella.

• La part inferior d’una finestra on ens recolzem per mirar és l’ampit. També se’n diu muralleta i catxapit. I si és la barana d’un balcó o d’una escala en podem dir arrambador.
• Un carreró sense sortida és un atzucac. També en podem dir carreró que no passa, cul-de-sac o, simplement, carreró sense sortida.
• L’estructura on s’enfilen els paletes per treballar és la bastida. Segons com sigui feta, en diem encavallada o castellet.
• El forat on s’evacua l’aigua d’un carrer és un embornal.
• Del clot que hi ha al voltant d’un arbre perquè retingui l’aigua en diem escocell.
• Un banc fet de pedra o de maons és un pedrís. Quan és col·locat a la part inferior d’una finestra, se’n diu festejador.
• L’aparell que serveix per a il·luminar una via pública és un fanal.
• La part extrema de la teulada, que sobresurt de la façana, és el ràfec (o ràfel). També en diem barbacana o volada.
• Sense moure’ns de la teulada, el rengle de teules del capdamunt, on s’ajunten els dos vessants, s’anomena carener. També se’n pot dir cavalló, carena i tremujal.
• La filera de peces de pedra o de formigó que forma la vora d’una vorera o d’una andana és la vorada.

La idea d’aquest article va ser del meu company de VilaWeb Enric Galli.

Grups de consonants: deixem-nos guiar pel so

Quan trobem juntes dues consonants o més, en general, no tindrem cap dubte si ens deixem guiar pel so. Pensem, per exemple, en aquests casos:

• sobre: so-bre
• moble: mo-ble
• cansat: can-sat
• sordesa: sor-de-sa
• instruir: ins-tru-ir
• abstracte: abs-trac-te
• dintre: din-tre

Dígrafs: la majoria els dividim

Un dígraf és un grup de dues lletres que representa un sol so. Hi ha controvèrsia sobre quins grups ho són i quins no. Sigui com sigui, la majoria els dividim pel mig, és a dir, assignem la primera lletra a una síl·laba i la segona a una altra:

• terra: ter-ra (i no pas te-rra)
• passar: pas-sar (i no pas pa-ssar)
• caixa: cai-xa (i no pas ca-ixa)
• pis-ci-na (i no pi-sci-na)
• cotxe: cot-xe (i no co-txe)
• patge: pat-ge
• natja: nat-ja
• dotze: dot-ze
• potser: pot-ser

I fins i tot la ela geminada:

• col·legi: col-le-gi (i no pas: co-l·le-gi)

Dígrafs que no dividim

Hi ha dígrafs que no dividim: ll, ny, qu i gu:

• pallús: pa-llús
• canya: ca-nya
• miques: mi-ques
• reguem: re-guem

Vocals: si fan diftong van juntes; si no, no

Quan trobem dues vocals o més seguides, hem de mirar si fan diftong o no. Si en fan, van a la mateixa síl·laba:

• aire: ai-re
• Jaume: Jau-me
• iogurt: io-gurt

Si tenim un hiat –és a dir, si no hi ha diftong–, cada vocal correspon a una síl·laba diferent

• dues: du-es
• Glòria: Glò-ri-a
• produït: pro-du-ït

Prefixos i mots composts: cas especial

A l’hora de separar síl·labes, no podem trencar un prefix ni els components d’un mot compost:

• transatlàntic: trans-at-làn-tic
• nosaltres: nos-al-tres
• enardir: en-ar-dir
• desenvolupar: des-en-vo-lu-par
• celobert: cel-o-bert
• malestar: mal-es-tar

Quan entenem les coses diem que lliguem caps i quan les compliquem emboliquem la troca. D’algú molt maniàtic en diem llepafils i si li agrada de precisar diem que fila molt prim (o que primfila). Ara, no ens corfonguem: una cosa és explicar-ho tot fil per randa (o fil per agulla) i una altra cosa és xerrar pels descosits.

Els catalans tenim fama d’austers. No som dels qui tiren de veta i gasten sense miraments. Anem per feina i quan hem d’emprendre una tasca no ens costa posar fil a l’agulla. Toquem de peus a terra i som realistes, no ens agrada fer cabdells. Això no priva que, de tant en tant, traguem els drapets al sol a algú i si convé el deixem com un drap brut, sempre mirant –això sí– que no ens senti: si hi ha roba estesa fem mutis.

Però no tothom és igual, eh? Hi ha gent tranquil·la i n’hi ha que s’enrabien de seguida. A aquests val més seguir-los la veta o bé deixar-los fer, donar-los fil. Sobretot, no els toquem el voraviu, que si s’enfaristolen tindrem mala peça al teler. En fi, ja ho veieu, hi ha de tot: cadascú per allà on l’enfila.

I acabem exclamant com Montserrat Roig: “Tanta roba i tan poc sabó (i tan neta que la volen).”

Aquest article va néixer d’un suggeriment i moltes aportacions de Laura Gállego.

Però el cas és que, per la pressió del castellà, de vegades no sabem ben bé com s’han de formar. Hem d’escapçar els noms, però com? Pel davant o pel darrere? En català, tradicionalment, els hipocorístics es formen amb la part final del nom. I això té lògica si pensem en el significat del mot grec: ‘parlar com els infants’. Si escolteu com parla un infant, us adonareu que sempre que diu un mot incomplet en salva la darrera o les darreres síl·labes.

Per això, els catalans diem:

• Quim, Quimet o Ximo (Joaquim)
• Fina (Josefina)
• Tomeu (Bartomeu)
• Laia (Eulàlia)
• Ventura (Bonaventura)
• Cento, Centa (Vicent)
• Ton, Toni, Tonet (Anton, Antoni)
• Mei (Remei)
• Nasi (Ignasi)
• Mila o Mil·la (Camil·la)
• Tinet (Valentí)
• Gori (Gregori)
• Lari (Hilari)
• Cinto, Cintet (Jacint)
• Met (Jaumet)
• Quel, Queló (Miquel)
• Coia (Misericòrdia)
• Ciset, Ciseta (Narcís, Narcisa)
• Munda, Mundeta (Raimunda)

A més, tradicionalment s’havia dit sempre:

• Fel (i no Rafa)
• Bel, Beló (i no Isa)
• Biel (i no Gabri)
• Veva (i no Geno)
• Pep o Jep (i no Jose)
• Txell (i no Meri)
• Cesc, Xesc, Xesca, Xesco (i no Fran ni Francis)
• Dora (i no Teo)
• Tià, Tianet (i no Sebas)
• Vador (i no Salva)
• Gustí, Tinet (i no Agus)
• Sandre, Xandre o Xandri (i no Àlex)
• Lina (i no Carol)
• Tòfol (i no Cristo)
• Queta (i no Enri)
• Lena (i no Magda)
• Guida, Guideta (i no Marga)
• Rat o Tat (i no Montse)

Però encara podem anar més enllà: tenim recursos per a “fabricar” paraules d’aquesta mena, d’una manera prou fàcil: emprant uns sufixos (o prefixos) determinats.

Avui veurem deu mots amb el sufix -era, que converteix un verb en un nom i que significa ‘ganes de’. Ací els teniu:

1. Quan algú té xerrera vol dir que té ganes de xerrar.
2. Si ens ve plorera no cal que reprimim les ganes de plorar.
3. Quan tenim badallera és que no podem aguantar els badalls.
4. Avui teniu caminera? Doncs cap a caminar.
5. Que un nen tingui juguera és la cosa més normal del món.
6. En català la cantera són ganes de cantar.
7. Si teniu ballera no us estigueu de ballar.
8. Molts dies ens llevem amb pixera, oi?
9. També –confessem-ho– alguna vegada hem patit per la caguera.
10. I parlant de patir, no us ha passat mai que us ha vingut tossiguera al mig d’un concert?

Mirant el DIEC, n’hi podríem afegir més, com ara gratera, mengera, correguera, masteguera, riallera… I el diccionari Alcover-Moll ha recollit 164 mots que volen dir ‘ganes de’, la majoria construïts amb el sufix -era. N’hi ha de ben singulars, com ara barrinera (‘ganes de tenir acte sexual’), casanera (‘ganes de casar-se’), comprera (‘ganes de comprar’), critiquera (‘ganes de criticar’), discutiguera (‘ganes de discutir’), festegera (‘ganes de festejar’), mamera (‘ganes de mamar’)…

Que no es perdi aquest tresor tan genuí!

Amanyagar

Vol dir ‘fer tornar manyac (és a dir dòcil, tranquil), especialment amb carícies’.

La mare amanyaga les filles.

El mot que el desplaça és, sobretot, acariciar.

Delir-se

Significa ‘desitjar molt fortament una cosa’.

Es deleix per tenir una bicicleta.

Molta gent l’ha canviat per desitjar.

Ensarronar

És un sinònim d’enganyar.

Compte, que aquest et vol ensarronar.

L’ha desplaçat el verb enredar.

Gosar

Vol dir ‘tenir prou coratge per a fer alguna cosa’.

No vaig gosar ni demanar-li el nom.

Sovint el canviem per atrevir-se.

Llepafils

Vol dir ‘massa escrupolós en el menjar’.

No sé si s’ho menjarà, perquè és molt llepafils.

Adjectius com ara delicat i maniàtic li han pres el lloc.

Malaguanyat

Vol dir ‘no aprofitat’.

Malaguanyat el temps que ens ha fet perdre.

Es perd perquè el canviem per desaprofitat o bé per l’expressió és llàstima.

Plorera

Vol dir ‘ganes de plorar’.

Quina plorera que em va venir quan m’ho van explicar!

El qui no coneix aquest mot en diu ganes de plorar.

Rai

Això rai és una expressió per a llevar importància a alguna cosa.

No ho has pogut acabar? Això rai!

Molta gent ho canvia per no té importància o pel castellanisme és el de menys.

Sobreeixir

Aplicat al líquid d’un recipient, vol dir ‘deixar escapar per damunt les vores’.

Quan l’aigua de l’olla ha bullit, ha sobreeixit.

Si diem vessar o desbordar-se perdem un matís.

Xivarri

Vol dir ‘soroll fort i confús de gent’.

Amb tant xivarri no ens sentíem.

Sovint, d’una manera poc precisa, hom en diu soroll.

Bones 

De sempre ens havíem saludat amb un bon dia (o bona nit) i no pas amb el calc castellà bones. Una altra salutació habitual era Déu vos guard.

Com vegis

La fórmula per a indicar que deixem que decideixi l’interlocutor és com et sembli o bé com vulguis, però no pas com vegis.

Ens veiem

Per acomiadar-nos caldria emprar formes genuïnes com ara a reveure o ja ens veurem, però no pas ens veiem.

Fem-ho ja!

Quan volem que una cosa es faci immediatament, podem dir fem-ho de seguida, fem-ho ara, fem-ho ara mateix, però no fem-ho ja.

Ja diràs 

Si deixem de parlar d’algun assumpte i demanem a l’altre que ens n’informi quan en tingui novetats, li diem ja em diràs el què, o bé ja m’ho diràs, ja me’n diràs alguna cosa, però no ja diràs.

Ja et val!

Quan retraiem a algú un menyspreu descarat, li podem dir quines penques, quina barra, quines galtes, ja està bé, ja n’hi ha prou…, però no ja et val!

Ja parlem 

Quan deixem una conversa inacabada i volem continuar-la més endavant, podem dir ja n’anirem parlant o bé ja en parlarem, però no ja parlem.

Parlem-ho

El verb parlar no és transitiu, sinó que va seguit de la preposició de. Per tant, diem parlar d’una cosa i, quan canviem el complement per un pronom, parlem-ne i no pas parlem-ho.

Sí o sí

Quan assenyalem l’obligació de fer una cosa podem emprar tant sí com no, peti qui peti, tant si es vol com si no es vol, tant si ho vols pelut com pelat, sigui com sigui, de grat o per força, tant si plou com si fa sol i moltes més, però no sí o sí. 

T’explico 

Abans de donar detalls d’alguna cosa, solem dir t’ho explico i no pas t’explico, còpia del castellà. Igualment, direm explica’ns-ho, i no explica’ns, com sentim de vegades a la televisió.

Quan parlem del ‘sentiment d’amor o de delicadesa cap a algú o alguna cosa’ en podem dir afecte. Però si ho trobem massa formal o massa fred, fem servir tendresa, amor, estimació (o estima), cura, compte…

• Ha posat afecte en les plantes. 
• Li demostra tota la tendresa del món. 
• Mira-t’ho amb estimació. 
• Tracta el llibre amb cura.

A vegades, amb el sentit de ‘carícies o paraules de tendresa’ es fa servir el plural, ‘carinyos’ Heus ací unes quantes alternatives: moixaines, carícies, afalacs, carantoines, manyagues, festes, amoretes…

• Sempre fa moixaines a la nina, com si fos un nadó. 
• És un home fred, no sol fer carantoines als néts. 
• Ella li deia amoretes a cau d’orella.

I l’adjectiu carinyós? El podem canviar fàcilment per afectuós, dolç, tendre, amorós, festós…

• Va tenir un gest afectuós. 
• M’ha fet una abraçada molt dolça. 
• Li ha dit unes paraules tan tendres… 
• És un gosset molt festós: sempre vol carícies.

L’ús que potser s’ha difós més és l’apel·lació directa a un ésser estimat. En aquest cas podem dir amor, amor meu, vida meva, rei (reina)…

• Ja vinc, amor meu. 
• No pateixis, vida meva. 
• Sí, rei, ara t’ho porto.

Un cas a banda són les paraules amb què ens adrecem als nens. N’hi ha un reguitzell: marrec, xic, vailet, barrufet, baldufa… Ah!, i si són molt petits: cuca, puça, nina…

De segur que tots sabeu mots o expressions com aquestes que us han dit, que heu dit o que heu sentit. Quan era petit el meu pare sempre em deia xerric, que trobo que té una sonoritat molt bella. I jo als meus fills sovint els deia moixonets (no em digueu que no és tendre…). Més exemples. Fa anys, al programa Malalts de tele, es va difondre el mot torronet. Ah, i en Lluquet dels Pastorets, quan s’adreça a la Isabeló, li diu “gerricó de mel ensucrada”.

I això és tot, estimats.