Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Ernest Sena

24.08.2012

Ernest Sena: La crisi, cinc anys després


Aquesta setmana ha fet cinc anys que va començar la primera gran crisi financera del segle XXI, la segona gran contracció d'aquests darrers cent anys. La caiguda de la borsa nord-americana, l’agost del 2007, a conseqüència de la recessió del mercat immobiliari i de la crisi consegüent de les hipoteques 'subprime', fou l’espurna que originà el gran incendi actual al món.


El sistema financer plenament mundialitzat s’encarregà de transmetre'n els efectes pertot arreu: a Europa i als grans centres financers mundials, de primer, i, després, també als països emergents, cada vegada amb més dificultats. Quan allò que podria haver estat una forta crisi bancària es va trobar amb la corresponent bombolla immobiliària i la bombolla del sector públic, com en el nostre cas, la crisi es va multiplicar i aprofundir i, a hores d’ara, resta sense control, tot i que comença a delimitar-se.


Contra corrent, aquest diari anunciava, a principi de l’any 2008, que la crisi seria molt greu, que les causes eren prou clares i previsibles, que els supervisors dels mercats i de les institucions de la política monetària n’eren molt responsables, que els governs l'havien afavorida i que d'aquests depenia sortir-ne més tard o més d'hora, i que els més afectats serien, com sempre, els més febles: les famílies, els autònoms, les PIME.


Dissortadament, el pronòstic s’ha complert amb escreix, tot i que durant gairebé tres anys va continuar regnant entre nosaltres allò de 'tenim el sistema financer més sòlid del món' o 'el sistema financer català no s’ha debilitat' i 'el sistema català de caixes és molt sa'.


Cinc anys després el panorama és desolador. No calen més detalls. A guisa de resum, i per tal d’encarar el futur amb més ànim i claredat, potser convé recordar el comportament dels principals actors de la funció. Aquests són, a criteri meu, quatre: els bancs, els governs, els supervisors amb les altres institucions independents, i la societat.


De primer, la banca, incloent-hi bancs, caixes d’estalvis i intermediaris financers. Per dues raons: perquè són a l’origen de la crisi, car van facilitar la formació de la bombolla immobiliària, i perquè és el sector que ha rebut més recursos públics. Els seus equips directius, administradors i executius, s’han caracteritzat, en una primera fase, per no haver estat capaços de preveure les conseqüències de les seves decisions i de no haver admès la dimensió del problema; i tot seguit per haver tractat de salvar-se per separat, aïllant-se del sistema productiu i beneficiant-se al màxim de tots els suports públics possibles. La incompetència i l’egoisme han dirigit i dirigeixen les entitats de crèdit. Costa trobar-hi excepcions.


Segon, els governs. Encara és més difícil de trobar-n'hi, d'excepcions, en aquest àmbit. Dels governs locals als europeus, perdura la sensació, pel comportament que tenen, que, vivint en el seu món particular, no són plenament conscients de la dimensió i de la gravetat de la crisi i que els seus interessos a curt termini, electorals en definitiva, pesen més que tota altra consideració. La negativa i la passivitat inicials han allargat la crisi bancària, moltes de les decisions posteriors han originat en bona mesura la crisi del deute públic, han posat en perill la viabilitat de la nova moneda europea i han aprofundit i allargat la crisi econòmica general. Resulta insuportable de contemplar, dia darrere dia, ara mateix, com miren de salvar la pell amb absurdes maniobres de vol gallinaci i amb un permanent joc de paraules i focs d’encenalls, indiferents als drames de milers i milers de persones de tota condició.


Tercer, les institucions públiques del sistema financer independents dels governs. Teòricament independents; plenament mediatitzades, en realitat. Es tracta del Banc d’Espanya i de la CNMV, en el nostre cas, i del Banc Central Europeu a l’eurozona. Els màxims responsables de les primeres han estat i són objecte d'investigacions diverses, d'ordre parlamentari i judicial. Amb això s'ha dit tot, i no hi ha indicis consistents de rectificació.


Del Banc Central Europeu i de la seva autoremarcada independència dels governs estatals de l’eurozona i de la resta d’institucions de govern europeu com de les seves funcions estatutàries, caldrà parlar-ne molt més. Manca constituir la comissió d’investigació, a l'estil anglosaxó, no llatí, que ha d'analitzar a fons el rol de l'entitat en el desenvolupament de la crisi financera i del deute. És evident que les decisions, les inaccions i les declaracions dels seus màxims representants han posat i posen ara mateix en perill l’estabilitat de la moneda que tenen per missió de defensar i del sistema financer que la sustenta, infringint el mandat que tenen amb el pretext de formalitats nímies.


I, finalment, la societat. Això és, la suma de tots els habitants, ciutadans i contribuents del país, individualment, i dels grups o associacions que lliurement integren. És un lloc comú acceptat que tothom és responsable del que passa al país --en l’origen de la crisi i en el desenvolupament també. Però no és encara prou comú de reconèixer que no hi tenen el mateix grau de responsabilitat, per exemple, un catedràtic d’economia que una perruquera, tot i que tots dos poden tenir-hi a veure i que, en tot cas, la seva implicació i possibles beneficis personals, és a anys llum dels dels tres actors anteriors.


Però, en l’àmbit social, convé no oblidar el paper fet per alguns protagonistes especials, com ara les organitzacions empresarials, sindicals, grups de pressió diversos i grans mitjans de comunicació. Vinculats i dependents dels poders públics i dels bancs, han practicat el servilisme governamental i l’opinió dictada, com a norma general. També ací costa de trobar-hi excepcions.


Certament, cinc anys haurien de permetre un balanç més encoratjador. Sempre són a temps de rectificar.



Ernest Sena, economista

Editorial