Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Aleix Sarri

21.02.2015

Els darrers dies de la Troika a Grècia?

‘La era de la Troika s’ha acabat’ declarava extasiat Alexis Tsipras després de conèixer l’aclaparadora victòria de Syriza a les eleccions gregues. ‘No reconeixem la Troika com a actor’ afirmava el seu primer divendres com a ministre Varoufakis, malgrat tenir a 10 cm el cap de l’eurogrup Jeroem Dijsselbloem.


Elegits amb el mandat d'oposar-se a la Troika i renegociar el deute, els líders de Syriza s’han trobat en un atzucac. Per un costat, l'economia grega necessitarà un tercer rescat (o una extensió del segon tal i com de manera sui generis ha demanat Varoufakis). Per l'altra, els números freds diuen què malgrat el deute públic grec és nominalment molt alt, Atenes paga menys interessos que Portugal, Espanya o Itàlia gràcies a l'ajuda europea, i el primer pagament a realitzar als socis europeus serà el 2023. 


Tampoc hi ha (encara) un acostament notable pel que fa a les reformes, ja que Syriza sembla determinada a desfer diverses de les mesures dutes a terme dins ara. Hi pot haver acord per reduir el superàvit primari, però costarà. La única nota realment positiva és en el camp de la lluita contra els càrtels i la evasió fiscal, on tant la Eurozona com Grècia estan d'acord. I si hi ha acord, encara caldrà mantenir l’alerta, perquè pot no agradar a la Plataforma de l’Esquerra, un corrent de Syriza, que controla 30 dels diputats de Tsipras, que no fa fàstics a sortir de l’euro i ha arribat a titllar Europa de totalitària.


Alguna solució a la vista? Els eufemismes. És la única manera de què Tsipras pugui mantenir la cara ben alta amb els ciutadans grecs i a la vegada pactar amb la resta de l’eurozona suavitzar el rescat. I és que totes les concessions que es plantegen des del cantó grec (sense tenir en compte els interessos del deute) podrien sumar uns 53.000 milions d'euros en total segons el corresponsal del FT Peter Spiegel. Per tant, caldrà un nou rescat (com ja vam avançar aquí), i la Troika no marxarà de Grècia.


El què pot passar (a grans trets) és que a la Troika deixem de dir-li Troika i ens referim a ella com "les institucions" (amb possible sortida del BCE, que igualment fa temps que no s'hi sent còmode), que al rescat ja no en diguem rescat, sinó préstec, al memoràndum ja no se l’anomeni memoràndum, sinó contracte, i a mantenir superàvits pressupostaris abans de pagar interessos ja no se’n digui austeritat sinó reformes estructurals.


He de dir que no sóc molt fan de la Troika, va néixer improvisadament i fora de l’abast del control democràtic dels europeus excepte en aquells Estats del nord com Finlàndia, Holanda o Alemanya, en què els parlaments nacionals tenen una forta tradició de control sobre el què fan els seus governs. A més, mai hauria d’haver existit si els Estats haguessin estat responsables de les seves finances o si hagués hagut un control europeu efectiu sobre les bombolles immobiliàries que han explotat a Irlanda i Espanya.


Amb tot, sovint em pregunto si molts dels crítics de la Troika no l'aplaudirien si imposés el seu policy mix preferit. Entonarien el Fuck the Troika si una condició d'un rescat fos pujar el salari mínim un 40% encara que això fes perdre competitivitat? Per què els crítics amb la Troika no expliquen mai que els governs grecs s'han negat a dur a terme polítiques d’evasió fiscal o retallades en defensa incloses al memoràndum?


El fet és que la Troika, en una forma o altra, és un instrument que seguirà existint mentre hi hagi rescats. És impensable que un Estat presti (o garanteixi) diner públic a un altre Estat sense posar-hi condicions i sense supervisar si fa reformes que li permetin tornar els diners. L'europeisme de caixer automàtic és mort i enterrat, i els catalans (que tant ens queixem que a Espanya hi hagi solidaritat sense límits ni condicions) ho hauríem d’entendre de primera mà. Si Catalunya controlés la seva pròpia hisenda i calgués prestar 5.000 M a una comunitat autònoma X, probablement hi hauria una majoria molt i molt àmplia a esquerra i dreta de l’arc polític per imposar condicions d’austeritat i reformes a la seva administració a canvi dels diners.


Es dóna la ironia Grècia ja va viure una experiència similar (però diferent) a finals del segle XIX, quan la "Comissió de Control' s'assegurava que es recaptessin els impostos suficients per a tornar els préstecs internacionals contrets per pagar les guerres amb Turquia. Aquesta Comissió, era successora de la "Direcció de control" creada als anys 1820 i era tan impopular com la Troika d’avui. Després d’agres discussions, van decidir canviar-li el nom, i encara va sobreviure fins als 1920s sota el qualificatiu de ‘Comissió Financera Internacional’. 


Cal que hi hagi acord els propers dies entre la eurozona i Grècia, que asseguri que Grècia pugui pagar les factures els propers mesos i que asseguri que hi ha una condicionalitat prou forta per a què el govern Tsipras no utilitzi els diners per a repartir favors, sinó per a enfrontar-se als interessos creats tant dels oligarques com de les classes mitjanes gregues i reformar l’Estat. Tsipras té tot el dret (i fa bé) de posar en marxa un pla d’ajuda humanitària per evitar que s’agreugi la crisi social, però Grècia no pot tornar a ser aquell Estat on 650 professions “de risc” permetien jubilar-se als 55 anys o on el cadastre pràcticament no existia. També per evitar que calgui imposar controls de capitals o que ens trobem un Grexit per accident, amb conseqüències difícils de preveure per a la moneda única i la Unió.


Així que sí, si volem podem deixar-nos la veu cridant contra la Troika, però si hi ha acord caldrà supervisar les reformes gregues per assegurar que es duen a terme i que no hi haurà pèrdues multimilionàries per als contribuents europeus. 


I clar que cal que la Troika/supervisora europea rendeixi comptes davant del Parlament Europeu i que sigui més transparent. Ara bé, si d’aquest supervisor en volem dir Troika o Troiko, homes de negre o homes de blanc, crec que importa poc. Mentre hi hagi diner públic d’altres Estats en joc, hi ha una feina de supervisió que ha de fer algú. La zona euro, si vol sobreviure, no pot tenir com a leitmotiv el títol d’aquell film de Woody Allen ‘Pren els diners i corre’. 

Editorial