Opinió

Ernest Sena

01.12.2011

Cal crear l'instrument

Hi ha consens sobre la necessitat de recapitalitzar la banca, a fi que recuperi la seua solvència i tornin a obrir-se el mercat interbancari i el crèdit a les empreses, condicions indispensables per a la reactivació econòmica.

Hi ha consens també, fins i tot recomanacions del Consell i de la Comissió europees, sobre la procedència dels recursos per a portar-la a terme. La recapitalització, es diu, s’ha de fer des del sector privat, els actuals o nous accionistes. Només si aquests fallen es podrà apel·lar al sector públic o, en darrera instància, al fons d’estabilitat financera europeu. I millor que no falli el sector privat perquè els governs prou problemes tenen per a finançar els seus dèficits i els venciments dels seus deutes i el fons europeu en donar cobertura als mercats de deute sobirà.

També s’estén el consens sobre la impossibilitat de recapitalitzar la banca amb entrada efectiva de nous recursos i no simplement canviant de lloc al passiu del balanç altres ja existents. Les ampliacions de capital dineràries són poc menys que impensables amb la situació i les expectatives del mercat secundari i amb la càrrega d’actius tòxics encara sense netejar. Actius tòxics de dos tipus: financers, bàsicament deute sobirà d’alt risc, per al qual s’ha trobat la brillant –és un dir— idea, a nivell europeu, de comptabilitzar-los a preus de mercat, mirant de compensar pèrdues segures amb beneficis hipotètics. I actius immobiliaris, de molta major rellevància en el nostre sistema bancari.

Per a aquests darrers actius tòxics, els immobiliaris, comença a donar-se el consens sobre la necessitat de traure’ls dels balanços com a condició prèvia i necessària a la recapitalització i sobre l’instrument adequat per a fer-ho: l’anomenat 'banc dolent'.

El nom no fa la cosa, però el pitjor que es pot fer per a situar un nou producte o servei al mercat és posar-li una marca amb clares connotacions negatives. Per això, el primer que cal és trobar-li un nou nom a aquest instrument: primer, perquè no és ni seria un banc i, segon, perquè la seua funció seria certament positiva.

Cal, doncs, crear un instrument especial, el que se’n diu un vehicle amb finalitat específica. Amb una doble finalitat: sostraure dels balanços bancaris els actius immobiliaris que minven la seua solvència i activar el mercat immobiliari. Un instrument de col·laboració público-privada, de cost cero i voluntari i progressiu.

Aquest vehicle o fons immobiliari podria tindre les següents característiques: ser fruit de la col·laboració entre el sector públic i el sector privat, bancari i immobiliari, tant en l’aportació dels recursos financers inicials com en la gestió, feta amb criteris de mercat, i en la supervisió dels resultats; atès que es tracta de resoldre un problema del sector privat i que pot i ha de perseguir l’obtenció de beneficis, el seu cost final hauria de ser zero per al contribuent, tot i recuperar les aportacions públiques inicials; finalment, es tractaria d’un instrument de participació voluntària i progressiva en l’aportació d’actius immobiliaris, facilitant la seua progressiva realització a mida que es reactivi el mercat i en el ben entès que la no participació d’una entitat tancaria la porta a qualsevol altre suport públic en el procés de recapitalització.

És evident que l’articulació d’aquest fons immobiliari, la definició de les seues característiques i fer-lo operatiu amb una certa rapidesa, no és una tasca fàcil. D’alternatives, però, per a tractar de resoldre el problema de tot el sector i amb incidència macro, no se’n veuen. I seguir com fins ara, sense acarar a fons el problema, s’ha fet ja insostenible.

Entre els experts es diu, no sense raó, que el punt clau i més delicat d’aquest fons immobiliari és el preu al qual es donen de baixa els actius tòxics pels bancs i s’incorporen al fons. El ventall es mou, lògicament, entre el valor d’adquisició, comptabilització en aquest cas, pel banc com a nivell màxim, que minimitzaria la pèrdua del banc, i el valor actual de l’immoble, de difícil definició atesa la paralització del mercat, i que, per tant, maximitzaria la pèrdua. Cal trobar un punt entremig, un punt que, per exemple, parteixi del valor comptabilitzat com a conseqüència d’un procés d’impagament creditici i la corresponent provisió específica realitzada.

En qualsevol cas, caldrà tenir present que es tracta d’actius tòxics fruit d’una determinada gestió que s’ha demostrat no massa brillant. Els banquers saben, d’altra banda, que un bé val allò que algú està disposat a pagar per ell i no més. Com també saben, a hores d’ara, que, a bon preu, els pisos es venen.



Ernest Sena, Economista
Ha estat síndic a la Sindicatura de Comptes de Catalunya i director general de l’Institut Català de Finances.

Editorial