Home afable, d'una cordialitat i simpatia exquisides –al límit de l'ampul·lositat, confessen, amb un punt de rubor, amics seus–, Cuixart va exercir el rol de personatge fastuós dins i fora de Dau al Set. A Cuixart li agradava viure bé. Així, tal com sona. Necessitava ambients fastuosos. Li agradava ser invitador invitant (mai invitat!) i que es notés que allà hi havia un artista. Li agradava ser artista. Li encantava que el consideressin artista. Era un artista. I ho va ser fins al final de la seva vida –va deixar de pintar fa uns cinc anys–, tot i que segurament era conscient, més que ningú, que el millor que va aportar a l'art quedava ja massa lluny...

Home culte, molt atrapat per la cultura francesa, dinàmic, gran amant de la música –ah, el seu intocable Wagner...– i de la facècia –en to burlesc, o no, deia sovint: «l'art són xecs en blanc»–, Cuixart va néixer a Barcelona el 2 de novembre del 1925. Demà hauria complert 82 anys. Comenten en el seu entorn que ja no li feia il·lusió celebrar res. L'home fastuós va perdre mitja vida aquest estiu quan es va trencar el fèmur. Reclòs al geriàtric de Palamós, mai més va tornar a casa. Un home, en un geriàtric, no pot ser fastuós.

Potser aquests últims mesos de la seva vida, fràgil i vulnerable, de molta solitud sostinguda –diuen alguns amb veu baixa–, s'ha retrobat amb els seus iniciàtics estudis de medecina, carrera que va abandonar per dedicar-se a la pintura. Per bé que les mans i les vísceres sempre van ser presents en el seu treball plàstic, fosc, profund, misteriós. Les seves primeres obres són dels anys quaranta. El 1948 va fundar Dau al Set amb Joan Brossa, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Arnau Puig i Joan-Josep Tharrats, el grup d'artistes que va fer possible l'avantguarda artística a Catalunya en un moment històric tenebrós. Ja només queden vius Tàpies –cosí de Cuixart– i Puig.

Les primeres obres de Cuixart –les millors, opinen els experts– són una explosió lírica de signes, acotades en un realisme màgic, agermanades per unes atmosferes surrealistes i uns personatges onírics i inquietants. Molt a prop de Miró, sense vulgars imitacions. «Les seves obres s'identifiquen, no es confonen. Això és un Cuixart!», exclama Arnau Puig, el teòric de Dau al Set. Després, evolucionarà cap a l'informalisme, en els primers temps amb un ferm compromís polític i social propi del context de la guerra freda. Quan se li esgoten els recursos creatius, deriva en tics d'art pop. «De mica en mica, va entrant en una pintura cada cop més comercial. La seva millor època és la del 1949 al 1954», opina la crítica d'art Victòria Combalia. Puig no difereix gaire: «El millor Cuixart és el que va de l'etapa de Dau al Set fins a l'època de les nines destrossades.» Les nines de l'angoixa.

Cuixart va viure llargues temporades, als cinquanta, a París i Lió. El 1956 va exposar a la galeria René Drouin de la capital francesa, un moment decisiu de la seva trajectòria abans de l'eclosió definitiva.

És Cuixart un artista reconegut? «No prou», creu Puig. El crític Àlex Mitrani acota el mestre: «Ha estat un dels impulsors de la represa de l'avantguarda a la postguerra catalana. Flirtejant amb l'esteticisme i oscil·lant, de vegades amb polèmica, entre la figuració i l'abstracció, és un dels millors exemples de l'empremta surrealista en l'art català.»