Rebel i controvertit, contradictori i polèmic, crític i inconformista, però tothora creatiu, Modest Cuixart (Barcelona, 1925 - Palafrugell, 2007) és un dels noms de referència de la pintura catalana del segle XX; un artista intel·lectual i investigador que va saber impregnar les seves obres de les vivències més vitals. La seva intensa i fructífera trajectòria –de més de sis dècades de treball– s'ha caracteritzat per l'aferrissada defensa de la pintura i de l'obra ben feta, i ha esdevingut no pas un artista de rauxa sinó de seny.

La factura lenta i la dicció minuciosa i preciosista el lliga irremissiblement amb el bon ofici, assumit des d'una intensa autoexigència i constant experimentació. El 1948 és un dels fundadors del grup Dau al Set i de la revista del mateix nom, en què va recaure el repte més important en la postguerra de recuperar –des dels plantejaments de la llibertat surrealista– l'esperit d'art d'avantguarda espanyol del primer terç del segle XX. De la mateixa manera que tots els seus membres, desenvolupà un univers d'éssers i d'espais onírics, propers a Joan Miró, Paul Klee i Max Ernst.

Tot allò terrible i màgic, el misteri, l'alquímia i les tenebres impregnaven unes obres carregades d'una tal tensió espiritual, que esdevenen el punt de partida de l'expressivitat subjectiva de la seva obra posterior. Amb una profunda educació humanista, la seva personalitat es va anar forjant amb una predisposició a tractar la figura humana com un dels eixos fonamentals de la seva creació, encara que lluny de mimetismes i convencionalismes. Dins d'una certa actitud bel·ligerant, plantejarà tothora una osmosi entre el món intern i l'extern, intentant establir un equilibri entre ambdós. Com si fos un mèdium que canalitza les forces tel·lúriques, Cuixart es va anar submergint en els estrats iconogràfics que evolucionen des d'una síntesi formal propera al romànic i al gòtic, fins a detenir-se en els conjunts més barrocs, excessius i descompostos. També, s'endinsà en la teatralitat romàntica o en la fantasia gaudiniana i daliniana, fins a indagar els misteris de l'onirisme. Per això, les seves diferents recerques creatives aborden una sèrie de fenòmens estètics del passat en un intent de trobar el significat que s'amaga darrere les hermètiques simbologies. D'aquí que les obres de Cuixart integrin i alhora sintetitzin la visió del cosmos, de la natura i dels mites ancestrals llegats a través de la història de l'art. La seva atemporalitat –que parteix d'uns remots orígens– testimonia el procés del temps i es consolida com una vasta crònica que rellegeix i reactualitza les diferents capes històriques.

En definitiva, un autèntic mestre que va aconseguir en tot moment aportar quelcom de nou i renovar-se constantment. La seva irreparable pèrdua ens deixa orfes d'un gran home, d'un gran amic i d'un gran artista que, amb el seu compromís i total dedicació a l'art, perpetua una empremta inesborrable.

(*crítica d'art)