La proximitat a vegades és contraproduent, en llocs on es prodiga el secret, l'altivesa i el vedetisme, i Modest Cuixart no només tenia l'inconvenient de la cordialitat i la disponibilitat, sinó a més a més el vici de la distància, instal·lat com estava des de feia més de trenta anys a Palafrugell, lluny de les galeries, dels mecenes, dels grans mitjans de difusió, dels copets a l'espatlla i les reverències. Era perfectament conscient d'aquesta raresa, la de ser una celebritat petita al seu municipi d'acollida, i una mena de llegenda viva però estranyament difusa a la seva ciutat natal. Ja deia ell mateix, fa més de vint anys en una entrevista a El Punt, que algú que, a més de renunciar a una lucrativa carrera d'oftalmologia, decidia apartar-se a l'Empordà per dedicar-se amb cos i ànima a la pintura, devia estar per força «una mica tocat de l'ala». La seva, en tot cas, era una sana follia, amb la seva engruna d'excentricitat, també, amb aquella peculiar conjunció entre el diletant refinat i el bon vivant, entre l'artista culte i el polemista furiós.

És curiós que darrerament, però, hagués adoptat la imatge del facultatiu que mai no va ser, amb la barba de tall rectilini i respectable, la mirada franca, guaridora, el tall impecable del vestit, i les mans fines d'un forense, sense ni un vestigi de la brutícia química que s'associa a l'estudi o al taller. Però aquesta era, també, una imatge enganyosa, igual que la que el redueix a la foto fixa de la seva etapa a Dau al Set, aquell llunyà 1948 que no era sinó el punt de partida del Cuixart més potent, el més agosarat, el més –diguem-ho amb propietat– avantguardista en el sentit ple del mot. Ja advertia fa temps l'aleshores afinat crític d'art i avui conegut gastrònom Jaume Fàbrega que «Cuixart ha hagut de pagar un cert preu al seu reconeixement, no sempre paral·lel a la difusió de la seva enorme aportació». I és ben cert que parlar d'elements màgics i esotèrics, d'erotisme, de simbolisme, de nines i de sabates –i encara menys, perquè no fa justícia ni a l'un ni a l'altre, de l'«home que es va barallar amb Tàpies»–, diu ben poc de l'obra de Modest Cuixart si no es percep la seva vessant irònica i a vegades un punt maligna, si no es comprèn que algunes de les seves millors pintures han sorgit de greus esquinçaments ideològics: el seu erotisme és la major part de les vegades glacial i fins mortuori; les seves joguines són sempre terribles, quasi com criatures sacrificades en rituals de mutilació i exorcisme; els seus objectes encastats a la tela, des les cordes als tubs i els pinzells mateixos, són restes dramàtiques del naufragi de la vida quotidiana; els seus daurats elegantíssims no són mai concessions al decorativisme burgès, sinó homenatges clars i manifestos a la rica tradició medieval i un signe inequívoc de la seva aptesa tècnica, del seu enorme potencial d'ofici. Potser, quan ja no quedin anècdotes provincianes per explicar, ni sonores baralles per recordar, es podrà valorar en tota la seva magnitud l'aportació excepcional, mai monòtona, mai conformada ni oportunista, de Modest Cuixart a la millor avantguarda que ha donat aquest país al segle XX.