Cuixart, com a artista i intel·lectual de la nostra època, no només pintava millor sinó que escrivia bé. Vaig tenir el goig que col·laborés amb un article mensual des de l'inici de la revista Bonart, que es va fundar el novembre de 1999. Teníem una amistat d'abans de Bonart i sempre es va mostrar cordial i entusiasta, conquistador i culte, malgrat que també tenia un geni considerable, era tossut com ningú –per això va anar contra la moda, com el pintor Balthus– i, sovint, no havia tractat com es mereixien alguns col·laboradors propers; coses dels genis, que són humans! I mentre això succeïa, les pàgines de la revista van servir de confessionari/reflexionari de la seva particular visió de la vida, dels homes, d'ell mateix i, per descomptat, de l'art. Entre els articles, recordo quan m'explicava que el metge Pompeu Pascual de Llagostera havia comprat un quadre d'ell –en una galeria de Barcelona– i després li havia regalat; no li havia fet mai ningú. Era un 2 de novembre, quan feia anys. Era de signe escorpit i li agradava aquest imaginari ignot i misteriós. La figura humana. Adorava i l'inquietava la figura humana i especialment la forma femenina. Tenia una pugna constant per intentar desentranyar el rerefons psicològic de la dona; una empresa impossible que li servia alhora de motor existencial. Havia conreat el dibuix, el gravat, la pintura, el collage, la ceràmica, l'escultura, les instal·lacions i fins i tot el tapís. Tot ho banyava de poesia, de drama i tensió, era un primitiu de nova generació, com li agradava que li diguessin. Un anàrquic, un pintor i noctàmbul de desbordat talent, massa talent que va tenir a vegades i, com narcís, s'hi va ofegar. Havia tingut alts i baixos, havia viscut la bohèmia, havia viscut. Havia anat amb barca amb el poeta Foix, havia fundat Dau al Set, un grup que el va marcar però no tan significativament com es creu. Havia passejat i discutit amb en Tàpies, que era de la seva família. Una rivalitat eterna, perquè eren dos galls en un galliner. Ambdós genials, però un més curós amb els temes del negoci que l'altre, l'altre més proper. Com a assagista i poeta dominava el lèxic, els ritmes. Era un orador tenaç i esdevé un referent de l'art català. Un referent que encara no està prou ben situat dins les institucions museístiques catalanes i espanyoles; tot i que disposa d'una fundació que caldria reformular. Així doncs, tenim un deute pendent –situar-lo en els grans museus catalans– no només a ell sinó els autors reeixits de la seva època. Havia estat sempre acompanyat de molts amics que l'estimàvem. Potser una fi com la que ha tingut, tothom la voldria, perquè ha sigut ràpida, neta i clara. Només una màxima final, com en el catàleg de l'exposició antològica del Museu d'Art de Girona que vaig coordinar: qui potes capere capiat –qui vulgui entendre que entengui– perquè la seva vida fou polièdrica i intensa, com el seu art, que ara es perllonga amb major força en el temps.

(*director de la revista Bonart)