Una de les coses que més tinc presents de Modest Cuixart, a part de la seva educació exquisida, és que posseïa un gran bagatge artístic, filosòfic i literari. I que era, per tant, un gran conversador. Capaç d'estar parlant fins a altes hores de la matinada del que fos, del significat de l'art, del seu esdevenir passat i futur, però també de si aquell vi negre valia els diners que valia.

També en recordo el seu estudi, en vista sobretot de les nombroses visites que li vam fer arran de la filmació d'un vídeo documental sobre la seva obra, allà a mitjan anys vuitanta i, més tard, per algunes entrevistes. Un lloc, per dir-ho planerament, impol·lut, molt lluny de la imatge típica dels estudis dels pintors. Al d'en Cuixart, d'una lluminositat resplendent, no hi havia taques de pintura a terra, ni papers abandonats en un racó, ni pinzells escampats per aquí o per allà. Tot era al seu lloc. Els pinzells i les pintures, en una gran taula central col·locats com el primer dia, mentre que les pintures en les quals treballava l'artista, sempre més d'una, penjaven d'un gran cavallet que s'enlairava o s'enfonsava a terra, per tal de situar cada quadre ben bé a l'alçada del pintor. Una placidesa i un equilibri molt allunyats del sofriment creatiu que, en teoria, sempre envolta l'artista.

Arran d'aquell treball documental vam recórrer mig país per filmar la pràctica totalitat de l'obra de Cuixart, en un recorregut que ens va permetre redescobrir un gran artista.

D'aquelles filmacions amunt i avall tinc molt presents les que vam fer a la casa de Ramon de Batlle, a Riudellots de la Selva, on la vídua del que fou mecenes de Cuixart conservava prop d'un centenar d'obres de l'artista, amb tota mena de formats i materials. De totes elles en destacava especialment la que dominava el menjador, la magnífica Venus kebrada pintada l'any 1965.

Ahir Modest Cuixart ens va deixar. La seva mort va ser destacada, naturalment, a la majoria de diaris digitals del país. Em va quedar, però, la sensació que no se li atorgava, malgrat tot, la importància que la seva obra i la seva personalitat es mereixien. I no vull pensar que fos perquè fa anys va decidir de viure a l'Empordà, lluny de la seva Barcelona natal.