El darrer 29 de setembre, cap al tard, en aquella hora d'inauguració que dilueix les fronteres entre el dia i la nit, va arribar el darrer Modest Cuixart a Can Mario de Palafrugell. Tots estàvem atents, a l'espera, entre la incertesa de si el veuríem o no. Cuixart ha estat l'home capaç de diluir fronteres entre l'obra i la vida. Molt estimat a Palafrugell, on vivia des dels anys setanta, perquè la seva presència també es diluïa entre la gent de la vila. El seu ideal d'humanitat, la manera de viure, coincidia amb el fet creatiu, amb una obra lligada a «la seducció que provoca l'existència del diàleg», tal com afirmava Pilar Giró en el text d'aquesta darrera exposició que encara podrem veure molts mesos enllà del 2008. La diferència important: no ens acompanyarà amb els ulls, la mirada, el gest i la paraula justa. L'experiència de la pintura obria les fronteres del seu llenguatge creatiu, però no puc recordar la seva obra deslligada d'una conversa àmplia, culta, amb fons de música wagneriana... Precisament per a aquest diari, fa molts anys, li havia fet una entrevista i recordo aquesta imatge irrepetible d'un Cuixart inesgotable que em portava d'un lloc a l'altre d'Es Xalet Vermell, de la sala on parlàvem i jo anotava impressionada per l'abast de la conversa cap a l'estudi, d'una blancor i una perfecció gairebé de laboratori. Al llarg dels anys havíem coincidit en projectes com ara Llegim sabates o Nits on vaig exposar el Pescallunes dels anys de Dau al Set... Més tard, col·laborant amb un dels seus grans col·leccionistes de la primera època, Salvador Riera, vaig tenir el privilegi de treballar amb obres seves i fa un parell d'anys, en el context de l'exposició Joan Ponç, viatge a la vida, en el mateix espai de la Fundació Vila Casas. Durant el recorregut, recordàvem aquests diferents moments i ja es va començar a planejar aquesta exposició: Cuixart, el desig de la forma. Així, entre el dia i la nit, ens ha deixat l'amic Cuixart, un dels grans artistes catalans, però tot i el reconeixement dels darrers anys –la mostra del Palau Robert de 1991 i altres de fetes arran dels seus vuitanta anys– no va ser un camí fàcil dins aquest país que viu de monopolis individuals. Quan cau la tarda o s'obre el dia, just en aquest punt, hem de situar el seu món.

*(directora dels espais d'art de la Fundació Vila Casas)