Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Joan Pérez i Ventayol

22.07.2014

L'especial sensibilització catalana pel conflicte de Palestina

Quan les conseqüències del vell conflicte de Palestina esdevenen novament un mar de tragèdia i la guerra recau cruelment sobre la població civil, a Catalunya les opinions es tensen. Com sempre que el focus informatiu es gira cap al tumultuós Pròxim Orient, a casa nostra es genera un clima de confrontació dialèctica entre partidaris i detractors d'un bàndol i un altre. S'omplen pàgines i pàgines de diaris i les xarxes bullen de comentaris.


La indignació lògica per l'assassinat de civils passa ràpidament a convertir-se en posicions unidireccionals, en manifestacions al carrer i, en el pitjor dels casos, en insults i amenaces. Massa sovint, la reflexió necessària que exigeix poder prendre partit en aquesta qüestió acaba substituïda per comentaris lleugers i per atreviments històrics mediatitzats per mitjans d'informació i per opinions interessades, del signe que siguin. Dissortadament, hi ha poques reflexions mesurades que tinguin en compte les dificultats històricament acumulades, les reivindicacions i els drets dels uns i els altres.


Però aquest fet no passa amb cap altre dels conflictes que viu el món. Sembla que hi ha una especial sensibilització catalana cap a la qüestió de Palestina. Una mena de predisposició que és fruit de diversos factors.


Per una banda, qualsevol reivindicació del dret d'autodeterminació mereix una especial atenció des de Catalunya. Des de l'ocupació israeliana del 1967, els palestins han rebut suport i han estat mirall de gran part dels moviments d'alliberament. El moviment català d'esquerres l'ha vist d'ençà d'aleshores com un potent aliat ideològic i estètic. Per un motiu semblant, en canvi, però d'abast més minoritari, la construcció d'Israel ha estat contemplada per alguns catalans --i encara avui atrau-- per la capacitat jueva de construir un estat propi.


La pugna, la violència i les guerres han originat, en segon terme, una adscripció psicològica cap al col·lectiu més dèbil, que apareix com el subjecte que ha de suportar les conseqüències militars de la colonització i per tant acaba rebent el suport majoritari. Qualsevol discordança o matís en aquest punt causa fricció.


En tercer lloc, hi ha el factor jueu, que per si mateix té una força enorme a Catalunya. Esbandits els vestigis d'antisemitisme clàssic, la qüestió dels jueus ha suscitat històricament un gran interès. Que a més sigui part del conflicte palestí a través d'Israel retroalimenta de passada les preguntes sobre el naixement d'aquell estat l'any 1948 i sobre la seva continuïtat. Sembla com si pensar sobre la creació d'Israel encara sigui un assumpte pendent a casa nostra i, en cada ocasió, aparegui l'oportunitat de fer-ho.


Això no obstant, aquest apassionament català no és pas nou. Als anys vint i trenta del segle XX coincidiren, en un moment de gran efervescència cultural i periodística, amb les topades violentes entre àrabs i jueus en el mandat britànic de Palestina d'aleshores. El 1929, el 1933 i el 1936 foren anys en què les principals capçaleres catalanes es feren un ampli ressò dels aldarulls a Palestina i els autors i intel·lectuals del país opinaren i polemitzaren sobre les causes d'aquella contesa. Ni la guerra d'Abissínia ni l'ocupació japonesa de la Xina ni les disputes a la Rússia soviètica no van merèixer la mateixa atenció que la que es posà en aquell terrer de la Mediterrània oriental.


El factor jueu hi tornava a tenir un paper molt important. L'auge de l'antisemitisme a Europa i l'interès pel sionisme van fer que el conflicte de Palestina ja llavors fos informativament sobredimensionat a Catalunya. Com avui, les opinions catalanes es diversificaren per motius diversos. L'esquerra catalanista es mostrava favorable al retorn a Palestina i entenia el conflicte com un exemple més de la persecució secular patida pels jueus. Antoni Rovira i Virgili deia: 'El fanatisme àrab, tan detestable com tots els altres fanatismes religiosos, […] vol impedir per la violència la vida política de la comunitat israelita que es concentra novament a Palestina, guiada per un ideal que avui és més nacional que no pas religiós.'


Molt més caut es mostrà Lluís Nicolau d'Olwer, quan deia que era lògic que un poble volgués convertir-se en un estat, però si 'aquest Estat vol constituir-se en un país que tot essent la seva pàtria ideal és també la pàtria real d'un altre, que ja fa prop de dos mil anys que l'habita: ¿Com es farà sense una lluita llarga i aferrissada?'. Com a solució, d'Olwer era partidari de la formació d'un estat binacional.


Per a Gonçal de Reparaz (fill), 'a Palestina hom ha creat artificialment un problema que no existia. I ara se'n copsen les conseqüències, d'any en any més greus, fins que acabin en un desastrós esclat final que serà una prova més de com és perillós pretendre ressuscitar el passat sense voler veure les realitats del present'.


En canvi, l'integrisme catòlic mostrava una posició de conveniència més aviat pro-àrab a causa del seu discurs tradicionalment antijueu: 'És difícil precisar des d'aquí la justícia i la raó que pot assistir als àrabs per a rebel·lar-se contra l'intent de colonització jueva de Palestina. Però resulta curiós consignar com a les més diverses latituds, climes i religions es rep amb idèntica repulsió la presència dels fills del poble errant i maleït.'


Mostrava una actitud clarament antisemita Manuel Brunet, periodista conservador i admirador de Charles Maurras. Parlant sobre el conflicte, deia: 'a més, [cal] tenir en compte que els àrabs, igual que els europeus, no ignoren que de la famosa arrogància dels jueus quan tenen el poder a la mà, no n'apareix ni rastre quan estan en situació d'inferioritat'.


La gran sensibilització pel conflicte palestí, doncs, no és cap novetat. Ja des dels orígens, pràcticament, l'actitud catalana ha estat de diversificar les opinions i prendre-hi posició amb passió. Ara bé, per a l’aproximació a una qüestió tan espinosa i complicada, i avui tan tràgica, l’apassionament no pot ser mai un bon instrument d’anàlisi.


Joan Pérez i Ventayol, historiador i autor de 'L'exemple dels jueus'.

Editorial