Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Vicent Marzà

23.07.2014

Quan Fabra entre a la presó, no ha d'entrar-hi sol

L'ordre d'entrada a la presó de Carlos Fabra per delictes fiscals és una notícia de les que fan època a les comarques de Castelló. Molta gent es pensava que aquest dia no arribaria mai. El personatge, hereu d'una nissaga caciquil de més de segle i mig d'història, ha viscut sempre envoltat d'una aura d'impunitat que el feia aparentment indestructible. La seua gran jugada era l'acceptació tàcita --per una part de l'opinió pública apessebrada-- de les pràctiques opaques (si no directament delictives) que han regit els llocs de responsabilitat de moltes institucions públiques durant massa anys. I això no ha passat solament al País Valencià: a Catalunya i a les Illes també saben prou de què va, malauradament.


Carlos Fabra és l'exemple nítid d'una manera de fer política, d'una manera d'entendre l'exercici dels poders públics que mai no hauríem d'haver permès en la nostra societat. Fabra és causa i conseqüència d'una època de desmesura en la despesa pública inútil, que pudia a pell de maletí, sobres i loteries. No podem deslligar les corrupteles i males pràctiques polítiques viscudes d'un model de desenvolupament econòmic basat en el diner fàcil, la depredació del territori i una certa complicitat social.


És per això que, quan Fabra entre a la presó, no hauria d'entrar-hi sol. Amb ell hi ha d'entrar tota una època fosca en la política i l'economia valenciana. Amb ell ha d'entrar-hi el joc pervers de la corrupció, que no passem per alt que necessita el corromput però també el corruptor que en trau el benefici. Amb ell hi ha d'entrar el 'jo acluque els ulls que, si no, tinc problemes'. Amb ell ha d'entrar en l'oblit la trucada de telèfon per a canviar un fiscal o un jutge incòmodes. Amb ell ha d'entrar a la presó la despesa pública en actuacions inútils. Amb ell hi ha d'entrar aquest model ineficaç que ens ha portat al llindar del col·lapse com a societat.


Amb tot allò que quede fora de la presó --real o conceptual--, que és la immensa majoria de la nostra societat, hem de recuperar-nos de dècades de temps perdut en el pla econòmic i social. A Castelló i al País Valencià tenim milers de persones honestes, d'empresaris que alcen la persiana dia rere dia i volen produir i participar en una economia moderna i sana. Tenim milers de funcionaris i càrrecs públics que s'esforcen per fer anar cap endavant les nostres institucions i el país. Metgesses, docents, bombers, tècnics, administratius... i també regidores, batlles, diputades, que volen fer-ho bé i ho fan bé. I tenim milions de ciutadans farts de tanta barbaritat i misèria que exigeixen un nou temps polític i social.


Per renàixer de les cendres on ens trobem cal canviar moltes coses. Entre les quals --però no únicament-- les persones que ocupen els càrrecs a les nostres institucions. Els qui ens han portat fins ací saben molt bé el camí del pou, però si ells són fills polítics de Fabra i les seues pràctiques no ens trauran del fangar on ens trobem. La ciutadania no pot defugir la seua responsabilitat: calen noves maneres de fer en els llocs de responsabilitat. Com tampoc no pot defugir la seua responsabilitat el teixit empresarial de Castelló, que incomprensiblement ha mantingut Carlos Fabra com a secretari general de la Cambra de Comerç. Aquella època ha tocat a la fi, i tots hem de saber canviar el xip.


Agafem tota la bona gent, la que té les bones idees, i reconstruïm el nostre país. Abans, assegurem-nos que no entre a la presó tan sols un ex-president de la Diputació delinqüent: tanquem també tot allò que representa i no deixem que ens tornen a hipotecar el present i futur com a poble. Que Carlos Fabra complesca la condemna pertinent, però, per favor, llancem al fons de la Mediterrània la clau del pany que tanca aquest model econòmic i les pràctiques corruptes i comencem el temps de la transformació.


Vicent Marzà, portaveu de Compromís a Castelló.

Editorial