Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<7/88>

Bel Zaballa

15.04.2015

Tics de postguerra

Recordeu com ens en rèiem, dels tics de postguerra? Hi penso mentre faig plecs a la punta del tub de la pasta de dents i la caragolo fins que em fan mal els dits. Quina gràcia que ens feia, fa quatre dies, deixar el pot de xampú cap per avall i omplir-lo d'aigua per escurar-ne el sabó. Arquejo el llavi mentre passo les pàgines de la revista del súper i apilo els cupons de l'última compra. Com ens en fotíem, de treure de pressa les plantes al balcó quan el cel s'encapotava, i dels copets al comandament de la tele amb unes piles a les acaballes.


I la gràcia que ens feia guardar la roba vella perquè no se sap mai. Ara reciclem aquelles samarretes i d'un parell en fem una faldilla prou passable per a l'estiu. Hem après a fer anar la màquina de cosir, a sargir amb gràcia i a fer ganxet i mitja, com les mares i àvies, qui ens ho havia de dir. Que el 'do-it-yourself' ja no és només cosa de punks, i visca les modes del reciclatge, que d'aquestes caixes de vi en farem unes prestatgeries i dilluns portarem el 'tupper' amb les sobres del dinar de diumenge a cals pares. Recordeu quan sortíeu a dinar fora amb els companys de la feina? Devia ser pels volts de l'any 1 aC (abans de la Crisi), quan ens pixàvem de riure amb allò del 'si no mata, engreixa' o 'si ho reculls de terra abans de cinc segons, t'ho pots menjar'. Hi penso mentre veig les cues en un banc d'aliments i un home a la cantonada que remena les escombraries. No, ara ja no llencem les llesques de les puntes del 'pa bimbo'. Quina gràcia allò postguerril de guardar el pa sec per ratllar-lo i fer-lo servir per arrebossar.


Fotre foc a unes espardenyes per escalfar-se. Si això és un tic de postguerra, devem ser en una postguerra. El matrimoni que ho va fer va acabar morint-se intoxicat fa un parell de mesos. Sense llum ni gas a casa, no tenia res més per a fer passar el fred. Com un macabre conte d'Andersen. Com els ningú de Galeano, que des de dilluns són una mica més orfes ('Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos: Que no son, aunque sean'). No és casualitat que hi hagi hagut més incendis domèstics aquest hivern. A l'estació de tren de la Granada del Penedès hi ha una pintada, mig destenyida ja, que profetitzava: 'Pròximament, a la teva vida, crisi energètica.' Ja ho tenim a sobre: milers de famílies que no poden pagar la llum o l'aigua. I ara què?


Però vaja, tu de què et queixes, si has pogut encendre l'estufa tot l'hivern? Tu rai, que tens un sou. Passa que tenir feina ja no és garantia de no ser pobre, de manera que aquí no se'n salva ningú. O, dit d'una altra manera, ens n'hem de salvar tots. I si ets dels afortunats que cobra un salari, deus pensar que quina sort, la teva, de poder treballar més hores de les que diu el teu contracte sense cobrar ni un cèntim més. Quina sort, la de fer sacrificis pel bé de tots, és a dir, pel bé d'un negoci que no és el teu, perquè si tu no en fas, rebrà el del costat. Que afortunat que ets, que la teva empresa no hagi tancat ni t'hagin hagut de fotre al carrer, gràcies a haver-te resignat a treballar per un sou de merda i sense garanties. Estàs encantat i agraïdíssim d'esbufegar quan arribes a la segona quinzena de mes i has de començar a entrar a la cuina a les palpentes. 


I si et queixes perquè viure així no és viure, vés amb compte, que ja s'han encarregat de deixar-ho ben lligat, aprofitant la por i la desesperació i els estómacs buits i el no tenir on caure mort: multa de sis-cents euros si insultes un policia durant una manifestació. I si comets la gosadia d'enregistrar un agent i publicar-ne el vídeo, fins a trenta mil euros. Ni se t'acudeixi de manifestar-te o 'pertorbar la seguretat', que hauràs d'empenyorar tots aquells mobles reciclats i alguna cosa més. Potser sí que acabarem tots plegats convertits en hologrames. Potser encara no s'ha acabat la guerra. 


 


Editorial