Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<7/88>

Marta Rojals

07.04.2015

147, u-quatre-set

Fas el sopar al costat de la ràdio, comença un programa de notícies comprimit, de Setmana Santa. El sumari són quatre notícies: la primera diu que han trobat la segona caixa negra del vol dels Alps i, com de costum ––això ja no ho diu el sumari, ho dic jo—, faran la típica trucada a un expert, en aquest cas un 'advocat expert en aeronàutica i pilot civil', i li demanaran quina informació aportarà la segona caixa negra, si cal que hi hagi un vàter a la cabina dels avions, si són prou rigoroses les proves psicològiques del carnet de vol, si és concloent l'historial d'internet del pilot. La segona notícia destacada va de les vacances, que inclourà les valoracions d'uns senyors del negoci turístic de la neu i el sol. A continuació ve l'acord amb l'Iran perquè renunciï a fabricar la bomba atòmica, i el sumari culmina així: 'I també us explicarem com ha acabat l'assalt d'uns terroristes a una universitat de Kenya: 147 morts després de 12 hores de segrest...' Cent quaranta-set, ha dit? Ja fa una estona que t'havies distret pelant patates.


Aquesta introducció no és per a parlar de com tracten els mitjans les tragèdies del món. Tot i que gràcies als mitjans et veuries capaç de fer una conferència sobre seguretat aeronàutica i d'escriure una biografia dramatitzada del pilot suïcida, no et veus capaç de fer cap article sobre com se'ns han d'explicar les desgràcies ni en quin nivell de detall. I si no t'hi veus és perquè, en aquest context que més o menys exposes, primerament no ets capaç de resoldre les pròpies contradiccions.


Si has decidit d'escriure el primer paràgraf és, potser, per a excusar-te. Per a dir tu t'informes així, i potser el teu veí també, i aquest és el sumari de l'informatiu que escoltes habitualment mentre prepares el sopar. Per a dir que, mentre peles patates, la xifra dels 147 assassinats a la universitat kenyana de Garissa se't queda gravada per la proximitat macabra amb els 150 assassinats de Germanwings. D'aquest últims en tens presa com una mesura mediàtica del dolor que t'ha arribat per tots els canals als quals estàs exposada. Aleshores penses que Garissa és una vegada Germanwings; i continues a l'Àfrica i penses que les nenes nigerianes segrestades fa més d'un any per Boko Haram (i preses per esposes per ells: una altra manera de morir) és 1,33 vegades Germanwings; i passes a l'Orient Mitjà i penses que els morts a Síria els últims quatre anys són mil quatre-centes trenta vegades un Germanwings. I en aquest punt t'atures perquè has tornat a Europa i no vols mesurar Charlie Hebdo respecte de res.


Continues reflexionant sobre les tragèdies del món i què provoca que et facin posar les mans a la boca o que et sorgeixin en converses amb les amistats. Hi ha un atemptat a París i de seguida fas un whatsapp a l'amic parisenc: va tot bé? S'estavella un avió que ha sortit de Catalunya i algú que coneixes coneix algú que hi volava i t'ho explica i li dius, quin greu, em sap greu. Però arriba un moment que passa una altra cosa: veus una foto a Twitter d'una estesa de cadàvers de joves universitaris —els cadàvers occidentals no corren per Twitter—, una estesa de morts com no has vist mai sobre unes rajoles com tantes n'has vist i... a qui pots trucar? Qui et dirà: merda, jo els coneixia, o jo conec els seus pares, o jo en conec un que en coneix un que treballava amb ells, perquè puguis acompanyar-lo en el seu dolor, dir-li em sap greu, em sap molt de greu? I les nenes nigerianes? Més d'un any segrestades i en aquest any no has pogut fer ni una sola trucada a ningú que remotament conegui cap dels seus estimats i dir em sap tantíssim de greu, comparteixo la teua ràbia, el teu dolor, què hi puc fer. I tot seguit, la culpa: hi faig tant com hi puc fer?


La resposta és no. Ni una piulada a Twitter. No res. La idea de la crueltat humana et deixa encallada en el per què. Apagues la ràdio i penses 147, 147, u-quatre-set, mentre amaneixes el sopar. En vols ser conscient, mentre la vida t'empeny a parar taula en un confortable menjador d'occident. Que ja deu ser així, i que deu tenir una explicació. Que si sentíssim tot el dolor del món com si fos nostre, com si fos dels nostres, com si fos a prop nostre, no podríem viure, ni fer viure, ni donar vida, ni cuidar la vida, ni voler la vida. Quanta desesperança, quanta desesperació, si patíssim de la mateixa manera tot el dolor del món. Potser és aquesta, la meua explicació.

Editorial