Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<3/88>

Andreu Barnils

23.06.2015

Barcelona, ciutat del Pirineu

Sóc dels qui creuen que la negativa d'Ada Colau a organitzar els Jocs Olímpics d'hivern al Pirineu des de Barcelona té lògica. Jo hi veig poca crítica possible. D'entrada, el batlle Xavier Trias va ser incapaç de posar d'acord el consistori per a presentar la candidatura el 2022, com era previst. No tenia un acord prou ampli i van decidir d'esperar el 2026. Criticar ara Colau ho trobaria més aviat injust. Ella té prioritats i des d'aquí les saludo. En canvi, crec que s'ha perdut una oportunitat d'or per a explicar com funciona el model econòmic que Ada Colau, interpreto, rebutja. Jo segur que el rebutjo. A més a més, les declaracions del portaveu de l'ajuntament, Gerardo Pisarello, dient que Barcelona té relació amb la Mediterrània i no amb el Pirineu, a mi m'agradaria rebatre-les. Jo sí que crec que Barcelona és una ciutat del Pirineu, com ho és de la Mediterrània.

Comencem pel model que rebutjo. Als Estats Units les estacions d'esquí són en mans privades. El negoci funciona així: les instal·lacions, els telecabines, els treballadors de l'estació, l'energia, la llum, l'aigua, el manteniment, etc., tot això cau en el sac de les despeses. Fan falta molts milions per a fer funcionar l'estació. Per sort, els mateixos que tenen l'estació tenen els hotels del costat. I el lloguer dels esquís. I els bars, els restaurants i els quioscs. Per tant, tot allò que perden invertint en la instal·lació, ho recuperen, i amb escreix, amb els hotels. És un model que entenc. Aquí inverteixo, allà trobo els fruits. En canvi, no entenc el model de casa nostra. Posem per cas l'estació d'esquí de la Molina. La Molina és de la Generalitat. No és la única estaciuó en mans públiques. Per tant, tots els diners de la instal·lació, les màquines de fer neu, els telecabines, els sous dels treballadors, etc., són diners que surten dels imposts. Cap empresari inverteix. Som nosaltres que invertim. En canvi, els hotels són en mans de privades. Què us sembla, l'invent? Així també em faig ric jo. No cal que inverteixi, només fer l'hotel. I esperar que la instal.lació la pagui un altre. Quins cracs. En fi, jo és un model d'emprenedor que no acabo de veure clar i molt poc nord-americà. Jo aquí veig diners anant de baix cap a dalt. Els pobres que guanyen 500 euros fan la inversió, com tots, i els rics el benefici. 

Doncs en lloc d'explicar això, i debatre, perquè segur que alguns ho veuen totalment diferent, Gerardo Pisarello diu que no organitzen els Jocs Olímpics d'hivern perquè Barcelona és una ciutat mediterrània. Insinuant que no ho és del Pirineu. Ai!, quin mal em va fer. Aquí em va matar, aquest home. Jo ho veig just el contrari: la relació de Barcelona amb el Pirineu, de fet, arriba a detalls increïbles.

Per exemple, quin va ser el primer refugi de muntanya que es va fer al Pirineu? El refugi d'Ull de Ter, inaugurat el 25 de juliol de 1909 gràcies a la feina de Cèsar August Torras, nascut ... a Barcelona. Quan es va començar a esquiar al Pirineu? La data oficial és el 25 de desembre de 1908 a Ribes de Freser, poble on va  néixer ma mare. Doncs l'esquí al Pirineu no el va introduir ningú de Ribes de Freser. Va ser un barceloní, Albert Santamaria i Armengol. És Barcelona qui ha donat vida al Pirineu. I les comarques, han donat vida a Barcelona. Famosa és l'expedició pensada des de Barcelona pels homes de la Mancomunitat i l'Institut d'Estudis Catalans a principi del segle XX. I la llibreria sobre muntanya més antiga de Catalunya, la llibreria Quera, es troba precisament a Barcelona. I podríem continuar, sense parar, que tota aquesta informació me l'ha passada el barceloní David Mengual i no callaria. L'ha extreta de la seva bibliografia. El barceloní Mengual viu al barri del Guinardó en un pis que sembla un refugi de muntanya. L'home fa més de trenta anys que cada cap de setmana, i aviat és dit, surt d'excursió. De fet, és un barceloní que ha travessat el Pirineu. De punta a punta. Sense parar. Del País Basc a Catalunya. Flipa. Va caminar amb el meu germà gran, i n'han acabat fent un llibre, per mi preciós. Mengual, és lògicament soci del Centre Excursionista de Catalunya, entitat que es troba a la ciutat de Barcelona. I, com ell, molts. Els amants del Pirineu barcelonins tenen una seu poètica: situada just en el punt més alt de la Barcelona romana (Carrer Paradís, 10) En fi, jo no veig gens clar que Barcelona no sigui de l'àmbit del Pirineu. De fet, si ho tinc ben entès, diria que Barcelona, Catalunya també, té l'origen en uns homes que van baixar precisament del Pirineu. Què diu, ara, el senyor regidor? No veu que a Barelona romans ho som, però del Pirineu també ?

Editorial