Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<3/88>

Mercè Ibarz

13.06.2015

2.200 euros el mes

Barcelona tindrà avui alcaldessa, la primera dona alcalde de la ciutat en tota la llarga i celebrada història de la capital, quarta ciutat turística del planeta. Benvinguts al segle XXI. Ella i els seus regidors cobraran 2.200 euros el mes, que entenc que seran nets, un cop descomptats els impostos. Quines coses que he sentit aquests dies a propòsit d'aquest sou. Les tertúlies dels 'Matins de TV3' em continuen proporcionant en aquest sentit el gust ambigu d'escoltar arguments histèrics que passen per anàlisis. Com ara de catedràtics d'universitat i profusos comentaristes als diaris, a la tele i a la ràdio que des de fa anys alternen, conjuguen i sumen sous, i ara troben 'populista' que un càrrec públic cobri això. És tan poc 2.200 euros el mes? Per a ells, sí.

Sóc professora universitària amb contracte permanent però no sóc funcionària ni agregada (equivalent a professor titular però amb contracte laboral), i dono gràcies dia sí i dia també pel meu contracte. No cobro com un titular, ni menys encara com un catedràtic. Si hagués continuat com a professora associada, estaria feta pols. Vés a saber si no m'hauria trobat al carrer, com tants dels meus companys s'hi troben des de la refundació contractual empresa per la universitat fa tres cursos. Ara els professors associats cobren per hores (abans cobraven per curs) i alguns poden arribar a fer tanta feina com un catedràtic, però sense que ni tan sols els comptin els anys treballats ni altres complements salarials que només compten si tens contracte permanent. És inquietant pensar com s'ho ha de fer un professor associat per sobreviure i, encara, per plantejar-se el futur a la universitat si vol esdevenir docent permanent, quantes altres feines mal pagades ha de sumar per arribar a final de mes, a més de les classes i la seva preparació, poca broma.

També és inquietant pensar com s'ho fan els tertulians que dic per fer les classes, amb tanta feina a tort i a dret, amb tantes opinions i anàlisis a vehicular en aquests temps que les coses canvien ràpidament i les imatges es remouen, giravolten i es transformen tothora. Han d'assegurar-se el lloc mediàtic i això és ben comprensible, però no té res a veure amb el sou d'Ada Colau.

En el cas del periodisme, ofici del qual ara no visc, la cosa és més greu que a la docència, amb peces que es paguen a 10 euros (bruts).

Com veieu, parlo de professions de nivell, diguem-ne. No voldria pas que els tertulians, si es dignessin a dir-ne res, m'acusessin de populista si em referís als salaris d'una part massa gran de la població barcelonina (ja que parlem del seu consistori, les dades catalanes són més greus), de l'atur que corrou la ciutat, dels nostres alumnes, dels 1.000 joves amb estudis que, segons dades d'aquesta mateixa setmana, emigren cada any de Barcelona a buscar feina arreu.

És poc 2.200 euros el mes? D'entrada és més que el jornal dels càrrecs públics de la CUP, 1.400 euros si no tens càrregues familiars, 1.600 si en tens. Fa unes setmanes vaig coincidir amb David Fernàndez i, després de presentar-nos, que no ens coneixíem més que d'oïda, vaig aprofitar per dir-li que potser els 1.400 són molt poc, que a la família ens tenen preocupats. La conversa va anar així:

—És una misèria...
—Fins ara no havia arribat mai als 1.000...
—Però són moltes hores...
—Les mateixes d'abans...
—Nets o bruts, els 1.400?
—Nets.
—Ah, aleshores ets ric, David!

Parlar de salaris és higiènic, indispensable. Airegem la casa, obrim finestres i balcons, que l'ocult sigui visible, que el misteri sigui cosa de la creació, de l'art, del fet mateix de viure. Fa anys i panys que no sabem què cobren els nostres companys de feina, si en tenim (de feina i de companys). Com a col·laboradora periodística prou que ho sé. Hi ha tantes fórmules de relació professional des de fa més de vint anys, tantes, i no són efecte només de la crisi del 2007. La bombolla dels sous va ser (és?) tan grossa com totes les altres bombolles, i no només entre els molts encausats que tenim ací i allà. Però fa temps que la bombolla dels sous ha esclatat. Ara pot arribar a ser indecent dir que 2.200 euros (nets) el mes per un càrrec públic és mala paga.

Tret que ho comparis amb els diners que aconsegueixes cada mes per intervenir en l'esfera pública fent classes i fabricar articles i intervencions a la tele i a la ràdio en paral·lel i sense descans.

Editorial