Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<3/88>

Joan-Lluís Lluís

08.06.2015

Si jo fos d'Unió...

De possibilitats que, algun dia, sol·liciti el carnet d'Unió Democràtica de Catalunya n'hi ha més aviat poques, però mai no se sap què ens reserva la vida. Com que aquest inici de juny és amb tota evidència l'hora dels militants d'Unió per a celebrar-ho, he decidit d'intentar posar-me en la seva pell. Sense ironia ni sarcasmes.


Així doncs, si jo fos d'Unió, trobaria que n'hi ha una mica prou del to de superioritat amb la qual ens tracten els periodistes i els intel·lectuals propers a Convergència. Per no dir, a vegades, els mateixos dirigents de Convergència. Amb aquelles bromes que amollen: 'A Unió teniu més consellers que militants...' Al capdavall, si Unió mai no s'ha presentat en solitari a cap elecció, tampoc no ho ha fet Convergència. O sigui que agrairia una mica més de respecte de soci a soci.


Si fos d'Unió, tindria molta gratitud per la tasca històrica de Josep Antoni Duran i Lleida, sense el qual aquest partit molt probablement hauria mort durant la transició després d'una agonia més o menys ràpida i desproveïda de glòria, com tants altres partits ressuscitats o nascuts en aquells anys. 


Tanmateix, si fos d'Unió, l'actitud de Josep Antoni Duran i Lleida hauria començat a decebre'm primer i escandalitzar-me tot seguit. Si durant molt de temps la seva prepotència i la seva arrogància eren actius per al partit, llança i escut per a salvaguardar els valors de la dreta conservadora, ara han esdevingut banderes del desdeny evident amb què tracta tant Catalunya com el seu propi partit. La creació de Construïm, per mi, si fos d'Unió, representaria una veritable bufetada. La prova que per al president d'Unió, el suc de taronja matiner del Palace té molt més valor que el partit que lidera i, és clar, que els seus militants. 


Si fos d'Unió i, per exemple, no tingués gaire clar quin ha de ser el futur de Catalunya, potser intentaria projectar-me en un parlament independent. Deixaria els moviments de la part esquerra per a qui tingués ganes de posar-s'hi i observaria com, a la part dreta, passarien tot de coses interessants. Per exemple, que els dos partits més dretans actualment representats, el Partit Popular i Ciutadans (tot i que per ara Ciutadans també rep vots de l'esquerra) ja no tindran raó de ser. En una Catalunya independent, l'espanyolisme cuejarà un grapat d'anys i de mica en mica s'extingirà. O sigui que s'obriria un espai electoral immens a la dreta de CDC. Una ocasió ideal, per a un partit com Unió, per a assumir en solitari, per fi, els seus valors ideològics i ser representat com a partit plenament independent al parlament. Això, crec, em faria pensar molt.


És clar que si fos d'Unió, i tant si fos independentista com unionista, em sentiria insultat per la formulació de la pregunta aprovada per disset membres de la direcció del partit. Aquesta pregunta demostra que per Josep Antoni Duran i Lleida, i probablement també per Ramon Espadaler, els militants d'Unió no són ciutadans capaços de rumiar. Són carn d'urna a qui es demana d'avalar que la majoria de membres de la direcció continuïn disfressant-se de sobiranistes legalistes, mentre que en realitat són unionistes convençuts. En tenen tot el dret però, si jo fos d'Unió, trobaria humiliant que pensessin que no me n'he adonat. 


O sigui que si fos d'Unió, potser no diria aquí si penso votar sí, no o abstenir-me el 14 de juny. Però en cas que fos unionista crec que meditaria el fet que si bé ara la direcció em demana disciplina en nom de l'interès superior de Duran per tal de desfer-nos del sobiranistes, potser algun dia el mateix interès superior de Duran faria que es volgués desfer d'uns altres components del partit, per exemple els que represento jo.


I en tot cas, si fos d'Unió pensaria que és un imperatiu moral absolut trobar com deixar clar que tenir el carnet d'aquest partit i pagar la meva quota cada any no m'ha convertit en ruc, ximple i beneit, al contrari del que semblen pensar els autors de la pregunta. I tot seguit potser em sentiria empès a començar a mirar com ho han fet alguns altres companys de partit per iniciar el dolorós trencament i anar cap a Convergència, un partit al qual no faria gens de mal tenir una ala dreta més potent, pensaria jo, si fos d'Unió.

Editorial