Opinió

 

<3/88>

Xavi Sarrià

14.11.2014

El prodigi de la nostra llengua

El programa '300' de TV3 sobre la llengua em va resultar molt interessant —al País Valencià el podem veure ací— encara que es va limitar als límits geogràfics del Principat. Un error, al meu criteri, perquè la història de la llengua no s'entén sense fer referència a l'àmbit complet on es parla. D'entrada, perquè els problemes dels uns ens afecten als altres. Però també perquè la lluita per la seua recuperació, iniciada a meitat del segle XIX, s'explica amb les sinergies de tots els territoris. Dit això, el programa em va semblar molt necessari. La comparació que es feia entre el gaèlic i el català és clau per a adonar-se que ni tan sols un estat és capaç de frenar la substitució lingüística. I també per a entendre que aquesta regressió s'explica per factors històrics, però sobretot per condicionants socials. Igualment, em van semblar molt encertades les reflexions dels experts que remarcaven el cas excepcional de la vitalitat del català a Catalunya. Tal com es va dir, un prodigi en l'àmbit de les llengües minoritzades a Europa. 


Compartisc plenament l'afirmació, però m'agradaria destacar un prodigi encara més sorprenent: el del català al País Valencià. Un fet del qual no solem ser conscients ni tan sols els valencians, faltats com anem de l'autoestima necessària. Per això a València, programes com '300' ens fan sentir enveja. Enveja perquè una televisió pública difon la pròpia realitat com hauria de ser habitual. Per desgràcia, al País Valencià no ho és gens. De fet, ni tan sols ens queda una televisió pública. Així i tot, si ens parem a pensar-ho arribem a la conclusió que la pervivència actual del valencià és un autèntic miracle. Encara que de seguida tractem de frenar l'emoció perquè hem de tocar de peus a terra, com vam comentar en aquest article. És la vella història del got mig ple o mig buit. Quan parle d'aquest tema sempre recorde una xica sarda que feia l'Erasmus a València i flipava amb la quantitat de parlants que té la nostra llengua. Jo també hi posava ulls com taronges perquè, és clar, tenia la visió que ací estàvem superfotuts. Ella, per contra, m'explicava que el sard havia reculat fins al punt que ni els nacionalistes no el parlaven. Anys després, amb les gires d'Obrint Pas, també vaig comprovar la situació ben complicada que travessen llengües com l'occità, el cors, el bretó o el gaèlic mateix. I com s'admirava en aquests països el nostre exemple.


El problema és que al País Valencià ens solem comparar amb el Principat. I, encara que allí també queda moltíssima feina per fer, de la comparació sempre n'eixim amb la moral tocada. Però, si ens fixem en alguns altres exemples, ens adonarem que la vitalitat del valencià també és tot un prodigi. I si perviu és gràcies a la tenacitat de tantes generacions, des de la gent de la Renaixença fins als valencianistes de pre-guerra, des dels supervivents del 1939 fins als fusterians dels anys seixanta i setanta, des del moviment cultural dels vuitanta fins a la resistència en xarxa dels noranta i dos mil. Però, sobretot, per la voluntat de tants milers de valencians que d'una manera conscient o inconscient, han mantingut viva la llengua en temps difícils. Sense legislacions, amb un estat en contra i un prestigi social en caiguda lliure. És per això que, de tant en tant, no va gens malament de sentir-se orgullosos de tot allò que s'ha aconseguit. Perquè, al cap i a la fi, no solament ens calen polítiques lingüístiques favorables. També necessitem tot el coratge i l'entusiasme per a encarar els atacs brutals que hem de suportar —un, dos i tres exemples d'aquesta setmana. I la tasca titànica que tenim davant.

Editorial