Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<97/169>

Vicent Partal

13.04.2010

Egunkaria: alegria i pena

L'absolució dels cinc encausats pel cas Egunkaria és, set anys després, una enorme alegria. Eren innocents i es mereixien que aquesta innocència fóra reconeguda. La sentència és, a sobre, molt rotunda, però no fa oblidar alguns aspectes del cas que continuen causant pena i indignació.

En primer lloc, és trist de constatar que sense raó es tancàs un diari, es detinguessen i torturassen persones innocents i que aquestes persones foren privades durant anys de molts drets: mesos de presó, retirada del passaport, congelació de comptes bancaris... Ara diuen que va ser un error. Més val que així siga, però els acusats han viscut un autèntic infern, i aquest error com es repara? Supose que l'hauran de reparar amb diners, però per molts que siguen mai no compensaran el martiri que han passat Martxelo Otamendi i els seus companys.

I no hauríem d'oblidar, a més, que les circumstàncies que van fer possible la monstruositat del cas Egunkaria perduren i que la sentència no les afecta de cap manera. Continuarem tenint una audiència 'nacional' fora de control, una legislació antiterrorista que permet tota mena d'abusos i la complicitat encegada de la societat espanyola. Allò que ahir va passar als cinc d'Egunkaria demà pot passar a qualsevol. És així de trist.

I especialment trist és que pràcticament ningú no va dubtar a Espanya de la presumpta culpabilitat dels encausats, ni va haver-hi reaccions de solidaritat. Avui és un bon dia, per exemple, per a recordar Fermin Muguruza que va defensar decididament Egunkaria en un acte musical i fou xiulat i esbroncat (vídeo) pels mateixos 'progres' espanyols que ataquen el PP amb entusiasme i defensen amb ardor qualsevol causa exòtica. En el cas Egunkaria la solidaritat dels demòcrates espanyols ha brillat per l'absència. I això, ho hem de recordar avui amb una gran tristesa perquè és l'indici, un indici més, de com es troba de malalt aquell país i que difícil que serà de poder-hi simplement dialogar.

PD. Finalment, crec que cal donar les gràcies a Joan Mari Torrealdai, Iñaki Uria, Txema Auzmendi, Martxelo Otamendi i Xabier Oleaga per la dignitat i la fermesa amb què han defensat la democràcia, la llibertat de premsa, la seua cultura i el seu país.

Mail Obert