Opinió
-
Una nit per a mirar-se els mapes
Vicent Partal
21.11.2011
-
Anàlisi electoral 3 (22.00): És el mapa Mariano ...i algun detall
Vicent Partal
20.11.2011
-
Anàlisi electoral 2 (21.05): És el mapa Mariano!
Vicent Partal
20.11.2011
-
Anàlisi electoral 1 (20.10)
Vicent Partal
20.11.2011
-
Mirant el vot més enllà de diumenge
Vicent Partal
18.11.2011
-
PSOE, PP: 'tanto monta, monta tanto'
Vicent Partal
17.11.2011
-
...però dilluns manarà Rajoy
Vicent Partal
16.11.2011
-
Diu la senyora Merkel...
Vicent Partal
15.11.2011
-
Menys bipartidisme
Vicent Partal
14.11.2011
-
El Duc de Palma i els altres
Vicent Partal
11.11.2011
-
Els ciclistes i els nazis
Vicent Partal
10.11.2011
-
La Mediterrània dels tecnòcrates
Vicent Partal
08.11.2011
-
No és igual Rubalcaba que Rajoy. No. I a mi què?
Vicent Partal
08.11.2011
Vicent Partal
02.09.2011
La anormalitat espanyola
El PP i el PSOE s'han decidit a canviar, tots solets, la fins ara sacrosanta i intocable constitució espanyola, sense referèndum, sense atendre les opinions i reivindicacions dels altres partits i, cosa més greu, sense atendre ni tan sols l'opinió d'algunes de les comunitats autònomes, que en definitiva són un dels pilars constitucionals de l'estat. A mi, tant me fa; d'Espanya, no n'espere res. Però un cop d'ull al món, per veure com es canvien les constitucions, fa veure com n'és, d'absurda i ridícula, aquesta reforma.
Vejam si ens entenem: és cert que canviar la constitució no és poca cosa. Són les regles bàsiques de la convivència i, tocar-les, demana sempre un grau molt alt d'acord. Però els espanyols en això són ben graciosos i peculiars. De primer fan de la constitució un text intocable, cosa que no passa enlloc, si hi ha democràcia. Durant dècades aquells a qui no ens agrada ens hem hagut d'empassar que era com una mena de text sagrat que no admetia cap canvi, sota cap concepte i passàs què passàs. Absurd. Encara més quan veus que, de sobte, en ple estiu, es posen d'acord PP i PSOE ('tanto monta monta tanto') i decideixen que la constitució es pot reformar ara, a tota pressa, sense necessitat que hi haja consens amb la resta de partits o institucions de l'estat i sense consultar la població.
Fem comparances. A Dinamarca, per exemple, si la constitució s'esmena, després de l'aprovació del canvi pel parlament, cal convocar eleccions i que el nou parlament ratifique el text aprovat, que és sotmès després a referèndum --i és obligatori que hi vote un mínim dels quaranta per cent del cens.
A Bèlgica el parlament sempre pot declarar que un article de la constitució és objecte de revisió, però no el pot reformar. Per reformar la constitució abans cal fer eleccions, obligatòriament; i és el nou parlament que farà, si de cas, la reforma. I els partits són tinguts a explicar durant la campanya quina posició prenen sobre la reforma.
A Austràlia la reforma de la constitució no solament ha de ser aprovada en referèndum per la majoria de la població nacional, sinó que tots els estats federals l'han d'aprovar també, simultàniament, en sengles referèndums locals. I si la reforma afecta clarament un estat federal es pot establir una majoria necessària especial, només per a aquell estat, perquè es considere aprovada.
Aquest paper preeminent atorgat a les entitats substatals és molt habitual, de fet. Per exemple, als Estats Units cap canvi de la constitució no entra en vigor fins que no l'han aprovat, si més no, el setanta per cent dels estats que formen la federació (de fet hi ha dues esmenes aprovades pel congrés que mai no han entrat, per això, en vigor). I al Canadà, si una província no aprova una esmena que l'afecta, la constitució no entra en vigor encara que la majoria de la federació, la resta de les províncies, l'haja votada favorablement.
Als països normals, doncs, la constitució ni és intocable ni es reforma en un pim-pam-pum i sense acord. He dit en un país normal...
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015