Opiniů

<71/169>

Vicent Partal

14.12.2011

Al final hi ha una persona

Hem parlat molt del judici a Francisco Camps. Però ahir va tornar a aparèixer una veritat fonamental: que al final hi ha una persona i que no és simple d'explicar què fa sense provar d'entendre què és. O com és.

Que Camps és capaç de provocar-se grans desviacions de la realitat objectiva no és cap secret. Ho va demostrar diàfanament el dia de la seua dimissió, que no es pot considerar, en cap cas, típica de gent directa. Era profundament recaragolada i amagava, en una ràbia mal dissimulada, l'estupefacció per allò que passava. Simplement, perquè no ho entenia.

Per√≤ ahir el llenguatge corporal de Camps, tot i mantenir la complexitat, manifestava un sentiment d'inferioritat no gaire dissimulat. Una inferioritat expl√≠cita en l'√ļs de la llengua pr√≤pia, impl√≠cita en les insinuacions al tribunal, descarnada en les mirades al jurat. Era com si lluitara contra una imatge de si mateix.

Veient les imatges del judici no podia deixar de pensar que Camps, malgrat tot, encara no entenia què hi feia, allí. Que, si de cas, copsava la dificultat del moment, però sense entendre com era que ell, el gran president, havia anat a parar al banc dels acusats.

I vaig pensar que aquest √©s el gran mal de la corrupci√≥. Que no s'ent√©n sense comprendre la manera de ser del corrupte. Gent que no deu ser gaire normal, supose, perqu√® tota persona amb una mica de seny ahir hauria sabut llegir la situaci√≥ en qu√® es trobava i comportar-se en conseq√ľ√®ncia. Cosa que Camps no va fer.