Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<51/169>

Vicent Partal

18.12.2012

Per mail...

Aquesta nit els treballadors de Ràdio 9 l'han passada molt malament. Saben que aquest matí cent un correus electrònics anunciaran l’acomiadament a cent un d'ells. És l'inici del desballestament de la ràdio pública valenciana i del sistema públic informatiu valencià. Però, més enllà de la gravetat del fet, que en té molta, em sobta i em desespera la normalitat amb què tots plegats hem assumit aquesta mostra majúscula d'insensibilitat que és acomiadar per correu electrònic.


Fa poques setmanes els treballadors d’El País ja van haver de viure un procés semblant que, segons que em diuen, es va estenent com una taca d'oli en tota mena d'empreses: acomiadar amb un simple correu electrònic. Fred. Brutal. Sense dret de res. I amenaçador. Perquè avui, tots els treballadors de Ràdio 9, per exemple, fins a quina hora hauran de restar pendents de la seua bústia? Quantes hores passaran segrestats per l'angoixa de no saber si ells encara entren en aquesta llista impersonal?


Quan et despatxen hi ha poc consol. Però parlar amb qui et despatxa és un gest de dignitat de totes dues parts. Parlar amb qui despatxes, si ets tu qui ho decideix, és un tràngol, però és també un senyal de respecte obligat. No canvia res però l'obligació d'enraonar i explicar-se és el mínim que pots reclamar quan has treballat per a algú o és el mínim que has de concedir a algú que ha treballat per a tu –encara que consideres que és millor que no continue al teu costat. 


Però quina és aquesta societat que evita qualsevol contacte i es limita a informar dotzenes de persones mitjançant un correu electrònic que la seua vida laboral allà s'ha acabat? Quina mena de societat és aquesta que no considera necessària ja ni una explicació, ni una discussió, ni encara menys escoltar el retret d'aquell a qui la vida canvia sobtadament. Quina és la inhumanitat d'uns gestors que ni tan sols estan disposats a aguantar el retret comprensible de qui es queda sense feina?


Aquesta crisi que ara vivim –ho he dit tantes voltes que em fa por de ser avorrit– sobretot és una crisi moral. Com ho demostra aquesta pràctica abjecta de no comunicar cara a cara a una persona una decisió tan transcendent i de convertir una reestructuració empresarial en una mena de ruleta russa on han de passar hores abans no sàpigues si continues o no.


I, sincerament, encara que arribem algun dia a la recuperació econòmica i tot torne a ser més o menys normal, en dies com avui no puc deixar de pensar en quantes coses, quants rastres de civilització no haurem perdut pel camí i com ha empitjorat, potser per sempre, el nostre dia a dia.


Una abraçada.

Mail Obert