Opinió

 

<36/169>

Vicent Partal

22.10.2013

Propi d'un règim autoritari

Un estat democràtic ni és arbitrari ni és determinista. Entenguem-nos: arbitrari significa capriciós i inspirat per un propòsit de maldat. I ser determinista implica que l'actuació sempre segueix una direcció, impassible als fets.


L'arbitrarietat i el determinisme són característiques típiques dels règims autoritaris, no de les democràcies. En una dictadura, per exemple, no hi ha procediments ni mecanismes eficaços per a reclamar quan l'estat viola la normativa vigent. Ben al contrari, els processos legals serveixen per a legitimar decisions adoptades pel poder polític. Fins i tot decisions clarament contràries a llei.


Observem, doncs, això que ha passat amb la 'doctrina Parot'. El Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat Espanya per una violació indiscutible de la pròpia normativa vigent. Violació que consisteix a aplicar capriciosament una norma il·legal propiciada pel poder polític. I contra aquesta violació no hi ha hagut cap mecanisme eficaç de reclamació per part de la persona afectada. Raó per la qual ha hagut de recórrer a Europa.


La seqüència és diàfana. El poder polític decideix que vol penes més dures per als acusats de terrorisme, tot i sabent que aquest propòsit és il·legal perquè les condicions d'una condemna no es poden modificar retroactivament. Per tant, pren la decisió amb maldat, a consciència. Això és greu. Però encara ho és més que falle el mecanisme que en qualsevol estat democràtic compensaria aquesta maldat: la independència de la justícia. La justícia no hauria de tolerar una actuació del govern --o del parlament, si fos el cas-- tan evidentment contrària a llei.


Perquè la feina de la justícia és d'interpretar la llei estrictament i sense apriorismes. Tanmateix, com demostra la sentència europea, és evident que en el cas Parot la justícia espanyola en comptes de respectar i, si de cas, interpretar la pròpia legislació simplement va accedir a legitimar una decisió adoptada pel poder polític. Prevaricant, per cert.


La conclusió d'aquesta anàlisi, doncs, és que la justícia espanyola actua amb criteris propis dels règims autoritaris. Lamentablement.



L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)






Pep Agulló: La doctrina Parot és una baula més: l'Audiència Nacional espanyola, la llei de partits, els assassinats del GAL, les inculpacions sota tortura, etc. Fins quan? En la novel·la 'Victus', un personatge diu: 'Agafeu un erm, poseu-li una tirania i ja teniu Castella' (1714). Doncs això: Espanya 2013.


Josep Arranz: Cal esmentar la curiositat que a Espanya els 'grans defensors' de la legalitat tenen una tendència malaltissa a no respectar ni les pròpies lleis, però, això sí, imposar que els altres n'hagin d'obeir sense queixa les seves interpretacions lliures de la legalitat. A la justícia espanyola només li importen els objectius, no la justícia.


Josep Selva: És sabut que quan la justícia es converteix en venjança deixa de ser justícia. He sentit avui la veu de les víctimes --dels parents de les víctimes-- que volen venjança: que es podreixin a la presó i pena de mort. Els poders de l'estat, el govern, els diputats del PP i PSOE, el Tribunal Suprem i l'Audiència Nacional, els donen suport, però l'extra de venjança ha estat declarada il·legal per un Tribunal Europeu. Aquest conflicte de legalitats no és res més que una pugna de poders, el poder és la justicia. Diu el manual de dret que consulto: 'El dret no és només el reconeixement d'unes normes com a obligatòries, sinó que han de poder ser imposades a la força.' Ara veurem qui te més poder, no qui és mes just, en aquest conflicte entre tribunals.


Sergi Pascual: L'estat espanyol menysprea i humilia els seus ciutadans (?), mentre protegeix ideologies i accions polítiques que qualsevol diccionari de ciència política definiria de feixistes.

Recordem com fa uns pocs anys, a un jove escolar de catorze anys, li van aplicar la llei antiterrorista per enviar uns correus electrònics que demanaven etiquetatge en català, o com les forces de seguretat espanyoles s'acarnissen en repetides ocasions amb ciutadans que fan servir la seva llengua pròpia i oficial, el català. Aquest aparent delicte en algun cas extrem pot acabar amb ciutadans condemnats a penes de presó, però de manera habitual i sistemàtica els fa quedar sotmesos a tota mena de vexacions i humiliacions per part dels defensors de l'ordre públic espanyol. Són exemples mínims del funcionament de l'estat de dret (?) espanyol. En podríem trobar dotzenes més.

En contrast amb això, grups feixistes, supremacistes i nazis es manifesten impunement pels carrers de Barcelona cada 12 d'octubre, envoltats de simbologia espúria i corejant tota mena de lemes que inciten a l'odi i a la violència. Aquests accions no infringeixen la llei (espanyola); per tant, no se'ls pot acusar de res. Ara bé, quan van més enllà dels lemes, i perpetren tota mena de delictes violents d'acord amb la seva ideologia (amenaces verbals, destrucció de la propietat i atacs directament sobre les persones, que en els casos més dramàtics han acabat amb la mort de les seves víctimes), es revela la seva impunitat o quasi-impunitat judicial. Les condemnes mínimes, si és que arriben a produir-se, són la norma.

Personalment, vull creure que el respecte pels drets humans i els valors democràtics van avançant (lentament, massa lentament, no cal dir-ho) i que la humanitat va deixant enrere cada vegada més les actituds indignes que exemplifica l'estat espanyol. Almenys, en algunes zones del planeta faria l'efecte que és així. En aquest context, crec que el futur ens pot tenir reservada una alegria a molts ciutadans (i ex-ciutadans!) espanyols, el dia que un tribunal internacional condemni l'estat espanyol per delicte continuat de vulneració dels drets dels seus ciutadans. Confiem que ho podrem veure. De testimonis de càrrec no en faltaran.



(Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part el fet que ens permeteu amb el vostre suport econòmic de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació i la possibilitat d'apuntar-vos-hi.)


Mail Obert