Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<137/169>

Vicent Partal

17.02.2006

Procés de pau

Fa mesos, molts, que comença a prendre cos l'esperança d'un procés de pau al País Basc. I tal com passa en tots els processos de pau, la qüestió no és tant de saber com s'acabarà, sinó de com s'hi arribarà. De la mateixa manera que sabem que no hi haurà pau a Palestina i a Israel mentre no hi haja dos estats que compartesquen Jerusalem, sabem que no hi haurà pau a Euskadi sense que es redefinesca la relació d'aquell país amb Espanya i sense que s'articule alguna fórmula de col·laboració entre les comunitats basca i navarresa i el País Basc del nord.


Evidentment, un procés de pau és polític. Per tant, és normal i lícit que els polítics intenten d'instrumentalitzar-lo en interès propi. I que vulguen acostar-lo tant com puguen a les seues posicions concretes. Però, en tot procés de pau, és sabut que en la primera fase es defineixen amb claredat els límits que no pot ultrapassar cap de les dues parts i que, per tant, es delimita el terreny comú sobre el qual es pot pactar. Espanya no pot acceptar la independència i l'esquerra abertzale no pot imposar-la. El terreny central és ajornar el debat, però establint un nou patró. Amb això no s'accepta l'immobilisme que voldria l'estat, però tampoc el salt endavant que voldrien els independentistes. Reconèixer el dret dels bascos a decidir per compte propi sense pensar en Madrid és un pas intermedi que no representa cap drama a curt termini per a Espanya; és assumible i és defensable, alhora, com un triomf per l'esquerra abertzale. Especialment si, com passa, cap dels dos actors no sap com s'acabarà tot plegat. I aquesta és precisament la gràcia del procés. Si l'esquerra abertzale sabera que un referèndum d'autodeterminació acabaria amb l'adhesió a Espanya no se sentiria còmoda, i si Espanya sabera que el camí acabaria en la independència, tampoc. Per això el terreny neutral és un pas que tots dos poden fer, confiant que no és irreversible i que el temps, element central de qualsevol procés de pau, ja dirà.
Això mateix passa, en la qüestió territorial. Espanya no pot acceptar una 'absorció institucional' de Navarra i d'Iparralde. Però ha d'acceptar que no deu ser casual que l'únic club de la lliga de futbol amb nom basc siga l'Osasuna de Pamplona. No serà fàcil de trobar una fórmula que acontente tothom, però no és impossible. A Irlanda, per exemple, han acabat instituint un sorprenent Consell de les Illes que permet al govern irlandès de tenir atribucions al nord, al britànic de funcionar al sud i a Escòcia i Gal·les de ser tractats com a subjectes polítics de primera magnitud. La imaginació al poder. Estic segur que alguna cosa així passarà a Euskadi.
Finalment, cal dir que hi ha coses que, simplement, són fora de debat. Els presos, tots, eixiran al carrer i els torturadors i la gent del GAL, també. Temps al temps. I Espanya haurà d'acceptar que els partits bascos definesquen, sense les interferències que han sofert els catalans, si són una nació o no i on volen arribar. Per un sol motiu: perquè és veritat que ETA no ha guanyat. Però això és tan veritat com que Espanya no ha pogut aconseguir que ETA es rendira. Per tant, si Espanya vol pau ha de ser en canvi d'alguna cosa. Així de cru.

Mail Obert