Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<130/169>

Vicent Partal

22.01.2007

Carretero

És fàcil de comprovar que hi ha un nombre significatiu de persones pròximes a Esquerra o militants d'aquest partit desconcertades per l'actual situació política. És fàcil de comprovar també que hi ha un nombre significatiu de persones pròximes a Convergència o militants d'aquest partit desconcertades per l'actual situació política. I som munió els qui sense ser ni de l'un partit ni de l'altre assistim perplexos al pas dels dies, pensant que el nacionalisme va per mal camí i que cal fer alguna cosa.

Per això aquest cap de setmana dos articles de l'ex-conseller Carretero, després d'una notable especulació de La Vanguardia, han tornat a provocar un allau de preguntes, respostes, nervis, corredisses, apunts de blocs i reclamacions de campanyes. Carretero ha estat crític amb el seu partit, cosa que no és cap novetat. I ha dibuixat una radiografia d'Esquerra de partit subordinat al PSOE i sense identitat pròpia, que navega a la deriva. Però no ha anat més enllà. S'entén, llegint tots dos textos, que voldria que això no fos així i podem, àdhuc, suposar que està disposat a treballar per tal de canviar la situació. Però no dóna pistes de com fer-ho. Ni tan sols de si vol fer-ho dins o fora d'Esquerra Republicana.

I això és un indici important, el segon, de fet. El primer és que el descontentament té argumentari i comença a tenir noms. Però el segon és que aquest descontentament no sap gaire bé què fer. 'És que fora dels partits fa molt de fred' em deia dissabte un conegut polític, comentant l'article de l'ex-conseller. Crear un nou partit és difícil, llarg i cansat, volia dir. Carretero ho sap. Com ho saben molts dels qui en dinars i sopars constants aquests darrers mesos, des de la proximitat a CiU o a ERC no paren de reclamar una nova via que supere la paràlisi actual. Efectivament és molt difícil de fer forat amb una nova formació política, però Ciutadans és, en aquest sentit, un exemple tan recent com interessant.

La fórmula no és gens senzilla, però crec que tots la intuïm: un tercer partit nacionalista seria possible, si algú fos capaç d'unir al voltant d'un discurs sobiranista contundent polítics provinents d'Esquerra i Convergència amb el suport de plataformes cíviques i personalitats diverses. Però la gran pregunta és qui ho sabria fer, això. I quan. I de quina manera. S'accepten respostes...

Mail Obert