Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<130/169>

Vicent Partal

27.12.2006

Andreu Manresa

El president Matas ha dedicat les paraules més dures d'aquests darrers dies no pas als imputats pel cas Andratx, sinó a alguns periodistes, especialment a n'Andreu Manresa. És una tàctica tan antiga com la humanitat, que ha restat definida per la frase 'matar el missatger'. La literatura universal en va plena, de Sòfocles a l'Enric IV de Shakespeare i d'aquest al 'no mateu el pianista' d'Oscar Wilde. Manresa, home culte, agradable i perseverant, segur que agraeix molt la companyia d'aquests noms il·lustres que Matas ignora quan prova de desviar l'atenció. Però la tradició no justifica l'engany i encara menys la coacció, de manera que avui tots som un poquet Andreu Manresa.

El president no s'ha estat de res i ha instat el fiscal a investigar Manresa i el diari en què treballa (El País) per haver publicat que l'ex-alcalde d'Andratx havia estat alertat per telèfon unes quantes hores abans de la detenció pel conseller d'Interior: alertat del fet que la detenció es faria, com efectivament va fer-se dues hores després de la telefonada. Tot això és públic i notori, els fets i els actors. I ha estat publicat després també pels alguns diaris més, incloent-hi aquest. Però ningú més no ha rebut l'amenaça de Matas, de moment.

Per quin motiu? Perquè avui matar el missatger és una pràctica difícil a Europa (i en dient això hem de treure Rússia d'Europa). Matas no pot fer com Putin: encarregar a algú que mate Anna Politòvskaia. Per això no li resta més recurs que provar d'embrutar-lo. Provar de convertir en polèmica la seua imatge, sembrar dubtes respecte d'ell. Una denúncia, en aquest sentit, és un instrument de propaganda; això ja ho sabem. Però també és una amenaça. I això, no ho podem consentir. Una amenaça, per cert, no solament contra n'Andreu Manresa, sinó contra qualsevol que publique sense demanar permís, consell o benedicció. Àdhuc contra qualsevol que pense sense demanar permís, consell o benedicció. Que és això que n'Andreu Manresa ha fet sempre, en tots aquests llargs anys que fa que escriu, i que escriu tan bé.

PD. Us recomane que llegiu l'article d'Andreu Manresa, titulat "Los 28 días que dejaron al descubierto a Matas".

Mail Obert