Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<130/169>

Vicent Partal

16.01.2007

La tercera onada

Al castell d'Edimburg serven amb tota la solemnitat possible la Lia Fáil, la Pedra del Destí, sobre la qual eren coronats els reis d'Escòcia. Robada pels anglesos el 1296 i portada a Westminster, el 1996 fou restituïda a Escòcia. Segons la llegenda, alimentada durant segles, el retorn de la pedra seria el senyal que Escòcia tornaria a ser independent. Deu anys després sembla que el dia s'acoste.

Des de l'Acta d'Unió del 1707, rubricada avui fa tres-cents anys, la Pedra del Destí o de la Coronació (anomenada en gaèlic Lia Fáil) és la base del tron sobre el qual han jurat i juren el càrrec els reis britànics. I quan el pròxim rei haja de ser coronat, els escocesos tenen el compromís d'enviar la pedra a Londres perquè es mantinga la tradició. Però l'independentisme creix, mentrestant, a Escòcia i, per primera vegada en la història recent, el Partit Nacional Escocès (SNP) ocupa el primer lloc de les enquestes electorals. A les eleccions de maig, l'SNP s'hi presenta amb un programa que inclou un referèndum d'autodeterminació per a la pròxima legislatura.

L'arribada dels independentistes al govern escocès, amb una proposta concreta de referèndum a la quebequesa, tornarà a posar sobre la taula, inevitablement, la tercera onada expansiva de la Unió Europea. La primera fou la dels estats occidentals: des dels sis originaris fins a l'entrada d'Àustria, Finlàndia i Suècia, el 1995. Després va arribar l'hora de la de l'Europa central i oriental, que s'ha acabat momentàniament aquest gener, amb l'entrada de Romania i Bulgària (i ara la Unió ja compta 27 estats). Tard o d'hora caldrà retocar les fronteres teixides per la història, però que la política fa avui inservibles: Escòcia, Flandes, el País Basc, nosaltres? Potser l'estat 28, no s'haurà de cercar a les fronteres exteriors de la Unió. Més que potser, segurament.

Europa cada vegada és més unida i, per això mateix, cada vegada té més estats. Resulta molt difícil d'explicar que Malta o Eslovènia o Dinamarca tinguen dret de participar activament i directament en la política de la Unió i no ho puguen fer els escocesos, per exemple. La submissió política en una Europa que és focus d'estabilitat i de democràcia s'entén cada vegada menys, com els ciutadans escocesos semblen disposats a demostrar de nou enguany, just quan compten tres-cents anys de pertinença a la corona britànica.

Mail Obert