Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

<115/169>

Vicent Partal

23.10.2008

No s'hi posen per poc

Diuen que 'reinventaran' el capitalisme el 15 de novembre. Bush i Sarkozy i Merkel. I Lula i Medvèdev. I Hu Jintao i tots els altres. Però crec que ni tan solament es posarien d'acord sobre l'objecte de què volen parlar. El capitalisme és el petit empresari del vidre de l'Olleria o el conglomerat mafiós de Moscou? El 'call center' basat en la mà d'obra extensiva de Pondicherry o el gran banc especulatiu de la City londinenca? El G20 (sense Zapatero, pobret...) s'ha fixat una tasca simplement impossible. Però alguna cosa havien de fer...

A voltes la grandiloquència a la recerca del titular fàcil acaba portant a situacions delirants. És fora de tota discussió que és bo que els grans països industrials parlen entre si i que es coordinen en vist de la profunditat de la crisi. A mi, em sembla també interessant que conviden el Brasil, la Xina, Sud-àfrica o Rússia i els altres països emergents que marcaran el futur econòmic del planeta. És una decisió sàvia i encertada, inclusiva. I tot i que crec que servirà de poc, també crec que és interessant que reflexionen tots plegats sobre com hem arribat on som i com podem evitar que la cosa és complique molt més.

Però Sarkozy ha volgut anar més enllà i s'ha tret de la màniga això de reinventar el capitalisme. Que, francament, no cal. Primerament, perquè el capitalisme no és un manual i és viu (o vejam si acabaran tots llegint 'El Capital' i comentant-lo). I segonament, perquè ningú no espera que els nostres dirigents siguen tan brillants.

Personalment em conformaria que en la cimera de Washington s'apuntaren algunes causes i remeis, s'intercanviaren algunes receptes de bones pràctiques i es posaren d'acord sobre quatre coses ben bàsiques i naturals que tots pogueren acceptar sense resistències. Sense grandiloqüència també, gairebé com si foren uns botiguers resignats al dia a dia. No esperant, com no espere, miracles, és amb una dosi de realisme i amb unes gotes de sensatesa que voldria ser obsequiat, com a molt.

Mail Obert