Opinió

 

<103/169>

Vicent Partal

16.12.2009

Amb Egunkaria

Set anys després els directius d'Egunkaria van seure ahir a l'Audiència Nacional espanyola. Fins i tot el fiscal diu que aquest judici no té sentit, però res no val per a aturar una màquina judicial que amenaça tothom.

El cas Egunkaria és, literalment, un escàndol que s'arrossega des de fa més de set anys. Els detinguts foren torturats i empresonats; el diari, clausurat. Els treballadors es van quedar sense feina, i el lectors sense periòdic. Però set anys després el mateix tribunal que va incoar una operació que ja es veia des del primer dia que era un disbarat, ara hi torna i en fa un altre: obliga els encausats a passar un judici oral, i això que el fiscal, teòricament l'acusador de l'estat, reconeix que no hi ha ni una sola prova en què agafar-se.

Tancar un diari és un fet gravíssim. Fins i tot en el cas que un dels directius haguera comès un delicte, aquest delicte no hauria d'haver implicat mai el tancament de l'empresa, i menys encara d'un mitjà de comunicació. Set anys després, la gravetat del fet encara és més grossa, quan veiem que el mateix tribunal nega que hi hagués cap motiu per a fer aquella operació.

Però qui ho compensa tot això? Qui compensa les tortures? Qui compensa l'esforç que han hagut de fer els treballadors d'Egunkaria? Qui compensa l'esforç de crear Berria? Qui compensa de les barbaritats que alguns van dir i que alguns encara diuen, malgrat tot: ahir es va prohibir una manifestació a Madrid en favor d'Egunkaria amb el pretext que era un 'diari terrorista'.

Un dels problemes més greus que té l'estat espanyol és el de la inseguretat jurídica en què es troben els seus ciutadans. Forçats a aguantar una estructura i uns tribunals, especialment l'Audiència espanyola, que és una autèntica mar d'arbitrarietats i d'impunitat. Ahir ho van veure en primera fila Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Joan Mari Torrealdai, Xabier Oleaga i Txema Auzmendi. I tots nosaltres amb els seus ulls.

Mail Obert