La UDEF recull una conversa del 20 de maig de 2021 entre Rodolfo Reyes, accionista de Plus Ultra, i l’advocat Miguel Palomero. En aquesta conversa, Palomero explicava que l’endemà preguntaria “com és” la jutgessa encarregada del cas perquè “la instrucció és molt important”. L’informe també assenyala que l’advocat afirmava que “la fiscal en cap és amiga” i afegia: “Cal tallar això”. Reyes li responia: “Absolutament”, i li suggeria que parlés amb Julio Martínez, president de la companyia aèria, per aturar la investigació. La conversa acaba amb una frase atribuïda a Palomero: “Cal fer un Kitchen Gabinet”, en referència a una operació clandestina per a interferir en la causa judicial, evocant l’anomenada operació Kitchen vinculada al PP espanyol.

La investigació se centra en el rescat públic de Plus Ultra aprovat pel govern espanyol durant la pandèmia, una operació molt controvertida perquè la companyia tenia una activitat limitada i una situació financera delicada abans de rebre els fons públics.

L’acte ha rebut el suport de la dreta espanyola. El president de Vox, Santiago Abascal, hi ha estat present, igual que diputats i senadors del PP, encapçalats per la portaveu del partit al senat espanyol, Alicia García. El lema de la convocatòria era “Marxa per la dignitat: Sánchez dimissió ja”.

Vox actua com a acusació particular en el cas que afecta l’expresident espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero. Alicia García, senadora del PP, ha repassat davant els mitjans diversos casos de corrupció que afecten ex-càrrecs socialistes, i ha afirmat que, sense Sánchez, “res hauria estat possible”.

Olmeda de las Fuentes és un dels milers de pobles minúsculs escampats per l’extensa Castella. En aquest cas, és situat a una seixantena de quilòmetres a l’est de Madrid i a poc més d’una vintena al sud d’Alcalá de Henares. Aquest dissabte, els quatre centenars d’habitants habituals del llogaret hi celebren una de les cites festives més esperades de l’any, la Festa de la Primavera, organitzada d’ençà del 2004 per a commemorar la resolució judicial que va impedir la instal·lació d’una pedrera que afectava una gran part del terme municipal.

Que una de les celebracions principals tingui un origen tan reivindicatiu ja demostra el tarannà força especial d’aquest poble, conegut antigament com la Olmeda de la Cebolla. Un caràcter únic que també s’expressa amb una presència força exagerada, d’ençà dels anys seixanta del segle passat, de pintors atrets pel seu bon clima, la riquesa dels paisatges i la peculiaritat de l’arquitectura popular, amb carrers costeruts i cases emblanquinades com els poblets d’Andalusia. Per això últim, hi ha qui parla d’un racó andalús perdut a l’Alcarria de Madrid. Però, per l’atracció d’artistes i per les parets blanques, potser és més comparable amb Cadaqués.

Hi ajuda, en la comparació amb el municipi empordanès, que en la llarga llista dels pintors que han passat temporades o s’han instal·lat a Olmeda hi hagi uns quants cognoms originaris del nostre país. Així, al costat d’Álvaro Delgado i Luis García Ochoa, considerats els pioners d’aquest peculiar romiatge artístic, hi descobrim també Eugenio Fernández Granell, José Frau i Alberto Moreno Balaguer.

Eugenio Fernández López (1912-2001) va néixer a la Corunya en el si d’una família de comerciants, però de ben petit es va decantar pel dibuix. Com a nom artístic, va adoptar el segon cognom català del pare, Granell, i es va deixar endur pel surrealisme: “Vaig néixer surrealista –solia dir–, de petit dibuixava arquitectura i castells fantàstics, i quan vaig conèixer els surrealistes vaig saber que jo ja havia fet abans tot allò que feien.” Els artistes que el van influir, com ara Joaquim Torres i García, Benjamin Péret, Wifredo Lam i Marcel Duchamp, els va conèixer sobretot en l’exili posterior a la guerra del 1936-1939, en la qual va militar al POUM.

Després d’haver fugit del feixisme per Prats de Molló, va començar un periple que el va dur a viure a França, la República Dominicana, Guatemala, Puerto Rico i els EUA. A Nova York, on es va establir el 1957, es va consagrar pictòricament i es va doctorar, alhora, en sociologia i antropologia a la New School for Social Research. El 1969, amb la jubilació, es va traslladar a viure amb la muller, l’artista surrealista i actriu valenciana Amparo Segarra Vicente (1915-2007), a una caseta i estudi a Olmeda de las Fuentes. De fet, tot i que la Fundació Eugenio Granell té la seu a Sant Jaume de Galícia, el seu cos reposa d’ençà del 2001 al cementiri municipal d’Olmeda, on també té un carrer dedicat.

El pintor i acadèmic José Frau y Ruiz (1898-1976), curiosament, també era gallec de naixement, fill en el seu cas d’un carrabiner mallorquí destinat a Vigo. Durant els anys d’infància i joventut va residir en uns quants municipis de tota la geografia ibèrica, com ara Sant Feliu de Guíxols, i el 1916 va ingressar a l’Escola de Belles Arts de San Fernando a Madrid, on va estudiar amb el pintor valencià Antoni Muñoz i Degrain (1840-1924). La primera exposició individual de Frau va ser a les Galeries Laietanes de Barcelona, el 1918. Amb la dona, la pintora i paisatgista Margarita González Giraud (1909-1986), es va exiliar en plena guerra a Mèxic, d’on no van tornar fins el 1966 per a instal·lar-se, és clar, a Olmeda de las Fuentes, que li va dedicar un carrer quan es va morir.

I Alberto Moreno Balaguer (1927-2018), nascut a Madrid de mare barcelonesa, va entrar el 1943 com a alumne al Cercle de Belles Arts de la capital espanyola en estudis de dibuix i pintura. No es va haver d’exiliar, com els dos pintors esmentats, però igualment va residir a París entre el 1953 i 1957 per rebre classes per lliure a l’Escola de Belles Arts. El 1963 va fixar la residència a Olmeda, per recomanació de l’escriptor Franki Mendoza, i hi va pintar i retratar paisatges i habitants fins a la mort. Per això, d’ençà del 2001 hi ha un carrer que també porta el seu nom.

La presència a Olmeda de tots aquests pintors, i una desena més, es pot resseguir in situ amb la Ruta dels Pintors pels carrers i places d’aquest poblet tan especial.

I una mica més: A pocs quilòmetres d’Olmeda de las Fuentes, ara fa poc més de tres segles, l’últim gran representant de la important nissaga d’escultors catalans Xoriguera hi va projectar un pioner municipi fabril de nova planta amb nombroses reminiscències navarreses: Nuevo Baztán. Fou la utopia d’un borbònic de la vall del Baztan materialitzada, en plena guerra de Successió al tron hispànic, per un arquitecte austriacista.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Ábalos és a la presó de Soto del Real d’ençà del mes de novembre. El fet d’ingressar a la presó el va fer canviar d’estratègia de defensa, molt més ofensiva amb acusacions contra actors del PSOE i de l’entorn de Pedro Sánchez. Un cop s’ha aixecat el secret de sumari de la investigació per un presumpte emblanquiment de capitals en el rescat de Plus Ultra durant la pandèmia, Ábalos ha dit que ningú no va parlar amb ell per a afavorir-lo i que ho va saber en un consell de ministres.

“La interlocutòria parla de dos camins per a aconseguir el rescat de Plus Ultra. Això és fals”, afirma Ábalos. I continua: “Ningú no es va adreçar a mi per a això en cap sentit, ans al contrari, me’n vaig assabentar al consell de ministres. Zapatero me’n deixa al marge i parla directament amb Pedro Saura.”

A més, ha dit que, quan ho va saber, va avisar Sánchez mateix que el rescat “no era pertinent” perquè “no era una aerolínia consolidada”. “Ignoro si Koldo García hi va intercedir; ell actuava pel carrer lateral”, afegeix. Koldo García era l’assessor de màxima confiança d’Ábalos i una peça clau com a intermediari en les operacions que ara s’investiguen.

Critica que el PSOE faci costat a Zapatero i no a ell

D’una altra banda, Ábalos, que havia estat el número tres del PSOE, ha criticat obertament que ara el seu ex-partit faci pinya per defensar Zapatero, i que, en canvi, a ell l’haguessin deixat de banda.

“Estic indignat. Hi ha una doble vara de mesurar en el tracte que és bastant evident. Zapatero l’emparen, el protegeixen, li donen cobertura; i en canvi a mi no em van donar cap oportunitat. Entenc que la presumpció d’innocència juga per a tots al mateix nivell i em sento molt menystingut per la posició del partit”, ha dit.

Tan bon punt es va fer pública la investigació pel presumpte cobrament de comissions il·legals en la compra de màscares durant la pandèmia i la detenció de Koldo García, el febrer del 2024, el PSOE va apartar Ábalos i li va demanar que assumís la responsabilitat política. Però ell es va mantenir com a diputat al grup mixt del congrés espanyol fins que no va entrar a la presó, quan va perdre la condició de diputat.

El cas de José Luis Rodríguez Zapatero, a qui l’Audiència espanyola ha comunicat aquesta setmana que investiga per tràfic d’influències i emblanquiment de capitals, és diferent. El cost de la seva caiguda no és el mateix. No és cert que Zapatero fos el mentor de Sánchez, com han recitat els portaveus del PP aquestes darreres hores: en les famoses primàries de l’any 2016, l’ex-president es va unir a tota la vella guàrdia del partit per a donar suport a Susana Díaz. Mentor, no, doncs. Però Zapatero sí que ha estat un actiu electoral molt important per a Sánchez, i encara és una figura de gran envergadura simbòlica per a les bases socialistes.

De fet, Zapatero és l’únic ex-president realment reivindicat pel gruix del PSOE actual, molt distanciat de Felipe González, que aquests darrers mesos ha anat repetint que votaria en blanc a les pròximes eleccions si Sánchez es tornava a presentar. Fins i tot hi ha un cert paral·lelisme en les trajectòries de Zapatero i de Sánchez: tots dos han estat acusats d’haver allunyat el PSOE de la seva missió. El primer, perquè la branca conservadora del partit, i bona part de l’espanyolisme, li retreu d’haver tornat a obrir ferides –amb la llei de memòria històrica, per exemple– que la transició havia tancat per força. Al segon, perquè interpreten com una traïció els pactes amb l’independentisme i els hereus del 15-M.

Durant els vuit anys que Sánchez ja fa que és al poder, hi ha hagut un acostament. El govern de Sánchez arrossegava un llast, d’ençà que va guanyar la moció de censura: l’ombra de la deslegitimitat. I Zapatero va ser fonamental per a començar a desfer el nus, fou el mascaró de proa d’un desacomplexament que després han anat encarnant veus com Óscar Puente. L’ex-president va ser, per exemple, el primer socialista de pes de reivindicar amb un cert orgull els pactes amb Bildu, en una entrevista a la Cadena COPE, l’estiu del 2023, en plena campanya electoral. “Compleixen tots els requisits democràtics”, va dir. Al seu llibre de memòries, Crónica de la España que dialoga (Navona), publicat la primavera del 2024, Zapatero explica que jeia al sofà de casa seva, mirant un debat en què Alberto Núñez Feijóo retreia a Sánchez que protegís els botxins i no les víctimes, i que va decidir de sortir del segon pla i afegir-se activament a la campanya.

A partir d’aleshores, Zapatero va esdevenir una mena de portaveu que gosava dir en veu alta tot allò que no podia dir Sánchez, l’home acusat de no tenir principis, d’ésser un camaleònic capaç de vendre’s qualsevol idea per un plat de llentilles. No era solament el vell PSOE, que s’oposava als pactes amb l’esquerra abertzale, o amb l’independentisme, o amb Podem: era també el Sánchez d’abans, que ho havia fet, i necessitava algú amb autoritat moral que farcís amb una ànima els seus canvis de guió, que semblaven oportunistes. A Sánchez li anà com l’anell al dit. No solament per als discursos. També per a negociar, quan l’aritmètica el va deixar en mans de Junts.

Avui Zapatero seria investigat per l’Audiència espanyola si no hagués participat en la negociació de la llei d’amnistia, que també ha defensat zelosament, i en la negociació a Ginebra? Aquesta pregunta fou la reacció instintiva de molts aliats de Sánchez quan es va saber la notícia. Gabriel Rufián la va fer, gairebé literalment, als passadissos del congrés espanyol. És raonable, fins a cert punt: el devessall de casos de corrupció que assetgen Sánchez –la seva dona, el seu germà, el seu equip més afí, l’ex-fiscal general de l’estat, uns quants ministres que n’han sortit esquitxats– i la desproporció de jutges com Juan Carlos Peinado han alimentat la sospita d’una operació orquestrada.

Tanmateix, aquesta resposta defensiva es va esvair de seguida. A mesura que la interlocutòria es va escampar, i que el PSOE la va llegir, van arribar les sospites. El jutge sospita que Zapatero va intervenir perquè l’aerolínia Plus Ultra rebés un rescat de cinquanta-tres milions d’euros, en temps de la pandèmia, i que se’n va endur una comissió. El document no té proves definitives, però té un munt d’indicis, com ara les converses intervingudes als altres implicats en què es refereixen explícitament a la necessitat de pagar una “picossada” a l’ex-president. Zapatero mateix ha reconegut que va cobrar diners de la societat Análisis Relevante, propietat del seu amic Julio Martínez Martínez, que alhora havia rebut diners de Plus Ultra per mitjà d’una altra societat, Idella, però assegura que els seus honoraris no provenien de cap comissió, sinó que facturaven uns serveis legals de consultoria.

Ara el PSOE dubta, tot esperant una estratègia cohesionada. Una opció és preparar una nova operació de salvament de Sánchez, l’enèsima, i tornar a provar la maniobra del tallafoc, amb efecte retardat. Una altra opció és la que va deixar entreveure Sánchez quan va intervenir a la sessió de control del seu govern, l’altre dia: declarar formalment la guerra a la judicatura i declamar que Zapatero és una presa de caça major perquè l’espanyolisme més ranci la hi té votada, amb l’avantatge que la intencionalitat política dels jutges ha estat evident en uns altres casos i que la justícia espanyola no és especialment popular. De moment, a les palpentes, encara prenen la temperatura.

Totes dues opcions tenen un inconvenient. La versió de la lawfare i de la persecució judicial depèn de tres coses que no són a les mans del govern espanyol: la informació que té el jutge i que encara no és pública, l’estratègia de defensa que triï Zapatero, i l’estratègia que triïn la resta d’implicats en la trama, sobretot el seu amic Martínez Martínez. I la versió del tallafoc, en aquest cas, és difícil d’empassar-se. Si Zapatero va intervenir per afavorir el rescat d’una aerolínia, ho va fer, precisament, davant el govern de Sánchez, que, sabent-ho o no, va validar la decisió en un consell de ministres. Aquest terratrèmol no és com els altres.

El ministre espanyol de Drets Socials, Pablo Bustinduy, de Sumar, ha valorat com una “bona notícia” la predisposició de Rufián a encapçalar un projecte ampli si això afavoreix la unitat de l’esquerra. Bustinduy ha parlat d’una alternativa “sòlida, ben organitzada i ben definida”, que estigui a l’altura del que demana la base, ha dit. Segons Bustinduy, tots els esforços en aquesta direcció són positius. El ministre destaca “signes de mobilització” en l’electorat progressista i pronostica molt de protagonisme per a l’esquerra alternativa en el nou cicle electoral espanyol. Ha posat com a exemple els darrers resultats de Chunta Aragonesista a Aragó i d’Adelante a Andalusia, i la resistència de la coalició d’IU, Sumar i Podem, que ha mantingut cinc escons.

Des de Podem també veuen amb bons ulls la proposta de Rufián. La secretària general i diputada al congrés, Ione Belarra, diu que la gent d’esquerres espera que facin equip i col·laborin, però ha dit que cal respectar el temps d’ERC. “Volem ser molt respectuoses amb els temps de Gabriel i d’Esquerra Republicana. Ho saben perfectament, jo només puc parlar per Podem”, ha sostingut.
Belarra a les portes de les Corts Valencianes, on ha participat en la concentració del professorat. I ha afegit: “El que la gent està esperant és que fem equip, que col·laborem, que estiguem a l’altura de les circumstàncies, però crec que és el moment de ser respectuoses amb els temps d’Esquerra Republicana”.

El portaveu d’Esquerra Unida al congrés espanyol, Enrique Santiago, en canvi, ha refusat la proposta de Rufián, tot argumentant que Esquerra Unida aposta per acords col·lectius i pel diàleg entre organitzacions i moviments socials, i no pels “hiperlideratges individuals i els egos desmesurats”. Segons Santiago, la formació defensa: “Un projecte d’esquerra federal amb una proposta integral de país que satisfaci tothom i que no prioritzi cap realitat territorial concreta”. Santiago diu que estudiaran la proposta si se’ls explica amb més detall.

Una proposta de Rufián poc concreta que té l’aval d’ERC

Rufián va expressar ahir la voluntat d’encapçalar un espai de “confluència” entre formacions sobiranistes i espanyoles a l’esquerra del PSOE de cara a les eleccions espanyoles. Rufián ha dit que encapçalaria la hipotètica candidatura conjunta de les esquerres si això ajuda a “maximitzar resultats electorals” dels diversos espais tant sobiranistes com espanyols.

ERC compra la proposta de Rufián i diu que el dirigent dels republicans serà el cap de llista per Barcelona. Oriol López, secretari general adjunt d’ERC, ha dit en una entrevista a RTVE Catalunya: “ERC liderarà a Catalunya, amb Gabriel Rufián, un projecte que pot ser molt més ampli”. I ha obert la porta a forces no sobiranistes que tinguin ganes de presentar-se amb ERC. “Si hi ha forces que no són sobiranistes, que tenen ganes d’estar amb ERC, doncs en parlarem. Però nosaltres ho liderarem amb en Gabriel”, ha afegit.

La direcció d’ERC reitera que concorreran amb la seva sigla només als Països Catalans i amb Gabriel Rufián com a cap de llista per Barcelona. Apunta que els aliats naturals són les altres forces sobiranistes, com ara Bildu i el BNG. I interpreta la proposta de Rufián al congrés espanyol com un reforç de la marca d’ERC i de la posició del partit a Catalunya.

L’endemà de la decisió judicial, Sánchez ha apel·lat a la presumpció d’innocència i ha reivindicat la trajectòria política de Zapatero. “Tot el respecte a la justícia, tot el respecte a la presumpció d’innocència i tot el meu suport al president Zapatero”, ha dit a l’hemicicle. El president del govern espanyol ha defensat que Zapatero “no va portar Espanya a una guerra il·legal”, “va fer avenços socials” i “va posar fi a ETA”, en una rèplica directa als atacs del PP. Sánchez també ha descartat qualsevol possibilitat d’eleccions anticipades.

Pedro Sánchez defiende a Zapatero atacando a Aznar y al PP: "Todo la colaboración con la justicia, respeto a la presunción y todo mi apoyo a Zapatero (…) Lecciones de quienes tanto que tapar, tantas vergüenzas que ocultar, ninguna" https://t.co/zWXxMwOCLK pic.twitter.com/kBujwvVNc8

— RTVE Noticias (@rtvenoticias) May 20, 2026

Per la seva banda, Feijóo ha aprofitat la sessió per elevar el to contra el govern del PSOE. Ha preguntat a Sánchez: “Què fa encara aquí tacant un dia més la presidència del govern espanyol?” I ha dit que, sense el govern actual, Zapatero “no hauria pogut delinquir”. El dirigent popular ha arribat a dir que “Espanya és governada per corruptes” i ha promès “netejar tot això”.

La causa judicial investiga presumptes irregularitats en el rescat públic de l’aerolínia Plus Ultra durant la pandèmia. El jutge de l’Audiència espanyola José Luis Calama considera que Zapatero podria haver encapçalat una presumpta xarxa de tràfic d’influències vinculada a l’operació. Segons la investigació, els 53 milions d’euros concedits a la companyia podrien tenir relació amb operacions d’emblanquiment de capitals provinents de Veneçuela. El jutge també ha ordenat l’escorcoll del despatx de Zapatero i d’empreses vinculades a les seves filles.

El portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, ha dit que Zapatero era objecte d’una “cacera judicial” perquè era un “enorme actiu electoral per a l’esquerra”, però ha preguntat a Pedro Sánchez “on acaba el lobbisme i on comença el tràfic d’influències”. En la sessió de control a l’executiu espanyol, Rufián ha dit que estava “fotut”, perquè sentia un “enorme respecte i afecte” per Zapatero, però ha afegit que tenia “ulls a la cara”. “Felipe, Aznar i Rajoy s’ho mereixen molt més, no 80, sinó 188 pàgines d’interlocutòria, però l’esquerra és una altra cosa”, ha reblat.

L’esquema del cas Zapatero és molt habitual en les investigacions sobre el cobrament de comissions per adjudicació d’obra pública o unes altres decisions preses per l’administració. Ço és: una persona amb una bona agenda de contactes diu que treballa al sector privat fent serveis d’intermediació, d’assessorament o de consultoria per a grans empreses que, mentrestant, per unes altres vies, reben diners públics. Per exemple, un rescat, com en el cas de Plus Ultra. En aquestes situacions, la pregunta que ha de respondre la investigació de la justícia és la següent: són reals, aquests serveis, o les factures de consultoria són una manera d’emmascarar comissions il·legals per haver ajudat aquestes empreses a rebre diners públics? Zapatero, és clar, diu que són reals i que ell no ha fet mai res per a afavorir la companyia.

El jutge instructor, José Luis Calama, destaca dos indicis segons els quals Zapatero menteix. El primer, que el seu entorn sabia per avançat que el rescat es concediria: dos dels implicats en la trama van intercanviar missatges en què ho celebraven uns dies abans que s’aprovés definitivament. El segon, que la societat Idella, també administrada pel seu amic Martínez Martínez, va subscriure un contracte amb Plus Ultra per cobrar-ne 530.000 euros –xifra que equival a l’1% del rescat–, però no hi ha cap rastre del cobrament en els comptes bancaris espanyols d’aquestes societats. En canvi, pocs dies després de signar el contracte, Idella va constituir dues societats a Dubai –segons el jutge, per ordre de Zapatero– per mitjà de les quals es podria haver canalitzat el pagament.

El jutge considera que Zapatero va dissenyar “un entramat societari destinat a canalitzar els fons” que percebien dels clients –a més de Plus Ultra, les empreses Inteligencia Prospectiva, Softgestor i Grupo Aldesa– i que, per mitjà de les societats offshore va mirar d’amagar-ne l’origen. Zapatero va declarar fa poc en una entrevista que creia que l’empresa del seu amic treballava amb uns altres consultors, però la investigació troba que la major part dels fons que va rebre Análisis Relevante va acabar en mans de l’ex-president i de l’empresa de les seves dues filles. Un milió i mig d’euros per a ell i més d’un milió d’euros per a elles, sumant totes les operacions. La instrucció també apunta que el delicte de tràfic d’influències té una subtrama a Veneçuela, on Martínez Martínez sembla que va influir sobre un càrrec públic perquè permetés a Plus Ultra d’operar.

Un devessall de missatges compromesos

En la interlocutòria del jutge instructor, a la qual ha tingut accés VilaWeb, el jutge identifica que hi havia una “coordinació digital constant mitjançant correus electrònics, missatgeria i arxius compartits” entre els implicats en la trama. I es fa ressò de molts d’aquests missatges que deixen Zapatero en una posició compromesa. Per bé que la interlocutòria del jutge instructor pren de referència els informes de la UDEF, una branca de la policia espanyola que ha hagut de reconèixer errors metodològics seriosos en altres casos, aquests missatges s’han obtingut directament de comunicacions intervingudes als membres de la trama.

El punt de partida és una conversa entre dos accionistes de Plus Ultra –els veneçolans Rodolfo Reyes i Julio Martínez Sola (que no s’ha de confondre amb Martínez Martínez), que sospesen possibles vies per a aconseguir diners per a salvar l’aerolínia. El 30 de març del 2020, en ple estat d’alarma, Reyes escriu a l’ambaixador espanyol a Veneçuela, Ramón Gordils: “Tu creus que podem demanar ajuda a Zapatero… tema lobby polític Plus Ultra Línies Aèries. Ajudes públiques i/o finançament.” Gordils respon: “Aneu recorrent la via formal. I jo busco com arribar a ZP.” Quan Reyes comunica al seu soci que l’ambaixador Gordils li ha dit que els ajudaria, Martínez Sola li etziba: “Com diu un amic, cardarem encara que hàgim de pagar una micona.”

Un mes més tard, el 28 d’abril, Reyes envia un missatge al seu soci Martínez Sola que diu: “S’acaba de fer el pont amb ZP.” I li demana que es posi en contacte amb un tal Manuel Aaron Fajardo, que el jutge identifica com un home de confiança de Zapatero a Veneçuela. Martínez Sola torna a incidir en la idea d’haver de pagar. “Encara que sigui pagant una micona.” L’endemà mateix, Martínez Sola fa com li han dit, truca a Fajardo, i després escriu al seu soci: “Acabo de parlar amb Fajardo. […] Que em trucarà Zapatero.” La cosa continua. El 30 d’abril, Reyes comunica a l’ambaixador que ja han pogut parlar amb Zapatero i li demana que miri també de parlar-hi ell. “Tranquil, ja ens n’assabentarem”, li respon Gordils.

Dues setmanes més tard, Fajardo –aquest home de confiança de Zapatero– demana a Reyes com van els tràmits, i quan constata que Plus Ultra topa amb alguns entrebancs, el posa en contacte amb Julio Martínez Martínez –l’amic de Zapatero que va acabar rebent diners de Plus Ultra per mitjà d’una societat. Segons el jutge, en una part d’aquestes converses que no apareix transcrita literalment a la interlocutòria, Fajardo descriu com un “equip” de treball la col·laboració sistemàtica entre ell mateix, Martínez Martínez i “l’amic”, que la investigació creu que és una manera de referir-se a Zapatero. En aquest punt, la trama va agafant força.

El 18 de maig, Reyes escriu al director financer de Plus Ultra, Roberto Roselli: “Seràs a la conversa amb el Zapatero?” I Roselli li respon: “Amb ell directament, no. Parlo amb un lacai […] Ja he dit al Julio que han muntat la seva finance boutique. Així que per aquí vindrà la picossada [en l’original, mordida].” Segons el jutge, la “finance boutique” és una manera de referir-se a l’estructura mercantil que han dissenyat per cobrar. “Mordida”, en castellà, és un terme col·loquial per a referir-se a una comissió. Segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola: “Profit o diner obtingut d’un particular per un funcionari o empleat, amb abús de les atribucions del seu càrrec.”

En la intervenció de l’ordinador del director financer de Roselli, s’hi va trobar una carta dirigida al vice-president del Banc Santander en què demana un aval “tot seguint instruccions del president José Luis Rodríguez Zapatero”. Els dies següents, encara hi ha més referències a una hipotètica comissió. “Si aconsegueix alguna cosa, es mereix el pagament”, escriu Roselli entre riallades. “Els els pagarem si ens donen l’ajuda”, diu Reyes en una altra conversa posterior.

Els socis de Plus Ultra també aconsegueixen una reunió amb el secretari d’Estat del ministeri de Transports, Pedro Saura, aleshores comandat per Ábalos. A final de juliol, un altre accionista de Plus Ultra, Raif El Argie, reenvia un missatge a Reyes dels altres dos socis: “Acabem d’acabar la reunió amb Pedro Saura i el seu cap de gabinet, Francisco Ferrer. Reunió agradable, distesa. Lògicament, es notava que ens han rebut per ‘altes’ recomanacions […] Transports no decideix les companyies que es poden acollir a l’ajuda, la SEPI crearà un consell econòmic per a valorar i decidir les sol·licituds. El paper del ministeri serà, únicament, ‘parlar’ bé de la companyia, que en el nostre cas ho tenim assegurat.” Reyes respon: “Sí, bro. El nostre col·lega Zapatero, darrere.”

El 30 de juliol de 2020, tres dies després de la publicació al BOE del funcionament del fons de suport a la solvència d’empreses estratègiques, que va acabar articulant el rescat de Plus Ultra, la consultora de l’amic de Zapatero, Análisis Relevante, signa un contracte amb Plus Ultra. Durant l’agost i el setembre, la situació s’encalla en les gestions de la SEPI, l’empresa pública que ostenta totes les participacions de totes les empreses públiques espanyoles. La direcció de Plus Ultra té unes quantes converses explícites sobre la voluntat que l’ex-president o el seu amic Martínez Martínez hi intervinguin. “Li hem de dir clarament que, si vol menjar, que ens mogui l’expedient dins la SEPI i aleshores, sí”, diu Roselli en referència a Martínez. I al setembre: “El que vull és que parli amb la SEPI, ell o Zapatero, i que en treguin mal que sigui la paraula que ens concediran l’ajut amb un 100% de seguretat.”

Durant l’octubre i el novembre, la cosa es desembussa. El director financer de Plus Ultra explica a un dels socis que l’altre soci ja ha pogut parlar amb un càrrec de la SEPI mentre l’amic de Zapatero escoltava la conversa “clandestinament”. Després d’unes quantes setmanes de gestions per a polir tràmits i atendre les condicions del Fons, el 26 de febrer de 2021, Martínez Martínez escriu un missatge a Rodolfo Reyes, accionista de Plus Ultra: “La meva més gran felicitació per haver aconseguit l’objectiu.” Fins quinze dies més tard, el 9 de març de 2021, el consell de ministres del govern espanyol, presidit per Sánchez, no autoritza el consell gestor del fons a aprovar la concessió del rescat de Plus Ultra, que es canalitza per un préstec participatiu de 34 milions i un d’ordinari de 19 milions.

José Luis Rodríguez Zapatero envía un vídeo en el que afirma que “jamás ha realizado ninguna gestión ante ninguna administración pública ni el sector público en relación con el rescate de Plus Ultra”.

El expresidente también se muestra dispuesto a colaborar con la justicia. pic.twitter.com/swiBErBaMr

— RTVE Noticias (@rtvenoticias) May 19, 2026

Segons el jutge José Luis Calama, Zapatero era el suposat cap “d’una estructura estable i jerarquitzada de tràfic d’influències” que tenia com a objectiu “obtenir beneficis econòmics mitjançant la intermediació i l’exercici d’influències davant instàncies públiques en favor de tercers”, principalment a l’aerolínia Plus Ultra. La trama, diu, va utilitzar societats instrumentals, documentació i canals financers opacs per “exercir influències il·lícites, ocultar l’origen i el destí dels fons i obtenir beneficis econòmics” en favor del mateix entramat i per a tercers.

Al vídeo, Zapatero expressa la disposició a col·laborar amb la justícia i diu que es defensarà “amb tota la fermesa i convicció”. També defensa que tota la seva activitat pública i privada “s’ha fet sempre amb un respecte absolut a la legalitat”. “La meva activitat privada i els ingressos que n’he rebut han estat declarats, via IRPF, amb transparència i legalitat absoluta”, insisteix.

De la mateixa manera, nega que hagi tingut mai cap societat mercantil, com li atribueix la investigació judicial. “Ni directament, ni per tercers, ni a Espanya ni fora, no he participat en una operació d’aquesta mena”, diu.

Zapatero ha estat citat a declarar el 2 de juny a l’Audiència espanyola.

Segons la investigació, Zapatero va percebre ingressos procedents de la consultora Análisis Relevante, fundada per l’empresari Javier Martínez Martínez –també investigat– i vinculada a operacions amb Plus Ultra. L’ex-president ha reconegut públicament que va cobrar uns 400.000 euros durant cinc anys per tasques d’assessorament, però sosté que tots els pagaments eren legals i que van ser declarats correctament a Hisenda. En la seva compareixença davant la comissió d’investigació del senat espanyol sobre el rescat de Plus Ultra, el passat març, també va negar haver cobrat cap comissió relacionada amb l’ajuda pública a l’aerolínia.

Tanmateix, segons el jutge, Zapatero era el presumpte líder “d’una estructura estable i jerarquitzada de tràfic d’influències” que tenia com a objectiu “obtenir beneficis econòmics mitjançant la intermediació i l’exercici d’influències davant instàncies públiques en favor de tercers”, principalment a l’aerolínia Plus Ultra. El magistrat ha aixecat el secret de les actuacions, cosa que ha permès de difondre l’escrit d’instrucció. Segons el jutge, la trama hauria utilitzat societats instrumentals, documentació i canals financers opacs per “exercir influències il·lícites, ocultar l’origen i el destí dels fons i obtenir beneficis econòmics” en favor del mateix entramat i per a tercers.

El jutge ha cridat a declarar Zapatero com a investigat el 2 de juny vinent i ha ordenat l’escorcoll de l’oficina de l’ex-president espanyol i de tres empreses, entre les quals la de les seves filles.

El rescat de Plus Ultra, sota sospita

El 2024, la fiscalia anticorrupció, juntament amb la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la policia espanyola, va concloure que els diners del rescat de l’aerolínia Plus Ultra podrien haver estat utilitzats per a emblanquir capitals provinents de la corrupció veneçolana.

Aleshores, la titular del jutjat d’instrucció número 15 de Madrid va investigar el rescat de l’aerolínia, tot i que finalment va arxivar la causa amb el suport de l’Audiència Provincial de Madrid. Reoberta la causa a instàncies de la fiscalia anticorrupció, la jutgessa s’hi va inhibir posteriorment en favor de l’Audiència espanyola.

Després de més d’un any d’investigació, el desembre del 2025 el president de Plus Ultra, Julio Martínez Sola; el conseller delegat, Roberto Roselli; un advocat, i Javier Martínez Martínez van ser detinguts —i posteriorment posats en llibertat— pels agents de la UDEF, en una operació impulsada per la fiscalia anticorrupció.

El mitjà ultra El Debate va informar que Zapatero i Martínez Martínez s’havien setanta-dues hores abans de l’operació policíaca. En va publicar una fotografia abans d’accedir en cotxe en una zona restringida –controlada per Patrimoni Nacional espanyol– del parc del Pardo, al nord de Madrid, on van romandre sense cobertura durant una hora. Posteriorment, van esmorzar sols en un restaurant a la vora, El Torreón, que encara no havia obert al públic.

El PP i Vox han acusat l’ex-president espanyol d’haver alertat l’empresari sobre la imminent operació de la policia, fet que li hauria permès de destruir proves, com ara correus electrònics i missatges.

Assenyalat per Ábalos

L’ex-ministre espanyol José Luis Ábalos i el seu fill gran, Víctor Ábalos, van assenyalar Zapatero pels seus contactes amb Veneçuela, i el van acusar d’haver pressionat perquè el govern espanyol declarés Plus Ultra com a “empresa estratègica” i facilitar-ne el rescat. “Zapatero és responsable de la claveguera del PSOE. Aquesta claveguera és la que té el meu pare al damunt. El meu pare té tot un estat paral·lel a sobre i Zapatero està relacionat amb aquests contrapoders incrustats en aquest estat”, va dir Víctor Ábalos en una entrevista a Voz Pópuli.

José Luís Ábalos va declarar a OK Diario que Delcy Rodríguez, llavors vice-presidenta de Veneçuela, li havia parlat de “manera afectuosa” de Zapatero quan va aterrar a Madrid tot i que estava sancionada per la Unió Europea, i que va demanar de quedar-s’hi unes quantes hores i reunir-s’hi. Tot i això, finalment no es van trobar. Segons la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, l’escala a Madrid del vol de Delcy Rodríguez –també hi viatjava el ministre de Turisme, Félix Plasencia, que va anar a la fira Fitur– havia de servir per a transportar i vendre 104 lingots d’or veneçolà per valor de més de 62 milions d’euros.

El PSOE li fa costat

El PSOE ha reaccionat a la investigació a Zapatero amb la publicació d’un comunicat que en defensa la presumpció d’innocència. Diuen que la dreta i la ultradreta no li perdonen els avenços socials que diu que va aconseguir mentre governava, i recorden el “qui pugui fer, que faci” de José Maria Aznar arran dels pactes del PSOE amb l’independentisme.

Els socialistes expressen “un missatge de tranquil·litat, de respecte a la justícia i de defensa a la presumpció d’innocència”, i en destaquen l’obra de govern: “Va ser president durant dues legislatures marcades per un programa ambiciós d’ampliació de drets, igualtat i protecció social.”

La secretària d’Organització del PSOE, Rebeca Torró, també li ha fet costat en un missatge a X en què insisteix en la mateixa frase d’Aznar.

https://twitter.com/Rebeca_Torro/status/2056654697734287534

És el primer cop que un president del govern espanyol de després del franquisme és investigat judicialment.

Per Andalusia, la coalició formada per Sumar, Podem, Esquerra Unida i Equo, ha perdut prop de vint mil vots, tot i l’augment de participació, i ha obtingut tan sols cinc escons. El resultat confirma una tendència que es repeteix com més va en més territoris: l’auge d’esquerres d’arrel nacional o sobiranista en detriment de l’espai espanyol articulat entorn de Sumar, Podem i Esquerra Unida.

L’esquerra espanyola, eclipsada

Durant molts anys, l’esquerra alternativa espanyola ha mantingut un discurs profundament ambigu sobre el model d’estat i els moviments nacionals. Sobre el paper, defensava fórmules federals, confederals o fins i tot el dret d’autodeterminació, però gairebé mai no va convertir aquesta qüestió en una batalla política central i no s’ha arribat a posar mai sobre la taula una reforma del model territorial. El procés català va evidenciar aquesta contradicció. Tot i portar-ho en el programa en algunes eleccions, aquest espai tan sols es va mobilitzar clarament a favor d’un referèndum acordat quan el Primer d’Octubre ja semblava inevitable, és a dir, per aturar-lo. Després de la repressió i la intervenció de l’autogovern, l’esquerra espanyola ràpidament se’n va tornar a desentendre.

Això mateix es podria traslladar a la forma de govern. No discuteix les institucions ni la figura de Felipe de Borbón com a cap d’estat, tot i que sovint reivindica un projecte republicà en actes i manifestacions.

Ara, en canvi, cada vegada guanyen més terreny partits que combinen un programa d’esquerres amb la defensa explícita d’un projecte nacional propi, i republicà. El darrer cas és el de l’andalusisme polític, que havia restat reduït durant dècades a espais testimonials, i avui emergeix com un actor central de l’esquerra andalusa. José Ignacio García, cap d’Endavant Andalusia, ho resumia així: “Som un partit andalusista i tenim una relació independent amb el PSOE, amb llibertat per a qüestionar el sistema de finançament o la qüestió dels trens.”

Aquesta mateixa tendència ja s’havia començat a veure clarament a l’Aragó. A les eleccions del febrer, la Chunta Aragonesista, d’esquerres i sobiranista, va duplicar resultats i va passar de tres escons a sis, el millor resultat d’ençà del 2003 i el segon millor de la seva història. Mentrestant, Sumar obtenia un sol diputat i Podem desapareixia directament del parlament aragonès. El contrast és encara més significatiu si es recorda que solament uns anys abans Podem havia arribat a ser la principal força política a moltes ciutats i que Saragossa en Comú havia governat la capital aragonesa.

També hi ha un canvi evident a les Canàries. El 2023, Podem no va entrar al parlament autonòmic i l’espai progressista ha passat a orbitar entorn de Nova Canàries, amb quatre diputats. Paral·lelament, l’ex-dirigent de Podem Alberto Rodríguez ha impulsat Drago Canarias, un projecte clarament canarista, ecologista i d’esquerres, amb un discurs centrat en la dependència econòmica de les illes, la crisi de l’habitatge, el model turístic i la crítica al centralisme espanyol.

Rodríguez, de fet, ja ha deixat clar que vol mantenir-se al marge de Sumar per prioritzar una candidatura estrictament canària. El cas és especialment simbòlic perquè ell havia estat una de les figures més visibles de Podem al congrés espanyol. La seva evolució resumeix bé aquest desplaçament polític: de l’intent de construir una esquerra estatal alternativa a la voluntat de bastir subjectes polítics nacionals propis.

I això passa ja en territoris que van més enllà de Catalunya, el País Basc i Galícia, on els projectes nacionals tenen una base social i institucional molt més consolidada. Alhora, creixen unes altres formacions que, sense ser necessàriament sobiranistes d’esquerres, comparteixen la voluntat de situar-se al marge dels grans partits d’àmbit espanyol i de defensar interessos territorials propis, com ara la Unió del Poble Lleonès, Terol Existeix o Sòria Ja.

El gran canvi a Galícia i al País Basc

Tot i que avui tenen un espai molt més consolidat, els partits independentistes no han estat sempre el principal referent de l’esquerra alternativa. A Galícia, el BNG fa anys que viu una expansió sostinguda fins al punt d’haver substituït el PSdeG com a principal referència de l’oposició. Amb Ana Pontón al capdavant, i gràcies a un discurs autocentrat i coherent mantingut durant anys, el partit ha ampliat la base social de l’independentisme gallec després d’una etapa de forta crisi interna i de successives patacades electorals.

El contrast amb l’esquerra espanyola és contundent: tant Sumar com Podem van restar fora del parlament gallec a les eleccions del 2024. I això que pocs anys abans l’espai vinculat a Podem, les marees i Yolanda Díaz mateix havia esdevingut hegemònic dins l’esquerra gallega.

Al País Basc, EH Bildu també es continua consolidant com el gran referent de l’esquerra. La coalició abertzale ha deixat enrere la marginalitat institucional de fa dues dècades i avui ha assolit una fita que durant anys semblava irrealitzable: disputar l’hegemonia política al PNB, amb una combinació de discurs sobiranista, programa social i una forta implantació local. A Navarra, les darreres enquestes ja estimen que Bildu podria superar el PSOE i convertir-se en la principal força d’esquerres, i al País Basc del nord enguany EH Bai ha aconseguit la presidència de la Mancomunitat d’Iparralde per primera vegada.

La consolidació d’una esquerra sobiranista als Països Catalans

Als Països Catalans també hi ha hagut un gran canvi vist en perspectiva. Al País Valencià, el sobiranisme havia estat sovint fora de les Corts per la barrera electoral del 5%, però la creació de Compromís va transformar completament aquest panorama. La coalició valencianista va acabar convertint-se en una força central del Botànic i va arribar a governar la ciutat de València.

Ara Compromís voreja el 15% dels vots i algunes enquestes ja pronostiquen que es podria acostar al 20%, fins al punt de disputar al PSPV l’hegemonia en un nou pacte progressista. Mentrestant, Unides Podem-EUPV va acabar desapareixent de les Corts Valencianes. El contrast entre l’arrelament municipal i territorial de Compromís i la volatilitat de l’espai espanyol és com més va més evident.

A les Illes, Més per Mallorca i Més per Menorca també han consolidat un espai propi. A les darreres eleccions van obtenir sis diputats entre totes dues formacions i, en canvi, Podem es va trobar reduït a un sol escó. El 2015, Podem n’havia arribat a tenir deu. En aquesta mateixa línia, la candidatura Ara Repúbliques, amb Ara Més, que inclou el sobiranisme de Mallorca, Menorca i també Ara Eivissa, va obtenir a les eleccions europees del 2024 un 5,17% dels vots a les Illes, més que no pas Sumar (4,35%) i Podem (3,14%).

I a Catalunya el contrast també és molt significatiu. El 2010, ICV-EUiA va passar davant d’ERC en vots i totes dues formacions van obtenir deu diputats. Avui la situació és radicalment diferent: malgrat la patacada electoral de les darreres eleccions, en què va perdre tretze diputats, ERC manté vint diputats al parlament; en canvi, els Comuns-Sumar en tenen sis, molt més a prop de la CUP, amb quatre. De manera que, vist en perspectiva, s’ha consolidat un espai sobiranista que sobrepassa els referents d’escala de l’estat espanyol.

La crisi estructural de Sumar

Paral·lelament, l’espai espanyol a l’esquerra del PSOE travessa una etapa de fragmentació, desgast i manca de lideratge. I amb una paradoxa notable: primer Podem i ara Sumar han arribat al màxim nivell de poder institucional a què poden aspirar. Formen part del govern espanyol, Yolanda Díaz n’ocupa la vice-presidència i són imprescindibles al congrés espanyol.

Però, malgrat això, la tendència electoral és com més va pitjor. El 2023, la candidatura de Sumar va aconseguir 31 diputats, en gran part gràcies a les coalicions amb Compromís, Més o la Chunta. Ara, moltes enquestes pronostiquen que aquest espai es podria reduir a una desena d’escons, bona part dels quals continuarien concentrats als Països Catalans i gràcies a aquests partits.

Alhora, alguns dels aliats territorials que havien contribuït a fer possible Sumar se n’han anat desmarcant progressivament. La Chunta es va presentar tota sola a l’Aragó, Més també va optar per separar-se’n a les europees i la diputada de Compromís Àgueda Micó va abandonar el grup parlamentari de Sumar al congrés espanyol. Qualsevol futura coalició exigirà ara negociacions molt més difícils i un debat intens sobre l’autonomia política de cada espai.

A més, el cas andalús incorpora un element especialment destacat. A les europees, a l’Aragó o a Castella i Lleó, Sumar i Podem encara podien atribuir part dels mals resultats a la fragmentació interna i a les disputes constants entre marques i lideratges. Però a Andalusia aquesta explicació ja no serveix, perquè era una candidatura unitària que agrupava pràcticament tot l’espai de l’esquerra espanyola.

El resultat qüestiona una de les grans tesis que havia dominat el debat intern de l’esquerra espanyola aquests darrers anys: la idea que amb la unitat electoral n’hi havia prou per a recuperar espai polític. Precisament per això, dirigents com Gabriel Rufián han interpretat les eleccions andaluses com la confirmació que “és el moment de les esquerres sobiranistes” i que l’esquerra espanyola ha deixat de connectar amb una part important de l’electorat perifèric. Rufián fins i tot ha defensat la necessitat de “optimitzar l’oferta electoral” territori per territori. Indicava, doncs, que els projectes d’àmbit estatal ja no són necessàriament els més competitius fora de Madrid.

Els mals resultats andalusos han accelerat totes les alarmes. Ahir mateix, els dirigents de Sumar van admetre que accelerarien l’elecció d’un nou candidat per a les eleccions espanyoles abans de l’estiu. La coordinadora de Sumar, Lara Hernández, ha reconegut que cal “prémer l’accelerador”, però sense canviar de model, tot defensant la construcció d’una esquerra estatal forta. De la mateixa manera, el dirigent d’Esquerra Unida i candidat a les andaluses, Antonio Maíllo, ha declarat: “Nosaltres volem una esquerra amb un projecte per a tot el país. Entre més coses, perquè si s’imposa una mena de moda de l’esquerra fragmentada, cadascú en un lloc, de forces regionalistes, deixem al PSOE tot l’espai per a un projecte de país dins l’esquerra.”

La crisi, més enllà del discurs, és també organitzativa. Sumar no ha aconseguit de construir una estructura militant pròpia ni una implantació territorial comparable a la de moltes esquerres sobiranistes. I, de fet, des que Yolanda Díaz va abandonar els càrrecs orgànics després del mal resultat de les europees, no ha aparegut cap dirigent capaç d’assumir-ne clarament el lideratge, tot i propostes de reactivació, ni s’ha assolit una col·laboració permanent amb Podem, que, si bé ha sobreviscut al marge de Sumar, pot aspirar a tot estirar a un parell de diputats a les eleccions espanyoles, segons les enquestes.

La debilitat institucional és com més va més visible. Cap dels dos partits no ha entrat en els parlaments de Galícia, el País Basc, les Canàries, Castella i Lleó i Cantàbria. I fins i tot allà on encara mantenen representació, hi tenen un pes polític menor, mentre les esquerres sobiranistes ocupen progressivament aquest espai.

García n’ha parlat en una entrevista a Canal Sur Radio, després de la gran sorpresa de les eleccions. Quan li han preguntat si veia a prop l’entrada d’Endavant Andalusia a les corts espanyoles, García ha confirmat que el partit es presentaria als comicis i ha dit que seria “al pròxim congrés espanyol quan hi hagi eleccions generals”. Ha afegit que estava convençut que, després d’aquest 17-M, “a molta gent li ve de gust votar Endavant perquè siguin al congrés fent una política d’esquerres, andalusista i en favor del poble andalús”.

Refusa el projecte de Rufián

El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, va fer-s’ho venir bé per vincular els bons resultats d’Endavant Andalusia amb el seu projecte polític d’aliar els partits sobiranistes de l’estat espanyol amb les esquerres espanyoles. “És el moment de les esquerres sobiranistes. Un moment que han de saber interpretar i encapçalar: la conclusió no pot ser ‘com que a mi em va bé, a la merda els altres'”, va escriure en un missatge a X de valoració. Rufián també deia que les esquerres espanyoles havien de “saber acceptar i fomentar” aquest moment de les esquerres sobiranistes.

3 cosas:

1) Es el momento de las izquierdas soberanistas.

Un momento que deben saber interpretar y liderar: la conclusión no puede ser 'como a mí me va bien que le den a lo demás'.

Y un momento que las izquierdas españolas deben saber aceptar y fomentar: son el problema.

A…

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) May 17, 2026

Ara bé, el candidat d’Endavant Andalusia ja ha deixat clar que no comparteixen la idea de Rufián: “Vull deixar ben clar que Endavant ha pujat perquè ha mantingut una línia independent de les esquerres clàssiques i tradicionals, que són al govern central”.

García ha remarcat: “Els resultats diuen una cosa molt bonica, i és que Endavant Andalusia ha crescut molt, però Esquerra Unida i Podem, que són la candidatura Per Andalusia, s’han quedat igual i no els hem pres vots. El que hem fet és ampliar l’espai i connectar amb una altra gent que, si no existís Endavant Andalusia, potser s’hauria quedat a casa o hauria votat unes altres opcions, però no hauria votat una candidatura d’unitat de l’esquerra, perquè som projectes diferents i connectem amb gent diferent. El que demostrem és que s’amplia l’espai i traiem molta gent de la desesperança.” Tot i això, ha dit que es coordinarien al futur parlament d’Andalusia “amb total naturalitat i tranquil·litat” amb els membres de Per Andalusia.

Dins Per Andalusia, Podem n’és el gran damnificat. Cap membre de la formació no ha obtingut escó, i torna a restar fora d’un parlament autonòmic. Això agreuja la crisi de la formació, ja invisible institucionalment en nombroses comunitats autònomes.

La suma d’Endavant Andalusia i Per Andalusia passa de 7 diputats a 13, allunyada encara dels 20 escons de l’esquerra alternativa l’any 1994 o 2015, o dels 17 de la candidatura conjunta del 2018. Tot amb tot, la millora ve sobretot pel creixement d’Endavant Andalusia, que ha mobilitzat nous sectors i no tant pel transvasament de vot de la confluència estatal.

La jornada d’ahir accentua el retrocés de la representació de les formacions progressistes espanyoles als parlaments autonòmics. En contraposició, les candidatures d’arrel sobiranista, confederal o territorial, com Endavant a Andalusia, la Chunta a l’Aragó, EH Bildu al País Basc o Més per Mallorca a les Illes, creixen i esdevenen referència. Mentrestant, a territoris com el País Valencià o Galícia, la presència parlamentària de la confluència espanyola és nul·la, i el pes recau en Compromís i el BNG.

Antonio Maíllo, coordinador federal d’IU i cap de llista, ha vist, doncs, com la seva proposta s’ensorra. El seu propòsit era millorar els resultats del 2022 i fins i tot duplicar la representació de Per Andalusia. Ni el seu arrelament com a figura coneguda ni el discurs d’esquerra útil disposada a governar amb el PSOE no han convençut. El PSOE, lluny de recuperar-se, encara cedeix dos escons més, sense que la confluència espanyola n’hagi sortit reforçada.

A l’estat espanyol, la desfeta enterboleix la repetició d’una aliança que aplega IU, Sumar, Comuns i Más Madrid, que confiava en Andalusia com a motor per a reconfigurar l’espai i arribar a les generals amb força renovada. Sense una nova marca electoral definida ni lideratge clar, es constata el desgast, especialment de Maíllo. Segons que han indicat fonts del sector, la presència en el govern estatal no es tradueix en rèdits electorals, i les enquestes indiquen una davallada de la representació de l’esquerra en pròximes eleccions espanyoles.

“No és el resultat que ens hauria agradat”, ha remarcat en una breu declaració sense preguntes des de la seu del partit a Ferraz, després de l’escrutini que ha deixat el PSOE amb 28 escons, la pitjor xifra històrica del partit.

En la mateixa línia, fonts del PSOE donen per fet que Montero seguirà al capdavant del partit i no veuen cap qüestionament intern tot i els resultats. Defensen que l’ex-vice-presidenta del govern espanyol té prou experiència per a començar a construir una alternativa.

Des del PSOE posen l’accent en una tendència a la baixa del PP que, segons ells, pot complicar la situació del dirigent estatal Alberto Núñez Feijóo, pensant en les eleccions espanyoles previstes d’ací a un any.

Això vol dir que ha aconseguit cinc diputats menys que ara fa quatre anys i que haurà de negociar, previsiblement amb Vox, que ja ha avançat que no s’abstindrà en canvi de res en una hipotètica investidura. L’extrema dreta ha guanyat un escó: ha passat de 14 diputats a 15. En una compareixença de premsa, ja ha avançat que posaria sobre la taula allò que denominen principi de “prioritat nacional”, és a dir, que la ciutadania espanyola sigui un criteri determinant en el repartiment dels recursos públics.

El PSOE no ha complert les expectatives i ha empitjorat els resultats del 2022, que ja eren els pitjors fins aleshores. La llista socialista, encapçalada per l’ex-vice-presidenta espanyol María Jesús Montero, tindrà 28 escons, dos menys que el 2022. Aquest resultat s’ha interpretat en bona part com un vot de càstig al govern espanyol. Montero en va ser ministra d’Hisenda fins el mes de març, i el president espanyol, Pedro Sánchez, s’ha desplaçat set vegades a Andalusia durant aquesta campanya electoral.

La gran sorpresa ha estat Endavant Andalusia, el sobiranisme andalús, que passa de 2 escons a 8, un resultat històric, solament superat pels 10 diputats que va aconseguir el Partit Andalusista el 1990. Aquest resultat és el que explica que el PP no hagi aconseguit la majoria absoluta que pronosticaven les enquestes perquè en la majoria de províncies el PP ha perdut un diputat que ha anat a parar a Endavant Andalusia.

En canvi, Per Andalusia, la coalició de Sumar, Podem i EU, que perd percentatge de vot, obté 5 escons, de manera que agreuja la crisi de l’esquerra espanyola.

El PSOE havia governat a Andalusia ininterrompudament fins el 2018, quan un acord del PP amb Ciutadans els va apartar del poder. El 2022, el PP hi va començar a governar amb majoria absoluta.

Aquesta és una nova patacada per al PSOE, que s’afegeix als resultats d’aquests darrers mesos a Extremadura, l’Aragó i Castella i Lleó, on s’ha imposat el PP. Això pot dur el partit d’Alberto Núñez Feijóo a mantenir l’estratègia de confrontació, de bracet de Vox, com a desgast fins a les següents eleccions.

Això vol dir que ha aconseguit cinc diputats menys que ara fa quatre anys i que haurà de negociar, previsiblement amb Vox, que ja ha avançat que no s’abstindrà en canvi de res en una hipotètica investidura. L’extrema dreta ha guanyat un escó en aquestes eleccions: ha passat de 14 diputats a 15. En una compareixença de premsa, ja ha avançat que posarà sobre la taula l’entrada al govern allò que denominen principi de “prioritat nacional”, és a dir, que la ciutadania espanyola sigui un criteri determinant en el repartiment dels recursos públics.

El PSOE no ha complert les expectatives i ha empitjorat els resultats del 2022, que ja eren els pitjors fins aleshores. La llista socialista, encapçalada per l’ex-vice-presidenta espanyol María Jesús Montero, tindrà, segons que sembla, 28 escons, dos menys que el 2022. Aquest resultat s’ha interpretat en bona part com un vot de càstig al govern espanyol. Montero en va ser ministra d’Hisenda fins el mes de març, i el president espanyol, Pedro Sánchez, s’ha desplaçat set vegades a Andalusia durant aquesta campanya electoral.

Una de les grans sorpreses ha estat Endavant Andalusia, el sobiranisme andalús, que passa de 2 escons a 8, un resultat històric, solament superat pels 10 diputats que va aconseguir el Partit Andalusista el 1990. Aquest resultat és un dels grans factors que explica que el PP no hagi aconseguit la majoria absoluta que pronosticaven les enquestes. En canvi, Per Andalusia, la coalició de Sumar, Podem i EU, que perd percentatge de vot, obté 5 escons, de manera que agreuja la crisi de l’esquerra espanyola.

El PSOE havia governat a Andalusia ininterrompudament fins el 2018, quan un acord del PP amb Ciutadans els va apartar del poder. El 2022, el PP hi va començar a governar amb majoria absoluta.

Aquesta és una nova patacada per al PSOE, que s’afegeix als resultats d’aquests darrers mesos a Extremadura, l’Aragó i Castella i Lleó, on s’ha imposat el PP. Això pot dur el partit d’Alberto Núñez Feijóo a mantenir l’estratègia de confrontació, de bracet de Vox, com a desgast fins a les següents eleccions. Les andaluses són les darreres a l’estat espanyol abans de les municipals, d’ací a un any. I les espanyoles seran a l’estiu d’aquell mateix any si no hi ha un avançament electoral.

El PP, amb Juanma Moreno Bonilla a la presidència, ha governat fins ara tot sol, després d’haver aconseguit 58 escons el 2022. Per una altra banda, la candidatura del PSOE, encapçalada per María Jesús Montero, fins fa poc ministra espanyola d’Hisenda, n’obté entre 26 i 29. L’any 2022 els socialistes en van aconseguir 30, el pitjor resultat fins aleshores. Per tant, aconseguirien un nombre força similar, i lluny de quan Andalusia era un feu del PSOE i governava amb contundents majories absolutes.

Aquestes eleccions han comptat amb la participació d’una coalició de l’esquerra formada per Sumar, Podem i Esquerra Unida, que pot marcar un precedent en l’àmbit espanyol. En les eleccions del 2022 van aconseguir 5 escons, i ara poden passar a tenir-ne entre 5 i 6. Vox ha passat de 14 escons a 13-15, però estarà més pendent de l’aritmètica del parlament que no pas del seu resultat, perquè podria ser decisiu per a la conformació de la majoria governamental, fet que li donaria un important poder de negociació.

Finalment, hi ha hagut l’ascens d’una candidatura andalusista, Endavant Andalusia, que el 2022 va aconseguir 2 escons i que ara pot consolidar-se, si millora els resultats amb 4-5 escons.

Aquests resultats es podran llegir també en clau espanyola com una nova patacada per al PSOE, i per extensió, per al govern espanyol de Pedro Sánchez. Cal tenir en compte, a més, que la cap de llista era fins el mes de març la vice-presidenta del govern i que aquest resultat s’afegeix als d’Extremadura, l’Aragó i Castella i Lleó, on s’ha imposat el PP.

Les eleccions andaluses són les darreres a l’estat espanyol abans de les municipals i autonòmiques del maig del 2027, si no hi ha cap més avançament.

L’enquesta d’El Español dóna un resultat diferent. Diu que el PP obtindrà entre 54 escons i 56, cosa que no garantiria la majoria absoluta. El PSOE tindria una patacada encara més gran: 23-25 escons, i Vox 14-17. Un dels fets més destacats és que Endavant Andalusia superaria la coalició d’esquerres amb un resultat entre 7 escons i 9, i Per Andalusia de 6 a 8.

La mobilització, convocada per Queremos Galego amb el suport de grups polítics com el BNG, sindicats com la CIG, Comissions Obreres o la UGT, i desenes de col·lectius socials d’arreu, s’ha fet en un context marcat per la situació d’emergència lingüística i els darrers atacs dels governs del PP contra el gallec.

L’acte ha finalitzat amb les intervencions de l’actriu Isabel Naveira, la presidenta de l’Associació d’Actors i Actrius Gallegues, Eva Forneas, la representant de l’Associació d’Astúries per a la Normalització del Gallec, Natalia Jardón, i la coordinadora de Queremos Galego, Cellia Armas. Tots han denunciat la situació d’emergència en què es troba la llengua gallega.

El portaveu de Queremos Galego, Marcos Maceira, ha pujat a l’escenari analitzant la situació del gallec i criticant la política lingüística de la Xunta de Galícia. En aquest punt, s’ha referit a les agressions que ha patit la llengua en els darrers temps i ha exigit un canvi en les línies d’acció del govern gallec.

Marcos Maceira ha denunciat que “davant l’emergència lingüística, el govern de Rueda només va reforçar l’exclusió del gallec amb mesures sense precedents en la història regional, amagant-se darrere de suposades comissions de revisió del Pla General de Normalització Lingüística que mai van voler executar, perquè res en més de vint anys ni en els darrers dos ha impedit l’aplicació de totes les seves mesures”.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Nós Diario (@nosdiario)

L’emergència lingüística

“L’emergència lingüística és el resultat de les restriccions al gallec en l’educació, els serveis públics, la banca, el comerç, la cultura o els mitjans de comunicació”, ha continuat Maceira, que ha criticat la “insistència” de la Xunta de Galícia “en prohibir la nostra llengua a l’educació per decret” així com “les infames modificacions legals” del govern gallec “per eliminar-la dels serveis públics, la TVG o la UNESCO”.

Maceira ha defensat com a “única alternativa possible, viable i realista” per recuperar usos del gallec “el protocol Lingua Vital Xa”, una iniciativa impulsada per Queremos Galego que va comptar amb la participació de desenes d’entitats socials i persones preocupades per la situació de la llengua. En aquest punt, va destacar que “és el veritable pacte per la llengua”.

“La llengua vital”, ha recalcat Maceir:  “No és un anunci. És el pacte social pel gallec. L’eina perquè no hàgim de donar explicacions ni justificar-nos per parlar gallec, per voler-lo parlar, per llegir-lo, per escoltar-lo, per voler-lo sentir, per viure’l i voler-hi viure, per transmetre’l a les nostres filles i als nostres fills malgrat les condicions hostils a la llengua que la Xunta ha creat en tots els àmbits, començant per l’educació”.

Rueda, “l’únic president del món que renuncia a la llengua del seu país”

El portaveu de Queremos Galego ha acabat el seu discurs instant a Rueda a “rectificar i deixar de ser l’únic president del món que nega la llengua del seu país”. No obstant això, dirigint-se al dirigent gallec, ha insistit que “no us esperarem. Revertirem l’emergència lingüística amb força, unitat i el treball conjunt d’una societat que estima la seva llengua perquè és vital per a la seva existència i desenvolupament”.

La portaveu nacional del BNG, Ana Pontón, ha exigit a la mobilització “un canvi de rumb davant d’un moment crític en què el Partit Popular està decidit a convertir el gallec en una segona llengua”. En aquest punt, ha afirmat que “no hem arribat aquí per casualitat, hem arribat aquí després de disset anys d’assetjament i enderrocament del PP contra la llengua que més ens uneix, que és el gallec”.

El PP pot atènyer la majoria absoluta?

Les xifres indiquen que el PP pot obtenir majoria absoluta, però per un marge molt ajustat. Quatre sondatges publicats dilluns atorguen al candidat de la dreta un interval entre el 42% i el 45% dels vots, amb 54-58 escons –al parlament andalús, la majoria absoluta és de 55 escons. L’enquesta de 40dB per a El País dóna al PP 56 escons i un 43,3% dels vots; la de Sigma Dos per a El Mundo, entre 55 i 58; la de GAD3 per a l’ABC, entre 54 i 56 –per tant, la majoria absoluta no seria assegurada–; i la d’NC Report per a La Razón, 58. La fotografia és, doncs, la d’un PP que pot revalidar la majoria absoluta del 2022, o que no hi arribi per un escó o dos i es trobi obligat, per tant, en principi, a pactar amb Vox.

El significat de la “via andalusa” per al PP estatal

Moreno encarna dins el PP un perfil clarament diferenciat del de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i de la línia dura del partit. El 2022 va obtenir la primera majoria absoluta del PP a Andalusia i, d’aleshores ençà, ha defensat l’anomenada “via andalusa” com un govern d’estabilitat i moderació, allunyat de l’estridència madrilenya. Si aquesta línia revalida la majoria absoluta –i, encara més, si Vox va de baixa–, el resultat es valorarà internament com una prova que el model de discreció i pacte institucional és més rendible electoralment que no pas el de la confrontació permanent. Una interpretació que tindria conseqüències per a la pugna interna del partit i per al lideratge d’Alberto Núñez Feijóo, que aquests darrers mesos ha oscil·lat entre totes dues sensibilitats. Serà especialment interessant de veure si el PP de Moreno, en cas de no arribar a la majoria absoluta, prova de governar sense el suport de Vox i marcant diferències amb l’extrema dreta.

Montero pot aconseguir el pitjor resultat de la història per al PSOE?

La candidatura de María Jesús Montero va néixer amb una ambició: que el pes a Madrid i la popularitat de la vice-presidenta espanyola servissin per a remuntar el socialisme andalús. Tanmateix, les enquestes indiquen que obtindrà entre 26 escons i 30, és a dir, segurament menys dels 30 del 2022, amb Juan Espadas, que van ser el mínim històric. Cap empresa demoscòpica no li pronostica un resultat superior al de les eleccions de fa quatre anys. La direcció socialista ha confiat fins al final en una “remuntada” basada en la mobilització del vot d’esquerres, però les últimes hores de campanya han estat marcades per la polèmica arran de les declaracions de la candidata sobre la mort de dos guàrdies civils a les costes de Huelva, que va qualificar de “accident laboral”, una expressió que va aixecar crítiques transversals.

Què significaria la patacada per a Sánchez?

Andalusia ha estat històricament la federació socialista més important i el principal bastió del PSOE. Un resultat de menys de 30 escons seria, per tant, una derrota política considerable per al president del govern espanyol, que s’ha implicat personalment en la campanya, amb actes a totes les províncies andaluses. Reforçaria molt el lideratge territorial del PP en un cicle electoral marcat per la successió d’eleccions autonòmiques (Castella i Lleó al març, l’Aragó al febrer, Extremadura al desembre), donaria oxigen a Feijóo en l’àmbit de l’estat espanyol i obriria un debat intern al PSOE sobre l’estratègia de la Moncloa, en un moment ja prou complicat per a Sánchez, arran de la cadena de casos judicials que afecten el seu entorn. Cal recordar, també, que Montero és vice-secretària general del PSOE i una de les persones de màxima confiança del primer ministre espanyol.

Vox continuarà frenant el seu ascens?

L’extrema dreta arriba a les eleccions en una situació singular. Vox ha entrat en l’executiu aragonès després de les últimes eleccions, i hi ocupa tres conselleries; a Extremadura ha doblat la representació; i en algunes  comunitats s’ha convertit en un actor imprescindible per a la investidura. Però el seu paper en aquests governs ha estat marcat per ruptures constants –especialment en el cas valencià–, exigències que el PP ha qualificat d’inassumibles –com ara el rebuig del pacte verd europeu, o bé la supressió d’ajudes a entitats que assisteixen immigrants– i avançaments electorals. A Andalusia, el CIS indica que la fidelitat del votant de Vox és més baixa que a l’Aragó, Extremadura i Castella i Lleó, i que el partit no ocupa les primeres posicions en cap tram d’edat; especialment, perd força entre els més grans de 45 anys. Les enquestes li atribueixen entre 13 escons i 15, pràcticament igual que els 14 de fa quatre anys, lluny de l’embranzida que ha tingut en uns altres territoris. El desgast institucional de la negociació amb el PP, doncs, sembla haver tingut un cost.

Qui s’imposarà a l’esquerra del PSOE?

L’espai a l’esquerra del PSOE es torna a presentar dividit en dues candidatures. D’una banda, Per Andalusia, amb el candidat Antonio Maíllo –veterà dirigent d’Esquerra Unida–, que aplega IU, Sumar, Podem i més forces; d’una altra, el partit andalusista Endavant Andalusia, amb José Ignacio García –hereu del projecte impulsat per Teresa Rodríguez. El sondatge de 40dB assenyala que Maíllo obtindrà 6 escons i un 8,1% del vot, un lleuger creixement respecte dels 5 escons d’Inmaculada Nieto el 2022. Endavant Andalusia creix d’un parell de punts i Per Andalusia un parell de dècimes, però la fragmentació té un cost en escons. El sistema electoral provincial penalitza els partits més petits quan el vot es dispersa: a Màlaga, el 2022, 24.388 vots d’Endavant i 23.917 de Per Andalusia van ser inservibles. La cúpula estatal de Podem ha recelat de participar amb la resta de socis de Per Andalusia i en la campanya ha promogut la seva candidata per Jaén, bo i amagant tant com ha pogut les sigles de la coalició.

Quines implicacions pot tenir tot això?

Per tant, això que es dirimeix avui a Andalusia va més enllà del govern de la junta. Al bloc de la dreta, hi ha en joc quina família del PP marca el rumb del partit en la pugna amb Vox: si la línia moderada i institucional de Moreno o la de confrontació d’Ayuso. Al bloc de l’esquerra, es decideix si el PSOE pot continuar funcionant com a pal de paller del vot progressista o si la crisi en la federació històricament més forta n’accelera la fragmentació, i alhora si el projecte de Sumar conserva entitat pròpia o si el reagrupament al voltant d’IU i Podem n’estructura la successió. Però, per damunt de tot, tindrem una primera fotografia clara del cicle electoral, en un moment en què el govern espanyol arriba esgotat a l’equador de la legislatura i el lideratge alternatiu del PP no s’acaba de consolidar.

—Per què us sembla tan estrany el debat de Canal Sur?
—Si no ens sembla estrany que hi hagi àrbitres de bàsquet en un debat entre persones… Em va semblar estrany per això i pel repartiment dels blocs: el bloc social, el més important en aquestes eleccions a Andalusia, amb el tema de la sanitat, era un segon bloc amb tot concentrat, de la sanitat a educació, habitatge, política social… Crec que l’objectiu final era que es parlés poc d’allò que era important.

—Per què s’han avançat les eleccions?
—Pocs dies després de les eleccions començaran a desfilar pel banc dels acusats un munt de càrrecs del PP per haver trossejat presumptament contractes sanitaris, en l’anomenat cas Màscares d’aquí a Andalusia. És un avançament una mica estrany: les eleccions no s’han avançat un any, s’han avançat un mes, just perquè no veiem la imatge dels dirigents del Partit Popular passant pel jutjat. I, a sobre, en un afer sanitari: plou sobre mullat, perquè el tema de la sanitat és el més important en aquestes eleccions.

—Per exemple, tenim la qüestió dels cribratges.
—Ha estat una cosa força tenebrosa: milers de dones a qui es va dir que es fessin un cribratge per descartar el càncer de mama, mai no en van rebre resposta. Ni tan sols quan sí que hi havia alguna cosa. Amb la qual cosa, totes aquestes dones van pensar que tot anava bé. “Si el meu hospital no m’ha trucat, és que no hi ha cap problema.” I sí que hi havia problema, en alguns casos.

—I per què no els van trucar?
—Els cribratges es van quedar en un calaix. És part del procés de privatització de la sanitat. Consisteix, entre moltes més coses, a externalitzar molta feina. El president Moreno Bonilla no n’ha donat explicacions, no se sap exactament què va passar. Sí que sabem que aquests resultats, positius i negatius, es van desar en un calaix. Amb conseqüències dramàtiques per a les dones que eren positives i que van deixar, per tant, que aquests tumors es fessin més grossos. O dones que s’han mort. És un desastre poc explicat. És la gran taca, perquè representa l’abandonament de la sanitat pública andalusa.

—La campanya gira entorn de la sanitat?
—Passa una cosa molt curiosa que poques vegades es veu. La preocupació principal dels andalusos és la sanitat, sense cap mena de dubte i amb un avantatge abismal respecte del problema següent. En tots els estudis sociològics surt això. Si abans el teu metge de capçalera trigava tres dies a veure’t, ara en triga deu, dotze o catorze. I, tanmateix, preguntes a la mateixa població i et diu: “Sí, però votarem Moreno Bonilla.” És una situació força estranya perquè, normalment, qui imposa el marc sol guanyar. En aquest cas, el marc al carrer és la sanitat, però sembla que a l’urna vencerà qui hauria de sortir-ne perdent, amb el marc sanitari.

—Com a català, estic molt content perquè hi haurà un president català a Andalusia, Moreno Bonilla, i les relacions milloraran molt.
—Segur, no en tinguis cap dubte. No se sap gaire, però sí que és veritat que aquest home, Juan Manuel Moreno, va néixer a Catalunya. Crec que és una cosa circumstancial i, com a bon dirigent del PP, farà servir el conflicte amb Catalunya per mirar de guanyar vots a Andalusia. Ja ho va fer l’altre dia al debat amb el tema del finançament autonòmic: és el tema que al PP li agradaria que fos el central d’aquesta campanya. La veritat és que no ho ha aconseguit, crec.

—Al davant té María Jesús Montero (PSOE), que era ministra d’Hisenda espanyola, i suposo que Bonilla dirà que ella, a Madrid, afavoria els catalans.
—Per descomptat. No hi ha cap més marc que aquest. És membre del sanchisme i afavoreix l’independentisme català. Aquesta és la foto de María Jesús Montero. És una foto força potent.

—Montero pot obtenir el pitjor resultat del PSOE en tota la història a Andalusia?
—Això diuen les enquestes. No sé què passarà, evidentment. Hi ha una dada clau. L’any 2022, el de les últimes eleccions andaluses, unes 800.000 persones van votar el PSOE, una catàstrofe absoluta. Mentrestant, el PP rebia un milió i mig de vots. Però un any després, el 2023, a les eleccions generals, quan es presentava Pedro Sánchez contra Feijóo i Abascal, diguem-ne, el PSOE a Andalusia va passar de 800.000 vots a 1.400.000. Hi ha una bossa de 500.000 persones o 600.000, a Andalusia, disposades a votar el PSOE si la batalla és contra l’extrema dreta a escala estatal. Què passarà ara? Doncs és un dubte. La qüestió és si hi van o no, perquè això no ho tinc tan clar. Sí que és cert que el múscul i el potencial hi són. Si el PSOE aconseguís de mobilitzar els seus…

—És a dir, la narrativa que diu que el votant de centre-esquerra, del PSOE, va passar al PP no la compreu gaire.
—Per descomptat, hi ha hagut d’haver transferència de vots d’aquest centre moderat, com deies, que pot votar una persona com Moreno Bonilla, que és veritat que té un aspecte i una forma que poden ser homologables als dels socialistes. Moreno Bonilla podria ser un dirigent del PSOE sense cap mena de problema. Aquí hi ha una zona comuna en la qual es podria moure molta gent. Ara, al suposat mal absolut [Pedro Sánchez] el van votar 600.000 persones més que al darrer candidat autonòmic del PSOE. Aquí hi ha la lectura: activar tota aquesta gent.

—Dieu que l’MVP de la campanya és José Ignacio García, d’Endavant Andalusia.
—José Ignacio García és una figura que ve de la docència, és de Jerez. És una generació jove, nova, d’aquest nou andalusisme, aquest nou corrent que és Endavant Andalusia. Dic que és l’MVP perquè ha fet anàlisi política, no perquè a mi m’agradi més que ningú. Però crec que fa la millor campanya, perquè té una gran capacitat didàctica i de discurs. Em recorda en molts aspectes Gabriel Rufián. Es mou bé a les xarxes i és capaç de col·locar el missatge: quan sembla que algú parla de manera senzilla i et posa l’exemple perfecte per a entendre les coses, al darrere hi ha molta feina. Crec que és el cas.

—I després hi ha Antonio Maíllo, de Per Andalusia.
—Antonio Maíllo és líder d’Esquerra Unida a escala estatal. I ve també de la docència, és professor de grec, si no m’equivoco. D’instituts públics. Crec que l’Antonio torna perquè entén que hi té una responsabilitat. José Ignacio García ve de l’empenta de la joventut, de la il·lusió, i Maíllo de la responsabilitat d’haver de donar la cara en un moment com aquest. Ell va estar força malalt fa uns quants anys, va tenir un càncer força agressiu, i el va superar gràcies a la sanitat pública, precisament.

—Perquè em situï: aquest andalusisme d’Endavant Andalusia és més a prop del nacionalisme català, gallec i basc que no pas del valencià? On se situaria aquest nacionalisme andalús?
—Doncs bona pregunta, perquè no és fàcil de respondre-la. Evidentment, no tenen com a bandera principal una nació andalusa. No la tenen. Sí que tenen un accent propi andalús i voler una influència dins Espanya per a Andalusia, entenc. Troben a faltar això que fan els partits, diguem-ne, catalans, bascs i gallecs, que és escombrar cap a casa quan toca. Crec que aquí molta gent ho troba a faltar, i amb raó. S’aspira a tenir força i múscul dins Andalusia i a representar Andalusia també a fora. I, per descomptat, política social i d’esquerres.

—He llegit que us ha tocat ser reserva en una de les meses electorals.
—Sí, president suplent tercer. Espero que només serà una anècdota. Vaig viure una època a Barcelona, treballant al Terrat. I després he continuat treballant amb ells, però des d’aquí, des del sud, des d’Andalusia.

—Intentem fer una mica de context. Teniu quaranta-quatre anys. En aquest temps, Andalusia ha millorat? Va millor? És més autònoma? Com la veieu?
—La meva mirada personal crec que no dóna per a tant. Però per això hi ha els llibres d’història i les cròniques. Crec que Andalusia era l’abocador del franquisme, la finca del terratinent franquista. I la gent no volia tornar a ser això de cap manera. No és casual que hi governés durant quaranta anys l’esquerra, fins i tot fent-ho malament. Això continua aquí, sociològicament continua aquí. No és casualitat que Moreno Bonilla, que és el líder del PP, es pugui confondre fàcilment amb un dirigent del PSOE en l’estètica i en la forma. Aquí va fracassar durant moltíssim de temps el senyoret andalús, Javier Arenas. Aquesta gent no hi té opcions, aquí. I Moreno Bonilla té un altre tarannà, es porta bé amb tothom, mostra aquesta estètica, aquesta forma, aquesta suposada moderació, que és l’única cosa amb què poden treballar.

—Fins a quin punt doneu importància al vot i a la sociologia de Vox? Quina és la seva força i profunditat?
—Vox va començar aquí. Van ser les primeres eleccions amb aquell cap de llista de Vox que ara mateix està a punt d’entrar a la presó per corrupció. I, així i tot, després, quan va arribar el moment de les últimes eleccions amb Macarena Olona, van fer figa. I van fer figa perquè, com a tot arreu, deuen tenir el seu públic, però és minoritari. Enllaça una mica amb la resposta d’abans: l’antifranquisme sociològic existeix aquí a Andalusia i és fort. No sé què passarà en aquestes eleccions. Conec moltíssima gent d’esquerres que es va alegrar en les últimes eleccions que governés tot sol el PP perquè l’alternativa era Vox al govern d’Andalusia i això grinyola bastant.

—Voldríeu dir alguna cosa d’aquestes eleccions que no us hagi preguntat o subratllar alguna idea ja expressada?
—Tenim Moreno Bonilla dient que, si us plau, el votin a ell, que vol mantenir la majoria absoluta, perquè l’alternativa és que Andalusia es fiqui en un embolic i entri en un xantatge, referint-se a governar amb Vox. Ell és un dels dirigents del Partit Popular que encaixarien pitjor amb l’extrema dreta al costat. Intentarà per tots els mitjans, fins i tot encara que no tingui majoria absoluta, de no fer entrar Vox al govern. Crec que estaria disposat fins i tot a repetir les eleccions. I hi ha el petit marge de sorpresa que el votant d’esquerra es mobilitzi pel tema de la sanitat pública. Si passa, doncs hi hauria la possibilitat de veure un escenari no esperat. Crec que ens mourem entre la majoria absoluta de Moreno Bonilla i que la perdi i necessiti Vox: i ja li ha dit que no li regalarà la investidura.

La decisió s’ha aprovat amb els vots del PSOE i Sumar. Tant Quiles, vinculat al digital EDATV, com Ndongo, acreditat per Periodista Digital, acumulen denúncies presentades per l’Associació de Periodistes Parlamentaris (APP), el PSOE, Sumar i Podem per incompliments del reglament del congrés.

Segons fonts parlamentàries, contra Quiles hi ha oberts vuit expedients, i Ndongo n’acumula tres. Els casos han estat examinats pel Consell Consultiu de Comunicació Parlamentària, l’òrgan encarregat de supervisar l’activitat informativa dins la cambra, on participen representants de gairebé tots els grups parlamentaris excepte el PP i Vox, que hi van renunciar.

La suspensió cautelar entrarà en vigor demà i tots dos disposaran ara d’un termini de deu dies per a presentar-hi al·legacions abans que la mesa no adopti una resolució definitiva. El congrés espanyol va reformar recentment el reglament intern per introduir un règim sancionador específic per als professionals acreditats arran de les tensions i incidents reiterats protagonitzats per alguns pseudo-periodistes als passadissos de la cambra.

Alvise té ara mateix cinc causes obertes al tribunal. En tres, l’instructor ja ha enviat el suplicatori a la cambra europea per a poder actuar contra el diputat. Fa setmanes, el Parlament Europeu va decidir de retirar-li la immunitat respecte d’una d’aquestes causes, relacionada amb el suposat assetjament a la fiscal delegada contra delictes d’odi a València, Susana Gisbert.

Ara el magistrat Manuel Marchena considera que cal “instar a concedir el suplicatori que determini la suspensió de la seva immunitat” per a poder actuar judicialment contra Alvise per presumptes delictes d’assetjament i revelació de secrets.

En aquesta causa és investigat pel contingut d’un pòdcast en què va encoratjar els seus seguidors a perseguir i a assetjar dos dels seus companys eurodiputats, als quals acusava d’haver-se deixat subornar en una votació al Parlament Europeu sobre el rearmament europeu.

En una conferència de premsa, Vidal ha dit que es va sentir agredida i intimidada per l’actitud de l’agitador. En aquest sentit, ha criticat l’actuació dels pseudo-periodistes, que “no tenen gens de vergonya a exposar i ensenyar com assetgen, com persegueixen i com agredeixen el personal de la casa i també les diputades”.

La ronda de preguntes ha estat interrompuda per Vito Quiles, un altre activista d’extrema dreta, que ha acusat la diputada de no tenir credibilitat, de victimitzar-se i de no creure en la llibertat d’expressió.

Segons que ha explicat, l’evacuació dels passatgers es farà amb una llanxa. “Creiem que el fet que no atraqui és una molt bona notícia perquè els vectors de possible contagi i de risc disminueixen”, ha apuntat el president canari, que també ha demanat a l’executiu espanyol que el creuer estigui “el mínim temps possible” a les costes de l’arxipèlag.

La transmissió d’hantavirus es produeix habitualment pel contacte amb rosegadors infectats o els seus excrements. Entre persones és més complicat i poc habitual. De fet, només se n’han documentat en la variant Andes, que és la que afecta el creuer.

Perquè es produeixi aquesta transmissió –les autoritats sanitàries reiteren que el risc és baix– cal un contacte estret amb una persona infectada. Els passatgers del vaixell, ara per ara, són asimptomàtics.

El govern espanyol demana d’evitar el “soroll polític”

La ministra de Sanitat espanyola, Mónica García, ha demanat responsabilitat institucional per a evitar el “soroll polític” amb la gestió de l’hantavirus. “L’objectiu és protegir la població i assegurar l’atenció adequada dels passatgers, mantenint en tot moment la màxima coordinació”, ha escrit a X després de la reunió amb el president canari.

Quant a la situació del vaixell MV Hondius, que va cap a les illes, la ministra ha indicat que es quedaria “en règim de fondeig”, sense atracar al port, i que la presència en aigües canàries seria “la mínima imprescindible del punt de vista sanitari i logístic”: “Tal com estava previst de bon començament i tal com estableixen els protocols.”

Sobre els casos confirmats, ha dit que viatjaran amb “dispositius medicalitzats”, i els contactes estrets romandran sota seguiment epidemiològic i quarantena. “Els passatgers seran avaluats dins el mateix vaixell i només desembarcaran per traslladar-los o repatriar-los amb equips de protecció, una operació sanitària específica i sense contacte amb la població”, ha afegit la ministra.