L’acte ha aplegat diversos membres de la família de Castellet, la comissària de l’Any Josep Maria Castellet, Teresa Muñoz, i el regidor de cultura i indústries creatives de Barcelona, Xavier Marcé. L’Any Josep Maria Castellet commemora el centenari del naixement de l’escriptor i preveu diverses activitats culturals.

El regidor Xavier Marcé ha posat l’accent en el fet que Barcelona ha fet “una cosa que li escau especialment bé, que és recordar amb afecte i amb sentit de justícia”, una figura “que va ajudar-nos a obrir finestres quan l’aire encara era espès”, i que va fer-ho amb “una barreja molt barcelonina de rigor i ambició”.

Una targeta amb instruccions… i el llibre, és clar, que donava forma i contingut al paquet. Un volum de dimensions considerables –1.005 pàgines, una mica més d’un quilo de pes–, tapa dura i amb una esplèndida fotografia a la coberta d’un noi que, de puntetes, intenta agafar un llibre d’una biblioteca que ocupa tota la paret de fons de la imatge.

Sense entrar en detalls personals, només diré que aquell agost de fa quinze anys vaig ser abduït per Jaume Cabré i el recordo com una experiència de lectura enriquidora i, sobretot, plaent. I, a partir del setembre, quan va arribar a les llibreries, la trajectòria de la novel·la va ser fulgurant perquè va superar amb escreix els objectius de l’editorial a l’hora de promocionar-la i va compensar el respecte per un procés d’elaboració que havia durat vuit llargs anys fins al moment que l’autor va lliurar l’original a l’editor. Un moment, val a dir, triat de manera molt coherent amb l’esperit que amara de punta a punta Jo confesso, perquè, tal com llegim en la primera frase del colofó, l’autor va donar “per definitivament inacabada aquesta novel·la el 27 de gener de 2011, dia de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz”.

Amb les vint-i-sis (fins ara) traduccions, les generoses xifres de vendes i la llista de premis i reconeixements nacionals i internacionals que ha anat aplegant, la bibliografia de Cabré arriba amb Jo confesso al nivell més alt, però no al punt final, perquè posteriorment va publicar encara un assaig (Les incerteses, del 2015), i dues peces de narrativa que, dins la mitjana de qualitat habitual en l’obra de Cabré, podríem considerar menors: un recull de contes (Quan arriba la penombra, del 2017) i una novel·la breu (Consumits pel foc, 2021).

Va ser precisament durant la promoció d’aquesta darrera novel·la –ens situem en els volts de Sant Jordi del 2021, temps de pandèmia– quan Jaume Cabré va començar a exterioritzar alguns problemes amb la memòria. I a partir d’aquell moment les seves aparicions públiques varen ser molt més selectives. Dos anys després d’aquells primers indicis, el cineasta Antoni Verdaguer va filmar un documentari sobre la figura de Cabré emmarcat en una sèrie dedicada a homenatjar terrassencs il·lustres (o persones, com l’escriptor, relacionades amb la ciutat). La pel·lícula destaca l’estreta relació de Cabré amb la música –amb una impagable intervenció del mestre Jordi Savall– i, per tant, com no podia ser altrament, es va titular Jaume Cabré, la música de les paraules.

En el transcurs d’aquella filmació va ser quan es van fer més visibles els senyals de la cruel malaltia que començava a devastar el cervell de l’autor, un cervell que fins no feia gaire havia estat capaç de construir catedrals literàries del gruix i l’ambició de Les veus del Pamano i Jo confesso. Precisament en un dels moments més colpidors del documentari es reprodueix un fragment d’una entrevista de Xavier Grasset en el programa Més 3/24 en què la idea, finalment frustrada, era comentar amb Cabré alguns detalls de Consumits pel foc, el llibre que acabava de sortir aquells dies.

Si les meves dades són correctes, la primera vegada que es va projectar la cinta de Verdaguer va ser en el Festival FIC-CAT de Roda de Berà (Tarragonès) els primers dies de juliol del 2024. Estructurada a partir de diversos epígrafs temàtics que van dibuixant la vida, l’obra i el pensament de l’escriptor, el títol de l’apartat final no deixa cap espai a l’especulació: “Quan el cervell es trenca”. Un apartat que, amb la complicitat de l’autor i la seva família, aborda aquell primer estadi de la malaltia amb una notable sensibilitat.

Curiosament, tot i que la pel·lícula d’Antoni Verdaguer ja s’havia projectat inicialment mig any abans, la notícia dels problemes de Cabré amb l’Alzheimer es va mantenir en un discretíssim segon pla fins que, el febrer de l’any passat, aprofitant una projecció multitudinària a Terrassa i que les plataformes Filmin i 3Cat l’havien incorporat als seus catàlegs, alguns mitjans ja la van difondre obertament.

Com que entre les meves perversions particulars no figura encara la de dedicar-me a la crítica cinematogràfica, m’abstindré d’entrar en detalls tècnics sobre el treball d’Antoni Verdaguer, però sí que he de lloar el seu encert a l’hora de trobar en les últimes pàgines de Jo confesso, una estremidora descripció de com el protagonista Adrià Ardèvol –en molts aspectes un alter ego de Cabré– viu el moment en què un metge amic seu li planteja sense embuts el diagnòstic d’un Alzheimer que pateix en fase encara incipient i, alhora, les reflexions d’Ardèvol mateix sobre com evolucionarà la malaltia fins a arribar al caos final, quan el cervell es trenca.

Els últims minuts de Jaume Cabré, la música de les paraules, en els quals l’actor David Verdaguer llegeix a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès aquelles pàgines escrites dotze anys abans, serveixen perquè l’espectador del documentari s’emocioni amb la premonició de Cabré i entengui, fins allà on és possible de fer-ho, la trista situació a la qual el va reduint l’implacable flagell de la malaltia d’Alzheimer.

Organitzada pel Gremi de Llibrers de València i la Fundació Fira del Llibre, s’hi aplegaran més d’un centenar d’expositors –més que qualsevol fira anterior– repartits en 142 casetes, que ocuparan una superfície de 5.500 metres quadrats. Durant els onze dies de durada, el públic podrà gaudir de més de 1.700 activitats, entre presentacions de llibres, signatures d’autors, tertúlies, recitals poètics, tallers i espectacles culturals.

Entre els noms confirmats hi ha Martí Domínguez, una de les veus més reconegudes de la narrativa contemporània, i Núria Cadenes, que participarà en activitats com els clubs de lectura amb el seu darrer llibre, Qui salva una vida, i Irene Klein Fariza. També hi haurà Eva Baltasar i Pol Guasch.

La programació inclou igualment la participació d’autors com Carlota Gurt, Josep Lozano i Carme Cardona Bartual, a més de noms vinculats a la no-ficció com ara Llucia Ramis.

Un dels moments més destacats serà el lliurament dels premis de la Fira, que enguany reconeixeran la trajectòria de Carme Riera i Martí Domínguez. Ambdós autors protagonitzaran també una conversa oberta al públic el 9 de maig, en un acte que vol fer valdre la seua aportació a la literatura contemporània.

La programació inclourà també actes vinculats a l’actualitat cultural i la memòria recent. Entre ells, la presentació del llibre dedicat a Ricard Pérez Casado, ex-batlle de València que va morir a prinicpi d’any, prevista dins dels dies de fira segons la programació oficial.

Entre les presentacions destacades figura igualment la d’un llibre de Raimon, una de les figures culturals més rellevants del país, així com la presentació de l’obra de Rafa Xambó centrada en l’assassinat de Guillem Agulló. Tots aquests actes formen part de la programació i es distribuiran al llarg dels dies del certamen.

Així mateix, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) impulsarà un col·loqui de narradores valencianes actuals, que reunirà diferents veus del panorama literari contemporani.

L’escriptora franco-marroquina Leïla Slimani rebrà el premi internacional Fira del Llibre de València. Slimani es va donar a conèixer internacionalment l’any 2016, quan va guanyar el prestigiós premi Goncourt amb la segona novel·la, Una cançó dolça. L’obra, un notable èxit de vendes, tracta sobre alguns dels temes centrals de l’autora, com ara els prejudicis de classe i origen, les relacions de poder a dins de les famílies, la força de l’amor i l’educació, la violència latent en la societat, etc. Leïla Slimani rebrà el premi el 6 de maig i tindrà una conversa amb l’escriptora Raquel Ricart, que va rebre el premi de la Fira l’any passat, amb traducció simultània a càrrec d’Anna Montero.

La fira també tindrà un marcat component commemoratiu. D’una banda, s’hi retrà homenatge al poeta valencià Josep Piera, mort recentment, en un acte que coincidirà amb la clausura. I, d’una altra, s’hi dedicarà un espai a la figura de Francesc Almela i Vives, declarat Escriptor de l’Any 2026 per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

L’acte inaugural es farà el 30 d’abril amb el pregó de Gemma Lluch, catedràtica al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. Lluch és experta i investigadora en plans i polítiques públiques de lectura; llibres, cànon i entorns digitals; literatura infantil i juvenil, narrativa de tradició oral i lectura/escriptura acadèmica i IA. La intervenció marcarà el començament d’una fira que vol reforçar el paper de la lectura com a eina clau de cohesió cultural i social. En el pregó inaugural també hi haurà Juan Pedro Font de Mora, president del Gremi de Llibrers de València; Maria Bravo, presidenta de la Fundació Fira del Llibre; Pau Pertegaz, director de la Fira, i les autoritats convidades.

Més enllà de les xifres i dels noms propis, la Fira del Llibre de València vol optar decididament pel foment de la lectura entre els més joves. Més de 4.000 escolars participaran en activitats educatives programades específicament, en una iniciativa que any a any es consolida com una de les senyes d’identitat del certamen.

—Per què sou actriu? Què va fer que us hi volguéssiu dedicar?
—És vocacional. Quan tenia onze anys, el meu pare em va portar a veure Els Pastorets a l’Institut del Teatre de Terrassa i em vaig emocionar tant que vaig acabar plorant. Li vaig dir: “Vull fer això.” Després em van apuntar a fer Pastorets –jo volia ser fúria de l’infern i vaig acabar fent de Mare de Déu. El teatre amateur aquí és un planter impressionant i et dóna l’oportunitat de pujar a un escenari ja de ben jove. Poder explicar històries i ser-ne canal és una meravella. El teatre és, per a mi, l’art més semblant a la vida: passa en directe, aquí i ara, i té una força col·lectiva molt potent.

—Alhora, el teatre també pot ser el lloc on tot sigui possible.
—Sí, i tant. Recordo una noia amb una malformació a la cama que escrivia i em va dir: “Quan escric, tot és possible: sóc lliure, no sóc coixa.” El teatre té aquesta màgia: és un espai de llibertat on pot passar de tot i on les limitacions desapareixen.

—En moments en què heu tingut certa crisi amb l’ofici, què us hi ha mantingut?
—No esperar res i pensar que, si no faig això, ja faré una altra cosa. La professió no et pot definir del tot, i cal estar obert al que vingui. He tingut etapes bones i difícils, amb aquella sensació de “i ara què?”, però t’hi acostumes. Sempre he pensat que, passi el que passi, trobaré la manera de tirar endavant.

—Com us definiríeu, més enllà de la feina?
—Em costa separar-ho: no és una feina que exerceixi, és una cosa que sento. Vaig deixar-ho un temps per entrar en política i, quan tornava a un teatre, plorava perquè ho enyorava. També sóc mare de tres fills i tinc una vocació de servei molt arrelada, que m’ha acompanyat sempre. Implicar-me en la comunitat és de les coses més gratificants que hi ha.

—Diríeu que aquesta vocació de servei l’heu transmesa als vostres fills?
—Crec que sí. Tots tres són artistes: les dues filles són actrius, i el fill és músic. Tots han anat a l’esplai. Per a mi era molt important, apuntar-los-hi, perquè és una manera d’agafar consciència de la vida, de la societat… Són llocs on es treballen valors com l’equitat, la cooperació, el respecte, la sostenibilitat, el progrés, la pau…

—En una professió en què és tan important ser vist i no deixar de fer coses, no us feia por aturar-vos per entrar en política?
—Vaig deixar la professió en el moment en què feia La rambla de les Floristes al TNC. Pensava que mai més a la meva vida podria tenir un paper tan meravellós com aquell i, precisament per això, vaig voler provar una altra cosa. Tinc molta por, però justament per això també sóc molt valenta. Sempre m’he mogut per passió i, evidentment, he comès molts errors. Moltíssims. A la feina, a la família, amb els amics, a la professió… Però sóc una apassionada i, a vegades, no acabo de ser prou conscient del que faig. Per posar-te’n un exemple: quan feia la gira de Golfus de Roma, on feia un paper molt secundari, van trucar-me per fer uns altres papers protagonistes a Barcelona. Com que estava enamorada d’un dels actors de l’obra, vaig dir que no. Viatjàvem per tot Espanya i, a més, estava enamorada! Si hagués pensat només en la meva professió, ara no tindria la Sara [la seva filla gran]. Hi ha companys que diuen: “Ostres, potser ara no és el moment de tenir fills perquè faig la meva carrera.” A mi no em fa por. Prefereixo fer les coses, ser valenta i viure experiències vitals. I així ha estat.

—…
—Després de tenir la Sara, vaig estar molt de temps sense feina. Vaig haver de tornar a començar: em vaig separar, vaig haver d’anar a viure a casa dels meus pares, vaig haver de fer dos muntatges sense cobrar ni cinc per tirar endavant… Però, mira, ho vaig fer. Fins i tot vaig provar de vendre pastissos! També hi va haver un moment en què feia una obra que es deia 5mujeres.com en què ens pagaven molts diners. Vaig deixar-ho per anar a fer una obra a la Beckett amb la qual ja m’havia compromès i perquè també estava enamorada d’un de la companyia!

—Vaja, que us mou l’amor!
—Sí! De fet, l’altre dia una amiga em va dir: “Però, tu, Rosa, quants xicots has tingut?” Vaig dir-li que ja m’hauria agradat tenir-ne un i prou, però mira, ha anat així… Hi ha coses que no me les he plantejades. Com el moment d’entrar en la política: sabia que aquell era el moment de fer-ho, i ho vaig fer.

—Sou de les que es penedeixen i es rabegen en els errors, o de les que n’aprenen?
—Quan aquests errors han fet mal a altres persones… Els tinc escrits i tot, eh? Faig coses per mirar de treure’m la culpa. Quan he pogut fer mal –sempre inconscientment– a altres persones, ho he passat malament, però sempre és un aprenentatge. Crec que aprendre’n és un acte de responsabilitat.

—Després de set anys en la política, heu tornat als escenaris amb dues obres a la Beckett. Tallar-se un peu amb una motoserra i Tinc un bosc al cervell. Com ho heu viscut?
—Meravellosament! Estic molt contenta, molt. A més, encara no havia actuat mai a la Beckett nova! Em va fer molta il·lusió quan la Bàrbara Mestanza em va trucar per fer Tallar-se un peu amb una motoserra, perquè és una de les dramaturgues i directores que més admiro. I que després em truqués l’Alícia Gorina, un altre referent i una mestra de l’escena amb qui tampoc no havia treballat…! Ha estat un regal poder explicar aquestes històries.

—Es treballa diferent en companyies encapçalades per dones?
—És una pregunta complicada de respondre… He sentit un gran amor i una admiració profunda amb la majoria dels directors amb qui he treballat. No hi he tingut mai cap problema. De fet, si mai he intuït que podia tenir problemes amb algun muntatge, ja no l’he agafat. Notava com una vibració estranya, em feia mal la panxa… Aquestes coses es noten. Què t’haig de dir, tant com hem patit les dones al llarg de la història i tant com ens han arribat a silenciar? I encara ara patim! Aquesta és una lluita que no pot cessar, com totes les lluites pels drets humans. Quan sóc en un equip de dones estic emocionada, perquè no n’hi ha tants… Hi ha d’haver discriminació positiva per a reparar i donar oportunitats. Es fan molts passos endavant, però hem d’estar molt atentes, perquè encara hi ha moltes coses que no s’han posat sobre la taula, però que acabaran sortint. Hem d’estar unides entre nosaltres.

—Tant a Tallar-se el peu amb una motoserra, de Bàrbara Mestanza, com a Tinc un bosc al cervell, de Guadalupe Sáez, feu papers dramàtics. Cal tenir certa experiència per a poder-los interpretar?
—No ho sé… Ser actor és un camí, i a cada passa aprens coses, pel que fa a la direcció, a la companyia, a la interpretació, etc. Sempre dic que els primers muntatges que vaig fer, com ara Final d’estiu amb tempesta, amb Rosa Vila, Francesc Lucchetti, Carme Fortuny, etc., o El temps i els Conway, amb Mario Gas, van ser grans aprenentatges. Ells han estat els meus mestres! És un aprenentatge constant, i crec que depèn molt de cada experiència personal.

—En alguna entrevista heu comentat que ara esteu en una nova etapa. Quina?
—Per començar, és una nova etapa perquè vaig deixant la política. Aquest és el darrer any de mandat, però ja fa uns quants mesos que vaig demanar permís a l’alcalde per poder tornar a la vocació de ser actriu, i ja vaig dir que no aniria a les pròximes eleccions. Vaig deixar de ser regidora de Cultura per no tenir un conflicte d’interessos amb el projecte del parc audiovisual de Terrassa, i ara faig dedicació parcial portant afers de presidència, cooperació, solidaritat, justícia global i relacions internacionals. A més, també m’agradaria investigar altres aspectes, com l’escriptura. N’he fet alguns cursos, però tinc ganes de posar-m’hi una mica més. També tinc ganes d’investigar l’àmbit audiovisual. És que ja tinc cinquanta-tres anys! Això que diu la gent de: “Quan em jubili, m’agradaria…” Ui, no, no! Jo ho vull fer ara, tot el que voldria fer.

—L’edat us ha condicionat per fer segons quins papers, en la pressió estètica, etc.?
—Ho he sentit a dir i és veritat que hi ha hagut molt d’edatisme, no només en la nostra professió, sinó en general. Però ara sembla que comença a posar-se sobre la taula i que comencem a valorar les persones en tots els seus cicles vitals.

—Parlem de Tinc un bosc al cervell: l’ús d’auriculars crea una experiència molt íntima per al públic. Això canvia la manera d’interpretar?
—Per a l’actor és un punt de vista interessant, perquè és una barreja entre cinema i teatre i saps que la teva respiració el públic la sent de molt a prop. L’actuació arriba a flor de pell i això et permet jugar molt. M’ho passo molt bé!

—I el fet que el text sigui més poètic que no pas literari, com ho treballeu?
—Quan t’arriba un text com aquest a les mans només pots dir que sí! L’Alícia deia que no sabia com aixecar-lo, perquè tenia trenta mil versions diferents. És una responsabilitat molt gran, i aquí es nota molt la mà de la directora. T’arrisques: fas la pirueta i, si caus, et fots la castanya, però almenys te la fots a consciència. I, si no caus, és una meravella. És una sort que espais com la Beckett s’arrisquin en la creació.

—Una de les joies de l’obra és la interpretació que fan els nens. Com ha estat treballar un text i un tema tan complex amb ells?
—Molt bonic. Una experiència genial que m’ha connectat amb l’ara i aquí. Per a mi han estat uns mestres, i hi ha moments de molta complicitat dalt l’escenari. Ens ho passem molt bé. Ha sortit un repartiment increïble, però és clar, hem hagut de fer doble feina: primer amb el primer grup de tres nens, i després igual amb l’altre grup. Cada dia és una aventura!

—Quan dieu que ells també han estat mestres, en quin sentit ho dieu? Què us han ensenyat?
—Molt! M’han connectat amb la fragilitat i la força del joc: la il·lusió, l’esperança, el neguit, els nervis…

—Tot i tenir una llarga trajectòria i que no us hagi faltat mai feina, sempre heu dit que la cosa més important és ser humil, un valor que també heu volgut traspassar a les vostres filles, també actrius. Heu hagut de batallar amb egos molt forts?
—Bé, tots tenim el nostre ego. Jo mateixa he hagut de batallar amb el meu. Encara més si ets en un lloc de poder, perquè tothom et dóna la raó, ningú no t’interromp, tothom t’escolta… Has de ser molt conscient que els espais s’han de compartir i que el temps s’ha de repartir. Aquesta és una de les claus per a treballar en equip i a gust. Si no, ja se n’ocupa la vida, de fotre’t hòsties, perquè no hi ha res que sigui millor per a tu i no per a l’altre. Tots som igual.

—Entrem en la darrera part de l’entrevista: la de política. Us hauríeu presentat a les llistes de Tot per Terrassa si Jordi Ballart no s’hagués desmarcat de les sigles del PSC?
—En aquell moment, no. Amb el temps, però, l’experiència política m’ha ensenyat moltíssim: he conegut moltes formacions i persones i ha estat un dels aprenentatges vitals més intensos que he tingut. Crec que tothom s’hauria de vincular amb la política en algun moment, perquè és clau per a impulsar lleis que ens protegeixin i millorin la societat. Jo vaig entrar a Tot per Terrassa perquè no volia sentir-me encasellada en unes sigles; necessito sentir-me lliure. Ara puc dir que dins les institucions hi ha grans professionals, i ja no jutjo tant pels partits –amb l’excepció de l’extrema dreta, que considero un error democràtic.

—No us feia por què poguessin dir de vosaltres? Vull dir que, malauradament, la política no té gaire bona reputació i de seguida pots ser assenyalat…
—No, fins que va passar. En un moment determinat vaig rebre atacs personals amb falsedats i acusacions que després no van prosperar, però el mal ja estava fet. Ho vaig passar molt malament, sobretot perquè treballo amb coherència i amb compromís, i que et diguin el contrari és molt dur. També vaig entendre que és una pràctica habitual en política, i això contribueix al descrèdit: quan tot es converteix en atac i destrucció, es perd el sentit de fer propostes i treballar conjuntament. Però prefereixo no parlar-ne més. No vull reobrir la polèmica.

—Creieu que la vostra feina com a regidora de Cultura ha millorat la cultura a Terrassa? De quina manera?
—La nostra acció es va articular al voltant del segell GAS –gènere, accessibilitat i sostenibilitat–, que vam crear i que fins i tot va ser reconegut per una xarxa internacional de governs locals. Aquest marc guiava tota la política cultural, amb projectes vinculats a cada eix. En l’àmbit de gènere, posàvem el focus tant en la programació com en la creació d’equips, amb una mirada conscient i transformadora. Pel que fa a l’accessibilitat, vam impulsar iniciatives com el carnet “La cultura ets tu”, que permetia a famílies d’accedir gratuïtament a l’oferta cultural i fomentava la participació. També vam promoure beques de creació artística i vam treballar per fer xarxa entre artistes, evitant que haguessin de marxar fora per falta d’oportunitats. A més, vam recuperar la música al carrer i vam impulsar projectes per a crear nous públics i fer-los partícips dels equipaments culturals. Tot plegat responia a la idea que la cultura és tan essencial com el pa, perquè alimenta el coneixement i el pensament crític. Finalment, també vam incorporar la sostenibilitat en el disseny dels equipaments, pensant-los com a espais oberts i vius per al barri, més enllà dels horaris habituals.

Ferran Adrià parla del seu amic Santi en un homenatge impulsat per Pau Santamaria

Però va ser a la tarda quan va arribar el plat fort de la jornada, amb motiu de la presentació de les noves instal·lacions a Tona de Font Gastronòmic, la seu de Santamaria Gastronòmic, l’empresa de referència en la distribució de verdura ecològica i producte fresc encapçalada per Pau Santamaria, que recull el llegat del pare. Una de les sales aplega la cuina de Santi Santamaria i més records, en homenatge. Allà, després d’unes quantes paraules –i llàgrimes– del fill de l’homenatjat davant més de cinc-cents convidats, Ferran Adrià va agafar el bou per les banyes i no va voler esquivar la qüestió, tot recordant que Santamaria i ell van ser amics d’ençà del 1984 fins que van acabar distanciats pels discursos oposats: l’un, amb la cuina tecno-emocional, molecular, que va desenvolupar al Bulli; i l’altre, amb la defensa del producte i la tradició. Una guerra oberta entre dos amics, que va dividir la cuina en bàndols, amb periodistes i companys de professió que van acabar d’atiar les diferències i les rancúnies, i que va deixar ferides i esgarrapades a tot arreu.

“No he comptat amb la unanimitat dels amics de la premsa i, dins l’ofici, quan vaig rebre la tercera estrella era un gran desconegut. De fet, el Racó de Can Fabes figurava amb puntuacions baixes en moltes de les guies espanyoles i el fet que les meves activitats internacionals sempre hagin estat encaminades a promoure la cuina catalana, en un marc de plena igualtat amb les altres cuines d’Europa, ha despertat forts recels”, havia escrit Santi Santamaria, que mai no va amagar l’ou en els seus postulats gastronòmics ben clars, que defensava a peu i a cavall, en conferències, en articles o en llibres com el polèmic La cocina al desnudo (2008), en què carregava contra els riscs de la cuina tecnificada i que originaria una topada que el va afectar personalment, atès que va amplificar la sensació d’incomprensió i solitud del xef.

Un discurs avui present en la cuina catalana

“La cosa més important d’avui és que tornem a ser una gran família”, va proclamar Adrià, que ha tingut la sort de viure moments increïbles, però potser cap com el que va marcar dilluns un abans i un després, simbolitzat amb l’abraçada amb la família Santamaria. Si bé durant anys Adrià havia evitat de parlar-ne, en una entrevista a VilaWeb va insinuar la possibilitat de reobrir el tema i, de llavors ençà, ha evocat de tant en tant l’amistat que els havia unit. Dilluns va anar més enllà quan va recordar totes les coses que van fer plegats d’ençà dels anys vuitanta fins que la relació es va estroncar, causant dolor a tots dos i una sensació d’estranyesa. Per això, Adrià va demanar que res ni ningú no tornés a obrir una ferida que ja no existia, amb tota rotunditat: “Qui vulgui llançar aquesta merda que no existeix, que se la mengi.”

De fet, com assenyalava fa unes quantes setmanes qui va ser la mà dreta de Santi Santamaria, Xavier Pellicer, el discurs de l’ex-xef del Bulli no és avui tan diferent del que defensava Santi Santamaria. És a dir, la revalorització actual de la cuina de producte, la voluntat de fer i repensar la cuina catalana, la defensa dels productors, són ensenyaments encara vigents i àmpliament compartits en la professió, que dilluns va fer una demostració d’unitat i de força i va tancar una llarga etapa en què el gen caïnita del país no va permetre de sintetitzar dues tradicions tan potents i diverses com les representades per Santamaria i Adrià. De fet, el xef de l’Hospitalet s’encarregarà d’escriure el pròleg d’un nou volum dedicat a la memòria del cuiner de Sant Celoni, que recollirà l’esperit d’aquesta germanor dins la cuina catalana i que prepara l’editor Jon Sarabia.

“D’un cuiner, en queden els bons records de la seva cuina, algunes receptes si té la sort de publicar un llibre i poca cosa més. De fet, si un plat dels que ha inventat arriba a perdurar i resistir el pas dels anys, ja és tota una heroïcitat. La cuina és efímera, desapareix quan el cuiner no la interpreta i varia a mesura que les receptes van passant d’un cuiner a un altre. Els cuiners tenim el temps en contra”, va escriure Santamaria fa vint-i-cinc anys al llibre La cuina de Santi Santamaria. El gust de la diversitat. Aquest dilluns, d’alguna manera va quedar clar que, quinze anys després, el temps no li havia anat en contra, ans al contrari. Ha fet possible de girar full a un conflicte, una divisió, que la seva mort prematura el 2011, a cinquanta-tres anys, va impedir de tancar a temps. D’alguna manera, com diu la dita, el temps tot ho cura. Fins i tot les velles incomprensions, fílies i ressentiments d’un dels moments més brillants, i alhora polèmics, de la cuina catalana.

Simón encapçalarà un jurat format per l’actriu i artista visual Park Ji-Min, el director, guionista i productor Ali Asgari, l’actor i director Salim Kechiouche i el director i guionista Magnus von Horn.

El tribunal haurà d’atorgar la Palma d’Or al millor curtmetratge i els tres premis de La Cinef, la secció dedicada a les produccions d’estudiants. La decisió es prendrà entre deu curtmetratges i dinou pel·lícules seleccionades.

El projecte ofereix recursos pràctics i accessibles per començar a parlar català des del primer moment, amb situacions quotidianes vinculades a la feina, el barri, l’escola o l’oci. L’objectiu és acompanyar els aprenents en el pas de l’estudi teòric a l’ús efectiu de la llengua. Segons dades exposades per la corporació, hi ha 2,3 milions de persones interessades a aprendre català, però 1,6 milions encara no han pogut accedir a cap formació.

Els continguts ja són disponibles a la plataforma 3Cat i als canals digitals de 3CatCampus —YouTube, Spotify, Instagram i TikTok—, amb formats adaptats als hàbits de consum actuals. En aquesta primera fase, “Català fàcil” inclou 58 vídeos i 170 peces breus, basades en els nivells inicials A1 i A2, i estructurades en tres itineraris progressius: acollida, iniciació i base.

Els continguts són conduïts per l’actor Roger Coma i compten amb la participació de la creadora de continguts Blanca Roca en l’àmbit de xarxes. El projecte combina divulgació i elements de ficció per exemplificar situacions reals i normalitzar l’error com a part del procés d’aprenentatge, amb la participació de persones de diversos orígens com a referents lingüístics.

La presidenta de 3Cat, Rosa Romà, ha emmarcat la iniciativa en la funció de servei públic de la corporació i en la necessitat de reforçar l’ús social del català. Ha defensat que la plataforma digital pot esdevenir una eina clau per facilitar la incorporació efectiva de nous parlants. Català fàcil és també el punt de partida de 3CatCampus, un nou espai de formació digital adreçat a adolescents i adults que vol ampliar l’oferta educativa de la corporació. El projecte s’afegeix al SuperCampus, actiu d’ençà del 2024, i consolida l’aposta per oferir continguts en català accessibles i de franc en l’entorn digital.

La presentació s’ha fet dins la Setmana de la Llengua de 3Cat, dedicada enguany als nou parlants, amb la voluntat de projectar el català com una llengua útil, actual i present en tots els àmbits de la vida quotidiana.

La programació d’enguany —amb prop d’un centenar d’activitats repartides entre els Concerts de Vivers, els barris i els Jardins del Palau— reprodueix el mateix patró: una oferta en què el valencià és testimonial, mentre predominen unes altres llengües, especialment el castellà. La situació no és nova, però es consolida com una línia sostinguda de política cultural.

El precedent és clar. L’any passat, el cas va arribar al Síndic de Greuges, que va obrir un expedient per la possible vulneració dels drets lingüístics i va instar el consistori a justificar la seva actuació. En aquest context, el regidor Pere Fuset ha anunciat que tornarà a portar la qüestió al síndic i ha denunciat que la marginació del català s’ha convertit en un “patró consolidat” d’ençà de l’inici del mandat. Segons que ha assenyalat, la programació actual evidencia una presència “marginal” de la llengua, contrària tant a la normativa vigent com als criteris jurídics del mateix ajuntament.

A més, informes interns de la mateixa administració ja havien advertit que arraconar el català no s’ajusta ni a la normativa municipal ni al criteri dels tribunals, i que vulnera els principis de protecció lingüística. Malgrat això, el govern municipal no ha introduït cap rectificació substancial. La qüestió, doncs, ja no és conjuntural sinó estructural.

La Gran Fira, un dels principals aparadors culturals de la ciutat, esdevé així un espai on la llengua pròpia queda sistemàticament en segon pla. I això obre, un any més, el debat sobre el compliment efectiu dels drets lingüístics i sobre el model cultural que impulsa el govern municipal.

Et faran un home. Morts silenciades és una producció del Sense ficció, dirigida per Mireia Prats i Joan Torrents, que investiga com van morir uns quants nois que van sortir de casa seva per fer el servei militar obligatori i mai més no hi van tornar.

Per la seva banda, Animals arquitectes, presentada per Núria Moliner, és una docusèrie que descobreix els millors aspectes de l’arquitectura catalana amb “un prisma fresc, actual i trencador abordant qüestions com l’ecologia, la innovació, l’habitatge i el territori”.

El jurat ha remarcat la seva “escriptura profundament personal, crítica, precisa, reflexiva i rigorosa, plena de sensibilitat i matisos, on es trenen la investigadora, la crítica cultural i la narradora, en un exercici que es deté en l’art i els ecosistemes culturals però que també els transcendeix”.

L’acte de lliurament del premi s’ha fet a l’auditori Meier del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

El premi a la recerca ha estat per a Marge de maniobra, d’Íngrid Guardiola, en què relata la seva experiència al capdavant del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona.

En la categoria de comissariat d’art contemporani, el guardó ha estat per a Frederic Montornés, per l’exposició “La muntanya anàloga”, en què dialoguen l’obra de Michelangelo Antonioni i Luigi Ghirri amb un enfocament “obert i inèdit”.

El premi al comissariat d’art de caràcter històric ha estat per a “Entre dos patis”, retrospectiva comissariada per Martina Millà sobre el pas de Fina Miralles, Susana Solano i Eva Lootz per la Fundació Joan Miró de Barcelona.

El guardó a projectes i iniciatives artístiques ha estat per a GRAF, una agenda de la creació contemporània impulsada per Pilar Cruz, Noe Laviana, Sandra Costa, Arantxa Zulema i Marc Vives, que articula una agenda compartida del sector.

Finalment, el premi en la categoria d’espais ha estat per a Nyamnyam, centre de residència i creació contemporània de Mieres fundat per Ariadna Rodríguez i Iñaki Álvarez, destacat pel seu enfocament descentralitzat i transdisciplinari.

Jaume Pujol Ramo va néixer l’any 1959. És físic i catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya, on ha desenvolupat tota la carrera acadèmica.

Es va iniciar en la poesia arran de la pèrdua de la seva dona, l’any 2017. Ha fet diversos cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i al Laboratori de Lletres. És membre de l’Associació de Poetes Terrassencs i del grup de poesia Reversos.

Recosit d’ànima és el seu tercer poemari publicat. L’any 2019 va editar el llibre de poesia El teu somriure i el 2024, La doble el·lipse, un llibre de haikus. També s’han publicat poemes seus en reculls col·lectius com ara Aus policromes (2023) i Viladecavalls, veus i mirades (2025).

Aprofitarem el premi concedit per la Universitat de Vic per repassar una mica la trajectòria de l’autor i per centrar-nos, sobretot, en la seva darrera contribució al gènere, la novel·la El punt de ruptura, publicada per Delicte. De fet, va ser el primer títol escollit per Marc Moreno per a la refundació de l’editorial i per a tots els canvis que se n’han derivat d’ençà del setembre, i Dausà li agraeix la confiança dedicant-li el text.

Tot i això, abans d’entrar en l’anàlisi de l’obra de Dausà, cal explicitar la importància que la UVic (és a dir, una representació de l’acadèmia) hagi decidit de continuar explorant les literatures populars, i especialment el gènere negre, perquè això implica donar una pàtina de respectabilitat a un gènere molt llegit, que gaudeix de molt favor popular, però que encara és tractat en molts llocs com un subgènere. Evidenciar aquest interès pel món real i per una literatura cada dia amb més lectors, demostra que la UVic està disposada a trencar les barreres entre l’acadèmia i el món contemporani que l’envolta i aprofitar-se’n per investigar-lo i per entendre’l.

Jordi Dausà (Cassà de la Selva, 1977) també intenta de fer exactament això, i es val d’unes novel·les que mostren la cara més fosca de la societat. Al contrari que en moltes obres farcides de sang i de crims esgarrifosos, les seves són molt més efectives perquè ens parla, precisament, d’un món que tenim a tocar, a la vora, i que és molt més real que no ens pensem. I aquí no calen grans crims ni trames rebuscades, sinó simplement deixar que tot flueixi per tal que els personatges, amb els seus actes i els seus posats, aconsegueixin que el lector es remogui inquiet durant una temporada llarga després de la lectura.

Quins són els temes que apareixen sovint a les obres de Dausà? La marginalitat, les drogues, el fracàs, la malaltia mental i la solitud. I la violència, és clar. Diria que aquests són els principals, o com a mínim la base amb què treballa la majoria de vegades aquest autor. Tot això ho trobem en aquest darrer text, El punt de ruptura, que comença amb un home al voltant de la quarantena que ha estat pare recentment i que un bon dia, cansat de suportar els plors de la criatura i les discussions amb la dona, surt de casa i agafa l’autocaravana per anar a recórrer món (bé, per anar-hi a dormir i no gaire lluny de casa). Ho fa just abans d’una onada de fred polar que fa que senti simpatia per un rodamon abillat d’una manera una mica estrafolària que es troba en un banc on s’ha assegut casualment, prop de l’aparcament d’un centre comercial. A partir d’aquí, comencen les aventures de tots dos: una baralla en un bar, un robatori, la història fascinant del sense-sostre i tot de coses que no us podem anunciar per no aixafar-vos la guitarra. En aquests dos dies que dura la novel·la, el nostre protagonista –escriptor de novel·les de poc èxit i professor de religió en un institut– haurà de viure les aventures presents, recordar alguns fets del passat i preparar el text que estem llegint i que se suposa que és la nova novel·la que ha redactat.

Com que el protagonista és professor de religió, com hem dit, són nombroses les referències bíbliques que apareixen a El punt de ruptura, i també a unes altres religions, i aquest fet és interessant perquè afecta l’estructura de la novel·la, atès que molts capítols són titulats amb noms de sants (no pas tots), la qual cosa ajuda a reforçar encara més el context en què ens trobem.

Si hi ha una cosa en què Dausà excel·leix és en la construcció de personatges i espais. Quant als primers, destaca aquest protagonista, que té alguns trets autobiogràfics –tant el personatge com l’autor han boxejat i tots dos són professors i també escriptors– i, sobretot, el grandíssim personatge secundari que és en Santi, el rodamon que es troba en les seves aventures nocturnes, una autèntica troballa que segurament hauríem de qualificar de coprotagonista, perquè sense ell res no s’entén. Quant als segons, novament zones innominades que podrien ser a qualsevol ciutat, rotondes, centres comercials, un cafè regentat per un xinès nostàlgic del feixisme o una antiga fàbrica ocupada, que gairebé podrien entroncar amb els nous no-llocs promulgats per l’antropòleg Marc Augé en el seu cèlebre assaig. Això ens fa entroncar amb la poesia de les urbanitzacions terciàries.

I què són, doncs, aquests espais? Doncs, ni més ni menys que un munt de llocs que existeixen en tots els països, però ben especialment a casa nostra. Les urbanitzacions primàries són aquelles que es varen erigir arran de mar, a tocar de la costa, quan tothom volia gaudir d’un apartament a tocar de la sorra, si era possible, a primera línia, i que són les que primer engolirà el canvi climàtic que cada any es menja un bocí de platja i va minant els passeigs marítims dels municipis. Les secundàries eren les que s’enfilaven una mica més amunt, a la falda dels turonets, amb vistes espectacular sobre la mar, molt sovint amb xalets unifamiliars o promocions molt més ben presentades que les primàries, això sí, més allunyades de la costa. Les terciàries eren les que ja s’enfilaven més amunt, pel mig de la natura, sovint sense vistes, i de vegades sense acabar o sense recepcionar pels ajuntaments. Uns espais estranys on s’ha instal·lat gent com més va més pobra i moltes vegades aquells compradors que han convertit el que havia de ser la seva segona residència en la primera foragitats pels preus i per la vida a les grans ciutats. Aquests espais on conviu tota mena de gent, però que fascinen Dausà per totes les possibilitats que ofereixen, i on en els darrers temps les plantacions de marihuana s’han estès de manera notable i s’han convertit en una de les principals fonts de conflicte.

Així doncs, aquesta facilitat que té per trobar personatges inoblidables, la radiografia que fa de la marginalitat i dels propis marges, i la voluntat de retratar la realitat que l’envolten, fan de Dausà un d’aquests escriptors indefugibles i expliquen com i per què la UVic ha decidit de posar-hi el focus a sobre. També ho pot explicar frases com aquestes: “Quan era a la feina em rabejava en el fet de saber-me diferent. Al llarg de la meva vida havia sigut molt cràpula, potser massa i tot. Havia assistit a combats clandestins i jo mateix havia lluitat amb gegants. Havia escrit novel·les i havia fracassat en coses que els meus companys ni tan sols sabien que existien. Em reconfortava pensar que havia estat en llocs tan foscos que farien que aquest pobre xitxarel·lo amb l’americana a les espatlles –i molts altres que amb prou feines em deien bon dia– caiguessin de cul. Però ben mirat, eren pensaments estèrils: quan et trobes dins l’engranatge funcionarial, la teva vida és irrellevant.”

Món negre

Reivindicar la literatura juvenil

De fa un temps, la narrativa negra per a joves passa per un molt bon moment, sobretot gràcies a Delicte i la seva col·lecció específica. Cal recordar que els anys vuitanta i noranta les novel·les negres per a adults entraven sense cap mena de problema als instituts, però també la tasca feta per alguns escriptors, com Joaquim Carbó o Andreu Martín i Josep Ribera. Enric Falguera, de la Universitat de Lleida, va presentar una comunicació al Vic Negre sobre la sèrie de Felip Marlot i la de Flanagan reivindicant les set novel·les de Carbó, que van del 1979 al 2026 i les tretze de Martín i Ribera, del 1987 al 2015. El professor Falguera les va posar en relació amb el boom de la novel·la negra, d’una banda, i de la novel·la juvenil, d’una altra, i ara caldrà llegir les actes per analitzar amb detall la seva proposta. El professor Josep Camps Arbós, per la seva banda, també va reivindicar la literatura juvenil (no cenyida al gènere negre) per explicar els imaginaris de la ciutat de Barcelona. Un acte de justícia perquè sempre en queda bandejada quan es parla de la capital catalana i la literatura.

El luxe dels grans oradors

La primera gran ronda de festivals literaris del país ha passat i ara toca recuperar-se’n, i també del Sant Jordi, i fer una mica de balanç. Al Taradell Negre, del dia 11 d’abril, el luxe va ser una taula rodona amb tres molt bons escriptors que, a més, són oradors excepcionals. Dels qui paga la pena escoltar. Antoni Pladevall –algun dia acabarà escrivint una novel·la negra de tant d’envoltar-se de negrots– va ser l’encarregat de moderar Joan Pinyol, parlant d’Avi, et trauré d’aquí, el llibre que explica el seu periple per treure les despulles del seu avi del Valle de los Caídos, i Xavier Theros, que presentava La verge de la punyalada. Tot un luxe de conversa que hauria pogut durar molta més estona, l’hora es va fer ben curta.

Pròximes parades: Ontinyent i València

El mes de maig, la novel·la negra es trasllada sobretot al País Valencià. A Ontinyent, el festival es farà del 21 al 24 de maig, amb presència ben destacada de Joan Carles Ventura i també d’uns quants autors de Crims.cat per a celebrar que han arribat al número 100 de la col·lecció. Per la seva banda, el València Negra es farà del 18 al 24 de maig, però la presència d’autors en la llengua pròpia del cap i casal és, com en tantes altres ocasions, purament testimonial.

Bromera comença l’any que fa quaranta-un amb una nova directora general. Fa divuit anys que Sandra Capsir (Castelló de la Ribera, 1983) està lligada al grup, i ha passat per uns quants departaments. En aquesta entrevista, repassem la situació del segell i els desafiaments en un futur incert per al sector. Capsir afirma sense dubtar-ho que la venda, l’any 2023, del 60% de Bromera al grup Planeta va ser un encert perquè els ha permès, per exemple, d’entomar amb una certa tranquil·litat la pèrdua de més de 300.000 exemplars per la gota freda. Quant a la resta, nega qualsevol interferència i defensa la independència amb què diu que continuen treballant.

—Fem l’entrevista en el vostre despatx, que va ser de Josep Gregori, el fundador, i quan es tanquen els actes de celebració del quarantè aniversari.
—Impressiona. Josep va ser una persona amb una visió molt clara. Crec que el seu encert va ser trobar l’oportunitat en un moment puntual, fruit de la necessitat de normalització lingüística, però ell ho fa amb una visió de futur. És una responsabilitat molt gran i un repte professional important. Però veig una responsabilitat col·lectiva, perquè tinc la sensació que hi ha moltes dones en el sector editorial valencià que durant molts anys han sostingut l’ecosistema. Tenim editores, correctores, autores, moltes gestores d’editorials, però no sé si ha sigut prou visible. I sent una part de responsabilitat de sumar-me a eixa seguida obrint camí i fent visible el treball de les dones en el món editorial.

—Josep Gregori ja n’està del tot desvinculat?
—Continua tenint una part de l’accionariat i és membre dels comitès i dels consells. Està en eixa part més d’assessorament o acompanyament, i no en l’operativa del dia a dia. És positiu que estiga en la part estratègica, perquè seria una llàstima perdre tot el seu coneixement.

—Heu publicat sis mil títols?
—Si tenim en compte tots els segells i els llibres de text, les xifres són més de sis mil títols publicats i, just ara, hem fet un recompte dels exemplars venuts, i eixien 18 milions d’exemplars, incloent-hi els materials educatius, també.

—Eixim a tres llibres per valencià?
—És poc habitual que les editorials tinguen un magatzem propi, però és una de les coses que històricament Josep també ha tingut sempre clares. I ací baix sí que tenim un llibre per cada valencià. N’hi ha prop de cinc milions. [En acabar l’entrevista ens ensenya l’enorme magatzem que té quatre pisos i és operat per grues intel·ligents.]

—De tots aquests divuit milions i sis mil títols, quin és el més venut?
—Tenim uns quants best-sellers, segons la franja d’edat. A l’Eclèctica, Tirant lo Blanc continua essent el llibre més venut. Si anem al circuit de recomanació, tindríem L’últim roder, Mor una vida, es trenca un amor, Joan el Cendrós… Són títols que ja formen part de l’imaginari sociològic.

—Parlem d’un parell de generacions que han crescut amb llibres de Bromera. Anem cap a la tercera generació de gent que continuarà creixent amb Bromera?
—Totalment. Jo em considere generació Bromera cent per cent. Encara conserve alguns títols signats per Josep Gregori i Josep Antoni Fluixà del Micalet Galàctic. Crec que el repte és que hi haja una tercera generació Micalet o Tinta, o Zebra, que són les noves col·leccions que tenim. Però, sobretot, que eixa generació continue. Hem d’aconseguir el salt a la lectura en valencià fora de l’escola. I és un repte compartit per tot el sector, el món editorial no pot treballar sol. Necessitem un sistema de llibreries fort, de biblioteques, de mitjans de comunicació. Tenim la responsabilitat que els lectors continuen essent-ho en l’edat adulta, i he de fer autocrítica, perquè no sé si ho acabem aconseguint.

—Sou el segell amb més varietat de gèneres al catàleg i, a més, publiqueu uns quants premis literaris. Això és sostenible, ara?
—La varietat de gèneres que publiquem ha de ser sostenible. Bromera no s’entén sense eixe compromís cultural i lingüístic que tenim amb l’edició en valencià i, per tant, tot i que és cert que hi ha gèneres que, si els miràrem en termes de negoci, no serien del tot rendibles, és part de l’ADN i de Bromera mantenir el compromís de publicar tots els gèneres per a totes les edats i anar jugant amb els números. Tens col·leccions o llibres més comercials que t’ajuden i et permeten de mantenir eixe compromís. Una cosa que crec que sí que hem de repensar és com estan plantejats els premis literaris i aconseguir captar noves veus. Que els premis literaris servesquen per a reconèixer trajectòries consolidades, però també per a descobrir noves veus. Nosaltres, enguany, amb motiu dels quaranta anys, hem posat en marxa una beca de mentoria, amb Vicent Usó. Rebem una proposta d’originals i fem una mena d’escola d’escriptura per ajudar a la culminació del projecte.

—L’any 2023, a Bromera hi va haver un canvi gros, que va ser la venda del 60% a Planeta. Continua essent aquest, el percentatge?
—Sí, el 60%.

—En aquell moment, Josep Gregori ens va dir que Bromera tindria la mateixa autonomia que tenia quan anava tota sola. Autonomia plena. És així, encara?
—És així. Més enllà de les prevencions ideològiques que puguem tenir, perquè és un gran grup, podem dir, des de la tranquil·litat absoluta, que la independència en el pla editorial, en la missió, en els valors de Bromera, és total. En aquests tres anys, Planeta ens ha aportat recursos, innovació i més professionalització. L’encert de Josep va ser crear un projecte cultural, però amb una mirada professional i una visió empresarial. Bromera és una empresa i el seu objectiu és facturar. Josep ja ho fa. Consolida un equip de professionals estables, de dissenyadors, d’editors especialistes en text, d’editors especialistes en infantil i juvenil, de màrqueting. Planeta ha estat un accelerador de tot aquest procés de professionalització. A més, ens suma tota mena de ferramentes del sector que no solen ser accessibles a les petites i mitjanes empreses.

—En el dia a dia, gent de Planeta treballa físicament a Bromera?
—No. Ací som tots treballadors de Bromera. La nostra relació amb Planeta és, més o menys, la mateixa que amb Josep. Hi ha una sèrie de consells o comitès trimestrals, on compartim com va la marxa de l’empresa. Avancem el pla editorial. Planeta fa un acompanyament estratègic. La llibertat és absoluta. Jo no estaria còmoda en aquesta cadira si no fos així. Ho he de reconèixer. Evidentment, hi ha uns objectius de facturació i de rendibilitat de l’empresa que s’han de complir. Com també els tenia Josep. I, sobretot, el que hi ha és seguiment i acompanyament, però no hi ha una intervenció. Continuem essent la gent de la casa.

—En el sector cultural hi ha una certa preocupació per aquesta concentració d’editorials en un sol grup. Planeta va adquirir Grup 62, Bromera i, fa poc, Periscopi. Són editorials que funcionen, que tenen una personalitat molt pròpia i distingida, i ara formen part d’un conglomerat. Pot arribar a ser un ganivet de doble tall que pot fer mal a les editorials xicotetes.
—Jo crec que és una por compartida, Bromera n’era conscient abans de formar part del grup. És una tendència empresarial generalitzada, la concentració. El risc, per a tot el sector, rau en la concentració i com exerceixen el poder els grans grups. He de dir que també hi ha hagut un cert aprenentatge dels grans grups a l’hora de fer aquestes integracions. Hi ha una inversió econòmica, però la situació és de respecte i d’independència absoluta. Abans, potser, es feien més operacions d’absorció, però no és el nostre cas. Jo sempre dic que nosaltres som un satèl·lit. Hi ha Planeta, i hi ha Bromera, que és un satèl·lit, som a la lluna de València. I, si ho mires bé, som com un petit grup Planeta, en el sentit que tenim segells molt diversos, en molts idiomes. Fem llibres de text, cosa que ells no fan.

—Tradicionalment, hi ha hagut una dificultat perquè les editorials valencianes arribessen al Principat i a les Illes. Bromera també ho va sofrir. El fet de ser dins un gran grup us ha obert portes?
—Ho sofrim encara. La independència i l’autonomia amb Planeta és total. Per tant, no hem notat un canvi especial a Catalunya pel fet de formar part del grup. Continuem en aquesta lluita. I ho dic obertament, amb tots els meus respectes: crec que el lector de Catalunya té molts prejudicis a l’hora de llegir en unes altres variants dialectals que no siguen la pròpia. I en eixe sentit, crec que els valencians i els illencs els portem avantatge, perquè estem acostumats, des de ben menuts, a llegir en qualsevol variant dialectal. La política de Bromera és respectar sempre la variant d’origen dels escriptors. I crec que el respecte cap a la diversitat i la riquesa lingüística és motiu d’orgull. Pensem en els escriptors o escriptores que han triomfat al Principat, en quina variant escriuen? Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, Gemma Pasqual… La batalla de Bromera és reivindicar l’autoria valenciana i cal superar eixa barrera a l’hora de llegir en occidental.

—Ja us heu refet del daltabaix de la gota freda?
—La veritat és que és una qüestió de la qual es parla poc. S’han atès, com és normal, totes les qüestions de primera necessitat, de primera emergència i a les persones afectades, però nosaltres ho tenim per resoldre. Continuem el debat entre distribuïdores i assegurances sobre el valor de tot el que es va perdre allà. Són entre 300.000 i 350.000 llibres, perquè després se’n varen recuperar uns quants.

—De quants diners parlem?
—Si parlem del preu al públic, són uns quatre milions.

—I això són xifres roges en el balanç del 2024?
—Això és allà, en un buit. I en això, Planeta ens dóna tranquil·litat. Realment, jo no sé com hauria afrontat un  propietari –Josep, per exemple– el fet de tenir eixe buit sense resoldre durant més d’un any. En eixe moment, crec que tots els treballadors de la casa vàrem respirar i vam dir, bé, tenim l’estaló de Planeta, no ens faltaran les nòmines, no tindrem ERTO. Això ens ha donat tranquil·litat i també acompanyament, perquè el procés és llarg. Estem en negociacions…

—Sou capdavanters en venda de llibres de text. La darrera polèmica amb la conselleria té a veure amb la no-inclusió dels autors nascuts fora del País Valencià al temari de literatura de batxillerat. Bromera ha canviat els texts, o oferireu una visió completa de la literatura catalana?
—Nosaltres això ho tenim clar. Hem de fer els llibres de text amb rigor acadèmic, amb visió filològica i partint de la unitat de la llengua. Nosaltres no hem canviat els llibres. En els nostres llibres d’ESO i batxillerat sempre estan representats els autors del territori lingüístic, però sempre hem posat més l’accent en els nostres autors, en els valencians. Per una qüestió també de criteri acadèmic, que l’alumnat conega els seus autors més pròxims. Però, per descomptat, no podem renunciar als autors de la resta del territori lingüístic. Enguany renovem els llibres de text i no hem canviat ni una coma. Ens hem de mantenir al marge de sorolls polítics o aquestes línies que busquen la confrontació. Nosaltres fem llibres de text des del rigor acadèmic que demana que s’estudien tots els autors d’un territori lingüístic.

—Per la musiqueta que us arriba dels comercials que van als instituts, com veieu la disposició dels professors quant a aquest tema?
—Jo crec que els professors comparteixen la línia de les editorials. No només de Bromera. La resta d’editorials que fan llibres ací també ho tenen clar, comparteixen que l’educació ha d’estar al marge d’aquests sorolls ideològics o polítics. I crec que acolliran molt bé que hàgem respectat l’estructura dels nostres llibres.

—La conselleria va anunciar que llevaria els ajuts i les subvencions a entitats que anomenava catalanistes i us incloïen a vosaltres. S’ha confirmat que és així? Quina és la situació real?
—Va haver-hi certa confusió entre la Fundació Bromera, que com a entitat sense ànim de lucre, igual que altres entitats com Escola Valenciana o Acció Cultural, rebia una ajuda directa a la seua tasca, i l’editorial Bromera. L’editorial continua mantenint les ajudes a la producció tal com estaven. Hi ha hagut retallades en les ajudes a la difusió i a la promoció. Bromera, com a empresa, no ha sofert retallades. Però sí que participàvem en un programa de promoció del valencià, més per la tasca de dinamització de la lectura que no per la tasca empresarial, i sí que ho han retallat.

—Malgrat aquests inconvenients i la manca de suport institucional, la fundació continua fent la seua tasca?
—La fundació no forma part del Grup Planeta. Es va quedar fora del contracte. Continua treballant i buscant línies de subvenció. És cert que algunes les han retallades, però n’han mantingut d’altres i, a priori, continua la seua activitat amb normalitat. La campanya de Llegir en Valencià, la de llegir en espais que no són estrictament biblioteques… De moment, continua la seua activitat normal.

—M’agradaria aprofundir en una afirmació que heu fet. En quin moment, els xiquets i joves lectors deixen de ser adults lectors?
—Hi ha diverses qüestions. Hi ha una part natural del creixement de les persones quan els interessos es dispersen. Quan parles amb els professors de valencià, t’ho diuen. Xiquets que han llegit moltíssim de menuts, quan entren en eixa etapa en què l’oferta d’oci i els interessos personals augmenten, l’hàbit lector pot trontollar. El repte és enganxar-los, que troben eixe gènere, eixe autor que mantinga eixe hàbit lector. Ací crec que l’escola continua tenint molt de pes com a mediador i prescriptor, però quan ixen d’eixe àmbit, potser hi ha cert buit. I hi ha molt de treball de biblioteques, de llibreries, de manera aïllada, però potser faltaria una visió més conjunta on s’incloguera també el paper dels mitjans de comunicació. Jo ho trobe a faltar moltíssim, i ho envege del Principat, on detectes una mena de star system literari. Al País Valencià no el veus als mitjans, eixe star system. Has d’estar molt dins del sector per conèixer-lo i per ser capaç de dir dos o tres noms d’escriptors.

—En algun moment us he sentit parlar de la condemna de l’algorisme de les xarxes socials.
—És molt difícil encertar quines tecles hem de tocar. Al departament de màrqueting van bojos intentant buscar la manera que apareguem als nostres lectors. Es necessita una professionalització important, perquè l’algorisme et tinga en compte, i has de tenir una sèrie de visualitzacions, d’interaccions, per a entrar en la roda i aparèixer als teus lectors. Si no, estàs condemnat a la publicitat de pagament, però això també penalitza. Això de l’algorisme és un món. Requeriria un pòdcast.

—També hi ha la baralla per a tenir un lloc en la taula de novetats, que va lligada a l’eterna pregunta de si es publica massa.
—Publicar molt és l’única manera de mantenir viu el mercat i la facturació. Potser sí, que es publica massa. I després hi ha la tirania.

—…
—Dic tirania perquè ens dol moltíssim veure que llibres o autors que es mereixen una vida més llarga tenen una oportunitat tan curta en la taula de la llibreria. I sort que, malgrat les meues queixes sobre com funciona l’algorisme, tenim més canals per a poder recuperar eixos llibres i continuar-ne parlant. Fer un llibre requereix un gran esforç de l’autor. I dol molt explicar a un autor que comença que el seu llibre no estarà un mes sencer en la llibreria si no hi ha un fenomen extraordinari i esdevé un supervendes.

—Com a editors, ja heu rebut algun original que hàgeu detectat que està fet amb intel·ligència artificial?
—De moment, no.

—Temeu que arribe eixe moment? El moment, per exemple, que un jurat s’adone que una novel·la l’ha feta la IA?
—No ho temem perquè, a mesura que la utilitzes, crec que som capaços de detectar què s’ha fet amb IA. És una ferramenta excel·lent per a agilitar processos, per a conversar i ajudar a resoldre dubtes. A un escriptor el pot ajudar a detectar incoherències en la narració. Crec que és una ferramenta i hem de saber pujar al carro i posar-nos al dia, però no podrà substituir eixa mirada literària o eixe treball de l’editor. Serà difícil, crec, que una novel·la estiga escrita cent per cent per la IA, encara que tots tenim cert respecte. L’altre dia, un escriptor, no recorde el nom, deia, m’he espantat perquè li he demanat una cosa i l’ha escrita exactament com jo ho hauria fet. M’agradaria fer-te aquesta pregunta com a escriptora.

—Com a periodista, la utilitze per a cercar fonts i informació. Per a fer ficció, no l’he provada.
—Jo estic convençuda que no substituirà la mirada literària ni el treball dels editors, però també des del respecte.

—El llibre sempre serà de paper?
—Sí. Jo n’estic convençuda. En les persones que llegim en digital i en paper, està molt diferenciat com uses el digital, però la lectura en paper forma part del ritual de llegir un llibre.

—Heu pensat d’experimentar en el món audiovisual?
—Hem començat a fer provatures, sobretot, amb els àlbums il·lustrats, i fem audiocontes. Tenim el pòdcast de l’adaptació teatral de Júlia, d’Isabel-Clara Simó, i el Vi i veritat, de Natàlia Gisbert. No ho hem fet encara com a línia de comercialització, sinó que ho gastem com a eines de promoció o de foment a la lectura, o de difusió de tècniques d’escriptura, com el de L’arquitectura de la ficció, que fem amb Vicent Usó. Encara no ho hem vist com una via de negoci. Però és una qüestió a explorar i a aprofundir. Això també ens passa en la línia educativa. A banda de fer llibre de text en paper, ara hem estrenat al Supercampus de 3Cat dues sèries de contingut audiovisual vinculat a l’aprenentatge del català. Una sobre lèxic, i una sobre sociolingüística, fetes i produïdes per Bromera. En À Punt tenim la plataforma Apunts de Llengua, on nosaltres documentem cada píndola audiovisual i aportem tots els recursos didàctics, perquè és una plataforma per a l’aprenentatge del València. És a dir, estem atents, de moment. Sense renunciar mai al paper.

—A partir d’ara, què ha de ser, Bromera?
—Bromera té el repte de continuar creixent com a empresa. Sense renunciar al que ens defineix, que és el compromís cultural de publicar tots els gèneres per a totes les edats i en valencià. Sí que hem d’apostar pel creixement. Bromera també ven drets a l’estranger. També exporta moltíssim. Tenim el repte i l’oportunitat de continuar creixent amb totes aquestes ferramentes que diem i el que ens aporta estar en un gran grup. Hem de poder fer una escolta activa del mercat per trobar eixes noves veus, eixos nous canals, eixa nova manera d’arribar al públic. Bromera ha de continuar treballant com fins ara, però adaptant-se als temps per continuar essent una editorial capdavantera en valencià.

—Heu dedicat la vida a la neurociència. Sabrem mai tots els secrets del cervell?
—Després de quaranta-vuit anys en el món de les neurociències, penso que ha arribat el moment que ens adonem que la nostra vida està en el cervell. Les manifestacions corporals, allò que mirem, allò que sentim, l’expressivitat ve d’aquí a dalt [es toca el cap]. Tot allò que sentim –tristesa, alegria, felicitat…– és l’expressió de tot això. El cervell és realment quasi perfecte. Diria que perfecte. Està disposat d’una manera perfecta. Una altra cosa és com el nodrim. Però, a priori, està preparat per adaptar-nos a qualsevol situació vital. Aquesta és la diferència entre l’home i l’animal.

—No cal que ens hi preocupem massa, doncs…
—El cervell sap perfectament bé què és l’estrès, i té mecanismes perquè l’evitis amb un raonament. Hi ha dues maneres de lluitar contra la por: o bé enfrontant-s’hi o bé fugint. Tant l’una com l’altra originaran una situació d’alarma, que és l’estrès. I el cervell sap que no és bo per a ell i busca mecanismes per a sortir d’aquella situació. Ara, si l’estrès es repeteix s’acaba convertint en autoagressió, que pot arribar fins a la inflamació. La inflamació és el producte de la degeneració cerebral progressiva. I ara, en l’actualitat, fem exactament el contrari d’allò a què és destinat el cervell. Les neurociències han posat tot l’enteniment per a entendre què passa en el mecanisme cerebral. Hem passat de la reflexió a viure d’una manera que a mi em desagrada molt.

—Alhora, heu estat i encara sou cuiner. O “un metge que cuina”, segons la vostra definició…
—Malauradament, en el món de la cuina, almenys de l’alta cuina, aquests últims anys ha passat això i continua passant això. La imaginació rarament respon a la realitat. I aquesta irrealitat en què vivim, aquesta acceleració contínua produeix un estrès emocional i també físic. Tot el que el cervell no entén ho manifesta corporalment. L’envelliment, per exemple. Com deia, la cuina no se n’escapa. Almenys l’alta cuina que vaig viure.

—Recordem-ho: durant anys vau compaginar la vostra carrera com a metge amb la vostra dedicació a la cuina… Quina valoració en feu, d’aquells anys, que coincideixen amb la revolució de la cuina catalana?
—Entre el 96, que vaig obrir l’Esguard, i el 98, que va començar una cosa molt maca a Catalunya que va durar fins el 2005, es va produir un fet molt freqüent, i és l’efecte de l’èxit. Aquell moment era tan intens, tan interessant que hauria hagut de deixar bases més sòlides sobre la gastronomia en general, l’alta cuina en particular i l’alimentació com a fenomen. Això no ha passat.

—Déu n’hi do! A què es deu aquesta manca de solidesa que denuncieu?
—Veníem d’una cuina que considerava i continuo considerant una de les cuines més importants del país, que és Catalunya, i que és l’expressió d’un territori i unes persones que viuen d’una manera determinada. La cuina és pura cultura, emoció social, compartida. I quan un té una emoció social compartida, ha de revertir en la societat. I això no va passar. No m’importa si ha canviat. És clar, tot evoluciona i tot canvia, però per mi s’ha perdut.

—Després dels anys d’hegemonia de la cuina que podem anomenar tecno-emocional, vivim una nova reivindicació de la cuina catalana.
—Sempre he considerat que la cuina gironina, per ser més concrets, és una de les grans cuines peninsulars. Com a metge he conegut molta gent de camp i aquesta relació amb la terra que tenien alguns dels meus pacients s’ha perdut. A Catalunya tenim el mar, uns prats impressionants, rius, llacs, muntanya baixa i alta muntanya, un clima benigne… Hi ha tot el que necessita la cuina. Per tant, si vols transformar aquella cuina, pensa-t’ho molt bé. Si la vols triar com a pretext per a innovar, per a crear, hi estic d’acord. Però amb un marge de seguretat, per una qüestió de respecte al que culturalment és la cuina catalana.

—…
—la cuina catalana és essencialment obra del territori i de la gent. Tenia pagesos com a pacients que m’havien convidat a casa seva, i allà vaig descobrir què era l’escalivada, per exemple. Era feta a la flama. Allò n’era l’origen. Naturalesa pura. Quan l’escalivada es fa al foc, no té res a veure. Ara, hem viscut moltes transformacions del que és l’escalivada, però això no és la creativitat lligada a una cultura, que és el que jo esperava. A partir de l’essència de la cuina catalana, respectant aquells orígens, venia la meva expressivitat, que era lliure.

—Sens dubte, sou un humanista, però també un artista?
—En realitat, els cuiners no som artistes. En tot cas, podem arribar a ser, anant molt bé, artesans. Fer alta artesania. La cuina és una manifestació cultural i potser una artesania major, però mai un art. Vaig tenir la sort de conèixer Salvador Dalí, que em va dir: “El dia que l’art s’aproximi a la cuina i es pugui menjar no hi haurà cap cosa més gran.” La cuina pot ser una demostració d’hedonisme reflexiu, però mai una obra d’art com la pintura, l’escultura, etc.

—Com vivíeu el fet d’haver-vos de desdoblar entre cap de neurologia a Granollers i, alhora, xef d’un restaurant d’estrella Michelin al Maresme? 
—El problema no va ser al començament, perquè vaig passar desapercebut. Els dos primers anys van ser molt tranquils. La medicina me la prenia molt seriosament, no és pas com un hobby. És un compromís, en què a més les possibilitats tècniques, de diagnosi de què disposàvem eren molt diferents de les d’avui. La prioritat, doncs, era la medicina. Quan em van reconèixer com a cuiner, mirava de convèncer els pacients que no era jo, perquè els pacients dipositen en el seu metge una fe absoluta i allò podia afectar-la. Però a partir dels anys 1998-2000 em vaig adonar que al final arribaria un moment que hauria de triar.

—Teníeu sensació d’estranyesa, de ser una rara avis?
—Aquella fórmula de l’èxit anava bé per a alguns, funcionava per als més capacitats per a fer que els escoltessin. Però el meu problema és que jo era metge i els metges tenim un problema ètic i estètic: el malalt no ens pot dir mentides i nosaltres no podem dir-ne, tampoc. Aquest codi ètic no el volen escoltar figures que se senten molt bé mediàticament o que el seu negoci ha funcionat per aquelles coses de la vida. No són normals epítets grandiloqüents com el millor restaurant del món. Em sembla un despropòsit.

—Per què hi ha tanta faramalla en el món de la cuina?
—Perquè vivim en un món on les coses que no tenen evidència corren el risc que siguin atrapades per la imaginació. L’ego, el “joisme”, a la cuina ha estat superlatiu, i hi ha hagut una supervaloració de la feina del cuiner. I això ha creat un món molt reduït del qual s’han beneficiat alguns, i alguns altres no solament no se n’han beneficiat, sinó que han perdut la possibilitat de continuar treballant en un lloc que tu creus que t’ho dóna tot.

—I aquest és el vostre cas?
—No he cregut en el victimisme. He estat un lluitador i he viscut dues emigracions. La primera, quan acabava de llicenciar-me en medicina. Tenia vint-i-cinc anys i la sort que els meus pares, quan vaig néixer, m’havien registrat al consolat espanyol. Per això vaig poder fugir d’una història nefasta…

—La dictadura militar argentina, efectivament, amb milers de morts i desapareguts.
—La gent jove amb interessos humanístics, com era el meu cas, érem un problema. Era molt contestatari i havia estat detingut una vegada. I la meva mare va tenir la intuïció que havia de fugir perquè no em matessin.

—La vostra mare us va salvar la vida…
—Venia d’una família molt humil. Els meus avis eren de Nerja, a Màlaga, i de Llorca, a Múrcia, i van emigrar a l’Argentina buscant un futur millor. Els meus pares van poder donar estudis universitaris als tres fills.

—És per ella que arribeu a la cuina?
—La mare era una cuinera extraordinària. Tot comença amb les mares. La cuina és una emoció, un sentiment que té un àmbit, que és el familiar. Ella era una virtuosa, que a més havia de fer el menjar per al meu pare, que era un diabètic inveterat. Alhora, dono les gràcies al país en què he nascut perquè la cuina que jo faig és la que feia la meva mare. La història de l’Argentina és plena d’immigració. A banda d’espanyols i italians, també hi havia alemanys o francesos, jueus centreeuropeus i tota la migració del Mediterrani oriental. De l’antic imperi otomà. Allà els deien turcs, fossin libanesos, palestins, sirians o armenis… cosa que horroritzava els pares dels meus amics armenis. La meva mare va adoptar les receptes que li explicaven les veïnes libaneses o sicilianes. Tot això ha condicionat el meu interès per la cuina mediterrània. Quan cuinava recordava la infantesa i els plats de la mare.

—Ara que vivim una onada de xenofòbia i rebuig al qui ve de fora, com heu viscut el fet de ser emigrant?
—Com a emigrant, he tingut la sensació que tot i que vaig començar a parlar català de seguida, que he format una família catalana, i puc dir que he viscut una integració total, sovint he sentit que jugava de visitant. Quan vaig veure que havia esgotat un cicle com a xef i vaig tancar l’Esguard, vaig decidir acceptar una oferta i anar-me’n a Nova York.

—Què us va fer prendre aquesta decisió tan dràstica?
—En aquella època, la cuina i els cuiners eren sobrevalorats. Quan hi ha un moviment cultural, social, científic o artístic, hi ha d’haver una base teòrica que el sostingui. I no trobava la interlocució necessària per a poder donar la meva opinió. Es va optar per una cuina més d’espectacle que espectacular. Més de cara a la galeria, al desenvolupament de la imatge personal d’alguns cuiners, que al resultat en ell mateix. Santi Santamaria, per exemple, reivindicava el sabor en el món de la cuina. I és així, el sabor és el que mana, i tota la resta són formes que si són expressives ajuden, però si no pertorben. Alhora, hi havia una influència tecnològica tremenda de les empreses de la indústria de l’alimentació, en un país amb una formació científica força baixa. No ho acabava d’entendre, i el 2008 vaig fer una segona emigració, buscada, no forçada.

—Quina ha estat la impressió en tornant?
—He tingut aquesta sensació del català que se n’ha anat i torna. No sóc català de naixement, però ho sóc d’addicció i d’adopció. Tot plegat m’ha permès d’entendre moltes coses. Ara entenc molt més el concepte català evolucionista. Perquè sempre ho he dit: quan el català és universal és inigualable.

—Tot i els intents infructuosos de tornar a obrir l’Esguard, heu passat molts anys lluny de Catalunya…
—Vaig marxar a Nova York, amb un contracte per a quinze anys. Però va arribar la crisi, que allà es va notar especialment a partir del 2010, i vaig buscar altres oportunitats. Va ser una època de viatjar molt i vaig conèixer molts països diferents: el Japó, la Xina, Veneçuela, Turquia o el Líban. Fins que em vaig adonar que tot té un final, i que en les últimes espernegades de la vida professional potser podia recuperar el que havia estat l’Esguard. Això no ha estat possible. Però sí que tinc una gran felicitat, perquè aquesta relació cervell-cuina de la qual parlo des del 1999 l’he poguda aplicar a una qüestió que conec bé: l’alimentació als hospitals. Tot i el meu perfil, mai ningú del sector de les cuines per a col·lectivitats no m’havia demanat d’ajudar o compartir els meus coneixements. Fins ara.

—Per fi, s’ha acabat la dissociació…
—Probablement visc el moment més dolç de la meva vida i de la segona vida professional, perquè ara sí que hi ha la unió que jo no havia pensat mai i que no s’havia pogut produir, entre el metge i el cuiner. Tot l’aprenentatge i el coneixement que he anat adquirint amb els anys en les dues professions m’agradaria materialitzar-lo en aquest àmbit. Ajudar un malalt és addictiu, perquè no hi ha millor acció que ajudar una persona en un moment difícil de la vida.  Als hospitals, igual que a les residències, a les escoles o a les universitats, es podrien fer les coses millor. I als menjadors escolars, perquè no tan sols s’alimenta sinó que s’educa.

—Sempre m’he preguntat com, essent l’alimentació tan important per a la recuperació dels malalts, no s’intentava fer alguna cosa perquè el menjar fos més apetitós…
—Recordo una reunió en què em van demanar com creia que havia de ser el menjar d’un hospital. Els vaig respondre que jo ja sabia com havia de ser, però que m’ho diguessin ells. I alguns cuiners van dir que havia de ser divertida… Vaig respondre que l’única diversió que té un malalt és quan el donen d’alta! Cal adaptar-se a la situació de cada malalt. Cal segmentar. La gent gran, per exemple, té una sèrie de dificultats vinculades a l’envelliment. A partir d’aquí, el més important és el resultat. I ara el resultat de l’hospital no pot ser una pastanaga bullida sense cap gust. Ha de ser, dintre de les limitacions que calgui, una cuina ben feta, basada en la dieta mediterrània.

—En parlem molt, però cada vegada sembla que ens n’allunyem més, d’aquesta dieta mediterrània…
—La dieta mediterrània és l’única que ha estat comprovada científicament, quan un matrimoni de cardiòlegs nord-americans, fa setanta anys, va decidir anar a l’origen d’aquesta dieta, estant tres o quatre setmanes a Sicília i a la Campània. Per a desenvolupar el que en van dir dieta càrdio-vascular es van fixar en dues coses de la mediterrània: que era beneficiosa, perquè eren capaços de menjar molta verdura, molta fruita, proteïna suficient, però sobretot, de quina manera es menja al Mediterrani. És a dir, quan es contrasta amb cultures tan antigues com la xinesa, veus que l’actitud festiva al voltant de la taula no és literatura. Això també s’ha estudiat, en residències d’alt nivell de Nova York, on la satisfacció amb el que menja una persona sola a taula es triplica si menja acompanyada. Això ens passa a tots, no és igual engolir de pressa que compartir àpat amb dues o tres persones. És la demostració d’una cosa que vaig escriure: “Es menja com es viu.” Qui viu de pressa, menja de pressa. I ja sabem què vol dir el menjar ràpid. Si ets ric, és evident com menges, igual que si ets pobre. Però si vius la vida amb lentitud, entens què és el gust.

Segons Pere Sala, “els miradors són també una invitació a una pausa, a aturar-nos i recuperar una experiència que no sigui ràpida, que no sigui superficial, sinó que sigui atenta i que sigui sensible al lloc. El paisatge no és una vista, no és un decorat, no és un teló de fons. És viu, és ple de relacions, és ple de significats i, en definitiva, és el nostre marc de vida”. I també: “Contemplar és un acte ètic, actiu i fins i tot transformador. Mirar no és veure, és decidir què mirem, com ho interpretem i com ens hi relacionem.”

El seminari es va pensar obert, a partir de l’aportació de veus molt diverses, de l’arquitectura, la filosofia, l’art, les ciències ambientals, la geografia, la sociologia i el turisme, de la pràctica professional, la reflexió acadèmica i la gestió pública. “Que el seminari serveixi per a construir una manera de contemplar més conscient, més lenta, més respectuosa i més responsable amb els paisatges que habitem i que compartim.”

Un mapa amb més de cinc-cents miradors

El punt de partida del programa: “Per la seva orografia, Catalunya compta amb nombrosos punts d’observació del paisatge, una part dels quals s’ha anat incorporant durant la història en l’imaginari col·lectiu. Alguns es van crear per raons de control, seguretat i domini d’un territori –torres, castells; uns altres, per motius religiosos –ermites i espais considerats sagrats; també per raons econòmiques i d’enginyeria –pantalans, ponts, preses, torres de comunicacions; i molts més, per lleure, plaer i contacte amb la natura. Els catàlegs de paisatge de Catalunya n’identifiquen més de cinc-cents, entre cims, cingles, edificis públics, places, cementiris, muralles, espigons, fars, marges de les carreteres i autopistes i, fins i tot, un simple banc per a asseure-s’hi.”

Precisament, l’ambientòleg Jordi Grau i la geògrafa Anna Jiménez van explicar els criteris per a la valorització dels miradors en els catàlegs de paisatge i van presentar el Mapa dels Punts d’Observació elaborat a l’Observatori del Paisatge i que es pot consultar a la web de l’entitat.

El seminari es va estructurar a partir de dues ponències inicials i en quatre blocs: Quan l’art guia la mirada; Noves mirades, nous miradors; Els criteris i les eines; i Miradors del món i d’aquí. Hi van participar els arquitectes i urbanistes Juan José Lahuerta, Cristina Arribas, Miquel Vadell, Kathrin Golda-Pongratz, Rosana Sommaruga, Rosa Vilella, Elias Casanovas Adrián, Pedro Calaza i Marina Cervera. També la filòsofa Odile Marcel, que juntament amb Jean-Pierre Thibault són membres del Collectif Paysage de l’après-pétrole; Nimfa Bisbe, directora de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació la Caixa; els fotògrafs Rafael López-Monné i Joan Sorolla; el sociòleg i periodista Marco d’Erasmo; el filòsof Federico L. Solvestre; la paisatgista Júlia Sorolla; la tècnica de turisme Rosa Colomer; el geògraf Òscar Sagué; l’enginyer de Camins Berenguer Gangolells; i l’economista Joan Maria Diu.

Mirar per reencantar el món

La ponència inicial del geògraf i fotògraf Rafael López-Monné, estimulant i suggeridora, va tractar el concepte de mirar i dels elements que se’n deriven, com ara la contemplació i l’atenció, i és en aquesta aportació que ens centrem. López-Monné ha estat docent a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona fins el 2023. La major part de la seva vida professional ha girat entorn el paisatge, la interpretació del patrimoni i la recuperació de camins tradicionals en el marc d’estratègies de desenvolupament rural. Actualment, dirigeix el departament de sostenibilitat del port de Tarragona. ‘Mirar per reencantar el món’, així va intitular la conferència.

Rafael López-Monné va començar parlant sobre el fet de mirar: “Mirar designa una relació amb el món, amb els altres i amb un mateix. La mirada no és mai neutra. Implica poder, atenció, temps, corporalitat i interpretació. Mirar no és simplement veure, implica intenció, selecció i atenció. Mirar comporta un temps i una certa resistència a la distracció.” A més, explicà López-Monné: “Mirar és una forma d’afirmació ontològica. Ets aquí, existeixes, hi comptes. La manca de mirada, és a dir, la indiferència, la invisibilització, és una forma profunda de violència simbòlica. Aquesta mena de reconeixement que se sol emprar amb col·lectius vulnerables i marginats és perfectament aplicable en el cas del paisatge.” 

El fotògraf va explicar que hi ha paisatges invisibles, no determinats, encara. I va posar d’exemple la serra de Cardó, que els habitants del costat veuen a bocins, però no com un conjunt, com un massís, tot i que té una extensió de trenta quilòmetres. També recordava que molts autors coincideixen a considerar que vivim una crisi de la mirada marcada per l’acceleració del temps, el consum incessant d’imatges i la presència abassegadora de pantalles que imposen ritmes i formats. 

Digué: “Vivim envoltats d’imatges, però amb escassetat de mirades.” I continuà: “Ens diuen que hi ha moltes coses per a veure, no que ens aturem a veure’n una en profunditat. En el món actual, la lentitud, la pausa, és concebuda més aviat com una pèrdua. Si a algú li diuen que és una persona lenta, no és precisament un afalac. Per això, en moltes tradicions crítiques mirar esdevé un acte de resistència. Mirar vol dir negar-se a passar de llarg. Intentar copsar, intentar entendre, donar temps a allò que no és rendible ni espectacular. De vegades, insistir en allò que incomoda.” És un concepte explorat i exposat, entre més autors, per Walter Benjamin i John Berger.

Resistir una visió imposada

“Per a John Berger, mirar implica resistir una visió imposada. En aquest sentit, mirar es converteix en una pràctica crítica i emancipadora. Des d’aquest punt de vista, podem concloure que en el món de l’acceleració i el consum mirar de manera conscient esdevé una pràctica ètica i política de primer ordre. I jo em pregunto: quines convencions caldria qüestionar a l’hora de mirar paisatges? I a l’hora de triar miradors, per exemple?”

En la seva ponència, Rafael López-Monné també va aprofundir en la diferència entre mirar i contemplar. Aleshores, mirar es converteix també en una forma de resistència contra l’oblit, la mercantilització i la desaparició del món com a lloc compartit. Per això, es pregunta si tots els miradors han de ser plaents. I també ho connecta amb una altra pregunta: com ens relacionem amb el món, amb el paisatge, sense dominar-lo ni consumir-lo? Com haurien de ser els miradors per a evitar-ho?

D’aquí va passar al concepte d’atenció segons el va desenvolupar la filòsofa francesa Simone Weil: “L’atenció és la forma més rara i més alta de generositat. Perquè implica estar totalment disponible per a l’altre o per a la realitat a la qual es presta atenció, respectant i reconeixent la dignitat d’allò que s’observa. Per a Simone Weil, l’atenció és una forma d’amor pur, una obertura de l’ànima cap a la veritat i la bellesa. Alhora, un acte que permet de deslliurar-se del jo per percebre la realitat. Em pregunto: podem mirar els paisatges des de l’atenció de Simone Weil o hi ha alguna altra manera de fer-ho en un present com l’actual? Un present marcat per la crisi climàtica, una crisi de biodiversitat que amenaça els paisatges, la naturalesa i la vida en general?”

A partir d’aquí, López-Monné va parlar del concepte de reencantament, sorgit per oposició a la idea de desencantament del món, que el sociòleg alemany Max Weber va utilitzar per descriure el procés central de la modernitat. Per al fotògraf, “el reencantament no representa un intent d’evadir la raó sinó de desafiar la dominació i l’alienació. No hi ha cap conflicte fonamental entre el reencantament i el pensament racional. Però el reencantament sí que mostra profundes contradiccions amb l’ús instrumental de la raó per a la dominació de la natura. En aquest sentit, el reencantament posa de manifest l’evidència que les societats i les persones busquem tornar a experimentar el món, especialment la naturalesa, però no solament, com a un món significatiu, viu i misteriós. Som moltes les persones que aspirem a recuperar relacions simbòliques amb el món, a superar la visió instrumental i mercantilitzada de la realitat”.

[En pocs dies, l’Observatori del Paisatge de Catalunya posarà a disposició de tothom el conjunt de les ponències del seminari “L’art de contemplar. Miradors i paisatge”.]

El matí ha començat amb la Diana, per segon any dins el cicle festiu, protagonitzada pels membres més joves de cada filada. Tot seguit, un gran nombre de veïns s’ha aplegat als carrers per presenciar la Processó de la Relíquia. Aquest acte mostra per primera vegada en públic la figura de sant Jordiet, enguany encarnat pel xiquet Mateo Vilaplana, que desfila amb una indumentària que l’emula com a patró. El seu pas és rebut amb aplaudiments i clavells blancs i roigs que els assistents llancen als seus peus.

Ben acabada la processó, s’ha fet la missa major a l’església de Santa Maria. Aquest darrer acte de la matinal tanca una jornada que omple de festa els carrers del centre històric, la zona del recinte firal i el mercat ambulant que s’hi instal·la al final del recorregut de les Entrades del dia precedent.

A la vesprada, la festa ha continuat amb un moment distès: la Diana del Cavallet. Les filades Realistes i Berberiscs han recorregut el carrer de Sant Nicolau amb breus desfilades i coreografies sobre cavalls de fusta, tot adaptant els moviments al ritme de la música.

A partir de les 19.30, la Processó General ha canviat el to cap a la solemnitat. Les 28 filades, plegades de càrrecs festers i autoritats, han acompanyat la imatge de sant Jordi a cavall pels carrers del nucli antic fins a la seua entrada a l’església de Sant Jordi.

AAAAAAA! L’Aina Machuca és la guanyadora d’#Eufòria3Cat amb un 63% dels vots! Un concurs brillant que acaba amb un triomf més que merescut.

Enhorabona! #Eufòria3Cat

https://t.co/vf5SL4lUpv pic.twitter.com/695t9QHwOB

— 3Cat (@som3cat) April 24, 2026

Aina ha brillat a l’escenari tot interpretant una versió de la cançó Show me how to burlesque, de Christina Aguilera, i una altra cançó del grup Dagoll Dagom. Tot això ha passat en una gala que ha començat amb un inici en què els setze concursants han cantat els reeixits temes What it sounds like i Golden.

Durant la gala, la presentadora del programa, Marta Torné, ha anunciat que la guanyadora s’emportaria un premi molt especial: interpretar la cançó de l’estiu de 3Cat. Per tant, prepareu-vos, perquè la veu d’Aina sonarà, i molt, quan arribi la calor.

A més, la concursant de l’Ametlla del Vallès tindrà l’oportunitat de viatjar a Los Angeles per gravar aquesta cançó en un estudi de música i gaudir d’aquesta experiència. Les cançons de les dues finalistes estaran disponibles a totes les plataformes a partir del 8 de maig.

T'estime, t'estimo, t'estim… @lagossasorda pic.twitter.com/IvXEDKPU50

— Vicent Baydal (@vicentbaydal) April 24, 2026

@laestelalalala #lagossasorda #picassent ♬ sonido original – EstelaMC

@meeryag1 Disfruteu #lagossasorda #tornalagossa #tiktokcat #pv #paísvalencià #horitzópv #música #músicaenvalencià ♬ sonido original – meryjane

Han sonat els temes més mítics de la banda, entre els quals no podia faltar “Camals Mullats” o “Esbarzers“. La gent ha taral·lejat amb ganes el famós: “T’estimo, t’estime, t’estim“, i aquest instant s’ha convertit en un dels moments més emocionants del concert, ja que es tracta de la cançó insígnia de la banda.

Xe, açò de la @lagossasorda 'nava de veres! pic.twitter.com/n9s3eJXooZ

— Vicent Baydal (@vicentbaydal) April 24, 2026

@alejaaand #lagossasorda #esbarzers ♬ sonido original – alejandraa

@daniiac_ #lagossasorda ♬ original sound – δανι

El concert ha tingut un clar component reivindicatiu, marca de la banda de Pego. “Si una cosa hem tingut clara sempre a la Gossa Sorda, és que no renegarem mai de les nostres arrels!“, ha etzibat Josep Nadal, el cantant, que ha aprofitat per fer una defensa de l’agricultura valenciana: “Sóc fill de llauradors. Diguem-ho ben fort: visca la lluita de la gent del camp!”

Els de l'horta degradada, que s'ensenyen a llaurar bé… @lagossasorda pic.twitter.com/J1mwt8T1X9

— Vicent Baydal (@vicentbaydal) April 24, 2026

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de La Gossa Sorda (@lagossasorda_oficial)

Com si tinguera 20 anys!! Vaig cantar, ballar, botar i cridar. Un goig de nit.
Al 2027 com diu @lagossasorda farem saó. pic.twitter.com/tFiHezUqFg

— Joan Baldoví (@joanbaldovi) April 25, 2026

Avui, un nou concert

L’espectacle d’avui anirà una mica més tard que ahir, amb la idea que els assistents puguin participar abans en la manifestació del Vint-i-cinc d’Abril que es farà a València: només hi haurà un teloner, Jazzwoman, que començarà a les 20.55. La Gossa Sorda també actuarà pels volts de les 22.15 i, quan hagi acabat de tocar, la festa continuarà amb la DJ Nonai Sound, que actuarà de 0.45 a les 3.00, quan s’encendran els llums.

Durant sis mesos, la Gossa tocarà a festivals i tres grans concerts autogestionats, a Picassent (Horta Sud), Cunit (Baix Penedès) i Felanitx (Mallorca). Catorze cites per a retrobar-se amb el públic i tornar a desar les guitarres. Perquè aquest no és un retorn que obri una nova etapa, sinó una oportunitat per a “tornar a saludar”, en paraules del cantant, Josep Nadal, que va parlar amb VilaWeb poc abans del retorn. “No tenim la idea de fer més concerts. Potser el 2036 ens ho pensem, però ara no”, va dir.

La forma més estesa és aquesta, pessigolles, que es diu a una gran part de Catalunya (del nord i del sud). Però, com veurem, al País Valencià, a la Franja de Ponent i a l’Alguer, les formes habituals són diferents.

En algunes comarques del Pirineu, hi predomina cossigolles.

A la Franja de Ponent, la forma més habitual és cosseguetes, semblant a les cossiguetes o cossegues de la Terra Alta.

Al nord del País Valencià hi ha les formes cossinogues i cassinogues.

A tota la part central del País Valencià, hi predomina cosquerelles. 

I al sud, les formes més esteses són cosconelles o cuscanelles.

A les Illes, el repartiment és variat: a Mallorca, cossigolles i també pessigolles, com a Maó; però a Ciutadella i a Eivissa, còssigues.

Ah! I a l’Alguer?: consiguelles.

Encara trobem més formes o variants, com ara pessigoles, passinoles, cassigoles, casconelles, cassanogues, cassònigues, cassònies, joques, picoretes, pessiguetes, regalletes, sorelles i unes quantes més. 

En algunes àrees del país, hi conviuen moltes variants. Vegeu, per exemple, els mapes de la Terra Alta, amb set formes diferents:

El de la Marina:

El de la Ribera Alta:

El del Baix Ebre:

I el de la Ribera d’Ebre:

Aquest article no hauria estat possible sense les aportacions de Pere Navarro, Vicent Beltran, Carles M. Castellà, Olga Cubells, Marta Lluvich i Helena Borrell. Moltes gràcies.

Rosalía va explicar-ho en anglès, arran que una persona del públic li digués “T’estimo”, en català i li desitges una molt bona diada. Això, va fer que l’artista es transportés a Barcelona.

En un moment més personal, l’artista va admetre que vivia la jornada amb certa nostàlgia per la distància, ja que no havia pogut celebrar-la amb la seva família. Va recordar que acostuma a regalar roses a la seva mare i a la seva germana i els va enviar un missatge des d’Amsterdam, reivindicant el valor simbòlic d’una diada que combina cultura i afecte.

El moment més emotiu del concert va arribar quan un fan li va oferir una rosa mentre interpretava una cançó. Rosalía, visiblement sorpresa, va interrompre breument l’actuació per abraçar-lo i agrair-li el gest, en una escena que va ser celebrada pel públic. Per uns instants, la tradició de Sant Jordi es va fer present lluny de casa, convertint el concert en un petit homenatge internacional a la diada.

Asistimos al segundo concierto de Rosalía en Ámsterdam, donde ha hablado del día de Sant Jordi y ha dedicado “Sauvignon Blanc” a su madre y a su hermana, con quienes siempre lo celebra. pic.twitter.com/23UQVHQaU5

— navepop (@navepop) April 23, 2026

El certamen s’adreça a alumnes de secundària, batxillerat i cicles formatius, així com a adults, i estableix tres categories d’edat: de 12 a 15 anys, de 16 a 18 anys i adults. Les obres han de ser originals, individuals i escrites en català, amb una extensió d’entre una i tres pàgines.

Segons les bases, els relats han de tractar històries d’amor no heteronormatives, entenent-les com aquelles que representen identitats i orientacions sexuals diverses. L’organització també especifica que no s’admetran textos generats totalment o parcialment amb eines d’intel·ligència artificial.

Els treballs s’han d’enviar en format PDF per correu electrònic imaginaunamor@escriptors.cat, amb les dades identificatives de l’autor o autora. El termini de presentació finalitza el 21 de juny de 2026.

El jurat estarà format per membres de l’AELC, i el veredicte es donarà a conèixer a l’octubre, en el marc del QLIT, el Festival de Literatura Queer. Els premis consisteixen en un val de 200 euros per a la compra de llibres de temàtica LGBTI i la publicació dels relats guanyadors al web de l’entitat.

La convocatòria forma part de les iniciatives de l’AELC per fomentar la creació literària en català i promoure la representació de la diversitat afectiva i de gènere en la literatura.

Havíem quedat a quarts de quatre a la plaça felip neri pic.twitter.com/sfMxbXzSii

— Laia (@laiiettaa_) April 23, 2026

Originalment, els mateixos integrants de Txarango hi havien aparegut i actuat algun any per sorpresa. I encara avui hi ha afeccionats que mantenen l’esperança d’un retorn inesperat de la formació, actualment retirada.

Curiosament, entre les persones que voltaven per aquesta coneguda plaça de la Ciutat Vella hi havia la futbolista del Barça Aitana Bonmatí, que s’ha fotografiat amb alguns afeccionats.

https://t.co/ijUohlT6lE pic.twitter.com/VEKeCrWo2j

— ioannis (@_joancortess) April 23, 2026

Durant sis mesos la Gossa tocarà a festivals i tres grans concerts autogestionats, a Picassent (Horta Sud), Cunit (Baix Penedès) i Felanitx (Mallorca). Catorze cites per a retrobar-se amb el públic i tornar a desar les guitarres un altre cop. Perquè aquest no és un retorn que obri una nova etapa, sinó una oportunitat per a “tornar a saludar”, en paraules de Nadal, que ha parlat amb VilaWeb poc abans del retorn. “No tenim la idea de fer més concerts. Potser el 2036 ens ho pensem, però ara no”, diu, sorneguer.

La primera parada d’aquesta ronda de retorn és a Picassent, on actuaran avui i demà. En tots dos concerts la reivindicació tindrà un paper central; no podia ser d’una altra manera, tenint en compte la història del grup. La primera nit, el protagonisme serà per a les associacions de víctimes de la gota freda, el Sindicat de Llogateres i el d’Habitatge de València, la Unió de Llauradors i el col·lectiu ecologista pegolí Guaitem la Terra. I demà, coincidint amb la Diada del Vint-i-cinc d’Abril, qui prendrà la paraula seran els impulsors del Correllengua Agermanat (que just aquest dia haurà fet arribar la flama a València), Famílies pel Valencià i els Joves d’Acció Cultural del País Valencià.

L’espectacle d’avui començarà a les 19.45 amb l’actuació prèvia de Sociologia Animal i de Tito Pontet, i la Gossa Sorda sortirà a l’escenari a les 22.15, amb la previsió que tot plegat s’acabi a la 1.30. Demà, tot anirà una mica més tard, amb la idea que els assistents puguin participar abans en la manifestació del Vint-i-cinc d’Abril que es farà a València: només hi haurà un teloner, Jazzwoman, que començarà a les 20.55. La Gossa Sorda també actuarà pels volts de les 22.15 i, quan hagi acabat de tocar, la festa continuarà amb la DJ Nonai Sound, que actuarà de les 00.45 fins a les 3.00, quan s’encendran els llums.

Un espectacle de gran format

El retorn que avui començarà a rondar fa més d’un any que es cuina, explica Josep Nadal. De fet, no va ser fàcil decidir de tornar, però les ganes van pesar més que no pas la mandra: “Sabíem que tornar no era fer només un concert, era molta més faena. És estar un any i mig amb tot el teu temps hipotecat. Cadascú té la seua vida i aspiracions, però a poc a poc vam convergir tots. D’alguna manera, la il·lusió va poder amb les altres dificultats.”

El bon to als assaigs, diu, no els ha costat de recuperar, i han funcionat com qui torna a circular amb bicicleta. A més, han enregistrat una cançó nova, “A tornallom“, aquella expressió dels llauradors valencians que s’ajuden sense diners pel mig. Un cant a la solidaritat i el bé comú que la Gossa converteix en un crit de resistència col·lectiva contra un present que “s’ha fet irrespirable”.

Ara bé, sí que els ha costat adaptar-se a “tot el que es demana a un espectacle musical avui dia”. És a dir: un esdeveniment total, on la música vagi perfectament coordinada amb l’escenografia, els llums i els recursos audiovisuals. “És una manera diferent de treballar de com ho fèiem nosaltres abans, que era bastant prehistòrica i menys equipada.”

Malgrat tot, diu que està molt satisfet amb l’esforç fet: “El que ens importa és que la gent vinga i ho passe bé. Aquest concert és una autoproducció nostra, i segurament serà el millor concert que veuran de la Gossa Sorda.” Un espectacle que representaran més enllà dels únics tres concerts al País Valencià, Catalunya i Mallorca anunciats inicialment i que van desencadenar una autèntica bogeria en la venda d’entrades. Després, van anunciar dues noves dates a Picassent i Cunit, i més tard tot de noves dates a festivals. Una gestió que no va agradar a alguns seguidors, especialment aquells que s’havien llançat a comprar entrades a ciutats llunyanes i que després van veure concerts que els haurien anat molt millor.

“Després d’haver venut 55.000 entrades vam rebre milers de peticions per a fer més concerts, i vam haver de prendre una decisió en poc temps”, explica Nadal. Al final, la decisió va ser mirar d’aprofitar tot l’esforç creatiu amb alguns concerts més, i encara esperen poder-ne anunciar un darrer a Pego a l’octubre.

Informació pràctica dels concerts de Picassent

Els concerts d’aquest cap de setmana a Picassent tindran una cabuda de 16.000 espectadors cada dia, després de l’ampliació de l’espai i la sortida a la venda de mil entrades extra. Es faran en un gran descampat del carrer de Clara Campoamor, a deu minuts caminant de la parada de Metrovalència.

El transport per a anar a Picassent i tornar és una de les preocupacions de molts dels assistents al concert. L’ajuntament ha habilitat places d’aparcament especials per a rebre els visitants en espais urbans i del polígon. Qui vulgui anar-hi en transport públic, des de València la millor opció és la línia 1 de metro o la línia 181 d’autobús, tot i que aquesta opció és més lenta. Ara bé, la cosa es complica a la tornada. Avui, divendres, els assistents encara podran fer ús de l’últim servei de metro, que passarà a les 2.19. L’alternativa serà l’autobús 182N, que passa cada hora a l’avinguda de Palleter 8. És a dir, la millor opció és el de les 2.58; però si no el poden agafar hauran d’esperar a les 3.58, les 4.58 o les 5.58. Després, ja començarà el servei de metro, amb un primer pas a les 6.34. Ara bé, demà, dissabte, totes les opcions passen per l’autobús 182N, perquè el primer tren no passarà fins a les 8.34. Com la nit anterior, passarà a les 3.58 i les hores posteriors. Una alternativa serà marxar abans no hagi acabat l’espectacle per arribar a agafar l’últim metro, a les 2.19.

Al recinte del concert no hi haurà oferta de menjar, però se n’hi podrà entrar de fora. Ara bé, no es permetrà de tornar a entrar al recinte un cop se n’hagi sortit. Segons que va explicar el regidor de Cultura de Picassent, Jaume Sobrevela, el consistori ha acordat amb la restauració de la ciutat de reforçar l’oferta del menjar per a emportar-se. Fins i tot, alguns establiments oferiran el menú Gossa Sorda. Una mostra de com tot el municipi s’ha abocat per acollir la tornada d’un dels grups més icònics de l’escena valenciana.

Les coses tenen “gust a maduixa” o “gust de maduixa”? I fan “olor de menta” o “olor a menta”? O “oloren a menta”? L’ús de les preposicions no és complicat en general, però té algunes normes que no acabem de dominar. Per exemple, diem “posar de relleu”, com en castellà, o “posar en relleu”? O és “posar amb relleu”? Tot això, i molt més, ho podeu dominar consultant gramàtiques, o bé llegint reculls d’errades freqüents. O bé, és clar, tot jugant al Què sé jo? Doncs si us voleu posar a prova, ja ho sabeu.

Què sé jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què sé jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

Feia trenta anys que s’havia començat a reclamar la construcció d’un nou hospital universitari, on els estudiants de medicina de la Universitat de Barcelona es formessin en la clínica del mateix centre. I no és mai tard: aquell 1906 començava a funcionar. Amb la prova de foc de la guerra del 1936-1939 pel mig –quan els facultatius van demostrar els seus coneixements atenent els ferits del front i, especialment, dels bombardaments–, el Clínic va esdevenir un dels hospitals de referència de l’atenció sanitària a Catalunya. S’hi va fer, fa seixanta-un anys, el primer trasplantament, a càrrec dels doctors Josep Maria Gil-Vernet i Antoni Caralps, autor d’una colla de descobertes i avenços pioners. Entretant, aquell hospital que havia crescut pràcticament al mig del no-res havia vist créixer la ciutat.

Un dels col·lectius que van aportar múscul i ànima a aquella nova ciutat foren els gallecs. És cèlebre la cita del pare del nacionalisme galaic Alfonso Daniel Rodríguez Castelao, metge, dibuixant, escriptor i polític, marcat per la migració paterna a l’Argentina, terra de provisió, on ell mateix acabà exiliat. La forta petja del caciquisme i d’unes elits preocupades per fer carrera a Madrid –com el liberal Eugenio Montero Ríos– i la particular distribució de la terra en minifundis condemnaven les famílies a guanyar-se la vida fora de la parròquia, incapaces de procurar el futur de tots els seus membres. Si bé a la costa una incipient indústria conservera, impulsada en bona part per catalans, havia ofert alternatives a l’agricultura tradicional i a la pesca de supervivència, l’interior rural es va anar despoblant a còpia de viatges amb vaixell cap a Amèrica o amb trens cap al País Basc o a Catalunya.

Una història gallega

Aquesta darrera va ser la destinació de José Simões, que ens hem d’imaginar arribant l’any 1973 a l’estació de França amb la maleta de cartó, tot sol i essent encara un adolescent. No fou ni el primer ni l’últim dels gallecs que feien cap a la ciutat. Tampoc el primer de la seva família a anar-se’n de casa per campar-se-la. Tot i que el Centre Gallec de la Rambla era de començament de segle i la relació entre els dos països peninsulars havia estat fluida, fou a partir dels anys cinquanta quan hi hagué la gran migració de l’interior de Galícia cap a Barcelona. Funciona el boca-orella, els acabats d’arribar s’acullen a casa de parents i no falta la feina, principalment als bars que comencen a obrir-se amb noms carregats de morriña. Simões, que tan sols havia après a pasturar cabres al seu llogaret natal, va aprendre de pressa l’ofici de cambrer, tant a la Costa Brava com a Castelldefels, i es va anar fent un ofici a llocs de prestigi com la Font del Gat. Però l’ambició no era treballar per compte d’altri. Així doncs, el patriarca de la família Simões va obrir la marisqueria O’Enxembre i, el 1981, el restaurant Xalana, aquest darrer a tocar de l’Hospital Clínic, precisament, on, treballant com un escarràs, ràpidament es va fer una clientela entre metges, personal sanitari, pacients, familiars i veïns de l’Esquerra de l’Eixample. Cada dia despatxava menús i pernils en quantitats que avui ens sorprendrien.

Però res no era prou per a Pepe Simões, que un dia es va fixar en un vell taller de cotxes que malvivia al carrer de Rosselló, pràcticament a la cantonada de Villarroel. Hi obrí un restaurant on la cuina del Xalana fes un pas més: tapes de qualitat i bon producte. Tot era a punt per a la inauguració, però les diferències amb el cap de cuina previst el van deixar a l’estacada… I, tanmateix, la solució era a casa. Per sort, el seu fill Toni, de tan sols vint-i-un anys, acabava de tornar de Can Fabes, on havia estat durant una mica més d’un any, després d’haver estudiat cuina a l’ESHOB. La seva idea no era posar-se al capdavant d’aquell nou establiment patern, es veia massa verd i amb el cap ple de pardals. Però va fer un pas endavant, i de la necessitat en va fer virtut. Havia de ser cosa d’un mes i ja són vint anys, ens explica després d’haver-nos fet tastar el menú commemoratiu d’aquest aniversari rodó, que recull alguns dels clàssics d’aquests dos decennis: pernil ibèric de gla, com el que servien al Xalana, amb pa amb tomàquet; les icòniques patates braves amb la salsa a dins –imprescindibles, i que Simões vaticina que el sobreviuran–; múrgoles a la crema, plat de temporada que ha anat canviant de salses amb el temps; la recuperació d’un plat tan entranyable com el trifàsic de morro de bacallà, confitat, arrebossat i fregit; canelons d’ànec; i un altre vell company: el guisat de cua de bou –que és vaca, com aclareix el xef– amb vi del Priorat. Per acabar, torrada de Santa Teresa, que si bé no és original en aquests temps que corren, resulta acollidora.

Un projecte en canvi permanent, però ben arrelat

La Taverna del Clínic ha anat canviant en aquestes dues dècades. Ja fa anys que van deixar enrere l’ambient de bar de tapes inicial, amb un gran taulell i una cuina minúscula on Toni Simões havia començat tot sol i van acabar-s’hi encabint cinc persones. El xef, a qui va acompanyar el seu germà fins que es va veure obligat a jubilar-se per motius de salut, tenia al cap de fer un petit Can Fabes, la cuina on havia après i en què s’ha volgut emmirallar. Quan hi va haver la possibilitat d’ampliar el restaurant amb el local del costat, no va dubtar a endeutar-se per tenir més taules i més amplitud a la cuina. Mentrestant, el gran taulell on havia fet jornades maratonianes impossibles, va desaparèixer i el client, gairebé un 95% local, s’entaula migdia i vespre, atès per un servei comandat per Maria Valverde, parella i sòcia de Toni Simões. Tocant de peus a terra, el xef defineix la seva cuina d’honesta, basada en el producte i en allò que sap fer bé, fugint de la necessitat de sorprendre constantment i d’un estil de cuina que no li ha fet mai el pes.

Una de les particularitats de la Taverna del Clínic és el peix. Simões treballa amb un proveïdor de Galícia que pesca de manera artesanal, amb canya i en condicions molt controlades per garantir la màxima qualitat. El peix arriba sense contacte directe amb gel, dessagnat i amb un procés de repòs que millora textura i sabor. Peix gallec de la millor qualitat, per a un restaurant d’arrels celtes al cor de l’Eixample. Allà on bona part dels antics bars menats per gent d’Ourense, la Corunya, Lugo o Pontevedra, carregats de nostàlgia i plats que ja hem adoptat –com el pop, el lacón o el brou gallec– han desaparegut, la Taverna del Clínic celebra vint anys. Quan li demanem pel futur, el propietari és prudent. Ara, una cosa que segur que no li agradaria és que el seu projecte envellís.