La raó d’aquesta absència tan dilatada a les galeries barcelonines (que no pas en museus ni fundacions), segons que ha explicat l’artista, té a veure amb el fet que ha voltat pel món, que ha tingut grans projectes entre mans, que es va morir el seu galerista, Salvador Riera, el 1994, i que cap altre galerista li havia demanat d’exposar res. Però, sobretot, el que li passa a Barceló, diu, és que li agrada més pintar que no pas exposar.

La mostra es va inaugurar el dijous 11 de juny, el dia que el papa Lleó XIV va cloure la seva visita a Barcelona. Segons que va explicar el mateix artista, ell havia arribat el mateix matí a la ciutat i la seva visita només estava relacionada amb l’exposició dels gravats. Que, de la Sagrada Família, ell en sabia el mateix que la premsa. I no va afegir res més. El fet és que Miquel Barceló és un dels tres artistes qui han presentat un projecte dins el concurs per a fer la façana de la Glòria, la darrera que falta. Els altres candidats a concurs són Cristina Iglesias i el mexicà Javier Marín, qui no semblen tan ben posicionats. Tanmateix, s’havia parlat del mes de juny per a donar a conèixer l’artista triat per les comissions d’avaluació (artística, tècnica, econòmica…), però ara ja es parla de la tardor.

El gravat i la seva fisicitat

En una conferència de premsa a la Galeria Artur Ramon, Miquel Barceló (Felanitx, Mallorca, 1957) va parlar d’aquests gravats recents i del seu gust pel gravat com a forma de pintura més que no pas com a forma de reproducció seriada: “El gravat és una forma de pintar. L’edició m’interessa poc. Per això els tiratges dels meus gravats són sempre petitíssims. Si pogués, només en faria un.” I també: “El gravat és el contrari de l’edició digital. Sempre té relleu, sempre té volum. És la seva fisicitat el que m’agrada, com la ceràmica. Té alguna cosa de definitiu.” Barceló també comenta que els gravats de París no s’assemblen als de Barcelona, que, a cada taller, els gravats tenen un aire propi.

Barceló va fer els primers gravats de la seva carrera (punta seca i collage) al taller de Joan Miró a Mallorca, l’any que Miró es va morir, el 1983. També va treballar el gravat a París. A Barcelona d’ençà del principi va col·laborar amb el taller de Joan Roma. Roma és un dels gravadors més reputats del país. Va treballar intensament amb Antoni Tàpies, entre més artistes, i va ser dos anys abans que morís Tàpies, el 2012, quan ja no gravava, que Miquel Barceló va començar a gravar amb Joan Roma. Un artista va succeir l’altre. “Ens va presentar l’Enrique Juncosa, ens vam conèixer i ens vam caure bé de seguida. Ell és un gran bibliòfil, ha viscut al Caire, és excèntric. A Barcelona solament he treballat el gravat amb ell. Sobretot, en dues etapes, 2010-2012 i 2024-2026, tot i que en Joan Roma no ha deixat de dedicar-se als meus gravats durant aquests quinze anys. I solament ha fet això. Aquests gravats no són encàrrecs, els he fet per l’interès de fer-los, i els he fet al mateix taller del Joan Roma.”

Els trenta-cinc gravats fets a Barcelona que s’exposen són la meitat de la producció que Miquel Barceló ha fet en aquests anys. I, del conjunt, se’n prepara un llibre. Tots els gravats són inèdits, no s’havien exposat fins ara, excepte alguns gravats de la sèrie Lletraferits, del 2015, que es van exposar a la Biblioteca Nacional de França i a Praga. La sèrie Lletraferits retrata escriptors d’èpoques diferents que l’han marcat. A la Galeria Artur Ramon s’hi exposen els retrats de Miquel Bauçà, Joan Vinyoli, Gérard de Nerval, Dylan Thomas, Vladimir Nabokov, José Lezama Lima, Rainer Maria Rilke i Antonio Gamoneda. 

L’artista ha emprat tècniques diferents, com la xilografia (gravat sobre fusta i també sobre fòrmica), la punta seca (treballant directament sobre la placa), l’aiguafort (amb àcid), l’aiguatinta, l’àcid directe… La temàtica més recurrent són els elements marins, tan característics de la seva trajectòria, amb uns impactants pops (fets amb serra mecànica), alguns paisatges africans, vanitas amb llumins, algunes mostres de verdures –tan conegudes també–, plantes i animals i algunes imatges inusuals, com la pell d’un ós polar, com també tres autoretrats.

L’exposició també mostra tres llibres d’artistes que contenen gravats, dos dels quals fets aquest 2026: Dins la panxa del bou, que conté vuit gravats amb imatges de felins, cadascun fet amb una tècnica diferent. El llibre es presenta dins una capsa folrada amb budell, d’aquí el nom. L’altre llibre és Sobre la apariencia de las cosas, amb poemes d’Enrique Juncosa, amic de Barceló d’ençà de l’adolescència, qui també li ha comissariat aquesta mostra, i que conté tres gravats, i del qual se n’ha fet una edició de trenta exemplars. Finalment, també s’exposa El bestiari de Guillaume Apollinaire, del 2025, publicat a París per Yvon Lambert.

L’exposició de gravats es complementa amb una sèrie de fotografies, obra de Jean Marie del Moral, qui retrata l’artista treballant al seu estudi.

Barceló ja ha acabat els dibuixos dels grans tapissos que vestiran la reconstruïda catedral de Notre-Dame de París, tapissos que ja s’estan teixint. I resta a l’espera que els comitès de la Sagrada Família donin a conèixer l’artista qui realitzarà la façana de la Glòria. El projecte de Barceló es treballarà amb ceràmica i podria ocupar-li els quinze anys vinents de la seva vida.

Entre les gestions més destacades de Sans i Travé hi ha la reclamació dels papers de Salamanca, l’establiment d’un mecanisme de transferència de fons dels presidents de la Generalitat el 2003 i l’ingrés de fons personals rellevants, com ara els de Pau Casals, Montserrat Roig i Josep Puig i Cadafalch, a més de fons nobiliaris i patrimonials situats fora del sistema públic d’arxius. També va impulsar una campanya per a recuperar fons històrics d’empreses.

Va ser director tècnic de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona d’ençà de 1976, cap del Servei d’Arxius al Departament de Cultura de la Generalitat d’ençà de 1980, i director general del Patrimoni Cultural de la Generalitat espanyola entre 2003 i 2004.

El seu paper com a cap del Servei d’Arxius va ser cabdal en el primer impuls de l’Arxiu Nacional, vertebrant la xarxa d’arxius locals, comarcals i administratius centrals de tots els departaments, organismes i institucions dependents del govern. També va redactar els avantprojectes de la primera llei d’arxius (1986) i la llei d’arxius i documents (2001).

Especialista en notariat i Catalunya medieval

Llicenciat en història medieval el 1971, va completar la seva formació a Itàlia, on es va doctorar el 1973. Va ser professor un temps a la Universitat de Barcelona abans de dedicar-se completament, d’ençà de 1980, a l’administració dels arxius de la Generalitat.

Sans i Travé va investigar la història de Catalunya entre els segles XI i XV, el notariat català, la Generalitat medieval i moderna i els ordes militars. Va destacar per la direcció de les publicacions de la Fundació Noguera, organitzant congressos i impulsant estudis, miscel·lànies i edicions de catàlegs i fonts documentals. Va dirigir la revista “Estudis Històrics i Documents de l’Arxiu de Protocols” (1974-1984) i va impulsar els deu volums dels “Dietaris de la Generalitat” (1994-2008).

Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona d’ençà de 2006 i de la Reial Acadèmia de Doctors d’ençà de 2008, formava part també del Consell Assessor del Patrimoni Cultural Català del Departament de Cultura.

Els gegants de la Ciutat, del Pi, de Santa Maria del Mar i de la Sagrada Família s’han trobat a la cruïlla del passeig de Sant Joan amb el carrer de Rosselló. En aquest punt s’ha fet el lliurament del ram del gegant d’Antoni Gaudí de Riudoms a la geganta Violant d’Hongria.

La desfilada ha començat a la Casa Batlló, amb una actuació musical i parlaments institucionals. Tot seguit, ha passat per la Pedrera i ha culminat davant la façana del Naixement de la Sagrada Família, on s’han concentrat tots els grups participants.

L’homenatge ha acabat amb una ofrena floral a la tomba de Gaudí, a la cripta de la basílica. Hi han pres part el president de la Coordinadora de Geganters de Barcelona, el cap dels Gegants de la Ciutat i el cap dels Gegants de la Sagrada Família.

La celebració ha estat organitzada per la Sagrada Família, la Casa Batlló, la Pedrera-Casa Milà i l’Associació del passeig de Gràcia.

En el seu discurs d’agraïment, Joan ha posat l’atenció en la situació de la llengua i la identitat del país. “Aquest premi és la verificació d’una trista anomalia al nostre país, que és que estem minoritzats i hi ha gent amb moltes ganes d’acabar amb la nostra llengua”, ha dit.

Durant la gala s’ha donat a conèixer el palmarès d’aquesta edició. El film Els mals noms de Marc Ortiz ha estat premiat com a millor llargmetratge. Al llarg d’una setmana, la història ha estat el fil conductor de la projecció d’una vuitantena de produccions en català.

Si han decidit d’acomiadar-se ara no és pas per falta d’afecte del públic –de fet, aquesta obra la van estrenar el 2023 i no han parat de representar-la pel país i l’estat espanyol fins ara– ni tampoc perquè s’hagi exhaurit la complicitat entre ells, sinó més aviat tot el contrari. “Ens encanta treballar junts, però és important tancar els llocs per poder tornar a començar, reprendre les coses des d’un altre lloc més clar i sense arrossegar coses que potser ja no tenen sentit”, explica Pau Vinyals. El detonant definitiu va ser la decisió de Júlia Barceló d’abandonar la professió: el 2023, va decidir de plegar a causa de la precarietat i la inestabilitat de l’ofici. Però el procés havia començat abans, amb la sortida d’Aleix Aguilà, dramaturg i impulsor del grup. “La veu principal de la companyia, a escala poètica i formal, era l’Aleix Aguilà”, recorda Pol López. “Ell va escriure nou obres de les deu. Quan va decidir d’agafar uns altres camins, la resta vam començar a provar noves maneres de treballar. I quan després la Júlia ens va dir que tampoc no hi volia continuar, vam pensar que potser ja no tenia sentit. Que, sense ella, la Companyia Solitària ja no era el mateix. Si en Pau i jo ens hem de trobar en unes altres coses, ja ens hi trobarem, però era important tancar això.”

El començament

Tot plegat va començar el 2012, mentre estudiaven a l’Institut del Teatre de Barcelona. La química entre ells va sorgir de seguida quan Aguilà els va agrupar tots tres i també la Júlia Molins. “L’Aleix va ser qui ens va unir. És una persona molt original i peculiar, en el bon sentit de la paraula. D’aquelles persones a qui li agrada fer un teatre diferent i que tant costen de trobar. Allò que ens proposava ens va fascinar de seguida. Quan ens va dir de fer una companyia plegats li vam respondre: ‘Evidentment!’ Era molt divertit, treballar amb ell”, recorda Barceló. La companyia mai no es va organitzar amb una estructura convencional, sinó tot el contrari.

“A vegades fèiem la broma que ens dèiem Companyia Solitària perquè érem una companyia, però cadascú anava molt a la seva. No fèiem assemblees ni reunions periòdiques. Era tot molt anàrquic, cosa que respon al nostre caràcter i a la nostra manera de fer les coses”, bromeja Barceló. Això els permetia de no sentir-se lligats de mans i peus a la companyia i que cadascú pogués fer el seu camí. N’és la prova la carrera de cadascun: tots han acabat essent actors i creadors artístics reconeguts. Només aquesta temporada, per exemple, Pau Vinyals ha estat implicat en Nosaltres, els sense nom, de Mos Maiorum, i en la creació pròpia de Tendrament, al costat de Judit Colomer, i també va participar en el Festival Santiago Off amb la seva obra El gegant del pi. Pol López, per la seva banda, ha protagonitzat obres com ara La mà, dirigida per Pau Carrió, i ha continuat forjant la seva carrera audiovisual amb projectes com per exemple Matar a un oso i La desconocida, un film que s’acaba d’estrenar a Netflix. Així doncs, el tancament del projecte col·lectiu coincideix amb un moment d’expansió artística individual per als actors. A Barceló li va passar el mateix quan va decidir de deixar l’ofici: “Vaig prendre la decisió en el moment de màxima feina, i precisament això va ser el fet diferencial. No vaig prendre la decisió per falta de feina sinó perquè, tot i ser al meu màxim, em sentia profundament infeliç perquè, fins i tot tenint feina, els actors pateixen molt.”

Aquella manera de funcionar els va permetre de créixer sense imposicions, però també els va forjar una identitat pròpia com a companyia. “L’Aleix ens va permetre de ser estranyots dins el teatre”, diu Vinyals, que afegeix: “Hem estat molt estranys. I no és fàcil que en aquest món t’ho permetin.” Una llibertat que, segons l’actor, encara avui es percep dalt de l’escenari: “Tot allò que hi fem cada dia està absolutament determinat, però la gent té la sensació –i nosaltres també– que som profundament lliures.” Quan els demanem precisament això, què fa especial la companyia, López esmenta sobretot “la recerca dels extrems”: “Buscàvem la visceralitat, portar al límit l’humor, el drama i la tragèdia. Intentàvem que el llenguatge no es pogués catalogar. La visceralitat, en tant que puguis recórrer diferents gèneres i llenguatges a la vegada.” Barceló i Vinyals assenteixen.

De la supervivència a la consolidació

Amb el pas dels anys, la Companyia Solitària ha aconseguit de consolidar-se com una dels noms teatrals de referència al país. Ara, lluny de voler romantitzar el panorama i enorgullir-se del reguitzell de bones companyies que tenim –com la Calòrica, las Huecas, el Eje, la Ruta 40, Parking Shakespeare i tantes altres–, Barceló, Vinyals i López expliquen que, en certa manera, constituir-se com a companyia va ser un acte de supervivència en plena crisi econòmica el 2008. “Quan surts de l’Institut del Teatre, ja en surts amb la lliçó apresa: d’actor, no tindràs feina”, diu Barceló, que recorda que, tot i que el país va viure uns anys setanta gloriosos en termes de proliferació de companyies de creació artística, el context actual és molt diferent. “Hi va haver uns anys en què la gent del teatre va viure bé, però nosaltres, que vam patir la crisi del 2008, ens vam trobar que, tot i estar molt ben formats, havíem de sobreviure fos com fos”, explica. Va ser aquest el moment en què la Companyia Solitària va prendre força perquè, tal com reconeixen, si no hagués estat per la companyia, en la qual s’ho feien tot ells, no haurien pogut fer teatre i, per tant, treballar. “Molta gent de la nostra generació, com els de la Calòrica, es van constituir per pura supervivència. Per sort, alguns han aconseguit trobar el seu lloc, però hem de ser conscients que per a molts altres ha estat l’única alternativa per a fer teatre en condicions i d’una manera rigorosa a Catalunya.”

Malauradament, d’ençà de la crisi la precarietat al sector s’ha cronificat i continua essent una realitat estructural. Això no sols es tradueix en sous precaris, sinó també en poques setmanes d’exhibició a les sales i treballar sense saber quant cobraràs ni quan. “Ara mateix fem cinc setmanes de funcions i encara no sabem què cobrarem”, revela Barceló. Vinyals afegeix que l’escurçament de les temporades ha agreujat encara més la situació: “Com menys temps d’explotació tenen els espectacles, més baixa el sou.” Una estabilitat que no tothom està disposat a assumir. De fet, amb aquestes darreres funcions de Mal de coraçon Barceló ha refermat la decisió d’haver deixat el teatre: “No és que no m’agradi el teatre, és que no m’agrada tot allò que l’engloba.”

I cal afegir-hi més preocupacions. D’una banda, la progressiva elitització de la professió. “Cada vegada serà més difícil que hi arribin persones que no tinguin una situació econòmica privilegiada”, lamenta Barceló. I Vinyals afegeix: “Si la gent no es pot permetre d’estudiar interpretació, acabarem condemnats a tenir una mirada molt concreta del món. Però crec que passa amb l’art en general, no sols al teatre. I ha passat sempre.”

D’una altra, el retrocés del teatre en català, una preocupació expressada sobretot per Vinyals, que diu: “Potser és perquè visc al centre de Barcelona, però és que no es parla català enlloc. I, a més, el teatre en català està absolutament en retrocés. Sembla que les xifres siguin bones, però el teatre en català costa molt. És molt difícil. Abans, el teatre havia estat una eina molt important per a estimar la llengua, per a cohesionar. Però ara cada vegada hi ha menys espectadors.” Això, evidentment, fa que els actors cerquin feina en uns altres llocs, com ara Madrid. Barceló ho exemplifica així: “Quan nosaltres vam sortir de l’Institut del Teatre, fer un musical en castellà a Barcelona, o certes obres teatrals comercials en castellà, era impensable. Ara és estrany que algú decideixi de fer-ho en català sabent que té mercat a Espanya. Coses que hem naturalitzat, abans no eren normals. A mi em sembla molt greu.”

El teatre, un espai de comunitat

Però, de què va Mal de coraçon? És una obra plena de comèdia i tragèdia alhora que explora el dolor, l’amor i la necessitat de trobar consol en els altres. És una obra que parla de persones ferides que troben refugi en els altres. “Són personatges que intenten de guarir una ferida que probablement no es guarirà mai, però que, com a mínim, la poden ensenyar i compartir. Es fan companyia”, explica Pol López. Per a Vinyals, la gran virtut dels protagonistes és que ja no poden contenir allò que senten. “Són pura incontinència emocional. I aquesta mateixa incontinència és la que els porta a la connexió.” De fet, l’obra s’inspira lliurement en santa Teresa, sense fer-ne un discurs religiós. “No crec que parli tant de religió com d’espais comuns”, defensa Barceló. “Nosaltres no som creients, però sabem què vol dir viure en comunitat i compartir coses”, afegeix.

I el teatre, precisament, continua essent un d’aquests espais, segons tots tres: “És un dels pocs llocs on la gent escolta i comparteix unes normes de convivència i hi ha comunitat”, reivindica Vinyals. Barceló hi coincideix: “Quan una obra t’ha portat a un lloc especial, res més no ho aconsegueix de la mateixa manera. Per mi, el teatre passa d’una manera absoluta i rotunda i t’acompanya tota la vida. I això ho fa perquè és present absolut i per ser allà amb aquelles persones.”

Un adéu sense dramatisme

Malgrat la càrrega emocional del moment, tots tres parlen del final sense nostàlgia excessiva. Més aviat amb gratitud.

Pol López reconeix que combinar els projectes audiovisuals amb aquest espectacle és “una joia” i Vinyals resumeix el vincle amb la professió amb una frase senzilla, però profunda: “És una connexió amb mi mateix.” Per la seva banda, Barceló, que aquests dies continua pujant a l’escenari amb Mal de coraçon, es defineix ara mateix com “la Hannah Montana”, fent una feina d’oficina durant el dia i funcions teatrals el vespre. Ara, amb les últimes representacions a la Villarroel, l’emoció és inevitable: “L’última funció no sé si la podrem acabar…”, admet Barceló. I Pol López deixa anar una advertència amb un somriure: “Potser les sorpreses començaran abans.” Vinyals, durant l’entrevista, ja s’ha emocionat parlant dels seus companys i amics. Potser és allò que sempre ha fet la Companyia Solitària: convertir la fragilitat en comunitat.

Aquesta setmana Art Laietà ha celebrat les primeres vint-i-cinc veremes amb una jornada vinícola, cultural, gastronòmica i festiva, per als seus clients i professionals del sector vinícola i de la restauració. Entre més propostes, el celler va organitzar quatre tasts complementaris, vinculant el vi amb la cultura.

Tast del Cant dels Ocells

El Celler de les Aus, que és la marca que aixopluga tots els vins elaborats sense sulfits, duu aquest nom perquè tots els vins que inclou porten el nom d’un ocell que té com a hàbitat el baix Maresme i que es pot veure i sentir a la finca. És un projecte que té molt en compte el concepte de sostenibilitat i de paisatge. El celler, en una punta de la finca de can Genís, a la banda d’Alella, és construït a partir del concepte d’arquitectura reversible. L’equip d’Arquitectes Soldevila, Soldevila, Soldevila va idear un celler dins el sauló sense fonaments. Van tallar les parets de sauló per totes dues bandes com si fossin talussos. Per això aquestes parets, amb una inclinació del 30% o 40%, que és la inclinació natural del sauló, no necessiten fonaments ni murs de contenció. La construcció s’aguanta per si mateixa. Després unes escales llargues i costerudes fetes a partir de taulons reciclats de vies de tren, permeten de sortir del ventre de sauló per situar-se en un mirador privilegiat de cara al mar, que sembla la proa d’un vaixell. 

És en aquest espai, en aquest context paisatgístic, on es va fer un tast ben original, lligat a la natura, als ocells, al sauló i a la mar, amb una marcada identitat mediterrània: el tast del Cant dels Ocells.

Mireia Pujol-Busquets (segona generació d’Art Laietà) va conduir el tast, que va consistir a relacionar tres vins del Celler de les Aus amb els ocells que hi donen nom: l’ancestral Puput 2025, el Tallarol 2025, un vi blanc tranquil també de pansa blanca, i el Merla 2023, elaborat amb la varietat mataró. Per això van comptar amb l’ornitòleg Pere Alzina Bilbeny. També hi va participar el periodista vinícola i gastronòmic Jordi Luque. 

D’entrada, Mireia Pujol-Busquets va explicar que fa pocs mesos, a més de canviar el nom d’Alta Alella pel d’Art Laietà, també van renovar el logotip i les etiquetes de la majoria de referències dels dos cellers. En el cas dels vins del Celler de les Aus, les etiquetes són obra de l’artista il·lustrador neerlandès Paul Faasen, que ha ideat una pintura de l’ocell que dóna nom a cada vi.

Puput 2025

L’ocell. Pere Alzina va explicar que la puput és un ocell típic del paisatge vinícola mediterrani. “Cria als forats dels garrofers i ametllers. El nom de puput remet al seu cant. Un cant repetitiu, d’una mateixa nota repetida tres vegades de manera separada. Un cant rítmic, amb un deix nostàlgic, d’ànima russa, com la de Txèkhov. És una au blanca i negra, amb una cresta molt vistosa que de tant en tant es posa erèctil per saludar la seva parella. La puput és molt territorial. Cada parella ocupa unes cinc hectàrees i en aquest espai només en trobareu una, de parella.”

El vi. Jordi Luque va destacar l’aroma tan floral que expressa aquest ancestral de pansa blanca i també la seva cremositat a la boca. I Mireia Pujol-Busquets va argumentar: “La gràcia dels ancestrals és que són molt vius i en el moment que els tastis i els degustis tindran una expressió o una altra. I m’agrada molt aquesta combinació de la frescor de la fruita amb les mares [el residu de llevats que resten a l’ampolla un cop acabada la fermentació], perquè dóna al vi una sensació de volum, untuositat i fins i tot de dolçor, que el fa molt gastronòmic; també hi trobem aquest to amarg de la pansa blanca i l’acidesa que hi aporta un equilibri perfecte per a aquest estil de vi. Cada any intentem abaixar una mica la graduació. Per això és important que el vi estigui en contacte amb les mares, per no perdre volum ni estructura, essent un vi amb menys alcohol.” Finalment, Jordi Luque recorda que també els vins d’Art Laietà mostren d’una manera molt clara la salinitat i Mireia Pujol-Busquets recorda la proximitat de la mar, a un quilòmetre de les vinyes, i el sòl de sauló, que fan diferents els vins d’aquest territori.

La relació vi i ocell. “Entendre la relació del vi amb els ocells també és un fet que trobem important de destacar en aquest tast”, diu Pujol-Busquets. “En aquest cas, la puput és un ocell lligat profundament al nostre paisatge agrícola mediterrani i té un no sé què d’autèntic, de vida de camp, mediterrani. I el vi comparteix aquest esperit. Quan veiem una puput, és que realment ens alegra el moment. És una au preciosa, que té un vol molt bonic. Per aquí en veiem constantment, i la pots diferenciar amb molta facilitat. Et vincula de seguida amb el nostre paisatge, com fa el nostre vi.

Tallarol 2025

L’ocell. Pere Alzina diu: “El nom és genèric, però l’etiqueta, no. Tallarol és un conjunt d’espècies, però el de l’etiqueta és el tallarol capnegre. És una au nerviosa i insectívora, que habita en zones de matolls i arbusts dels voltants de les vinyes. El mascle i la femella són diferents. El mascle porta un passamuntanyes negre, amb l’ull rivetejat de vermell. I les femelles tenen el passamuntanyes de color gris. El cant que fan és dels més bells i complexos que hi ha. És un cant net, líquid i brut al mateix temps, amb moltes notes per segon. A l’estil de Xostakóvitx i Prokófiev. És un ocell abundant, comú, en el Mediterrani europeu, a Catalunya, la Provença… I no es troba al Regne Unit, Dinamarca, Escandinàvia…”

El vi. Jordi Luque destaca l’acidesa que tenen els vins d’Art Laietà, que a la boca són amplis i t’acullen. I Mireia Pujol-Busquests explica el procés d’elaboració d’aquest vi: “És una pansa blanca que fermenta amb ou de formigó i s’hi està entre tres i quatre mesos. Les mares es troben en suspensió constantment i això aporta al vi més greixositat, volum, estructura. Però el que m’agrada molt de la pansa blanca en ou de formigó és aquesta tensió que aporta al vi, aquest taní que mostra, que em connecta molt amb el sauló, el sòl de granit.”

La relació vi i ocell. Mireia Pujol-Busquets diu que és un vi també molt herbaci i és en aquest gust on se situa l’ocell, que com hem dit es troba en zones de matolls, ni edificades ni conreades. L’aroma del vi recorda l’hàbitat del tallarol. A més, aquesta dicotomia que té el cant del tallarol, amb una part del cant més aflautada i delicada, combinada amb sons més aspres i salvatges és compartida pel vi.

Merla 2023

L’ocell. La merla és una espècie forestal, de bosc, però també viu en pobles i ciutats, en parcs urbans i a les eixides dels pobles del Maresme. El cant que fa la merla quan cau el sol és molt bonic; tant, que els Beatles i Paul Mac Cartney li van dedicar una cançó (“Black bird”) on se sent el cant real de l’ocell. La merla mascle va vestida de negre amb el bec taronja, i la merla femella és marró amb el bec groc. El cant de la merla, a diferència del de la puput, és amb molta variació de tons i notes i són notes lligades, no pas separades. A la Catalunya vella, la merla representa el dimoni; mossèn Jacint Verdaguer utilitza el terme “àngel merlenc” per anomenar el diable. És l’àngel blanc, que va caure dins el pou de l’infern, es va cremar i va sortir negre.

El vi. Jordi Luque destaca que aquest vi, fet de la varietat mataró, ha anat canviant dins la copa: “Ha començat amb unes notes salvatges, que m’ha recordat alguns vins del Roine, i després hi ha anat sortint una fruita madura i algunes notes licorades.” I Mireia Pujol-Busquets recorda que el seu pare va recuperar la varietat mataró en aquesta zona, primer per elaborar el Dolç Mataró i després, veient que era tan versàtil, també va fer amb mataró aquesta Merla i tots els escumosos rosats. La varietat mataró és la monestrell i pren el nom de la capital del Maresme, perquè sembla que del port de Mataró va arribar a les zones vinícoles del nou món. “El vi el fem amb foudres o grans dipòsits de fusta que no són de primer any. Fem la fermentació amb el raïm sencer i amb la rapa, que dóna molta tensió al vi. És una varietat amb molt de cos que, fermentant amb la rapa, agafa més frescor natural.”

La relació vi i ocell. “Busquem un vi que sigui seriós, però també àgil i fluid, una mica com el cant de la merla, que és capaç de combinar la força amb el joc de matisos. Avui trobo en aquest vi molta xocolata i fruita negra de bosc. Un vi per a mi molt versàtil”, explica Mireia Pujol-Busquets.

Ella mateixa tanca el tast recordant: “Si avui continuem aquí, després de vint-i-cinc veremes, és perquè hem mirat d’escoltar aquest paisatge i aprendre’n. Penseu que no és gens fàcil, preservar aquest paisatge, perquè nosaltres som vinya urbana. Brindem per la biodiversitat que ens inspira i desitjo que per molts anys més puguem compartir territori i naturalesa.”

Llegiu el pròleg complet de Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits de Tomàs Garcés (Lleonard Muntaner Editor).

Tomàs Garcés i Miravet (Barcelona, 1901-1993). Llicenciat en dret i en filosofia i lletres. La publicació del seu primer poemari Vint cançons (1922) el consagrà com a poeta. Seguiren aquesta obra L’ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931) i El senyal (1935). A més de poeta, Garcés es va destacar per la tasca com a crític literari en diaris i revistes, on la seva implicació queda palesa en els centenars de ressenyes i entrevistes que signà. Entre més, escriví a la Publicitat, la Revista, Revista de Poesia, Revista de Catalunya, la Veu de Catalunya i Quaderns de Poesia. Compaginà la creació poètica amb la direcció de la col·lecció “Els poetes d’ara” i també amb la publicació d’obres en prosa, com Paisatges i lectures (1926) i Notes sobre poesia (1935).

Entre el 1936 i el 1939 s’exilià a França i treballà com a lector a la Universitat de Tolosa. Quan tornà a Catalunya, Garcés exercí d’advocat i col·laborà amb l’Editorial Selecta. L’any 1947, El caçador va representar la seva tornada a la poesia, i els anys següents publicà La nit de Sant Joan (1951), Grèvol i molsa (1953), Viatge d’octubre (1955) i Plec de poemes (1971), a més de dues obres de prosa: Quaderns de la Selva (1962) i Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits (1972). Tot i que a partir de l’any 1983 una malaltia el va limitar molt, va poder publicar El temps que fuig (1984), Escrit a terra (1985), la Poesia completa (1986) i els dos volums de Prosa completa (1986-1987). La seva extensa obra, dedicació i tenacitat el van fer mereixedor del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 1993.

La responsable de Lleonard Muntaner Editor, Maria Muntaner, explica del llibre:

“Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits és un volum crític publicat en primera edició el 1972 que recull els texts que Tomàs Garcés dedicà a Joan Salvat-Papasseit, una de les figures més decisives de la poesia catalana de la primera meitat del segle xx. Amb la voluntat de tornar a posar el volum a l’abast dels lectors i, alhora, contribuir a l’estudi de l’obra i la figura de Salvat-Papasseit, reeditam aquesta obra, ara sota l’edició crítica de Manuel Guerrero Brullet, que també en signa el pròleg, després d’anys d’intensa recerca i d’una exhaustiva tasca de compilació, ampliació i revisió de continguts. El volum que publicam inclou els texts de Garcés inclosos en la primera edició, però també texts inèdits i escrits signats per uns altres autors –Àngel Samblancat, Josep M. Junoy, Joan Puig, Josep M. de Sagarra i Juan Ramon Masoliver– que Garcés conservava al seu arxiu personal i que aporten noves lectures a l’obra de Salvat-Papasseit. El llibre es clou amb un epíleg a càrrec de la filòsofa i assagista Marina Garcés, néta del poeta, la qual repassa la figura de l’avi i la relació d’amistat que aquest tenia amb Salvat-Papasseit.

Aquesta és una publicació que valora dues figures essencials de la literatura catalana del segle xx. Per una banda, Tomàs Garcés, com a poeta, però sobretot com a crític de poesia i assagista i, per una altra, la de Joan Salvat-Papasseit, com a gran renovador de la poesia catalana durant la dècada dels anys vint. El lloc de Salvat-Papasseit dins la tradició literària catalana i la lectura actual de la seva obra no s’entendrien sense la tasca d’anàlisi, reivindicació, preservació i transmissió de Tomàs Garcés, una tasca que amb la publicació d’aquest volum volem reprendre i ampliar.”

La divisió considera poc probable que la fusió danyi la competència i els consumidors dels EUA, en especial pel que fa al desenvolupament, producció o distribució de films estrenats a sales de cinema, com temien unes quantes veus crítiques. En un comunicat, el Departament de Justícia ha assenyalat: “L’evidència mostra una competència àmplia dins el sector, que ha generat una major producció i diversitat de l’oferta cinematogràfica, i probablement continuarà.”

Investigació estatal i revisió internacional

Tot i aquesta aprovació federal, encara hi ha revisions obertes sobre la competència a uns quants estats dels EUA i també a l’exterior, incloent-hi Europa. Poc després de fer-se pública la decisió del Departament de Justícia, un portaveu del fiscal general de Califòrnia, Rob Bonta, ha confirmat a CNN que la fusió de Warner Bros i Paramount resta encara sota investigació estatal.

La compra va quedar precedida per un intent de Netflix, que l’any passat havia arribat a un acord per adquirir el negoci d’estudi i transmissió de Warner Bros. Discovery. Aquesta opció es va veure superada quan Paramount va presentar una oferta global per tota la companyia, incloent-hi canals de televisió com CNN. L’operació actual ascendeix a prop de 111.000 milions de dòlars (uns 94.000 milions d’euros).

Preocupació pel futur dels mitjans sota el control de Paramount

Alguns crítics han mostrat la preocupació perquè el canal de notícies CNN pugui perdre la independència editorial sota la propietat de Paramount, encapçalada pel productor de cinema David Ellison, fill del magnat del programari Larry Ellison, que fa costat al president dels EUA, Donald Trump. Trump ha deixat clar en moltes ocasions que troba important que el canal, sovint molt crític amb ell, canviï de mans en qualsevol acord de compra sobre Warner Bros. Discovery.

A més, la redacció de CBS, propietat de Paramount, ha destacat per una cobertura més favorable a l’administració Trump després que la família Ellison se’n fes càrrec. Uns quants corresponsals del programa d’actualitat 60 minutes han estat acomiadats i, segons han denunciat alguns, hi hauria hagut pressions polítiques.

La senadora demòcrata Elizabeth Warren, una de les veus més crítiques amb l’acord, ha qualificat l’aprovació de “notícia terrible per a tots els nord-americans que no volen que multimilionaris afins a Trump controlin allò que veuen i el que paguen”. Warren ha instat els fiscals generals estatals a intervenir. Segons que ha dit: “L’acord entre Paramount i Warner Bros. ha estat ple de corrupció i tràfic d’influències. Aquesta batalla no ha acabat. Els fiscals generals estatals han de blocar aquesta fusió.”

La humorista Judit Martín va explicar fa unes setmanes per primer cop que anys enrere hi havien contactat amb una demanda molt específica: reproduir la veu de Caballé l’any 1985 després d’haver cantat. Va enregistrar les frases d’un guió, que no li van explicar ben bé per què serviria, i no en va saber res més fins que va veure per televisió l’homenatge i va comprovar que la seva veu es reproduïa sense avisar que no era realment la soprano. A l’escenari, Pasqual va dir que era un enregistrament de Ràdio Reus fet després d’una actuació conjunta en la reobertura del Teatre Fortuny. Segons aquell enregistrament, Caballé li havia demanat a Pasqual que quan es morís ell fos l’encarregat d’homenatjar-la, cosa que va servir al director teatral per a reivindicar-se.

Això és molt gros. Pressumptament. pic.twitter.com/979MRZlji9

— dgtxa (@dgtxa) May 25, 2026

“A peu d’escenari ens van fer una entrevista”, ha dit avui Pasqual a Catalunya Ràdio, que ha insistit que l’entrevista va existir i que la va fer una noia que deia ser de Ràdio Reus. “Podia ser que fos de Ràdio Riudoms, de Ràdio Vila-seca… i que ens digués que era de Reus perquè li féssim cas”, ha dit. Ara bé, ha precisat que “aquesta entrevista no es va emetre mai perquè tenia molt de soroll de fons”, i que ell n’havia tingut una còpia en casset, però que la va perdre després d’una mudança.

Arran de l’explicació pública de Judit Martín, Ràdio Reus va negar la veracitat de l’entrevista. El periodista Quico Domènech, que és qui va cobrir l’acte de reobertura del Teatre Fortuny el 1988 en què van actuar Caballé i Pasqual, va explicar a Catalunya Ràdio que van emetre l’acte inaugural, però no pas el recital de Caballé. Va dir que la veu que apareix d’un suposat periodista de Ràdio Reus no és de ningú que hi treballés en aquella època, i que l’estil del suposat programa radiofònic no encaixa amb els que es feien en aquella època, que ja començaven a buscar elements més moderns.

A l’enregistrament que es va emetre a l’homenatge a Caballé la veu del suposat periodista és d’un home, però ara Pasqual ha dit que qui va parlar amb Caballé i ell va ser una noia. Un fet, ha dit, que demostra que no pretenia fer una suplantació. “L’entrevista la va fer una noia, i jo la vaig reproduir amb un noi justament perquè no hi hagués equívocs que allò era inventat”, ha dit. I, tot seguit, s’ha corregit: “No inventat, sinó reproduït.”

Diu que tenia el permís de la família Caballé i del Liceu

Pasqual ha explicat que volia incloure aquella entrevista el dia de l’homenatge pòstum a Caballé, però que “com que no es podia emetre perquè hi havia molt de soroll de fons” va demanar a l’imitador Carlos Latre algú amb el seu talent, però que fos una dona, i que va ser ell qui li va recomanar la Judit Martín. La va convocar al Liceu i van enregistrar la veu de Caballé en aquella suposada entrevista. “Naturalment, ho vaig explicar al Liceu i vaig demanar permís a la família Caballé, i em van dir ‘endavant, fes el que vulguis’”, ha dit.

Quan ho va fer públic, Martín va afegir que, a sobre, no li havien pagat res i que ni tan sols la van convidar a l’homenatge, motiu pel qual el va veure per televisió. Pasqual ha dit que no hi tenia res a veure, i ho ha atribuït a la producció del Liceu. Ara, sí que ha negat que se l’avisés que la seva veu serviria per reproduir una situació real.

En canvi, a qui no es va avisar en cap moment va ser als espectadors, ni tan sols en els crèdits de l’espectacle: “Sí. Repeteixo, amb permís de la família i del Liceu, i reproduint exactament allò que va dir Montserrat Caballé. Jo no me’n vaig inventar res”, ha justificat Pasqual, que ha atribuït a un cert pacte teatral amb el públic: “Això passava damunt d’un escenari. Encara que jo ho hagués ficcionat… Jo no ho vaig fer ficcionar, jo vaig reproduir exactament allò que havia dit la Montserrat Caballé, perquè no es podia emetre.”

Des del seu punt de vista, a Caballé li hauria semblat bé perquè era “molt amic d’ella”. Ha insistit que, en el seu moment, la família i el Liceu hi van estar d’acord, i ha dit que un cop es va destapar hi va tornar a parlar. Ha dit que el Liceu li va contestar que la seva explicació coincidia exactament amb les informacions que ja en tenien; i que Montse Caballé –neboda de la soprano i mà dreta– ni se’n recordava, però que ja li semblava bé. “Em va dir ‘què et vaig dir?’. Em vas dir ‘fes el que vulguis’. I diu ‘és clar, el que et diria ara’. I aquí es va acabar tot”, ha dit.

Apartat del cinquantè aniversari del Teatre Lliure

Arran de l’escàndol, Pasqual ha estat apartat de la celebració del cinquantè aniversari del Teatre Lliure, que ell mateix va fundar. Ha explicat que la direcció actual del Lliure estava molt preocupada per l’enrenou i que ell mateix els va dir “si això us sembla un problema tan gros, jo faig un pas enrere i em quedo a casa”. “El cap de 48 hores em va trucar el Júlio Manrique per dir-me que havien decidit no fer-ho”, ha explicat.

La seva versió encaixa amb allò que va dir Manrique ahir, que es va presentar la programació del cinquantè aniversari del Teatre Lliure i es va constatar que ell no hi seria. Segons Manrique, Pasqual va restar importància a l’afer i el va reduir a un “safareig”, però finalment va ser ell mateix qui va exposar la possibilitat de fer un pas enrere. “Ens va fer aquesta proposta i, finalment, li vam trucar per dir-li que sí, que ens semblava una bona idea, pensant en el bé del Teatre Lliure”, va dir Manrique, que va admetre que la polèmica amb Judit Martín “va ser la punta d’un procés que no va ser fàcil”.

Pasqual va dimitir com a director del Teatre Lliure el 2018 després de les denúncies públiques d’abús de poder, tractes vexatoris i comportaments tirànics durant els assajos. Preguntat per si considera que hi ha una conspiració en contra seva, ha contestat: “No sóc conspiratiu. Sé que Catalunya és un terreny minat per a mi. Cada vegada que aparec hi ha alguna cosa. Es produeix alguna cosa que impedeix que pugui fer un espectacle tranquil·lament a Barcelona.”

A la pregunta de si creia que era casualitat que la polèmica s’hagi explicat prop de la celebració del cinquantè aniversari del Teatre Lliure, que hauria suposat el seu retorn als escenaris de Barcelona, ha contestat: “Malauradament no crec que sigui casualitat”. Ha reconegut que no ha parlat amb Judit Martín i ha definit tot l’escàndol a safaretjos, i s’ha agafat a una anècdota personal amb el poeta Salvador Espriu, a qui diu que va conèixer de jove: “L’Espriu, quan es parlaven de coses d’aquest tipus deia ‘això són xafarderies’, i així acabava el tema.”

Una conseqüència d’això és el fet que el consell d’informatius d’À Punt va haver d’emetre, el 25 de maig, una nota per a demanar respecte als periodistes que fan cobertures i recordar que les decisions sobre les qüestions de què s’informa i com no la prenien ells, sinó els caps, començant pel director d’informatius, Josep Magraner. Deien també a la nota que l’equip de digital, que va ser concebut com l’eina més útil i més àgil per a llançar les notícies d’última hora, havia rebut l’ordre de no informar en directe de la manifestació del 23 de maig convocada per les famílies i els ensenyants en vaga indefinida. Els comptes de X i d’Instagram, per exemple, únicament van poder reproduir els vídeos que se n’havien emès per televisió. Això, a banda infrautilitzar un mitjà tan potent com les xarxes digitals, és una mostra del control polític que la direcció dels mitjans públics exerceix sobre la redacció.

Vuit anys de la nova televisió pública

El 10 de juny de 2018 era diumenge i a les 14.30 les periodistes Adelaida Ferre i Vanessa Gregori obrien la finestra de la televisió d’À Punt. Explicaven quin era el projecte, què volien oferir a l’audiència, i anunciaven les línies bàsiques de la programació: respecte a la llengua, vertebració, proximitat, cultura, entreteniment, drets humans… Ara fa vuit anys de tot allò. Uns quants mesos abans de la inauguració de la televisió, la ràdio ja havia començat a emetre. I, encara abans, havien començat la web i les xarxes socials. “À Punt va començar amb una piulada”, era una frase habitual a la casa aquells primers mesos per a explicar la filosofia de funcionament i la importància d’un mitjà que naixia al segle XXI, amb un nou paradigma, que era multiplataforma, i que no volia esmerçar tots els recursos en la televisió.

A desgrat d’això, la televisió ha continuat essent el gran focus d’atenció d’un conglomerat públic valencià que va nàixer amb molt poc suport econòmic. No debades, el govern del Botànic, que va impulsar la recuperació dels mitjans, no va tenir mai clar que calia aprendre d’errors del passat i reforçar la base i consolidar aquell model perquè fos molt complicat de desmuntar-lo. Ho recordava en aquesta entrevista a VilaWeb Empar Marco, que en va ser la primera directora general: “Hi van posar poc pressupost. La llei marcava que el pressupost podia ser entre un 0,3% i un 0,6% del de la Generalitat, i nosaltres estàvem en el mínim. […] Quan vaig demanar més pressupost, vaig crear descontentament i ja no m’hi volien com a directora general.”

L’assalt del PP i Vox

Ara farà dos anys, les Corts van aprovar el canvi de la llei de creació d’À Punt. Els mitjans públics que tant havien criticat quan eren a l’oposició van ser l’objecte del desig del PP i Vox quan arribaren al poder. La llei de la corporació audiovisual valenciana que van redactar derogava l’aprovada a les Corts el 2016 per a recuperar el servei públic de radiodifusió estroncat el 2013 pel PP amb majoria absoluta. El PP havia tancat Canal 9 després d’haver-lo ofegat en un deute milmilionari. Ara no volia renunciar al nou instrument. Ha trigat molt poc a repetir certs esquemes.

La nova llei obria la porta a incloure més castellà en la programació, un canvi en el llibre d’estil que permetia de mostrar i informar sobre el maltractament animal, per exemple, o que canviava la manera com s’havia d’informar dels casos de violència contra les dones. La nova llei també permetia més control polític. Substituïa un consell rector que havia de ser plural i incloïa representants de la societat civil –com ara un membre del Consell de la Ciutadania o representants dels treballadors– per un consell d’administració. A banda el canvi de nomenclatura, que tornava als temps de Canal 9, també es modificava la manera de triar-ne els membres, que són vuit: la proposta la fan les Corts Valencianes i no cal que siguen persones expertes ni amb recorregut llarg en l’àmbit de la comunicació. Ja es podia calcar el joc de majories.

El primer president del consell d’administració va ser Vicente Ordaz, que era cap d’informatius de la Cope i tertulià d’À Punt d’ençà del primer dia. Ara és el secretari de Comunicació al Consell de Juanfran Pérez Llorca. Les primeres declaracions que va fer com a responsable d’À Punt van ser per a anunciar més presència del castellà amb l’objectiu d’augmentar l’audiència de la televisió.

Aquest canvi de disseny ha permès de posar al capdavant de tots els òrgans persones lligades absolutament al Partit Popular, que ja van tenir càrrecs a Canal 9.

L’artífex de l’ERO d’extinció de Canal 9

El substitut d’Ordaz al consell és Roman Ceballos, que havia tingut càrrecs amb anteriors governs del PP i que, quan es va proposar de fer l’ERO d’extinció de Canal 9, l’any 2013, era el cap de la consultora KPMG, que és la que el va executar. Ceballos va ser un dels cervells que va concebre la manera com s’havien de tancar la televisió i la ràdio públiques i fer-ne fora els treballadors.

El zaplanista Paco Aura

El director general és Paco Aura, que va ser productor d’informatius al començament de Canal 9. I quan el zaplanisme va desembarcar a la casa, es va convertir en la mà dreta de Jesús Sánchez Carrascosa, l’home fort d’Eduardo Zaplana allà dins. Amb posterioritat, Carrascosa va col·locar Aura a la cadena privada ValenciaTeVe, una televisió muntada per la directora de Las Provincias d’aleshores, María Consuelo Reina, i uns quants empresaris vinculats amb el PP, com ara els Lladró, Fernando Roig i Francisco Segura. Carrascosa i Reyna eren casats.

Aura es va associar amb Vicente Andreu, que va arribar a ser subdirector de Canal 9, i van muntar la productora Astel per optar, per exemple, a l’externalització del programa d’èxit infantil Babalà. Quan es feia a la casa, el programa costava 368.000 euros. La productora d’Aura va cobrar 2,8 milions.

Josep Magraner, l’adulador professional del PP

Però Aura no és l’única recialla del passat que el PP ha fet reviscolar del racó dels mals endreços. D’entre tots, es destaca el director d’informatius, Josep Magraner, que ja va tenir uns quants càrrecs directius en l’etapa de Canal 9. Costa de trobar treballadors que en tinguen un bon record. Després de Canal 9, Magraner va treballar al departament de comunicació de l’EMT.

Quan el van fitxar a la televisió, hi va anar com si no haguessen passat vint anys, com si la televisió encara funcionàs amb cintes Betacam i emetés en quatre terços. La metàfora és d’una treballadora: feia la sensació que l’havien descongelat en aquell moment i l’havien col·locat allà. La seua manera de concebre els informatius no havia variat en absolut. La seua màxima és que la política fa nosa, que la gent vol veure coses que no li faça ballar gaire el cap i que les notícies s’han de fer perquè les entenga la seua àvia.

L’apel·latiu d’adulador professional del PP li l’ha posat Vicent Marco, president de la Unió de Periodistes Valencians, que reflexiona sobre el viratge que ha fet À Punt amb l’arribada del PP i Vox a la Generalitat. Se’n va lluny i parla d’un informe sobre el tarannà de les televisions públiques en països en procés de desenvolupament: “Es caracteritzen pel culte al líder, per emetre successos i festes i per fer cas del sector primari. Obvien la cultura, la política, l’economia… Canal 9 va derivar en això i ara À Punt també. El culte primer a Mazón, després a Pérez Llorca o a Català.”

Marco recorda que l’arribada de Magraner va propiciar que es capgirés del tot el funcionament dels informatius i que hi hagués un canvi molt important en els continguts. L’organització que presideix ha acompanyat el camí de quatre periodistes que han optat per invocar la clàusula de consciència, i ho qualifica de fet insòlit: “D’ençà del 1997, a l’estat espanyol hi ha hagut tres casos de periodistes que han invocat la clàusula de consciència contra el seu mitjà. Ací, aquests darrers mesos n’han estat quatre i n’hi ha un altre en procés. Això és excepcional.”

La relació de Magraner amb la redacció és complicada. Amb ell ha tornat el tracte displicent i ofensiu que ja li coneixien de l’època de Canal 9. Sobretot amb les dones. Si s’ha de cridar, es crida; i si s’ha d’amenaçar algú, se l’amenaça. Fonts de la casa parlen d’uns quants incidents que van merèixer que el comitè d’empresa elevés una queixa. I, arran d’això, el departament de recursos humans li va fer un toc d’atenció.

La manipulació clàssica

Quant al contingut dels informatius, el control arriba fins als extrems esmentats de prohibir de difondre informació per les xarxes si prèviament no s’ha emès per la televisió. “És la manipulació clàssica i gens subtil, com ara no donar veu a les víctimes de la gota freda, com ja es va fer amb les víctimes de l’accident del metro de València. No es parla de política si no és per a afavorir el Consell. Totes les coses contra Pedro Sánchez li semblen fantàstiques”, explica a VilaWeb un membre del consell d’informatius.

Aquest òrgan fa molta nosa a Josep Magraner i la primera cosa que ha fet, amb l’ajut de la direcció de la casa, ha estat mirar de desactivar-lo. N’han canviat el reglament fins a fer-lo ineficaç. Tot plegat, després d’una primera reunió amb els membres de l’òrgan de control, en què Magraner es va sentir molt intimidat, segons que va dir, i va demanar ajut. Ara les reunions han deixat de ser mensuals i són trimestrals. I no hi va tot sol: “S’hi fa acompanyar per un membre del consell d’administració, una del gabinet jurídic i per la cap de personal”, diu el conseller. “Que vinga amb qui vulga, nosaltres no tenim res a amagar”, afegeix.

Aquest periodista, amb molts anys d’experiència, explica que fets com ara prioritzar una correguda de bous a donar cobertura a la manifestació de les víctimes de la gota freda ha causat una crisi reputacional de la qual la casa encara no s’ha recuperat.

L’espanyolització

A banda els informatius, que haurien de ser la marca de qualitat de la casa i l’element vertebrador d’uns mitjans públics, hi ha més mostres de la deriva espanyolista que han disparat l’alarma. Un d’aquests fets és la dèria per la retransmissió de corregudes de bous de places espanyoles com ara les de Madrid i Sevilla. Les notes de premsa per a informar-ne són plenes d’elogis als toreros que hi participen o dels índexs d’audiència. Al web es vanten que enguany les corregudes de bous són la tercera opció per als teleespectadors, “sols superats per les mascletades i les falles”. Sobre una correguda de Madrid d’aquest cap de setmana, en diuen: “L’esdeveniment serà transmès en directe en una cobertura que arriba precedida pel gran èxit de suport de l’audiència registrat el cap de setmana passat…” En alguns casos, la durada de la correguda ha fet que s’escurcés l’edició del vespre de l’informatiu, cosa que ha comportat la protesta indignada del consell d’informatius.

Un altre fet preocupant és la reducció a la mínima expressió de l’equip de lingüistes després de la modificació de la relació de llocs de feina. Això fa que hi haja errades en la retolació o expressions castellanitzades en moltes de les notícies que s’emeten.

Com a exemple, quant a la programació general, una usuària va demanar informació per mitjà del portal de transparència sobre els films que s’havien emès en català entre el primer d’octubre i el 31 de desembre passat. El resultat, segons la resposta oficial, és que s’havien emès 102 films, 86 dels quals en castellà: 22 d’aquests tenien com a segona opció en el menú dual el català. I d’aquells 102 films, només 16 s’havien emès en català.

El pressupost que À Punt va dedicar al doblatge va ser de 635.000 euros. Això va ser suficient per a tretze films, sis sèries, dos documentaris i una animació.

Això, a més d’aprofundir en la castellanització de la televisió, té una repercussió sobre la indústria del doblatge, amb exemples com el d’Alboraia Art Studio, que ha hagut de tancar després de quinze anys de trajectòria. En aquest sentit, Vicent Marco remarca que s’ha notat molt l’eliminació de la producció pròpia.

Una audiència que no remunta

La televisió d’À Punt és la darrera en audiència de totes les televisions de l’estat, a desgrat de la proclamació que l’emissió de corregudes de bous és un èxit que l’ajuda a remuntar. Vicente Ordaz va dir que la introducció del castellà seria clau, però no ha estat així. La televisió d’À Punt va tancar l’any 2025 amb un 3%. Els directius no troben la fórmula de connectar amb els espectadors i un exemple són els canvis que, d’ençà del mes de setembre, hi ha hagut en la graella de la vesprada.

La temporada va començar amb Va de bo, un programa en directe presentat per Mabel Martí i Nacho Cotino, un periodista d’esports que a les eleccions del 2023 va demanar el vot per a Carlos Mazón. La tertúlia política del programa tenia com a objecte carregar contra el govern espanyol i sempre obria amb peces dedicades a Pedro Sánchez. En una ocasió van haver de demanar disculpes per haver relacionat sentimentalment el president espanyol amb la secretària general del PSPV, Diana Morant.

El programa va desaparèixer de la graella al desembre. Al gener van posar en marxa La vesprada amb tu, que va durar fins a l’abril. I ara s’hi emet un tercer format, Està passant, a còpia de connexions en directe per a explicar facècies i situacions curioses al país. L’audiència no supera mai el 2% i en algunes franges hi ha zeros.

El programa Va de bo tenia com a col·laborador l’actor i ex-diputat de Ciutadans a les Corts Valencianes Toni Cantó. Cantó va passar de voler enderrocar l’edifici d’À Punt a fer-hi de tertulià, primer, i a dirigir el programa El debat, que va durar cinc episodis i que va registrar zeros tècnics d’audiència, després.

El futur

En l’entrevista esmentada més amunt, Empar Marco deia a VilaWeb que confiava que À Punt no arribaria a ser com en les pitjors etapes de Canal Nou, però reconeixia que pràcticament tot allò que va costar tant de construir ja havia estat desmuntat per la nova administració.

Ara, quan fa vuit anys que es va obrir la finestra de la televisió, reflexiona sobre alguns dels problemes que n’afecten la credibilitat i l’adhesió de la ciutadania: “À Punt no solament suspèn la seua gestió perquè no aconsegueix guanyar audiència. És la televisió autonòmica amb menys audiència. No supera el 3%, llevat de pics específics, i això és pràcticament el mateix que teníem el 2018, quan començàvem.”

Marco parla també de la manipulació informativa i el maltractament als treballadors. “L’emissió de programes com ara les corregudes de bous o uns altres que no tenen res a veure amb l’obligació de ser rigorosos, didàctics i amens, tal com ha de fer un ens de servei públic audiovisual, és motiu del rebuig.”

L’ex-directora general considera una absurditat el fet d’incorporar el castellà en una entitat pública que va nàixer perquè els ciutadans s’hi reconegueren. “Els mitjans de comunicació públics valencians han de ser un instrument de normalització lingüística. S’ha de revisar el marc normatiu que ha de protegir el bon funcionament, la gestió eficaç, democràtica i participativa dels mitjans públics valencians, i s’ha de protegir dels embats que hi puga fer qualsevol govern.”

Anem a veure quin temps farà demà.

O bé algú que, per introduir un aclariment, deixa anar: 

Anem a veure: això ho teniu mal entès.

Si no volem dir realment que “anem” a un lloc, és a dir, que ens desplacem, ho hem d’expressar d’una altra manera. Generalment, ens hem de servir de l’imperatiu:

Vegem quin temps farà demà.

O bé, com a expressió fixada, vejam (o a veure):

Vejam: això ho teniu mal entès.

I aquesta incorrecció no la trobem amb el verb veure i prou. També sentim frases com ara: 

Anem a començar.
Vaig a explicar la lliçó 10.
Vaig a donar-vos uns quants consells per a aprendre a estudiar. [*]

En aquests casos, a més de la solució de l’imperatiu, també ens poden servir del futur i del present:

Comencem / Començarem.
Expliquem la lliçó 10 / Explicaré la lliçó 10.
Us dono uns quants consells / Us donaré uns quants consells.

Quan és correcte “anar a”?

Anar a és correcte quan es fa servir amb el significat propi del verb anar, és a dir, ‘desplaçar-se a un lloc’:

Anem a comprar a la botiga?

També es fa servir quan té valor d’imminència però per a parlar de situacions passades:

Quan anava a obrir la porta va veure que no duia les claus.
Semblava que anés a caure.

[*] La normativa de l’Institut d’Estudis Catalans admet oracions com ara “Us vaig a dir una cosa: he presentat la dimissió”, però creiem que són calcs i proposem de canviar-los per “Us diré una cosa…”.

Durant el torn de preguntes de la conferència de premsa, el director del Lliure, Julio Manrique, ha estat interrogat sobre l’absència de Lluís Pasqual en la programació del cinquantenari. La qüestió prenia especial rellevància perquè Manrique mateix havia explicat en una entrevista a El País que Pasqual formaria part de la celebració, tot i que no va especificar de quina manera.

“Vaig dir-li [a l’entrevistador] que sí, que [Pasqual] formaria part de la celebració dels cinquanta anys. No li vaig dir que la dirigia. Amb Lluís Pasqual vam parlar que formés part de la celebració. En la programació que hem elaborat, tots els directors que han format part d’aquesta casa seran reconeguts i han estat convidats a la celebració. M’he reunit amb tots els directors per explicar-los com celebraríem l’aniversari i animar-los a formar-ne part”, ha dit Manrique.

Tanmateix, Pasqual finalment no figura en la programació presentada avui. Durant la conferència de premsa d’aquest matí, el director del Lliure, Julio Manrique, s’ha limitat a dir que la proposta perquè Pasqual participés en la celebració “no havia prosperat” i ha evitat d’establir una relació directa amb la polèmica sorgida arran de les revelacions de l’actriu i humorista Judit Martín.

“Reitero que, després d’explorar la possibilitat que això passés, la possibilitat no ha prosperat. La gent que aquests moments treballem en la direcció del Lliure i que treballem per fer un servei a la cultura d’aquest país compartim la convicció que el Lliure no ha de gastar energies a alimentar polèmiques ni posar llenya al foc. El que hem de fer és treballar amb entusiasme i il·lusió pel futur d’aquest teatre. Això que dic no és demagògic, és una convicció. És el que mirem de fer i el que ens entossudirem a fer”, ha afegit Manrique.

Tanmateix, hores més tard, en declaracions a La tarda de Catalunya Ràdio, el director del Lliure ha reconegut que la controvèrsia va ser determinant. “Vam obrir la porta a participar en la celebració de l’aniversari i es va anar construint un projecte amb una direcció seva, en un procés que va començar fa dos anys. Quan va esclatar la polèmica, vam mantenir una reunió amb ell on li vam manifestar la nostra preocupació”, ha explicat.

Segons Manrique, Pasqual va restar importància a l’afer i el va reduir a un “safareig”, però finalment va ser ell mateix qui va exposar la possibilitat de fer un pas enrere. “Ens va fer aquesta proposta i, finalment, li vam trucar per dir-li que sí, que ens semblava una bona idea, pensant en el bé del Teatre Lliure”, ha dit.

El director del teatre ha admès que la polèmica amb Judit Martín “va ser la punta d’un procés que no va ser fàcil” i ha justificat la decisió perquè la direcció del Lliure no volia que la controvèrsia acabés ocupant “el centre” d’una celebració destinada a homenatjar les persones que han format part del projecte i a mirar cap al futur.

Fa uns dies, Martín va revelar en el pòdcast La Ruina que havia estat ella qui havia enregistrat la veu atribuïda a Montserrat Caballé en l’homenatge que el Gran Teatre del Liceu va dedicar a la soprano l’any 2019. Segons que va explicar, l’encàrrec li havia arribat per mitjà d’una persona vinculada al món del teatre i la gravació es va acabar presentant públicament com un enregistrament real d’una conversa mantinguda entre Caballé i Pasqual durant els anys vuitanta.

En aquell àudio, la suposada veu de la cantant deia que volia que fos Pasqual qui dirigís l’homenatge que se li fes després de morir. Martín va explicar que no va ser remunerada per la feina, que no fou convidada a l’acte i que tampoc no apareixia als crèdits de l’espectacle.

Arran de la polèmica, Pasqual va admetre en declaracions a El Diario que havia estat una “broma de mal gust” i va restar importància a l’episodi. En declaracions posteriors a El País, el director va assegurar que el Lliure li havia traslladat la preocupació per la mala imatge que podia causar el cas i que li havia suggerit que es retirés del projecte que preparava per al cinquantenari, segons que va informar el mateix diari, que també diu que Pasqual havia de dirigir un espectacle amb Pablo Derqui basat en el monòleg d’El gran inquisidor, de Fiódor Dostoievski. També en declaracions a El País, Pasqual ha dit que se sentia “noquejat” per la decisió del Lliure, i considera difícil explicar que s’hagi pres la decisió que no sigui present en les celebracions de l’aniversari, havent estat un dels directors i fundadors del Lliure.

La commemoració dels cinquanta anys es desplegarà amb una programació molt variada: exposicions, concerts, activitats acadèmiques i la participació d’institucions culturals i educatives com el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut del Teatre.

Una temporada amb trenta-dues produccions

La nova temporada inclourà trenta-dues produccions, deu de les quals seran pròpies, tretze seran coproduccions i nou espectacles convidats. Set de les propostes arribaran de l’escena internacional.

També es reforçarà la iniciativa Ànima Lliure, impulsada conjuntament amb la Fundació Banc Sabadell, que donarà suport a quatre espectacles i unes quantes activitats formatives i posarà l’accent en la creació local.

Entre les propostes hi haurà Navegar por el Neva, una creació col·lectiva xilena basada en una peça de Guillermo Calderón; Nuvolosa, de Clara Manyós; Un huracà avança alegrement, de Susanna Barranco, i HAPPY END, de Nico Jongen. El programa es completarà amb una versió de The Tempest dirigida per l’actriu i directora britànica Kelly Hunter, que treballarà amb alumnes amb autisme del Centre d’Educació Especial Montserrat Montero.

El programa de professionalització IT Teatre Lliure presentarà Xirgu, dirigida per Israel Solà amb dramatúrgia de Cristina Clemente. L’espectacle, després d’estrenar-se a l’Espai Lliure, farà ronda per municipis catalans dins el projecte Reverberacions IT Teatre Lliure, desenvolupat amb l’Institut del Teatre i la Diputació de Barcelona.

La Sala Fabià Puigserver

La temporada i els actes del cinquantenari s’obriran el 17 de setembre amb L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht i Kurt Weill, dirigida per Marta Pazos. L’espectacle, amb direcció musical de Dani Espasa i una nova traducció de Marc Rosich, serà protagonitzat per Nao Albet, Marta Bernal, Eduard Farelo i Miriam Moukhles i obrirà també el Festival Grec 2026.

El 23 d’octubre arribarà Spiegelneuronen, una nova creació de Stefan Kaegi amb Sasha Waltz & Guests i Rimini Protokoll, que convertirà el públic en protagonista de l’experiència i formarà part del Flaix de Tardor-BCN.

El novembre tornarà L’herència, de Matthew López, que ja havia estat un dels grans èxits del Lliure. L’obra, protagonitzada per Carlos Cuevas, Albert Salazar i Marc Soler, retrata unes quantes generacions d’homes gais a la Nova York del primer mandat de Donald Trump i reflexiona sobre la memòria de la sida.

L’escenografia de L’herència serà també l’espai dels Dimecres d’aniversari, quatre sessions especials que reuniran artistes d’unes quantes generacions. El 18 de novembre es farà Arxius, amb Cesc Gelabert, dirigit per Marcos Morau. El 25 de novembre serà el torn de Recordant l’OCTLL, amb Josep Pons i Lluís Vidal. El 2 de desembre, coincidint amb la data fundacional del teatre, Carme Portaceli i Carles Fernández Giua dirigiran La nit que vam aplaudir una esperança. El cicle es tancarà el 9 de desembre amb Un home de teatre, dirigit per Lluís Homar i amb la participació, entre més artistes, de Clara Aguilar.

Abans d’acabar el 2026, la Ludwig Band oferirà un concert amb les cançons del disc Pel barri es comenta i més peces del seu repertori.

La primera proposta del 2027 serà Dimanche, una producció de les companyies belgues Focus i Chaliwaté sobre la relació dels humans amb la natura.

La programació continuarà amb Un drama romàntic, de Lucía Carballal, protagonitzat per Victoria Luengo i Marina Salas; Israel & Mohamed, una creació d’Israel Galván i Mohamed El Khatib estrenada al Festival d’Avinyó; i Enric IV, una de les obres menys representades de Shakespeare, dirigida per David Selvas i protagonitzada per Quim Àvila i Joan Carreras, dins el Festival Shakespeare de Barcelona i Catalunya.

La dramaturga franco-vietnamita Caroline Guiela Nguyen tornarà al Lliure amb Lacrima, una història coral sobre el colonialisme i la indústria del luxe mundial. La temporada es clourà amb DUB, d’Amala Dianor, una proposta sobre la dansa urbana i la cultura del reggae inclosa en la programació del Mercat de les Flors.

El Lliure de Gràcia

El teatre de Gràcia començarà la temporada amb Tot fent “La bella Helena”, de Miquel Mas Fiol, una comèdia sobre un grup de joves que decideix de recuperar un muntatge emblemàtic del Lliure dels anys setanta.

Després arribarà Júlia-15 anys més tard (2011-2026), de Christiane Jatahy, una revisió contemporània del clàssic de Strindberg adaptada a la realitat actual de Barcelona i Catalunya.

El desembre, Xavier Bobés presentarà EPITAP, un espectacle íntim sobre l’amor i l’absència.

Ja el 2027, El Conde de Torrefiel portarà LEXIKON; Pablo Messiez dirigirà Relíquia, adaptació de la novel·la autobiogràfica de Pol Guasch, amb Guillem Balart i Nausicaa Bonnín; María Muñoz revisarà quatre dècades de trajectòria amb La mà i els temps, i Mercè Vila Godoy dirigirà Rocco i els seus germans, una versió contemporània del film de Luchino Visconti amb dramatúrgia d’Eu Manzanares.

La temporada a Gràcia acabarà amb HAPPY END, de la companyia belga Ça marche, dirigida per Nico Jongen i amb intèrprets sords no professionals.

L’Espai Lliure

L’Espai Lliure arrencarà amb Bouvetøya (La necessitat d’una illa), dirigida per Julio Manrique, una distopia escrita durant la pandèmia i revisada per a commemorar el cinquantenari del teatre.

La seguiran Navegar por el Neva, de Trinidad González; Xirgu, amb direcció d’Israel Solà; Os polar, d’Andrew Tarbet; Nuvolosa, de Clara Manyós; Grans bardisses, de Llàtzer Garcia; i Gènesi, una instal·lació per a infants creada per Oriol Bellvitge sobre les migracions climàtiques.

També s’hi podran veure Macbeth Muet, una adaptació sense paraules de Shakespeare creada al Quebec; Un huracà avança alegrement, de Susanna Barranco, i Una obra d’un llop, de la dramaturga coreana Hansol Jung, dirigida per Gara Roda.

Exposicions i activitats del cinquantenari

La commemoració dels cinquanta anys s’estendrà més enllà dels escenaris. Al Palau Robert hi haurà l’exposició Un Teatre Lliure, amb instal·lacions de Frederic Amat, Montse Amenós, Lluc Castells, Sílvia Delagneau i Max Glaenzel, comissariada per Tània Balló i el mateix teatre.

També s’hi podrà veure El teatre amagat, de Marga Socias; una mostra dedicada a Fabià Puigserver elaborada amb alumnes de l’Escola la Sedeta; una projecció documental de Francesc Isern sobre les diferents seus del Lliure, i una instal·lació audiovisual amb testimonis de la nit inaugural del 1976.

Durant el cap de setmana de Viu Montjuïc es faran visites guiades dirigides per Didier Ruiz i una festa popular a la plaça de Margarida Xirgu amb música en directe, pastís d’aniversari i focs artificials.

Aliances amb més institucions

La celebració inclourà també iniciatives conjuntes amb unes altres entitats culturals.

Amb el Gran Teatre del Liceu es farà Celebrar el Lliure, un concert que recuperarà l’esperit de l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure sota la direcció de Josep Pons. El Palau de la Música Catalana acollirà Cantúria cantada, un homenatge a Carles Santos dirigit per Júlia Sesé.

En la Biennal de Pensament, amb la participació del CCCB, es farà la conversa Teatre i democràcia, amb Juan Mayorga, Israel Solà i Victoria Szpunberg.

La Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut del Teatre organitzaran el simposi internacional “Teatre Lliure, 50 anys: passat, present i futur”, dedicat a analitzar-ne la trajectòria.

Educació i activitats paral·leles

El Lliure mantindrà les funcions escolars i familiars i ampliarà la presència dels seus programes educatius a secundària i a tot el país.

Andrea Gumes, Queco Novell i Marta Vives continuaran conduint els col·loquis postfunció. També continuaran les sessions d’In situ, l’espai d’entrevistes La plaça a CaixaForum+ i la col·lecció editorial Llum de Guàrdia, impulsada amb Comanegra.

La temporada incorporarà, a més, nous clubs de lectura repartits pel país.

“Cinquanta anys després de la fundació, celebrarem el camí recorregut per aquest teatre que es diu Lliure”, ha dit Manrique. “Abans de bufar les espelmes, tancarem els ulls per desitjar-li que continuï caminant i, després, aplaudirem. Aplaudirem el camí que ha recorregut, però, sobretot, el que encara ha de recórrer.”

Nascut el 9 de juliol de 1937 a Bradford, Yorkshire, Hockney es va formar al Bradford College of Art i al Royal College of Art de Londres, on va obtenir una medalla d’or al concurs de graduats. Va emergir com a figura prominent durant la dècada de 1960 en el marc del moviment del pop art, i aviat es va convertir en el cronista per excel·lència dels paisatges assolellats i les piscines blaves de Los Angeles. La seva obra d’aquest període va quedar condensada en A Bigger Splash (1967), una pintura acrílica que representa una piscina pertorbada per l’esquitxada d’un banyista invisible, i que es va convertir en un de les icones indiscutibles de l’art del segle XX. Va pintar literalment el fons de la piscina del llegendari Hollywood Roosevelt Hotel de Los Angeles, i va immortalitzar els seus pares en diversos retrats.

El 1971 va pintar Mr and Mrs Clark and Percy, un doble retrat de dos amics anglesos i el seu gat que l’any 2005 va ser votat el cinquè millor quadre de la Gran Bretanya en una enquesta de la BBC i la National Gallery. El 2018, Portrait of an Artist (Pool with Two Figures) va ser subhastat per 90,3 milions de dòlars, convertint-se en una de les obres més cares venudes per un artista viu.

Al llarg de la seva carrera, Hockney va explorar una gran gamma de disciplines i materials: pintura, gravat, fotografia, collage i disseny escènic. Sempre considerat un innovador, va assemblar fotografies individuals en elaborats collages, com Pearblossom Highway (1986), una obra construïda a partir de centenars de visions parcials d’un encreuament de carretera al desert.

En els seus últims anys, instal·lat en una masia del segle XVII a la regió de Normandia, Hockney va crear A Year in Normandie, un fris de 91 metres de llargada fet amb iPad que va ser exposat al Museu de l’Orangerie de París.

Sí, Antoni, sí, han sigut molts diners #Polònia3Cat pic.twitter.com/Tp4UWJnB6Z

— Polònia (@polonia3Cat) June 11, 2026

Al gag, Companys i Macià proven de calmar-lo i li diuen que, malgrat que Omella “ha parlat menys català que el Messi”, al papa se li ha de valorar “l’esforç que ha fet per parlar en català”. Tot seguit, passen a comentar l’altura de la torre de Jesucrist i deixen entendre que Gaudí es va equivocar a l’hora d’anotar-ne les dimensions. Després tracten de la despesa pública que ha tingut la visita del papa a Catalunya. “Què s’ha gastat quant?”, demana Gaudí quan Macià li parla dels 2,3 milions d’euros públics desemborsats. “382 milions de pessetes”, li tradueixen els altres dos.

“Mecagon!”, exclama Gaudí. “Cent quaranta anys han trigat a acabar el temple perquè només es podia finançar amb donacions. Jo mateix vaig sortir a demanar almoina quan se’m van acabar els fons”, recorda. I demana: “I ara es gasten 2,3 milions en la visita d’aquest sòmines?”

El gag acaba amb Companys i Macià que, per distreure Gaudí del seu enuig, trenquen un gerro perquè faci un trencadís.

En una conferència de premsa extraordinària, la directora del Jove Teatre Regina ha assegurat: “Avui el Regina desapareix per una trista combinació de factors que, tots enfilats, fan que no tinguem cap més sortida.”

“Tanquem obligats”, ha explicitat Mariona Campos: “Això que passa avui en aquesta sala és una mica el reflex d’allò que passa a poc a poc, però sense aturador, a la societat i a la ciutat. Érem un dels últims espais destinats al públic autòcton, al ciutadà de Barcelona, al veí de Gràcia, a la cultura feta a casa i oberta al món.”

L’equip actual remarca que no ha tingut marge de moviment: “Si et donen uns quants anys o uns quants avisos, tu pots fer i desfer”, ha dit la directora. No obstant això, ha denunciat que inicialment només els van concedir tres setmanes, que finalment han pogut estirar a tres mesos: “Però amb tres mesos, sabent a quin ritme es mouen les institucions, no es pot treballar.”

Els plans del Mago Pop

En un comunicat el 14 d’abril passat, el Mago Pop va confirmar l’interès de la seva empresa pel Regina, que els propietaris havien posat a la venda. Al text, l’artista indicava que quan va tenir coneixement de la possibilitat de comprar-lo el van informar que hi havia un contracte de lloguer que s’acabava el 31 de març, prorrogat a petició dels llogaters fins al 31 d’agost. D’aleshores ençà, no se n’ha sabut res més.

La directora del Regina ha explicat que els van comunicar que era una de les persones interessades en l’edifici. Hi van tenir contactes i van arribar a una conclusió: “No podíem coexistir tots al mateix espai.” “Ells no hi venien a fer d’arrendadors, sinó a comprar un espai per explotar-lo”, ha explicat.

Passat i futur

Malgrat el tancament del Jove Teatre Regina, Mariona Campos ha contraposat que el seu contingut i la seva ànima quedava lliure “per a desenvolupar-se en algun altre espai on pugui aixoplugar-se i poder continuar la tasca educativa, creativa i artística”.

Un homenatge a Jaume Subirós

Des que amb trenta anys va haver de substituir el sogre, mort prematurament el 1979, va seguir fil per randa el consell que li va donar Josep Pla de no tocar-hi res. I, malgrat haver encapçalat el negoci durant quaranta-set anys, ha preferit que tots els honors fossin per al seu antecessor i mentor Mercader. Ell va ser qui el va fitxar per treballar al Motel i, si no hi va ser d’ençà del primer dia, va ser perquè havia d’acabar el curs escolar. “El senyor Mercader va venir a casa, al Pont del Príncep, en terme de Vilamalla, a tocar de la N-II, i hi va posar un anunci que deia: ‘Hotel Empordà. Pròxima obertura a cinc quilòmetres.’ Va dir al pare que potser un fill hi podria fer de grum i, com que el meu germà era l’hereu, hi vaig anar jo. A les set del matí hi anava cada dia amb bicicleta!”, ens explicava Jaume Subirós en una entrevista que li vam fer ara fa just un any. Després d’haver treballat a la cuina i al menjador, Mercader el va fer anar a aprendre l’ofici a Barcelona, on va passar pel Glacier de la plaça Reial, l’hotel President, la marisqueria el Crab i el restaurant Finisterre, considerat durant molts anys un dels més prestigiosos de la ciutat. De nou a l’Empordà, l’any 1974 es va casar amb Anna Maria Mercader, amb qui ha tingut quatre fills: l’Albert, en Jordi, la Sílvia i en Lluís. I, ara com ara, quan el restaurant arriba a l’edat provecta de la jubilació, continua al peu del canó, tant al Motel a l’hora de dinar com a l’Almadraba Park Hotel de Roses a l’hora de sopar.

El propietari i ànima del Motel, Jaume Subirós (fotografia: Motel Empordà).

Potser per aquesta discreció proverbial, coneixedor de l’art de la paraula justa i afinada, de la relació amb el client sense rigidesa, però sense escarafalls, per aquest saber administrar els silencis i els temps, els amants del Motel estem poc acostumats a veure Jaume Subirós com a protagonista de res. De fet, potser sense la insistència i tossuderia dels fills, no l’hauríem vist pujar a l’escenari i parlar davant de clients, companys de professió i amics que tenien la data ben marcada a l’agenda. L’hi van acompanyar Joan Roca, Paco Pérez, Fina Puigdevall i Manel Puigvert, Mateu Casañas, Joan Juncà i Jordi Jacas. En nom de tots ells, Roca va qualificar el Motel del quilòmetre zero de la gastronomia catalana, on van entrar en col·lisió les idees de la Nouvelle Cuisine i els productes tradicionals del país i en va néixer la cuina catalana moderna. I ho va exemplificar amb un record personal, quan hi anava amb els seus pares i germans i hi va descobrir la peuada, la terrina de peus de porc que de segur que li devien inspirar un dels plats estrella dels primers anys del Celler de Can Roca, que enguany fa quaranta anys: el carpaccio de peus de porc, avui a la carta del restaurant Fontané, dedicat a la matriarca que acaba de fer noranta anys.

Un menú de clàssic i literatura

No hi va haver terrina de peuada, però els assistents no ens vam quedar amb gana. Després dels primers brindis amb Kir Royal i d’un aperitiu amb tres elaboracions mítiques de Mercader –l’espina d’anxova, el canapè de garum i el de mousse freda d’escalivada–, es van obrir camí cap a la sala, com vinguts d’un altre temps, els carros d’entremesos variats i de crudités. Cal dir que l’un va fer més fortuna que no pas l’altre, sigui per la curiositat històrica o per l’apetència per la sardina en escabetx o l’ensaladilla russa. Al llarg de la vetllada, els rellotges es van estovar com si fossin tocats per Salvador Dalí –qui dóna nom al carrer i, tot i haver estat al Motel, era fidel a Can Duran– i ningú no va tenir pressa. Fins i tot, aquells que deien que se n’havien d’anar semblaven atrets per una força que els ho impedia, com Hans Castorp al sanatori de La muntanya màgica. Per això van anar passant, en forma de “frivolitats i savouries” d’aquestes sis dècades i mitja, la broqueta de meló amb pernil ibèric, el gaspatxo de cireres de Terrades, la branca d’api i formatge blau, el cigne de foie-gras i el pa amb tomata i anxova amb oli de farigola, sense oblidar plats històrics com la versió en miniatura del bacallà amb mussolina d’all, una altra de les genialitats que Mercader va llegar a la cuina catalana. Per postres –quina pregunta!–, dos magnífics carros de formatges es van fer presents entre els comensals, que drets van poder degustar també el sorbet de menta fresca abans no arribés el pastís Empordà, un prodigi de la pastisseria clàssica de la casa, recuperat per a l’ocasió. El secret? Pa de pessic banyat en Grand Marnier, melmelada d’albercoc i sucre cremat.

Començant per la figura totèmica de Josep Pla, que hi va tenir taula, la 26, i cambra, la 103; continuant per la colla del primer divendres de mes –Miquel Berga, Albert Rossich, Josep Maria Fonalleras, Salvador Sunyer, Antoni Puigverd i el desaparegut “consiliari” Modest Prats–, i acabant amb els darrers volums en què el periodista Xavier Febrés ha declarat el seu amor per l’establiment, pocs restaurants tenen tanta història llibresca. I tanta bibliografia. Ara, encara roman el dubte de si n’hem de dir motel, paraula aguda, o mòtel, paraula plana, tal com fan o fem bona part de la clientela. Com dèiem, l’acte va servir per a afegir un llibre més a la riquíssima bibliografia del Motel, en aquest cas la singular biografia del fundador escrita per la seva néta, cineasta i guionista, el fill de la qual va oferir una de les imatges de la nit quan es va mirar encuriosit la imatge del besavi amb jaqueta i barret de cuiner. En Guiu és molt petit encara per a saber quin camí triarà en el futur, però la seva cosina Paula, filla de Jordi Subirós i quarta generació d’hostalers, ja treballa al restaurant.

A les hores petites, com a final de festa, la sala del Motel es va convertir en un petit teatre on vam poder veure Pla per Roig, una obra de teatre de Ferran Utzet a partir de l’entrevista que Montserrat Roig va fer a l’autor del Quadern gris per a Destino, l’any 1972. Mentre el Pla encarnat per Jordi Coromina parlava, a cua d’ull guaitava què hi deia Josep Valls, l’antic gerent del Motel i mà dreta de Mercader, que va passar hores i hores de conversa infinita amb l’escriptor. Reia i acabava les frases. Els amics, coneguts i saludats estàvem feliços i els Subirós-Mercader, radiants. “Per molts anys” va ser la frase més repetida. També s’hi va sentir un “No ens deixeu mai!” que va sortir de l’ànima a un dels assistents.

Escriptor, assagista i comissari d’exposicions, Roma era fins ara director artístic de La Virreina Centre de la Imatge, institució que encapçalava des del 2016. Al llarg d’aquesta etapa, ha impulsat una programació marcada per la reflexió crítica sobre la cultura contemporània, la memòria política i les relacions entre art i societat. Abans havia treballat com a comissari independent i havia desenvolupat diversos projectes d’investigació i publicacions vinculades a l’art contemporani. Ha comissariat exposicions sobre Alexander Kluge, Susan Sontag, August Sander, Marguerite Duras, Barbara Hammer o John Berger, entre d’altres. Ha publicat la trilogia de novel·les El enfermero de Lenin (2017), Retrato del futbolista adolescente (2019) i El capitalista simbólico (2022), totes elles a l’editorial Periférica, així com els assaigs Rostros (2011) i Diecinueve apagones y un destello (2021).

Roma va ser destituït

S’escau que Roma va ser destituït el 2015 com a conservador en cap del museu arran de la crisi provocada per l’exposició La bèstia i el sobirà, que incloïa una escultura dels artistes Ines Doujak i John Barker en què apareixia el rei emèrit Joan Carles I en una escena de contingut sexual explícit. La polèmica va acabar precipitant la sortida del llavors director del museu, Bartomeu Marí, així com la de Roma i la del responsable de programes públics, Paul B. Preciado. Onze anys després, el comissari torna a la institució, en el que alguns observadors interpreten com una mena de restitució.

La designació arriba en un context de controvèrsia pel procés de selecció. Poques hores abans de fer-se públic el nomenament, l’Associació Catalana de Crítica d’Art (ACCA), la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC) i l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), amb el suport del comitè d’empresa del MACBA, van fer públic un comunicat en què denunciaven que les bases del concurs “no garanteixen les mínimes condicions exigibles de transparència i lliure concurrència”.

Les tres entitats consideren que el procediment incompleix el Codi de Bones Pràctiques per a Concursos de Direcció consensuat pel sector i van traslladar les seves queixes al gerent del museu, Eduard Vicente, sense obtenir, segons expliquen, les rectificacions que reclamaven.

Entre les principals crítiques, les associacions assenyalen l’absència de membres internacionals a la comissió de valoració i qüestionen la independència dels seus membres externs, tots ells vinculats al Consell General del MACBA. També lamenten que no s’hagi exigit un nivell alt d’anglès a les candidatures, malgrat la projecció internacional de la institució, i reclamen que les deliberacions es basin en criteris objectius, públics i quantificables des de l’inici del procés.

Les entitats han reiterat la necessitat que les administracions que formen part del Consorci del MACBA compleixin el Codi de Bones Pràctiques per garantir processos de selecció més rigorosos i transparents.

—Llegint el llibre sembla que feia molt de temps que el volíeu escriure, que és una obra que heu tingut al pensament molt de temps.
—Vaig estudiar filologia catalana i, si me’n va quedar alguna cosa, va ser una mena d’obsessió per la literatura medieval. I dels medievals, Llull és l’autor que em va agradar més. Ja aleshores, quan tenia vint anys o vint-i-un, el personatge de Ramon Llull em seduïa per a escriure’n alguna cosa, però mai no ho vaig fer.

—Per què?
—He estat un novel·lista del realisme, dels segles XX i XXI, però aquesta cosa d’anar-me’n als segles XIII i XIV no entrava en el meu pla. Volia fer una literatura moderna, compromesa amb la modernitat i buscant els estils contemporanis. A mi m’agrada Faulkner o Joyce, però fer novel·la històrica ni se m’havia acudit. Però, de cop, potser arran de la pandèmia –que va ser una època de canvi i de pensar–, vaig decidir que potser ja hi havia hagut massa modernitat i em vaig dir: “Vull divertir la gent i escriure més una novel·la per divertir-me.”

—Però això a la vegada és molt modern, emprar els gèneres populars per a acostar-se als lectors…
—No ho sé, sempre m’ha quedat aquesta idea que la millor novel·la que va escriure Cervantes va ser El Quixot, precisament la que va escriure per entretenir-se, perquè ell es prenia molt més seriosament les Novel·les exemplars. No vull pas comparar-me amb Cervantes, ni de bon tros, però sí que vaig voler escriure la novel·la que tenia ganes de fer. I sí, realment el tema em perseguia tota la vida. Llull m’ha agradat sempre i per a fer L’escala de sorra no he hagut d’estudiar gaire perquè me’l conec: la història dels segles XIII i XIV també la conec bastant i, per tant, no he hagut de fer un treball gaire profund d’investigació, no em calia.

—Sí que heu fet un procés d’humanització de Llull. Els mallorquins de la meva generació, per exemple, el tenim associat a tot un seguit de lectures obligatòries de COU i li tenim molta tírria. D’una altra banda, molta gent el veu com un monstre literari de gran complexitat i sovint n’oblidem l’home.
—Ramon Llull és un home que coneixem molt poc, bàsicament per mitjà de la Vida coetània i d’allò que va escriure. No tenia aquesta idea dels mallorquins amb obsessió per Llull; aquí se’n llegeix el Llibre de les bèsties i poca cosa més. Realment, si fóssim un país normal seria molt més important, seria conegut internacionalment perquè, com a escriptor, és molt bo. Ara, humanament se’l coneix ben poc i, per tant, me l’he hagut d’inventar. No gaire, perquè ell mateix, mitjançant el Llibre de contemplació en Déu i més títols, dóna molts detalls de la seva vida passada, perquè es penedeix de la luxúria, que era la seva obsessió, el pitjor pecat que es pot cometre. De fet, la primera part del llibre es basa en allò que ell amaga. És una pura fantasia, però es devia assemblar bastant a això. Sabem que formava part de la cort i que coneixia el futur rei Jaume de Mallorca, però després en canvio bastant la història. Tot i això, no és una novel·la centrada en Ramon Llull, tampoc no he volgut fer això. És més centrada en el seu esclau i en una monja d’un monestir inventat d’Occitània.

—Doncs a mi m’agrada molt quan feu aquesta reconstrucció del Llull de què mai ens parlen, l’època en què és senescal, poeta trobadoresc. Devia fer una poesia molt interessant, segurament els poemes devien ser molt bons.
—Segurament. En provençal, per això, eh? Perquè la poesia, l’escrivia en provençal. Per això he fet que viatgi sovint a Occitània, perquè se suposa que és on Llull feia la vida de trobador, sobretot perquè el futur rei vivia a Montpeller, que formava part del Regne de Mallorca. No sé com devia ser aquesta vida. Una part que sí que vaig tornar a investigar va ser com van veure la conquesta de Mallorca els àrabs que hi vivien a partir del Kitab tarih Mayurqa, d’Ibn Amira, un llibre molt interessant perquè és la visió dels altres. M’agrada començar la novel·la així: els infidels són els cristians que van a colonitzar l’illa.

—L’estructura del llibre alterna la veu d’aquests dos personatges, l’esclau sarraí i la monja, que és una autèntica troballa: és una monja per obligació i no per vocació, un personatge que crec que, d’alguna manera, entronca amb la vostra narrativa juvenil.
—Sí, és veritat, em semblaven dos personatges divertits i prou contraposats. És documentat que Ramon Llull va tenir un esclau sarraí, de qui va aprendre l’àrab, idioma que coneixia molt bé, fins al punt que molts dels seus llibres els va escriure directament en aquesta llengua. Allò que ens explica la Vida coetània és que un dia el sarraí va renegar i Llull no ho va poder aguantar i el va fuetejar. L’altre s’hi va tornar i li va voler clavar un ganivet. I en el judici posterior el van condemnar a mort. El mateix Llull ens explica que se’n va penedir, passava per davant la presó i pensava que era un càstig massa sever. I un bon dia els guardians li van dir que el seu esclau s’havia suïcidat, i això el va colpir. És un episodi una mica estrany i el modifico: Llull l’allibera, il·legalment, subornant els guardians. Podria haver passat perfectament perquè, si se’n va penedir, per què no l’alliberava? D’aquí neix una història curiosa que podria ser certa.

—Totes les històries són possibles i Llull sovint ha d’anar trampejant amb la seva.
—Insisteixo que la història no ens l’hem de creure mai del tot. Quan una persona explica la seva història, és molt possible que la falsegi. Per exemple, Llull als seus llibres no s’atreveix a dir que identifica Déu amb el món, cosa que a la pràctica el converteix en un antecedent de Spinoza. Si no ho fa és perquè la pressió de l’Església era brutal en aquella època i no podia dir una cosa com aquesta. De fet, Llull va viure sempre fent equilibris amb la religió. Era molt carca en algunes coses, més reaccionari que molts altres, i això també es veu en la novel·la, però en unes altres era bastant més obert, tenia una visió de conciliació de la religió amb la filosofia. Sempre m’ha fet una mica de por que en aquesta novel·la la part filosòfica sigui pesada, però molta gent em diu que no.

—Fer-la entenedora devia ser un dels desafiaments principals a l’hora d’escriure-la: la filosofia de Llull és aspra.
—És clar. Ramon Llull és conegut potser més pel Blanquerna o per obres així i sobretot pel Llibre d’Amic e Amat. La mística és fàcil d’entendre, però la filosofia de Ramon Llull és difícil. He intentat de llegir L’art de trobar veritat, però és illegible, no es pot entendre. Potser si m’hi dediqués tot un any sencer… No l’entenc i no hi he volgut entrar tant, l’explico molt per damunt perquè és un llibre molt hermètic. Però, en la resta, l’obsessió per a intentar demostrar que les creences de la religió es poden demostrar raonant, trobo que és molt interessant, malgrat que no sigui cert: si fos cert, els hauria convençuts tots.

—Situeu la novel·la en un moment complicat, el final de la persecució de l’heretgia càtara, que afecta directament algun dels personatges del llibre. Aquest context va planant per damunt del llibre.
—El tema dels càtars és molt tangencial, perquè la persecució i sobretot la guerra s’havia acabat, però encara en quedaven romanalles i un món viu. Sempre m’ha preocupat molt que el catarisme s’identifiqui amb una mena de mística estranya, amb el sant Grial i tot això. Les novel·les de Dan Brown i aquesta gent, que confonen el catarisme amb una espècie de secta secreta, ens han fet molt de mal, perquè el catarisme és una visió molt més espiritualista del mateix cristianisme, és com una mena de retorn i és de fet un cristianisme més primitiu i més senzill, i no s’hi han de cercar gaires més secrets.

—Expliqueu-vos.
—En el procés de creació de la novel·la vaig descobrir que el llibre bàsic dels càtars encara existia, n’hi ha una còpia a Itàlia, un manuscrit del segle XIV sobre el llibre dels dos principis, que explica com és la religió. I no té res a veure amb aquestes creences del sant Grial i aquest misticisme estrany. Simplement, és una religió que pretén d’explicar que el món és una desgràcia, que és una creació del dimoni i que n’hem de fugir com sigui, que ens hem de portar bé per a anar a l’altra vida, que és la que realment té interès. És una visió curiosa, molt solidària, molt igualitària, perquè homes i dones hi participen igualment, amb algunes manies estranyes com el fet que, quan s’ingressa a la religió com a home bo, s’abandona el sexe i es deixa de menjar carn: són rareses d’aquestes pròpies de la mística, perquè si tothom hagués entrat en aquesta religió el món s’hauria acabat. Però a la novel·la el catarisme és un aspecte tangencial que afecta sobretot la monja.

—Un altre aspecte molt interessant de L’escala de sorra és aquesta barreja de filosofia, religió i reconstrucció històrica. És una mixtura de molts gèneres, amb cartes i fragments de manuscrits també. Com es fa l’arquitectura d’aquesta novel·la i que tot quadri i que tot combini bé?
—De vegades passa amb les novel·les que no saps com continuar, aquell personatge ja ha fet tot allò que havia de fer, això passa. Però en aquesta novel·la és al contrari: amb aquests personatges podria haver anat molt lluny. De fet, ja es veu, perquè la novel·la acaba, però podria continuar, admet una segona part. Hi havia un excés, tenia material per a donar i vendre. He fet molt exercici de supressió de material. M’ha servit de molt donar aquest llibre als amics, que me l’han fet netejar. Quan tens moltes coses, esporgar és important. A mi m’apassiona el romànic i podria haver fet com Umberto Eco, que es posa a descriure capitells: ho faig en alguna ocasió per parlar de la luxúria, però sobretot l’esforç d’aquesta novel·la ha estat de contenció, de retallar.

—Tot i això, és una mica inevitable pensar en El nom de la rosa…
—És clar, no me n’amago. Quan vaig llegir El nom de la rosa vaig pensar que era la novel·la que jo volia escriure, tot i que la visió del romànic és una mica llibresca, intel·lectual, i hi ha un excés de llatí. Hi ha algunes coses que fan que no entengui com va tenir tant d’èxit, però a mi em va agradar moltíssim. Sí, entro en aquest terreny perquè a la meva novel·la hi ha un assassinat i el meu Sherlock Holmes és Ramon Llull. No m’he d’inventar allò que s’inventa Umberto Eco amb fra Guillem, perquè jo ja el tinc. Ramon Llull, amb aquella manera de pensar, amb la seva claredat, seria un bon investigador. I és bonica una investigació en una època en què no hi havia telèfons mòbils, no hi havia proves d’ADN i no hi havia ciències: només hi havia la raó i l’observació de les coses, i això també em cridava l’atenció. He volgut fer una novel·la antiga. Tu ja ho saps: com a escriptor faig novel·la de ciència-ficció juvenil i els ordinadors m’han acompanyat sempre i només parlo d’hologrames, intel·ligència artificial i tot això. Aquí m’allibero i me’n vaig a un terreny d’ocellets, boira, neu, música i monges que canten.

—També és una novel·la que es destaca per l’opció lingüística, hi ha un gust exquisit per la llengua i per la bellesa.
—La meva afecció per la literatura medieval fa que la llegeixi bé i no tingui problemes amb el català medieval. De fet, ningú no n’hauria de tenir gaires, perquè llegint-lo amb una mica de deteniment s’entén tot. El desafiament d’una novel·la escrita ara és que sembli literatura antiga, però que sigui moderna, perquè si no la gent no l’entendria. Per tant, no he volgut utilitzar cap fórmula medieval, però de les paraules que tinc com a registre, n’escullo les que em sembla que podrien ser del segle XIII o XIV, cosa que és bastant falsa, però és un intent d’aproximar-s’hi. Ramon Llull parlava bàsicament igual com nosaltres i hi he posat paraules que semblin de l’època i que te les puguis creure.

—Com ens podem enamorar de Llull en temps de TikTok?
—Per al lector que no s’hi hagi acostat mai, el Llibre d’Amic e Amat, encara que és un tòpic i que quedar-se amb això és poc, té l’avantatge que és una obra religiosa que podria no ser religiosa, és un llibre on l’amat –que pot ser Déu– i l’amant –que pot ser l’home– es poden substituir per una altra mena de creença o d’espiritualitat. Es pot llegir perfectament essent  ateu, no cal combregar amb res. Això també em passa amb els poemes de Verdaguer. Qui llegeix l’últim Verdaguer llegeix les confessions d’un home i la religió hi té a veure, però és secundària. És clar, són els dos grans poetes que tenim en aquest país, Verdaguer i Ramon Llull, dos grans escriptors. A mi em queda això. Com a recomanació a la gent, diria d’agafar el Llibre d’Amic e Amat amb calma. És un llibre per a llegir com recomanava ell, uns versets cada dia: són només tres línies i pensar-hi molt. En aquesta època de TikTok és fantàstic: és poca cosa, arriba en petites dosis, però amb una meditació bastant més profunda que veure un paio com serra un arbre i li cau al cap, o com persegueix una rata i ensopega.

És com si l’harmonia visual del conjunt adquirís encara una nova dimensió quan es contemplen els principis matemàtics que en fonamenten l’estructura i que hi aporten funcionalitat, equilibri i coherència.

Sens dubte, la persona que ha estudiat més profundament la matemàtica de la Sagrada Família ha estat Claudi Alsina i Català, que va cursar els seus estudis inicials en matemàtiques a la Universitat de Barcelona i que va dirigir la tesi doctoral de l’actual arquitecte director de les obres del temple, Jordi Faulí.

A les memòries, Claudi Alsina afirma:

“Tothom s’havia preguntat si en el projecte del temple de la Sagrada Família hi havia un mòdul i un sistema de proporcions que guiés totes les relacions mètriques de l’obra. […] Un dissabte a la tarda, assegut davant la tauleta del meu despatx a casa, amb tot de dades i documents sobre aquest misteriós sistema proporcional, si és que hi era…, el vaig descobrir. El mòdul de 7,5 metres i les relacions entre els divisors de 12 (1:4, 1:3, 1:2, 3:4, 2:3, 1) semblaven explicar moltes coses.”

El número 12, protagonista

No resulta sorprenent que el número 12 tingui un protagonisme destacat en l’estructura del temple. Gaudí concebia la Sagrada Família com una síntesi d’arquitectura i simbolisme religiós i el 12 és un número amb una forta presència bíblica: els dotze fills de Jacob, les dotze tribus d’Israel, els dotze apòstols o la corona de dotze estels de l’Apocalipsi en són només alguns exemples.

Però el seu interès no és sols simbòlic. D’un punt de vista matemàtic, el 12 és un número especialment adequat per a establir proporcions, perquè té molts divisors. Precisament, les relacions entre aquests divisors són les que, segons Claudi Alsina, expliquen bona part del sistema proporcional de la basílica.

Amb aquests antecedents simbòlics i matemàtics, no hauria de resultar estranya la vinculació entre elements estructurals del temple i el número 12.

El mòdul de 7,5 metres

A partir de les paraules de Claudi Alsina us convidem a fer una petita visita amb mirada matemàtica a la Sagrada Família:

Les dimensions del temple estan vinculades al número 12 i al mòdul de 7,5 m. La llargada és de 90 m (7,5 x 12), l’amplada és de 60 metres (7,5 x 8) i l’amplada de la nau principal és de 45 m (7,5 x 6).

Quant a les alçàries, la volta més alta és la de l’absis, de 75 m (7,5 x 10), seguida per la volta del creuer, de 60 m (7,5 x 8); la volta de la nau central, de 45 metres (7,5 x 6); la de la nau lateral, de 30 metres (7,5 x 4), i la del cor, de 15 metres (7,5 x 2).

En harmonia amb l’altura de la muntanya de Montjuïc

La torre de Jesús és la torre central del temple i la més alta, amb 172,5 m (7,5 x 23), en harmonia amb l’altura de la muntanya de Montjuïc. És coronada per una creu de quatre braços que fa 17 metres d’altura per 13,5 m d’amplada. Entorn d’aquesta torre hi ha les quatre torres dels Evangelistes, que assoleixen una altura de 135 m (7,5 x 18).

La torre de Maria, que mesura 138 m, és la segona més alta de la basílica. És coronada per un estel de 12 puntes, que es recolza sobre tres braços de suport. Aquest estel té un diàmetre de 7,5 m i es forma a partir d’un dodecàedre regular sobre cadascuna de les cares del qual s’aixequen puntes en forma de piràmide pentagonal. Els reflexos de la llum del dia i la il·luminació interior nocturna confereixen a aquest estel una bellesa singular.

Els políedres de les torres

Els políedres també són molt presents a les torres de la Sagrada Família. Les quatre torres de la façana de la Glòria culminen amb dodecàedres, les quatre torres de la façana del Naixement culminen amb octàedres irregulars truncats i les quatre torres de la façana de la Passió culminen amb cubs truncats.

A les dotze torres, sobre aquests políedres, s’aixeca un pinacle. Les torres dedicades als Evangelistes culminen amb icosàedres regulars que contenen focus que il·luminen la gran creu que presideix la torre de Jesús. Just damunt de cada icosaedre hi ha una escultura amb la representació simbòlica de l’evangelista. Són nombrosos els políedres estrellats que hi ha al temple, sobretot a la façana del Naixement.

No són columnes, és un bosc!

Per una altra banda, els arcs catenaris són presents al temple com a elements estructurals principals perquè és una forma molt eficient de transmetre les càrregues a terra sense necessitat de més elements de suport. Són integrats al sistema de columnes inclinades que sostenen les voltes de les naus interiors, a les mateixes voltes i cobertes i a la façana del Naixement.

Es poden trobar quatre tipus de columnes a la Sagrada Família. Totes aquestes columnes s’anomenen de doble torsió helicoïdal, tenen la base en forma de polígon estrellat arrodonit i es generen com la intersecció de dues columnes salomòniques que giren en sentit oposat. A sobre de cadascuna hi ha un nus d’on surten branques semblants a les d’un arbre que sostenen de manera molt eficient les torres i la coberta del temple.

També les lluernes del sostre són hiperboloides reglats d’una fulla. El fet que siguin formades per rectes ofereix facilitat constructiva i optimitza la captació i la projecció de la llum.

El simbolisme de dos números: 7 i 33

Uns altres números amagats al temple són profundament simbòlics. Per exemple, el baldaquí de l’altar major, que és un heptàgon regular de 5 m de diàmetre, els set costats del qual simbolitzen els set dons de l’Esperit Sant.

A la façana de la passió hi ha un quadrat numèric on totes les files, columnes i diagonals sumen 33, amb connotacions religioses evidents.

Sembla que s’inspira en el quadrat màgic que apareix al quadre Melanconia, d’Albrecht Dürer.

La percepció de la matemàtica que hi ha al darrere del temple de la Sagrada Família encara el fa més bell i desperta més admiració pel geni d’Antoni Gaudí.

Aquest article té un tercer autor, el professor jubilat de didàctica de les matemàtiques a la Facultat de Matemàtiques i Informàtica de la UB Anton Aubanell Pou.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

El nou lot, que és el primer procedent del fons de 3Cat que Disney+ integra al catàleg, és heterogeni i inclou títols de diverses èpoques i gèneres. Entre les incorporacions més conegudes hi ha El diable es vesteix de Prada, Sol a casa, Sol a casa 2: Perdut a Nova York, Alien, el sisè sentit, El cigne negre i Braveheart. Però la llista és molt més extensa: hi figuren Alien versus Predator; Jo, robot; Speed; El dia de demà; El club dels poetes morts; Petita miss Sunshine; Entre copes; Brooklyn; Joy; La proposta; Valors ocults; Monuments men; Camí de perdició; El regne del cel; El vol del Fènix; Un bon any; Hitchcock; Big, i A la corda fluixa.

També inclou títols d’animació i de públic familiar: Bàsil, el ratolí detectiu; Els rescatadors; Oliver i companyia; Taran i la caldera màgica; L’aprenenta de bruixa, i Qui ha enredat en Roger Rabbit? I arrodoneixen la llista Garfield 2, Els pingüins del senyor Popper, Aigua per a elefants, L’exòtic Hotel Marigold i El planeta dels simis (1968).

Trenta d’aquests films són d’imatge real, quatre d’animació i tres combinen imatge real amb animació. La majoria –vint-i-set en total– provenen del catàleg de 20th Century Studios, l’estudi adquirit per The Walt Disney Company el 2019. La resta pertanyen a Touchstone, Hollywood Pictures, Buena Vista i Walt Disney Pictures.

Acord per a facilitar els doblatges a les plataformes

L’acord s’integra en el conveni entre la Generalitat i la CCMA per a facilitar que els doblatges elaborats per 3Cat arribin a les plataformes de vídeo a la carta. Disney+ ja oferia en català uns altres títols finançats pel Departament de Política Lingüística, com ara Hoppers, Zootròpolis 2, Elio, Vaiana 2, Del revés 2 i El regne del planeta dels simis, a més de la sèrie catalana El mal invisible.

Disney+ no és l’única plataforma que ha rebut doblatges de 3Cat. D’ençà del 2023, el Departament de Política Lingüística ha distribuït més de 600 àudios a plataformes. HBO Max té prop de 150 films i 500 capítols de sèrie, entre els quals hi ha Diaris de vampirs, Fringe i L’amiga genial. Netflix ha incorporat més de 120 doblatges, entre els quals hi ha les trilogies d’El cavaller fosc i Ressaca a Las Vegas, els films El curiós cas de Benjamin Button, Wonder Woman i L’home d’acer, i set films de Studio Ghibli, com El meu veí Totoro, El castell al cel i El castell ambulant. Filmin, per la seva banda, ja compta amb 180 doblatges de 3Cat, entre els quals hi ha Allò que el vent s’endugué, La vida de Brian, Perseguit per la mort d’Alfred Hitchcock, Algú va volar sobre el niu del cucut, American History X i Victor/Victoria.

El Departament de Política Lingüística gestiona també una línia d’ajuts per al doblatge i la subtitulació. El 2025, va donar suport al doblatge de 349 films i 29 temporades de sèrie, i a la subtitulació de 342 films i 23 temporades. Entre els títols subvencionats hi ha Nuremberg, Ara em veus 3, Furiosa: De la saga Mad Max, Els pecadors i Twisters, i les sèries Hunter x Hunter, Guardians de la nit, El primer matrimoni d’en George i la Mandy i Duster. Aquests últims deu anys, el departament ha donat suport a l’elaboració de més de 2.300 doblatges i 6.600 subtítols de llargmetratges, a més de 100 doblatges i 470 subtítols de temporades de sèries.

El llançament de la cançó va acompanyat d’un videoclip rodat a Barcelona, dirigit per Ignasi Gisbert i Rita Molina. Arnau Vallvé presentarà el disc el 2 d’abril de 2027 a la Sala Apolo de Barcelona.

En un comunicat s’explica que “Mentre el monstre” és la “primera peça d’un àlbum en què cada cançó serà un món propi, però totes compartiran una mateixa identitat inconfusible”.

Quant al videoclip, mostra Vallvé “en una faceta inesperada”, exercint d’entrenador de futbol d’un equip infantil (CE Canyelles). Una proposta estètica i narrativa que subratlla el to irònic i informal que envolta la cançó.

Les entrades del concert de presentació del disc el 2 d’abril a la Sala Apolo ja són a la venda. L’artista ha començat la trajectòria tot sol “mentre Manel continua hibernant”.

En un parlament carregat de referències literàries, records personals i proclames polítiques, ha culminat el discurs amb una defensa explícita dels Països Catalans, la llibertat i la pau.

Biel Mesquida és tot llengua pic.twitter.com/e64inUDX5k

— Òmnium Cultural (@omnium) June 8, 2026

Reproduïm íntegrament el text i el vídeo del discurs de Biel Mesquida al Palau de la Música Catalana durant l’acte de lliurament del guardó:

“Demanà l’amic a començament si fo enans en son amar que en son entendre.
Ramon Llull

No és bo per esser lliure qui a servitud s’avesa.
[…] Voleu triomfar fora de Catalunya? Siau catalans. Voleu ser universals? Conservau l’aire de família.
Joan Alcover

Si la persona sap que és un cas únic, que mai més n’hi haurà cap com ell, el que faci ho procurarà fer amb una passió impressionant. Perquè fer una cosa és important, però deixar-la de fer és un crim, no té perdó. Si pots, lluita, i si no pots, batalla.
Blai Bonet

Parlar català, per nosaltres, és un obligat homenatge que fem al nostre origen. I ell  [Antoni Maura, ministre mallorquí d’Alfons XII] parlant castellà amb mi, essent mallorquí, sembla que despreciï tot el poble que no té altra expressió que la llengua que jo li parlava i que era precisament la seva.
Antoni Gaudí

Gustós vespre, i benvinguts, bona gent que heu arribat aquí per celebrar aquesta cosa tan humanal i tan senzilla que és donar un premi a una persona que escriu llibres i lluita amb cos i ànima per la seva llengua, que és la catalana, i la seva cultura, també ben catalana i universal també, des que té ús de raó i de desraó poètica. En aquesta època de confusió a voler aquest amic vostre (visionari, foll, fervorós, batallador) no té, sinó que practica, un parell de creences ben clares i catalanes, ben fondes i ben arrelades que són –nostrades, casolanes i universals– bones d’entendre: fa de l’estimera la seva respiració necessària per viure, i per sobreviure, i té l’escriguera com aquest fer, bastir, i obrar la casa hospitalària en què viuen de pinte en ample tots, tots els llenguatges. Els verbs estimar i escriure són les accions quotidianes d’aquest picalletrer. He après que la memòria és una Atlàntida al fons de l’oceà, i que un detall de pronunciació diu més coses que no una proclamació grandiloqüent. I que visc i escric dins els tsunamis de regressió neoautoritària que s’estén arreu del planeta.

I ara us contaré una història, que és el que sé fer.

En Biel Mesquida tenia tres anys i ja escrivia. Escrivia cartes als padrins. Tanta precocitat només es pot entendre per l’acció d’una mare mestra, moderna i emprenedora, i un alfabet Montessori de fusta que li havia fet son pare, mestre igualment. El nin havia nascut al Mas d’en Sales, de Castelló de la Plana, destinació d’aquella mestra feminista avant la lettre.

En Biel Mesquida no és res si no posa el cor, el cervell i la veu a favor dels mestres que avui lluiten al País Valencià i a Catalunya. És la mateixa lluita del 2013 a les illes Balears. És la mateixa lluita constant dels mestres de la Bressola i del moviment de les famílies alguereses per una escola en català. ON HI HAGI UN MESTRE, QUE ELS POLÍTICS ACALIN EL CAP EMPEGUEÏTS. NO HEM ARRIBAT FINS AQUÍ PER PERDRE’NS EN LABERINTS DE BUROCRÀCIA I EQUILIBRIS DE QUEDAR BÉ. EN BIEL MESQUIDA ÉS ESCOLA EN CATALÀ, ARRELADA I RESISTENT!

Castelló, Ciutadella, Manacor varen omplir els registres sonors del petit Biel. Adolescent encara, conegué Francesc de Borja Moll, Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Miquel Bauçà. La biblioteca catalana de sa mare el va ajudar a donar forma al que ja s’havia congriat dins ell.

En Biel Mesquida és tot llengua: el català de València, el català de Mallorca, el català de Barcelona, el català d’Andorra, de la Franja i Perpinyà, el català de l’Alguer i d’arreu. Hi ha una sola llengua i és la catalana. Res més a dir o tot a dir, però en català.

Una sola llengua, un sol poble, una sola nació: PAÏSOS CATALANS! Podem cridar INDEPENDÈNCIA!, però jo no ho cridaré mai sense afegir-hi UNITAT DELS PAÏSOS CATALANS!

El jove Biel es fa amo del seu destí i el 1964 es planta a Barcelona per estudiar Biològiques i també Lletres. La vida amb l’amplitud de la paraula desemboca en L’adolescent de sal. Pel camí, la creació de l’SDUB, la Caputxinada, vagues i manifestacions, tancaments a Montserrat, i totes les altres coses bones de la vida, que són lluita, lluita i lluita per la llibertat.

En Biel Mesquida és llibertat. És lluita constant contra tota censura, explícita o implícita. Aquí o a qualsevol racó del món a favor de tots els Pablo Hasel. MORI LA CENSURA! VISCA LA LLIBERTAT!

La feina de coordinador de Ciències Biològiques i de Medicina en l’Enciclopèdia Catalana des de 1972 a 1980, la carrera de Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona i el retorn a Mallorca el 1982 per fer-se càrrec del Servei de Comunicació de la Universitat de les Illes Balears el configuren com a treballador de la paraula difusora de coneixement.

Avui, com mestre Riba, en Biel Mesquida afirma que “[…] no hi ha inútil / cap esperit, si creix lliure en la seva virtut”, i reclama l’accés de tota la població a un coneixement no mediatitzat per algorismes feixistes, i un suport sòlid i estable a la recerca, i especialment als joves investigadors. Cap cervell vàlid sense aprofitar. La ciència i la cultura han de ser els fonaments d’un país lliure i de justícia.

Durant els seus darrers anys a la universitat, el nostre personatge funda les Edicions UIB, on publicarà alguns llibres d’alta divulgació científica d’autors locals i estrangers. A final de segle XX crearà el Festival de Poesia de la Mediterrània, que durant vint-i-cinc anys ha presentat poetes catalans i de tot el món.

En Biel Mesquida continua col·laborant amb el programa “Escriptor refugiat” del PEN català per donar aixopluc als perseguits per amor de la justícia, la bellesa i la veritat, o sigui als perseguits per amor de l’estimera. I no només els escriptors: en Biel Mesquida defensa tothom qui necessiti un redol per créixer i fer-se una vida. Acollim els migrants. Benvingut tothom i que VISCA LA LLIBERTAT DE PENSAR, VIURE I ESTIMAR!

El 2026 va rebre la telefonada d’en Xavier Antich en què li anunciava que Òmnium Cultural el considerava digne del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, les mateixes lletres de l’alfabet Montessori de fusta amb què jugava al Mas d’en Sales, i que en una forma o altra li han estat sempre fidels companyes.

Una sola cosa us vol dir aquest Biel Mesquida que ha arribat exultant al Palau de la Música Catalana avui vespre: VIVIU, ESTIMAU I BOIXAU EN PAU.

SÍ A LA PAU!
SÍ A LA PAU!
SÍ A LA PAU!

Direu els tactes de la veu i sense saber-ho direu poesia en estat sòlid…

Direu si no hi ha llengua no hi ha país i sense saber-ho direu el català és el pal de paller de la nació i de la cultura…

Direu canviar paradigmes i subvertir-los i sense saber-ho direu L’adolescent de sal…

Direu el meu far, la meva brúixola i sense saber-ho direu la creactivitat…

Direu la cultura universal que s’ha fet catalana i sense saber-ho direu El mar i Llefre de tu…

Direu que tot aquest present us sigui molt Biel Mesquida i sense saber-ho direu Carpe Momentum…

Direu Biel Mesquida i sense saber-ho direu Paulina Amengual…

Direu Biel Mesquida i sense saber-ho direu Blai Bonet, Toni Catany, Nadal Batle, Oriol de Bolòs, Antoni Tàpies, Josep Guinovart…

Direu Biel Mesquida i sense saber-ho direu Pep-Maür Serra.

Direu Biel Mesquida i sense saber-ho direu el nom de cadascun de vosaltres, que tant m’estimau.

En Biel Mesquida és tot això i tots aquests noms, gràcies de cor per haver-lo fet possible.”

Mentre sonaven els versos de la cançó, Biel Mesquida ha pujat a l’escenari i s’ha afegit a la interpretació. L’escriptor, emocionat, ha cantat alguns fragments de la peça al costat de Bonet, en una escena que ha arrencat llargs aplaudiments del públic del Palau de la Música Catalana.

La interpretació ha servit de cloenda d’un acte dedicat a homenatjar la trajectòria literària de Mesquida, que acabava de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes atorgat per Òmnium Cultural. La presència de Maria del Mar Bonet, una de les veus més emblemàtiques de la cultura catalana contemporània i també mallorquina, ha reforçat el caràcter simbòlic i emotiu del final de la vetllada.

La balanguera fila, fila…
La balanguera filarà! pic.twitter.com/MFZoACQpoC

— Òmnium Cultural (@omnium) June 8, 2026

El cas va començar amb una demanda a una editorial amb seu a Madrid. El seu advocat va demanar-ne la traducció “amb l’objectiu d’entendre’n el contingut amb la precisió necessària de la llengua materna”. I el lletrat de justícia ho va acceptar. La llei del poder judicial estableix que les parts, els representants i qui les dirigeixin poden fer servir la llengua oficial de la comunitat on es facin les actuacions judicials. A més, diu que els documents presentats en una llengua oficial altra que el castellà tenen plena validesa i eficàcia sense necessitat de traduir-la. I que, en tot cas, les parts es podrien oposar a l’ús d’una llengua oficial diferent del castellà si el desconeixement en pogués implicar indefensió, però tan sols afectaria jutges, magistrats, fiscals, secretaris i més funcionaris de justícia.

“L’altre advocat va dir que se sentia més còmode en castellà, però això és un problema de qui el contracta, que ha de tenir en compte si el pot defensar en un procediment judicial en què el català és una llengua oficial”, diu Cruanyes a VilaWeb. Perquè, si no, afegeix, “l’ús oficial de la llengua dins el procediment acaba no essent res, com una llengua estrangera”.

Des que el lletrat de justícia va acceptar la traducció i la va demanar fins que finalment va arribar van passar sis mesos i vint-i-sis dies. Mig any d’espera que va endarrerir el cas. Finalment, va arribar a judici, que es va fer amb un traductor del català al castellà. El març del 2025 va arribar la sentència, i al juliol Cruanyes va presentar un recurs d’apel·lació. Novament, l’altra part va demanar-ne la traducció, i un lletrat de justícia –diferent del de la primera vegada– ho va acceptar. Tres mesos després, i sense que encara hagués arribat la traducció demanada, Cruanyes va presentar un escrit denunciant la vulneració del dret d’ús de la llengua catalana sense dilacions i, per accelerar el ritme, va aportar una versió en castellà del seu recurs.

El procés llavors encara es va complicar més, perquè l’altre advocat va dir que allò era una “traducció de part”, i que volia esperar fins que arribés la traducció oficial d’ofici. Un argument que el lletrat de justícia va acceptar i que fa que, d’ençà del 10 de març, el procediment estigui suspès fins que no arribi la traducció del servei de justícia. En total, més de disset mesos i mig de dilacions perquè l’altre advocat no entén el català i reclama que li ho tradueixin tot al castellà.

Un greuge per al client

“Diuen que hi ha pocs procediments en català, però és que el sistema no l’assumeix com a propi i només crea inconvenients”, s’exclama Cruanyes. El principal damnificat és el client, que, en aquest cas, es troba amb un endarreriment afegit promogut pel fet que l’empresa demandada ha contractat un advocat que no sap català en un cas en què el català és llengua oficial, i l’administració de justícia li fa costat a l’hora de demanar traduccions, malgrat que això impliqui una demora.

Per a Cruanyes, aquesta decisió és “un acte de discriminació per utilització d’una llengua que és oficial en el procediment”. A l’escrit de queixa presentat, Cruanyes diu que l’empresa demandada hauria hagut de tenir en compte que a Catalunya hi ha dues llengües oficials necessàries per a la comprensió dels escrits presentats. I afegeix: “Jo tampoc no tinc per llengua materna el castellà en què escriu l’advocat contrari.”

Perquè es pugui observar el retard causat per aquestes traduccions, compara això que ha passat en aquest procediment judicial i en un altre de semblant. Aquell –també cursat en català– va començar amb una demanda el 20 de novembre de 2023, i el 6 d’octubre de 2025 l’Audiència de Barcelona ja va dictar una sentència en segona instància. És a dir, en vora dos anys es va obrir i jutjar el cas, s’hi va presentar recurs en contra de la sentència i l’Audiència ja havia tornat a emetre sentència. En canvi, en la demanda contra Edicions Akal tot just s’ha dictat la primera sentència i s’ha admès a tràmit el recurs d’apel·lació presentat.

Segons ell, no s’hauria hagut d’acordar mai ni la traducció de la demanda, perquè creu que deixa sense efecte la consideració del català com a llengua oficial del procediment judicial a Catalunya. En relació amb això, veu responsables els dos lletrats de la justícia que han intervingut en el cas, i demana que siguin corregits disciplinàriament i assumeixin la responsabilitat per danys o perjudicis que ocasionin amb aquests retards.

“Una actitud regressiva”

Cruanyes diu que en tota la seva vida professional no s’havia trobat un cas com aquest, però ha observat una regressió en casos similars amb dilacions perquè l’advocat demana traduccions. “Jo no he dit mai a un client meu que fer servir el català li sigui un perjudici. Veure’m perjudicat per això seria una prevaricació com una casa de pagès”, diu.

Denuncia que els retards causats per la petició de les traduccions vulneren l’article 231 de la llei del poder judicial; la constitució espanyola, quant al dret de tutela judicial efectiva i a la protecció de les llengües oficials diferents del castellà; i la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que obliga els estats signants a facilitar l’ús d’aquestes llengües en l’àmbit judicial.

“Les dilacions són inacceptables, no les podem assumir i deixar de fer-ho en català”, diu Cruanyes, que es ratifica en la decisió de denunciar els lletrats de justícia que ho han permès. “És una vulneració d’un dret fonamental per raó de llengua”, remarca.