I per què parlem avui d’antologies? Doncs perquè en poc temps n’han coincidit dues al mercat que ens permeten de fer aquest recorregut pels crims (de paper) col·lectius. D’una banda, a la col·lecció Falciot de Voliana han publicat Els deu manaments; i d’una altra, a edicions Xandri s’ha recuperat Aigua roja, amb els relats reelaborats per a l’ocasió, vint-i-set anys després de la seva publicació original.

I si bé Negra i consentida va tenir un paper fundacional en el gènere a casa nostra, l’esclat contemporani no es podria entendre sense un altre volum que va marcar un punt d’inflexió en moltes coses: Crims.cat. Collita de narradors del gènere negre en català, del 2010, que va publicar l’editorial Alrevés i que varen coordinar Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar, amb texts de Bennasar mateix, Jordi Cervera, Jordi de Manuel, Joan Francesc Dalmau, Albert Hernández, Salvador Iborra, Sebastià Jovanni, Marc Pastor, Jordi Pijoan, Clàudia Pujol, Teresa Solana, Josep Torrent, Ramon Usall, Agustí Vehí, Miquel Vicens, Pau Vidal i Albert Villaró. Aquesta antologia va ser especialment important perquè, després de molts anys sense col·leccions, i amb els autors publicant de manera esparsa en els catàlegs generalistes de les editorials, evidenciava que hi havia un grup nombrós d’autors que podien alimentar el gènere negre a casa nostra i que, de fet, l’havien mantingut i sostingut d’ençà de l’ensulsiada de la Negra de la Magrana el 1996, és a dir, durant quinze anys. A més, va ser el germen del naixement de la col·lecció Crims.cat.

Els dos antòlegs varen reincidir en un altre llibre molt semblant el 2013. La diferència és que Crims.cat ja rutllava, se n’havien publicat sis títols i l’editorial Alrevés va decidir de publicar el llibre fora de col·lecció amb texts de Jaume Benavente, Andrea Robles, Gerard Guix, Juli Alandes, Xavier Aliaga, Carles Martín, Salvador Balcells, Daniel Hernández, Rafael Vallbona, Annabel Cervantes, Àlex Volney, Teresa Roig i Lluís Llort, així com els dos guanyadors del concurs de relat curt NegrOliva, que eren Vicenç Aguado i Ignacio Arribas.

L’any següent, el 2014, va arribar una altra antologia de les que marquen un punt d’inflexió. Feia temps que corria un debat al voltant de la novel·la negra catalana que tenia a veure amb la presència de les dones en aquest àmbit. Per exemple, la col·lecció la Negra de la Magrana només havia aconseguit de publicar texts de cinc escriptores catalanes: Maria Aurèlia Capmany, Maria Antònia Oliver, Assumpció Maresma, Assumpta Margenat i Margarida Aritzeta, i a les col·leccions generalistes tampoc no n’abundaven. Però la professora, estudiosa del gènere i escriptora Anna Maria Villalonga va aconseguir de trobar-ne força i atorgar-los una nova visibilitat a Elles també maten, publicada per Llibres del Delicte, amb texts de Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Carme Torras, Maria Carme Roca, Núria Cadenes, Esperança Camps, Empar Fernández, Susana Vallejo, Susana Hernández, Marta Banús, Laura Díaz-Roig, Mònica Batet i Villalonga mateixa. Entre les múltiples virtuts que va tenir el llibre, va significar la creació del personatge de la Mina Fuster, de Margarida Aritzeta, que va implicar el seu retorn al gènere i la continuïtat del personatge al llarg de quatre novel·les més a la mateixa editorial, Llibres del Delicte.

L’èxit del llibre va fer que dos anys després, el 2015, Villalonga preparés Noves dames del crim, que en aquesta ocasió va comptar amb Isabel-Clara Simó, Rosa Ribas, Anna Moner, Isabel Franc, Elisenda Roca, Blanca Busquets, Roser Cabré-Verdiell, Montse Sanjuan, Sílvia Romero, Antònia Carré-Pons, Raquel Picolo, Gemma Pasqual-Escrivà i ella mateixa. La fórmula de cercar dones que maten col·lectivament es va repetir en un nou volum, Elles també negregen, en aquest cas coordinat per Irene Solanich i amb epíleg d’Anna Maria Villalonga, amb texts d’Ada Castells, Tina Vallès, Sandra Freijomil, Maria Climent, Leticia Asenjo, Irene Pujadas, Laia Fàbregas i Anna Gurguí. El llibre es va publicar el 2023 a Llibres del Delicte.

El 2015, Edicions Xandri, una petita editorial fundada a Sant Cugat del Vallès per J.R. Armadàs, també va optar per una antologia d’autors criminals. En aquest cas, es va titular Els crims nostrats i a cada autor li va tocar d’escriure sobre un tema a l’atzar, per exemple, “Ball de bastons” o “Seny i rauxa”. El resultat va ser un llibre que comptà amb texts de J. R. Armadàs, Anna Maria Villalonga, Sebastià Bennasar, Miquel Giménez, Liz Castro, Roser Cabré-Verdiell, Gloria Fernández, Laura Díaz-Roig, Mayte Duarte, Marc Carreté, Marcel Pujol i Sergi Marzabal. El 2018 varen optar per fer-ne una segona part amb Terra de crims, que va comptar amb els següents autors: J. R. Armadàs, Anna Maria Villalonga, Ignasi Bea, Irene Solanich, Quim Crusellas, Tura Soler, Mariona Isern, Carles Mentuy, David Comuñas i Judith Vives.

L’editorial va renovar la seva fórmula amb dos llibres més, en aquest cas, un de dedicat a la política i un altre al futbol. Per al primer, Política criminal, comptaren amb alguns polítics llavors en actiu, a més d’escriptors, i per al segon, El futbol és així, feren servir com a reclam la presència entre els seleccionats de periodistes esportius. Així les coses, al primer volum, del 2019, hi havia texts de Maria Xinxó, Vicenç Bacardit, Esperança Camps, Antonio Baños, Marina Geli, Edu Piera, Àgata Guinó, David Marín, Irene Solanich i J.R. Armadàs. Per al del futbol, la selecció va ser Irene Solanich, Xavier Torres, Xènia Armadàs, Frederic Porta, Ramona Solé, Josep Gimeno, Aida Montoya, Salvador Balcells, Gemma Montero, Ruth Gumbau i J.R. Armadàs.

Si aquestes varen ser antologies temàtiques, després n’hem tingudes de territorials. El 2017, Crims.cat va incloure, ara ja sí en el seu catàleg de col·lecció, el llibre Barcelona, viatge a la perifèria criminal, novament coordinat per Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar. En aquesta ocasió, s’escolliren deu barris que havien sortit menys habitualment a la novel·la negra barcelonina i una parella d’escriptors, home i dona, per a cada un dels deu barris, és a dir, una doble mirada. I així varen escriure sobre la capital catalana Graziella Moreno, Albert Figueras, Anna Maria Villalonga, Rafa Melero, Esperança Camps, Emili Bayo, Mireia Llinàs, Josep Lluís Roig, Margarida Aritzeta, Andreu Martin, Silvia Mayans, Jordi de Manuel, Raquel Gàmez, Llort, Susana Hernández, David Marín, Empar Fernández, Lluís Bosch, Núria Cadenes i Juli Alandes.

L’editorial que més ha optat per la territorialitat ha estat Llibres del Delicte. Va començar l’aventura amb un llibre molt important, Assassins de ponent, del 2016, que va servir per a visibilitzar encara més el grup d’escriptors de les comarques de Lleida, que han estat un dels pals de paller de la revitalització del gènere negre aquests darrers anys. En aquest volum, hi participaren Llorenç Capdevila, Alexandra Cuadrat, Marta Esparza, Miquel Àngel Estradé, David Marín, Rafa Melero, Carles Mentuy, Francesc Pané, Anna Sàez, Montse Sanjuan, Ramona Solé i Ramon Usall. La fórmula es va repetir unes quantes vegades, amb els Assassins de Girona, del 2017: Miquel Aguirre, Damià Bardera, Anna Carreras, Mar Bosch, Jordi Dausà, Jair Domínguez, Salvador Macip, Cristina Malagelada, Andreu Pérez, Pep Prieto, Josep Torrent, Maribel Torres i Matthew Tree; els quinze Assassins del Camp de Tarragona el 2018: Maria Lluïsa Amorós, Margarida Aritzeta, Salvador Balcells, Àngel O. Brunet, Joan Cavallé, Jordi Folck, Ferran Gerhard, Jordi Ledesma, Lurdes Malgrat, Tecla Martorell, Rosa Pagès, Moisés Peñalver, Jordi Tiñena, Francesc Valls-Calçada i Olga Xirinacs; el 2019 els va tocar als Assassins de l’Ebre: Francesca Aliern, Cinta Arasa, Andreu Carranza, Fede Cortés, Montserrat Espallargas, Miquel Esteve, Mercè Falcó, Isidro Garrido, Sílvia Mayans, Jordi Pijoan-López, Pilar Romera, Vicent Sanz i Jesús M. Tibau. La sèrie va acabar també el mateix any 2019 amb els Assassins valencians: Pasqual Alapont, Núria Cadenes, Esperança Camps, Mercè Climent, Jordi Colonques, Martí Domínguez, Àlan Greus, Anna Moner, Gemma Pasqual, Raquel Ricart, Jovi Seser i Vicent Usó.

Hi ha també antologies commemoratives, o aquelles en què una commemoració és el detonant perquè s’aplegui un bon munt de criminals per fer una catarsi col·lectiva emportant-se uns quants cadàvers pel pedregar. Així doncs, el 2021 a Pagès Editors es va voler commemorar el centenari del naixement de Patricia Highsmith amb la publicació de La cervesa de la Highsmith, que va aplegar texts de Marta Alòs, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Esperança Camps, Raquel Gàmez-Serrano, Susana Hernández, Montse Sanjuan i Anna Maria Villalonga. Totes elles, juntament amb Irene Solanich i Dora Muñoz, repetiren experiència, en aquest cas per retre homenatge a Maria Antònia Oliver un any després de la seva mort, i publicaren a la refundada Edicions Xandri el volum Un gintònic amb na Lònia Guiu el 2023.

També el 2021 va ser el torn de celebrar el número 50 de Llibres del Delicte, i amb aquest motiu es varen aplegar en un llibre relats d’autors de l’editorial. Hi participaren Anna Maria Villalonga, Sebastià Bennasar, Raquel Gàmez-Serrano, Jordi Dausà, Pep Prieto, Esperança Camps, Anna Carreras, Ramona Solé, Damià del Clot, Maribel Torres, Albert Gassull, Dora Muñoz, Xavier Gual, David Marín, Xavi Díaz, Ariadna Herrero, Carles Mentuy, Maria Sardans, Quim Gómez, Xavier Zambrano, Aina Huix, Llort, Salvador Macip i Irene Solanich.

Ens anem acostant als dos darrers llibres publicats, però encara hi ha quatre volums dels quals hem de parlar necessàriament. Dos els ha publicats Crims.cat i volen mostrar les hibridacions del gènere negre amb uns altres. És quelcom que molesta força els puristes, però que permet de traçar camins d’evolució tant per a la novel·la negra, d’una banda, com per a la ciència-ficció, d’una altra (és de suposar que també hi haurà puristes de la ciència-ficció als quals la mescla de gèneres tampoc els acabarà de fer el pes). Com en totes les antologies (i aquesta és la gràcia, poder saltar d’un relat a un altre per acabar descobrint quina és la proposta que més ens satisfà), sempre hi ha relats que ens interessen més que uns altres. El primer llibre que mixtura negra i ciència-ficció és Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics?, que el 2021 va aplegar texts de Max Besora, Lluís Llort, Salvador Macip, Jordi de Manuel, Marc Pastor, Teresa Solana, Margarida Aritzeta, Andreu Martín, Jordi Nopca, Carme Torras i Anna Maria Villalonga; i el segon, Vapor Negre, Barcelona 1911, mixtura la novel·la negra amb el gènere de l’steampunk, amb contes de Jordi Font-Agustí, Teresa Solana, A. Munné-Jordà, Empar Fernández, Andreu Martín, Margarida Aritzeta, Salvador Macip, Susana Hernández, Inés Machpherson, Carme Torras i Jordi de Manuel.

Els altres dos volums als quals ens volem referir són Assassins i Assassines, dels col·lectius Germans Miranda i Germanes Quintana respectivament. En cada un dels llibres tenim propostes criminals per a tots els gustos a càrrec d’una vintena d’autors: Lluís Arcarazo, Sergi Belbel, Pep Bras, David Cirici, Piti Español, Jordi Galceran, Enric Gomà, Jordi Lara, Joaquim Oristrell i Matthew Tree quant als germans; i Jo Alexander, Mar Bosch, Maria Climent, Carmen Fernández, Míriam Iscla, Carla Nigra, Gisela Pou, Mercè Sarrias, Mercè Ubach i Carmen Abarca quant a les germanes. Tots dos són importants perquè, una mica com als orígens amb Negra i consentida, es torna a la idea de col·lectiu.

I ara sí, finalment, arribem a les dues darreres propostes que us volem presentar. D’una banda, hi ha Els 10 manaments de l’editorial Voliana. El llibre neix per celebrar els primers deu títols de la col·lecció Falciot Negre, que dirigeix Salvador Balcells, i parteix de la idea dels deu manaments bíblics com a tema que ha de vertebrar els treballs dels diferents autors. En aquesta antologia, hi trobareu texts de Margarida Aritzeta, Salvador Balcells, Núria Queraltó, Joaquim Micó, Anna Maria Villalonga, Xavier Vernetta, Maria Rosa Nogué, Maribel Torres, Pedro Hache i Joan Company, ressenyats aquí en l’ordre de cada un dels manaments.

Finalment, tenim Aigua roja (crims al balneari), que recupera Edicions Xandri vint-i-set anys després de la publicació original. El llibre recull texts, tots ambientats en un balneari, d’Albert Calls, Manel Alonso, Sílvia Tarragó, Vicent Penya i Emili Gil. El llibre va ser important el 1999, perquè arribava uns anys després de la desaparició de la Negra i mostrava que hi havia joves escriptors que volien continuar apostant pel gènere. Ara l’han reescrit per a l’ocasió.

I què ens mostra tot plegat? Doncs que tenim un país en què el conte de gènere té un paper molt més important que no es podria pensar a primer cop d’ull. Totes aquestes antologies (us demanem disculpes si ens n’hem deixat alguna pel camí, haurà estat per desconeixement i no per maldat) apleguen escriptors molt diferents i maneres concretes de tractar la narrativa criminal, de la més canònica a la més mixturada amb unes altres propostes, passant per la més purista. La conclusió és que el gènere és molt viu i que tenim una nòmina d’autors i contes impressionant. Només amb les que us hem citat podem extreure algunes xifres: en total, d’ençà del 1983 fins avui, s’han publicat 303 relats negres en les antologies que us hem presentat. Quant a les autories que més es repeteixen, cal destacar, empatades amb vuit relats cadascuna, Margarida Aritzeta i Anna Maria Villalonga; amb cinc narracions cadascuna, Irene Solanich i Núria Cadenes, i amb quatre, Esperança Camps, Jordi de Manuel, Llort, Salvador Balcells i J.R. Armadàs. Aquí teniu, doncs, una bona proposta per a anar descobrint un munt d’autors amb els seus texts més breus, no per això menys mortífers. Tots maten bé, però excel·leixen quan ho fan en companyia.

La mostra es pregunta, quines són les característiques capaces de construir els trets fonamentals del caràcter català, més enllà de les físiques i les econòmiques, i com aquestes característiques han influït en la definició de l’arquitectura del país. Els comissaris recorren a pensadors que hi han parat atenció abans, com ara Jaume Vicens Vives, Gabriel Ferrater Mora i, en el terreny de l’arquitectura, Alexandre Cirici Pellicer. De tots els conceptes establerts per aquests pensadors, rescaten especialment el binomi seny i rauxa, entès com dues cares de la mateixa essència, un detonant que serveix per a aprofundir en els trets característics de l’arquitectura recent i que fa paleses línies de continuïtat –amb contrasts i coincidències– entre les diferents aportacions fetes durant aquest darrer segle i mig.

Per ordenar les peces, es fa servir un sistema quasi estrictament dimensional. Parteix d’allò més petit i avança fins a les actuacions d’àmbit més ampli amb l’ordre següent: l’habitació, la casa, les cases de veïns, els edificis, el carrer, la ciutat antiga, la ciutat nova i el territori. Aquests àmbits s’entrellacen sense solució de continuïtat i, per tant, no són apartats estancs sinó que presenten ressonàncies entre si.

Aquesta disposició no pretén d’omplir l’exposició de dades i explicacions, sinó provocar el visitant perquè estableixi per ell mateix les relacions entre projectes, més enllà de les èpoques o les qüestions estilístiques, i induir-lo a descobrir aquells trets que es poden definir com a característics de l’arquitectura catalana. En definitiva, encendre la guspira de la interrogació amb la pregunta exposada al començament: podem afirmar que existeix un arc de continuïtat, ininterromput i conseqüent, en l’arquitectura catalana?

Amb més de 500 peces, l’exposició reuneix material arquitectònic com ara esbossos, plànols, maquetes i fotografies. La mostra fa un esforç per rescatar dones arquitectes que han treballat aquest darrer segle i mig, sovint amagades darrere de noms d’homes, per donar-los la rellevància que tenen en l’actualitat.

La proposta inclou també obres artístiques i de disseny, amb una mirada innovadora que vincula el llegat artístic i d’arquitectura, moviments expressius i dinàmiques socials. Entre els artistes presents a l’exposició hi ha Ramon Casas, Pere Torné i Esquius, Joaquim Vayreda, Joaquim Sunyer, Joan Miró, Pablo Picasso, Antoni Muntadas i Fina Miralles.

La disposició de l’exposició és un seguit de documents sobre les parets del perímetre que recorren tots els àmbits. En el centre es dipositen, sobre taules i peanyes, maquetes, mobles, llums, peces singulars i alguns objectes d’art que dialoguen amb allò que s’exhibeix al perímetre. Per completar el discurs, inclou també un recull de publicacions –llibres i revistes– que han acompanyat la reflexió sobre aquest període de l’arquitectura catalana, a més d’una taula –situada a l’entrada– que reuneix dinou croquis originals.

Tot això, amb una museografia pensada per donar valor al material arquitectònic. Un teló mig obert dóna pas a una sala de color vermell plena de peces presentades amb marcs que volen elevar la categoria d’esbossos o plànols.

Aquesta exposició es pot veure a l’Espai A del DHub fins el 6 de setembre. Amb motiu de l’exposició, s’ha editat la publicació Seny i rauxa, un llibre que constitueix una eina per a entendre l’arquitectura catalana per mitjà del edificis, els documents, les imatges, els croquis, els plànols i les publicacions que n’han construït el relat. La publicació proposa una lectura a partir del binomi del seny i la rauxa, entesos com dues cares d’una mateixa manera de pensar i projectar. Com en l’exposició, les obres es mostren en parelles o constel·lacions en una estratègia que afavoreix les comparacions i fa visibles qüestions com la materialitat, la geometria, la forma, la relació amb el lloc o la càrrega simbòlica de l’arquitectura.

No és un catàleg d’obres i prou, sinó també una proposta de lectura cultural i crítica sobre què pot definir una tradició arquitectònica catalana i com aquesta es transforma en el temps. En aquest sentit, inclou una selecció de texts de referència de figures clau com Alexandre Cirici, Jaume Vicens Vives, Josep Ferrater Mora, José Antonio Coderch, Oriol Bohigas, Helio Piñón, Ignasi de Solà-Morales, Josep Quetglas, Xavier Monteys i Àngela Molina, de manera que combina discurs expositiu i pensament crític.

La vaga és impulsada conjuntament per la Intersindical i la CGT, els dos sindicats que formen el comitè d’empresa del CBB. El comitè és format per tretze representants: vuit de la Intersindical i cinc de la CGT. La presidenta, Montse Serra, de la Intersindical, diu que el conflicte no és nou i que fa anys que reclamen millores estructurals. “Fa anys que tots els comitès d’empresa reclamen increment de plantilla i millores laborals. És una demanda històrica”, explica. I afegeix: “Fa vint-i-cinc anys que no tenim cap millora real. El personal està enfadat i vol lluitar pels seus drets.”

La convocatòria arriba després de setmanes de vagues parcials, especialment els dissabtes, amb un seguiment molt alt a la xarxa de biblioteques de la ciutat: durant aquestes jornades, s’han arribat a tancar 37 biblioteques municipals de les 40 que hi ha. “Som un col·lectiu molt silenciós, molt tranquil, amb molta vocació de servei, i d’això se n’han aprofitat molt temps. Però ja no podem més”, diu Irene Lameiro, delegada sindical de la CGT i membre del comitè.

Segons que expliquen representants sindicals i membres del comitè d’empresa, la vaga vol denunciar una situació que consideren insostenible després d’anys de sobrecàrrega laboral, plantilles insuficients, horaris poc conciliadors i retribucions injustes. També acusen el govern municipal d’haver menystingut les demandes específiques del sector en la negociació del nou conveni laboral municipal, signat per CCOO, UGT i CSIF.

Un conflicte que fa anys que s’arrossega

El personal denuncia que les biblioteques han anat assumint moltes funcions sense que això hagi anat acompanyat ni d’ampliacions de plantilla ni de millores salarials. Recorden que la transformació de les biblioteques públiques aquests darrers anys ha estat enorme: a banda de la funció tradicional de préstec i accés a la lectura, avui els equipaments municipals ofereixen també activitats culturals, suport educatiu, alfabetització digital i acompanyament burocràtic, entre més.

Lameiro, per exemple, explica que fa un any que les biblioteques no tenen suport TIC, una eina bàsica per a combatre l’escleltxa digital i per a poder atendre correctament els usuaris de la biblioteca. “Encara tenim una gran part de la població amb analfabetisme digital que hem d’ajudar sigui com sigui: fent currículums, demanant-los hora al metge, fent tràmits per a beques del menjador escolar… Doncs bé, com que és un servei que ja estava precaritzat i que era externalitzat i no s’aclareixen amb els concursos públics, fa un any que les biblioteques no tenim aquest servei. Per tant, quan la gent demana ajuda, tot això recau sobre plantilles exhaustes”, lamenta.

El conflicte pel nou conveni

El detonant de la vaga és la negociació pel procés d’adhesió al nou acord de condicions de treball de l’Ajuntament de Barcelona per al període 2025-2028, un conveni signat per CCOO, UGT i CSIF, sindicats de la Mesa General de Negociació de l’ajuntament.

El Consorci de Biblioteques és un ens compartit entre l’ajuntament i la Diputació de Barcelona. Fins ara, una part del personal –bibliotecàries, direccions i categories tècniques– es regia pel conveni de la diputació, i auxiliars i personal de suport ja depenien del conveni municipal. Ara el consistori vol integrar tota la plantilla dins les condicions laborals de l’ajuntament. “Ens volen integrar de manera forçosa sense compensar-nos les pèrdues”, denuncia Lameiro. “Perdem ajuts socials, dies d’assumptes propis i altres compensacions que teníem amb el conveni de la diputació.”

Segons que expliquen, el problema no és únicament el canvi de conveni, sinó el fet que les noves condicions siguin pitjors que les del personal municipal mateix. “Si ens obliguen a canviar de conveni, com a mínim, volem les mateixes condicions que el personal de l’ajuntament”, diu Serra. “No ens poden donar un nivell de destinació inferior ni negar-nos la carrera horitzontal com té tot el personal de l’ajuntament. Això és una línia vermella que no ens permet d’avançar”, afegeix.

El conveni municipal estableix una jornada ordinària de 35 hores setmanals. Però el personal assegura que la reducció horària és, en gran part, un “titular polític”. “Ens venen el titular de les 35 hores, però la proposta no implica treure un torn complet de feina”, diu Pau Solsona, delegat de la CGT i membre del comitè. “No treballes menys dies ni menys estones: simplement reparteixen una mica menys d’hores cada dia.”

A més, Lameiro recorda que part del personal ja treballa 35 hores amb el conveni de la diputació i que, en canvi, el qui tenen el conveni de l’ajuntament són els qui treballen 37 hores i mitja setmanals. “Per nosaltres això ni tan sols és un guany”, diu. Actualment, el 70% de la plantilla de les biblioteques penja del conveni del consistori i el 30% restant del de la diputació. Per tant, la reducció de jornada beneficiaria la majoria de la plantilla.

El personal també acusa l’ajuntament d’utilitzar la futura “funcionarització” com una eina de pressió. “Ens prometen que d’aquí a un any o un any i mig serem funcionaris”, explica Serra. “Això és com una pastanaga que ens han posat davant del nas. Ens hem adonat que és una enganyifa. No ens vendrem. És una bona proposta, però no podem caure en això”, diu.

Els treballadors consideren que el nou acord laboral no tan sols no resol els problemes estructurals, sinó que elimina mecanismes de compensació que hi havia fins ara. “Per nosaltres el nou conveni ha significat un retrocés. La conciliació abans es compensava parcialment amb dies, i ara això també ens ho han tret”, diu Solsona.

Lameiro és encara més contundent. “És un conveni que venen com una millora, però que s’ha carregat drets que ja existien i que precaritza encara més sectors feminitzats com serveis socials, escoles bressol o biblioteques”, diu.

El comitè critica especialment el paper de CCOO i UGT, que van signar l’acord municipal. “Queda molt bé políticament dir que has signat el conveni de les 35 hores, però gran part d’aquestes hores ja arribaran igualment per legislació estatal d’aquí a uns mesos”, explica Lameiro.

Els treballadors insisteixen que el conflicte també afecta directament la qualitat del servei públic. “La manca de reconeixement del sector implica pitjors condicions per als usuaris i, això, entre moltes més coses, vol dir deixar taulells buits a les biblioteques”, denuncia Solsona. Així mateix ho explica Serra, que diu: “Quan els bibliotecaris fem reunions, formacions o som en el nostre temps de descans, hem de deixar els taulells sense atendre. Calen millores en el personal i un augment de la plantilla.” Precisament per això, el comitè qüestiona les xifres de reforç de plantilla que defensa l’ajuntament. El consistori assegura que aquests darrers anys s’han incorporat més de setanta persones a la xarxa, però el personal considera que aquest augment no s’ha traduït en millores reals als equipaments. “Moltes d’aquestes persones van a serveis centrals, oficines o a biblioteques noves”, explica Solsona. “Els equips de les biblioteques pràcticament no han crescut. Ningú ho ha notat.”

Jornades de més d’onze hores i caps de setmana

Una altra de les principals denúncies són els horaris. El personal assegura que hi ha jornades partides que arriben a superar les onze hores diàries. “Els dies que doblem, que fem matí i tarda, arribem a fer jornades d’onze hores”, denuncia Lameiro. “L’estatut diu que no podem fer més de nou hores en un dia i nosaltres, en alguns casos, n’estem fent més d’onze.”

El conflicte pels horaris fa anys que dura, però ara ha esclatat amb força durant la negociació del nou acord. “La demanda principal sempre ha estat la conciliació i els horaris”, explica Solsona. “Fem dinou dies més l’any que gran part del personal municipal, perquè treballem dissabtes i no tenim dos dies naturals de descans.” Sobre això, denuncien que sovint treballen dissabte i tornen a incorporar-se dilluns a la tarda, sense tenir un cap de setmana complet. “Tenim quaranta-vuit hores de descans, sí, però no dos dies naturals”, especifica Serra.

També critiquen el sistema de complements. “Hi ha gent que treballa dissabte matí i tarda, deu hores seguides, i cobra el mateix complement que qui en treballa cinc”, diu Serra. El comitè reclama una reorganització profunda dels horaris i mesures mínimes de conciliació, com ara garantir, com a mínim, una tarda lliure la setmana. “La ciutadania ha de tenir biblioteques obertes, és clar, però també necessitem unes estructures horàries mínimament conciliadores”, declara Lameiro.

Violència i inseguretat

El personal també denuncia situacions creixents de tensió i inseguretat als equipaments. “La manca d’un protocol específic contra les violències a biblioteques és una reivindicació antiga”, diu Lameiro. “Fa anys que denunciem situacions de violència cap a les treballadores.” Segons que explica, la qüestió es va tractar a la Comissió de Drets Socials de l’Ajuntament el juny del 2024, però el gerent del Consorci, Ferran Burguillos, va considerar que les mesures que hi havia ja eren suficients. “El servei cultural ha d’anar acompanyat d’un reforç del personal. Si no, arribarà un moment en què ja no podrem més”, lamenta Lameiro.

Un conflicte que s’estén per tot Catalunya

La mobilització de Barcelona s’emmarca en un malestar més ampli dins el sector bibliotecari català. Les vagues dels dissabtes han començat a estendre’s a biblioteques d’uns altres municipis, especialment arran de convocatòries impulsades per la CGT. “Hi ha una base de malestar històric i creixent comuna”, diu Lameiro. I adverteix: “Va escalant a tot Catalunya.”

Fa pocs dies es va fer una assemblea telemàtica amb personal bibliotecari del Principat per a coordinar mobilitzacions. Tot i les diferències administratives entre territoris, els treballadors asseguren que els problemes estructurals són similars.

Sales d’estudi i dret de vaga

Un dels episodis que ha afegit més tensió al conflicte aquests darrers dies és la decisió d’alguns districtes d’habilitar sales d’estudi alternatives durant el període de selectivitat. Segons que denuncia el comitè, alguns equipaments municipals han rebut instruccions per a habilitar espais d’estudi coincidint amb la vaga. “Hi ha una directriu interna perquè equipaments municipals habilitin sales d’estudi durant moltes més hores i molts més dies”, explica Solsona, que ho considera un intent d’esmorteir l’efecte de la vaga.

L’AJUNTAMENT FA ESQUIROLATGE AMB SERVEIS EXTERNALITZATS PER MINIMITZAR L’IMPACTE DE LA VAGA A LES BIBLIOTEQUES DURANT LA SELECTIVITAT

Extractes d’un correu que s’ha enviat a les direccions de diferents equipaments dels districtes pic.twitter.com/sHoMNtRhu0

— Defensem Biblios Bcn (@defensembiblios) May 15, 2026

El personal admet que la vaga els genera contradiccions, especialment pel possible impacte sobre estudiants en plena selectivitat. Per exemple, Lameiro diu que els sap molt greu pels estudiants, però que, alhora, és la darrera gran mesura de pressió que els queda.

Continuen les negociacions

Així doncs, quan és a punt de començar la vaga indefinida, les negociacions continuen obertes. Aquesta setmana, hi ha previstes reunions entre el comitè i responsables municipals. Malgrat això, no es mostren gaire optimistes. “La disposició que hem trobat fins ara és fer reunions per poder dir que negocien, però només ens donen engrunes. Cada vegada que proposem canvis reals, se’ns riuen a la cara”, diu Lameiro. Serra, per la seva banda, afirma: “Volem arribar a un acord, però no acceptarem una cosa que no sigui justa. Hi ha línies vermelles que no podem traspassar.”

Demà, doncs, començarà la primera vaga indefinida de Biblioteques de Barcelona. “No havíem tingut mai mobilitzacions tan bèsties”, diu Pau Solsona, que afegeix: “La gent no es conformarà amb quatre coses.”

La proposta que ha portat l’artista balear es construeix sobre un equilibri de textos propis, poemes d’altres autors i referències a la tradició popular, que s’entrellacen en un retorn voluntari a les arrels però amb una mirada deliberadament contemporània. Bonet ha presentat així els nous temes, alguns inspirats en la poesia i la literatura, teixint un relat coherent amb la seva trajectòria artística.

L’expertesa de la veu de Bonet, acompanyada per un quintet intimista de músics, ha seduït el públic d’ençà del primer minut. L’ambient al palau s’ha vist reforçat per un joc de llums hipnòtic que ha acompanyat l’actuació, creant una atmosfera gairebé màgica per a aquesta reestrena en una de les sales més emblemàtiques del país.

Continua: “Dues orenetes deixen a la finestra del rei Marc de Cornualla un cabell llarg de dona, suau com un fil de seda, brillant com un raig d’or. El rei anuncia a la cort que només es casarà amb qui en sigui la propietària. Tristany, el nebot, va a Irlanda a buscar Isolda. Però, ai las!, a la nau que els transporta es beuen un vi d’herbes embruixat. Així comença la història d’un amor que no és ni deshonest ni culpable.

Tothom en sap alguna cosa, dels amors de Tristany i Isolda. Sobretot gràcies a l’òpera de Richard Wagner i a la versió que en va publicar el romanista francès Joseph Bédier l’any 1900. Carles Riba la va traduir al català el 1921 i des d’aleshores que a Catalunya no s’ha deixat d’imprimir. Però resulta que Bédier, imbuït del romanticisme propi de l’època, en fa una lectura allunyada del text que llegien a l’edat mitjana: hi fa prevaldre el binomi eros i thànatos, que dóna un to massa fatalista a la història.

De la mà de Lola Badia, a Cal Carré ens hem decidit a recuperar-ne la versió més antiga perquè volem que al segle XXI es torni a llegir com ho feien al XII. La traducció al català dels títols més rellevants de la novel·la artúrica és el gran cavall de batalla de la nostra editorial, que té com a objectiu posar a l’abast del públic actual uns textos clàssics que són a l’abast del públic en totes les cultures del nostre entorn. Per això ens hem decidit a publicar una nova versió de la història, que estic segura que no decebrà ni les persones que se la saben punt per punt ni aquelles que la coneixen només a grans trets.”

Antònia Carré-Pons continua explicant a VilaWeb:

“Nascuda al segle XII, l’aventura de Tristany i Isolda es difon en paral·lel a la novel·la artúrica i és el precedent de l’amor que uneix el cavaller Lançalot i la reina Ginebra. La llegenda circula per les corts en diverses versions orals. Les més antigues escrites són la de Béroul i la de Tomàs d’Anglaterra, dos joglars de cort d’una banda i una altra del canal de la Mànega. És per això que Tomàs d’Anglaterra proclama: ‘Senyors, aquest conte és molt variat.’

Els textos de Béroul i Tomàs ens han arribat incomplets, i per acabar de complicar la cosa, a partir del segle XIII proliferen les versions, en prosa i en vers, en francès i en alemany i en llengua norrena (el Tristany en prosa francès ocupa nou volums en l’edició moderna), de manera que és molt difícil de destriar quina és la versió canònica. Lola Badia ha tingut molta feina i molta destresa i ens presenta un tríptic deliciós.

Badia sosté la seva tria en els textos de Béroul i de Tomàs, que ens ofereixen una interpretació de l’aventura als antípodes de la lectura que en van fer Richard Wagner i Joseph Bédier. Badia ens regala un heroi molt valent i una heroïna ben astuta. La passió hi és, és clar, i l’adulteri i la tragèdia. Però no hi ha fatalisme, sinó una mirada exculpatòria perquè és la que tenien a l’edat mitjana: l’adulteri no es considerava demostrat si no era que s’enxampava els amants entre llençols. La seva selecció comença amb la traducció del fragment conservat del poema de Béroul, que fa arrencar l’aventura pel mig: els dos amants clandestins es troben a tocar d’una font i dissimulen perquè han vist reflectit a l’aigua el rei Marc que els espia des de dalt d’un pi. No hi fa res. Nosaltres que llegim i que sabem de què va la història ens divertim amb l’engany dels enamorats i la candidesa del marit gelós.

La segona part del tríptic que ha seleccionat Lola Badia correspon als sis primers capítols de la traducció de Joseph Bédier i la tercera part, al poema de Tomàs d’Anglaterra, que explora els estats d’ànim malaltissos de la frustració amorosa dels dos protagonistes. Relatat per Tomàs, el final de l’aventura és tan trepidant com el d’una bona sèrie televisiva! Som molt lluny del final ensucrat que va triar Bédier.

Aquest ‘llibret’, que porta per títol L’aventura de Tristany i Isolda, a Cal Carré tenim el convenciment que ens sobreviurà. Si al segle XIX Richard Wagner va compondre una òpera que va fer famosa la parella i l’any 1900 Joseph Bédier va reconstruir l’hipotètic original, El romanç de Tristany i Isolda, esdevingut un clàssic de la cultura francesa, ara Lola Badia recupera la versió més antiga d’aquesta història mítica per convertir-la en un clàssic de la cultura catalana.”

Lola Badia (Barcelona, 1951) és professora emèrita de la Universitat de Barcelona i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Romanista de formació, ha publicat uns quants llibres i articles sobre la poesia de tradició trobadoresca i la cultura literària dels escriptors catalans antics. Ha dirigit els tres volums de la Història de la Literatura Catalana. Edat Mitjana (2013-2015) i té una extensa bibliografia sobre Ramon Llull. Com que s’enyora de la literatura medieval que explicava a classe, s’ha posat a traduir les peces que han de formar part del repertori dels grans clàssics.

—Trenta-tres anys i dues estrelles Michelin. Déu n’hi do! Teniu tota la vida davant, però sorprèn tot el que heu aconseguit.
—La veritat és que tot ha anat molt de pressa. Quan vaig començar, en cap moment m’hauria imaginat que arribaria aquí. Era un somni pràcticament inabastable, per dir-ho d’alguna manera. També podem veure com ha canviat el món dels guardons. Abans semblava que guanyar una estrella Michelin era una cosa efímera. Antigament, a Barcelona el pastís se’l repartien en set talls. Ara són molts més, i la veritat és que estem molt contents de com va tot plegat.

—Anem una mica enrere… Quin vincle teníeu amb la cuina? Quins són els vostres orígens culinaris?
—A casa meva, les àvies sempre han cuinat molt. Per sort o per desgràcia, m’he criat amb les àvies, perquè els pares sempre han treballat moltíssim. I la meva àvia materna és qui m’ha criat, de dilluns a divendres anava a casa seva a dinar. L’àvia era andalusa, de Còrdova, i he mamat la cuina andalusa: migas, salmorejo, cocido, gachas… Tot aquest menjar del sud. I, per part de pare, l’àvia és mallorquina i ha estat algú que sempre ha cuinat per a molta gent. Quan ens reuníem a casa seva, sempre hi havia molt de menjar…

—El món dels restaurants el vau conèixer aviat…
—La mare es va casar amb un home que és cuiner i ha estat xef molts anys. El fet de viure amb algú, des dels vuit o nou anys, que ha estat un referent em va marcar des de ben petit. Ara, no vaig tenir mai aquella obsessió amb l’ofici, allò que em volia dedicar al que ell feia. Tinc records, òbviament, de dinars de diumenge amb gent d’aquest món, els àpats de la gent de cuina… això sí que em va marcar.

—I, és clar, sou el resultat de la barreja dels sabors d’infantesa, de l’ofici del marit de la vostra mare, dels restaurants que vau començar a conèixer amb ells… És llavors quan decidiu de ser cuiner?
—Crec que en el moment dels estudis, quan un necessita començar a triar el seu camí, més que res vaig triar ser cuiner per eliminació. Però també és veritat que, tot i que no m’he plantejat mai fer una altra cosa, també he de dir que per a mi la cuina no ha estat mai vocacional. Era un mal estudiant, no m’agradava estar assegut a classe, i necessitava una feina per a estar actiu. Com que tenia la figura de l’Antonio, el marit de la mare, com a referent, vaig pensar que podria provar per aquí. Tots els camins em portaven cap a la cuina, i m’hi vaig enganxar.

—Mentrestant, havíeu jugat a bàsquet i fèieu d’àrbitre. Com es relacionaven el Víctor cuiner i el Víctor àrbitre de bàsquet?
—El meu pare havia estat jugador de bàsquet molts anys. Jugador, entrenador i, finament, àrbitre, on va anar escalant. El meu pare em va proposar de ser o jugador o àrbitre, i vaig preferir ser àrbitre perquè es cobrava més. Fins que va arribar un moment en què havia de triar: o cuiner o àrbitre. I vaig triar cuiner.

—Vau estudiar a l’Escola Hoffman, un espai mític.
—Va ser la millor elecció que he pogut fer mai. Bàsicament, pel fet que ja no et tracten com si fossis un simple alumne, sinó que et formen directament per al món laboral. I et tracten com si fossis en una cuina professional. Això és el millor que et poden fer, el millor favor, perquè no serveix de res que tu estiguis assegut vuit hores allà estudiant unes teories i després arribis al món laboral sense haver fet res. La resta ja arribarà, però la base l’has de tenir.

—Va ser llavors quan vau decidir que la cuina era la vostra professió?
—Més aviat ho vaig veure clar quan vaig acabar els estudis…

—Encara us podíeu haver fet enrere?
—No, perquè era un repte, i quan jo començo una cosa, l’acabo. Però sí que tenia la sensació que no m’acabava de fer el pes. Va ser un cop vaig entrar al mercat laboral que vaig pensar: ostres, això sí que m’agrada.

—La primera feina va ser al Caelis?
—L’Antonio havia obert el Caelis amb en Romain Fornell, al Palace. Jo tenia divuit anys, i un cop acabada l’escola tenia uns mesos abans no marxés al Mugaritz, i em va proposar d’anar amb ell o anar al Caelis amb el Romain. I hi vaig estar tres o quatre mesos. Era un equip molt petitó, però molt maco, amb els quals encara mantenim contacte…

—De Caelis vau anar al Mugaritz, a Errenteria.
—Aquella va ser l’estada que va marcar un abans i un després a la meva vida.
La primera vegada que, amb dinou o vint anys, me n’anava de casa tot sol. Encantadíssim de la vida, treballant molt fort, però molt feliç. Sempre dic que van ser els anys més feliços de la meva vida laboral. Potser perquè eren els primers, però a mi em va enamorar aquella filosofia, la feina del dia a dia, la gent de l’equip…

—Passàveu d’una cuina clàssica afrancesada a un dels restaurants més trencadors del món!
—Mugaritz és una casa que o l’estimes o l’odies, no hi ha un punt mitjà. Vaig triar estimar-la, òbviament.

—Què en queda, de la revolució d’Andoni Luis Aduriz, en vós?
—Et vas qüestionant molt les coses. Sempre intentes millorar, després et trobes més traves a l’hora de créixer, perquè ets en un sector que no depèn només de tu, sinó de quina gent t’acompanya. Ara som en un moment una mica tèrbol, on sembla que la gent va un xic perduda.

—No us vau quedar ací, sinó que de Mugaritz vau anar a Michel Bras, un altre gran nom de la cuina internacional… Què hi vau aprendre?
—Francès. La meva prioritat quan vaig sortir de Mugaritz era formar-me com a cuiner i aprendre idiomes. Nous reptes. França és dura, òbviament, perquè no hi ha res millor que ells, i que vingués un nou català de Mugaritz els emprenyava una mica. Era una superació diària, contra tothom i de pensar que amb mi no podrien… I, al final, amb molt d’esforç i molta lluita interna, com en dic, vaig acabar gaudint molt d’aquella experiència…

—I vau aprendre francès. Suec també?
—No, vaig aprendre anglès, que tampoc no en parlava. A l’escola no era gaire d’estudiar, com he dit, i a Suècia va ser molt divertit… Aquesta seria la paraula. Vas a un altre país amb una cultura completament diferent, fred, foscor, un altre tipus de societat, molt xulo. No per a viure-hi, particularment, perquè no pots comparar el Mediterrani amb el nord, però per a mig any ho recomano.

—Com arribeu a les Magnòlies?
—Doncs, coses de la vida… L’Isidre i la Roser, els propietaris que ara són els meus sogres, tenien un comodí quan els fallava algú a la cuina que era en Pere, que treballava amb el marit de la mare. I resulta que la dona d’en Pere era la mainadera de qui ara és la meva dona. Era a Suècia quan es van posar en contacte amb mi per començar, però jo tenia emparaulat estar-m’hi uns mesos encara, i els vaig dir que, si em volien esperar, fantàstic, però si no, doncs res. Va ser arribar aquí, vaig fer una entrevista amb ells i ja fa deu anys que hi sóc.

—Hi vau entrar el 2016, quan el restaurant feia vint anys i acabava de guanyar l’estrella Michelin.
—Quan hi vaig arribar, al capdavant es va incorporar en Xavier Franco i, llavors, quan se’n va anar, em van dir que m’havia de posar davant.

—Com va ser aquell moment?
—Sense pensar-m’ho gaire, vaig dir que sí.  Òbviament, hi ha dubtes a la vida, no saps mai si estàs preparat del tot, però no ho saps mai si no ho acceptes i ho proves. Va ser a final del 2017. A més, hi havia el repte de mantenir una estrella. Vam fer un equip molt jove, tots teníem entre vint-i-un anys i vint-i-cinc, però molt maco, amb la pastissera de Bras i un xef de carn i peixos també de Bras, que van venir amb mi.

—I va funcionar. A més, us vau convertir en part de la família, sou la segona generació de les Magnòlies.
—Som la segona i tenim la tercera generació. Encara no sé si s’hi vol dedicar o no [riu]. És molt petita.

—Mantenir l’estrella era un desafiament, era un estímul… Com vivíeu el fet de ser al capdavant d’una cuina?
—El primer any ho vaig viure que amb molta ansietat. Era una cosa que em feia perdre la son, perquè és molta responsabilitat, que confiessin en un nano de vint-i-tres anys. Només tenia al cap “i si per culpa meva la perdem?” Ostres, va ser dur. Fins que no va passar la gala i la vam revalidar, no vaig respirar. Però, d’ençà d’això, no he tornat a tenir mai més aquest neguit.

—Les Magnòlies és a Arbúcies, en ple Montseny. Quina importància té el paisatge en la vostra cuina?
—Tota. No entenem la cuina sense les mongetes del ganxet, sense els ous que porta en Joan, sense les sabateres, que és un bolet que molta gent no coneix i que Santi Santamaria va valorar, i nosaltres el continuem fent servir i ensenyem què és. La majoria dels catalans no saben què són, i és un bolet molt apreciat i que serveix per a fer moltes coses. També el xai, i tot allò de què ens podem abastir i prové que del Montseny, ho fem servir.

—Tot i que faci quinze anys de la seva mort, la influència de Santi Santamaria encara es nota en aquella zona?
—Ha estat una influència molt gran. Els meus sogres tenien relació amb ell, i venia molt sovint a les Magnòlies.

—Més enllà dels productes, de quina manera us determina ser a Arbúcies?
—El més important de les Magnòlies, més enllà de la cuina i la gent que hi treballa, és l’entorn. Si fos a Barcelona, no tindria cap sentit. És important ser allà, veure com van variant les estacions. A més, a les Magnòlies hi ha un pati molt bonic, on vas veient el pas de la primavera, l’estiu, la tardor…

—Aquest canvi d’estacions es veu en el vostre menú?
—Fem quatre canvis de carta l’any, i sempre estem pendents de si plou o no plou. A vegades la gent vol bolets perquè som al novembre, però fa dos mesos que no plou. I tenim boletaires que recorren el territori pam a pam, i si no han trobat bolets és que no n’hi ha. És una manera de fer entendre a la gent que el temps canvia i que no sempre hi ha de tot.

—Quan vau decidir fer el salt a Barcelona, a Quirat?
—El director de l’hotel es va posar en contacte amb mi, em va explicar la idea de què volien fer, per si m’hi volia afegir. Vam parlar per primera vegada a final del 2019. Sóc de Barcelona, hortenc, i la veritat és que no m’havia plantejat mai de venir a treballar a Barcelona. Però era un altre repte ensenyar a la meva ciutat tot allò que he après en aquest període de temps. Era un projecte engrescador, tot i que vam tenir la pandèmia pel mig, que va ser dolent i bo alhora. Perquè la primera idea que teníem era fer un bon restaurant de carta, fer carns, peixos, arrossos, i no complicar-nos la vida en el món de les estrelles Michelin i el menú gastronòmic. Però, amb la pandèmia, tant la direcció com la propietat, el cap de cuina i jo mateix ens vam engrescar, i vam decidir de provar de fer un menú degustació…

—Vau tenir més temps per a pensar, potser?
—Per a somiar, diria jo. Aquesta espera fins a l’obertura va fer que ens poguéssim permetre el luxe de somiar. No va ser per una qüestió de si havíem facturat més o menys, sinó que, de mica en mica, es van anar produint els canvis. Vam començar amb dos menús degustació força econòmics, força senzillets. I, després, un cop vam acabar el primer any, vam veure que tenien bona rebuda i ens vam preguntar, per què no? Vam anar fent, però sense l’obsessió que podria haver estat anar a buscar l’estrella tant sí com no. Si hagués estat així, hauria estat un fracàs.

—I l’estrella va arribar…
—A més, la vam rebre aquí, a Barcelona, el novembre del 2023. Va ser una de les alegries més grans de la meva vida. Tenia l’espina clavada que l’estrella de les Magnòlies no l’havia guanyada jo. Sí que l’havia revalidada, que és important, però ara podia dir que aquesta l’havia guanyada per mi mateix.

—Entre Arbúcies i Barcelona, entre les Magnòlies i Quirat, quines semblances i diferències hi ha?
—Quirat és, bàsicament, cuina cent per cent catalana, intentant agafar receptes populars i transformar-les sense perdre’n l’essència. D’aquesta manera, ensenyem a la gent de fora quina és la nostra cultura, la nostra identitat, d’on venim… Per exemple, portem el porró a taula a les postres, i expliquem què és. És molt divertit quan la gent intenta beure a galet. En canvi, a les Magnòlies no faig cuina catalana pura, sinó que sóc més lliure, per dir-ho d’alguna manera. Faig una barreja catalana i afrancesada, per exemple, amb una pithivier de capipota.

—No cal que feu pedagogia perquè la clientela ja coneix els plats.
—A les Magnòlies ens abastim de clients de les comarques de Barcelona i de la Plana de Vic, principalment, i una mica de Girona. Tot i que la gent de Girona no passa d’Anglès, i si no, va cap a la costa. En canvi, a Quirat tenim un públic foraster, i el cap de setmana tenim més barcelonins.

—Som en un moment en què es parla de nova cuina catalana, de recuperació del receptari, de tornar a partir d’aquesta tradició… Què en penseu?
—No s’hauria d’haver perdut mai. Les noves generacions donem molt d’èmfasi a allò que és nostre, perquè no té cap sentit que fem cebiches si tenim escabetxos, però és que, a més, a la gent els agrada. Si mires què passa a Barcelona, quanta gent fa macarrons o fricandó?

—Per què ha trigat tant?
—Els catalans no ens hem sabut vendre. Si vas a l’altra punta de món, hi trobaràs un restaurant italià i un de francès, i nosaltres, que no tenim res a envejar-los, no hem sabut transmetre què fem. A vegades, ja no cap enfora, sinó per nosaltres mateixos. Com diu en Jordi Vilà, per què hem de fer ramen si tenim escudella?

—Durarà?
—A casa nostra, segur. A les altres, no ho sé…

—Som en un hotel de cinc estrelles. Ha costat que el client local entrés als hotels a dinar o sopar, sense estar-hi allotjat?
—És una qüestió cultural. A França, tots els grans restaurants han estat dins d’hotels. Aquí, en canvi, ha estat una barrera. Però cada vegada costa menys, perquè hi ha hagut restaurants pioners en hotels, com el Caelis, l’Àbac, el Lasarte. La barrera cada vegada és més petita.

—Parlem del futur, tot i que només teniu trenta-tres anys i sembla agosarat. Com us imagineu els pròxims anys?
—Intento viure el dia a dia, gaudir de la feina, de la gent que m’envolta… És evident que ara amb una filla les coses canvien una miqueta. Mires de tenir més temps, del poc que tens, per a ella. El més important és poder anar a dormir tranquil, que els dos restaurants vagin funcionant, vagin treballant, i les coses surtin soles.

—És petita, però ja eduqueu la vostra filla culinàriament?
—No li dic què ha de menjar, però quan va a restaurants amb nosaltres no vol que li demanem res per a ella, vol tastar del nostre plat.

—Parlàvem de la tercera generació. Us imagineu que ella continuï?
—Sí, m’ho puc imaginar, i sí que és una opció. Però se li haurà d’explicar ben bé
què significa tot el nostre món. Perquè no és tot tan maco com sembla a vegades.
És molt sacrificat, s’ha de treballar moltes hores, i et perds moltes coses a la vida. Tu has de saber si vols sacrificar totes aquestes coses per guanyar-ne unes altres.

—En el vostre cas, vau arribar a la cuina quan la professió de cuiner ja estava prestigiada, ja no era allò que ningú volia fer, ni estava estigmatitzada…
—La meva generació ha viscut gràcies a tots els qui han fet la feina bruta. Nosaltres gaudim d’un altre estatus social, per dir-ho així, gràcies a ells.

—I què diríeu a les futures generacions?
—Que s’espavilin, perquè el sector està fotut i ningú els regalarà res.

—Parlàveu del pastís de la restauració barcelonina…
—Ara el pastís cada vegada és més petit i som més a repartir.

I això ve a tomb perquè del vi negre, a l’edat mitjana, en deien vi vermell. I aquest terme es va mantenir durant uns quants segles. Tot i haver desaparegut, ara aquesta terminologia es torna a recuperar, tímidament. 

Al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines trobem, a l’entrada referida al vi: “Notem que en català per anomenar l’oposat al vi blanc, no es recorre, ni fóra admissible, a roig (com fan els francesos, vin rouge) ni a tenyir (com fan els castellans, vino tinto) sinó a vi negre, expressió absolutament bona en termes lingüístics (irreprotxable, si no és per gent mentalment afrancesada o acastellanada); si bé també fou antic, i seria legítim, l’ús de vermell, que ja hem vist i veiem en fonts del s. XVI […]”

De fet, a l’edat mitjana ja es parlava de vi vermell per a referir-se al vi negre. Francesc Eiximenis, en el divertit relat del golafre eclesiàstic, recollit a Lo Crestià, escriu: “Pel que fa al vi blanc, els meus gustos són aquests: vi grec a l’estiu, i a l’hivern vi cuit o moscatell, malvasia, candià o vernassa. Al final de l’àpat bec clarea amb neules o piment durant tot l’hivern. Vull, emperò, que les neules siguin cuites amb sucre i que siguin polposetes i un pèl espessetes. Els vins vermells de la terra, no els puc pas beure; per tant, a l’estiu, bec vi calabrès de Sant Honorat, turpià o trilla, picapoll de Mallorca, rosat o dels clarets d’Avinyó. A l’hivern m’agrada el vi de Madrid de Castella, aquells vins fins espanyols, els de Gascunya o el monestrell de l’Empordà.”

En una època no gaire posterior trobem, al llibre El primer segle dels Jerònims a Catalunya. Sant Jeroni de la vall d’Hebron i Sant Jeroni de la Murtra (1393-1500) de Carles Díaz Martí: “Entre el 1451 i el 1463 consten plantades de vinya, que foren la base d’una producció i comercialització de vi que donà bons rendiments als frares: 43 lliures de vi grec en el trienni 1469-1472, més de 150 lliures entre el 1475 i el 1478, més de 70 de vi blanc, vermell i cuit entre els anys 1481 i 1483, una quantitat no especificada en el trienni 1483-1486 i 160 lliures en el període 1486-1489. A partir del 1472 els frares optaren per vendre vi al detall en una taverna de Barcelona a través d’una persona interposada, perquè els consumidors finals no en coneguessin la procedència i, així, ‘no donar occasió de murmurar’.”

La Miranda, un vi vermell de monestir

Fa gairebé una dècada que la cooperativa Vall de Betlem va recuperar la vinya al peu del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona, que havia desaparegut a finals de la dècada de 1960. L’anyada 2024 va produir 480 ampolles del que els impulsors de la iniciativa, Anna Abellan i Ignasi Niubó, en diuen vi vermell. És la Miranda, un vi que neix d’aquesta vinya en coplantació, que s’elabora a partir d’una cofermentació del macabeu i el sumoll que tenen plantat (600 ceps de macabeu i 300 de sumoll) i que només té 10,5 graus. S’hi fa una maceració amb la pell de vint-i-quatre hores i una criança sobre mares de sis mesos en dipòsits d’acer inoxidable.

Històricament, el vi barreja de varietats blanques i negres s’ha anomenat claret, però actualment també és una característica d’alguns dels vins vermells actuals. Són vins joves, frescs, de color bonic, poca graduació, gustosos i fàcils de beure, que miren cap a una ruralitat o procés d’elaboració antic.

El Vermell de les Alcusses

És el cas del Vermell, un vi del Celler del Roure, d’una vinya situada a les Alcusses, on es troba el jaciment ibèric més gran del País Valencià, al poble de Moixent (Costera). De la gamma dels tres vins antics que elaboren amb gerres de fang de 2.800 litres, el propietari del celler, Pablo Calatayud, explica: “El Vermell vindria a ser un germà xicotet del Parotet i del Cullerot, els altres dos vins antics, que expliquen les diferents varietats antigues que elaborem en diferents sòls. El Vermell és com la benvinguda als vins antics (que neix de parcel·les de terreny més fèrtil i amb un cost de producció més baix). Ara s’elabora amb mandó i amb arcos (quan el vam començar a fer el 2010 portava garnatxa tintorera, però la vam anar retirant, perquè els tanins hi donaven massa rusticitat)”.

“Fem una verema més avançada per posar l’accent en la fruita roja fresca. La maceració curta i suau a baixa temperatura ens ajuda a evitar pesadesa i fa el vi més fluid i fàcil de beure. La criança en gerra de fang hi aporta elegància sense restar-hi vivor. El Vermell és vi d’aproximació al nostre paisatge pur, senzill i sincer.”

Vi vermell de pagès

Salvador Batlle, propietari del celler Còsmic Vinyater a Agullana (Alt Empordà), fa un vi vermell que en diu Vi de Pagesos i Pageses. Li preguntem per què l’anomena vi vermell: “És un vi que parla de la barreja de raïm blanc, negre i gris. Antigament, la manera de cultivar una vinya no era com ara, d’una sola varietat de raïm, sinó que a les vinyes hi havia moltes varietats que coexistien –blanques, negres i grises–, i els vins que s’hi feien no eren d’una sola varietat, sinó que s’elaboraven amb diferents varietats, diferents matisos i diferents punts de maduració, tot i que a cada parcel·la sí que hi havia una varietat dominant. Per exemple, a Agullana hi havia parcel·les de carinyena blanca on també hi havia picapolls i carinyenes grises barrejades. Un vi vermell és un vi que parla d’un equilibri de diferents actors i és una manera molt honesta i transversal d’expressar l’anyada.”

“El Vi de Pagesos i Pageses té la voluntat de recuperar aquest esperit, d’oferir un vi de varietats barrejades que faci que el vi sigui més complex. Aquesta anyada 2025 porta carinyena blanca, carinyena negra, garnatxa grisa i monestrell. Agafes l’amabilitat de les varietats blanques i la complexitat i l’estructura de les varietats negres i grises. Volem que sigui una abraçada de complicitat amb totes les varietats que pertanyen al nostre ADN històric.”

Es dóna el fet que aquest vi es comercialitza en bag-in-box. Salvador Batlle comenta que, després de tres anys de sequera, torna a tenir produccions més normalitzades. “Quan tinc el raïm que necessito per a fer tots els vins de Còsmic, em queda un romanent de raïm de la mateixa qualitat, i faig aquest vi més econòmic, per al consum de vi natural en el dia a dia, per dignificar el preu del raïm que no utilitzo per a fer vi embotellat i, sobretot, per reivindicar el consum de vi com un aliment més a la taula. I que no hagis d’obrir una ampolla de vi necessàriament per dinar o per sopar. Aquest envàs és el més petit, de tres litres, que hi cap a la nevera i et permet de beure una copa de vi regularment, i es conserva molt bé. És una relació qualitat-preu extraordinària. És una manera de cuidar el consum de vi de qualitat. I també és una manera bonica de cuidar tots els lineals dels mercats. I destaco que aquest vi té una procedència clara. Això és important. Aquí tanques un cercle amb la terra, amb les varietats d’aquesta terra i amb el medi. I és un format molt ecològic.”

I encara un altre vi vermell

“Vinc de pagès, de pagesos d’horta i de flor ornamental. Però vaig passar a l’hostaleria, vaig muntar un restaurant i vaig estudiar sommelieria a Vilafranca del Penedès. Tanmateix, tenia molt d’interès a aprofundir en la viticultura i aleshores vaig trobar una petita vinya molt vella de pansa blanca a Òrrius (Maresme) i així vaig començar, recuperant vinyes velles. Vaig trobar una altra vinya a Mataró (Maresme), a la zona d’en Mata, al Corredor, i també vaig aprendre a cuidar-la. I amb els anys he començat a vinificar aquestes petites parcel·les que tinc. El 2023 vaig fer un primer vi. Era una garnatxa negra, però no el vaig comercialitzar. El 2024, per raons personals no lligades a la vinya, no vaig poder fer la verema, però aquesta última anyada, la 2025, sí que l’he feta i en sortiran tres vins: un blanc de chardonnay, un vermell de sirà i un negre criança d’ull de llebre.” És David Maltas, de Vilassar de Mar (Maresme), qui parla.

I continua: “Aquest vi vermell, en Maurici, l’acabo d’embotellar. Tots els vins que faig són naturals, amb fermentació espontània, sense sulfits, sense filtrar. L’estiu del 2025 va ser molt plujós i el raïm madurava, però no pujava el grau alcohòlic. De manera que vaig decidir d’elaborar-lo fent una maceració carbònica, fent-lo fermentar amb el gra sencer. La intenció era obtenir la part aromàtica del raïm. Després d’una setmana, el vaig premsar i el vaig posar en un dipòsit d’acer inoxidable.” Maltas anomena vi vermell aquest Maurici pel color, que s’acostaria més a un rosat.

Bye-bye pic.twitter.com/5dPeXDflyh

— The White House (@WhiteHouse) May 22, 2026

Després d’una ovació de més de tres minuts, Bad Bunny ha saludat el públic i ha començat el xou amb una dedicatòria directa: “Un aplaudiment per a la mare i el pare perquè de veritat ho van petar”. Ha continuat amb una versió amb aires de salsa de “Callaíta”, recordant l’última visita a Barcelona fa gairebé vuit anys.

El moment àlgid l’ha portat “BAILE INoLVIDABLE”, amb milers de parelles ballant salsa a la pista, i Bad Bunny agraint l’entrega a l’Estadi: “per cantar-la amb el cor”. La cançó ha precedit “NUEVAYoL”, reforçada per solos de trompeta i percussió a càrrec de la banda porto-riquenya Los Sobrinos, homenatjats expressament per l’artista, i amb qui va compartir memòria també a la sessió de “Tiny Desk”.

Bad Bunny’s DeBÍ TiRAR MáS FOToS World Tour has officially picked back up with a sold-out show tonight in Barcelona at the Estadi Olímpic Lluís Companys.

The tour will run through July stopping in cities across the EU and UK. Bravo Benito! pic.twitter.com/va2pylcQVK

— Live Nation (@LiveNation) May 23, 2026

El personatge del “sapo Concho” ha tingut el seu moment protagonista amb un vídeo previ a “VeLDÁ”, on ha fet referència a plats catalans com el pa amb tomàquet, els calçots i el fuet, i espais emblemàtics de Barcelona com la Pedrera i la Sagrada Família, concloent amb un “Barcelona és blaugrana” i “Visca el Barça i visca Catalunya”.

Concho diciendo Visca el Barça i visca Catalunya. pic.twitter.com/LW1uQooPPP

— BAD BUNNY DAILY UPDATES (@keiveiec) May 23, 2026

Els crits s’han entès millor a la segona part del concert que ha estat més urbana, des de l’escenari “La Casita”, un espai que també va ser present a l’actuació de la Super Bowl d’enguany. L’inici d’aquesta part ha estat amb “VeLDÁ” i dins la caseta sobre l’escenari hi havia mitja plantilla del FC Barcelona, amb jugadors com Lamine Yamal, Gavi, Pau Cubarsí, Dani Olmo, Joan Garcia, Robert Lewandowski i Wojciech Szczęsny. El Barça juga aquest dissabte a Mestalla a les nou de la nit, després d’una setmana marcada per les festes de celebració del campionat de lliga.

Robert Lewandowski disfrutando del concierto de Bad Bunny en Barcelona. pic.twitter.com/qgtZnaGyLr

— BAD BUNNY DAILY UPDATES (@keiveiec) May 22, 2026

La cirereta del concert ha estat “Yo perreo sola” que, just acabar, ha suposat l’aparició sorpresa de Bad Gyal per a interpretar el seu èxit “Da Me”.

La clau per a diferenciar els tipus d’oracions subordinades és la substitució. 

Les subordinades substantives es poden substituir per “aquella cosa” o “aquella persona”:

• Em va explicar que tot allò era mentida → Em va explicar aquella cosa.
• Qui vulgui peix que es mulli el cul → Aquella persona que es mulli el cul.

Les subordinades adjectives són encapçalades per un pronom relatiu, que fa referència a un nom de l’oració principal i que –clarament o intuïtivament– es pot substituir per el qual, la qual… (o bé és directament el qual, la qual…).

• La ciutat en què viu la seva família surt a totes les guies → La ciutat en la qual viu la seva família surt a totes les guies.
• Les proves que faré demà són difícils → Les proves les quals faré demà són difícils.

Les subordinades adverbials es poden substituir per un adverbi o expressió equivalent, com ara allà (locatives), aleshores (temporals), d’aquesta manera (modals), per aquesta raó (causals), amb aquesta finalitat (finals), en cas que (condicionals)… 

• Així que ho sàpigues, avisa’m → Aleshores avisa’m [temporal].
• Ho ha dit perquè allò semblava un infern → Ho ha dit per aquesta raó [causal]

Tres paranys

Compte amb aquestes partícules:

Que: moltes oracions substantives van encapçalades per la conjunció que, però moltes d’adjectives tenen al davant el pronom que (= el qual…). No els confonguem:

• Sé que vindrà → Sé aquella cosa [substantiva].
• Espero l’home que ha de venir → Espero l’home el qual ha de venir [adjectiva]

On: no pensem que qualsevol oració encapçalada per on és adverbial de lloc:

• No podia recordar on ho havia vist → No podia recordar aquella cosa [substantiva]
• Són d’un país on hi ha riquesa → Són d’un país en el qual hi ha riquesa [adjectiva]

Si: no totes les oracions encapçalades per si són adverbials condicionals. De vegades poden ésser substantives:

• Si vols, hi aniré jo → En cas que vulguis, hi aniré jo [adverbial condicional]
• Has de saber si vols fer aquesta carrera → Has de saber aquella cosa [substantiva]

—Com ha estat això de coprotagonitzar un film amb una vaca?
—Tona! En realitat es diu Canelita. Treballar amb un animal –en aquest cas, una vaca de sis-cents quilos– ho relacione sempre amb fer jazz. M’explique… tens una estructura del tema, que és l’escena, però tens una escolta i una obertura a improvisar perquè tens una part de l’equip que va lliure.

—És clar, a ella no li pots dir “ara necessitem això…” ni “ara farem no sé què…”.
—S’ha de dir que Canelita és una vaca molt amorosa i tranquil·la. La ramaderia de la zona és expansiva i, per tant, són criades en pastures, són animals salvatges, no es deixen tocar. Precisament per això, va haver-hi un càsting extensiu per a trobar Canelita, perquè necessitàvem una vaca durant tot un mes de rodatge, i que poguérem gravar-hi bé. Els ramaders ens van explicar que era la vaca més amorosa i tranquil·la que tenien, perquè va ser criada amb biberó. Li va faltar la mare, i llavors li van haver de donar biberó. A més, és una vaca que té les banyes cap avall, cosa que fa més fàcil acostar-s’hi… Jo no havia tocat una vaca en tota la meua vida, ha estat una experiència molt bonica. Els animals són intel·ligents. Vam treballar amb ella abans del rodatge per veure com ens enteníem, entendre com ens hi havíem de comportar. Però des del primer moment es va generar un vincle. Ens vam mirar i vaig veure que era intel·ligent. A partir d’aquell moment va ser una meravella. Tot l’equip vam quedar enamorats de la Tona.

—Cowgirl és un film que parla de temes que normalment no tenen cabuda en el cinema. Parla del món rural i d’una història protagonitzada per una dona de més de seixanta anys.
—Tens raó que no es parla d’aquestes històries de la manera que ho fa aquesta pel·lícula. Sí que hi ha experiències relacionades amb el món rural, però no amb la mirada d’aquesta pel·lícula. Potser de vegades es romantitza la idea del món rural. O se’n parla des d’un punt de vista històric. En canvi, a Cowgirl parlem de l’aquí i l’ara. Parlem del món rural actual. A més, ho fem tractant una zona concreta, on vam rodar, que també té unes especificitats. Hi havia la voluntat de narrar una comunitat concreta. I, com deies tu, un gran canvi és que la història s’explica de la mà d’una dona grangera, madura, de més de seixanta anys. Això és revolucionari en aquest moment. S’obri molt el camp perquè la dona i l’home també es narren des de la maduresa. Jo sempre dic que mentre tenim vida, continuem respirant, som éssers que volem estimar, ser estimats, necessitem cuidar i que ens cuiden. Volem ser feliços. Passa que cada època té la seua manera de relacionar-se amb l’altre, amb la vida, amb tot. Però continuem tenint desig i projectes. A més, un personatge madur aporta una experiència i unes maletes amb moltes històries. Això permet moltes reflexions. A més, t’obri la porta al perdó dels altres, fins i tot cap a un mateix. Això és vida. És el que ens falta potser en les relacions de joves. No es porta aquesta motxilla i llavors són històries de primers amors. En canvi, si l’amor t’enxampa de gran ja tens una història passada…

—Parlem de segones o terceres oportunitats. D’alguna manera veniu a dir que sempre es pot tornar a començar.
—Totalment, però en aquest sentit: mentre hi ha vida, hi ha l’opció de canvi, de créixer, de transformar-te, de començar i de crear nous vincles. I també trobe que és fonamental aquest punt que t’explicava abans, i que el dona l’edat, que és mirar al passat i reflexionar i dir: “Què tinc aparcat? Què és el que vaig repetint sempre i no acaba bé?” Aquest treball personal és el que et fa créixer i et permet obrir-te a noves oportunitats. Si no fas aquest pas, i en la pel·lícula això ix d’una manera molt subtil, crec que és de les relacions més boniques que es mostren… És una pel·lícula de relacions entre persones. I una és la trobada entre dos éssers madurs amb un passat en comú i amb temps d’haver reflexionat sobre allò que van viure. I a partir d’ací proven si tenen una nova oportunitat, que tampoc no saps…

—Parlem d’una possible relació d’amor entre persones més grans de seixanta anys. I veient-la em recordava de l’obra Una festa a Roma que també vau protagonitzar i parlava també d’això. I pensava: canvien les coses, es comença a parlar d’aquestes històries d’amor que durant anys han estat amagades?
—Sí, actualment sorgeix gent en la dramatúrgia, tant dones com homes, que donen visibilitat a dones, sobretot que sempre hem estat una miqueta més apartades en aquest sentit, o hem estat en funció d’un home. I és cert que això va canviant. Mentre respirem, hi ha vida, tenim desitjos, tenim necessitats, volem estimar, volem ser… I el que dóna l’edat, per l’amor de Déu, l’experiència és meravellosa. Hi ha un nivell de tendresa guanyada amb l’edat i amb la reflexió i creixement personal que no es té quan tens vint anys. És així. Senzillament per experiència, per coses viscudes. A més, cal pensar en les dones que mantenen la cultura en aquest país. Perquè qui ompli les sales de cinema i teatre? Són dones madures. Per tant, cal que escriguem per a aquestes dones, perquè elles s’hi puguen veure reflectides.

—En el film també parleu d’històries d’amistats de generacions diferents.
—És una altra de les relacions més boniques que hi ha a la pel·lícula, la intergeneracional. De colp, hi ha una escolta d’ambdós, hi ha un respecte, un no jutjar, una trobada entre dues generacions que dius, ostres… Es troben, s’hi complementen d’alguna manera, és molt bonica la història. Hi ha escenes molt boniques.

—Una altra cosa que destacaria del film és que se senten dialectes diferents amb tota normalitat, sense que això l’afecti en cap moment…
—Això és preciós, perquè tenim una llengua amb una diversitat meravellosa, molt lligada a la identitat del lloc on vius. I hem volgut respectar la parla de la zona, de l’Alt Maestrat, de Morella, dels Ports, que és prou especial. Hi ha una musicalitat i una manera de parlar, i l’hem volguda respectar. Hem tingut lingüistes que ens han guiat. Ha estat un plaer poder-ho fer. A més, per a mi, un descobriment. Jo no coneixia la zona i em va fascinar. Perquè, és clar, és que a més hi ha una manera d’expressar-se que és molt geogràfica. És valencià, però toca a Catalunya, i això també té un efecte en la parla. Ho hem fet amb molt d’amor i molt de respecte.

—Ara pensava que sempre heu jugat molt amb els accents. Ara em ve el cap un dels personatges més estimats, la Marcela de Ventdelplà, on parlàveu en català, però amb un accent d’una persona que ve d’Andalusia… Us agrada jugar amb els accents?
—M’hi he anat trobant. En realitat, no és natural en mi. Jo no sé si per a alguna persona és natural canviar de fonètica, perquè la llengua i quan parles, quan interpretes, va molt lligat a l’instint. Hi ha un moment que hi treballes, t’ho prepares, però quan et poses davant de l’altre hi ha una escolta i amb la teua llengua et surt més orgànic. Sóc una persona amb curiositats i, paral·lelament al meu ofici d’actriu, vaig estudiant més coses. I he fet teràpia Gestalt i el meu terapeuta va haver-hi un moment que només em permetia fer la teràpia en castellà, perquè és la meua llengua materna original. És la que connecta amb allò més íntim meu. Però quan jo començava a fer teatre, feia teatre independent a València, l’any 78, i vaig començar amb el valencià. A casa meua es parlava castellà, ma mare és de Castelló, de la zona castellanoparlant. Després vaig venir a estudiar a Barcelona, i també vaig treballar la fonètica. Després de treballar molts anys, crec que sóc orgànica i creïble. Però no és fàcil, no puc soltar-me totalment, saps? Quan un parla la seua pròpia llengua sí que hi ha un punt de trencar màscares i connectar. I és un treball que com a actriu he fet, per tal de ser autèntica.

—Quan vau arribar de València a Barcelona, us van demanar un canvi de fonètica?
—Sí! En aquell moment era més dur. O feies aquella fonètica o no treballaves.

—I això va canviant?
—Sí, de fa un temps hi ha hagut un canvi. És molt d’agrair. Es va obrint la mirada a la diversitat. És meravellós anar un lloc i descobrir la seua parla, no sé per què ens ho havíem de perdre. És una riquesa molt bonica, i cal reconèixer-la. És curiós perquè la parla va molt lligada a la teua quotidianitat. I, és clar, jo ara parle valencià, però tinc una musicalitat que ja no és d’allà exactament, i tampoc és d’ací… Però al final, m’he relaxat i realment quan em pose davant la pantalla tinc clar quina fonètica se’m demana, però el meu dia a dia parle d’una forma més relaxada, com em surt. Al final el que és important és comunicar-se.

—Preparant l’entrevista pensava que tinc la vostra imatge sempre de gran… Potser és perquè quan éreu jove ja us va tocar fer de senyora gran, amb la Victòria de Temps de silenci?
—Sí, totalment. Supose que al final m’ha acabat marcant. Alguna vegada jo mateixa ho he pensat: no faré mai de jove?! Sí que n’he fet, però el que dius és cert. Però també supose que és una casualitat, quan em van oferir fer Temps de silenci, tampoc era conscient d’aquesta progressió d’edat. En aquell moment jo tenia quaranta anys, no era una criatura, però, és clar, em van fer de seguida molt gran. Observe que hi ha actrius que van mantenint una imatge de forma i cabells, i van envellint dins aquella imatge, que la relaciones directament amb elles. En canvi, jo canvie molt d’imatge. Reconec que ja no l’exterior dels cabells, sinó que és una qüestió de capacitats, cada persona és com és. I una de les meues qualitats, i abans no n’era conscient, és aquesta versatilitat. M’ha passat fins i tot mirant fotografies meues. Puc mirar fotografies fetes el mateix dia i en una sembla que tinga vint anys, i a l’altra sembla que en tinga seixanta. Hi ha alguna cosa que tinc, i no sé què és, que em permet transformar-me.

—Per una altra banda, aquest film és enregistrat al País Valencià. Tinc la sensació que aquests últims anys comencen a fer-se més films en català al País Valencià. Ho compartiu?
—Sí, hi ha alguna cosa, i té a veure amb l’obertura del govern espanyol pel que fa a la diversitat de llengües de l’estat espanyol. S’ha reconegut la varietat. I ara hi ha l’obligació per llei que hi haja cinematografia en valencià. Per això, de colp ha sortit cinematografia meravellosa al País Basc, Galícia o el País Valencià. Hi ha hagut un canvi en els últims dos o tres anys. Parlem de films senzills perquè som en un país en què la indústria és el que és. Però, pel que podíem esperar, ara podem fer coses. Coses dignes i meravelloses.

Segons que han explicat, Rehearsals for a Revolution resumeix de manera extraordinària cinc dècades de la història de l’Iran per mitjà de cinc assaigs d’una revolució que mai no acaba d’arribar.

Mitjançant cinc retrats de familiars i mentors, cinc formes diferents de resistència, la directora Pegah Ahangarani traça la història íntima de la seva vida i, alhora, la del seu país. Nodrint-se d’arxius personals, vídeos domèstics, enregistraments de protestes al carrer, notícies de diaris i testimonis orals, reconstrueix més de quatre dècades de la història de l’Iran. D’ençà dels primers dies del 1979 fins a la guerra començada el 2026, Ahangarani recompon una memòria alhora personal i col·lectiva per donar forma al retrat d’un país marcat per la repressió política i per l’esperança persistent d’una revolució que mai no acaba d’arribar.

El Departament d’Agricultura considera que el recinte no disposa d’un tancament suficient per a impedir-hi el pas de senglars, un dels principals vectors de transmissió del virus. Segons fonts del govern, l’autorització concedida per a rodar en aquests terrenys, propietat de l’Incasòl, estava condicionada al compliment estricte dels protocols sanitaris aprovats arran de l’expansió de la pesta porcina africana a l’àrea de Barcelona.

La Generalitat ha requerit ara a la productora que garanteixi del tot l’aïllament de l’espai abans de poder reprendre l’activitat. Fins que no s’acrediti el compliment de les mesures exigides, el rodatge continuarà suspès.

El brot detectat a final de l’any passat en poblacions de senglar ha obligat el govern a limitar accessos a espais naturals, reforçar controls veterinaris i intensificar les batudes per contenir l’expansió de la malaltia. La situació fins i tot ha afectat esdeveniments internacionals prevists a la zona, com el pas del Tour de França.

The Last Druid és una producció de gran pressupost ambientada en el món celta i protagonitzada per Russell Crowe, que hi interpreta un vell guerrer obligat a defensar el seu poble de l’amenaça d’un emperador. També hi participa l’actriu Rose Leslie, coneguda sobretot pel paper a Joc de trons. La producció havia convertit temporalment l’antic camp de golf de Can Sant Joan en una recreació de la Caledònia antiga.

El documentari ha estat produït per 3Cat dins del programa Sense ficció i també ha estat guardonat en la categoria de documentari, segons que ha informat la cadena pública.

L’obra investiga com van morir diversos joves que varen eixir de casa per complir amb l’obligació de fer el servei militar i no hi varen tornar mai més.

A més, la segona temporada de la docusèrie Animals arquitectes, presentada per Núria Moliner, ha estat premiada en l’apartat de música i arts.

Aquesta sèrie, també produïda per 3Cat, aborda l’arquitectura catalana i qüestions com l’ecologia, la innovació, l’habitatge o el territori.

Cada dia juguen al Mot-li! una mitjana de 12.000 jugadors únics, que al cap del mes en són més de 40.000. Aquest joc ha anat guanyant adeptes fidels per les seves característiques diferenciades d’uns altres jocs de paraula ràpids. Una de les diferències principals és la llargada de les paraules, que varia cada dia (entre quatre lletres i nou), és a dir, que ofereix més envits a l’hora de jugar. Una altra és que en acabar el joc podem veure la definició de la paraula que calia trobar o bé alguna frase o comentari relatius a aquesta paraula. Sempre en podem aprendre alguna cosa!

El Mot-li! forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Minimots i el Què sé jo?, Una oferta diversa que té un nexe comú: jugar amb la llengua de manera diferent, però sempre divertida i enriquidora.

Avui podeu llegir un article especial de Joan Josep Isern, que per a celebrar el número mil ens regala uns quants trucs per a jugar al Mot-li!.

Fins i tot abans de començar a escriure de gastronomia, la història d’establiments com Can Lluís em seduïa. Fundat l’any de gràcia de 1929 per Lluís Rodríguez i Elisa Vilaplana, on ja hi havia hagut un negoci conegut amb el malnom de Can Mosques, el 2019 va celebrar noranta anys al rumber carrer de la Cera amb Reina Amàlia. Una història que per si sola ja hauria valgut que el restaurant esdevingués un santuari, una mena de museu, un espai intocable que fes realitat la declaració, carregada de bones intencions, però sovint tan mancada de contingut real, de comerç emblemàtic –ja sabem què passa quan abaixa la persiana un d’aquests emblemàtics: omplim la xarxa de llàgrimes, fins que arriba el següent. Per resumir, no va tancar ni durant la guerra de 1936-1939, ni quan hi va esclatar un artefacte explosiu durant la detenció d’una parella d’anarquistes per part de la policia franquista, en un episodi que va marcar la família. De resultes de l’explosió, en van resultar morts el fundador i el seu fill Ferran, fet que va obligar el fill petit a fer-se’n càrrec. Ferran Rodríguez, la tercera generació, i la seva dona Júlia Ferrer hi van estar al capdavant durant gairebé cinquanta anys, esperant de poder passar el negoci als seus fills, Pol i Eric.

Un restaurant de novel·la

La llegenda de Can Lluís es va fer gran amb la literatura de Manuel Vázquez Montalbán, nascut al veí carrer de Botella, bon client i que, fascinat per la història de la bomba, la fa aparèixer en un dels seus Carvalhos. O de Ruiz Zafón, que també hi fa dinar els seus personatges en tres novel·les, pel cap baix. Els àlbums de signatures donen testimoni de la seva història. Com escrivia el gran Toni Vall a l’Ara, “fullejar-los és quedar-se bocabadat cada dues pàgines, és passejar per la història millor que amb un llibre d’història. La Gauche Divine en ple, la Nova Cançó, tota la literatura catalana d’aquests darrers cinquanta anys, el teatre i el cinema espanyol, no hi falta ni un sol nom. Un àngel original d’Ocaña, un torero –al·lucinantment preciós– de Rafael Alberti, un disseny de Pertegaz, una auca còmica de Terenci Moix i un dibuix de Tony Curtis fet sense aixecar el llapis del paper. Les paraules de dos premis Nobel, Harold Pinter i José Saramago. Dedicatòries que valen un imperi: Vittorio Gassman, Fernán Gómez, Tete Montoliu, Rubianes, Ana María Matute, Vázquez Montalbán, Cassen, Víctor Mora, Sara Montiel, Tip i Coll, Hertha Frankel i tots els noms que ara us puguin passar pel cap.”

Però aquesta història no acaba bé. L’any 2021, els Rodríguez-Ferrer van ser desnonats. Ho va explicar Andreu Barnils aquí mateix, a VilaWeb, en un article que encara avui estremeix: “Barcelona aquests dies perd un dels seus locals més emblemàtics. El carismàtic restaurant Can Lluís, fundat el 1929, al carrer de la Cera, fa llargs mesos que és tancat, i Ferran Rodríguez i Júlia Ferrer, els amos del negoci, han estat desnonats, amb el pany de la porta canviat, aiguats i robatoris, sense poder entrar a recollir les neveres i més materials. Desnonats el maig passat a petició de la propietat, el fons d’inversió israelià Real Estate Investors 360, i per ordre del jutge de primera instància número 53 de Barcelona, Joan Marsal Guillamet, que per increïble que sembli va fer executar un desnonament per edicte, al·legant que el fons d’inversió no podia localitzar la Júlia i el Ferran… tot i que feia mesos que hi parlaven.” I afegia: “‘Nosaltres volíem comprar el local del restaurant, on érem de renda antiga. Havíem arribat a un acord de preu. Doncs els administradors de la finca, els Clarisó, ens va fer una mala jugada. Sabent que estàvem disposats a comprar el local, van comprar abans tot l’edifici i el van revendre al cap de quatre dies al fons d’inversió actual. Això ens va condemnar. Vam passar de pagar 900 euros el mes, a demanar-nos-en 3.000, 4.000 o 6.000. Una cosa és actualitzar la renda antiga. I l’altra, això. Anys de pressions pel lloguer i amenaces continuades de desnonaments.’ De poder comprar el local, s’acaba tancant el negoci, donant de baixa els treballadors i negociant ara el deute amb un fons d’inversió estranger que té un representant a Barcelona que no parla català ni castellà, tan sols anglès.’” Avui Can Lluís ha tornat a obrir, gràcies a una parella d’origen rus que el va comprar al fons d’inversió propietari. Antics clients, han volgut recuperar l’essència del vell restaurant i s’han decantat decididament per la cuina catalana… Així i tot, hi falta l’ànima de la família Rodríguez. Un intangible fora del mercat.

Una tragèdia ciutadana i familiar

Ravalejar, doncs, és una mena d’impossible distopia de no-ficció. És aquesta mateixa història passada pel sedàs del tàndem cinematogràfic format pel creador de la sèrie, Pol Rodríguez, la quarta generació de Can Lluís que mai no va ser, i Isaki Lacuesta. En format d’enjòlit que talla la respiració, ens trobem la història de Can Mosques, un restaurant centenari del Raval assetjat perquè l’edifici on es troba, en una cantonada del barri, ha passat a mans d’un fons d’inversió que pensa renovar-lo de dalt a baix. La notícia afecta les relacions d’una família formada per en Lluís (Francesc Orella) i l’Elisa (Lluïsa Castell) i els fills, David (Quim Àvila) i Àlex (incommensurable Enric Auquer Sardà), a més de la seva dona, la Marta (Maria Rodríguez Soto), en un barri que és vist pràcticament en forma de documentari voyeur. La idea de resistència, de lluita, aviat porta cap a la venjança contra els dolents, encapçalats respectivament per l’api “traïdor” Cristóbal (Sergi López), l’esbirro desokupa (el ravaler Marc Martínez) i la gestora que mou els fils de totes les màfies sense embrutar-se els dits, la Claire (Alba Guilera), i que alhora no deixa de ser un peó d’alguna cosa més gran i inefable.

Una tragèdia com aquesta acaba posant sobre la taula totes les tensions soterrades en una família que fins llavors creia tenir les certeses controlades: els somnis frustrats, els sacrificis viscuts, els dolors continguts, les falles i els retrets i, fins i tot, les misèries de l’hoteleria de mal compaginar amb la vida familiar. Però, alhora, és un crit d’alerta contra els riscs de la recerca obsessiva de venjança –del qual ja ens avisà Alexandre Dumas al Comte de Montecristo– i fins i a quin punt l’enviliment de les nostres ciutats pel capitalisme més descarnat i cínicament cosmopolita acaba destruint-nos personalment, familiarment, comunitàriament, cívicament, culturalment, socialment… Pol Rodríguez ha pres la millor decisió que podia prendre sobre el seu llegat familiar: convertir-lo en una de les millors sèries que s’han rodat mai a Barcelona, parlant urbi et orbi –i en català– d’un trauma personal que esdevé universal. Ha sublimat la temptació de venjar-se d’aquells que van fer desaparèixer Can Lluís, convertint la seva història en inoblidable.

En aquesta entrevista, Adrià Cortadellas i Telm Terradas, dos dels membres principals del grup –hi faltaria Adrià Jiménez–, reivindiquen la música com una forma de militància. “El folk ha de ser una trinxera de base antifeixista”, asseguren. I reivindiquen una escena musical catalana “més polititzada que mai”. També carreguen contra Aliança Catalana, els models d’oci en massa i la instrumentalització de la cultura popular: “Si el projecte és decidir qui és català i qui no, és una merda de projecte.”

Just abans de començar a parlar ens trobem l’escriptor Adrià Pujol assegut a la taula del costat. Se saluden, s’abracen i li regalen un vinil. L’entrevista s’allarga i queden uns quants temes per tractar, però qui escolti el disc es pot fer fàcilment una idea de qui són i què pensen Fetus.

—Pedro Sánchez ha recomanat grups com Cala Vento, de Figueres, i Minibús Intergalàctic, de Girona. Sereu els següents?
—Adrià Cortadellas [A.C.]: No ho crec. No hi hauria per on agafar-ho.
—Telm Terradas [T.T.]: Que a Pedro Sánchez li agradi Cala Vento i Minibús és una estratègia per a emblanquir-lo. Seria massa cínic si en aquesta estratègia hi sumés Fetus. Seria voler agradar massa…

—No entreu en el discurs de l’Espanya plurinacional…
—T.T.: En cap cas.
—A.C.: De fet, en sortim.
—T.T.: Seria d’un cinisme increïble.
—A.C.: Però tampoc no m’estranyaria allò de dir: “Mira, som tan oberts, que fins i tot ens agrada…” En tot cas, podria ser, però no visc amb aquesta por. Em fa més por que em truqui en Manu Guix a les vuit del matí.

—Publiqueu Romancer tartera, un disc de romanços, que diuen que eren els predecessors de la premsa. Què us interessava, d’aquesta composició, com a eina per a explicar la Catalunya d’avui?
—A.C.: Ja n’havíem fet algun, de romanço, com el “Romanço de Quico Sabater”, que ens va marcar molt. Quan hi va haver els aiguats de la rambla del Poio [el 2024], en Marçal Lladó, el mànager de Bank Robber, ens va dir de fer-ne un romanço. Va ser la llavor. El tema el vam publicar un any després que passés tot allò de la gota freda. A partir d’aquí vam decidir de fer un disc que retratés el pedregar del país. Amb en Telm fèiem l’exercici d’anar fent romanços: el de Rodalia, el de no sé què… Al final, ens ha quedat un retrat de certs temes dels quals volíem parlar. Els romanços tenen una mica de mirada objectiva.

—Parleu de Rodalia, de la gentrificació, dels macrofestivals, de l’ampliació de l’aeroport…
—A.C.: Exacte. Per exemple, la cançó sobre els macrofestivals, que va escriure en Telm, és una evidència d’un senyor que va en un macrofestival i li passen certes coses que ens serveixen per a qüestionar si és el model d’oci cultural que volem.

—Dieu que expliqueu fets objectius, però hi apliqueu molt la vostra mirada i el vostre pensament.
—T.T.: Suposo que amb la forma del romanço volíem fer aquesta tria de temes que, fruit de l’emprenyamenta, volem atacar: els trens que van a deshora, l’oci musical, les infiltracions de la policia en espais de l’esquerra independentista, el progressisme del PSC…
—A.C.: Aquest últim ens permet d’escombrar molts temes que volíem fer: el quart cinturó, l’ampliació de l’aeroport, el Hard Rock, el Pla Endreça…
—T.T.: Sempre hem posat el dit a la nafra. A vegades, d’una manera molt més abrandada i explícita, com uns dels portaveus d’això que en dèiem fa uns quants anys el putaespanyisme. Potser, ara, fent aquest exercici de voler recopilar en romanços tot de qüestions que ataquen el país, la maniobra és un xic més subtil. En la tria dels temes, ja hi ha un posicionament polític molt clar i, a l’hora de tractar-los, l’objectivitat pròpia del romanço ja és una arma molt clara: posar un mirall davant la política del PSC. Si ets una mica llest, ja veus que ho fem carregats d’ironia, però és que el PSC pot arribar a ser molt cínic. És capaç d’agafar-se la cançó al peu de lletra i dir: “Això és el progrés!”
—A.C.: Serveix per a dir això: és aquest, el progrés? Serveix per a ampliar l’aeroport, fer el Hard Rock, etc.? És aquest, el progrés que ven el partit progressista?
—T.T.: O, per exemple, en el cas dels macrofestivals, un amant de la música no en gaudeix. I això és així. Per tant, bàsicament expliquem les coses tal com ragen.

—Del 2017 ençà heu passat del “puta Espanya” al “puta Catalunya”.
—A.C.: El putaespanyisme i el putafrancisme continuen ben presents als nostres concerts, però sí… Per això en diem tartera, perquè és un retrat del camí del pedregar per on anem. Però bé, això no vol dir que no ho diguem de manera constructiva. Volem fer país i militar-hi amb la música.

—Sí, és cert que també reivindiqueu molt la col·lectivitat.
—A.C.: I tant! I ara penso que és curiós, perquè vam començar el 2017, però l’explicitació política l’hem anada agafant amb els anys. Suposo que pels moments vitals pels quals passem… No ho sé.

—Quin paper pot tenir encara la música a l’hora de crear debat o consciència política?
—T.T.: Més que mai ens trobem en un moment de molt bona salut musical. Implícitament o explícitament, la música ara és molt reivindicativa. Evidentment que la cantarella aquesta que tan sols pel fet de cantar en català ja és un acte polític és molt discutible, però, a part, cada grup –de Minibús a les Salvatges, Remei de Ca la Fresca, etc.– té la seva manera de fer protesta o de polititzar les lletres: posant l’amistat al centre, cagant-se amb les indústries de gestió de l’aigua o amb el bonisme del catalanet… Potser perquè ens trobem en un moment molt mediocre i el PSC ha vingut a dinamitar-ho tot, però hem trobat maneres més refinades de fer política.

—Coses que van més enllà de les lletres.
—T.T.: Exacte. És una qüestió d’actitud en la qual tots estem empeltats. És un bon moment.
—A.C.: Sens dubte. I de tots els estils! Una altra cosa és que et prenguin més seriosament o no. En el cas dels romanços, era fàcil de fer-ho polític. A més, també teníem ganes de fer la nostra petita aportació al país. A vegades ens han dit que som un grup polititzat… Doncs, collons, siguem-ho més! No hi tenim res a perdre. Fem això perquè volem. Si perdem públic pel fet de ser meridianament crítics amb l’extrema dreta, què passa? Perdem-lo, purguem el públic! Prioritzem tractar certs temes i ser constructius en aquest país.

—Canviaria, això, si us dediquéssiu a la música, si en visquéssiu?
—A.C.: És que ho entenem així. Si ens hi dediquéssim, hi tindríem res a perdre? No ho sé, crec que continuaríem sent fidels als nostres principis, perquè és la naturalitat de Fetus. Mira Kneecap!
—T.T.: És la nostra manera de fer militància i de fer quelcom per al país. Hi ha gent que té el temps, la paciència i prou conciliació per a poder anar a assemblees i militar en uns altres espais, i la nostra manera és fer-ho així. Com a docent que visc una realitat molt polititzada a les aules, sé que em poden acusar d’adoctrinament si graten una mica en la meva persona pública. Per tant, no sé si seria més fàcil de dedicar-me plenament a la música i no haver de conjugar l’una cosa amb l’altra…
—A.C.: Per a mi, la música va lligada intrínsecament amb la llibertat creativa i la voluntat de millorar les coses i proposar certs temes. Està bé no tenir aquesta por.

—Fa temps que reivindiqueu figures com la de Jaume Arnella i el cançoner popular de Quico Sabaté, però ara pensava que Alosa, per exemple, també ha recuperat cançons del recull A peu pels camins del cançoner, d’Artur Blasco. Creieu que es revalora tot el llegat de tradició oral i popular? Per què?
—A.C.: He de dir que, aquí, nosaltres hi vam anar a petar per casualitat. Després de dos discs iniciàtics de punk-rock garatge, vam fer el d’homenatge a Jaume Arnella, en què vam reinterpretar deu cançons seves i ens va obrir molt l’horitzó a la música de taverna, als romanços, a incorporar noves sonoritats. Però sí, ara mateix es revalora l’arrel, l’autenticitat… En un moment en què tot és de plàstic i efímer, està molt bé connectar amb la terra.
—T.T.: El nostre experiment és una mica diferent del d’Alosa i del d’aquest revival del folk com el de Rodrigo Cuevas, per exemple. Agafem els instruments de folk i els introduïm a l’estructura de grup de rock amb baix, bateria i guitarra. És a dir, que prèviament no hem fet l’exercici de tocar estàndards irlandesos o cançons de taverna. Sigui com sigui, el fet que adaptem aquest component de folk ens ha obert les portes cap a un món molt sa, amb molt pocs egos i molt viu a casa nostra. Per poc que t’interessis pels aplecs, pels romanços o per personatges d’aquest país que fan molta feina, se’t comença a obrir una cultura de base amb la qual és molt fàcil de treballar, perquè és gent molt sana. Ens podrien haver atacat per poc puristes o forasters, però ha estat tot el contrari…
—A.C.: És un món molt obert i enriquidor. L’escena folk és molt oberta a les mescles perquè són intrínseques a la seva naturalesa, i això fa que sigui una escena molt poderosa. A més, que també estigui lligat a la terra n’aguditza la politització.

—Què passa si espais com les tavernes desapareixen? Quina conseqüència té per a aquesta mena de música?
—A.C.: “Mori el brunch”, per exemple, no deixa de ser una cançó de taverna, d’una taverna que perilla. Sembla una cançó de broma, però és ben real, allò que hi passa. Cada vegada tot és més regulat, tot és destinat al turisme… Però, per sort, hi ha brots verds. M’agrada pensar que amb el pas del temps ens anirem fent forts. El dia que tot siguin bars de brunch, qui resisteixi serà un èxit.

—A “Una nova Catalunya” carregueu directament contra l’extrema dreta. Hi ha hagut massa permissivitat amb el discurs d’Aliança Catalana i amb figures com Sílvia Orriols?
—T.T.: És el debat etern: els donem veu o no? L’única cosa segura és que lliuren la batalla de les xarxes socials i que ens hem adonat tard que nosaltres també els hem de combatre a les xarxes socials.
—A.C.: La gent es va posant les piles…
—T.T.: De cop veus Irene Montero fent de Vito Quiles a l’esquerrana i penses: “Què hem de fer? Molta pedagogia, com el que intentem fer als nostres concerts?” A “Una nova Catalunya” volem dir que ja ens la coneixem, aquesta ovella amb pell de llop, i que hem d’intentar que el postprocés no creiï aquests monstres populistes i essencialistes. Si el seu projecte és trobar l’essència de què és ser català o no i que, una vegada la trobem, ja tindrem el momentum per a fer la independència, és una merda de projecte. A més, molts d’ells són espanyolistes…
—A.C.: Ara van caient caretes…
—T.T.: Són meridianament essencialistes i xenòfobs, cosa que ens ho posa molt fàcil, perquè la seva aliança i la seva proposta són una nova trava a les llibertats i a la germanor.
—A.C.: Fa temps que fem pedagogia, en aquest sentit.
—T.T.: Trobem important que el folk se’n desmarqui. Cal fer un crit a segons qui vol instrumentalitzar les figures mitològiques i llegendàries i segons quina cultura popular del nostre país. Hem de dir-los que aquests referents no són seus, que els volem nosaltres i que el folk ha de ser una trinxera de base antifeixista on pugui entrar tothom, independentment del color de la pell i de la religió. Ho tenim claríssim.

—”Romanço de la Rambla del Poio” neix arran de la gota freda al País Valencià i critica directament la gestió política de la tragèdia. Creieu que hi ha hagut impunitat amb responsables com Carlos Mazón?
—A.C.: Sens dubte. És una cançó que s’acaba amb la ràbia de Paiporta. Ara la faríem diferent, perquè és increïble com [Mazón] ha acabat amb increïble impunitat.
—T.T.: Que cantar-ho serveixi per a recordar-ho.
—A.C: Si una cosa té el romancer és que els temes poden caducar. Fer una cançó no és imminent. Per exemple, Bruce Springsteen va fer “Streets of Minneapolis” dos dies després dels assassinats de l’ICE, però normalment és una cosa que enregistres a poc a poc i, és clar, pot caducar.
—T.T.: O que hi faltin capítols, com seria el cas de la rambla del Poio.

—L’àlbum és il·lustrat amb una auca: cada vinyeta resumeix la història de la cançó. Què ens en podeu explicar?
—A.C.: No vol dir que un romanço hagi d’anar lligat a una auca, però ens venia de gust fer aquest exercici estètic en forma d’auca.
—T.T.: Que, a més, és la predecessora del còmic.
—A.C.: El directe, el pensem en ordre dels temes, i a l’entrada dels concerts repartim una octaveta amb l’auca perquè la gent el pugui anar seguint. Ens ajuda a fer més explícits els temes. És meravellós poder-te aturar tant en una portada, és un molt bon resum del disc.

—Si d’ací a vint anys escoltem Romancer tartera, ens semblarà una fotografia d’època o hi haurà cançons que ens continuaran interpel·lant?
—A.C.: Hi haurà coses que quedaran en el retrat d’aquell moment, com el “Romanço de la Rambla del Poio” o el de la Copa Amèrica, i uns altres que no tant. Si una cosa és certa és que Rodalia segurament continuarà igual. En podríem fer un segon volum! Ens hem deixat coses, oi?
—T.T.: Sí, potser hauríem pogut fer alguna cosa contra el sionisme o contra la connivència del sionisme al nostre país amb figures com Pilar Rahola, que ara s’ha venut la casa de Cadaqués.
—A.C.: Per què?
—T.T.: No ho sé, perquè ja no hi va.
—A.C.: No té res a veure amb el sionisme, la venda de la casa?
—T.T.: No ho sé, hauríem de traçar els diners… El cas és que hi ha grups que tenen una gran capacitat d’abstracció per a fer cançons d’amor que podrien ser d’avui, d’ahir o de demà, però nosaltres no, ja tenim prou feina fent cançons d’actualitat.
—A.C.: Això també és amor pel país, no?

Enfront d’un dret d’autodeterminació pervertit pels estats i convertit, de fa dècades, en un fre per a les aspiracions nacionals, Waters proposa un dret nou de secessió, fonamentat exclusivament en la voluntat democràtica dels ciutadans. La seva tesi té una elegància radical: que qualsevol grup humà pugui aspirar a esdevenir un estat sense haver de justificar-ho amb la història, la llengua, l’ètnia ni cap greuge col·lectiu acumulat. N’hi ha prou amb el desig polític d’una comunitat de persones lligada a un lloc, expressat democràticament en un referèndum. Si guanya el sí, l’estat existent té l’obligació de negociar de bona fe, sota supervisió internacional, el naixement del nou estat.

El llibre capgira, doncs, els fonaments de l’ordre internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial. La inviolabilitat de les fronteres, exhibida de fa vuit dècades com a garantia d’estabilitat, pluralisme i tolerància, s’ha convertit, segons Waters, en una font permanent de conflictes que les democràcies ja no poden gestionar. La pregunta que impregna tot el llibre és incòmoda, però decisiva: no causen més inestabilitat les fronteres rígides que no pas els processos d’autodeterminació?

Amb un coneixement profund del dret internacional i una solidesa argumental que ha obligat fins i tot els seus crítics a prendre’s seriosament la proposta, Waters fa un recorregut per les crisis nacionals que hi ha al planeta avui i conclou que la societat internacional no es pot continuar aclucant d’ulls en relació amb l’aparició de nous estats. Escòcia, el País de Gal·les, Grenlàndia, el Kurdistan, Somalilàndia o Catalunya tornen a posar l’autodeterminació al centre de la política mundial i, com adverteix l’autor, l’esfondrament de l’ordre posterior al 1945 i l’aparició d’una societat global cada vegada fan més inevitable la revisió de les normes que regulen la creació d’estats.

Una de les contribucions més importants del llibre és la demostració que els estats han fet trampa amb el dret d’autodeterminació: un dret que originàriament era dels pobles i les persones, l’han transformat en un suposat dret de les subdivisions territorials internes, una operació que el desactiva del tot i que paralitza la major part dels processos. Waters proposa, alhora, una solució procedimental concreta: referèndums supervisats internacionalment, amb majories qualificades, en un territori definit pels secessionistes; la possibilitat que hi hagi contrareferèndums dins el nou estat naixent i unions posteriors entre estats independents, un punt especialment rellevant per als Països Catalans.

De la guerra de Iugoslàvia al Tribunal de la Haia

Timothy William Waters va estudiar dret a la Harvard Law School i té un màster d’afers internacionals per la Universitat de Colúmbia. Avui és professor de dret i director associat del Centre per a la Democràcia Constitucional de la Maurer School of Law de la Universitat d’Indiana, on investiga sobre dret internacional, transició democràtica, drets humans, conflictes ètnics i autodeterminació, especialment en contexts europeus i islàmics.

Però Waters no és pas un acadèmic tancat al despatx. Va viure de prop l’esclat de la guerra de Iugoslàvia quan residia a Hongria, a començament dels anys noranta, una experiència que ha marcat tota la seva trajectòria. A més, va treballar per a l’OSCE en l’aplicació dels acords de pau de Dayton a Bòsnia, va ser una figura clau en la redacció de l’acusació contra Slobodan Milošević al Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia i ha assessorat governs com ara el del Sudan del Sud durant la transició cap a la independència. També ha estat consultor de l’Open Society Institute, el PNUD i el Ministeri de Justícia de Letònia, i ha treballat per a Human Rights Watch. Al seu currículum acadèmic, hi consten la beca Humboldt a l’Institut Max Planck de Heidelberg i la beca de l’American Council of Learned Societies, juntament amb publicacions a les principals revistes jurídiques de Yale, Harvard, NYU, Virgínia i la George Washington University.

L’autor serà a Catalunya la setmana vinent, coincidint amb la publicació de l’obra. La presentació pública del llibre es farà dimarts, dia 26 de maig, a les 19.00, a l’Auditori de l’Ateneu Barcelonès.

Per un nou dret a la secessió és el segon títol del 2026 dels Llibres de VilaWeb, la col·lecció que el diari va estrenar ara fa un any amb motiu dels trenta anys. Enguany ja s’hi havia publicat també El monstre judicial, amb edició a cura de Josep Nualart Casulleras.

Em consta que a la secta dels addictes al vici de jugar amb lletres i remenar paraules cada vegada hi ha més feligresos que comencen la jornada inoculant-se una dosi generosa de Mot-li! que els ajudi a encarar el nou dia amb les piles carregades al màxim nivell.

Dos anys, nou mesos i vint-i-dos dies de brega d’ençà d’aquell primer d’agost han construït un repertori d’un miler de mots entre quatre lletres i nou que, vists en conjunt, em fan pensar que el cervell pensant que hi ha darrere del Mot-li! –un cervell amb nom i cognoms, Jordi Palou i Masip, l’home discret que hi ha darrere la iniciativa, té molt ben apamat el territori que trepitja. Ho dic perquè crec que ha sabut encertar-la en una cosa no gens fàcil: trobar el to adequat perquè el jugador habitual del Mot-li! no senti que, per una banda, li donen peixet ni, per una altra, que li proposen desafiaments només a l’abast dels superdotats del diccionari.

Vull dir que, amb un mínim de pràctica i de constància, el Mot-li! es fa addictiu i agraït perquè es pot resoldre perfectament cada dia. O quasi, perquè a part un malxinat ETXEM (onomatopeia de l’esternut pròpia de les Balears) que ens va etzibar quan encara no havíem cobert el primer mes d’aventura i que d’aleshores ençà tinc clavat a la memòria, a l’amic Palou no li recordo gaires entremaliadures més. Ben al contrari: hi ha dies en què, si el jugador és persona mínimament informada d’allò que passa al voltant seu, pot deduir sense gaires maldecaps la paraula proposada. Una dimensió complementària del joc que el fa encara més estimat pels seguidors.

Hi ha un munt de casos que il·lustren això que acabo de dir. No seré exhaustiu, però en posaré uns quants exemples perquè vegeu a què em refereixo: un AVUI proposat el 23 d’abril passat, data exacta del mig segle del diari; una LLUFA el Dia dels Innocents; una LLÚCIA el 13 de desembre; una FAL·LERA el 24 de gener pel dia del Punt Volat; una MAÇA el 3 de març pel dia de la Ce Trencada; una PERSUASIÓ el 16 de desembre de l’any passat per a commemorar el 250è aniversari de Jane Austen; un RABADÀ el dia de Nadal; un NINOU el dia de Cap d’Any, i un TORTELL el dia de Reis. O tirallongues temàtiques com la de la Setmana Santa del 2025, que començava amb RAMS, continuava amb PILARS (el costat juganer de Jordi Palou: per allò d’anar “de Rodes a Pilars”), CALVARI, JUDES, ECCEHOMO, INRI, VIACRUCIS i culminava amb PASQUA; la de la setmana entorn del 21 de març de 2024, Dia Internacional dels Boscs, que durant set dies va aplegar mots com ara ALZINA, MAGNÒLIA, CAQUI, GINJOLER, AURÓ, ROURE i POLLANCRE, i els set dies de març de l’any passat, dedicats a noms de dona associats a cançons com ara MARTA, MARGALIDA, MANELA, MERCÈ, TERESA, ANNA i JÚLIA.

Una inequívoca voluntat formativa

Una altra virtut del Mot-li!, molt en la línia dels projectes que des de fa anys inspira Jordi Palou (penso, per exemple, en el Rodamots o el Paraulògic), és la seva voluntat d’anar més enllà d’oferir només una estona d’entreteniment i prou, perquè darrere cada joc hi ha una inequívoca voluntat formativa. És per això que al final de cada Mot-li!, quan apareix a la pantalla la solució, el sistema obre automàticament un quadre en el qual hi ha la definició completa de la paraula del dia i un enllaç, que generalment ens envia al Rodamots o a alguna pàgina en la qual es donen més explicacions sobre el mot en qüestió.

Suposo que VilaWeb ho anunciarà també –i amb detalls més precisos que els que tinc en el moment de redactar aquesta ressenya–, però puc avançar que, per celebrar el miler de desafiaments, tots els jugadors que intervinguin en el Mot-li! d’avui participaran en un sorteig de llibres.

Una altra novetat atén una petició que fa molt de temps la parròquia demanava: cada dia es podrà consultar la solució del dia abans i també es podrà jugar al Mot-li! del dia anterior per si hi ha algun despistat que no l’ha fet i no vol que l’estatística personal tingui penalització.

Un parell de trucs finals que us poden ajudar a afrontar el desafiament de cada dia amb més possibilitats d’èxit.

El primer us proposa que comenceu el joc amb una paraula que tingui totes les vocals (o quatre, en el cas de mots de quatre lletres i de cinc lletres). Em refereixo a OIEU o OIAU (de 4), OBEIA o OBEIU (de 5), OUAIRE (de 6), OUAIRES (de 7), TOCARÍEU (de 8) o SEGUIDORA (de 9). Amb aquest mètode es pot veure la composició vocàlica del mot del dia i, per tant, l’àmbit de tria es limita notablement, cosa que sempre s’agraeix.

Un altre truc –aquest per a resoldre el joc a la part final, quan ja queden poques opcions– el trobareu explicat en aquest enllaç.

Acabo amb el lema que ja fa una pila d’anys que predica Oriol Comas i Coma, un altre mestre. Jugueu una mica cada dia: viureu més i viureu millor.

I em permeto d’afegir-hi que enriquireu el vostre vocabulari, cosa que sempre va bé.

Olot va començar el setembre de l’any passat una diagnosi sobre l’ús del català als comerços de la ciutat. DinamiG, consorci públic del qual formen part l’Ajuntament d’Olot, més consistoris de la comarca i el Consell Comarcal de la Garrotxa, va analitzar aspectes clau com la retolació, la cartellera (interior i exterior), l’atenció al client i el material publicitari.

En una primera fase, es va detectar que el 90,3% dels comerços (596) complien la normativa de la llengua, però que 64 (9,7%) no la complien en algun aspecte. En aquella primera fase d’avaluació, la majoria dels establiments que no s’hi ajustaven eren supermercats i bars (13), seguits de barberies (7), basars i botigues de telefonia mòbil (5). Fallaven, sobretot, en l’atenció al públic.

Amb aquests primers resultats, es va fer un treball de seguiment i assessorament personalitzat que va permetre d’elevar la xifra de comerços que complien del 95,6% al 96,1%. Entre les diferents inspeccions, a més, s’ha donat “marge” i “eines” per a poder adequar-s’hi. Ara el procés encara la recta final i el municipi té identificats 26 establiments, la majoria barberies (7), que encara no compleixen correctament la normativa. També hi ha bars (5) i supermercats (4). Per això, engegarà ara la fase sancionadora en aquests casos.

L’equip de govern portarà al ple de la setmana que ve assumir la competència de consum i començarà a aplicar les multes, que poden anar de 300 euros a 3.000 depenent de la gravetat de la infracció. La regidora de Llengua Catalana, Susanna Pagès, ha explicat que les multes poden ser recurrents en cas que els infractors hi reincideixin: “Arribarem fins a les últimes conseqüències.”

La regidora de Comerç, Gemma Canalias, ha afegit que l’ajuntament ha acompanyat amb tots els recursos els establiments i ha qualificat d’oportunitat la iniciativa: “Tenim molt clar que el comerç és el motor de la llengua i identitat de la nostra ciutat.” “La llengua augmenta molt el vincle entre el comerç i la mateixa comunitat”, ha afegit.

La diagnosi s’inscriu en la iniciativa “En català, amb tothom”, que l’Ajuntament d’Olot impulsa per fomentar l’ús de la llengua en tots els àmbits.

Malgrat els casos detectats, Canalias diu que estan “satisfets” amb els resultats obtinguts i que continuaran treballant en aquesta línia. De fet, avui mateix s’ha presentat una nova campanya per a fomentar l’ús del català a l’esport amb el lema “A Olot, juguem i animem en català”. La iniciativa consisteix en la instal·lació de vuit pancartes en equipaments esportius de la ciutat.

Roc Blackblock es va posar en contacte amb la Plataforma per la Llengua, que el va assessorar per denunciar l’ajuntament. Ara l’entitat ha fet públic que l’11 de maig l’ajuntament va comunicar-ne l’arxivament en una resolució que, diuen, sosté que no hi va haver una vulneració “efectiva ni definitiva” dels drets lingüístics perquè l’agent va rectificar i l’atenció va poder continuar en català. A més, diuen que no consta una negativa “persistent, reiterada o deliberada” de l’agent.

La Plataforma per la Llengua diu que és un criteri “jurídicament erroni i profundament preocupant” i per això hi ha presentat un recurs en contra. Demana que es revoqui l’arxivament i s’obri un expedient disciplinari a l’agent. “El criteri adoptat pel consistori per haver arxivat el cas és perillós perquè banalitza situacions de discriminació lingüística i pot deixar sense protecció víctimes de discriminacions en què, finalment, s’ha garantit l’atenció en català”, diu en un comunicat.

L’entitat remarca que “la vulneració dels drets lingüístics es produeix d’ençà del moment en què un ciutadà reclama de ser atès en una llengua oficial” i l’administració –representada per l’agent de policia– en qüestiona el dret, pressiona el ciutadà i l’obliga a justificar la petició de ser atès en català. D’entrada, l’agent de la Guàrdia Urbana va exigir a Roc Blackblock que li digués quina llei estipulava que hagués de parlar en català. “La llei no exigeix en cap cas que la negativa sigui definitiva, reiterada o persistent perquè hi hagi una vulneració”, deixa clar l’organització.

L’administració ha de garantir els drets lingüístics des del primer moment

La topada entre l’artista i l’agent de la Guàrdia Urbana es va produir en una identificació policíaca, un context que, com remarca la Plataforma per la Llengua, és especialment sensible perquè hi ha una relació clara d’autoritat i el ciutadà es pot sentir coaccionat. Per això, remarca que els agents de l’autoritat tenen el deure reforçat de respectar els drets lingüístics dels ciutadans.

Diu que acceptar el criteri de l’ajuntament, que menysté la vulneració lingüística perquè finalment el policia va acabar responent en català, “implicaria deixar desprotegides moltes discriminacions lingüístiques quotidianes i traslladar als ciutadans la càrrega d’haver de defensar i explicar uns drets que l’administració té l’obligació de garantir des del primer moment”.

Al recurs, la Plataforma per la Llengua diu que l’agent podria haver comès diferents infraccions previstes a la llei de les policies locals. N’assenyalen la possible discriminació per raó de llengua, per la manca de respecte o per una consideració greu envers el ciutadà, a més de l’incompliment greu dels deures funcionals.

L’entitat acusa el govern i els grups parlamentaris que han avalat el text —PSC, ERC, Junts i PP— d’haver deixat escapar “una oportunitat clara” per fixar per llei els drets lingüístics en un servei públic essencial. Considera especialment contradictori que aquesta decisió es prengui mentre el govern impulsa el Pacte Nacional per la Llengua.

El decret aprovat a final d’abril pel govern allarga fins al 2034 unes concessions que ja havien estat prorrogades vint-i-cinc anys el 2003 i que expiraven inicialment el 2028. A canvi, les empreses concessionàries hauran de renovar part de la flota i instal·lar sistemes d’ajuda a l’explotació i informació (SAEi).

Segons Plataforma per la Llengua, ni les concessions originals ni cap de les pròrrogues aprovades fins ara no incorporen garanties lingüístiques per als passatgers. Això implica que empreses com Moventis, Sagalés, Monbus, Hife, Plana, Teisa o Alsa podran continuar operant durant anys sense assegurar plenament l’atenció oral, escrita i digital en català.

L’entitat reclama que les futures licitacions incloguin requisits lingüístics clars, tant per a l’atenció als usuaris com per a la capacitació del personal. Entre les mesures proposades, hi ha l’exigència d’un nivell mínim de català —com ara un B1— per als conductors i treballadors dels serveis.

A més de la qüestió lingüística, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP) considera que el decret representa una oportunitat perduda per transformar el model de transport interurbà per carretera a Catalunya.

Critiquen que el govern no hagi estat capaç de preparar a temps unes noves licitacions que consideren clau per modernitzar un sistema que, en molts casos, arrossega concessions vigents des del franquisme. Segons denuncien, la pròrroga perpetua un model desfasat respecte de les necessitats actuals de mobilitat, sostenibilitat, accessibilitat i qualitat del servei.

També alerten que la decisió limita la capacitat de la Generalitat per establir nous mecanismes de control sobre les operadores, fixar indicadors objectius de qualitat o aplicar règims sancionadors efectius.

Entre les mesures que reclamen incorporar al decret o a una futura llei hi ha compromisos de puntualitat amb sistemes de penalització, publicació de dades obertes d’horaris i temps real en formats estàndard com GTFS, una imatge gràfica comuna dels autobusos i la millora de la informació física a les parades.

Finalment, reclamen al Departament de Territori que aprofiti aquests anys de pròrroga per preparar definitivament un nou model de transport públic interurbà i dotar la Direcció General de Transports dels recursos humans i tècnics necessaris.

El guardó, lliurat en col·laboració amb la Fundació Louis Roederer, reconeix noves veus cinematogràfiques dins aquesta secció paral·lela del festival. “Gràcies per haver cregut en el nostre film i per obrir-nos les portes al món”, ha dit Clotet, emocionada, quan ha pujat a l’escenari després de rebre el premi.

El jurat, presidit per la cineasta índia Payal Kapadia, ha destacat que el personatge interpretat per Clotet és radical i difícil, però que alhora sap fer-se estimar. També ha elogiat la interpretació de Clotet, que ha qualificat de “visceral” i “extremadament divertida”.

Rodat en català, el film aborda, en clau de tragicomèdia, qüestions com la por de la mort, la dependència emocional de l’amor romàntic i el desig de viure. El film segueix la història de la Nora, una dona d’uns quaranta anys que prova de reconstruir la seva vida després de superar un càncer de pit. L’aparició de Max, un jove de poc més de vint anys, li farà trontollar l’estabilitat emocional i vital.

El repartiment inclou Lloll Bertran, Willy Toledo, Naby Dakhli, Marc Soler, Zaira Pérez i Josh Zuckerman. El film arribarà als cinemes el 19 de juny i és una producció d’Ikiru Films i Funicular Films. El guió és obra de Clotet i Valentina Viso.

Amb aquest reconeixement, Clotet fa un pas destacat en la seva trajectòria cinematogràfica, ara també com a directora i guionista.

Fa dos anys, ja va aconseguir aquí mateix el premi a millor actuació femenina al festival Cannesèries per Això no és Suècia.

Segons fonts del Ministeri d’Afers Estrangers alemany esmentades per Europa Press, Berlín continua tenint dubtes jurídics sobre la proposta espanyola i, de moment, no ha canviat la posició.

Tanmateix, fonts del govern alemany remarquen que el diàleg continua obert, però que encara hi ha qüestions per a resoldre, sobretot del punt de vista jurídic.

Després de la reunió, Albares ha confirmat que la inclusió del català, el basc i el gallec al reglament lingüístic de la UE havia estat un dels afers tractats “extensament”, però ha evitat d’entrar en detalls.

El ministre ha remarcat que es tractava d’una qüestió important per a l’estat i ha defensat que no era “un assumpte polític ni polititzat”, ni tampoc una qüestió “de tal partit o tal altre”.

Albares ha defensat que el reconeixement de les llengües cooficials a la Unió Europea era una qüestió “d’identitat nacional” d’un estat “plurilingüe”. En aquest sentit, ha recordat que vint milions de persones vivien en comunitats autònomes amb una llengua cooficial.

Alemanya ha estat fins ara el principal estat que ha encapçalat les reserves a la proposta impulsada pel govern espanyol després de les eleccions del 2023. L’última vegada que la qüestió es va debatre formalment al Consell d’Afers Generals de la UE, el juliol passat, Berlín va encapçalar un grup d’una desena d’estats que expressava dubtes jurídics, econòmics i polítics sobre l’impacte de convertir-les en llengües oficials europees.

Perquè el català pugui esdevenir llengua oficial de la UE cal la unanimitat dels vint-i-set estats membres, un requisit que converteix qualsevol reticència estatal en determinant. Les reserves alemanyes s’han centrat en tres qüestions: el cost econòmic d’ampliar el règim lingüístic europeu, les implicacions jurídiques del canvi i l’impacte institucional que podria tenir sobre el funcionament de la UE.

Segons Serrahima, com més va més costa publicar “una obra ambiciosa, en què el text, la paraula, la bellesa i la profunditat sigui central”. Diu que “la majoria no vol una frase complicada, sinó senzilla” i creu que hi ha “un problema que prové de la davallada humanística i cultural de la societat”, en gran part per culpa, ha afegit, de les xarxes.