Aquesta situació habilita els clients a presentar reclamacions econòmiques. Un abonat prèmium que hagi tingut el servei de manera ininterrompuda des del 2017 pot reclamar fins a 500 euros. En el cas d’un usuari del pla estàndard, la quantitat rondaria 250 euros.

Segons que informa Fanpage.it, el tribunal ha anul·lat les clàusules que permetien Netflix de modificar el preu de la subscripció sense motiu justificat. Segons que exposa la resolució, aquestes pràctiques vulneren el Codi del Consum, que estableix la protecció dels drets dels usuaris enfront de canvis unilaterals sense base contractual.

La sentència té repercussions sobre milions de clients a l’estat italià. Els advocats del Moviment de Consumidors han xifrat els augments acumulats en vuit euros mensuals en el pla prèmium –fruit de pujades els anys 2017, 2019, 2021 i 2024– i quatre euros mensuals més en el pla estàndard.

Obligació d’informar clients actuals i antics

El tribunal estableix que Netflix haurà d’informar de la resolució tant als clients que en tinguin subscripció com als qui n’hagin tinguda durant el període afectat. La comunicació s’haurà de fer per correu electrònic i amb la publicació de la sentència en diaris d’abast estatal. Netflix té noranta dies per a complir aquesta sol·licitud; en cas contrari, la companyia s’exposa a una multa de 700 euros per dia de retard.

Netflix ja ha anunciat que recorrerà contra la decisió. En un comunicat, afirma que “els abonats són la prioritat” i que les condicions contractuals aplicades sempre s’han ajustat a la normativa i a les pràctiques establertes a l’estat italià. Per contra, el Moviment de Consumidors ha avisat que si Netflix no redueix els preus de subscripció o no retorna els diners cobrats de més, presentaran una demanda col·lectiva.

Augments d’ençà del 2017

Els augments qüestionats van començar el 2017, quan Netflix va apujar els preus de dos plans dels tres que ofereix. El pla bàsic costava 7,99 euros, l’estàndard 9,99 i el prèmium 11,99. Amb la revisió, l’estàndard va passar a 10,99 i el prèmium a 13,99. Actualment, el pla estàndard amb publicitat costa 6,99 euros mensuals; l’estàndard sense publicitat, 13,99; i el prèmium, 19,99. Tots aquests preus poden augmentar si s’afegeixen usuaris fora de la llar.

La jutgessa Cristina Pigozzo, que signa la sentència, argumenta que la modificació unilateral dels preus i de les condicions del servei, sense una causa justificada prevista en el contracte, dóna dret als consumidors a recuperar els imports pagats indegudament i, si escau, a reclamar danys i perjudicis.

L’aplicació, accessible en línia, ha estat desenvolupada amb l’ajut de Claude, la intel·ligència artificial d’Anthropic, i es presenta com una contribució personal i divulgativa a un dels projectes filològics més monumentals de la llengua catalana. Enguany, l’ALDC ha enllestit el novè i últim volum.

L’ALDC és una obra començada a mitjan segle XX per Antoni Maria Badia i Margarit i Germà Colón, i completada posteriorment sota la direcció dels professors Joan Veny i Lídia Pons i Griera. Durant dècades, un equip de filòlegs va recórrer tots els territoris de parla catalana per fer enquestes orals a parlants nadius i van recollir-ne les respostes en fitxes detallades amb transcripcions fonètiques, literals i, en alguns casos, enregistraments sonors. El resultat és un gran corpus que documenta la variació dialectal del català en tota l’extensió geogràfica i social.

El mapa mostra tots els punts d’enquesta de l’atles arreu dels Països Catalans. Els punts grisos corresponen a poblacions d’on hi ha fitxa, però no hi ha transcripcions ni d’arxius sonors. La resta de punts, classificats per colors segons el dialecte, permeten d’accedir al PDF amb la transcripció fonètica i literal, i en més d’una trentena de casos, sentir directament la veu dels informants, alguns nascuts a la darreria del segle XIX.

En un escrit a X, Puigdemont destaca la riquesa i la diversitat de les fitxes: “Des de costums i arts de pesca fins a menges per Pasqua, o canten una cançó.” I posa atenció en el detall de les dades biogràfiques dels informants: la data de l’enquesta, el nom dels entrevistats, l’edat, el nivell d’estudis, si havien sortit del municipi o no i si els homes havien fet el servei militar. “Això vol dir, també, que hi havia una gran generositat de la part de les persones entrevistades i una confiança en el treball dels investigadors, perquè sabien que en farien un bon ús i amb això ja n’hi havia prou”, conclou.

Un homenatge als filòlegs i al patrimoni

Puigdemont explica que la finalització de l’obra li va evocar figures llegendàries de la filologia catalana: “La notícia que l’Atles Lingüístic del Domini Català ha culminat el seu propòsit amb l’edició del novè i últim volum m’ha fet venir a la memòria tot d’un plegat mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll i Joan Coromines, i per descomptat el mestre Pompeu Fabra.”

Situa l’atles dins la tradició de les grans obres filològiques catalanes i en fa una lectura política: “Una llengua que disposa d’obres com el Diccionari català-valencià-balear, el Diccionari etimològic de la llengua catalana, l’Onomasticon i ara l’Atles Lingüístic demostra com a mínim dues grans fortaleses: una tradició de científics i erudits que l’estimen amb passió i són capaços de dedicar tota una vida a la configuració de projectes dels quals poques llengües disposen, i la profunditat de les arrels de l’idioma en un àmbit territorial i un paisatge humà que són a la base de la nació.”

Gràcies a la intel·ligència artificial

Puigdemont reconeix explícitament el paper de la intel·ligència artificial en la construcció de l’aplicació: “He preparat aquesta modesta aplicació, sobretot gràcies a les eines i habilitats imprescindibles que posa a disposició Claude.” I afegeix: “Ja em perdonareu els errors que pugui haver comès, i les meves limitacions tecnològiques.” L’objectiu, diu, no és cap altre que la divulgació: “És una aportació particular, que no té cap altra finalitat que la de divulgar coneixement degudament acreditat i homenatjar les persones que l’han fet possible.”

El mapa interactiu s’afegeix a la creixent accessibilitat en línia d’un patrimoni filològic que fins fa relativament poc era de consulta difícil. Tal com recorda Puigdemont, el Diccionari Alcover-Moll, el Costumari de Joan Amades i el Diccionari etimològic de Coromines, que diu que va comprar amb els seus primers sous, “ara gairebé tot això és accessible per internet, de manera que tothom pot admirar l’extensió d’aquest immens patrimoni filològic.”

En una publicació a Instagram, el conservatori ha dit que Aragón ha estat “un exemple de fermesa, empatia i humanitat” i que “ha deixat una petjada profunda” a la institució. “Volem enviar tot el nostre suport i ànims a la seva família en aquests moments tan difícils. Gràcies per tot, Toni. Et trobarem a faltar. Descansa en pau”, conclou el missatge del conservatori.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Conservatori Professional de Música i Dansa de Mallorca (@conservatori_de_mallorca)

L’ANPE també ha lamentat la mort d’Aragón. El sindicat ha subratllat que la seva tasca “deixarà una petjada significativa en la formació artística” de les Illes i “un buit difícil d’omplir per totes aquelles persones que van tenir l’oportunitat de conèixer-lo”.

El sindicat assenyala que Aragón tenia una trajectòria professional dilatada com a docent de cant d’ençà del 2000, així com en tasques de direcció. N’ha destacat pel seu “compromís amb l’educació musical” i per la dedicació a la comunitat educativa.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Anpe Illes Balears (@anpe_ib)

Totes dues imatges s’han trobat a primera hora i han recorregut plegades els carrers dels Poblats Marítims de València. Després, s’han atansat a la platja, on s’ha fet una ofrena floral a la mar i s’ha resat pels difunts vinculats a la Setmana Santa Marinera, pels morts a la mar i per la pau al món.

Les parròquies del barri mariner han fet el matí els seus Via Crucis particulars. A la vesprada, s’ha de fer el segon acte processional col·lectiu dels tres que hi ha programats, en què participen les 31 germandats, confraries i corporacions de la Setmana Santa Marinera: la processó del Sant Enterrament.

La processó de la vesprada, que començarà a les 18.30, comptarà tant amb els trons i les imatges de cada confraria com amb persones vestides de personatges bíblics, com ara les Doloroses i els soldats granaders, acompanyats de música trista i solemne.

El tercer acte processional col·lectiu serà demà, amb la desfilada de la Resurrecció del Diumenge de Pasqua. Aquesta celebració posa fi a la Setmana Santa Marinera amb alegria, música i color, moment en què el públic aplaudeix i dedica elogis quan passen les confraries i els personatges bíblics, que lliuren flors en senyal d’agraïment.

Catalans, catalanes, la Flama de la Llengua arribarà a Barcelona el 21 d'abril!

Sortim al carrer a dir "Sí a la llengua"! pic.twitter.com/egvpP2n27B

— Correllengua Agermanat (@Correllengua_) April 3, 2026

La flama de la llengua arribarà a la plaça després d’una tarda de recorregut pels carrers de Barcelona. En aquell moment, els Catarres, la Fúmiga, la Companyia Elèctrica Dharma, Júlia Colom, Mar Grimalt, la Maria, Pèl de Gall, Pitxorines, Xanguito, Abril i Maxime Cayuela interpretaran col·lectivament “Amb el cor“, la cançó del Correllengua. L’organització descriu l’acte com “una gran celebració de la llengua i la cultura compartides” i fa una crida a participar-hi.

El Correllengua Agermanat és una cursa popular de relleus no competitiva que té l’objectiu de fer arribar la flama de la llengua catalana a tots els Països Catalans. La iniciativa, impulsada per Joves de Mallorca per la Llengua i fruit de la col·laboració de més d’un centenar d’entitats, recorrerà més de 1.500 quilòmetres i unirà desenes de municipis en una mateixa celebració, de Prada a l’Alguer, entre el 19 d’abril i el 5 de maig.

Després de Barcelona, la flama continuarà el camí cap al sud. Les inscripcions per a participar-hi són obertes d’ençà del març a la web correllenguaagermanat.cat.

La iniciativa es desenvolupa en col·laboració amb Òmnium mitjançant el programa Vincles, un projecte no lectiu que crea espais de trobada per a practicar el català en un àmbit proper i acollidor. El programa s’adreça a entitats i associacions que tenen espais físics i una activitat regular en què es poden integrar sessions de conversa.

La Generalitat identifica els espais susceptibles d’acollir l’activitat i hi posa a disposició recursos de suport, mentre Òmnium hi aporta monitors voluntaris –sovint membres de les mateixes comunitats– i els ofereix formació, materials i una certificació per als qui acreditin trenta hores d’assistència.

Experiència pilot l’octubre del 2025

L’octubre del 2025 va començar una primera experiència pilot a la Comunitat Evangèlica Església Jesús Regne Ministeri – Capítol Barcelona (AGAPE), que es va oferir voluntàriament a participar en el programa, i s’hi van crear dos grups de conversa amb deu participants que es reuneixen els dissabtes a la tarda.

A l’hora de valorar l’experiència, el govern i Òmnium la consideren molt positiva i fan una crida a les comunitats i associacions que disposen d’un espai de trobada estable a afegir-s’hi per contribuir a l’ús social del català.

Enguany, la festa ha recuperat la representació de l’escena del Ram a la Placeta, com a picada d’ull a l’antiga manera de fer, quan totes les escenes eren itinerants. “És una picada d’ullet a allò que antigament es feia, quan es representava per tot el poble”, ha dit Agustí Cancell, director de la Processó. També s’hi han afegit cinc torxes més al quadre de la Mort i s’ha fet un horari més compacte. Diu Cancell: “És un orgull que ens pugui visitar tanta gent i que el poble estigui unit per una mateixa causa.”

Dijous Sant és una jornada clau per als habitants de Verges, de prop d’un miler d’habitants. Més de 600 veïns participen en la Processó, una tradició emblemàtica de la Setmana Santa a Catalunya. D’ençà de primera hora de la tarda, Verges ha començat a rebre visitants, que no s’han volgut perdre la sortida dels Manages. El so dels tambors i de les trompetes ha acompanyat, un any més, el pas dels soldats romans pels carrers.

Noves escenes i evolució del format

Una de les principals novetats d’enguany ha estat la representació de l’escena del Ram a la Placeta. Aquesta recuperació pretén dinamitzar l’espera dels visitants que no tenen accés a la representació principal a la plaça Major. Antigament, totes les escenes eren itinerants i es feien en diferents racons del poble, abans no hi hagués un escenari fix i seients per al públic.

A la nit, la plaça Major ha acollit el Misteri de la Passió, amb centenars de participants que han recreat els darrers dies de Jesucrist. Fa setmanes que es van esgotar les 1.467 localitats disponibles. Una volta acabada la representació, s’ha fet la processó itinerant, enguany amb més agilitat i un format més compacte.

En aquesta ocasió, les vestes i imatges han sortit abans que no els actors, bo i cercant un recorregut més vistós. El quadre de la Dansa de la Mort ha estat el darrer a actuar perquè, segons Cancell, el públic “se n’endugui un record més intens”.

La Dansa de la Mort, moment culminant

Els cinc esquelets han desfilat pels carrers de Verges amb el so del tabal i la força simbòlica i ancestral d’aquesta dansa medieval, única a Europa. El seu pas, enmig del silenci i la foscor, ha tornat a captivar el públic. Com a novetat, s’han afegit cinc torxes noves, dues davant i tres darrere, que, segons Cancell, donen més relleu i importància a l’escena i no perd el caràcter tradicional.

Cada figura té un simbolisme: el capdanser porta una dalla amb la inscripció “Nemini parco” (“No perdono ningú”); una altra figura du una bandera negra que simbolitza la brevetat de la vida; dues figures petites porten platets amb cendra per recordar que “pols som i en pols ens convertirem”; la cinquena du un rellotge sense busques, que vol dir que la mort pot arribar en qualsevol moment.

Cap a la mitjanit, la processó ha recorregut el nucli antic, il·luminat per torxes i pels caragols amb oli. El carrer d’Orient, rebatejat carrer dels Caragols per aquestes dates, ha tornat a ser un dels punts amb més concurrència.

La vetllada ha acabat amb la Crucifixió i la reverència final de la Dansa de la Mort, a l’església.

Els orígens medievals i el reconeixement patrimonial

La Dansa de la Mort de Verges té els orígens a l’edat mitjana, en un moment marcat per la pesta negra, quan la mort va esdevenir omnipresent en la cultura i les arts.

Les primeres referències documentals apareixen en texts eclesiàstics; un és del 1666 i ja diu que la celebració “es fa pels indrets habituals del poble”, la qual cosa fa pensar que la tradició encara pot ser més antiga.

Amb el pas del temps, la festivitat s’ha consolidat i, d’ençà del 1983, la Generalitat la va declarar Festa Tradicional d’Interès Nacional. Actualment, l’organització treballa perquè la Dansa de la Mort sigui reconeguda com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO. Segons Cancell, la candidatura “no és una cosa fàcil ni ràpida”, però es continua treballant per reunir tota la documentació i material necessaris per a assolir-ho. “La fe no la perdrem pas mai. Si no és l’any vinent, serà d’aquí a dos, però creiem que en som dignes”, ha afirmat.

El president de la Confraria de Jesús Crucificat-Manaies de Girona, Xavier Serra, ha explicat que han estat ells mateixos qui han proposat aquesta alternativa al capítol de la catedral. Segons que ha dit, la decisió arriba després d’haver-los traslladat “la preocupació” que les argolles de les llances malmetessin el voladís dels graons. Serra concreta: “Els graons tenen un voladís, i quan els armats baixen l’escalinata hi colpegen la punta amb la llança, que potser és la part més feble.”

Del bisbat de Girona estant han explicat que aquesta mesura s’insereix en el pla de “conservació preventiva” de la catedral, tant de l’interior com de l’exterior. Sobre la processó, especifiquen que “s’ha anat buscant també una reducció de l’impacte en general, i no només dels Manaies”.

Un dels moments més solemnes

La baixada dels Manaies per l’escalinata de la catedral de Girona marca l’inici de la Processó del Sant Enterrament. Seguint la tradició, 120 soldats de la milícia romana baixen els graons quan les campanes del temple toquen les nou del vespre. Fins ara, el so compassat de les llances picant l’escala obria la cerimònia, però aquesta vegada només es podrà sentir quan els maniples passin pels replans que donen a la plaça empedrada, on esperen les vestes i els passos de la processó.

Serra remarca que la confraria ha volgut preservar la litúrgia i que no se’n perdi l’essència. “Intentarem que sempre hi hagi una part del maniple que estigui en un replà o un altre; d’aquesta manera, encara que potser se senti amb una mica menys d’intensitat, aquest so típic no es perdrà”, diu el president dels Manaies.

Assaigs i mesures prèvies

Serra explica que des de fa uns quants anys la confraria fa accions per minimitzar l’impacte als voltants de la catedral. Han deixat d’assajar a la plaça dels Apòstols i ho fan a la de Sant Domènec, i han restringit els assaigs de dilluns i dimarts de Setmana Santa.

Els armats també han estudiat alternatives per a reduir l’impacte. L’any passat van provar de posar proteccions de goma a la punta de les llances, però ho van descartar perquè, segons Serra, “els tacs feien que es perdés el so i el moviment de la llança ja no es podia fer igual”. Així mateix, es va valorar de col·locar picarols a la part superior de les llances –com fan uns altres maniples– i prescindir de les argolles de metall, però, segons Serra, “aquesta és una estètica diferent i també demana que el moviment de la llança sigui diferent”.

Finalment, “després de donar-hi moltes voltes”, els armats han proposat al capítol que les llances només ressonin als replans de l’escalinata. “Aquest any ho provarem, i veurem si la sonoritat es manté i no es desvirtua l’acte excessivament”, assegura Serra. “Si la sonoritat es manté, entenc que aquesta mesura ja quedarà per als anys vinents; i si per alguna raó l’acte queda molt més deslluït, ens haurem d’asseure a parlar-ho amb el capítol i veure quina sortida podem trobar perquè el patrimoni quedi prou preservat i l’acte no perdi litúrgia.”

La Processó del Sant Enterrament començarà a les 21.00 i durant dues hores recorrerà diferents parts del Barri Vell.

“Fa poc més d’un any, un moment important de la meua vida i la meua salut es va fer públic. Allò va propiciar una allau de missatges i d’amor. He donat molt pocs senyals de la meua situació, així que us en deixe una actualització resumida i un agraïment”, ha escrit a Instagram. Explica que ha passat nou mesos de tractament i va arribar a ser ingressat en aïllament, dins un assaig clínic per a una teràpia de cèl·lules CAR-T. És un tractament avançat i personalitzat que modifica genèticament els limfòcits T del mateix pacient perquè puguin reconèixer les cèl·lules canceroses i destruir-les.

“Fa sis mesos que vaig tornar a casa i hui estic en reemissió completa“, anuncia. I malgrat que diu que haurà de conviure amb analítiques i controls mèdics, assegura: “Hui en dia no em puc sentir millor. És un privilegi afirmar que gràcies a la sanitat pública i a la investigació continue viu.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Pablo Sánchez (@pablo.sanchez.p)

El cantant de la Raíz reconeix que no ha estat senzill: “Ha arrossegat parts que foren importantíssimes en la meua vida, i em va convertir en una persona diferent.” Diu que ara encara s’adapta a la nova realitat i descobreix una nova versió de si mateix que li agrada.

En aquest sentit, anuncia que aquest darrer any ha aprofitat per escriure una novel·la que es publicarà ben aviat. “Una de les meues noves il·lusions”, diu.

“Ara només vull viure”

Sánchez dedica el tram final del seu escrit a agrair tothom que l’ha ajudat aquests mesos: “A ma mare, que em va aguantar la mà en cada visita i en el ‘trasplantament’. A Jara, per treure una versió millor de mi, quan pràcticament no podia. A la meua família i a les persones que heu patit el procés al meu costat. Sé que no us he pogut demostrar res ni tornar-vos res. A l’equip de la UICAB [Unitat d’Investigació Clínica i de productes amb Activitat Biològica], a tots els hematòlegs de La Fe, i a tot el personal de la planta de trasplantaments. Us heu convertit en la meua família per a sempre. A tots els que, des de la distància i a través de missatges, m’abraceu.”

En acabat, diu: “Ara sí, podrem veure’ns.” I deixa un missatge vitalista: “Ara només vull viure.”

Missatges d’alegria del món de la cultura

L’anunci ha estat rebut amb missatges d’alegria i confort per part de moltes veus del món de la música i la cultura. Xavi Sarrià, antic cantant d’Obrint Pas, li ha escrit: “Quina alegria i quina emoció llegir això”, i Artur Martínez, de la Fúmiga, ha dit: “Llegir-te així ens fa feliços a tots.” El raper Toni Mejías ha escrit: “T’estime, Pablete. La vida és pa viure-la i riure”, i Rozalen, li ha dit: “Ganes immenses de besar-te.”

El compte oficial de la Pegatina ha reaccionat tot escrivint: “Gran notícia, Pablo!”. Al compte de la Raíz han publicat un emoji d’un cor. I Ciudad Jara, l’altre grup de Sánchez, ho ha celebrat així: “Patró!”

Després de temporades en què la proposta gastronòmica es vinculava a un àmbit temàtic, els restauradors de Sant Pol de Mar han decidit d’optar per la temporalitat com a via per a enaltir el producte i respectar els productors que construeixen la identitat del país. Al nou menú, de deu plats –o onze, si no es passa per alt el carro de formatges–, fill i mare hi han volgut celebrar l’entrada a un dels moments de l’any en què la natura és més pròdiga i generosa, combinant dons com el pèsol, l’espàrrec, la sípia i les múrgoles tant amb la tradició culinària familiar com amb les tècniques japoneses que van aprendre durant l’aventura a l’Extrem Orient.

Rebuts pel director, Pablo Gerhold, i asseguts al menjador del restaurant d’una estrella Michelin a l’Hotel Mandarin del bell mig del passeig de Gràcia de Barcelona, se’ns ofereixen dues opcions de maridatge. Per una banda, el de vins catalans que prendré jo, convenientment triats i presentats pel sommelier Alexandre Zaragoza, i, per una altra, el de begudes sense alcohol que prendrà la meva dona, dissenyat per Lucia Zaccari fugint de productes desalcoholitzats i proposant una selecció de temporada, basada en elixirs florals i de reaprofitament de fruites, beines, flors i arrels. De la taula on som podem observar la cuina amb un finestral que dóna al menjador, com aquella mítica obertura al mar del Sant Pau, i, alhora, la resta de taules, on visitants de negocis, famílies que celebren un aniversari, algun comensal sol i, fins i tot, el matrimoni Balam-Ruscalleda, degusten la proposta primaveral.

El pèsol, el rei de la primavera maresmenca

Per començar, arriba l’ostra vegetal amb perles d’ossetra, una reinterpretació perfecta del mol·lusc per a aquells que, com assenyala Balam, marquin distàncies amb el bivalve perlat, feta amb albergínia escalivada. No hi ha cap perill de disgust per als més llepafils en aquesta ostra per a tots els públics, com tampoc en el plat que l’acompanya, la coca de recapte, batejada com a coca Montes. Recapte 2.0 és la versió contemporània andalusa i andalusina de la nostra tradicional panada signada per Juan Montes, mà dreta de Balam a la cuina del Moments, que incorpora peu de porc, pebrot verd fregit i crema d’albergínia amb comí, gel de cava i salicòrnia. Dos aperitius per a fer boca, abans de l’arribada del rei de la primavera.

Sembla que l’escriptor il·lustrat i funcionari borbònic Francisco de Zamora ja va deixar escrit al diari dels seus viatges per Catalunya que es collien pèsols al voral de Mataró, però va ser dècades més tard que algú va portar d’Austràlia unes llavors de pèsol que creixen en una mata més alta i tenien una dolçor extraordinària. Aquest seria l’origen més o menys documentat, més o menys mític, del pèsol garrofal, batejat així pels arbres que llavors ocupaven bona part d’aquestes terres i que avui rep el nom de pèsol llàgrima, per la mida petita que té quan es cull. Un caviar verd, entre cometes, que no pot faltar a la taula d’uns maresmencs d’excepció com són Ruscalleda i Balam, el qual assegura taxatiu: “Si no hi ha pèsols aquí, no hi ha primavera que valgui.” Sobre el valor, només cal tornar a obrir el breviari planià per a trobar-hi la rotunditat de la seva ploma: “Al meu modest entendre, un dels productes més poètics, més lírics, de més bona companyia, de la cuina primaveral és el pèsol. […] Després de la nostra monòtona, avorrida cuina d’hivern, l’aparició dels pèsols és una autèntica meravella.” En el sincretisme catalano-nipó del Moments, els pèsols es cuinen davant el client, amb el vapor de pedres calentes i sake, i se serveixen amb déntol marinat amb alga kombu i karashi, una mostassa japonesa que es van endur al sarró per la seva elegància mediterrània i que arrodoneix l’experiència de celebrar el regnat del pèsol.

“Tothom sap, en aquest país, que si les pluges han estat abundants, atès que la més gran part de les aigües terrestres van a parar al mar, l’alimentació marítima és llarga i el peix arriba a produir les sensacions més extraordinàries. Per una altra banda, els llegums, amb els ruixats primaverals, tenen un moment de magnífica esplendor i d’un acostament admirable”, escrivia Pla a la nota suara esmentada. De la terra arriben les múrgoles amb crema amb foie-gras, una elaboració canònica de la cuina de temporada, imprescindible en el receptari afrancesat que tant de predicament va tenir al nostre país. I de la suma del mar i la terra, aquest mar i muntanya constitutiu de la cuina catalana, n’arriben les gambes amb espinacs i mongetes del ganxet –si el pèsol és caviar verd, la mongeta és seda blanca– i la sípia amb pilota, que en aquesta reelaboració d’un clàssic del receptari maresmenc segueix la recepta de la pilota de Nadal de la tia Pepeta, la tia de Carme Ruscalleda i bestia de Raül Balam, en qui s’encarnen aquests lligams familiars sagrats en un clan tan amant de la tradició i el receptari festiu com el santpolenc.

Una reivindicació de l’ofici dels pescadors

Ens espera un dels plats forts de la nit. El moment en què Raül Balam no dubta a sortir a la sala, amb la cassola a les mans, per fer pedagogia entre la clientela. El seu suquet a l’estil dels pescadors vol ser un homenatge, però també una reivindicació de l’ofici i les arts pesqueres en un moment de dificultats, limitacions, burocràcia i abandonament de flotes collades per la normativa redactada molt lluny del Mediterrani, però també per la potència d’una indústria multinacional que fa ombra als petits pescadors dels ports catalans. Així, el xef no només explica a taula aquestes preocupacions, sinó que també avisa que el peix que menjarem –en el nostre cas, rap– és el que s’ha pescat aquell dia i s’ha subhastat a les llotges d’Arenys de Mar, Blanes, Tarragona o Vilanova i la Geltrú. D’aquesta manera, escórpora, rap, serrans o lluerna s’aniran succeint sense avisar prèviament i, si aquell dia el mar no ha donat res, el Moments aplicarà l’enginy dels vells pescadors, que sempre duien una mica de bacallà sec per a preparar el suquet davant els imprevists. L’elaboració vol ser especialment tradicional, feta amb picada i brou de peix reduït, d’una suavitat que fa estremir.

Després del xai lletó cuinat al buit i acabat amb un fregit cruixent, una novetat a la casa, que s’acompanya amb els primers espàrrecs blancs servits amb la preceptiva salsa holandesa, d’aires europeus, i fent honor al carro de formatges que no volem deixar passar, arriba un homenatge a Toni Balam, el discret i imprescindible patriarca, en unes postres que recreen la seva vinya, l’hort en el nostre parlar maresmenc, i que inclou fonoll, poma verda cruixent, sorbet de pastanaga i aire d’enciam llarg amb wasabi sobre un terra de xocolata. Ja acabem, però abans arribarà la memòria de la pastisseria més ortodoxa en les segones postres, amb el gelat de brioix, el cremós de xocolata i ametlles amargues i els petits fours de clausura que donen fe que sí, que el 20 de març duia a la bandolera la primavera. I que no s’ha oblidat de deixar-la també al restaurant Moments, on l’han rebuda amb els braços oberts i ens l’han consentida perquè la trobéssim esplèndida. No us la perdeu.

La idea de traduir les rondalles sempre havia planat en la família, però no va ser fins que Paul Scott Derrick es va jubilar que no va mamprendre el projecte. Per poc temps, Scott Derrick no va conèixer Enric Valor, perquè la seua relació amb Maria Lluïsa Gea va començar quan el mestre de Castalla ja havia faltat.

En aquesta entrevista, que fem a sa casa, la parella ens explica la importància d’aquesta publicació i com van ser els detalls de traduir una obra literària que entronca amb tota la rondallística europea i que ara és a l’abast dels estudiosos.

—Com és que vau decidir de traduir les Rondalles valencianes a l’anglès?
—Paul Scott Derrick: Quan em vaig jubilar buscava un entreteniment i, com que a la família hi havia aquesta obra, i sabia que era prou graciosa, vaig pensar que seria una bona manera de passar el temps de la jubilació.

—Quan vau llegir les rondalles, què us van suggerir?
—[P.S.D.]: Aquesta pregunta és una mica errònia, perquè no les havia llegides abans de començar a traduir-les. Això és una cosa que faig sovint. Comences de zero. És clar que les coneixia per comentaris, per haver-ne vist alguna presentació, però de l’obra literària, no en tenia coneixement.
—Maria Lluïsa Gea Valor: Ell m’havia sentit a mi parlar de les rondalles. Jo m’hi he criat. La meua germana i jo vam tenir la sort de tenir molt de contacte amb el iaio. Mon pare era metge a la Vall d’Albaida i el iaio i la iaia passaven moltes temporades amb nosaltres. Una de les obres de la trilogia del Cicle de Cassana és signada a Agullent. I amb el iaio anàvem a passejar, d’excursió, per les muntanyes, i ens contàvem les rondalles els uns als altres. Tinc un coneixement de les rondalles molt íntim i personal. I li ho he contat moltíssim. També havia llegit el llibre de Rosa Serrano Converses amb un senyor escriptor i L’ambició d’Aleix, però les rondalles no.

—Amb quines dificultats us vau trobar a l’hora de fer-ne les traduccions?
—[P.S.D.]: El vocabulari és molt extens i complicat. La sintaxi també, però això és normal en moltes traduccions. Però el vocabulari és tan ric, que vaig haver d’utilitzar moltíssim el diccionari. També feia consultes a Maria-Lluïsa. Al principi treballava a mà. Quan escric les meues coses, les escric a mà perquè crec que ix més autèntic. Després, quan vaig començar a usar l’ordinador, era més fàcil per a poder buscar en diccionaris en línia.
—[M.L.G.V.]: Hi ha expressions, com diminutius o coses gracioses i connotacions culturals. Hi ha els elements de l’oralitat, com les rimes, els versets, tot això. Penseu en la història del mig pollastre: “Em casaré amb la filla del rei, puix sóc més ric que no ell…” Doncs el Paul ha fet una adaptació del contingut i ha agafat una forma anglesa que funciona molt bé i també rima i té tot el significat. El parany on cauen molts traductors és voler mantenir massa la forma original. No fa falta. Has de transportar, has de fer de mediador intercultural.
—[P.S.D.] En el cas dels versos, per a mi és molt important mantenir-hi la forma poètica. La rima i el ritme, però el ritme en anglès no és el mateix que en valencià.

—Hi ha també tot el món de la paremiologia, les frases fetes i totes aquestes construccions genuïnes…
—[M.L.G.V.]: Hi ha equivalències, però també hi ha tècniques de traducció. A vegades tens la mateixa frase: “Tots els camins porten a Roma” és “All roads lead to Rome“. Però n’hi ha unes altres que no. Per exemple, a “El llenyater de Fortaleny” es diu “bon vent i barca nova”, el iaio en castellà deia “con viento fresco” i en anglès trobem el mateix sentit dient “good riddance“. És a dir, acomiades algú i no tens ganes de tornar-lo a veure, no l’enyoraràs. Una cosa que no hem pogut traduir són els vents del món. Nosaltres tenim tramuntana, gregal, tots els noms, i els anglesos no.

—En el conjunt dels tres volums trobem trenta-dues rondalles. En falten quatre.
—[M.L.G.V.]: Aquest projecte va començar el 2023, però abans, el 2020, en vam publicar quatre amb la Institució Alfons el Magnànim, amb la Universitat de Califòrnia, de la mà de Vicent Martines. Es troben en obert. Quan vam fer els llibres, vam pensar que no les hi posaríem per no fer-los competència.

—Com vau anar a parar a Routledge?
—[P.S.D.]: Quan ja teníem unes quantes rondalles traduïdes vaig començar a cercar editorial. El títol dels relats en línia que havíem fet era Four Valencian Fairy Tales, és a dir, “quatre contes de fades valencians”. I, realment, les rondalles no són contes de fades, són contes populars, és a dir, folktales. I vaig passar un any cercant editorials universitàries als Estats Units, fins que una senyora em va respondre que ells es dedicaven a folktales i no a fairy tales. Això em va fer canviar el xip i vaig veure quin havia de ser el nom que havíem de posar a l’obra. A Routledge la vaig presentar com a Valencian folktales i de seguida hi van tenir interès.
— [M.L.V.V.]: N’hem après molt. Ha estat tot un procés. Arran de llegir molt sobre traducció, vaig topar amb el catàleg de traducció de Mona Baker, que és una traductora d’origen egipci i tenia una sèrie a Routledge, la Routledge Studies in Twentieth-Century Literature, i vam dir: “Provem-ho amb ells.” I, dins aquesta sèrie, ara hi ha les rondalles d’Enric Valor, al costat de James Joyce, Agatha Christie, Ernest Hemingway… Figura entre els grans noms, com tocava.

—Com va ser el procés?
—[P.S.D.]: És una editorial enorme que publica llibres de tota mena, sobretot acadèmics, de totes les ciències socials, les humanitats, l’art… Vam haver d’omplir un formulari amb preguntes de tota mena, com ara la descripció dels continguts, de l’autor, quin interès podia tenir, les possibilitats de venda…
—[M.L.G.V.]: Ens van dir que hi passarien dos revisors. I ens van dir que sí. I un professor de Gal·les, Joseph Sobol, que també és rondallaire, va veure de seguida que això s’havia de publicar i va dir una frase que ens va deixar glaçats: “Publica-ho o penedeix-te’n tota la vida.”

—Caram!
—[M.L.G.V.] Sí, sí. En l’argumentació va dir que Enric Valor i l’obra eren una veu importantíssima dins la rondallística europea i que el públic anglo-saxó ho havia de conèixer. “Aquest volum obri una finestra, per a lectors del món anglo-saxó, a una tradició de folklore rica, regional, molt poc coneguda fora de l’estat. Presenta un corpus encantador ben traduït, informat per tradicions orals, traduït amb autoritat i fet amb gràcia.” Més persones també ens van dedicar paraules de suport que hem incorporat als llibres.

—Com diu el tòpic, les rondalles passen de la història local, contada amb un lèxic propi, a la global.
—[M.L.G.V.]: Exacte! Volíem fer veure al lector que tots aquests contes, totes aquestes rondalles, tenen les seues versions a Alemanya, Rússia, el Japó, Mèxic… I aquesta és la gràcia, que quan les lligen diguen: “Ah! Abella és la bella i la bèstia!” I que establisquen connexions.

—Hi ha, fins i tot, una mena d’índex internacional de temes per a classificar les rondalles.
—[M.L.G.V.]: És l’índex ATU, Aarne, Thompson i Uther, que són uns investigadors escandinaus que van començar a catalogar-ne al principi del segle XX. Volien fer una classificació argumental de les rondalles del punt de vista universal. N’hi ha més de dues mil classes, i l’he inclòs al llibre. Per exemple, “El llenyater de Fortaleny” és de la categoria 330, el ferrer enganya el dimoni… I així ho hem fet amb cada títol. És molt bonic.

—Ací estem acostumats a edicions de les rondalles d’Enric Valor adreçades a gent jove, fins i tot com a incitació a la lectura. A vegades són il·lustrades. Aquesta edició anglesa és ben seriosa. A qui van adreçades?
—[M.L.G.V.]: El iaio va fer literatura. Són dirigides a tota mena de públic. Després sí que se’n van fer adaptacions. Rosa Serrano en va fer les adaptacions o simplificacions amb el vist-i-plau del iaio, però ell volia que això es llegira amb tot el seu format. Com a mostra de tot allò que es podia fer. Hem volgut mantenir eixa essència.
—[P.S.D.]: En principi, seria per als especialistes, els qui estudien el folklore internacional, perquè és un camp enorme actualment. És per això que fan aquestes edicions, que són tan cares, pressuposant que les universitats en pagaran el preu per tenir-les a les biblioteques.
—[M.L.G.V.]: És molt interessant per als estudiosos de les rondalles, de l’etnopoètica, per exemple. Poden comparar-lo, per exemple, amb Italo Calvino, que va arreplegar aquells dos-cents contes, les Fiabe italiane. Es poden establir connexions de tota mena.

—Heu rebut el suport d’universitats d’ací, com ara la de València, a l’hora de difondre aquesta edició?
—[P.S.D.]: Vam anar a Publicacions de la Universitat de València i estaven disposats a col·laborar amb Routledge i fer-ne, per exemple, una edició conjunta, però a Routledge no els va interessar. No funcionen així, ells.

—Ja fa uns quants mesos que se’n va publicar el tercer volum. Rebeu comentaris dels lectors anglo-saxons?
—[M.L.G.V.]: Això ens falta, ara. Alguns professors, amics d’unes altres universitats que han llegit els volums, troben molt bonic i interessant que existisca aquesta traducció. I, del punt de vista acadèmic, es fan cosetes. Per exemple, a la Universitat Jaume I, la catedràtica Rosa Agost m’ha comentat que hi ha una doctoranda fent la tesi sobre les traduccions. Hi ha, també, treballs d’investigació sobre la traducció a l’anglès.

—Heu arribat als lectorats de català de les universitats anglo-saxones?
—[M.L.G.V.]: Enric Valor mereix ser conegut. Fem tot allò que podem. He contactat amb l’Anglo-Catalan Society i se’n van fer ressò. Ara he de començar a escriure a totes les universitats que tenen departament de català. Hi estic molt entusiasmada perquè, a més del valor personal, Enric Valor és Enric Valor. Aquesta traducció té moltes possibilitats. Hi ha una mescla de registres, hi ha els diàlegs i se’n poden fer actuacions, transformacions. Se’n pot explotar el vocabulari, la fraseologia, l’oralitat, la descripció. És d’una riquesa tan gran! Estic contenta d’haver fet tàndem amb Paul i vull que es conega.

—Supose que, de tant en tant, “parleu” amb el iaio.
—[M.L.G.V.] Més que parlar amb ell, quan fèiem les revisions de les traduccions, jo llegia la rondalla en valencià i en Paul me la deia en anglès, i el iaio em parlava a mi directament. I era una sensació tan bonica de retrobar-m’hi. Perquè l’adorava. Jo tenia vint-i-vuit anys quan ell va faltar i retrobar-m’hi d’aquesta manera, en l’àmbit emocional i en l’intel·lectual, ha estat una meravella. Crec que el iaio n’estaria molt content.

—És de veres que Enric Valor va ser a punt d’anar-se’n de ronda amb Narciso Yepes?
—Era un gran guitarrista, el iaio. Molt bo, i al principi de la seua carrera Narciso Yepes anava a sa casa del carrer de Martínez Aloy i dinaven junts, tocaven… I Yepes li va oferir d’anar-se’n de ronda per Europa. Però el iaio ja tenia els xiquets i li va dir que no. La guitarra sona molt bé. És a casa de ma mare, que també la toca.

—Voleu afegir-hi res més?
—[M.L.G.V.]: Vull remarcar que Enric Valor feia més que folklore, feia literatura. I això es nota en els passatges descriptius, en tota la densitat, en la vocació inventarial de voler plasmar un món amb el seu vocabulari. El món del treball al camp, la gastronomia, les feines de la gent. Són més que folklore. També vull dir que es necessita una persona especial per a fer la traducció i Paul ho és, perquè és un gran escriptor i perquè ha fet molta traducció. És especialista en Emily Dickinson i té eixa sensibilitat per a agafar l’essència i transformar-la en una altra llengua, respectant i mantenint l’essència del conte valencià.

– Dimecres 8 d’abril. Manresa (Bages), Presentació d’El monstre judicial, de Josep Nualart Casulleras. A la sala d’actes del Montepio de Conductors, a les 19.00.

– Dimecres 8 d’abril. Real (Ribera Alta). Presentació d’Entendre els mapes, de Vicent Partal. A la Casa de la Cultura. A les 20.00.

– Dimarts 14 d’abril. Palma. Presentació d’El monstre judicial, de Josep Nualart Casulleras. Amb Antoni Llabrés. A Ca n’Alcover, a les 19.00.

– Dimarts 14 d’abril. Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental). Presentació d’Entendre els mapes, de Vicent Partal.

– Dijous 16 d’abril. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Presentació de Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras. A la sala noble de Can Rius, a les 18.30.

– Dimarts 21 d’abril. Altafulla (Tarragonès). Presentació d’El monstre judicial, de Josep Nualart Casulleras. Lloc i hora per concretar.

– Dimarts 21 d’abril. Igualada (Anoia). Presentació d’Entendre els mapes, de Vicent Partal. Al Teatre Ateneu, a les 19.00.

– Dimarts 28 d’abril. Santa Coloma de Farners (Selva). Presentació d’Entendre els mapes, de Vicent Partal. Lloc i hora per concretar.

Els Llibres de VilaWeb es poden adquirir amb subscripció anual, per un preu especial de 64 euros per als subscriptors del diari, o bé es poden comprar individualment a les principals llibreries del país i a la Botiga de VilaWeb.

—A la conferència de premsa en què es va anunciar que havíeu guanyat el premi Santa Eulàlia, vau explicar que havíeu passat moltes hores al passeig de Gràcia, mentre treballàveu a la Casa Lleó Morera. Ja pensàveu a escriure un llibre?
—Quan vaig treballar a la Casa Lleó Morera durant els dos anys que va ser oberta al públic escrivia La mirada de la sargantana, que és la meva primera novel·la. Quan vaig deixar de treballar-hi va ser quan em vaig afanyar a acabar-la, moure-la i aconseguir que es publiqués. Ara, quan passes tantes hores en un lloc acabes coneixent molt bé l’espai. Teníem un parell d’hores per a dinar a migdia, quan tancàvem, i aleshores era aquell moment de calma en què podies descobrir la casa per a tu, perquè érem allà i coneixíem els racons de la casa.

—Heu fet servir el vostre bagatge professional com a assessor històric en el món de l’audiovisual per donar versemblança a la novel·la?
—La meva àrea d’especialitat és els estils de vida del segle XIX. No m’interessa la gran història, la història política, tot i que tot és política i penso que al llibre hi ha molta política, encara que no ho sembli. A vegades d’una manera maquillada i a vegades més descarada. En realitat m’interessen les petites coses, l’interior domèstic, la història de la gastronomia, el calendari… Per exemple, com s’articulava la vida de fa tres generacions, que fa cent anys, però són les nostres àvies.

—Diria que el títol enganya. Sota aquest anodí Passeig de Gràcia. Història d’una família, hi ha molta teca…
—Vam comentar amb l’editor quina seria la millor opció. No era qüestió de perdre el públic de novel·la històrica, que pot tenir-hi una inclinació natural, però tampoc no volíem renunciar a un lector de novel·la contemporània, que, al marge dels farbalans i de la qüestió estètica, pogués sentir interès per l’estructura i per les formes de la novel·la.

—De fet, algú podria demanar: és una novel·la històrica?
—I quins són els límits de la novel·la històrica? I quin és aquest gènere? Perquè realment és com la qüestió cinematogràfica. Al cinema veiem drames, comèdies, melodrames, musicals… però no hi ha un gènere històric com a tal. Les històries es poden ambientar en una època o en una altra. En canvi, en literatura l’hem convertit en un gènere. Volia fugir d’aquesta cosa asèptica i amable de la novel·la històrica convencional.

—Si em permeteu, més aviat la qualificaria de novel·la documental de ficció, perquè parteix de documentació d’aquesta història amb minúscula que reivindicàveu durant la presentació del guardó, d’aquesta obsessió pel detall, però usa les tècniques de ficció per expressar-se…
—Hi ha un documentari molt interessant que es diu Barcelona, abans que el temps ho esborri, de Mireia Rosa, que explica la història de la família Baladia, però és fet amb retalls de pel·lícules casolanes de moltes famílies. La gràcia és que la directora, molt hàbilment, fa una ficció i sembla que tots els retalls siguin de la mateixa família. Literàriament, estaria emparentat amb aquest documentari.

—La novel·la s’articula al voltant de tres famílies vinculades a moments diferents de la història del passeig de Gràcia. Anem per la primera, una família de la noblesa decadent, de la vella aristocràcia, els Castell-jussà.
—De les tres famílies, és l’única família barcelonina. Les altres dues són de fora i acabaran a Barcelona, per aquella migració del camp a la ciutat que es produeix al segle XIX i que a vegades hem oblidat literàriament o històricament, i que a mi em sembla tan interessant. És l’única família que pot rastrejar amb certesa el seu llinatge, que s’enfonsa dins l’antiga Barcino romana. És la Barcelona vella, la de les muralles…

—Després hi ha els Massanas, una família d’indians…
—Una de tantes famílies que va fer fortuna a Cuba. Quan investigues t’adones que les primeres famílies que van viure al passeig de Gràcia van ser o aristòcrates o indians. Gairebé tots catalans, però no barcelonins, i alguns espanyols. Tots decideixen que el lloc on han de viure i muntar l’aparador dels seus negocis ha de ser Barcelona.

—I finalment, els representants d’aquesta immigració interior, de l’interior de Catalunya a Barcelona, que són els Farrés. La classe subalterna.
—Classe obrera, tot i que no de la que tenim al tèxtil, a la colònia, sinó obrers domèstics. El servei.

—El passeig de Gràcia és l’eix de l’Eixample, però, de fet, va ser creat anys abans, i gràcies a un personatge, el marquès de Campo Sagrado.
—Francisco Bernaldo de Quirós, capità general de Catalunya, va pensar a unir les dues poblacions més importants del pla de Barcelona, Barcelona i la vila de Gràcia. Per això va urbanitzar l’antic camí de Jesús, que era un camí de cabres, una riera. Hi va plantar arbres, hi va posar bancs… Barcelona no tenia llocs de passejada en condicions, i la gent anava a passejar per damunt la muralla de mar. La rambla era un lloc molt congestionat pel comerç i aquell nou passeig era un lloc noble, còmode, ample, en condicions.

—Potser no tothom ho té present, però al passeig de Gràcia hi va haver el primer parc d’atraccions de Barcelona…
—I de tot Catalunya. Cap al 1853-54 els Camps Elisis eren el Port Aventura de l’època. Tenia una muntanya russa, un estany artificial, quioscs per a menjar-hi… Divertiments més cars, com un restaurant a la carta, per a les rendes més altes.

—El parc desapareix quan es comença a edificar en aquell passeig?
—Comencen a construir-se no pas edificis de pisos, sinó palauets unifamiliars de moltes classes. Hi havia una certa llibertat. Uns eren a l’anglesa, amb jardí davant i darrere, uns altres neoàrabs, com el dels comtes de Bell-lloc; hi havia els xalets del marquès de Salamanca, que eren on ara hi ha el Palau Robert.

—I de tot plegat en resta ben poc.
—Només queden com a testimonis el Palau Robert, amb un jardí molt desfigurat, amb un bloc de pisos que va construir Muñoz Ramonet on tenia les seus de les seves empreses; i el Palau Marcet, ara d’actualitat perquè és la futura seu de la col·lecció Carmen Thyssen. Ha perdut el jardí, però en queda el xamfrà amb una façana molt curiosa.

—Sobre el passeig de Gràcia dels palauets hi ha un personatge que diu que allò són torres o xalets, perquè de palaus a Barcelona només n’hi ha dos.
—El del Rei i el del Bisbe. 

—Aquest passeig de Gràcia dels palauets l’esborrarà el modernisme i els seus blocs de pisos…
—Aquestes primeres famílies veuran que el passeig de Gràcia és la gallina dels ous d’or i que no té sentit, econòmicament, tenir aquells jardins. Per tant, decideixen fer blocs de pisos, amb la clàssica fórmula de viure al principal i llogar els pisos superiors a famílies igualment riques. Si tu mires les rendes dels habitatges de l’Eixample d’aquells anys t’adones que ja llavors el passeig de Gràcia era el carrer més car de Barcelona.

—I després arriba el passeig de Gràcia dels bancs i les oficines.
—L’abandonament del passeig de Gràcia com a espai de vida i la conversió en espai financer i burocràtic, de seus institucionals de bancs i empreses. Les classes altes de Barcelona se’n van del passeig de Gràcia a viure a l’anomenada zona alta. El pintor Ramon Casas, per exemple, se’n va a viure a la Bonanova i casa seva passa a ser el taller d’alta costura d’Asunción Bastida, i avui un Massimo Dutti on es pot entrar i visitar el menjador, força ben conservat.

—Asunción Bastida té cap vincle familiar amb vós?
—No directe, no era la meva tia ni la meva àvia, però sempre la faig sortir a les meves novel·les. M’interessa molt aquest moment en què Barcelona era una de les capitals europees de l’alta costura.

—Avui el passeig de Gràcia és ple d’hotels i botigues de luxe…
—I de barcelonins que hi gastin, pocs. Només podem passejar-hi, però no comprar-hi. Ara, hem de pensar que fa cent anys probablement el 90% dels barcelonins tampoc no hi podien comprar res. Els meus avis no podien anar a les joieries i cases d’alta costura. Però abans sí que hi havia uns barcelonins rics que hi compraven i ara hi ha cada vegada menys barcelonins rics.

—Parlàveu de la política present al llibre. El passeig de Gràcia és un escenari de poder, de conflicte, de violència?
—És escenari del pistolerisme, de les tensions de la ciutat, i de les grans manifestacions del país… No és un decorat i prou. M’han preguntat molt si els barcelonins hi continuem anant. No hi vivim, és clar, no hi comprem, però qui no hi ha anat a passejar, a veure els llums de Nadal o a sopar, de tant en tant? És un lloc que ens agrada perquè és còmode, unes bones voreres, és un lloc fet per a passejar.

—No ens hem d’imaginar en cap moment una novel·la amb trames convencionals, sinó petites tessel·les de mosaic que formen un conjunt, independents, amb estil diferent, però que ofereixen una visió de conjunt.
—Hi havia una òbvia voluntat literària de desfer-se del format de la novel·la clàssica i de la novel·la històrica particularment, d’introducció, nus i desenllaç, el camí de l’heroi, un narrador omniscient… Tenia ganes d’experimentar amb la forma.  Escriure d’una manera contemporània, encara que els conflictes siguin ambientats en el passat. Tractar el material literari d’una manera contemporània. D’entrada, potser comences a llegir i et perds una mica, fins i tot pots oblidar algun personatge o no recordar qui és qui, però no passa res. Quan comences a endinsar-t’hi una mica, veus que funciona com la nostra història oral i com la història de les nostres famílies. Coneixem bé els nostres pares i avis, però ja comencem a dubtar amb els besavis i arribes a un punt que ja no saps d’on véns.

—A vegades les famílies humils tenen un origen fosc, com passa a la novel·la…
—No ho sabem mai, perquè en aquestes qüestions molt sovint el punt de partença és una qüestió oral, que es pot amagar, deformar… I la novel·la també conté aquestes qüestions de la incongruència, de l’error, que no ha de ser una filatura perfecta entre capítol i capítol. La qüestió fragmentària i la qüestió de la memòria com a forma literària que acaba desembocant en aquesta novel·la trobo que era interessant per a allò que la novel·la demanava.

—Hi ha receptes de cuina, cròniques periodístiques, diàlegs teatrals, cartes, entrades d’enciclopèdia, documents oficials…
—De tot una mica, perquè tot allò que s’explica a la novel·la va passar de debò. La qüestió és que no tot va passar d’aquesta manera ni a aquestes persones. Jo m’ho faig venir d’una manera per treballar un artefacte amb finalitat literària…

—I m’imagino que heu concentrat en una família la història de moltes famílies, oi?
—La gràcia era jugar amb aquest calaix de sastre, en què, de fet, hi ha moltes coses que m’han anat quedant de quan documentava les novel·les anteriors i pensava: potser això no té una història per si sol, potser això no té una novel·la, però això pot formar part d’una cosa més grossa. Hi ha una part d’això i després hi ha una part de pur plaer personal, del plaer d’escriure. Si he de passar un any i mig o dos anys escrivint una novel·la, primerament m’ha d’interessar a mi i he d’evitar l’avorriment, el tedi i la repetició.

—Dèieu que a la novel·la hi ha política, però també menjar…
—No menjo per sobreviure sinó per gust. M’interessa la història de la nostra gastronomia, de la nostra hoteleria, els restaurants, els hotels i les receptes de fa cent anys… Com ha canviat el nostre gust. Per exemple, a començament del segle XX el xampany agradava molt més dolç que no pas el d’avui dia. Això enllaça amb la qüestió de les olors, dels perfums, aquesta cosa orgànica i fugissera…

—Hi ha cap detall que us hagi arribat a obsessionar?
—Els perfums són la lletra petita de la nota a peu de pàgina de qualsevol relat històric. Però, això no obstant, explica tantes coses… Un perfum masculí o femení d’avui potser no era un perfum masculí o femení fa cent anys.

—Hi ha molta política, molt de menjar, molt perfum i molt de sexe…
—Tendim a pensar que els nostres avantpassats no practicaven sexe o practicaven un sexe molt deformat, molt condicionat per la qüestió religiosa. I que existissin els matrimonis concertats no vol dir que no existissin els matrimonis per amor, no vol dir que no existís el sexe ben fet i mal fet, com en qualsevol època. Com avui. La qüestió sexual és més o menys ben documentada en l’àmbit de les correspondències, de premsa satírica, premsa científica. Per tant, podem saber algunes coses que ens ajuden a articular un pensament entorn de la qüestió sexual dels nostres avantpassats.

—Relligant-ho amb la vostra feina en l’audiovisual, em sobta que, tenint històries tan potents com les que descriviu, no tinguem unes sèries que les expliquin. La nostra Febre d’Or s’assembla a la Nova York de The Gilded Age i el pistolerisme recorda l’Anglaterra de Peaky Blinders. És una qüestió de pressupost?
—És una pena i un problema com a país, que hauríem de començar a resoldre com més aviat millor. No és tan car produir època, la qüestió és que hem de decidir on posem els diners. Hi va haver un moment en què TV3 produïa molta ficció d’època i en un moment determinat va decidir que li sortia més a compte fer tertúlia política en horari de màxima audiència. Teníem un moment daurat de la ficció catalana, amb sèries com Nit i dia, El crac, Merlí, Cites… i es va trencar la tendència per a fer coses més barates, segurament, però amb poc recorregut i un record més aviat fugaç. Molts professionals de l’audiovisual catalans han hagut d’anar a treballar a Madrid.

—I les sèries que s’han fet han anat més aviat dirigides al públic juvenil, amb trames actuals… Les sèries d’època són encasellades per al públic gran?
—És un error, perquè poden interessar a tothom…

—L’èxit de sèries com The Bridgerton ho demostra…
—Fer època, òbviament, és car, però no tan estratosfèric que TV3 no s’ho pugui permetre. Amb tres milions, que no és res per a una casa grossa com 3Cat, tens una minisèrie digna. Parlo de coses com adaptacions dels nostres clàssics. Tenim un Mirall trencat preciós, però de fa vint-i-cinc anys. Potser que comencem a pensar en el nou Mirall trencat amb el llenguatge audiovisual actual, amb els actors d’avui. Els clàssics són una manera d’eixamplar públics.

—Parlem tota l’estona del passeig de Gràcia, però hi ha un contrapunt geogràfic que és l’Hospitalet de Llobregat, la vostra ciutat.
—Girona ha concentrat una gran part de la nostra literatura potser d’una manera molt romàntica, mercès a la Costa Brava. L’Hospitalet, en canvi, no forma part de la tradició literària, i això que és la segona ciutat de Catalunya i articula les grans problemàtiques del país al segle XX: desaparició del món rural, immigració, identitat, urbanisme, ascens social, reconversió industrial… Però, en concret, volia parlar d’un Hospitalet previ al que coneixem. L’Hospitalet de l’estiueig. El baró de Maldà hi tenia casa i els comtes de Bell-lloc a la veïna Cornellà. Volia rescatar aquesta memòria de l’Hospitalet que no existeix, però que hi havia de ser per força.

—Si d’aquí a un segle un escriptor ens vol completar la història, quina reflexió sobre la ciutat creieu que podria fer?
—Li seria facilíssim, perquè el caldo de cultiu de tot allò que ha de venir, que és com resoldrem la qüestió turística, la qüestió de l’habitatge i totes les coses que ens preocupen com a país tenen en el passeig de Gràcia un aparador excepcional. El passeig de Gràcia continuarà essent un espai per a reflexionar sobre el poder. Barcelona ja és feta, no pot créixer més. Per tant, els espais que l’articulen i conformen actualment no canviaran. És difícil que es creï una nova centralitat en una altra banda. Tot i que els barcelonins no hi vivim, no hem abandonat el passeig de Gràcia. Continuarà tenint una centralitat indiscutible. Fa dos-cents anys que la té. I la història canvia, però no tan ràpidament.

El Correllengua Agermanat és una cursa popular de relleus no competitiva que té per objectiu fer arribar la flama de la llengua a tots els Països Catalans. Enguany començarà el 19 d’abril a Prada de Conflent, a la tomba de Pompeu Fabra, i culminarà el 5 de maig a l’Alguer. El recorregut s’estructura en disset etapes i inclou parades en nombrosos municipis, on s’organitzaran activitats culturals, esportives i reivindicatives. Cada tram és pensat com una festa popular entorn de la llengua, amb la voluntat de reforçar-ne l’ús i la cohesió entre territoris.

La flama sortirà amb dos recorreguts simultanis –un cap a l’interior i un altre cap a la costa– que es trobaran a Tarragona abans de continuar cap al País Valencià i les Illes, i s’acabarà a l’Alguer.

El Girona també s’ha compromès a reforçar la presència del català en la comunicació a les xarxes socials i animarà els jugadors, sobretot del primer equip, a fer-lo servir a les xarxes. En la mateixa línia, es demanarà als patrocinadors del club que integrin el català en la seva activitat empresarial.

“Amb aquest conveni, el Girona reafirma el compromís amb la promoció del català, una llengua que forma part de la nostra identitat i del nostre vincle amb el territori”, ha assegurat el president del club, Delfí Geli. Ha reivindicat que el Girona fa anys que utilitza la llengua catalana en totes les comunicacions, que totes les cançons que sonen a l’estadi de Montilivi són en català i que tots els anglicismes que es feien servir s’han substituït per l’equivalent en català. A més, ha destacat que l’entrenador del primer equip, el madrileny Míchel Sánchez, parla en català en totes les intervencions públiques, cosa que el converteix en un referent lingüístic.

Diagnosi sociolingüística del futbol base

Un dels aspectes destacats del conveni és l’avaluació de la situació sociolingüística als equips de futbol base, que permetrà de recopilar dades útils per dissenyar i desplegar accions concretes per a millorar la situació del català entre els futbolistes joves.

La Plataforma per la Llengua ha ofert al Girona assessorament en l’elaboració d’un protocol d’ús de la llengua catalana per a garantir que el català tingui una presència estructural i normalitzada tant en les comunicacions internes com externes. “És molt important l’ús normal de la llengua en àmbits com el lleure i l’esport de cara a l’augment de l’ús social”, ha destacat el president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder. També ha destacat que el Girona tenia un rol de referent i ha dit que esperava que aquesta col·laboració servís d’inspiració per a més clubs.

Laporta no vol incloure per contracte l’ús del català

En paral·lel, ahir al vespre es va publicar a MónEsport una entrevista al president del Barça, Joan Laporta, que va parlar de l’ús del català entre la plantilla. Quan li van preguntar si era partidari d’incorporar una “clàusula amistosa” als contractes perquè els jugadors aprenguin el català i facin gests en favor de la llengua, hi va respondre clarament: “No ho preveiem, en això deixem llibertat.”

Defensa que el Barça és una institució catalana oberta al món i compromesa amb la democràcia, les llibertats i la llengua i cultura catalanes, cosa que els jugadors ja saben. Alhora, diu que el tema de la llengua és “molt sensible”: “El pitjor que podem fer és imposar-la.” “Crec que has de predicar amb l’exemple i has d’anar fent, doncs, perquè vegin que el nostre idioma existeix, que és un idioma parlat o entès per deu milions de persones i que, a més, els pot ser molt útil per a la feina o a l’hora de relacionar-se amb els companys”, diu.

Diu que tots els jugadors del primer equip l’entenen i que n’hi ha que l’estudien. “El català també es parla al vestidor. La nostra relació entre catalans és en català. Però, si parla el míster, normalment ho fa en anglès”, diu sobre Hansi Flick. Diu que els jugadors llatinoamericans parlen habitualment en castellà i que uns altres futbolistes també, perquè “s’hi troben a gust”. “Cadascú fa servir la llengua que li és més convenient.”

”Si quieres que te entregue el paquete pues me hablas en castellano”

Això ha estat lo que m’ha dit una repartidora quan m’ha cridat per donar-me un llibre que havia demanat online. Es resultat: m’ha penjat dos pics i no m’ha entregat es paquet

— parlars_mallorquins (@p_mallorquins) April 1, 2026

“Ella em seguia, es notava que tenia dificultats, però al principi em seguia. Fins que ràpidament, en un moment, em va dir: ‘Si vols que et lliuri el paquet, em parles en castellà.’ I jo aquí ja vaig dir ‘ep’. Li vaig dir que li xerraria lentament i em va penjar. Com que em vaig quedar un poc al·lucinat, li vaig tornar a trucar, per si passava que s’havia posat nerviosa un segon, però em va dir que li havia de xerrar en castellà si volia el paquet: ‘Perquè jo no t’entenc, no t’entenc.’ Jo li vaig dir: ‘No passis pena, et xerraré lentament.’ I ella em va dir: ‘No vull que em xerris lentament, no tinc cap obligació de xerrar-te en català.’ I li vaig respondre: ‘Jo no necessit que tu em xerris en català, però jo he de poder-ho fer.’ Ella continuava dient que no m’entenia gens, que li feia perdre el temps, i em va tornar a penjar”, explica.

Diu que ell intentava de dir-li que era al cotxe i que al cap de cinc minuts arribava a casa, però no va ser possible. “Com que em va penjar també per segon pic, doncs em vaig quedar sense paquet”, lamenta. Hores després, al capvespre, va rebre un correu de l’empresa repartidora que deia que no havien pogut lliurar el paquet perquè ell no havia respost. No obstant això, li l’havien deixat en una botiga on el va poder recollir. El paquet era un llibre de segona mà que havia comprat a la Casa del Llibre i ara encara està en procés de posar una queixa formal a l’empresa de repartiment.

“Entenc que una persona es pugui posar nerviosa, sobretot per telèfon, que qualsevol persona pot tenir un mal dia, etc. Passa que es normalitza massa que una persona als Països Catalans, i més concretament aquí a Mallorca –concretament perquè és la meva situació, no perquè passi més que en uns altres llocs– que treballa de cara al públic no hagi d’entendre el català. És una llengua igual d’oficial que el castellà. S’exigeix als usuaris de canviar de llengua i això no passa amb les altres llengües”, denuncia.

A més, explica que a Mallorca s’ha estès molt socialment el fet d’aprendre alemany per als turistes que provenen d’Alemanya. “I el català no cal, tot i ser la llengua oficial? Els usuaris tenen dret de xerrar-la per a tenir els seus serveis. Demostra un problema estructural de violència sistèmica cap a un grup humà, perquè impedeixes que puguin xerrar la seva llengua”, conclou.

El Correllengua és una iniciativa ambiciosa que vol superar les fronteres administratives pea reivindicar la llengua com a element comú de tots els territoris que la comparteixen.

Per acompanyar l’obertura de les inscripcions, s’ha publicat un vídeo de promoció en què apareixen clubs esportius com el Girona FC, el Bàsquet Girona, el CN Kallipolis i la USAP de Perpinyà, i personalitats com Àngels Gonyalons, Josep Nadal, Manel Vidal i Nerea Sanfe.

El Correllengua Agermanat és una cursa popular de relleus no competitiva que té per objectiu fer arribar la flama de la llengua catalana a tots els territoris que la comparteixen. El recorregut, impulsat per Joves de Mallorca per la Llengua i fruit de la col·laboració de més d’un centenar d’entitats, començarà a la tomba de Pompeu Fabra, a Prada de Conflent, i arribarà a l’Alguer el 5 de maig.

S’estructurarà en disset etapes i farà parada en una vuitantena de municipis, on s’organitzaran concerts, tallers i activitats esportives i culturals obertes a tothom. Cada etapa es convertirà en una festa popular centrada en la llengua, per a reivindicar el dret de viure plenament en català.

Com us hi podeu inscriure

Les inscripcions es poden fer a la web oficial. N’hi ha prou d’indicar el nom i cognoms i un correu electrònic. Feta la inscripció, el participant rep automàticament un correu amb les coordenades exactes del punt del recorregut on s’ha inscrit.

Els trams, entre un quilòmetre i dos, són pensats majoritàriament per a córrer, tot i que alguns es poden fer amb bicicleta.

L’organització anima a participar-hi i fa una crida a entitats, escoles, associacions i particulars del país a afegir-se a aquest projecte, que vol demostrar la vitalitat i la unitat de la llengua.

El recorregut

La flama s’encendrà a Prada, d’on partiran dos recorreguts simultanis: un cap a la Catalunya interior fins a Lleida i un altre cap a Figueres i Barcelona. Després, ambdós recorreguts es trobaran a Tarragona. A partir d’allà es dirigirà cap a Elx i, després, fins a Formentera, Eivissa, Mallorca i Menorca, d’on partirà cap a l’Alguer.

A Perpinyà, la flama hi passarà el 19 abril. A Barcelona, el dia 21. A València, el 25 abril. I a Palma, el 2 de maig. A les grans ciutats s’hi organitzaran actes de gran format que seran anunciats aviat.

A cada municipi es farà un acte de presentació, de manera que s’aniran descobrint els actes programats que cada localització hagi programat gràcies a l’esforç de les entitats. També s’hi llegiran manifests.

Inspirat en la Korrika basca, ja fa quaranta anys que s’organitza el Correllengua a diversos territoris de parla catalana. El d’enguany combina una cursa no competitiva amb activitats lúdiques, culturals i populars.

Quin és l’origen de la mona de Pasqua? Quin dia s’ha de regalar? Per què hi posem un ou? Us ho expliquem tot.

Quin és l’origen de la mona de Pasqua?

La mona ja és documentada amb aquest nom al segle XV, però una de les teories més esteses en situa l’origen encara més enrere i apunta que el terme prové de l’àrab clàssic mûna, que significa “obsequi” o “regal”. L’antropòleg Josep Fornés explica: “La mona, essencialment, no és un pastís. És un concepte, un obsequi.”

També hi ha qui sosté que l’origen etimològic de ‘mona’ prové del mot llatí munda, que designava unes paneres amb dolços i ous decorats que els romans oferien a la deessa Ceres.

Quin dia s’ha de regalar?

Fornés explica que la mona es pot regalar el dia que convingui al padrí, al fillol i a la família. “El món canvia i l’organització del temps en la societat urbana contemporània és difícil”, diu. Considera que no cal seguir les tradicions de manera estricta, sinó adaptar-les als usos socials actuals, perquè si no –adverteix– hi ha el risc que acabin desapareixent.

Per què s’obsequia amb ous?

Tal com explica el folklorista i escriptor Amadeu Carbó, l’ou és un element simbòlic que, en moltes cultures, s’associa a la regeneració i a la fertilitat. “No solament grecs i romans, també perses, i ara hi ha qui diu que també els xinesos, en algun moment de l’any, s’obsequiaven amb ous. A la nostra latitud i al nostre hemisferi, aquest costum arriba en el pas de l’hivern a la primavera”, diu.

És un símbol molt antic, anterior al cristianisme, que posteriorment es va incorporar a aquesta tradició. “Com que l’ou ja portava la càrrega simbòlica de la regeneració, de la fecundació i de la continuïtat, va ser molt fàcil associar-lo a la Pasqua com a símbol de resurrecció. L’associació va ser directa i gairebé no es va haver de reinterpretar res”, assenyala Carbó.

Per aquesta mateixa simbologia, també és habitual veure conills a les mones de Pasqua. Aquests animals s’associen a la fertilitat i a la continuïtat, i en alguns països del nord d’Europa són els encarregats de portar els ous.

Abans de la industrialització, gairebé ningú no es podia permetre de menjar una mona ni cap producte semblant. La base de l’alimentació de la gran majoria de la població eren les farinetes. En aquest context, rebre un ou –o més d’un– era un regal de gran valor: evidenciava el compromís del padrí amb la família i amb el fillol, perquè implicava una preocupació pel seu benestar.

Els ous eren un producte escàs i molt preuat. “Era un aliment que no s’acostumava a consumir, sinó que es reservava per vendre’l. Per això, si regalaves ous, demostraves que volies tenir cura de la criatura, perquè representaven una aportació important de proteïna en una dieta molt limitada”, explica Fornés. El padrí donava al fillol tants ous com anys tenia: si en feia cinc, en rebia cinc. Era, alhora, una manera de renovar anualment el compromís amb el fillol.

Per què es transforma en ous de xocolata?

Els ous de xocolata són un costum relativament recent. No fou fins al segle XVIII que el consum de xocolata es va popularitzar, perquè fins aleshores havia estat restringit a les classes benestants.

Més endavant, a final del segle XIX, els pastissers van començar a elaborar mones amb figures de xocolata. L’objectiu era modernitzar les mones d’origen més rural o casolà –les anomenades mones cristianes– i fer-les evolucionar.

Fins quan es regala la mona?

Segons que explica Fornés, és habitual regalar la mona fins als set anys o fins als dotze, xifres amb un valor simbòlic: els set dies de la setmana o els dotze mesos de l’any.  Antigament, els fillols en rebien fins als dotze anys, que és quan feien la confirmació. En aquest sentit, la mona es pot entendre com un ritual de pas que marca el canvi d’una etapa vital a una altra. La comunió –a set anys– i la confirmació –a dotze– en reforcen aquest significat.

Avui, en canvi, és habitual regalar la mona encara que els fillols siguin adults. “Ara som talossos i fem mones als fillols que tenen trenta i trenta-cinc anys, però no té cap significat més enllà que t’estimes la persona”, explica el folklorista i escriptor Amadeu Carbó.

La taula del seu estudi va plena de papers amb anotacions, reflexions, llibres amb marcadors fosforescents i tota la seva obra analitzada. Ens mostra la tesi doctoral que li va dedicar, i també dues relíquies: la primera edició de Cap al tard i de Poemes bíblics i proverbis. Són els elements d’un escenari perfecte per a assistir a una classe magistral d’Alcover, en què subratlla l’element més característic de la seva obra i un dels motius que va fer que Perelló s’endinsés de ple en el seu món: “La poesia de Joan Alcover és molt humana. Parla de l’home, de la seva terra i de la seva gent.”

Una “poesia artificiosa i buida”?

Alcover va tenir una formació castellanoparlant, atès l’època en què va néixer. Va estudiar a l’Institut Balear, on li van despertar la flama de la literatura. Un mestre que el va influir molt va ser Josep Lluís Pons i Gallarza, de qui Alcover sempre va tenir bones paraules. També va ser amb ell que va començar a assistir a unes tertúlies literàries, que després Alcover s’encarregà d’organitzar a casa seva a partir de 1895. “La Mallorca de 1870 i final del segle XIX i principi del segle XX era un desert literari i un desert cultural”, explica Perelló. Per tant, qui s’hauria d’encarregar de moure la cultura en aquell moment eren els homes de la Renaixença –com Pons i Gallarza o Josep Maria Quadrado– i, després, aquesta generació entorn d’Alcover, la de Miquel Costa i Llobera o Alexandre Rosselló. “No sé si s’ha tornat a repetir mai aquest esplet de prohoms que hi va haver”, reflexiona.

Però al començament, Alcover no va poder explotar el seu veritable llenguatge poètic. “Durant els primers anys, va vacil·lar durant una temporada entre la musa castellana i la catalana”, conta Perelló. Una vacil·lació que ell anomenava bigàmia lingüística. Els primers anys de joventut es va decantar per la musa castellana i, també, “per una poesia artificiosa, de joc”. Volia imitar els qui ell considerava els grans de l’època, sia Campoamor, sia Bécquer, però “no era una poesia que li sortís del seu jo més íntim.” Fins i tot, Josep Maria Llompart va arribar a ironitzar sobre la qüestió i deia que Alcover volia ser poeta de la província i signar ventalls a les senyores. “Era una poesia artificiosa i buida”, insisteix Perelló.

La tragèdia que va marcar un punt d’inflexió

Però la tragèdia va colpir la vida d’Alcover. I, aleshores, va arribar un punt d’inflexió brutal. Va començar amb la mort de la seva esposa, Rosa Pujol, el 1887, set anys després de casar-s’hi. El 1901, es va morir la seva filla Teresa, i quatre anys més tard, el seu fill Pere. Va ser poc després del darrer llibre en castellà, que va sofrir una crisi important: la crisi de l’home coincidia amb la de l’artista. Llavors, va refusar tota parla que no fos la materna, el català. “És un punt d’inflexió brutal que en determina l’evolució definitiva. Hi ha un canvi de veu, és un procés de sinceritat que l’acosta al seu jo més profund i més íntim. Troba la seva pròpia veu. Es decanta per la musa del sentiment”, explica Perelló.

És aquesta la veu definitiva que el du a fer Cap al tard i Poemes bíblics i proverbis. “No és un canvi radical, però sí fruit d’aquest romanticisme que va cap al modernisme. Cap al tard sorgeix en aquest canvi de segle, en què hi ha una visió de la natura impressionista –i això ja és la poesia d’Alcover–, una reivindicació de les formes populars –també Alcover– i un procés de sinceritat.”

“La Balanguera”

La primera manifestació d’aquest canvi de veu i de llengua la dona amb el poema “La Balanguera”, que ha esdevingut himne de Mallorca. La va llegir per primera volta el 1903, al gran hotel de Palma, davant un centenar de comensals. Alcover conta que tant Miquel dels Sants Oliver com Gabriel Alomar van dir que era el millor que havia escrit, tot i que ell no ho trobava. “Això vol dir que encara no estava segur d’aquesta nova musa”, explica Perelló.

Però era clar que hi havia un canvi. I que entenia que la poesia, per ser excelsa i sublim, implicava dolor. Justament, “La Balanguera” sorgeix d’un compàs d’una cançó popular que havia sentit quan era petit, però parla d’una pagesa mallorquina convertida en parca popular que fila la vida i el destí de l’home. “Reflexiona sobre la fugacitat de la vida personal enfront de la perennitat de la vida col·lectiva. Cada individu està condemnat a morir”, diu Perelló. Però és una parca que també simbolitza la saviesa i la tradició dels avantpassats.

La pàtria, senzilla

Perquè un altre element clau en l’obra d’Alcover és aquest lligam amb la pàtria. “La tradició i la saviesa dels avantpassats del poble és una força misteriosa que presideix la tradició del passat i les innovacions d’un demà ple de promeses, d’una població que, arrelada a la terra, és projecte vigorós cap al futur”, explica l’estudiosa. I afegeix: “De ‘La Balanguera’ neix tota una visió de pàtria, que és molt senzilla. Per ell, la pàtria va íntimament lligada a la vida quotidiana dels individus del poble.”

El 1909, el mateix any que el declaren Mestre en Gay Saber als Jocs Florals, Cap al tard esdevé el gran llibre d’Alcover. Es caracteritza per l’observació impressionista de la natura, per la imitació de les formes populars i per la reivindicació d’un art basat en la sinceritat. Poesies que vessen una humanitat tan gran que s’avé molt amb l’estètica que va defensar Alcover en l’assaig “Humanització de l’art”. Sentiment del paisatge i sentiment civil es troben a les “Cançons de la serra”, que obri “La Balanguera”. La serra és l’enyorança d’Alcover des de casa seva. Converteix una visió en una pageseta que simbolitza la ruralia mítica i idíl·lica.

I si avui Alcover aixequés el cap, quina pàtria hi veuria, a Mallorca? Potser l’hem de reivindicar més que mai? “Sí, ha canviat molt. Ell ja ho reivindicava. Considerava que per avançar en la cultura d’un país és necessari conservar la tradició”, explica Perelló. Alcover mateix deia que “sense el passat, és estèril, absurda i presumptuosa la preocupació del futur, perquè suposa que els nostres successors respectaran una cadena que nosaltres haurem interromput, si no la seguim”. I subratlla Perelló: “Aconsellava les noves generacions que, si volien ser universals i triomfar fora de Mallorca, que fossin mallorquins. Exhortava el poble de Mallorca perquè conservàs la seva personalitat.”

“Sols els pobles que tenen viva i desperta la consciència i senten el vibrar de l’ànima pròpia i estan gelosos de tot allò que defineix i afirma la pròpia personalitat, sols aquests pobles van endavant i creixen”.

“Hem viscut la decadència durant tres segles sota la dominació castellanoparlant i la nostra cultura també ha estat durant tres segles adormida. Com la llengua. Per tant, ell ho reivindica”, subratlla la filòloga. També ens conta que Alcover creu que el país canta per boca del poeta i que, per tant, per parlar del país ha de parlar de l’ànima del país perquè sigui viva.

Les elegies

Alguns estudiosos i més autors han arribat a dir que alguns versos d’Alcover són dels més punyents de la literatura catalana. A vegades, és impossible llegir-lo sense colpir-se, sense sentir la pell de gallina recórrer cada centímetre del nostre cos. A les elegies de Cap al tard, la poesia d’Alcover compleix una funció catàrtica. Hi expressa el dolor que ha patit per la pèrdua dels seus morts: Rosa Pujol el 1887, la filla Teresa el 1901 i el seu fill Pere el 1905. Tret de la “La relíquia”, poesia de vers curt, que parla del pas del temps i les ferides que ha anat deixant en el poeta.

Però, de la mort, tal vegada és a “Desolació” on trobem alguns d’aquests versos tan punyents. Un sonet que parla de com al poeta se li han esqueixat totes les branques, una a una, amb relació a les persones estimades que ha perdut i que acaba amb un vers que eclipsa: “Jo visc sols per plànyer lo que de mi s’és mort.” Explica Perelló: “El poeta no vol viure del dolor que sent, però viu simplement per poder parlar d’aquells que s’han mort, per poder eternitzar-los en la seva poesia.”

Fins i tot, per les elegies, Joan Maragall el va comparar amb un retaule de Dante Alighieri. “Això és poesia, don Joan. No es defensi d’haver posat trossos del seu cor a la seva poesia. Sols allò que ens ha fet tremolar, fa tremolar. Tot està en convertir-ho en art redemptor de la cruesa del dolor real, de la baixa realitat del dolor. Això no pot fer-ho, si no, el poeta”, digué Maragall a Alcover. I Perelló no en pot estar més d’acord: “És d’una intensitat sublim. Com diu Miquel Ferrà, és el temple del dolor sagrat.”

Alcover va ser poeta perquè havia de ser poeta. Tot i que també era relator de l’audiència, i d’allò ell anomenava “la prosa grisa”. Per contar aquesta captivitat que vivia, escriu “El voltor de Miramar”, que simbolitza el poeta engabiat en la seva feina grisa diària. Però que s’hi ha acostumat a viure: “No és bo per a ser lliure a qui servitud s’avesa”, escriu.

A Poemes bíblics i proverbis, Alcover ens parla de les qualitats humanes. Carles Riba va dir que no hi havia cap poesia que no fos tan humana com aquesta. Parla dels vicis i les virtuts humanes, de l’ambició, la supèrbia, la humilitat, la generositat, la tendresa…  I ho escriu en un context de Primera Guerra Mundial. “És un poeta que està contra la guerra i és un defensor de la pau”, explica Perelló. Per això, Alcover ha estat tan actual com sempre, també cent anys després de la seva mort.

Parlem amb l’actriu sobre el començament, les exigències d’un gènere sovint poc reconegut i el moment que viu el musical en català, coincidint amb l’èxit d’Ànima, una obra centrada en les dones que no van poder complir els seus somnis. L’espectacle va obrir la temporada passada del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i va exhaurir entrades en poques setmanes, cosa que demostra el bon estat de salut de l’escena musical en català. Ara es pot tornar a veure al Teatre Tívoli de Barcelona fins el 10 de maig.

A l’obra, Roig interpreta la Mina, l’amiga íntima de la Greta (Paula Malia), la protagonista.

—Heu fet moltíssims musicals i teniu dos premis Butaca com a millor actriu de teatre musical. Us podem considerar l’actriu de musicals de Catalunya?
—No sé si l’actriu, però sí que en sóc una. És veritat que molta gent m’ha vist en espectacles diferents i em pren de referent. Això em sorprèn molt. Em vénen a veure joves que em diuen que em segueixen de fa anys, i això fa molta il·lusió. El teatre no té la visibilitat de la televisió, però hi ha un públic molt fidel que valora molt allò que fem i que segueix els espectacles en què actuem.

—Creieu que una actriu de televisió, tenint els anys d’experiència que teniu vós, tindria més reconeixement? Costa més que reconeguin la feina d’actriu de teatre musical?
—Potser sí, però com que la gent que et segueix és molt fidel mereix tots els respectes i l’agraïment més profund, perquè és gent paga una entrada per venir-te a veure.

—Vau estudiar art dramàtic a l’Institut del Teatre. Vau apuntar-vos-hi amb la idea d’acabar essent actriu de teatre musical?
—Sí, la meva il·lusió ja era fer musicals. Pensava que si només aconseguia fer-ne quatre o cinc en tota la meva vida, ja ho hauria fet tot. I mira ara, quants n’he fet! Sí, sí, era la meva gran il·lusió, però fa vertigen, perquè és molt difícil, s’han d’alinear molts factors. En el meu cas, vaig tenir la sort de començar a treballar amb Àngel Llàcer i Manu Guix, que van ser professors meus a l’Institut del Teatre. Que confiessin en mi i que em donessin oportunitats va fer que pogués demostrar què sé fer. Arran d’això, ja em van anar sortint més projectes. Sempre he anat treballant. N’estic molt agraïda, i sé que és una sort.

—Ara quants anys fa que us hi dediqueu?
—Des que tenia vint-i-un anys, i n’acabo de fer trenta-vuit! Molts anys, molts. I puc dir que només visc d’això.

—Us hi heu pogut dedicar sempre? O us ha costat de consolidar-vos?
—Sempre, sí. I mira que cada vegada que faig un musical penso que potser ja no en faré cap més. Ara faig Ànima, però després no tinc cap més projecte… Vaig començar amb Geronimo Stilton, en acabat Grease, més tard Els miserables… Sempre he enllaçat un musical amb un altre; només he estat un any de la meva vida aturada. Va ser després de fer Cantando bajo la llúvia, perquè vaig voler aturar per fer un màster, fer doblatge… Volia descansar. Després d’això ja va venir El dia de la marmota i Ànima.

—Us feia por fer aquesta pausa? Tinc la sensació que aquesta és una professió que sempre requereix que facis coses perquè no deixin de veure’t i de pensar en tu…
—Sí, però el que em feia més por era sentir que no estava en forma, perquè si no fas res durant un any i mig i, de cop, t’arriba un càsting en què has de ballar… Perquè sempre, sempre, sempre fem càstings. A mi només m’han trucat directament una vegada, va ser amb La botiga dels horrors. Per la resta, sempre he hagut de fer càstings i, per tant, “començar de zero”. Has de demostrar que pots seguir el personatge. Sempre hi ha la por que no t’aguanti la veu o que sigui molt exigent, per això cal mantenir-se activa. Ara bé, mirant-ho amb perspectiva, l’any que vaig parar em va anar molt bé. Quan enllaces una cosa rere l’altra perds la perspectiva de les coses i t’oblides del que costa aconseguir-ho. Deixes de valorar les coses que et passen, vas molt cansada… Està bé, parar i descansar.

—És clar, és que és una feina exigent que repercuteix al dia a dia: no forçar la veu, no sortir fins tard, fer esport, dormir prou hores…
—Mira, quan vaig fer aquest any de pausa, vaig poder respirar. Vaig pensar: “D’acord, ara ja pots estar malalta.” Sembla una ximpleria, però no ho és. Generalment, quan la gent es posa malalta no va a treballar, però nosaltres, tot i tenir substituts, tenim una certa responsabilitat per la feina. No volem fallar. Aquesta pressió de no poder estar malalts és horrorós. També és veritat que tot depèn del personatge que hagis de fer i de si has de cantar més o menys. De vegades fem set o vuit funcions a la setmana. És com si un artista fes un concert cada dia! Vols estar bé, perquè la gent paga una entrada per a venir-te a veure. No ho pots fer a mitges.

—De petita ja volíeu ser actriu de musicals?
—Sí. La meva passió per la música, el ball i el cant em ve de Walt Disney (per això Ànima ha estat tan revelador per a mi). Vaig començar a cantar veient aquestes pel·lícules. A casa no teníem gaire tirada a anar a teatre, però tenia unes amigues que van apuntar-se a cant coral i vaig dir als meus pares que jo també volia cantar. La meva mare va ser la que em va dir que provés de fer teatre musical, i ho vaig provar. Vaig anar a una escola del meu barri i em va encantar! Vaig anar fent i quan vaig ser més gran els meus pares em van dir que a l’Institut del Teatre era on em podien donar un títol, perquè ja saps que els pares sempre tenen aquest patiment pels títols… I mira, tot s’ha anat complint.

—Recordeu el musical que us va fer dir: “Jo vull fer això”?
—El primer que vaig veure (i no és el que més m’agrada) va ser Fama en la versió en català que va fer la Coco Comín. Vaig al·lucinar! També em va marcar molt Taxi, a l’Apolo. Jo devia tenir uns sis anys. Després, a casa, jugava a ser un dels actors!

—A Catalunya tenim figures i grups com Dagoll Dagom, Manu Guix i Àngel Llàcer, la Cubana… Quin paper han tingut per al teatre musical en català?
—Els ho devem tot, i els hem de tenir molt de respecte. A vegades hi ha gent jove que critica el que es feia abans: com actuaven, com cantaven… Però, ostres, aquesta gent ha fet una feinada per a tenir el que tenim ara! Ells han estat els qui han portat el teatre musical aquí, són els qui han creat els fonaments. Les coses han canviat i ara tenim uns altres referents. Cada vegada hi ha companyies més joves fent coses més grosses, però el llegat ens ve de tota aquesta gent.

—I, sobretot, se’n fa molt en català: El dia de la marmota, Germans de sang, Ànima… Com ho valoreu, això?
—No vull ser malinterpretada perquè sóc imparcial, però quan vénen companys de Madrid aquí (perquè nosaltres hi treballem molt, allà, perquè s’hi fan molts més musicals), sempre diuen que hi ha molta qualitat. Els musicals de creació en català, les versions que fem… Ostres, estan molt bé, hi ha molta qualitat. Aquí, fem que la història sigui la base de tot, i l’expliquem amb tot el que requereixi: cançons, música, coreografies… Però la cosa més important és explicar la història. A vegades, en segons quin musical, només busca el xou.

—Ara que comenteu això de Madrid… En algun moment havíeu arribat a pensar que potser no us podríeu dedicar mai a aquesta professió treballant en català?
—No ho he pensat mai, això, però sí que m’entristia molt passar tant temps a Madrid. Volia estar a casa amb la família, els amics… Però, és clar, aquí no hi havia feina! Ara que ja fa tres temporades seguides que sóc aquí… Ostres, que bé!

—Parlem d’Ànima. De què tracta?
—És una carta d’amor a les nostres àvies i a totes les dones que van tenir uns somnis que, pel context històric que van viure, no van poder complir. L’obra se situa als anys trenta [del segle XX], en una època en què hi havia moltes coses que les dones no podien fer. També ens situa en uns estudis de pel·lícules d’animació. No parla directament de Walt Disney, sinó que és una recopilació de moltes històries reals o basades en fets reals que passaven a molts estudis d’animació.

—Quan es va estrenar, feia cinc anys que al TNC no s’hi representava un musical. És difícil que programin aquests espectacles en segons quins teatres? Per què?
—Sí. Suposo que depèn de la direcció del teatre, no? De si opten per una cosa o per una altra, depenent del gust de cadascú… Com que els musicals es veuen com una cosa molt comercial, els teatres públics pensen que no n’han de programar. Però Shakespeare també és molt comercial! A més, hi ha moltes menes de musicals. No ho sé, jo penso que és un error. Però sóc optimista perquè crec que Ànima va fer veure que es podia fer, i que podia funcionar. Tant de bo se’n facin més.

—Ànima és protagonitzat per la Greta, interpretada per Paula Malia. Qui és?
—La Greta és una gran dibuixant que vol entrar a treballar als estudis, però no la hi deixen entrar perquè és una dona. En aquella època es creia que les dones no tenien prou caràcter, que distreien els homes…

—Si als estudis només hi treballaven homes, és normal que llavors les històries que expliquen tinguin aquest biaix de gènere que ens hem empassat tantes i tantes generacions!
—Sí… I també és fruit d’una altra època. L’obra mostra en Walt, que no és pas que sigui el dolent de la pel·lícula, però sí que té una part fosca que està bé de tenir en compte. Però jo en sóc molt defensora, perquè tinc en compte que és un altre context històric i que cal prendre-hi distància. Evidentment que hi ha coses que grinyolen pertot arreu, però això que va fer Walt Disney, de portar el món del color a les pel·lícules, és molt bèstia!

—Per què és important, encara, explicar aquestes històries?
—Perquè encara passa i perquè reflexionar-hi està bé. L’obra tampoc no pretén dir què està bé i què està malament. No dóna respostes, proposa preguntes. Una altra cosa que m’agrada molt és que no et diu el típic “si vols, pots”, perquè a vegades no pots. El musical no té un final feliç. A vegades, tot i voler-ho, no es pot. I no passa res. Això forma part de l’evolució humana i del creixement personal. La cançó final, diu: “Tingues desitjos o somnis que potser al final no es compliran o canviaran, però seran el motor que et farà avançar.” És això!

—Un altre dels temes que apareixen a l’obra: la importància de les amistats. Què expliqueu, amb això?
—Si ens envoltem d’un equip de persones que et fan bé, que et fan créixer i que t’estimen, ens potencien. Crec que Ànima és el resultat d’això, precisament: d’un equip humà preciós que ha remat cap a la mateixa direcció fent hores extra i amb una passió comuna que ens fa sostenir els uns als altres. A vegades, la societat ens porta cap al camí contrari: a competir, a voler destacar, a voler ser millor que els altres… Això es veu molt en els personatges femenins, sobretot. A les dones se’ns ensenya a ser rivals.

—Per acabar: teniu la percepció que als actors de teatre musical només us fan fer papers de teatre musical? Costa sortir d’aquí?
—Sí. En uns altres països potser no tant, però aquí sí… Es considera que els actors de musicals són cantants, no són actors. Creuen que no podem fer teatre de text. És una pena, que hi hagi aquest estigma. A mi em sap greu, perquè m’encantaria fer unes altres coses! Però bé, suposo que és qüestió de temps, d’anar prenent consciència, anar obrint la ment… Això a Hollywood no passa. Allà, una estrella et pot fer tant un musical com un Spiderman o una sèrie!

Després de recórrer centenars de quilòmetres per Catalunya Nord, el Principat i el País Valencià, i de passar per Formentera, Eivissa, Menorca i uns quants municipis de Mallorca, la flama de la llengua arribarà, finalment, a Palma.

L’acte d’arribada de la flama, convocat per Joves de Mallorca per la Llengua i l’Obra Cultural Balear, vol esdevenir una gran jornada de reivindicació i celebració en què es posarà de manifest el compromís de la societat mallorquina amb la llengua catalana, una llengua que ens uneix i ens agermana amb molts altres territoris. En aquest sentit, el Correllengua Agermanat s’inscriu dins la voluntat de continuar generant espais col·lectius de defensa i promoció del català.

Recorregut

Abans que la flama arribi a la plaça d’Espanya, recorrerà els carrers d’Aragó, Porta de Sant Antoni, Josep Anselm Clavé, Tous i Ferrer, Sant Miquel i Porta Pintada. La comitiva comptarà amb la participació de xeremiers, capgrossos i nombroses entitats i col·lectius que donen suport a la iniciativa, que es concentraran prèviament a l’església de Sant Miquel.

L’acte central inclourà una gran ballada popular de ball de bot, amb la participació d’Esclafits i Castanyetes i Música Nostra, que posaran música a una vetllada que vol ser alhora festiva i reivindicativa. També es durà a terme la lectura del manifest del Correllengua Agermanat, un text que s’haurà llegit a tots els pobles i ciutats per on passarà la flama.

Un dels moments més emotius de la jornada serà el cant de “La Balanguera“, coincidint amb el centenari de l’estrena musicada poema de Joan Alcover, en un gest simbòlic que vol reforçar el vincle entre llengua, cultura i identitat col·lectiva.

Amb aquest acte, el Correllengua Agermanat posa punt final al seu recorregut a Mallorca amb una crida clara: continuar avançant, de manera col·lectiva, cap a un futur plenament en català.

La importància de la incorporació de Juvé i Camps a Corpinnat es fa palesa amb les xifres: segons dades aportades per l’empresa, Juvé i Camps ha tancat l’exercici del 2025 amb 27 milions d’euros de facturació i 2,5 milions d’ampolles venudes. Corpinnat, que el 2025 tenia dinou cellers, va facturar 34,1 milions d’euros i 3 milions d’ampolles venudes. Amb Juvé i Camps, Corpinnat en conjunt enguany podria doblar les xifres de facturació i volum d’ampolles venudes.

Juvé i Camps és un celler amb una llarga tradició familiar vitícola, fundat el 1796 a Sant Sadurní d’Anoia i elaborador de vins escumosos d’ençà del 1921 al Penedès. Amb tot, el 2017 un 76% del celler es va vendre al hòlding Scranton Entreprises, amb seu als Països Baixos, que és propietat de la multinacional Grífols. La resta de l’accionariat, un 24%, és propietat de Joan Juvé, president del celler. Meritxell Juvé, quarta generació de la família, és la consellera delegada del grup. 

J&C Prime Brand és format actualment pels cellers Juvé i Camps (escumosos de llarga criança), Finca Espiells (vins tranquils del Penedès) i Pagos de Anguix (vins tranquils de la Ribera del Duero), a més de les distribuïdores Primeras Marcas i Wine Merchant, i d’Insolity, dedicada a la creació d’experiències vinícoles exclusives. Actualment, disposa de 252 hectàrees de vinya pròpia.

Aquest canvi coincideix amb un reconeixement internacional a Juvé i Camps, que ha estat inclosa en el rànquing The World’s Most Admired Wine Brands 2026, elaborat per la revista Drinks International: situa el celler en el lloc número 26 a escala mundial. Juvé i Camps també ha estat distingida com la “Highest New Entry” del rànquing i com la marca d’escumós no champagne més ben valorada.

Reaccions de la DO Cava i de Corpinnat

La DO Cava ha emès un comunicat en què diu: “Arran de la decisió de Juvé i Camps de donar-se de baixa de la DO Cava, volem traslladar, en primer lloc, el nostre reconeixement a un dels cellers que ha contribuït a la projecció del cava al llarg de la seva història.” Tot seguit, posa l’accent en la fortalesa del cava: “La DO Cava és avui una denominació consolidada, amb més de 150 anys d’història, que integra més de 300 cellers i dóna suport a 6.200 famílies de viticultors. És una marca amb forta presència internacional, present en més de 130 països i amb una capacitat contrastada per a adaptar-se i evolucionar.” Recorda que el 70% de les vendes de cava són internacionals i que és una DO d’àmbit estatal que aplega 38.000 hectàrees de vinya.

El comunicat de la DO Cava parla “d’unitat, responsabilitat i ambició per a continuar creixent”: “El dinamisme –amb incorporacions i sortides– forma part de l’evolució natural de qualsevol denominació d’origen a Europa. En aquest context, la DO Cava reafirma la vocació integradora i el compromís amb el treball col·lectiu. […] Tot això ens permet de mirar al futur amb confiança i ambició, amb l’objectiu de continuar incrementant el valor, el prestigi i el reconeixement del cava a escala global.” I explica l’opció ferma de la DO Cava aquests darrers anys per “les criances llargues amb els Caves de Guarda Superior, la segmentació qualitativa, la valorització de l’origen i la zonificació, i l’impuls de la sostenibilitat de la vinya i del territori”.

Per la seva banda, el president de Corpinnat, Pere Llopart, ha explicat a VilaWeb: “Que un altre celler històric del Penedès hagi evolucionat i hagi fet el pas d’incorporar-se a Corpinnat demostra que som un projecte sòlid i de futur, amb capacitat real de transformar el sector. És important que cellers emblemàtics com Juvé i Camps s’afegeixin a un model compromès i exigent com el nostre, que contribueix a dignificar i garantir el futur de l’ofici, del sector i del territori del Penedès. Som conscients també que aquesta nova incorporació podria generar moviments en més cellers, que es podrien interessar per fer el pas. I això és molt positiu perquè vam néixer amb aquest objectiu: amb la voluntat de ser motor de transformació del sector.”

Resposta de Juvé i Camps

Hem preguntat a Meritxell Juvé quines són les raons que han fet decidir Juvé i Camps a deixar la DO Cava i incorporar-se a Corpinnat. Ens respon: “Per nosaltres és una decisió estratègica i coherent amb l’evolució del projecte. Juvé i Camps fa molts anys que treballa a la vinya, amb una direcció clara per l’excel·lència, la traçabilitat, les criances llargues i el respecte pel territori. La incorporació a Corpinnat ens permet d’expressar amb més claredat qui som, d’on venim i quin és el valor diferencial dels nostres escumosos. És un pas natural per a reforçar el nostre posicionament en el segment premium i per a projectar encara millor l’origen Penedès als mercats nacional i internacional.”

La normativa per a incorporar-se a Corpinnat és molt exigent i durant tres anys el celler candidat s’ha de sotmetre a una auditoria externa que demostri que compleix els requisits. 

Quina ha estat la dificultat més gran per a Juvé i Camps a l’hora de complir la normativa de Corpinnat? Disposar de moltes hectàrees de vinya de varietats foranes com la pinot noir? La verema manual? Meritxell Juvé ho explica a VilaWeb: “La realitat és que, més que adaptar-nos a un nou model, allò que fem és encaixar formalment en un marc que comparteix la nostra manera d’entendre el vi. La viticultura ecològica, la verema manual, els rendiments baixos, l’elaboració integral o les criances llargues ja formen part del nostre ADN. Per tant, no ho hem viscut com una dificultat, sinó com una validació externa d’uns estàndards que fa temps que apliquem amb convenciment. Això és important perquè reforça un missatge de coherència, que avui el mercat valora molt.”

Com reconduiran el raïm de les vinyes plantades amb varietats foranes? Segons la directora executiva: “La nostra mirada de futur implica reforçar tot allò que està més vinculat al territori i a la seva identitat. Creiem en el valor de les varietats tradicionals, tant per expressió de l’origen com per adaptació vitícola a llarg termini. Dit això, qualsevol evolució del catàleg es farà de manera gradual, planificada i amb visió empresarial. La prioritat és preservar la qualitat, la coherència de marca i la continuïtat comercial.”

Com condicionarà, en volum i facturació, la incorporació de Juvé i Camps en una entitat com Corpinnat?

També preguntem a Meritxell Juvé què creu que aportarà Juvé i Camps a la marca col·lectiva Corpinnat: “Crec que hi podem aportar tres coses destacades: trajectòria, dimensió i capacitat de projecció. Som un celler amb més de cent anys d’història, molt vinculat a l’elaboració d’escumosos brut nature i de criances llargues, i amb una presència consolidada en uns quants mercats. Entrem a Corpinnat amb voluntat de sumar, d’impulsar i de contribuir a fer encara més sòlid el relat dels grans escumosos del Penedès. La nostra ambició és ajudar a consolidar una categoria premium, competitiva i reconeguda internacionalment.”

El president de Corpinnat, Pere Llopart, explica a VilaWeb com condicionarà la marca col·lectiva l’entrada de Juvé i Camps: “És evident que la incorporació de Juvé i Camps tindrà un impacte important en les xifres globals de Corpinnat, que va tancar el 2025 amb una facturació de 34,1 milions d’euros. Ens aportarà més volum i visibilitat. Però sobretot, com passa amb cada nova incorporació, ens donarà més força des de la diversitat i la pluralitat, que és la gran riquesa de Corpinnat.”

I també preguntem al president de Corpinnat si creu que el fet que el 76% de Juvé i Camps sigui controlat per un hòlding internacional (en mans de Grífols) pot ser un inconvenient o pot implicar riscs per als fonaments de Corpinnat. Fins ara, els vint-i-un cellers que formaven Corpinnat eren familiars. 

Diu Pere Llopart: “Formar part de Corpinnat vol dir compartir uns valors i compromisos i una manera de treballar exigent, respectuosa i compromesa amb el sector i el territori. I això no depèn de l’estructura empresarial, sinó del model Corpinnat, que garanteix que tota la cadena productiva es fa al territori amb uns paràmetres i estàndards molt clars: vinificació íntegra a la propietat, procés i raïm ecològic, verema manual, varietats autòctones, preu mínim garantit… El model Corpinnat i el compromís dels cellers que en formen part és garantia d’arrelament i de responsabilitat amb el territori.”

D’ençà del naixement, el 10 d’abril de 2018, Corpinnat ha anat integrant els cellers següents: Gramona, Llopart, Nadal, Recaredo, Sabaté i Coca, Torelló, Huguet de Can Feixes, Júlia Bernet, Mas Candí, Can Descregut, Pardas, Bufadors, Cisteller, Viader, Mas de la Basserola, Celler Kripta, Demost, Mas Bertran, AT Roca, Celler Mir, Torné i Bel i ara Juvé i Camps, el vint-i-dosè.

Sobre l’exportació

Els cellers de Corpinnat i Juvé i Camps coincideixen en el fet de ser menys competitius en l’exportació. El 85% de les vendes de Juvé i Camps provenen del mercat interior. En el cas de Corpinnat, la xifra d’exportació en conjunt arriba només al 21%. Això contrasta amb la DO Cava, que exporta un 70% de la producció.

Preguntem a Meritxell Juvé si pot perjudicar les exportacions abandonar la marca Cava: “Ho veiem just al revés: és una decisió pensada per a reforçar el valor de la marca a mitjà i llarg termini. Els mercats internacionals cada vegada demanen més autenticitat, més transparència, més origen i més coherència entre relat i elaboració. En aquest context, disposar d’un marc com Corpinnat ens dóna eines per a comunicar millor la qualitat real dels nostres escumosos. És una opció clara cap al valor, i això encaixa plenament amb el camí que volem seguir.”

Els padrins, encarregats de regalar la mona, la majoria de vegades les compren a les pastisseries, que aquests dies s’omplen de mones de Pasqua. Però per a alguns padrins fer la mona a casa amb els fillols també forma part de la tradició. Per això a continuació us oferim tres receptes per a triomfar amb la mona de Pasqua enguany.

Mona de Pasqua clàssica (brioix amb ous durs)

Ingredients (2 mones):
—500 g de farina de força
—100 g de sucre
—75 g de mantega pomada
—35 g de llevat fresc
—3 ous
—1 tasseta de llet
—Pell de llimona i taronja ratllada
—1 pessic de sal
—1 cullerada de mel
—Aigua de tarongina o anís

Per a decorar:
—Ous durs
—Sucre
—1 ou batut

Elaboració:
—Barregem el sucre, els ous, les ratlladures, la sal i l’aroma.
—Escalfem lleugerament la llet i hi desfem el llevat.
—Incorporem el llevat i la mantega a la barreja.
—Hi afegim la farina i ho remenem fins a obtenir una massa homogènia.
—Ho pastem durant 15–20 minuts fins que no s’enganxi.
—Formem una bola i ho deixem reposar 30 minuts.
—Hi donem forma de tortell i ho col·loquem a la safata amb paper vegetal.
—Hi afegim els ous durs, ho pintem amb ou i hi tirem sucre humitejat.
—Ho deixem reposar 2 hores.
—Ho enfornem a 190 °C durant 20–25 minuts (amb un recipient d’aigua al forn).
—Ho deixem refredar abans de decorar.

Mona de Pasqua marbrada

Ingredients:
—5 ous
—300 g de sucre
—1 sobre de vainilla
—400 g de farina de pastisseria
—1 sobre i mig de llevat Royal
—250 g d’oli de gira-sol
—250 g d’aigua amb gas
—1 pessic de sal
—2 cullerades de cacau pur en pols

Per a la cobertura:
—400 g de formatge de crema (tipus Philadelphia)
—120 g de mantega
—240 g de sucre de llustre
—Unes quantes gotes de llimona

Per a decorar:
—Anisets de colors
—1 ou de xocolata
—Piruletes de xocolata

Elaboració:
—Batem els ous amb el sucre durant 1 minut.
—Hi afegim la vainilla, la farina, el llevat i la sal.
—Hi incorporem l’aigua amb gas i l’oli a poc a poc.
—Greixem un motlle de 24 cm.
—Aboquem la meitat de la massa al motlle.
—Barregem el cacau amb l’altra meitat i l’afegim fent formes circulars.
—Enfornem a 170 °C durant 50–60 minuts.
—Comprovem la cocció amb un punxó i ho deixem refredar.

Cobertura:
—Barregem tots els ingredients fins a obtenir una crema fina.
—Estenem la cobertura sobre el pastís.
—Decorem amb anisets, un ou de xocolata i les piruletes.

Piruletes de xocolata:
—Fonem la xocolata amb la mantega (1,5–2 minuts al microones).
—Formem cercles sobre paper de forn i hi col·loquem els bastonets.
—Ho decorem i ho deixem refredar a la nevera fins que se solidifiquin.

Base de pastís Sacher per a la mona de Pasqua

Ingredients:

Per al pa de pessic:
—150 g de xocolata de postres
—120 g de mantega tova
—120 g de sucre
—120 g de farina
—8 ous
—1 sobre de llevat Royal
—Melmelada (al gust)

Per a la cobertura:
—120 g de xocolata de postres
—120 g de nata de muntar
—60 g de mantega

Elaboració:
—Fonem la xocolata amb la mantega al microones i ho barregem.
—Batem els rovells amb el sucre fins que blanquegin.
—Hi incorporem la xocolata fosa.
—Hi afegim la farina i el llevat.
—Muntem les clares a punt de neu i les integrem amb cura.
—Aboquem la massa en un motlle rodó greixat.
—Ho enfornem a 180 °C durant 30–40 minuts.
—Comprovem la cocció i ho deixem refredar sobre una reixeta.
—Tallem el pa de pessic per la meitat.
—Untem amb melmelada per dins i per fora.
—Tornem a muntar el pastís.

Cobertura:
—Escalfem la nata fins que arrenqui el bull i ho retirem del foc.
—Hi afegim la xocolata i la mantega i ho barregem fins a obtenir una crema fina.
—Cobrim el pastís i allisem amb una espàtula.
—Ho deixem refredar i ho decorem al nostre gust (ous, figures, plomalls…).

—Hi ha un nen que diu: “Un bon pare és algú divertit i que sap abraçar.” Qui és aquest nen?
—És el meu fill. Quan va néixer, el judici a Bill Cosby sortia a totes les televisions. Ell, el pare dels EUA, jutjat. I aquella tardor també era el començament del moviment Me Too. I no gaire abans, el meu pare havia tingut un ictus. Jo lluitava molt per entendre què volia dir ser pare d’una manera positiva. I no sabia com fer-ho. Hi ha llibres que expliquen com podem fer que el fill mengi o dormi, però no n’hi ha gaires sobre què vol dir ser un bon pare. Després de treballar en aquest projecte un parell d’anys, em vaig sentir una mica decebut amb tot allò que havia trobat. Com que em sentia decebut, vaig fer preguntes al meu fill. Quan em va dir que un pare és algú divertit i que sap abraçar vaig pensar que parlava de la seva mare. Només ara he après que un pare hauria de ser divertit i que ha de saber abraçar, en compte de ser el protector i el proveïdor. Però la lliçó més important és que havia de deixar de pensar que en sabria les respostes. Havia de començar a escoltar.

—Un dels capítols més impactants del llibre és el de Bob Dylan. Un periodista li pregunta: “Com és que us caseu amb la Sara i no amb Joan Baez?” I ell li respon: “Perquè la Sara serà a casa sempre que jo li digui que ha de ser a casa.”
—Ell va crear aquesta imatge de rebel, però venia d’una família molt tradicional i volia una família molt tradicional. I no crec que sigui una contradicció, són dues cares d’un desig comú: trencar amb allò que hi ha i reproduir-ho alhora. Aquests patrons ens són tan familiars! I, tanmateix, jo, i potser el mateix Dylan, no voldríem sinó sortir d’aquests patrons vells que resulten tan asfixiants, fer una cosa diferent i ser algú nou. Però les idees de família, d’home i de paternitat són tan poderoses, que costa escapar-se’n del tot.

— Un altre pare que descriviu és Sigmund Freud i la relació amb una de les seves filles, Anna.
— Freud deia que l’esdeveniment més important en la vida d’un home és la mort del seu pare. Quan el seu pare va morir, va reaccionar-hi caient en una depressió que va tractar essencialment assegut sol a la nit, bevent vi i fumant. I a través de la mort del seu pare va crear allò que ara coneixem com a psicoanàlisi. La idea que ens convertim en qui som, creixem i ens desenvolupem a través dels nostres conflictes, especialment amb els nostres pares. La idea de matar, de superar el pare. En el cas de la seva filla Anna, va ser ella qui el va acompanyar fins a la tomba, cuidant-lo quan ningú més no ho feia. D’alguna manera, va matar el seu pare. I després Anna va desenvolupar la seva idea de la psicoanàlisi, per la qual es va fer coneguda: no és un pare biològic allò que tothom necessita i davant de qui tothom ha de reaccionar. Només cal reaccionar davant d’algú. No cal que sigui el pare biològic. Va acabar descartant la importància de la idea del pare. Un cicle força boig, aquest.

— Un altre capítol és el de Jefferson, un dels pares fundadors dels Estats Units. Expliqueu que a l’estat Virgínia, ets allò que és la teva mare, no allò que és el teu pare. Per tant, si la teva mare és una esclava, tu seràs esclau. Una manera molt recaragolada de donar poder a la mare
—Benvingut als Estats Units. La tradició europea era que tu eres allò que era el teu pare. Als Estats Units, eres allò que era la teva mare per tal de produir més persones esclavitzades.

— I l’altra idea que xoca és aquesta que l’home blanc va arrabassar als homes negres la capacitat de ser considerats pares. Així els treien poder.
— Es feia per desapoderar els homes negres. I als homes negres no se’ls permetia transmetre propietat als seus fills de la manera que ho hauria pogut fer un pare blanc. Ni tan sols se’ls reconeixia pròpiament com a pares dels seus fills. Moltes llars s’organitzaven al voltant de la mare, suposo que com una manera de fer els fills i les dones, més vulnerables.

—  Jefferson tenia una amant negra. En comptes de fills, tenia esclaus…
— Tenia totes dues coses al mateix temps. Els seus fills i filles eren esclavitzats per ell. I era el pare de dues famílies alhora. Una família Jefferson [blanca] i una família Heming [negra]. I aquestes dues famílies vivien juntes a la mateixa casa. Ell va fer esforços bastant grans per intentar convèncer la gent que no. I les mentides que es deia a si mateix eren les mateixes mentides que el país es deia a si mateix.

— Un altre pare, sant Agustí, quan perd el seu fill, té una reacció que gairebé em fa plorar.
— Aquesta història també em va commoure molt, perquè podia veure’n la força. Sant Agustí estimava el seu fill, més que res. Quan el seu fill va morir, ell va quedar perdut. Només llavors es va fer capellà i després bisbe. Totes les seves idees, que en certa manera són la base del cristianisme modern, especialment el pecat original, es poden interpretar com esforços per donar sentit, explicar i fer-lo sentir millor davant la mort del seu fill. “Déu, gràcies per haver-me pres el fill abans que es pogués corrompre”. I llavors va escriure aquest llibre, que és un diàleg entre ell i el seu fill, ja mort, on el seu fill accepta Déu com el seu veritable pare, en lloc del seu pare pecador. Tot això és tan elaborat i tan…

— Jo ni tan sols sabia que el pecat original és a través del pare, mai de la mare.
— És una herència masculina. Segons Agustí, Eva va ser enganyada, perquè ja no era gaire intel·ligent de bon començament. Però Adam va triar el pecat per luxúria. I és la luxúria d’Adam la que es transmet a través del sexe com a pecat original. I, per tant, l’única cosa que pots fer per salvar-te com a cristià és renunciar al pecat del teu pare i acceptar Déu com el teu veritable pare.

— Citeu Women’s Creation, d’Elisabet Fisher, que diu que en l’antiguitat l’auge del patriarcat sorgeix amb la domesticació dels animals. Els homes aprenen, a través de veure la reproducció animal, com deu funcionar la humana. I van començar a exercir poder sobre les dones, inclòs el sexe forçat,  la violació, tal com havien fet amb els animals. També citeu el ritual grec de l’amfidromia, quan els homes no saben exactament del tot si són els pares o no, que és molt revelador.
— La idea d’home, la idea de paternitat, durant la major part de la història, ha estat modelada per aquest problema de si som o no som el pare. I la bogeria és que només durant les nostres vides, als anys vuitanta i noranta, ha estat humanament possible dir amb seguretat qui és el pare. I és una benedicció enverinada: si simplement pots eliminar el misteri fent-te una prova de paternitat, llavors les grans històries poderoses sobre Déu Pare, i sobre el poder del pare són menys misterioses. A què ve tant d’enrenou?  Això, no ho sabia abans d’escriure el llibre, i és una de les coses més sorprenents que he après. Tant com el fet que realment no sabem on va començar la idea de paternitat.

— En algun moment dieu que la idea de paternitat ve molt després que la de maternitat, i que l’aparició de l’escriptura hi va lligada.
— Una manera de portar el compte de què pertany a qui, i de qui té dret a què. L’escriptura, la propietat privada, el comerç a llarga distància i la família nuclear amb un patriarca al centre, tot això sembla que són sistemes relacionats. Són maneres de portar el compte de què pertany a qui.

—Doneu-nos esperança als pares. Anem en la direcció bona? Quines eines tenim per travessar aquests temps foscos que dieu?
— Aquests són mals temps per a molts homes en la meva cultura. La millor cosa que podrien fer els homes és aprendre la història de la masculinitat. Aquesta no és una història que ens estigui ajudant. Ens ha servit. Ens ha apuntalat, però no ens ha deixat en un bon lloc. I si poguéssim entendre la història de la masculinitat, que en molts sentits comença amb la història de la paternitat, crec que podríem imaginar-nos en un lloc millor.  Però això no és possible sempre. I el fet que no sigui possible ser sempre un protector i un proveïdor, això no és culpa de l’individu. Si poguéssim reconèixer-ho, llavors potser estaríem més disposats a perdonar-nos els uns als altres quan necessitem ajuda. A fer un pas endavant i donar-nos suport mútuament en lloc de dir: oh, mal proveïdor, mal protector!

— Us agraeixo molt el llibre. És molt agradable veure homes que parlin d’homes.
— Sabeu per què estic tan content de sentir-vos dir això? Ara mateix estic iniciant aquesta sèrie d’actes que es diuen d’Home a Home. Són converses entre homes sobre coses de què els homes no parlen mai. Això ens farà més feliços. Moltes gràcies.

Segons que ha explicat Paneque, el Departament de Política Lingüística ja ha interposat un recurs de cassació contra la decisió del tribunal i Vila compareixerà al parlament, a petició pròpia, per valorar la situació. En tot cas, la consellera ha llevat importància a l’última resolució amb l’argument que “no modifica allò que s’ha fet fins ara i no hi ha cap canvi operatiu”, atès que el decret ja era suspès cautelarment. Tot i això, ara mateix ja hi ha vint-i-quatre centres que apliquen un 25% d’hores lectives en castellà en determinats grups, perquè obeeixen resolucions judicials que són fruit de denúncies concretes. Paneque ha dit que no tenia informació de si se’n feia seguiment.

La portaveu també ha evitat de pronunciar-se sobre l’incompliment sistemàtic de la immersió lingüística que és descrit a bastament al text del Pacte Nacional per la Llengua. Amb molta claredat, aquell document admet que “diversos estudis han constatat un retrocés en l’ús del català com a llengua vehicular” i que “una part d’aquest retrocés es deu a un cert relaxament en l’aplicació dels principis del model d’immersió”. I fins i tot conclou que cal “renovar a fons el model lingüístic escolar”. Tot i que el document del pacte és signat pel mateix govern, Paneque no ha volgut respondre si subscrivia aquest diagnòstic i s’ha limitat a dir: “Allò que ha estat un model d’èxit és evident que, pel retrocés dels usos, representa alguns desafiaments.”

En la línia del president Salvador Illa, tant Vila com Paneque han defensat amb rotunditat l’actual model d’escola catalana, amb “el català com a llengua vehicular del sistema educatiu i com a element estructural i cohesionador”. El gener del 2022, el PSC va ser un dels partits signants –juntament amb ERC, Junts i els Comuns– de la llei 8/2022 sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari, que acceptava el castellà com una llengua “d’ús curricular i educatiu”. Era un subterfugi per a acceptar-ne, de fet, la condició de vehicular, imposada per la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut.

Per una altra banda, Paneque ha assegurat que mai cap govern espanyol no havia fet tant per la llengua catalana com el de Pedro Sánchez, i ha justificat que encara no n’hagi aconseguit l’oficialitat a la Unió Europea, una de les condicions de la investidura. “No hi ha cap altre camí que el de la insistència i el d’exposar als països la quantitat de parlants i la importància que té en termes de cohesió i de vertebració social”, ha dit.