Segons que han explicat, Rehearsals for a Revolution resumeix de manera extraordinària cinc dècades de la història de l’Iran per mitjà de cinc assaigs d’una revolució que mai no acaba d’arribar.

Mitjançant cinc retrats de familiars i mentors, cinc formes diferents de resistència, la directora Pegah Ahangarani traça la història íntima de la seva vida i, alhora, la del seu país. Nodrint-se d’arxius personals, vídeos domèstics, enregistraments de protestes al carrer, notícies de diaris i testimonis orals, reconstrueix més de quatre dècades de la història de l’Iran. D’ençà dels primers dies del 1979 fins a la guerra començada el 2026, Ahangarani recompon una memòria alhora personal i col·lectiva per donar forma al retrat d’un país marcat per la repressió política i per l’esperança persistent d’una revolució que mai no acaba d’arribar.

El Departament d’Agricultura considera que el recinte no disposa d’un tancament suficient per a impedir-hi el pas de senglars, un dels principals vectors de transmissió del virus. Segons fonts del govern, l’autorització concedida per a rodar en aquests terrenys, propietat de l’Incasòl, estava condicionada al compliment estricte dels protocols sanitaris aprovats arran de l’expansió de la pesta porcina africana a l’àrea de Barcelona.

La Generalitat ha requerit ara a la productora que garanteixi del tot l’aïllament de l’espai abans de poder reprendre l’activitat. Fins que no s’acrediti el compliment de les mesures exigides, el rodatge continuarà suspès.

El brot detectat a final de l’any passat en poblacions de senglar ha obligat el govern a limitar accessos a espais naturals, reforçar controls veterinaris i intensificar les batudes per contenir l’expansió de la malaltia. La situació fins i tot ha afectat esdeveniments internacionals prevists a la zona, com el pas del Tour de França.

The Last Druid és una producció de gran pressupost ambientada en el món celta i protagonitzada per Russell Crowe, que hi interpreta un vell guerrer obligat a defensar el seu poble de l’amenaça d’un emperador. També hi participa l’actriu Rose Leslie, coneguda sobretot pel paper a Joc de trons. La producció havia convertit temporalment l’antic camp de golf de Can Sant Joan en una recreació de la Caledònia antiga.

El guardó, lliurat en col·laboració amb la Fundació Louis Roederer, reconeix noves veus cinematogràfiques dins aquesta secció paral·lela del festival. “Gràcies per haver cregut en el nostre film i per obrir-nos les portes al món”, ha dit Clotet, emocionada, quan ha pujat a l’escenari després de rebre el premi.

El jurat, presidit per la cineasta índia Payal Kapadia, ha destacat que el personatge interpretat per Clotet és radical i difícil, però que alhora sap fer-se estimar. També ha elogiat la interpretació de Clotet, que ha qualificat de “visceral” i “extremadament divertida”.

Rodat en català, el film aborda, en clau de tragicomèdia, qüestions com la por de la mort, la dependència emocional de l’amor romàntic i el desig de viure. El film segueix la història de la Nora, una dona d’uns quaranta anys que prova de reconstruir la seva vida després de superar un càncer de pit. L’aparició de Max, un jove de poc més de vint anys, li farà trontollar l’estabilitat emocional i vital.

El repartiment inclou Lloll Bertran, Willy Toledo, Naby Dakhli, Marc Soler, Zaira Pérez i Josh Zuckerman. El film arribarà als cinemes el 19 de juny i és una producció d’Ikiru Films i Funicular Films. El guió és obra de Clotet i Valentina Viso.

Amb aquest reconeixement, Clotet fa un pas destacat en la seva trajectòria cinematogràfica, ara també com a directora i guionista.

Fa dos anys, ja va aconseguir aquí mateix el premi a millor actuació femenina al festival Cannesèries per Això no és Suècia.

Simón encapçalarà un jurat format per l’actriu i artista visual Park Ji-Min, el director, guionista i productor Ali Asgari, l’actor i director Salim Kechiouche i el director i guionista Magnus von Horn.

El tribunal haurà d’atorgar la Palma d’Or al millor curtmetratge i els tres premis de La Cinef, la secció dedicada a les produccions d’estudiants. La decisió es prendrà entre deu curtmetratges i dinou pel·lícules seleccionades.

L’acord preveu que Paramount, dirigida per David Ellison, integri un ampli catàleg de marques i continguts, que inclouen HBO, CNN i els estudis Warner Bros, entre més. L’objectiu declarat és bastir una companyia capaç de competir en un mercat dominat per les grans plataformes globals, amb una oferta combinada de continguts i serveis en línia.

La votació dels accionistes no ha sorprès ningú. L’oferta de Paramount, de 31 dòlars per acció, superava amb escreix la cotització de Warner Bros Discovery de fa un any, quan es movia al voltant de 8 dòlars. Aquest diferencial ha convertit l’operació en una proposta difícil de refusar pels inversors. Tanmateix, l’aval dels accionistes no tanca el procés. L’operació encara ha de rebre el vist-i-plau de les autoritats de la competència, tant als Estats Units com a la Unió Europea, que analitzen si la fusió pot restringir la competència en un sector ja fortament concentrat. No es descarta que els reguladors exigeixin la venda d’actius o imposin condicions per a autoritzar-la.

De fet, la fusió ha aixecat una oposició significativa dins la indústria audiovisual. Uns quants professionals del sector han advertit que la concentració de poder en mans d’un nombre cada vegada més reduït d’empreses podia tenir conseqüències directes sobre la diversitat de continguts, les condicions laborals i la capacitat de producció independent. A les crítiques, s’hi afegeixen recels de caràcter polític. Els vincles de la direcció de Paramount amb l’entorn de Donald Trump han alimentat el temor que els reguladors federals puguin actuar amb permissivitat. Aquest context ha impulsat protestes i ha motivat que alguns fiscals generals estatals estudiïn possibles accions legals per mirar de frenar l’operació.

Malgrat tot, Paramount manté el calendari previst i confia a tancar la compra abans de final de setembre. Si es confirma, la fusió marcarà un nou pas en la tendència cap a la concentració del poder mediàtic mundial, amb implicacions que van més enllà de l’economia i incideixen directament en la configuració de l’espai informatiu i cultural.

D’ençà de fa vint-i-cinc anys, d’ençà que van gestar el projecte, el Col·lectiu de Crítics ha gestionat el Truffaut, que ofereix films d’autor en versió original. Amb el nou concurs, però, que encara no s’ha resolt, la seva proposta ha quedat per darrere de la que ha presentat Rambla de l’Art-Cambrils IAE.

El text subratlla que el cinema és cultura, identitat i memòria col·lectiva i destaca la trajectòria del Truffaut, gestionat pel Col·lectiu de Crítics, com un model de sala independent dedicat al cinema d’autor i al cinema català.

Durant més de vint-i-cinc anys, el Truffaut ha mantingut una programació centrada en films amb poca presència en circuits comercials, amb una aposta sostinguda que ha atret desenes de milers d’espectadors anuals.

La carta també posa en relleu el paper de la sala com a espai de formació, debat i difusió cultural, que ha permès a diverses generacions descobrir noves formes de cinema i accedir a obres en català.

En aquest sentit, adverteix que la desaparició del projecte suposaria perdre una plataforma clau per a la visibilitat de la cinematografia catalana, en un context marcat per la uniformització de l’oferta cultural.

Finalment, el text defensa que equipaments com el Truffaut no poden regir-se únicament per criteris econòmics i alerta que sotmetre’ls a lògiques de mercat posa en risc dècades de feina. L’Acadèmia reivindica la cultura com un dret i un bé comú que necessita espais protegits per garantir-ne el desenvolupament.

El Col·lectiu de Crítics, històric gestor del Cinema Truffaut de Girona, corre el risc de perdre’n la gestió després d’haver estat superat en el concurs públic per una empresa de Cambrils (Baix Camp). l’Ajuntament de Girona ha recordat que l’adjudicació encara no és definitiva i que el col·lectiu pot presentar-hi al·legacions.

Aquesta situació habilita els clients a presentar reclamacions econòmiques. Un abonat prèmium que hagi tingut el servei de manera ininterrompuda des del 2017 pot reclamar fins a 500 euros. En el cas d’un usuari del pla estàndard, la quantitat rondaria 250 euros.

Segons que informa Fanpage.it, el tribunal ha anul·lat les clàusules que permetien Netflix de modificar el preu de la subscripció sense motiu justificat. Segons que exposa la resolució, aquestes pràctiques vulneren el Codi del Consum, que estableix la protecció dels drets dels usuaris enfront de canvis unilaterals sense base contractual.

La sentència té repercussions sobre milions de clients a l’estat italià. Els advocats del Moviment de Consumidors han xifrat els augments acumulats en vuit euros mensuals en el pla prèmium –fruit de pujades els anys 2017, 2019, 2021 i 2024– i quatre euros mensuals més en el pla estàndard.

Obligació d’informar clients actuals i antics

El tribunal estableix que Netflix haurà d’informar de la resolució tant als clients que en tinguin subscripció com als qui n’hagin tinguda durant el període afectat. La comunicació s’haurà de fer per correu electrònic i amb la publicació de la sentència en diaris d’abast estatal. Netflix té noranta dies per a complir aquesta sol·licitud; en cas contrari, la companyia s’exposa a una multa de 700 euros per dia de retard.

Netflix ja ha anunciat que recorrerà contra la decisió. En un comunicat, afirma que “els abonats són la prioritat” i que les condicions contractuals aplicades sempre s’han ajustat a la normativa i a les pràctiques establertes a l’estat italià. Per contra, el Moviment de Consumidors ha avisat que si Netflix no redueix els preus de subscripció o no retorna els diners cobrats de més, presentaran una demanda col·lectiva.

Augments d’ençà del 2017

Els augments qüestionats van començar el 2017, quan Netflix va apujar els preus de dos plans dels tres que ofereix. El pla bàsic costava 7,99 euros, l’estàndard 9,99 i el prèmium 11,99. Amb la revisió, l’estàndard va passar a 10,99 i el prèmium a 13,99. Actualment, el pla estàndard amb publicitat costa 6,99 euros mensuals; l’estàndard sense publicitat, 13,99; i el prèmium, 19,99. Tots aquests preus poden augmentar si s’afegeixen usuaris fora de la llar.

La jutgessa Cristina Pigozzo, que signa la sentència, argumenta que la modificació unilateral dels preus i de les condicions del servei, sense una causa justificada prevista en el contracte, dóna dret als consumidors a recuperar els imports pagats indegudament i, si escau, a reclamar danys i perjudicis.

De moment, no han transcendit detalls sobre l’argument. El film serà dirigit per Jason Moore, amb guió de Lauren Schuker Blum i Rebecca Angelo. Curtis ha dit que estava molt contenta, tot i que volia contenir l’entusiasme fins que no comenci el rodatge.

La sèrie original es va allargar durant dotze temporades, entre el 1984 i el 1996, amb un total de 264 episodis. Posteriorment, la història va continuar amb quatre telefilms estrenats fins el 2003. Malgrat les reposicions constants, fa trenta anys de l’última emissió televisiva.

Ambientada a la fictícia Cabot Cove, a Maine, la sèrie seguia les investigacions de Fletcher, una professora jubilada que, després d’haver quedar vídua, començava una carrera com a escriptora de misteri. El seu èxit literari la porta a implicar-se sovint en casos d’assassinat.

La idea de recuperar la franquícia feia anys que planava. El 2013, la cadena NBC en va arribar a encarregar un pilot amb Octavia Spencer com a protagonista, però no va prosperar. Després de la mort d’Angela Lansbury el 2022, Spencer va descartar de reprendre el personatge.

Nascuda el 1958 a Califòrnia, Jamie Lee Curtis es va donar a conèixer amb el film Halloween (1978), que la va consolidar com a icona del cinema de terror. Als anys vuitanta i noranta va ampliar registres amb comèdies i acció, amb títols com ara Trading Places i Mentides arriscades, pel qual va guanyar un Globus d’Or. El 2023 va obtenir l’Oscar a millor actriu secundària per Tot alhora a tot arreu.

La novena temporada de la sèrie ha assolit aquest distintiu, que avalua l’aplicació de bones pràctiques ambientals i ofereix una guia perquè les productores treballin de manera estructurada i respectuosa amb el medi i la societat.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by 3Cat (@som3cat)

El departament de Sostenibilitat de 3Cat ha impulsat la implementació del segell amb un pla específic per a la sèrie. Aquest pla incorpora noves mesures per a reduir l’impacte ambiental i, alhora, ordena i documenta pràctiques que ja formaven part del funcionament habitual de l’equip. També es va fer una sessió informativa amb tot el personal tècnic i artístic per garantir l’aplicació efectiva de les mesures.

El procés de certificació ha inclòs una revisió externa independent, amb inspeccions presencials a plató i en exteriors entre el novembre i el desembre, i la verificació documental de totes les proves. El resultat acredita el compliment dels criteris i la solidesa del model adoptat.

La certificació s’ha aconseguit amb 47 punts, dins una escala que va dels 25 als 65. Segons 3Cat, és una fita col·lectiva que reflecteix la implicació de tot l’equip i el compromís amb una manera de produir més responsable.

El projecte, actualment en fase de pre-producció, durarà uns vuit mesos. Entre els espais destacats hi ha els estudis de la Ciutat de la Llum, a Alacant, tot i que també es filmarà en unes altres localitzacions.

El film és una adaptació en imatges reals de la cinta d’animació Embolicats (2010), inspirat en el conte dels germans Grimm sobre Rapunzel, una princesa amb una llarga cabellera empresonada en una torre.

Segons la Generalitat, el film serà dirigit per Michael Gracey i protagonitzat per Teagan Croft en el paper de Rapunzel, Milo Manheim com a Flynn Rider i Kathryn Hahn com la bruixa Mare Gothel.

No és el primer documentari sobre la immigració que fa. Ja va rodar Algèria, el meu país, sobre els valencians que cercaven refugi en aquell país, i també ha treballat sobre els moviments dins els Països Catalans, com ara, el dels mallorquins que van anar a la Marina.

En aquesta entrevista, que fem a la redacció de VilaWeb a València, parlem amb Juli Esteve d’un fenomen singular que va fer, per exemple, que, entre el 1906 i el 1920, mil persones emigrassen de Pego cap a l’Amèrica del Nord. Però no passem per alt la seua carrera com a periodista ni l’intent de crear una televisió privada en català.

—Com és que heu convertit la sèrie de quatre capítols en un llargmetratge?
—Volem dur-lo als cines. Però jo gaste la broma que esperàvem una manifestació de distribuïdors i d’exhibidors davant de l’oficina exigint a crits la pel·lícula per a programar-la, i no ha arribat. Costa molt que els documentals –i més si són sobre història social, i més si són en valencià– arriben als cines i que els programen. Ara treballem impulsats i inspirats per l’experiència de Vicent Monsonís i La invasió dels bàrbars i hem dit: anem a totes, intentem fer una campanya de micromecenatge i utilitzem tota la gent que coneixem i els diem que tenim això entre mans, i que ho podem aconseguir si la gent compra entrades.

—Com funciona, això? No pagueu vosaltres una sala per a exhibir-la?
—No sabem què ens trobarem. Podria anar a un empresari i llogar-li la sala perquè tinc prou gent per a omplir-la. Però això significa que no és a la cartellera, i no volem això. Volem vendre prou entrades i generar un ambient a favor de la pel·lícula, un boca-orella que funcione, fins i tot, abans de l’estrena, perquè els empresaris se senten més predisposats a programar-la.

—Parlàveu de l’experiència de La invasió dels bàrbars com a espill. Què n’heu après?
—N’hem après quasi tot el que n’havíem d’aprendre, perquè Monsonís s’ha portat molt bé amb nosaltres. Ens ha facilitat contactes, experiències, ens ha donat consells sobre com afrontar-ho. Però tot és complicat, és dur… No hem d’oblidar que demanem diners a la gent, i això sempre és una cosa que… Si els demanes als amics, és violent. Als amics els dic: si hi aporteu, perfecte; es tracta, sobretot, que escampeu la convocatòria i que rode i que mobilitzeu tanta gent com pugueu.

—Per què és tan complicat que un film que té un interès generacional, els exhibidors s’atrevesquen a programar-lo i posar-lo en un cartell?
—Mon pare tenia els cines de Puçol. Vaig conèixer aquest negoci els anys seixanta, setanta i vuitanta. Sé que, en un cine comercial, el que arrossega molta gent no és una pel·lícula d’història social en valencià i de gènere documental. En aquella època eren les pel·lícules de Manolo Escobar, per exemple. Jo sóc conscient que no és un cine comercial, però té el seu públic. Sí que és de veres que hi ha un cert prejudici, no únicament vers els documentals, sinó també pel cinema en valencià. Nosaltres, ni ens hem plantejat fer una versió en castellà, evidentment. És un treball que ha tingut una ajuda de l’IVC, i hi hem afegit els subtítols en valencià per a persones sordes, audiodescripció per a altres discapacitats, i en anglès i en castellà per la norma, però la pel·lícula és en la llengua original.

—N’heu parlat amb À Punt?
—Els hem dit que volem oferir-los la pel·lícula, però ara estem centrats a resoldre la batalla dels cines. Ara, quan passe tota aquesta fase d’exhibició en cines i d’exhibició en alguns pobles que han sigut patrons, també, o mecenes de la pel·lícula, la idea és oferir-la a À Punt perquè ens la compren.

—D’on us naix la idea d’investigar la immigració dels valencians als EUA?
—Naix dels sentiments. És una qüestió molt personal. El dia que vaig conèixer els pares de la meua dona, Xaro Vicens, que va faltar l’any 1996, ens posem a dinar i el meu sogre comença a contar que la iaia Adelaida se n’havia anat l’any 1920 a Nova York, amb el seu fill menut, el tiet Rafalet. I jo dic: què dius, Francisco? Em va sorprendre, perquè, vivint a València, és un lloc d’on no s’emigra. Hem vist gent venir, però no hem vist gent anar-se’n. De la taca verda del país, de la zona de reg, habitualment, la gent no se n’ha anat. Se n’anaren el 1956, quan la gran gelada, que va enviar molta gent de la Ribera i de la Safor cap a França, a París, concretament. Però en general no se n’anaren. A més a més, la meua sogra diu: mon pare també va estar allà molts anys, vingué parlant anglès. I jo no m’ho podia creure. Em va remoure, vaig furgar i vaig veure que encara hi havia una colònia important a Connecticut.

—…
—Quan era a Canal 9 vam enviar un equip cap allà per a fer un reportatge, i a mi em va semblar poc, perquè hi havia molt més a contar, i quan vaig tenir-ne l’ocasió, vam dir: investiguem això de Nova York, per evocació sentimental d’eixos records de la meua dona, i perquè el tema era interessantíssim. Ens han eixit històries increïbles. Només el fet de descobrir, per exemple, com en alguns pobles, els senyorets tractaven els jornalers, tingué un valor personal i professional indescriptible. Els feien coses molt lletges. Humiliacions i exhibicions gratuïtes de poder. I la gent no tenia altre remei que callar i engolir, perquè si es queixaven, no els tornaven a donar el jornal.

—Era el motiu pel qual marxaven.
—Un dels motius, perquè ací l’esclat de l’emigració cap a l’Argentina, i molt més cap a Algèria, Cuba i l’Amèrica del Nord, ve de la fil·loxera, que arriba l’any 1904 i el 1906 ja ha matat tota la vinya, sobretot a la Marina. L’any 6 hi ha la primera expedició de gent d’Orba al Canadà.

—Dediqueu molt de temps a investigar i trobeu testimonis que us conten la vida.
—Vaig estar un any sencer entrant per internet en els arxius d’immigració dels Estats Units i revisant una per una totes les llistes de passatgers de tots els vaixells que eixien d’ací cap allà. Amb paciència, en van eixir 15.700. I, amb tot això, vam poder anar a parlar amb els alcaldes, a dir-los que havíem trobat la llista completa dels immigrants de cada poble. Vam demanar ajuda per a localitzar els fills i els néts, o els nebots o els renebots. I en traguérem materials més que de sobres per a contar la història, macro, semi i micro.

—Testimonis vius?
—Dels que se n’anaren l’any 1920, un. Era l’any 2013 i només trobàrem una dona de Gata que tenia cinc anys quan se’n va anar i noranta-set quan la localitzàrem. I tenia tot el cap i tota la parla. I això és molt important quan entrevistes persones grans. Va ser un tresoret, perquè ens contà records propis. Però la memòria contada pels fills d’altres persones també és molt interessant, i vam aconseguir històries molt singulars amb què vam fer eixos quatre documentals.

—I tot això, que era una sèrie de quatre, ara ho convertiu en un llargmetratge.
—L’any 2023 la Generalitat va convocar les ajudes anuals per a les produccions audiovisuals i vam presentar un projecte consistent a triar d’aquells continguts allò més destacable, allò que funcionava millor. I teníem molt on triar. Hem fet un muntatge nou, hi hem afegit escenes noves. La postproducció d’ara, que ha fet Esther Albert, és molt més professional que no la primera, i hi hem afegit música original composta a posta per al treball. Esther ha fet un gran treball amb el material.

—Alguns dels testimonis ja no hi són.
—Se’ns n’han mort molts. Bé, els argentins diuen que Carlos Gardel, mort fa dècades, cada dia canta millor. Jo dic que les persones que tenim entrevistades, cada dia s’expressen millor, cada dia ho conten millor, li posen més emoció. D’alguna manera, hem ajudat perquè la seua veu i el seu testimoni perduren i arriben a gent que no ha conegut aquella època, que no ha conegut aquestes persones. Allò que diuen és molt interessant, és el testimoni d’un temps, d’una experiència insòlita, inèdita, atrevida, valenta. Parlem de 15.000 persones que se’n van als EUA o al Canadà, a viure i treballar a 30 o 40 graus per davall de zero, i a sentir una llengua que no entenen i que diuen que és del dimoni. Això és un gest molt valent, però la compensació que rebien era incomparable. Allà abusaven d’ells, igual que ací, però ací els pagaven un jornal de misèria i allà, potser, treballant un any rebien un jornal equivalent al de cinquanta anys d’ací. El de tota una vida.

—Tota aquesta investigació la feu sota el paraigua d’Info Televisió, que abans de ser una productora audiovisual va ser un intent de televisió privada, que va durar uns quants anys, però al final no es va consolidar. Què va passar?
—Vam funcionar tres anys. En una època en què feia fàstic Canal 9, poguérem llançar un projecte que tenia la vocació de ser durador, no per adhesió cívica, sinó per negoci. Estàvem convençuts que hi havia un nínxol important de mercat. Ni Canal 9 donava allò que volia la gent, ni el que fèiem a TV3 era suficient. Per això volia una cosa diferent. Vam fer una campanya de cerca de socis que pretenia reunir diners per a fer una televisió amb cara i ulls. Aconseguírem un milió d’euros, que no és cap broma. I amb això vam poder muntar una televisió menudeta, però molt activa, amb molta complicitat i amb molta audiència. Arribàrem a tenir 60.000 espectadors diaris. El segon i el tercer any de funcionament assolírem una cosa que ens obsessionava: no perdre diners. Va ser una llàstima perquè no teníem llicència d’emissions de TDT i el tribunal va dictaminar contra nosaltres. Vam haver de tancar el 2008.

—Ara hi ha moltes TDT que formen un panorama ben desolador.
—No vull ni mirar-les perquè em dol. Es féu molt d’esforç per a posar en marxa allò i, en canvi, es van atorgar llicències a televisions que no han quallat, o eren molt clientelars, o que funcionaven d’una manera rara.

—Vàreu ser un dels fundadors de Canal 9, l’any 1989, com a coordinador d’informatius. Ara la gent parla de la canalnovització d’À Punt. Com a espectador, i amb tota l’experiència, què en penseu?
—Em dol moltíssim. Aquella experiència va ser irrepetible, històrica, preciosa, professionalment, molt interessant. Ens va permetre llançar un projecte de televisió, d’intercomunicació entre valencians molt potent, per primera volta. Et sap greu que quan es recuperà el govern del Botànic no apostara decididament per un projecte com aquest. I aquesta deriva d’ara era més que prevista. Ens imaginàvem que aniria cap a llocs semblants als de la primera experiència, amb la deriva que va començar quan Zaplana va arribar a la Generalitat. I quant al pressupost d’À Punt, sempre m’ha meravellat com, en la primera època, eren capaços de fer tanta televisió amb tan pocs diners. Era un miracle. Jo he fet el compte i l’he predicat allà on he pogut i el predicaré ací també.

—Digueu.
—Quan nosaltres vam marxar de Canal Nou, l’any 1995, el pressupost era de 13.000 milions de pessetes, 78 milions d’euros. Si actualitzes eixa xifra amb la inflació, el 2018 o 2019, eixa xifra seria de 168 milions d’euros. El pressupost d’À Punt, en eixe moment, eren 70 milions d’euros. Jo no dic que tingueren 200 milions d’euros, com tenien amb el PP el 2002 o el 2004, perquè allò era tirar els diners a camionades, però una mica més d’aposta, sí. Donaria feina a molta gent i enfortiria un sector molt necessitat.

—Quan us n’anàreu de Canal 9 vau ser el delegat de TV3 al País Valencià. Ara feu documentaris, però continueu lligat a l’actualitat?
—Els noticiaris de televisió, amb prou feines els mire. Segurament, perquè hi ha notícies que em fan mal al fetge. Seguesc l’actualitat, però de lluny.

—Què us fa mal, la forma o el contingut?
—El contingut. La forma, segons on la mires, també et fa molt de mal. Però el contingut em molesta molt. Això que passa al món, ara, amb aquest personatge president dels EUA, em crea molta impotència.

—Trobeu a faltar fer de periodista?
—No especialment. Crec que això també té a veure amb un fet molt personal. Jo tinc la sensació d’haver treballat dues vides. He fet moltes setmanes de vuitanta hores de faena. A voltes perquè ho exigia la responsabilitat, i a voltes per passió, per vocació. En realitat, sempre ha sigut passió i vocació. Ara faré seixanta-set anys i ja podria estar jubilat, però encara vull fer coses.

—Una de les grans cobertures que ens ha tocat ha estat la de la gota freda. No hauríeu agafat la càmera i hauríeu anat a la zona zero?
—No. En vaig fugir perquè em feia enrabiar molt. Estava tremendament indignat. Jo he nascut a l’horta d’Alboraia, a 200 metres del barranc del Carraixet. Ma mare em contà les dues barrancades que va viure, la del 1949 i la del 1957. Els valencians hem après a defensar-nos de les barrancades i de les riuades perquè hem generat mecanisme, hem avisat els pobles, amb campanes, un genet a cavall arribava al poble d’avall abans que l’aigua, s’ha avisat per telèfon. Que ara haja passat això, que ningú haja avisat que venia tanta aigua, no té nom. És el fet més greu de la història de València de la guerra ençà. És una desatenció per part de la gent a qui hem confiat la responsabilitat de vigilar-nos i d’ajudar-nos a sobreviure. No miraven i hi ha 230 morts.

—Tornant al documentari de la immigració, quan s’estrena?
—El documental està acabat, es va entregar a la Generalitat abans del 30 de novembre, perquè així ho diu el reglament de les ajudes. L’hem presentat a una trentena de festivals i tenim esperances que ens el seleccionen en un parell. I, amb relació al calendari dels festivals, hem pensat que s’estrene l’11 de juny i que tinga un recorregut en cinemes. A l’estiu volem dur-lo als pobles que han participat en el projecte, i projectar-lo. I, a continuació, parlar amb televisions i plataformes.

La sèrie és INFUMABLE i la disglòssia, INSUPORTABLE.

No hem arribat ni al #DiaU3Cat: hem tancat la TV al minut U. https://t.co/ecGJpnE4i0

— CinemaCAT (@info_cinemaCAT) March 22, 2026

#diau3cat Quina llàstima de sèrie…
Per què @som3cat no la feu 1er en català i després, la dobleu al castellà?
també la podríeu vendre igualment a qui la vulgui, i de pas ajudaríeu una mica el català.
Per cert, el doblatge és molt, molt dolent en fí …

— Enric Martínez (@enricmg_cat) March 22, 2026

Dia u és una producció de Zebra Produccions, NewCo Audiovisual i Documentales de Canarias, amb la producció associada de la Fundació Mobile World Capital, la col·laboració de Prime Video i la participació 3Cat. Diferents termes per a indicar una implicació desigual en la producció de la sèrie. En aquest cas, la “participació de 3Cat” el situa com un soci menor, amb una capacitat d’influència limitada.

La polèmica pel rodatge en castellà i el posterior doblatge al català no és nova: anys enrere ja hi va haver crítiques molt similars amb L’acadèmia, Cites: Barcelona o La catedral del mar també rodades majoritàriament en castellà.

En aquests casos, 3Cat ha justificat la decisió dient que són produccions on la participació de la televisió catalana és minoritària, de manera que no té la força per a influir en la llengua del rodatge, però que es considera que val la pena d’emetre doblada. Al costat d’aquestes coproduccions amb altres operadors audiovisuals rodades en castellà, en destaquen d’altres que sí que són en català, com Pubertat o Ravalejar, que s’estrenarà al maig a HBO Max i més tard arribarà a 3Cat.

Fa unes setmanes, 3Cat va presentar les estrenes de ficció pròpies del 2026. La seva presidenta, Rosa Romà, va justificar les aliances amb altres operadors audiovisuals com una manera de poder fer més quantitat de sèries i films, i amb pressupostos més elevats, per a poder competir amb els catàlegs de les plataformes. Alhora, però, el director de TV3, Sigfrid Gras, va reconèixer certes tibantors amb aquests operadors en les negociacions de les condicions de les produccions en qüestions com els drets d’emissió i la data d’estrena.

En aquesta línia, va explicar que s’estrenaran quatre episodis nous de Cites: Barcelona, tres rodats en català i un quart originalment en castellà i doblat al català. Una proporció major que en les temporades anteriors. D’altra banda, també va fer públic que 3Cat no ha participat de cap manera en el film sobre Cites que prepara Prime Video, perquè serà íntegrament en castellà.

Dia u: un enjòlit ambientat al Mobile, pagat pel Mobile

Més enllà del percentatge de participació que han tingut Prime Video i 3Cat a la producció de Dia u, i la capacitat que ha tingut cadascú de fixar-ne condicionants com la llengua, val la pena destacar que hi ha al darrere la Fundació Mobile World Capital.

La sèrie segueix la història d’un prodigi de la informàtica que va deixar enrere Barcelona i el món tecnològic després de la mort de la seva germana petita. Deu anys després, el seu soci i millor amic li truca i li demana que torni durant la celebració del Mobile World Congress, perquè preveu que hi passarà una desgràcia.

La sèrie es va estrenar a Prime Video la setmana posterior a la vintena edició a Barcelona del Mobile World Congrees, i mostra localitzacions punteres de l’àmbit tecnològic de Catalunya com el Barcelona Supercomputing Center (BSC-CNS) el Sincrotró Alba, Talent Arena, la Torre de Collserola, la Universitat Pompeu Fabra (UPF), el Mirador Torre Glòries i el Districte 22@.

Tot i això, no mostra una mirada plàcida sobre els avenços tecnològics, sinó que juga amb un cert plantejament distòpic pels efectes col·laterals dels avenços tecnològics. Posa sobre la taula una dicotomia entre les innovacions que ens poden fer la vida més fàcil, i l’impacte que tenen en la privacitat o altres derivades com l’assetjament digital. Ara bé, no és un debat que es presenti de manera gaire profunda, sinó com unes pinzellades d’ambientació per un enjòlit clàssic.

A TV3 i la plataforma 3Cat, Dia u es pot veure únicament amb el doblatge en català; però a Prime Video es pot mirar en castellà, anglès, alemany, francès, polonès, portuguès i turc. Sorprèn que Prime Video no ofereixi el doblatge en català, i l’oferta en aquesta llengua queda limitada als subtítols.

Nascut el 1940 a Oklahoma, Norris es va formar en arts marcials a la força aèria nord-americana. Amb el temps, es va convertir en una figura destacada del karate competitiu i, posteriorment, en instructor i referent en aquest àmbit. La transició cap al cinema el va consolidar com una de les cares més recognoscibles del gènere d’acció. Va protagonitzar films com ara The Delta Force i Missing in Action, però la gran popularitat mundial li va arribar amb la sèrie televisiva Walker, Texas Ranger, emesa durant els anys noranta a TV3, on interpretava Cordell Walker. El personatge, associat a una imatge de justícia inflexible i força física, es va convertir en un símbol cultural.

Més enllà de la carrera interpretativa, Norris també va mantenir una presència pública sostinguda aquestes darreres dècades gràcies a l’activitat a les xarxes socials i a la cultura dels mems, que el van transformar en una figura gairebé llegendària, sovint associada a una força i resistència exagerades fins a la paròdia. En l’àmbit personal, Norris havia viscut pèrdues recents, com ara la mort de la mare el 2024 i de la primera dona, Dianne Holechek, el desembre passat. Va tenir cinc fills. Amb Norris desapareix una de les figures més singulars del cinema d’acció contemporani, a mig camí entre la realitat i el mite popular.

Tot i la manca de grans reivindicacions, la directora Kaouther Ben Hania ha recordat que l’actor Motaz Malhees, protagonista del seu docudrama The Voice of Hind Rajab, no ha pogut assistir a la gala perquè les autoritats migratòries dels Estats Units li han impedit d’accedir al país perquè és palestí. “Aquesta catifa vermella no està deslligada de la resta del món en el qual vivim”, ha dit.

Director Kaouther Ben Hania says Motaz Malhees, the lead actor in her Oscar‑nominated docudrama 'The Voice of Hind Rajab,' was barred from attending the Academy Awards due to a travel ban imposed by the Trump administration https://t.co/ljwyNoLrgi pic.twitter.com/nU44gSQsWM

— Reuters (@Reuters) March 16, 2026

One Battle After Another, basat en la corrosiva novel·la Vineland –de l’escriptor nord-americà Thomas Pynchon– i protagonitzat per Leonardo DiCaprio, era el gran favorit, amb tretze nominacions. Ha complert els pronòstics i s’ha endut mitja dotzena de premis.

“Sempre resta el dubte si t’ho mereixes, però no hi ha cap dubte del plaer que em causa tenir-lo”, ha dit Anderson quan ha recollit l’Oscar al millor director, premi a què ja havia estat nominat tres vegades per There Will Be Blood, Phantom Thread i Licorice Pizza. “Això és un regal meravellós, i estic molt feliç de considerar el cinema casa meva. Això és realment fantàstic. Gràcies de tot cor”, ha acabat dient el cineasta, que també s’ha endut el premi al millor guió adaptat.

One Battle After Another també ha guanyat els premis a millor muntatge per a Andy Jurgensen i a millor actor de repartiment per a Sean Penn, que no ha anat a la gala a recollir el premi. Aquest és el seu tercer Oscar, i iguala Jack Nicholson, Walter Brennan i Daniel Day-Lewis com a actors amb més guardons de l’Acadèmia. A més, el film ha obtingut el primer Oscar de la història al millor càsting, que ha estat per a Cassandra Kulukundis.

L’altre gran favorit, Sinners, que partia com el film més nominat de la història dels premis, amb setze candidatures, ha guanyat tan sols quatre estatuetes. El film, ambientat al Mississipi dels anys trenta i que barreja vampirs, blues i lluita racial, s’ha endut l’Oscar a millor actor, per a Michael B. Jordan; a millor banda sonora, per a Ludwig Göransson; millor guió original, per a Ryan Coogler; i millor fotografia, per a Autumn Durald, que ha fet història perquè ha estat la primera dona guanyadora d’aquest guardó.

L’Oscar a la millor actriu protagonista ha estat per a la gran favorita, Jessie Buckley, pel seu paper a Hamnet, dirigit per Chloé Zhao i basat en la novel·la de Maggie O’Farrell. Se centra en la figura d’Agnes, l’esposa de William Shakespeare. Amy Madigan s’ha endut el premi a la millor actriu de repartiment per la seva interpretació de la inquietant tia Gladys al film de terror Weapons.

Una altra de les premiades de la nit ha estat Frankenstein, l’adaptació del clàssic de Mary Shelley dirigida per Guillermo del Toro, que s’ha endut tres Oscar: millor maquillatge i perruqueria (Mike Hill, Jordan Samuel i Cliona Furey), millor vestuari (Kate Hawley) i millor disseny de producció (Tamara Deverell i Shane Vieau).

Un empat històric

Un dels moments més curiosos de la gala ha estat el lliurament del premi al millor curtmetratge, en què hi ha hagut un empat, cosa que només havia passat sis vegades. Així doncs, l’Oscar al millor curtmetratge de ficció ha estat per a Two People Exchanging Saliva i The Russian Singers.

L’Oscar al millor film d’animació ha estat per al fenomen de Netflix K-Pop Demon Hunters, que també s’ha emportat el de millor cançó original pel tema “Golden”. El guardó al millor documentari ha estat per a Mr. Nobody Against Putin, film de David Borenstein i Pàvel Ílitx Talankin.

L’acte d’obertura s’ha fet al Saint Peter’s Episcopal Church Hall de la capital escocesa. La Colla Castellera d’Edimburg hi ha aixecat castells davant de desenes d’assistents en una activitat que ha combinat cinema, gastronomia i cultura catalana.

El festival és organitzat per CinemaAttic, una entitat cultural amb seu a Escòcia que es dedica a la difusió del cinema iberoamericà. Aquesta onzena edició durarà tres setmanes i portarà una selecció de films catalans a Edimburg, Glasgow i Dundee.

La programació comprèn catorze projeccions entre llargmetratges i curtmetratges. Les obres exploren temes com ara els cicles de la vida, el diàleg entre quotidià i extraordinari, i la naturalesa humana.

Punts destacats del programa

Entre els films programats hi ha Estrany riu, de Jaume Claret Muxart; Romería, de Carla Simón; i Tardes de soledad, d’Albert Serra. El director del festival, Rafael Cueto, ha remarcat a l’agència EFE la força del cinema català dins Europa: “Catalunya continua essent una potència cinematogràfica dins el cinema europeu i ho dóna tot cada any amb una enorme quantitat de títols”, ha dit.

Cueto ha posat l’èmfasi en l’interès que desperta el festival entre el públic escocès. Ha assegurat que la marca Catalunya “funciona molt bé” a la regió i que sempre hi ha un públic molt fidel que torna any rere any a la cita.

Activitats paral·leles i estrenes al Regne Unit

El festival preveu trobades amb cineastes i activitats paral·leles. A més, es projectarà a Glasgow l’estrena al Regne Unit de Downriver, a Tiger, en col·laboració amb el Glasgow Short Film Festival.

El cinema català es torna a examinar avui als Oscars amb la doble nominació de Sirat a millor film internacional i millor so. El film protagonitzat per Sergi López arriba a Hollywood dos anys després de les nominacions de La societat de la neu, de J. A. Bayona, i Robot dreams, de Pablo Berger

Consulteu ací tots els nominats per categoria:

Millor film

• Bugonia
• F1: The movie
• Frankenstein
• Hamnet
• Marty Supreme
• One battle after another
• O Agente Secreto
• Sentimental value
• Els pecadors
• Train Dreams

Millor direcció

• Chloé Zhao, per Hamnet
• Josh Safdie, per Marty Supreme
• Paul Thomas Anderson, per One battle after another
• Joachim Trier, per Sentimental value
• Ryan Coogler, per Els pecadors

Millor actriu protagonista

• Jessie Buckley, per Hamnet
• Rose Byrne, per If I Had Legs I’d Kick You
• Kate Hudson, per Song Song Blue
• Renate Reinsve, per Sentimental value
• Emma Stone, per Bugonia

Millor actor protagonista

• Timothée Chalamet, per Marty Supreme
• Leonardo DiCaprio, per One battle after another
• Ethan Hawke, per Blue Moon
• Michael B. Jordan, per Els pecadors
• Wagner Moura, per O Agente Secreto

Millor actriu secundària

• Elle Fanning, per Sentimental value
• Inga Ibsdotter Lilleaas, per Sentimental value
• Amy Madigan, per Weapons
• Wunmi Mosaku, per Els pecadors
• Teyana Taylor, per One battle after another

Millor actor secundari

• Benicio del Toro, per One battle after another
• Jacob Elordi, per Frankenstein
• Delroy Lindo, per Els pecadors
• Sean Penn, per One battle after another
• Stellan Skarsgård, per Sentimental value

Millor càsting

• Hamnet
• Marty Supreme
• One battle after another
• O Agente Secreto
• Els pecadors

Millor guió adaptat

• Bugonia
• Frankenstein
• Hamnet
• One battle after another
• Train dreams

Millor guió original

• Blue Moon
• Un simple accident
• Marty Supreme
• Sentimental value
• Els pecadors

Millor film internacional

• O agente secreto (Brasil)
• Un simple accident (França i l’Iran)
• Sirat (Espanya)
• Sentimental value (Noruega)
• La veu de la Hind (Tunísia)

Millor film d’animació

• Arco
• Elio
• Les guerreres K-pop
• Little Amélie
• Zootròpolis 2

Millor banda sonora

• Bugonia
• Frankenstein
• Hamnet
• One battle after another
• Els pecadors

Millor curtmetratge de ficció

• Butcher’s Stain
• A Friend of Dorothy
• Jane Austen’s Period Drama
• The singers
• Two people exchanging saliva

Maquillatge i perruqueria

• Frankenstein
• Kokuho
• Els pecadors
• The Smashing Machine
• La germanastra lletja

Millor disseny de vestuari

• Avatar: Fire and Ash
• Frankenstein
• Hamnet
• Marty Supreme
• Els pecadors

Millor curtmetratge d’animació

• Butterfly
• Forevergreen
• The Girl Who Cried Perls
• Retirement Plan
• The Three Sisters

Millor disseny de producció

• Frankenstein
• Hamnet
• Marty Supreme
• One battle after another
• Els pecadors

Millor muntatge

• F1: The movie
• Marty Supreme
• One battle after another
• Sentimental value
• Els pecadors

Millor fotografia

• Frankenstein
• Marty Supreme
• One battle after another
• Els pecadors
• Train dreams

Millors efectes especials

• Avatar: Fire and Ash
• F1: The movie
• Jurassic World: El renéixer
• The Lost Bus
• Els pecadors

Millor so

• F1: The movie
• Frankenstein
• One battle after another
• Els pecadors
• Sirat

Millor film documentari

• The Alabama Solution
• Come See Me in the Good Light
• Cutting Through Rocks
• Mr. Nobody contra Putin
• The Perfect Neighbor

Millor curtmetratge d’acció real

• Two People Exchanging Saliva
• Jane Austen’s Period Drama
• A Friend of Dorothy
• The Singers
• Butcher’s Stain

Millor curtmetratge documentari

• The Devil is Busy
• Children No More: Were and are Gone
• Armed only with a Camera: The Life and Death of Brent Renaud
• All the Empty Rooms
• Perfectly A Strangeness

Millor cançó original

• “Dear Me”, de Diane Warren per Diane Warren: Relentless
• “Golden”, de EJAE i Mark Sonnenblick per Les guerreres k-pop
• “I Lied To You”, de Ludwig Göransson i Raphael Saadiq per Els pecadors
• “Sweet Dreams of Joy”, de Nicholas Pike per Viva Verdi!
• “Train Dreams”, de Nick Cave i Bryce Dessner per Train Dreams

Segons dades de Comscore facilitades pel Departament de Cultura, el film, basat en la història de supervivència d’un grup d’alpinistes sepultats per la neu al Balandrau, al Ripollès, ha tingut una arrencada millor que grans èxits recents del cinema català, com ara Wolfgang (2025), que en dues setmanes va atreure 62.675 espectadors; El 47 (2024), que en va sumar 69.700; i Casa en flames (2024), amb 46.550. Només el segon film de Carla Simón, Alcarràs, va arrossegar més públic en el debut a les sales, amb 129.282 espectadors en només dues setmanes.

Balandrau, vent salvatge es va estrenar el 20 de febrer. Durant el primer cap de setmana va aplegar 25.355 espectadors, més que cap altra estrena d’ençà d’Alcarràs, tot i que la xifra és lluny dels més de 41.000 espectadors que van anar a veure el film de Carla Simón el primer cap de setmana, impulsat per l’Ós d’Or rebut aquell febrer a la Berlinale, el festival de cinema de Berlín.

L’interès pel film de Fernando Trullols s’ha mantingut també durant el segon cap de setmana als cinemes, atès que els registres de Comscore li atribueixen 26.419 espectadors més, una xifra lleugerament superior a la del primer. Sumant aquests dos caps de setmana i el públic dels dies feiners de totes dues setmanes, acumula 76.077 espectadors d’ençà de l’estrena.

El film s’inspira en un succés real que va passar fa vint-i-cinc anys al Pirineu, en una de les pitjors tempestes de neu que es recorden. A més de la història dels muntanyencs, també repassa l’actuació dels bombers per a rescatar-los. Álvaro Cervantes, Bruna Cusí i Marc Martínez encapçalen el repartiment d’aquesta història d’amor, amistat i superació. També hi participen Edu Lloveras, Pep Ambrós, Francesc Garrido, Àgata Roca, Anna Moliner i Jan Buxaderas, entre més.

La sèrie s’ha enregistrat majoritàriament en català, però també inclou diàlegs en castellà, àrab, urdú i anglès. S’estrenarà al maig a HBO Max i més tard arribarà a 3Cat.

A la sèrie, el restaurant centenari Can Mosques, estimat i respectat pels veïns, ha d’afrontar un desnonament perquè l’ha comprat un fons d’inversió que vol buidar tot l’edifici, cosa que afavoreix la transformació del barri del Raval. La notícia fa caure la família en la desesperació i l’apatia. L’ajut dels veïns del barri els farà plantar-hi cara, però hauran de superar límits que fins llavors no creien possible de superar i descobrir fins on estan disposats a arribar.

La sèrie té un repartiment coral protagonitzat per Enric Auquer, María Rodríguez, Quim Ávila, Sergi López, Francesc Orella, Lluïsa Castell, Alba Guilera i Noor Ui Huda. Els guions són d’Isa Campo, Isaki Lacuesta, Edu Sola, Alfred Pérez-Fargas, Roger Danés i Maialen Vélez. El documentarista Justin Webster n’ha treballat l’argument amb Pol Rodríguez.

A la selecció de la Berlinale

Ravalejar va fer història i es va convertir en la primera producció en català seleccionada al Festival de Cinema de Berlín, a la secció oficial Special Series.

La secció Special Series és dedicada al cinema seriat i a la televisió cinematogràfica i s’hi destaca “la vitalitat i la importància dels formats episòdics en la cultura visual contemporània”, segons l’organització.

“La ficció és un gènere d’èxit tant a TV3 com a la plataforma 3Cat. A la plataforma, va sumar 100 milions de reproduccions el 2025, un 60% de tot el consum a la carta”, ha explicat el director de TV3, Sigfrid Gras, en la presentació de les novetats. En concret, les sèries són un terç de totes les reproduccions de la plataforma, i les tenen identificades com un motor per a atreure nous públics a la plataforma 3Cat, on el 43% dels usuaris són menors de quaranta-cinc anys. A diferència d’abans, la creació de la plataforma ha permès de produir sèries amb un pressupost menor per a un públic més especialitzat i no haver de fer sempre sèries per a tots els públics que puguin sostenir l’audiència de l’hora punta de TV3.

Durant el primer trimestre d’enguany, 3Cat estrenarà la tercera temporada de Jo mai mai, que ja es promociona amb nous personatges i el retorn d’alguns dels adolescents de les primeres temporades; Pubertat, la sèrie d’un abús sexual entre adolescents que ja es va estrenar a HBO; la segona temporada de La casa nostra; i LIA, el retorn d’Emma Vilarasau a la pantalla petita amb una història sobre un laboratori d’intel·ligència artificial on entren a treballar quatre noies doctorandes. Apassionades de la ciència, inquietes i brillants, hauran d’enfrontar-se als diferents desafiaments que impliquen els seus projectes i als seus problemes del passat. El mes vinent també s’estrenarà Dia u, un enjòlit ambientat durant el Mobile World Congress que s’ha filmat en castellà i que arribarà primer a la plataforma Prime Video.

A més, entre aquestes onze sèries estrenades enguany també hi ha el retorn de Lo Cartanyà i Departament Amades, que els directius de 3Cat consideren que ha tingut molt bona rebuda de l’audiència, superior a la que esperaven per a una sèrie de format petit. És per això que, segons que han explicat, tenen interès a produir-ne una segona temporada, però encara s’ha de negociar.

Gènesi, el camí a la glòria gastronòmica de Ferran Adrià

Més endavant s’estrenarà Gènesi, una sèrie que recull l’arribada al Bulli del cuiner Ferran Adrià, que capgirà l’alta cuina als fogons de la Costa Brava. Una revolució gastronòmica que tanca la supremacia de la cuina francesa i n’inaugura una de nova, en què la cuina catalana té un gran protagonisme i que exalça el gaudi amb tots els sentits, no tan sols el paladar. Miquel Fernández es posa a la pell d’Adrià sota la direcció de David Pujol i acompanyat al repartiment per Ivan Massagué, Carlos Cuevas, Pere Arquillué i Joana Vilapuig.

I, encara basada en fets reals, 3Cat ha presentat Ravalejar, inspirada en la història del restaurant Can Lluís, tancat el 2021 perquè un fons d’inversió va comprar l’edifici. El restaurant era propietat de la família d’un dels creadors de la sèrie, Pol López, que juntament amb Isaki Lacuesta han creat una sèrie ambiciosa que es va pre-estrenar a la Berlinale. La sèrie és una coproducció amb HBO, que l’estrenarà al maig, i més tard arribarà a 3Cat. De fet, no és segur que Ravalejar es pugui veure amb accés obert enguany, però l’experiència de Pubertat –estrenada al setembre a HBO i encara pendent de poder-se veure a 3Cat– fa pensar que podria caure a començament del 2027.

El director de TV3, Sigfrid Gras, ha reconegut certes tibantors amb les plataformes a l’hora de pactar dates d’estrenes de produccions conjuntes. “N’anem aprenent, a vegades ens diuen que sí que podem tenir abans els drets lineals, però ens demanen d’esperar més amb els digitals”, ha dit. Tot amb tot, ha dit que com més va més arguments tenen per a negociar amb força en aquest tipus de produccions, que, d’una altra banda, defensa, perquè els permet de produir més sèries i amb un pressupost més alt, imprescindibles per a competir amb els catàlegs de ficció multimilionaris de les plataformes.

Les històries d’una clínica de fertilitat i la desena temporada de Com si fos ahir

Sí que és segur que arribarà aquest 2026 mateix In vitro, una sèrie de Marc Crehuet que recull les històries d’una clínica de reproducció assistida. La protagonitzen Bruna Cusí i David Verdaguer, dos biòlegs que coincideixen a la clínica i que tractaran la tensió entre les xifres fredes dels èxits i fracassos dels tractaments de fertilitat i les circumstàncies personals i emocionals que ho envolten.

I també serà molt celebrada l’estrena de la desena temporada de Com si fos ahir, la gran sèrie d’èxit del migdia de TV3, que es convertirà en la més longeva de la televisió pública. És líder d’audiència amb una quota mitjana anual del 19,3%, i ahir mateix va fer el rècord històric amb un 26,7% de quota de pantalla. A més, va ser la sèrie de ficció més vista del 2025 a la plataforma 3Cat, amb 24 milions de reproduccions.

A banda, també s’estrenaran quatre episodis nous de Cites, en la nova etapa de la coproducció amb Prime Video que, històricament, ha suscitat crítiques per la pèrdua de presència del català. D’aquesta nova tanda d’episodis, tres seran filmats en català i el quart en castellà, però a 3Cat s’estrenarà doblat. A banda, 3Cat ha confirmat que no participava en el film sobre Cites que prepara Prime Video, perquè serà íntegrament en castellà.

Finalment, també s’estrenarà Pensió incompleta, una sèrie coproduïda amb la televisió basca ETB i la gallega TVG que inclourà la llengua catalana, l’èuscar i el gallec.

Films biogràfics i adaptacions teatrals

Quant al cinema, 3Cat també participarà en l’estrena d’uns quants llargmetratges, com ara Cronos, dirigit per Fernando González Molina i que arribarà a la tardor. El film s’ha rodat aquests darrers mesos i recrea el dispositiu policíac que es va activar durant els atemptats del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils, amb un repartiment encapçalat per Enric Auquer, Diana Gómez, Mónica López i Pablo Derqui. També s’estrenarà Els de Sau, dirigida per Elisabet Terri, que repassa la trajectòria del grup de rock català encapçalat per Carles Sabater i Pep Sala, i Caballé, de Patricia Ortega, un film que alterna la joventut de la soprano Montserrat Caballé en la postguerra amb el moment de plenitud de la seva carrera.

Entre les altres produccions destacades, hi ha Burundanga, adaptació cinematogràfica de l’obra teatral de Jordi Galceran dirigida per José Corbacho i protagonitzada per Adriana Torrebejano, Carol Rovira, Marcel Borràs i Sílvia Abril, que també arribarà als cinemes a la tardor. Abans de l’estiu hi ha prevista Escape Room 2, amb guió de Joel Joan i Hèctor Claramunt i direcció de Claramunt mateix. Completen les principals estrenes Viva, debut en la direcció d’Aina Clotet sobre una dona que, després de superar un càncer, repensa la seva vida, i Sants, de Mikel Gurrea, protagonitzada per Victòria Luengo i Ariadna Gil.

A més, 3Cat també participa en títols prevists per als mesos vinents, entre els quals Un altre home, Corredora, Mallorca confidencial, Cowgirl, L’escletxa, Femení singular, Mala bèstia, Viatge al país dels blancs, Forastera, Tanit i Els mals noms.

Es tracta d’un film ambiciós que retrata, sobretot, el periple funest d’Oriol i Elena Fernández, Josep Artigas, Josep Maria Vilà i Mònica Gudayol: un grup d’amics a qui el torb va engabiar al torrent de Fontlletera, entre neu, glaç i allaus. Només va sobreviure Vilà, que és interpretat per Álvaro Cervantes (Barcelona, 1989).

—Sou nascut al cor de Barcelona, al barri del Raval. Quina relació teniu amb la muntanya?
—No hi tinc un vincle gaire fort, amb la muntanya. Vull dir que no hi vaig gaire, però cada vegada m’agrada més. Noto que em fa sentir bé. Però no sóc un excursionista, no ho he estat mai.

—El bomber que us va ajudar a recrear les escenes d’esquí de muntanya ha dit que éreu un dels actors amb més nocions.
—D’esquiar, en sabia. En vaig aprendre de petit, però hi he anat molt poques vegades. Ara, és una d’aquestes coses que no s’obliden, com anar amb bicicleta. Abans del film, potser feia deu anys que no em posava uns esquís. Per sort, vam tenir uns quants dies de preparació per a aprendre una mica la tècnica de l’esquí de muntanya, que no la controlava. Vaig poder gaudir-ne i retrobar-me amb la neu i la muntanya.

—El film es va enregistrar en unes quantes localitzacions, com ara Vallter, Port Ainé i Boí i Taüll. En alguns moments vau tenir problemes de neu?
—Vam rodar en exteriors algunes coses i, després, bona part de la reproducció del torb es va fer en un plató. Realment, vam tenir molt bon temps. Vam poder gaudir dels dies de rodatge, tot i que, evidentment, és un desafiament extra el fet de la mobilitat de l’equip, les condicions de seguretat… Va ser un rodatge agradable. Feia sol i no vam passar fred. Curiosament, va ser més difícil rodar el torb en un plató.

—Vau rodar al Balandrau?
—No vam rodar al Balandrau.

—Al film surten imatges aèries del cim i del torrent de Fontlletera. Us hi heu acostat en algun moment?
—No, no.

—A 42 segons ja vau interpretar una persona real, Manel Estiarte. És una figura pública i, més enllà de tractar-hi directament, hi ha tota mena de material sobre ell que es pot consultar. En el cas d’en Josep Maria només es pot accedir a la seva història amb el testimoni directe. Abans del rodatge hi vau tenir una conversa. Com us poseu a la seva pell?
—Realment, preguntant-li moltes coses. Per saber qui era ell, com era abans dels fets. Per poder imaginar-me aquesta personalitat i caràcter i, després, també per poder fer un recorregut per tot allò que van significar emocionalment i físicament les coses que va haver de viure. Es va obrir molt amb mi i va ser molt generós. Li vaig fer moltes preguntes.

—M’imagino que les preguntes d’un actor són molt diferents de les d’un periodista.
—Li vaig fer les que completaven allò que hi havia escrit al guió, les que necessitava per a encarnar realment el personatge. Necessitava també situar-me en l’espai, aquestes van ser molt importants, per a poder visualitzar el recorregut que van fer, com el van fer… I també preguntes sobre la relació i els vincles amb el grup d’amics i amb la parella, la Mònica.

—Ara fa dies que amb en Josep Maria compartiu, braç a braç, espai en la promoció. No sé si heu enfortit el vincle. Què us transmet?
—Em transmet una calma i una fortalesa molt grans. Em va passar ja la primera vegada que vaig sentir el seu testimoni al documentari Balandrau, infern glaçat. Em va impactar no sols què va viure, sinó també la fortalesa mental. Aquesta fortalesa mental per a mi era el gran desafiament com a actor. Plasmar-la a la pantalla, traduir-la en imatges, és molt difícil. Aquest agafar-se a la vida i l’instint de supervivència.

—El personatge és una dualitat: en Josep Maria previ a la tragèdia, aparellat, amb el casament a l’horitzó i un futur al davant, i després un home que desconnecta d’ell mateix –en paraules seves– per intentar de sobreviure a la tragèdia. Com ho afronteu?
—Aquesta dualitat era al guió. Al final, són les situacions que amb molt poc metratge han de situar el personatge, el caràcter i la relació. Crec, personalment, que són molt ben recollides al guió. Després cal trobar tot aquest arc de la supervivència.

—En aquesta supervivència hi ha un punt clau que és l’agonia, la degradació progressiva, quan en Josep Maria queda atrapat dos dies en un gorg glaçat al torrent de Fontlletera. Són unes escenes molt estàtiques, de plans molt pròxims. Aconseguiu de trobar l’equilibri esquivant tant l’avorriment de l’espectador com la pornografia del dolor.
—Hi interpreto allò que em va explicar en Josep Maria, les sensacions que em va transmetre. En aquella conversa em va cedir els seus records, em va fer una transferència de la seva memòria. I, a partir d’allà, va ser imaginar-m’ho: posar-me a la seva pell i encarnar-lo.

—I finalment arriba el rescat. L’escena la vau enregistrar quatre vegades. Com va ser?
—Tinc un record previ d’una certa por abans del primer rescat. Durant el procés d’assaig, el director, Fernando Trullols, em va proposar la idea de fer-ho sense doble. Els bombers hi estaven molt implicats i em van assegurar que era hipersegur. Aleshores, sabent que són imatges que en Fernando valorava molt, que es volien retratar com cal, em vaig animar a fer el rescat sense doble. Però em feia una certa impressió.

—Com va ser el tracte amb els bombers?
—Vaig parlar amb ells i em van explicar pas a pas en què consistia el rescat. La primera vegada era sol al torrent, amb el salt d’aigua glaçat, esperant l’helicòpter. Van ser moments molt potents i impactants. I llavors va baixar el bomber… Rodàvem un film, però ell era allà fent la seva feina. Vaig sentir la tensió i, evidentment, la seva seguretat i determinació. Era una gran responsabilitat també per als bombers.

—I què fèieu?
—Jo havia de ser dins el personatge. Molt dèbil. No podia maniobrar i m’havia de deixar fer completament. Va ser una experiència de confiança cega en el bomber que em va posar l’arnès i em van estirar cap amunt. Vam fer tres extraccions amb la càmera al casc del bomber, però la quarta era un pla general. Aleshores, sí que em vaig atrevir a mirar cap avall. Vam recórrer totes les muntanyes i va ser un regal. Una dosi molt forta de vida i bellesa.

—Un dels productors, Guille Cascante, diu que el rodatge del torb al plató va ser “infernal”. Com vau viure l’experiència?
—L’experiència personal al plató va ser molt dura. Hi havia unes turbines gegants que feien aixecar la neu artificial, que era cel·lulosa, a més de fum i sabó. A dins de la recreació, no hi sents i no t’hi veus, pràcticament. Està molt ben reproduït, el torb, però realment és molt angoixant. Tot aquest material t’entra als ulls, te l’empasses… Són moltes hores, molts dies, una setmana pràcticament, i realment va ser molt difícil. Tots els actors vam acabar exhausts. També l’equip, tot i que anaven protegits: al capdavall, no eren dins d’aquest torb fictici. Vam tenir moments crítics.

—Com ara?
—La cel·lulosa als ulls, per exemple. Entre presa i presa ens l’havíem de treure amb un escovilló. Tot el material t’entrava als ulls, te l’empassaves, vam patir. Sé que queda a anys llum del torb real, evidentment, però sí que com a actors ens va ajudar a posar-nos en situació.

—És la pitjor situació que heu passat com a actor?
—Sí. No vaig passar gens de fred. Era tot en un plató. En unes altres produccions he passat molt de fred, fins i tot al llindar de la hipotèrmia, però crec que la repetició constant d’aquest grup de seqüències del torb, amb tot aquest material tan molest, és probablement la cosa més dura que he passat mai.

El film explica la història de Derya i Aziz, una parella d’artistes d’Ankara que veu com un incident en l’estrena d’una obra els situa en el punt de mira de l’estat. Perden la feina i la casa i es traslladen a Istambul amb la mare d’ell. La distància amb la filla adolescent s’eixampla fins que han d’escollir entre els seus valors o el futur familiar.

Gran Premi per a ‘Kurtuluş’ i doble guardó per a ‘Queen at Sea’

L’Ós de Plata –Gran Premi del Jurat– ha estat per a Kurtuluş, d’Emin Alper. El Premi del Jurat, el tercer en importància, ha recaigut en Queen at sea, de Lance Hammer, que ha obtingut dos reconeixements i s’ha convertit en l’únic títol amb doble guardó a la llista de premiats.

El premi a la millor interpretació protagonista ha estat per a Sandra Hüller per Rose. El d’interpretació de repartiment, atorgat de manera unànime, ha distingit els britànics Tom Courtenay i Anna Calder-Marshall, també per Queen at sea.

La millor direcció ha estat per a Grant Gee per Everybody digs Bill Evans, i el millor guió per a Geneviève Dulude-De Celles per Nina Roza.

La gala, centrada en Gaza

La cerimònia de cloenda ha estat marcada per referències a Gaza i al paper d’Alemanya en el conflicte. La directora del festival, Tricia Tuttle, ha defensat la pluralitat de veus i ha admès que la Berlinale havia estat qüestionada públicament.

L’Ós d’Or al millor curtmetratge ha estat per a Yawman ma walad, de Marie-Rosa Osta, que ha denunciat de l’escenari estant la situació dels infants a Gaza. Tot seguit, el director palestí Abdallah Alkhati, premiat amb el guardó a la millor opera prima per Chronicles from the siege, ha acusat el govern alemany de ser “soci del genocidi israelià a Palestina”. Al públic hi ha hagut crits en sentit contrari, en una escena de tensió evident.

Ravalejar és un enjòlit inspirat en fets reals ambientats a Barcelona, i especialment al barri del Raval. La sèrie d’HBO Original, produïda per Arcadia i creada per Pol Rodríguez, ha estat seleccionada dins el programa oficial del Festival Internacional de Cinema de Berlín del 2026.

Repartiment coral i actors del barri

El repartiment també inclou Noa Guillén, Alba Guilera i la col·laboració especial de Marc Martínez. A més, s’hi incorporen actors trobats gràcies al càsting de carrer, com són Noor Ul-Huda i Mohamed Ben Moula, i figurants no professionals, la majoria del Raval mateix. Això permet una representació fidel de la realitat del barri.

Inspiració real i crítica social

Ravalejar s’inspira en experiències viscudes per Pol Rodríguez i situa el Raval com un personatge més de la història. El restaurant centenari Can Mosques, molt estimat a la zona, afronta un desnonament arran de l’entrada d’un fons d’inversió que vol buidar l’edifici i accelerar la transformació del barri.

Arran de la notícia, la família es veu abocada a la desesperació, convençuda que la derrota és segura. Tanmateix, decideixen de plantar cara, i, amb l’ajuda del barri, comencen una lluita com més va més perillosa. Per salvar Can Mosques, caldrà traspassar límits insospitats i comprovar fins on estan disposats a arribar per preservar la seva existència.

Filmada en català i amb unes quantes llengües més

La sèrie ha estat filmada bàsicament en català, però també inclou diàlegs en castellà, àrab, urdú i anglès. L’acció es desenvolupa en diferents espais de Barcelona, amb un pes especial del Raval.

És una producció d’Arcadia, Eter i Supernova, en coproducció amb 3Cat i UMEDIA (Bèlgica). Té la participació d’HBO Max, el suport de l’ICEC i CREA SGR, el finançament de la Unió Europea (Europa Creativa MEDIA) i la col·laboració de Filmax. La producció executiva és a càrrec de Sandra Tapia (Arcadia).

El comunicat de la família afegeix que no es farà cap cerimònia formal. En canvi, animen els qui vulguin honorar-ne la memòria a fer-ho d’una manera que reflecteixi la vida que va viure: mirant un bon film, explicant una bona història al voltant d’una taula amb amics o fent una volta pel camp per apreciar la bellesa del món.

Duvall va desenvolupar una carrera cinematogràfica de més de sis dècades, amb una àmplia trajectòria en papers de caràcter i personatges de gran intensitat, com Tom Hagen a la saga El Padrí o el tinent coronel Bill Kilgore a Apocalypse Now.

Duvall va guanyar l’Oscar al millor actor pel paper d’un antic cantant de música country amb problemes d’alcoholisme al film Tender Mercies (1983). També va rebre nominacions de l’Acadèmia per El Padrí (1972), Apocalypse Now (1979), The Great Santini (1979), The Apostle (1997), A Civil Action (1998) i El Jutge (2014).

Entre els altres films destacats de la seva trajectòria, hi ha The Outfit (1973), The Conversation (1974), Network (1976), True Confessions (1981), The Natural (1984), Days of Thunder (1990), Rambling Rose (1991), Falling Down (1993), The Paper (1994), Sling Blade (1996), Gone in 60 Seconds (2000), Open Range (2003), Crazy Heart (2009), Get Low (2010), Jack Reacher (2012), Widows (2018) i Hustle (2022).

La família ha informat de la mort amb un comunicat en què explica que l’actor ha mort “en pau” i que ha afrontat els darrers dies “amb valentia, fe i dignitat”, i ha demanat privadesa mentre passen el dol. Van Der Beek era casat amb Kimberly Van Der Beek d’ençà del 2010 i tenia sis fills.

Tot i haver començat la carrera a començament dels anys noranta, la popularitat internacional li arribà amb En Dawson creix, emesa entre el 1998 i el 2003. La sèrie, centrada en la vida d’un grup d’adolescents en un poble fictici dels Estats Units, es convertí en un fenomen televisiu de final de segle i impulsà també les carreres de Katie Holmes, Michelle Williams i Joshua Jackson. Amb sis temporades i més d’un centenar d’episodis, la producció es consolidà com un dels drames juvenils més influents de l’època i fou doblada al català anys més tard. El personatge de Dawson, un jove aspirant a cineasta marcat per les relacions d’amistat i amor de l’adolescència, definí la imatge pública de Van Der Beek durant dècades.