Opinió

 

<17/19>

Vicent Partal

16.03.2013

Les fronteres de la religió

A mi l'elecció del nou papa m'ha tingut distret uns quants dies. Per un moment, abans no ho aclarís, vaig pensar que, essent jesuïta, això de Francesc podia venir del vostre Francesc Xavier, i em vaig imaginar quin canyaret armaríeu els bascos si això era cert. Quina pena que al final haja triat el nom pel d'Assís, fent bona allò que l'argentí de la fi del món és al cap i a la fi un italià que torna. I tot plegat m'ha fet recordar que la cúria, d'això de fronteres i mapes, sempre n'ha sabut un niu.


De xiquet sempre em cridaven l'atenció els mapes religiosos. Més que res perquè no coincidien amb els polítics i en aquell temps de franquisme monocolor qualsevol discrepància cridava l'atenció. Castelló, per exemple, era Catalunya, Tortosa, cosa que aleshores em sorprenia més que m'hauria hagut de sorprendre. I les illes eren valencianes! Però Saragossa es menjava un tros de Tarragona, cosa que ignore si encara es manté avui dia. És clar que el vostre país era encara més incomprensible. Si no ho recorde malament Pamplona la barrejaven amb Logronyo, Jaca i Sant Sebastià i Bilbao amb Burgos. Un embolic que no sé si encara funciona així.


M'imagine que al final és una cosa de nivell. Qualsevol estat ha de ser una cosa menuda vist amb la perspectiva del monarca absolut que és el papa, senyor d'un país amb dos mil anys de tradició. Te'n recordes quan van preguntar a Mao què pensava de la revolució francesa i va respondre que era massa prompte per a opinar? Doncs m'imagine que la perspectiva del papa si fa no fa és aquesta mateixa. Si no hi ha més remei, s'hi adapten però al cap i a la fi sempre van molt a la seua.


Per això no n'estic prou segur, que quan reivindiquem davant Roma províncies religioses pròpies entenguen gaire bé de què els parlem. O per a ser precís: dubte si no ho entenen o si ho entenen massa. Que no és la mateixa cosa, però és igual.

Editorial