Opinió

 

<17/19>

Martxelo Otamendi

16.03.2013

El Vaticà i els nostres pobles

Men?ame
 

Virtut. Aquesta és la paraula que tot sovint esmenten els exclusius ciutadans del Vaticà, una paraula lligada ben curt al discurs que ha fet servir durant anys l'Església Catòlica.


Des d'una perspectiva interior hi ha una virtut, tenen si més no una virtut que cal que els reconeguem. En aquesta època en què les esglésies són buides, en què perden la influència d'abans --almenys, en aquesta part d'Europa--, l'elecció del responsable de la direcció d'aquesta religió suscita més portades, titulars i pàgines que no l'elecció de cap altre dirigent.


Tal com se sol dir ara, això és un fenomen horitzontal. Seria normal que ho fessin els mitjans catòlics però ho fem també els que seguim una línia laica. Virtut? Habilitat? Per ventura ens surt aquell frare o monja que ens van inculcar de petits a tots?


Però què poden esperar del nou papa les nostres nacions pel que fa a l'organització tradicional de l'església? Ho pregunto en vista del camí fet fins ara. 


Tant al vostre país com al nostre és una exigència de fa anys comptar amb una organització eclesiàstica pròpia. Que els bisbes bascs o catalans conflueixin en una assemblea pròpia i no en l'espanyola. Tant en el vostre cas com en el nostre hi ha hagut bisbes que hi han maldat i que n'han parlat obertament al Vaticà. Sense resultat. Això passava quan hi havia bisbes favorables però els nomenats darrerament són molt lluny d'aquella sensibilitat.


I aleshores ens diuen que el Vaticà no fa mai política i encara menys quan hi ha conflictes nacionals. Però que ho preguntin als eslovens com és que el Vaticà va reconèixer tan ràpidament la seva independència. Per què? Perquè acceptar una Eslovènia independent i catòlica era una gran estratègia per a afeblir la Sèrbia ortodoxa.


Calla, ves que no sigui això. Caldrà que Espanya es converteixi al cristianisme ortodox perquè el Vaticà es posi a favor nostre?

Men?ame
 

Editorial