Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Miquel Àngel Casasnovas

11.04.2013

Canvis econòmics i socials en la Menorca britànica

No hi ha dubte que el fet de passar al domini britànic comportà canvis importants per a Menorca. Tanmateix, també hi ha moltes continuïtats respecte de l’etapa precedent. En l’àmbit econòmic s’ha dit que els britànics van transformar una illa pobra i aïllada en un empori mediterrani, sobretot gràcies a les mesures adoptades pel governador Richard Kane, que regí l’illa entre el 1713 i el 1736. La realitat no és ben bé així, atès que en bona part el segle XVIII va ser la continuació d’una llarga etapa de creixement econòmic i demogràfic començada pels volts del 1660-1670. D’una altra banda, l’estructura econòmica tradicional (agrària i manufacturera) no experimentà canvis espectaculars ni de bon tros. Sí que va tenir una gran importància la imposició del port franc, a partir del 1713. Els britànics pretenien amb aquesta mesura garantir l’aprovisionament d’una guarnició molt nombrosa i les tripulacions de la Royal Navy, però els menorquins saberen aprofitar l’oportunitat i el comerç, amb epicentre al port de Maó, s’incrementà de manera apreciable. Els britànics també varen atreure comerciants grecs, jueus i d’algunes altres nacionalitats que s’establiren a Maó i contribuïren de manera decisiva a dinamitzar-hi les activitats comercials i marineres. També les obres de fortificació, la conversió de Maó en base de la marina britànica (amb totes les infrastructures portuàries que això implicava) i l’aprovisionament de la guarnició, van ser elements importants de dinamització econòmica. Val a dir, amb tot, que el retorn de Menorca a la sobirania espanyola l’any 1782 (i definitivament l’any 1802, després de la breu tercera ocupació militar britànica de 1798-1802) no trencà aquesta llarga etapa de creixement, que no s’estroncaria fins els volts del 1820.


Respecte a la societat, podríem distingir una bipolaritat que, tanmateix, no era totalment nova. Les transformacions econòmiques van tenir lloc sobretot a la comarca oriental de l’illa, al voltant del port de Maó. Va ser el districte de Maó, amb el raval del castell de Sant Felip, el que experimentà un creixement demogràfic més gran, on es va arribar a triplicar la població entre el 1713 i el 1800. També la major part de la nombrosa colònia estrangera (grecs, italians, jueus, britànics, francesos...) s’instal·là a Maó. La societat maonesa esdevingué així molt cosmopolita, permeable a les noves modes i influències, encara que sense perdre la seva pròpia essència. En realitat, no hi va haver cap mena de fusió entre els menorquins i els britànics (els matrimonis mixtos van ser una raresa) ni, per descomptat, amb els grecs (considerats cismàtics) ni molt menys els jueus. Sí, en canvi, amb estrangers catòlics, com ara els francesos i italians. Ciutadella, per contra, va ser el reducte de la societat tradicional. Com a capital nominal de l’illa (encara que els britànics havien traslladat la seu del govern i els tribunals reials a Maó, Ciutadella continuava essent la seu de la Universitat General de Menorca i del batle general de l’illa), les antigues famílies aristocràtiques i el clergat encapçalaren l’oposició als britànics.


Perquè els menorquins procuraren mantenir durant tot el segle XVIII els dos elements que els caracteritzaven com a tals: la religió catòlica i els privilegis i institucions pròpies. Era el que els identificava com a 'espanyols' respecte als britànics, però convé tenir en compte què volia dir per a un menorquí del segle XVIII aquest sentiment de pertinença: espanyol a l’estil de l’Espanya composta dels Àustria quant al fet que Menorca era una part integrant de la Corona d’Aragó, no com s’interpretava des de l’Espanya borbònica. Per això quan les tropes de Carles III conquistaren l’illa el 1782, les classes dirigents van fer professió de fe d’espanyolitat, però en el sentit que hem indicat. I Carles III va mantenir les antigues institucions i el dret civil menorquí, però com a gràcia personal, no en el sentit pactista anterior a la guerra de Successió. Els últims vestigis de les institucions menorquines, ja molt desnaturalitzats, no desapareixerien fins el 1835, en el moment de la implantació definitiva de l’estat liberal a Espanya.


S’ha dit sovint que els britànics mantingueren intocats tots els furs i privilegis de l’illa, però això no és ben bé així. En realitat modificaren tot allò que podia comportar un contrapès important a l’autoritat del governador, que s’enfortí molt respecte de l’època dels Àustria, sobretot la seva capacitat d’intervenció en els afers municipals i la neutralització, en la pràctica, de la Universitat General com a màxim òrgan d’autogovern de l’illa. Alguns altres canvis també tenien la seva lògica, com la reforma de la justícia, fent dependre els tribunals menorquins de Londres com a cort d’apel·lació, per exemple. Les disputes entre les universitats o municipis i els governadors foren també molt freqüents, sobretot la primera meitat del segle XVIII.


Quant a la religió, no cal dir que era el principal element de cohesió respecte als britànics protestants. Va ser una de les qüestions que més enverinaren les relacions entre britànics i menorquins. El tractat d’Utrecht garantia el respecte de la religió catòlica, però no dels privilegis del clergat catòlic. Va ser la diferent interpretació que feien els menorquins i els britànics del text del tractat, el que motivà les disputes que, amb més virulència o menys, s'allargaren durant tota la dominació britànica. L’abolició del Sant Ofici de la Inquisició i l’establiment de moltes persones que professaven religions diferents (protestants, ortodoxos, jueus) donà a Menorca un aire de llibertat religiosa (encara que amb tensions soterrades) inimaginable a l'Espanya borbònica.



Miquel Àngel Casasnovas és historiador i professor

Editorial