Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Ernest Sena

06.09.2012

Ernest Sena: 'Independència i coeficients'


ernest.sena@mesvilaweb.cat


El govern espanyol es troba de facto en fallida i rescatat. La seua solvència és considerada sota mínims pels mercats financers i té tancat l’accés al crèdit. Tanmateix, amb la necessitat de cobrir un dèficit pressupostari galopant, fins ara no ha tingut gaires problemes per obtenir els recursos corresponents. A un preu més alt, òbviament, però ha anat cobrint les seues necessitats.


El govern espanyol aconsegueix els recursos de dues fonts. D’una banda, dels mecanismes de suport a l’euro establerts per l’eurozona i de les institucions de la Unió Europea. A tall d’exemple, els 100.000 milions d’euros a llarg termini i en bones condicions financeres concedits per al sanejament del sistema bancari espanyol, que no s’haurien aixecat directament als mercats. Al final, es podrà comprovar a què s’han destinat aquests recursos, si directament a la finalitat anunciada o a una altra, que es podrà considerar més o menys complementària. En qualsevol cas, és evident que aquesta operació permet cobrir altres necessitats ordinàries amb molta més tranquil·litat. Els col·laterals polítics de l’operació –el programa de mesures d’ajust i la intervenció—són minimitzats pel govern i pels seus altaveus mediàtics; els econòmics i socials, són traslladats sense recança a la societat.


La segona font de crèdit del govern espanyol és el sistema bancari espanyol. Periòdicament, seguint un programa conegut, el Tresor espanyol emet deute a curt, mitjà i llarg termini. Totes les demandes d’enguany han estat cobertes. A preus mitjans superiors que els de fa un any, però cobertes i amb demanda superior a l’oferta de títols. Això mateix ha succeït quan s’han organitzat fons especials, com ara el famós fons de proveïdors o el que ara s’articula per tal de solucionar (sic) els problemes de liquiditat de les comunitats autònomes, els 18.000 milions d’euros que seran aportats per la societat de les loteries de l’estat i per la banca espanyola, a distribuir segons quota de mercat.


Aquesta banca, a més del rendiment magnífic de les operacions, aconsegueix també altres compensacions pel servei prestat, a mode de col·laterals. Per exemple, la tardança a crear l’anomenat ‘banc dolent’, la que serà la seua estructura organitzativa i funcional i tota la lletra petita i no publicitada del darrer decret llei, el de la setmana passada sobre reforma del sistema financer. O, també per exemple, l’adjudicació de caixes-bancs intervingudes i el procés de liquidació previst per a les entitats estatalitzades i, en definitiva, tot el tracte rebut dels poders públics i privats pel sector bancari, l’actuació del qual està en l’origen del drama social i econòmic actual.


Altres governs, com el de Catalunya, també es troben de facto en fallida i rescatats. L’origen de les seues dificultats, com del seu dèficit, és doble: l’encaix estructural de la institució d’autogovern, la Generalitat, amb l’estat i la gestió de la mateixa institució feta pels governs. Aquesta segona causa és general a tot Europa; però no és la primera. Per tot plegat, el govern de Catalunya, segons declaren les màximes autoritats públiques del país, ha arribat un moment en què només té una font de crèdit: el govern espanyol. Amb les conseqüències polítiques, econòmiques i socials que això comporta.


La segona font, la que correspondria ara al proclamat sistema bancari català, no existeix; això es dedueix de les informacions disponibles. I no per la inexistència d’aquest sistema. De tot el procés anihilador, almenys semblen haver sobreviscut dues entitats d’una dimensió no gens menyspreable (prop de 350.000 milions d’euros de recursos totals de clients), però d’una vocació social, de suport al país de naixença, que travessa greus dificultats, desconeguda més enllà de les accions de màrqueting corporatiu, de caire caritatiu quan no és purament propagandístic. Això es desprèn, si més no, del tancament total del crèdit per a les pimes del país, autèntiques generadores de llocs de treball quan l’atur xifra rècords històrics, i al marge de la seua solvència, o de la penúria de la màxima institució del país, que s’ha d’immolar per 5.000 milions d’euros i demanar almoina per 120 milions.


A un país independent, com ara Espanya, això no li passa; la doble font de recursos funciona: amb més o menys problemes, amb més o menys costos de tota mena, però funciona. Per tant, potser sí, potser que, des d’aquesta perspectiva i atesos els fets referenciats, s’entén el clam popular creixent a favor de la independència.


Segons el que s’ha explicat, la segona font de recursos, el sistema bancari, està disponible quan toca en un país normal. Amb els costos corresponents, però disponible per resoldre el problema col·lectiu. I si, a través dels mecanismes de diàleg i persuasió propis dels equilibris d’una societat democràtica, arribés a fallar, sempre queda el diari oficial.


En aquest sentit, els propers mesos i anys, a l’Europa respectuosa de la lliure circulació de capitals, del mercat i de la lliure competència, a economies ara rescatades i a d’altres que no ho són ni ho seran, es contemplarà la reintroducció de mecanismes coercitius per tal de fer front a l’immens oceà de deute públic sobirà i no sobirà, amb el beneplàcit de l’autoritat monetària europea i de la senyora Merkel de torn. Els coeficients d’inversió de la banca seran una realitat ineludible.


Independència i coeficients obligatoris. Temps al temps.


 


Ernest Sena, economista (@ErnestSena)


ernest.sena@mesvilaweb.cat

Editorial