Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

Ernest Sena

30.05.2012

Nacionalitzar la banca

Tant si agrada com si no, els bancs són necessaris i, a més, molt sensibles. El negoci bancari és tan vell com el comerç humà. Es pot dir que, sofisticacions i dimensions a banda, la majoria d'operacions bancàries, amb els instruments pertinents, ja eren utilitzades pels fenicis. I el Renaixement ja en va viure, a la Mediterrània i al món aleshores conegut, un primer esplendor.


En aquest segle XXI, mundialitzat i en xarxa, la necessitat i la sensibilitat d’aquestes empreses s’ha fet aclaparadora. Avui es pot pagar una beguda refrescant a l’Amazònia o ben calenta al Nepal sense portar diners a sobre ni donar res més en canvi: amb la targeta de crèdit. Per fer-ho, això sí, cal tenir un compte corrent obert en un banc o en una caixa d’estalvis. En una entitat solvent i amb saldo i prou disponibilitat, a fi de no complicar la vida al venedor de begudes d'aquell racó del planeta.


És perfectament imaginable, i viable, un país sense indústria tèxtil, paperera, calcera o sense moltes activitats econòmiques més. Ara, un país no pot funcionar sense banca. Precisament per això, per aquesta doble característica crucial, el negoci bancari, tot i desenvolupar-se en lliure competència en les nostres latituds, és sotmès a reglamentacions, supervisions i controls nacionals, estatals i internacionals com cap altre. Cal dir que és bo i necessari que així sigui. Tot i que molt sovint, massa sovint, com en tota obra humana, les reglamentacions són manifestament millorables, els supervisors no fan honor a les seues responsabilitats i els controladors són tous i condescendents a l'hora d'aplicar les exigències obligades, no fos cas que els banquers s’enutgessin i els dificultessin una relació fluida i gratificant, ara i en el futur. La simbiosi entre els uns i els altres s’ha de preservar.


I és que aquesta és una altra característica del negoci bancari: la capacitat de decidir --a qui i com-- es presten recursos financers proporciona poder, un poder creixent, a qui la té, a gestors i administradors. Contràriament a allò que caldria esperar, la crisi actual ha ampliat el poder financer en detriment del poder polític. Però aquest és un tema per a una altra secció.


La solvència del sistema bancari estatal es troba, sense excepció, sota mínims a conseqüència d’una gestió empresarial ineficaç, a cavall del bum immobiliari, amb l’objectiu de maximitzar el benefici a curt termini; producte també de l’explosiva combinació de legislació, supervisió i control deficients i de la negativa de tothom --autoritats públiques, institucions i operadors privats i grans mitjans de comunicació-- a assumir la realitat. Quan l’agost del 2007 es manifesta la crisi financera internacional, hi ha prou elements de judici per a concloure que, per raons externes i internes, el sistema està ben tocat i cal actuar ràpidament i a fons o anirà de mal a pitjor. Hom va optar per negar la realitat en públic, per publicitar una imatge de solidesa inexistent i tothom va trobar-se entrampat en l’enorme fal·làcia. Els bancs, en primer lloc.


Per si no n’hi havia prou, la sensació d’improvisació, de manca de programa de govern clar i coherent i la falsa suficiència i arrogància d'aquests darrers sis mesos han acabat d'encomanar el clima de desconfiança a tot el sistema financer, alhora que les entitats miren de guanyar temps produint el màxim excedent amb el mínim risc possible i diluint els problemes propis amb els dels altres, però sense atacar a fons el quadre crític resultant d'uns actius devaluats i de realització problemàtica, l’excés de palancatge i la necessitat de recapitalització.


Quan falla la banca, la crisi financera es trasllada a l’economia real, amb la desaparició de milers d’empreses i la destrucció de centenars de milers de llocs de feina. Tot i aquest nefast resultat, els bancs, element sensible de tot sistema econòmic mínimament desenvolupat, són necessaris. I si no són capaços de resoldre's els problemes tots sols, cal que actuïn els poders públics.


Durant el segle XX, nacionalitzar la banca figurava a Europa en tots els programes polítics que pretenien trencar l’status quo anterior del sistema, tant des d’una banda de l’espectre ideològic com des d'una altra. Cal reconèixer que, quan s'ha portat a terme, els resultats no han estat particularment brillants i tard o d’hora s’han hagut de revertir les decisions, amb el cost social corresponent. Però, en la circumstància actual d’aquest país, la nacionalització de la banca, d’aquella part de la banca que es manifesta incapaç de resoldre's els problemes i que continua agreujant la situació general, adquireix una altra dimensió.


Com que ja ha passat el temps de permetre la fallida d’alguna entitat bancària i d’actuar amb rapidesa i contundència amb la resta del sistema; com que el sector privat, accionistes actuals i potencials, no està en condicions d’aportar els recursos necessaris, la recuperació de la solvència d’entitats com ara Bankia o CatalunyaCaixa requereix la intervenció pública via nacionalització amb la finalitat de constituir una banca pública solvent i eficaç que, amb perspectiva de futur, permeti de recuperar íntegrament els recursos públics esmerçats, disposar d’un instrument per tal d’ajudar a corregir les imperfeccions del mercat i de revertir a la societat una part de l’excedent produït pel negoci bancari.


En el context de la política d’ajust i d’estabilitat pot semblar socialment inoportú de destinar recursos públics a aquesta finalitat. Tanmateix, cal tenir molt present dues qüestions: els recursos de procedència europea no compliquen el ja complex panorama del dèficit públic i, cosa més important, les altres opcions aplicades fins ara des del FROB són, sens dubte, d'un cost superior per a l’erari públic: algunes han estat un autèntic regal. Sense oblidar que, per múltiples raons, els menys partidaris de l’opció nacionalitzadora són les entitats privades.


Nacionalitzar la banca, ara i ací, presenta, un gran inconvenient, tanmateix: la manca d’autoritat i de credibilitat dels governants, en tots els estaments, còmplices per acció i per omissió i cridats ara a realitzar-la per imperatiu històric. Només un gest d’honestedat pot començar la tasca de recuperació d’aquesta autoritat i credibilitat perdudes: capitanejar la depuració de tota mena de responsabilitats dels administradors i dels gestors que han portat a la ruïna l’entitat que ha calgut nacionalitzar.

Editorial