Hi ha més crisi de la que ens imaginem i n'hi ha menys de la que es veu. Arribo a aquesta conclusió quan veig l'inici de la campanya turística d'hivern amb les pistes d'esquí plenes aquests dies de la Puríssima o quan m'acosto a un centre comercial qualsevol dissabte o diumenge d'aquests que poden obrir. N'hi ha més de la que ens imaginem quan tracto amb empreses que pengen de la construcció i la conseqüència més directa n'és l'augment de l'atur.

Hi ha, però, un tercer sector de la població, que és la majoria, a qui no afecta encara directament la crisi, però la tem. Quan ningú patia per perdre la feina, arriba la recessió i aquesta estabilitat fa un tomb. Moltes persones mantenen el poder adquisitiu de fa un any però, per contra, el seu consum és inferior pensant en el que pugui passar. Crisi de confiança o psicològica.

Ens hem equivocat pensant que la bonança no tenia fi. Tots ens hem vist capaços aquests últims anys de fer negocis i vam arribar a creure que fer-se milionaris era qüestió de dies i amb el mínim esforç. El sistema ha abusat de nosaltres i nosaltres d'ell. Els bancs han deixat diners fins i tot per comprar un televisor de plasma quan de cap manera és una primera necessitat. Les entitats financeres han donat crèdits a persones insolvents i ara s'ho troben. Els catalans hem construït el país a còpia de sacrifici i perseverança i no podem regalar drets a tothom que arribi sense haver-s'ho guanyat. Aquesta tolerància malentesa ens ha dut al punt on som. Em fa por aquesta crisi, però més por em fan els que l'estan gestionant amb mesures improvisades i sense les idees clares. No pot anar bé un país que dóna impunitat al treballador que escull quan agafa la baixa o a l'empresari per fer pràctiques poc transparents. Qui crea, qui genera riquesa són els emprenedors i és cap a ells a on haurien de dirigir-se tots els esforços. Crisi vol dir canvi en grec i se'ns brinda l'oportunitat d'aprendre'n.