dissabte, 8 de març de 2008
> Un home d'una altra època
el perfil
PEP RIERA.
|
Manuel Marín és un castellà de la Manxa. No ho dic perquè el vegi en el paper de Quixot. No, ell no és dels que combat els molins de vent; si de cas els esquiva. Però sí que la seva imatge i el seu gest semblen d'una altra època. No em costa gens imaginar-lo com aquells hidalgos dels quadres de Velázquez o fins i tot d'El Greco: vestit de negre, amb aquells colls blancs que envolten tot el coll, i el posat altiu. La seva imatge és més d'una altra època que d'aquesta. I sembla que les maneres de fer política d'avui dia també l'han superat. Marín plega de la política, i ho va tenir clar així que Rodríguez Zapatero va tenir l'ocurrència d'oferir a un altre castellà de raça però molt més planer, per dir-ho fi, el càrrec de president del Congrés en el cas que el PSOE guanyi les eleccions. Marín no va esperar ni la confirmació oficial per enretirar-se: «Jo sóc aquí perquè m'hi vulguin, no per barallar-me ni competir pels llocs.» Haurà durat una legislatura, en què ha lluitat per ser «independent» i s'ha fet famós per les seves trifulgues amb els diputats del PP i especialment amb Vicente Martínez Pujalte, que en un ple no va parar fins que Marín el va expulsar de la sala. L'altre front obert l'ha tingut amb ERC, quan Tardà o Canet han parlat en català des de la tribuna d'oradors i ell ha aplicat el reglament al peu de la lletra. Marín està acostumat a altres maneres de fer política, lluny de l'agitació. A la placidesa d'Europa, on va ocupar del 1986 al 1999 la vicepresidència de la Comissió Europea. S'hi va guanyar el lloc del 1982 al 1985, en què va liderar les negociacions per a l'ingrés d'Espanya a la Comunitat Europea. Aquella va ser la seva millor època. Ara, com que les coses i fins i tot el clima canvien tant i un dia Al Gore es va creuar amb ell, pensa dedicar-se a la lluita contra el canvi climàtic.
|
)
