No és un insult, és una paraula. Està recollida al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. El sucursalisme és «l'actitud de dependència d'organitzacions polítiques, socials, culturals, etc., d'una comunitat nacional respecte de centres de decisió exteriors». Per tant, per pejorativa que soni la paraula «sucursal» (a ningú no li agrada sentir-se dir sucursal de res), el sucursalisme existeix i és una forma de funcionar. I, si agafem la definició, podem observar que avui dia hi ha dos partits (PSC i PP) clarament sucursalistes en el sentit de dependència d'organitzacions externes a Catalunya.

Ara bé: que un partit sigui sucursalista és una opció legítima. El que ja és més dur és comprovar que el sucursalisme s'escapa de l'esfera dels partits i podem veure governs sucursalistes. Governs amb Zapatero i Montilla enfilats al balcó de la Generalitat, i paradoxalment promoguts per l'esquerra anomenada independentista. La gran perplexitat catalana: que el primer govern sucursalista que hem tingut, ha estat obra i gràcia de l'independentisme català. I que siguin com són no serveix, em temo, d'excusa.